divendres, 9 d’octubre de 2009

Presentació del llibre "Na Jordana: 125 anys de falles a València", vol.I (discurs pronunciat el dia de la presentació al Casal de Na Jordana)



Corren temps atzarosos, temps de crisis i mutacions ràpids i transcendentals. Vivim una època, a més, on totes les certeses, totes les seguretats, tots els agafadors existencials, perden solidesa i cos. Les coses que abans creiem autèntiques es dissolen ara en un mar d’inautenticitats, de còpies barates, de succedanis marcats per la banalització, la frivolitat i la indolència. Hui en dia proliferen el zapping, el surfing i el shoping, és a dir, una vida en superfície. Són temps de consum ràpid, sense digestió, sense reflexió, sense profunditat, sense crítica.

En un ambient tant sinuós, tant esvarós, tant insegur, és lògic que els individus i els col•lectius busquen el territori perdut de la comunitat, la solidesa de la identitat compartida en la història comuna, en la memòria solidària. És esta una tendència visible en tot Occident, raó per la qual en pobles i ciutats ve proliferant un gust per la recuperació dels tresors del passat, en forma de patrimoni cultural, en forma de llegat ferm que ens servisca de fil conductor, a mode de brúixola i àncora en una època tant marcada per l’incertesa. Per això s’ha desfermat un autèntic frenesí commemoratiu, una efervescència rememorativa que ocupa a governs, empreses i associacions de la societat civil. Evidentment, les Falles, com a fenomen cultural complex que són, no podien ser una excepció. És més, atesa la seua dilatada trajectòria històrica, les Falles han apostat, amb gran energia, per la commemoració del seu propi i ric passat. Així, si en la dècada dels 60 es publicaren 5 llibres commemoratius de comissions falleres, i encara que ens els setanta foren sols 7, en els vuitanta ja foren 19, 69 en els noranta i més de 100 des de l’any 2000.La falla Plaça de Na Jordana es va unir aviat al corrent commemorativista, i ja en 1975 va editar un llibre pel seu 25 aniversari, i en 1984 un segon llibre pel centenari de la primera falla plantada a la demarcació. Després també va commemorar els 50 anys de la comissió moderna i els de falles d’especials i ara celebra el 125 aniversari del començament de la seua activitat festiva.

Tanmateix, i a diferència de la majoria de comissions, Na Jordana va apostar per un format on la història de la comissió servira per conèixer millor la història del barri on s’insereix i de les transformacions culturals de la ciutat de València. Per això, quan la falla es va adreçar a l’ADEF per tal d’encarregar-nos el llibre del 125 aniversari, responguèrem entusiasmats, perquè eixe era el tipus d’obra que ens abellia fer i corresponia plenament a la nostra filosofia de treball. Aviat, doncs, ens posarem mans a l’obra. D’entrada, cal dir que el nostre treball, que du per títol Na Jordana: 125 anys de falles a València, preten allunyar-se dels llibres commemoratius a l’ús de comissions falleres, és a dir, aquells que se centren en un repàs cronològic i episòdic de les principals fites de la vida de la comissió. Al mateix temps, deliberadament hem optat per no seguir la tradicional línia hagiogràfica que caracteritzen la majoria d’este tipus d’obres, centrades en l’exaltació acrítica de les gestes de la comissió. En la mateixa línia, hem apostat per una visió de la història de la falla en connexió amb el context sòcio-econòmic del barri del Carme i la ciutat de València. Finalment, hem adoptat una posició voluntàriament “desenfocada” de la història de Na Jordana. Això significa que lluny de contemplar la comissió fallera com una única unitat, permanent en el temps i en l’espai, hem optat per vore-la com una conseqüència moderna de tot un procés, fluid, plural, inestable i irregular, que s’endinsa en el temps i revela una història veritablement insospitada. Esta presa de postura metodològica, pensem que ressalta la gran riquesa etnològica de la trajectòria històrica de l’àrea fallera de Na Jordana, alhora que afegeix molta informació sobre la vida associativa i cultural del barri on s’ubica, el Carme.

