L'ofrenització de les Falles

En els darrers cinquanta anys la festa de les Falles ha experimentat moltes transformacions. Tanmateix, d’entre d’elles una de les més importants ha estat la creixent rellevància del festeig de l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats, un acte que va començar sent menor en 1945, però que avui ha esdevingut l’eix central de la seqüència festiva fallera, més fins i tot que les pròpies falles-cadafal, progressivament relegades a un discret segon pla.

El que hem anomenat com ofrenització de les Falles comença a fer-se una realitat a partir dels anys vuitanta, després d’un continu creixement quantitatiu i qualitatiu del festeig al si del programa festiu, i des del moment que l’Ofrena, de ser una exhibició del nacionalcatolicisme franquista, es convertix en un aparador per a la demostració gegantina de la identitat fallera i valenciana en els convulsos temps de la transició local.

La transformació de l'Ofrena en els darrers vint anys s'explica per una triple mutació succeïda alhora que es palesava la intensificació del procés de modernització: en primer terme, s'ha produït una transferència de sacralitat des de l'esfera religiosa tradicional a l'esfera civil del culte valencianista; en segon terme, s'ha evidenciat el trànsit de la centralitat condensadora de les falles a la centralitat condensadora de l'Ofrena com aglutinador simbòlic de la identitat fallerovalenciana; finalment, l'Ofrena, festeig de caràcter originàriament local, s'ha anat projectant cap a la dimensió global a través de l'acció del turisme i els mitjans de comunicació.

En l'explicació d'aquesta triple mutació de l'Ofrena cabria apuntar l'acció combinada de diversos factors. En primer lloc s’ha de mencionar la pròpia intensificació del procés de secularització de la societat valenciana, amb el consegüent decaïment de la religió com legitimadora social i l'aparició d'una religió pluralista i electiva. En segon lloc cal apuntar l'enorme creixement de la festa fallera, tant en termes quantitatius (augment de comissions i extensió de la festa pel País Valencià), com en termes qualitatius (fallerització del calendari festiu de la ciutat de València i intensa participació del col·lectiu faller en estes altres festes). Com a conseqüència, ha crescut la importància social, econòmica i política del col·lectiu faller, així com la seua autopercepció com a identitat cohesionada en un entorn de vegades hostil a la seua expansió. En tercer lloc s’ha d'assenyalar l'eclosió durant la transició d'un regionalisme valencianista què, alhora que estat ferramenta de les estratègies polítiques de la dreta en el seu intent per entrebancar el progrés de les forces progressistes, ha participat en una certa revitalització d'aspectes patrimonials de la festa, com la recuperació de la indumentària tradicional o del teatre i poesia en llengua valenciana. Al seu torn, la convergència entre identitat fallera i identitat valenciana ha consolidat el culte civil del valencianisme temperamental.

A aquests tres factors cal afegir dos més, un molt rellevant i l’altre fonamental. El primer es refereix a la conversió de la festa fallera (i de l'Ofrena com a acte central) en un espectacle consumible, tant per la indústria turística com pels mitjans de comunicació. El factor restant, en el qual incidirem més, al·ludix a la transcendència que ha tingut a València la democratització de la figura de la Fallera Major. Nomenada des de 1940 entre els fills de les famílies més adinerades o poderoses de la ciutat, a partir de 1980 va començar a triar-se entre diverses candidates provinents de totes les comissions falleres. I si bé és cert que en la majoria dels casos les triades continuen pertanyent a famílies de classe alta o mitja-alta, la figura de la Fallera Major ha guanyat en legitimitat, prestigi i centralitat simbòlica dins del món faller. Aquest fet ha resultat essencial de cara la projecció de l'Ofrena, ja que en aquesta la fallera major actua com a condensador i transmissor privilegiat del vincle entre la Mare de Déu com a símbol totèmic de la identitat valencià-fallera i el col·lectiu faller.

En tant que nexe sagrat entre la valenciania i la falleritat, la Mare de Déu dels Desemparats “empara” i acull als “bons valencians” (i els fallers són els “millors” i més “fidels”) enfront dels indiferents o “despersonalitzats”. En la celebració reflexiva de la falleritat, la dona sacralitzada (la Fallera Major), “triada” en el doble sentit de triada pel “poble” i triada com la millor entre les dones falleres, esdevé sacerdotessa ambulant de la litúrgia que unix en comunió al poble faller amb la Mare de Déu. Fins al punt que la principal funció de la Fallera Major és “brillar” en la desfilada de l'Ofrena, perquè constituïx, veritablement, l'eix simbòlic de la comissió i de la ciutat en l'Ofrena.

Al dipositar les flors davant de la Mare de Déu es produïx la cerimònia de la transubstantació; de la mateixa manera que en la missa cristiana per mediació del sacerdot un tros de pa i un got de vi es transmuten en cos i sang de Crist, en l'Ofrena, per mitjà de l'ofici deambulatori de la Fallera Major, acompanyada per totes les altres dones, el ram depositat davant de la Mare de Déu es convertix en el nexe sacral que unix la Mare de Déu amb el seu poble. Significativament, el cos adorat de la Mare de Déu, tòtem venerat de la valenciania i la falleritat, va confeccionant-se amb els milers de rams aportats per les falleres. D'aquesta manera, les falleres (comandades per la seua “reina”) es convertixen en galvanitzadors de la sacralitat, alhora que la construïxen reflexivament amb les seues ofrenes (els rams de flors). A tot això cal afegir el significat metafòric aportat per la flor, que designa a la flor-xiqueta, a la dona verge (la jove sense desflorar), i a la dona “florida” (dona adulta i dona mare), que “donen” votivament la seua feminitat en l’altar simbòlic de la “ciutat de les flors”. Es produïx així la càlida fusió de tres símbols: la Dona Celestial (la Mare de Déu), la Dona Terra (les flors) i la Dona Humana (les falleres). En una societat encara dominada pels valors patriarcals, l’energia resultant d'aquesta fusió té uns efectes paradoxals: reforça l'apoteosi del col·lectiu faller, subratlla el rol de la dona com a cohesionadora simbòlica de la identitat fallera, però reproduix sibilinament la seua posició subordinada - reina pero no governa - front a l’efectiva dominació masculina.

Així, doncs, les Falles s'autocelebren a través de l’Ofrena com expressió “femenina”, però la seua feminitat no deriva de les falles-cadafal (que al capdavall són monuments erectes i “mascles”), sinó de les “reines” falleres que representen sublimement les comissions que planten les falles. En aquest context d’exaltació femenina, fallera i valenciana, l’Ofrena es convertix en el vector essencial de la seqüència ritual fallera, desplaçant a altres elements abans centrals i orientant la festa cap a la reafirmació identitària del col·lectiu faller en la seua controvertida projecció pública.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

[publicat originalment l'1 de maig de 2006]