divendres, 25 de gener del 2008

L'evolució de les falles contemporànies


A partir del 1991, amb l’arribada dels partits conservadors a l’Ajuntament de València (Partit Popular i Unió Valenciana), les Falles experimentaren una nova instrumentalització política dins el context d’allò que es va anomenar el “pacte del pollastre” entre els dos partits esmentats. Unió Valenciana, amb Vicent González Lizondo com a regidor de Fires i Festes i president de la Junta Central Fallera, intentà monopolitzar la “valenciania fallera” no només amb gestos simbòlics que situaven clarament les Falles dins l’univers del blaverisme, l’anticatalanisme i el secessionisme lingüístic, sinó amb una política festiva que reforçava aquesta orientació. No debades, s’ha de recordar que el moviment blaver, en bona mesura, es va conformar políticament en l’àmbit faller, raó per la qual quan arribà al poder col·locà en els organismes de govern de les Falles (Junta Central Fallera) els seus peons més aplicats, cosa que feu que la festa fallera es “blaveritzara” oficialment fins que, desplaçada Unió Valenciana del govern municipal, l’arribada del Partit Popular a la Regidoria de Festes temperà la ideologització blavera i advocà per un pragmatisme orientat a obtenir l’acceptació fallera a través de les subvencions, però també de cert diàleg i la defensa política del món faller. A partir del 2003, s’aguditzarà aquest perfil centrista i dialogant de la Regidoria de Festes, fins al punt de produir-se una interessant paradoxa: les inèrcies nostàlgiques i el pes dels sectors més blaveritzats de la festa acabarien quedant-se a la dreta del mateix govern de dretes pel que fa a les Falles, com es va poder visualitzar en el VIII Congrés Faller del 2001 o en uns altres esdeveniments posteriors.
En tot cas, i més enllà dels avatars estrictament polítics de la festa, aquesta ha derivat en els darrers quinze anys per una senda que l’ha conduïda clarament cap al gegantisme, el monumentalisme en les seccions més altes, l’agudització del culte a la fallera major i de l’ofrenització de la festa (la consideració de l’Ofrena com a eix ritual central de la festa), a més d’una tendència per part de les Falles a absorbir festejos i actes d’altres celebracions, alhora que els pròpiament fallers s’estenien al llarg de tot l’any amb esdeveniments com el mig any faller, les revetles al carrer, els actes de preseleccions de les falleres majors o la multitud de concursos, certàmens i iniciatives que mantenen les comissions amb una contínua activitat al llarg de tot l’any. Aquests anys han estat també els de l’expansió de l’associacionisme faller, no només amb l’aparició de noves falles, moltes de les quals en els nous espais d’expansió urbana de València (en l’actualitat el cens de comissions falleres de la ciutat comença a acostar-se a les 390 falles), sinó amb l’emergència de agrupacions i sobretot de federacions de falles agrupades per motius econòmics o de promoció corporativa (Federació de Falles de la Secció Especial, Associació de Falles d’Especial, Federació de Falles amb Especial Enginy i Gràcia, Federació de Falles de Primera A, etcètera). L’expansió quantitativa i qualitativa de la festa també ha fet que haja crescut la cobertura mediàtica, amb l’explosió de les pàgines web de comissions falleres o l’aparició de webs personals, blocs i revistes virtuals, a més del creixement en les publicacions i programes de ràdio i televisió de temàtica fallera.
Pel que fa als cadafals, s’ha produït una progressiva diversificació d’estils, més enllà de l’ortodoxa falla barroca, i han entrat en escena nous artistes, la major part d’ells joves, que han renovat en certa manera l’encotillat món artístic faller. Amb tot, en les grans categories, tant en les falles grans com infantils, continua predominant, especialment a ulls dels jurats qualificadors, la falla clàssica, cada volta més gengantesca, monumental i bigarrada. Tanmateix, també cal destacar un moviment que, nascut al barri de Carme, ha fet que nombroses comissions modestes hagen apostat en la darrera dècada per un model de cadafal de temàtica social i compromesa, acompanyat d’una innovació en el pla estètic, i com ha resultat s’ha conformat una certa ruta de falles d’autor que atrauen un públic delerós de novetats en un món, el de la construcció de falles, massa dominat pel conservadorisme, la inèrcia i la reiteració de formes, estils i motius. Amb tot, s’ha d’apuntar també que moltes comissions menudes han anat trobant dificultats relacionades amb un cens cada volta més esquifit i, per tant, amb greus dificultats econòmiques per a mantenir-se en actiu, fins al punt que algunes comissions veteranes han acabat desapareixent.