En el nostre treball, a més, hem intentat adoptar una visió obertament interdisciplinar, a la manera dels anomenats “estudis culturals”, de tal forma que hi conflueixen la història (social, cultural i de l’art), l’antropologia urbana, la geografia urbana, la sociologia històrica i la filologia. A més, el nostre objecte d’estudi està definit teòricament com una expressió singular de la cultura popular en el trànsit de la tradició a la modernitat, des de les diverses aportacions de les esmentades disciplines. A partir de totes estes consideracions que defineixen el marc teòric de l’obra, hem definit tres grans hipòtesis de treball que han guiat la nostra investigació. La primera d’elles és que considerem que el procés de constitució de la comissió fallera moderna consta d’una sèrie d’etapes que podríem definir com un model de proliferació associativa atomitzada, procedent de la tradició associativa festiva preindustrial, que amb l’avanç de la modernitació de la societat urbana tendeix cap a la condensació en una única unitat associativa estable i organitzativament complexa. El referit model pretenem caracteritzar-lo a partir del cas estudiat de Na Jordana, raó per la qual parlarem del “model Na Jordana” com a referent paradigmàtic de la dinàmica associativa referida. Així, en lloc de contemplar l’actual comissió de Na Jordana com una unitat des del començament (un únic tronc originari), hem volgut demostrar que més be hi ha diverses arrels falleres associatives en el temps i en l’espai que sols en els anys cinquanta conflueixen en un sol tronc. Hi ha moltes Na Jordanes en el temps que acaben configurant una única Na Jordana. La segona hipòtesi sosté que a través de l’anàlisi del cas de Na Jordana podrem demostrar que la comissió fallera actua doblement: en primer lloc, com a ens articulador d’una sèrie d’identitats superposades; en segon lloc, com activador, en diferents graus, de cadascuna d’elles. Algunes d’estes identitats són d’abast superior (veïnal o barrial, ciutadana del cap-i-casal i valenciana) i altres ho són d’abast inferior (grups veïnals, grups familiars i grups d’amistat). La identitat fallera o de la comissió de falla se situaria tot just enmig, articulant i activant de diferent manera les identitats que estan tant per dalt com per baix. Per últim, i en tercer lloc, intentem demostrar que la festa de les Falles actua com un dispositiu adaptatiu de les classes populars al procés de modernització, fent-lo més digerible i permetent així la salvaguarda d’elements propis de la seua cultura popular, integrant alhora de manera més equilibrada i menys traumàtica tradició i modernitat.Per dur a terme la nostra investigació, hem desplegat una metodologia que conjuga la recopilació documental en profunditat (recerca bibliogràfica, hemerogràfica, documental i fotogràfica), tant en arxius i biblioteques públiques com privades, i les entrevistes realitzades a protagonistes de la història que relatem.

Quant a l’estructura de l’obra, consta de dos volums. En el primer (Les falles de Na Jordana: 1884-1954) repassem l’activitat fallera a l’àrea de Na Jordana des del segle XIX fins 1954, i en el segon estudiarem les diverses vessants de la comissió moderna de Na Jordana. El volum que ara presentem consta de dos grans blocs. El primer està dedicat a la contextualització del model Na Jordana. Per eixa raó, repassem l’evolució urbana del Carme i de l`àrea de la futura demarcació de Na Jordana dins les dinàmiques generals de transformació de la ciutat de València. Tot seguit, s’estudia amb detall l’entramat urbà del Carme a través d’un minuciós recorregut històric, artesanal i comercial, de les seues places i carrers, especialment dins la demarcació. A continuació es llança un esguard sobre l’evolució de les festes del cap-i-casal, amb especial atenció al sistema festiu del Carme, dins del qual les Falles reeixiran especialment. A partir d’ací un nou capítol repassa l’evolució de la festa fallera a la ciutat i al barri, per tal d’emmarcar l’emergència de l’activitat festívola dins la demarcació de Na Jordana. Per últim, es fa un petit estudi sobre el naixement i transformacions experimentades per la comissió fallera des del seu naixement fins la seua consolidació a mitjans del segle XX, com a context on situar el desenvolupament de l’activitat associativa fallera a l’àrea de Na Jordana.En el segon bloc del llibre s’aborda la investigació concreta del “cas Na Jordana” exposant, per ordre cronològic d’aparició, les trajectòries de les diverses comissions falleres que convisqueren a l’àrea de Na Jordana entre 1884 i 1954. És el cas de Plaça de Na Jordana (1884-1954), Na Jordana-Soguers (1887-1943), Na Jordana-Burjassot (1889-1952), Guillem de Castro-Na Jordana-Beneficència (1904-1953), Dalt-Fos i Na Jordana-Dalt i Fos (1931-1944). Amb tot, també es repassa l’activitat fallera infantil en la zona. A partir d’ací es realitza una sociologia aproximada dels fallers i falleres de l’àrea que ha pogut estar documentada, acabant esta part i el treball amb un capítol general de conclusions. Ja en la recta final, voldria agrair la col•laboració de tota la gent de Na Jordana, especialment la més major, que tant amablement ens ha aportat el seu treball o els seus coneixements, així com la col•laboració de col•leccionistes, professionals i amants de la festa, que ens han ajudat amb els seus documents o suggeriments.