Però, per damunt de totes els fenòmens ressenyats, n’hi ha un d’especial importància que marca clarament el caràcter que han anat adoptant les Falles en els darrers anys, un fenomen que té a veure amb el procés de globalització econòmica neoliberal que suporta el món en totes les seues dimensions, i que implica la imposició d’un model econòmic, social, polític i cultural o l’imperi del benefici, la dèria pel guany i la mercantilització de la vida com a normes predominants en el sistema de capitalisme avançat. Aquest context de globalització dirigida pels poderosos acaba influint sempre en els contextos locals, i molt significativament en el món de la cultura i, concretament, en el de la cultura popular. Certament, la globalització és sempre localització, atés que combina la dialèctica entre global i local; doncs bé, si avui en dia l’esfera global està dominada pel consumisme i la mercantilització, l’esfera local també ho està, tot i les resistències que es puguen trobar. Definitivament, la vella cultura popular de les Falles ha estat substituïda per la cultura dels diners, dels winners i del mercat, inseparable dels valors del neoliberalisme capitalista. Uns valors què han acabat remodelant la festa fallera. Fins al punt que ben bé podríem afirmar que avui en dia les Falles estan segrestades pels poders econòmics i empresarials, pels nous rics i els nous valors neoliberals predominants, per les estratègies expansives de la indústria de l’oci i pel mateix èxit popular de la festa, capaç de generar prou riscos en matèria de seguretat, sostenibilitat ambiental i convivència social.
Les Falles com a festa no són alienes al que passa en la societat, de manera que en la darrera dècada, just quan més s’ha intensificat l’ofensiva neoliberal capitalista, l’èmfasi en els seus purs valors de mercat en detriment dels aspectes socials i humans ha anat reconfigurant la nostra quotidianitat, entre la qual la festiva i la fallera. Així, en el llenguatge faller avui en dia es poden trobar nombroses al·lusions a la “competitivitat”, la “superació”, l’assoliment de “reptes” i “objectius”, referències a la “pugna” i la “lluita” pel “triomf”, per ocupar un lloc entre els “millors”; l’obsessió per arribar “més alt, més lluny i més fort”, per gastar-se més diners, per obtindre més “beneficis”, per contactar amb espònsors més “solvents”, per ser “emprenedors”, per desenvolupar campanyes de “màrqueting” i trobar “gerents” que gestionen “amb òptima eficàcia” comissions ja quasi enteses com a “empreses rendibles”.
En un món on tots lluiten cada volta més per tot allò que signifiquen els diners, cada volta s’imposa més la imatge i la imatgeria en detriment de la imaginació. Així, en el món faller, es conrea “allò políticament correcte” per tal d’incentivar i estimular els jurats a atorgar una quantitat creixent de premis, que alhora que actuen com a dissolvents de la potencial crítica social de la festa, ensabonen i engreixen la maquinària meritocràtica de la competitivitat, el gegantisme insostenible i la megalomania insaciable. S’imposen criteris “pragmàtics” i “operatius” que asseguren màxima presència mediàtica, una major “audiència” i possibles projeccions socials personals. O en altres paraules, un triomf en el mercat en tota regla. En els darrers anys s’ha desenvolupat un autèntic culte a l’“empresari model” que, aprofitant-se d’aquesta condició, instrumentalitza una comissió de falla per a assolir millor els seus interessos particulars (urbanístics, majorment), fent-se passar a ulls dels fallers i les falleres com a prohom exemplar, valencià insigne i benefactor desinteressat per la festa.
La mercantilització, la capitalització, el consumisme i els valors neoliberals ho han envaït tot, deixant en un segon terme les consideracions socials, humanes, comunitàries, solidàries, tradicionals, altruistes i crítiques. Açò val també per al món de les Falles, durament colpejades en el millor de la seua cultura tradicional, antigament propera a l’ambient de barri i a un sentit crític amb el poder.
En aquest context tan canviant, que ha virat del tardofranquisme a la transició i d’aquesta a la globalització neoliberal, les Falles es veuen confrontades al seu propi èxit, que d’alguna manera té els peus de fang, si es consideren els conflictes socials que provoca, per no parlar de les creixents desercions de ciutadans que ja no es reconeixen en una ciutat presa pel caos més absolut i per una irresponsabilitat quasi institucionalitzada. Davant aquesta situació, és evident que té sentit preguntar-se per si unes altres Falles són possibles. I la resposta que es podria avançar és que, amb independència dels enormes obstacles que hem esmentat, unes altres Falles haurien de ser possibles, perquè, si no ho són, no volem pensar en allò que passaria amb uns altres problemes molt més transcendentals. En tot cas, sempre restarà el treball continuat, cadascú en el lloc que puga, sense desesperar-se per si de moment no se n’obtenen resultats, perquè a la llarga és molt probable que alguns resultats positius siguen visibles. Al capdavall, tot és qüestió de perseverar.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Pues si, es cuestión de perseverar, pero siempre llegan los momentos de mandar todo a tomar viento, te cansas...
Bueno, nadie dijo que esto era fácil. Resultados se van viendo, pero cuesta un imperio poner las cosas en movimiento. De vez en cuando recordarnos que no hay que desesperar, a todos nos hace falta...
Saludos.
Tono-nexus

Anònim ha dit...

Per qué SOM tan critics én les Falles! Tal volta siga la nostra costum de cremar-ho tot. A mí m'agrada més l'espirit de la plantà, la ilusio de vore naixer algo.

Jesús V. Ferrer
Agrupacio Cultural
AMICS DE LA PLANTÀ

http://superjesuimagine.spaces.live.com

http://republicavirtual.wordpress.com

http://ceyala.wordpress.com

Anònim ha dit...

hi ha de tot en la vinya del señor.
per ho com de costum els mandataris caps de la festa son els ke dicten les normes. i molts a passar per el forat con molts.

salutacions a tots.

myweb