També voldria agrair la disposició del Museu Valencià d’Etnologia, que va fer possible l’exposició que d’alguna manera va preludiar este treball. No es pot deixar d’esmentar, tampoc, la generosa aportació de la Regidoria de Festes i Cultura Popular de l’Ajuntament de València. Per últim, vull esmentar a l’equip redactor d’esta obra, composat per Pere Borrego, Vicent Borrego, Rafael Solaz, Jesús Peris, Joan Castelló, Javier Mozas, Josep Martínez Tormo, així com a la resta de membres de l’ADEF, que han fet pinya amb este engrescador projecte, gaudint de la feina i de la ferma amistat que ens uneix.

Des de l’ADEF, que és a punt d’acomplir els seus 20 anys, hem intentat fer un treball el més honest, científic i rigorós possible, tot i que de segur hi haurà mancances que sols futurs investigadors hauran d’esmenar i corregir. De moment, estem molt satisfets i contents dels resultats, que ara els amables lectors hauran de jutjar. Ja ho deia al començament: corren temps volàtils i superficials, de zapping, de surfing, de shoping, d’una vida en superfície. Temps que també fan que la nostra estimada festa haja anat descurant allò essencial per a concentrar energies en allò prescindible. Per això el passat de les Falles ens sembla, en certa forma, un dipòsit moral de virtuts hui molt necessàries, com la solidaritat, la germanor, la senzillesa, la humilitat, virtuts que només els fallers i falleres del carrer han pogut salvaguardar, virtuts que hui en dia corren perill davant l’oripell mediàtic, la flatulència social i l’anorèxia creativa que semblen escampar-se sense límits. Per eixa raó, insistisc, és important no oblidar certes lliçons del passat.La nostra estima per la festa, ho fa necessari. Perquè nosaltres també sentim amor per les Falles, tot i que no és un amor en busca de la vanitat ni el llorer, sinó més be un amor crític i reflexiu, això si, incondicional. En fi, novament gràcies de nou a Na Jordana per haver fet possible esta obra i moltes felicitats en el seu aniversari.

Només volguera cloure esta presentació amb uns versos del nostre ben estimat i enyorat mestre Josep Alarte i Querol, que crec que sintetitzen el nostre sentiment:

“Amb l’ànima oberta,
ben netes les mans,
pel nostre futur nascut hui,
demana nous ventsi fer-se a la mar
mon meravellós...
ton meravellós...
el meravellós país...”

Moltes gràcies


Gil-Manuel Hernàndez i Martí (President de l'Associació d'Estudis Fallers)

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Al voltant de 1909: centenari quatre naiximents històrics

1909 és un any que suposa un fre a l’evolució en la festa de les Falles, donat que l’Ajuntament decidix no donar premis (com venia fent des de 1901) per destinar tot el pressupost possible a l’Exposició Regional que estava a punt d’inaugurar-se un parell de mesos més tard. Tot i això, Lo Rat Penat s’encarrega de forma puntual de concedir els premis, recuperant de forma transitòria la tradició que la pròpia institució inaugurà en 1895. Este canvi, propicià que es plantaren la meitat de falles dels anys immediatament anteriors.

So Quelo, alcalde de València. Falla de la Plaça del Cabdill (1944). Artista: Modest González

En eixe any de 1909, del qual ara celebrem el centenari de l’Exposició Regional promoguda per Tomàs Trenor Palavicino, també tingué lloc el naiximent de sis persones que, amb el pas del temps, arribarien a ser artistes fallers: Ramon Rocatí Domínguez, Eduardo Calabuig Barea, José María Mas Marí, Aureli Damià Llisó, Carles Tarazona Torán i Modest González Latorre. Per commemorar este centenari i recordar el quefer d’estes persones, farem una breu comentari d’ells.

Ni metro ni vara... palmo a palmo. Falla de la Plaça del Cabdill (1961). Artista: Modest González

De Ramon Rocatí Domínguez (1909-1968) només tenim constància que va fer dues falles, i a més, en dos anys prou distants com foren 1931 i 1935 al districte de Jesús. No guanyà cap premi.

Eduardo Calabuig Barea (1909-1960) era un tallista que vivia al carrer de la Mare de Déu de Gràcia. En total, tenim constància de deu falles plantades entre els anys 1928 i 1945, la gran majoria de temàtica valenciana. Les seues falles no es plantaren en seccions importants, excepció feta de ¡Refraner valencià! (Gravador Esteve-Sorní, 1943) en la secció Primera. A més guanyà premis de menor entitat en 1929 i 1930.

José María Mas Marí (1909-1994), nascut a València, va ser el germà menor del llorejat Regino Mas. Ajudant del seu germà, es decidí a fer carrera en solitari com a artista faller a partir de 1932, realitzant almenys 28 falles a València fins a l’any 1953, la immensa majoria per a comissions del barri de Russafa les dels carrers Comte d’Altea i Ciril Amorós. Plantà en totes les seccions menys en l’Especial. Els seus treballs foren reconeguts pel públic, les comissions per a les qual plantà i pel jurat, com ho demostra els premis aconseguits. De la seua trajectòria destaquem els primer premis aconseguits amb: Lo que era antes... y lo que es ahora (Joaquim Costa-Comte d’Altea, 1941, secció Segona); Animals per als Viveros (Císcar, 1943, enginy i gràcia de secció Segona); per a la falla Salamanca-Comte d’Altea (1944, secció Segona); i El nuevo diccionario de Mercurio (Plaça dels Porxets, 1950, secció Primera). L’any 1954 suposà un punt d’inflexió per a Mas perquè va emigrar a l’Argentina, invitat pel govern peronista per a construir la falla de l’associació El Túria, i posteriorment per a les localitats de Mar de Plata, Ayacucho i Santa Teresita.

Aureli Damià Llisó (1909-1968) era un fill de pares alzirenys que emigraren al districte de la Misericòrdia de la ciutat de València quan Aureli tenia 2 anys. El seu pare era fuster i el seu germà, pintor, raó per la qual tenia relació amb estes arts plàstiques i provà sort com a artista faller. Se li coneixen només 8 falles, plantades entre 1932 i 1944 totes menys una als diferents carrers del barri de Russafa i en diferents cantons del carrer de Santa Teresa del nucli històric. Participà en la secció Segona (quan es crearen les seccions) i només obtingué un accèssit.


La muerte del teatro. Plaça de Sant Jaume (1947). Artista: Carles Tarazona

Carles Tarazona Torán (1909-1991) va ser un artista faller destacat per la seua producció artística, però també com a pintor, dissenyador i ilustrador. Nascut a Mèxic, es traslladà a València. Començà la seua trajectòria fallera amb el tallista Vicente Hurtado, amb qui va firmar les seues 5 falles de la primera etapa entre 1934 i 1936 en la secció Segona. Després d’un parèntesi, tornà a la construcció de cadafals en 1945, plantant un total de 28 falles fins a l’any 1952 en qupe s’exilià a Mèxic per a treballar com a pintor, tallista i decorador. En esta segona etapa tingué una modesta participació en la secció Especial (El so Quelo i la plaça del Cabdill, Plaça de la Reina, 1948; i Vitamines, Plaça de Sant Jaume, 1949), però destacada en la secció Primera, on plantà per a comissions com la plaça de Sant Jaume, Espartero o la plaça de la Mercé, aconseguint el primer premi en dues ocasions, 1947 i 1948, esta última arredonida amb el d’enginy i gràcia. Com a curiositat, cal citar que és l’únic que ha plantat tres falles en el mateix any (1950) en la secció Primera. Al final de la seua vida, en 1984, deixà Mèxic per tornar definitivament a València, ciutat en la qual va morir el 1991.

Jauja. Espartero (1948). Artista: Carles Tarazona

Modesto González Latorre (1909-1996) és l’últim artista faller naxcut eixe any i el més important de tots per la seua producció artística. Modesto naix a València després que els seus pares se’n vingueren a viure al districte de la Misericòrdia, molt a prop de l’Acadèmia de Belles Arts, per la condició de pintor decorador i tallista del seu progenitor. Després de començar en 1932 a fer falles juntament amb Lorens i Cano, continuà en solitari fins a completar en 1961 el seu cicle amb 65 falles, una producció caracteritzada sempre per un estil caricaturesc. Destaca les seues falles a la plaça del Cabdill (1944 i 1961) i la seua participació en la secció Especial amb 16 cadafals, on guanyà el primer premi en dues ocasions (¡Qui no fuma ací... se'l fumen alla!, Plaça de la Mercé, 1943; i ¡Que monos estem!, plaça de Na Jordana, 1956) i el d’enginy i gràcia en quatre (1949, 1954, 1955 i 1956). També va tindre un paper destacat en la secció Primera, ón quasi mai baixà d’un dels tres primers premis. Com a curiositat, Modesto va ser el primer a emportar-se el premi d’enginy i gràcia, creat en l’any 1941.


¡Qui no fuma ací... Se'l fumen alla!. Plaça de la Mercé (1943). Artista Modest González

(NOTA) Este article és un resum del publicat per Joan Castelló i Javier Mozas en la revista Lletrafaller del 2009 i de la veu Modesto González del Diccionario biográfico español (Real Academia de la Historia).