dissabte, 20 de març de 2010

Enguany cel·lebrem un aniversari a la nostra falla

Els fallers fan festa per qualsevol motiu, inclús s'apropien d'elements d'altres festes (Moros i Cristians, Sant Joan, Halloween, Nadal, Carnaval). I amb més raó si es tracta dels origens de la pròpia comissió fallera, de commemorar l’aniversari de la falla. La falta de documentació en les primeres dècades de la història de la festa, per la intermitència en cel·lebrar la festa i per no preocupar-se de conservar la documentació, proporciona un camp ón les comissions fan i desfan al seu gust, algunes voltes sense criteri científic i rigurós per tal de determinar la seua pròpia história.
A tot açó s’afegix el fet que últimament, les comissions falleres cel·lebren tot tipus d’aniversaris, no només me referisc als numerals (hi ha comissions que cel·lebren el seu 40 aniversari… ¿i perquè no fer-ho amb el 41 o el 42?), sinò buscar diferents tipologies: la primera falla plantada a l’encreuament, la primera falla de la demarcació, la primera falla de l’actual comissió, la primera falla a la secció Especial, la primera falla que guanyà el primer premi… Sens dubte, la inventiva fallera ha estat prou ingeniosa a l’hora de buscar aniversaris per tal de traure els diners de subvencions i de patrocinadors.
Per als casos d’aniversaris que commemoren les primeres falles al segle XIX i primeres dècades del segle XX, la documentació és prou confusa, sobretot perquè les referències no indiquen en la majoria de casos el lloc exacte ón es plantà la falla (excepte per als casos de les places), sinó el carrer sense el punt concret. A este punt s’afegix el concepte actual de ‘demarcació fallera’, un territori assignat a la dècada dels cinquanta del segle passat a cada comissió que han extrapolat al segle XIX. I aixó és molt perillós a l’hora d’endevinar si una falla pertany a una comissió o una altra, donant lloc a l’apropiació de falles antigues de comissions dessaparegudes limítrofes per part d’algunes comissions actuals, tot per tal de buscar un arrel quan més antic, millor.

Un exemple seria el de la falla Cervantes-Pare Jofré que cel·lebrà l'any 2003 el seu 125 aniversari de la primera falla plantada a 1878, però al seu llibre d'aniversari s'apropià erròniament de diverses falles plantades per la veïna Espartero-Ramón i Cajal (antigament Pare Jofré) en 1904, 1916, 1928 i 1936. Un altre exemple és el 150 aniversari que la falla Dalt-Sant Tomàs cel·lebrà en 2006 prenent com a data inicial 1856. El seu plantejament és erroni perquè al seu encreuament era materialment imposible perquè el tranvia hi passava fins al 1916 quan es desmantellà eixa línia; perquè les primeres referències documentals indiquen que plantaren falla els veïns dels carrers de Dalt i Hostal de Morella junt als de la plaça del Mossén Sorell, lloc últim ón és plantava moltes vegades el cadafal; i perquè els records dels fallers més antics coincidixen en la data de 1918 com a inici, tal i com assegurla pròpia comissió en un article al diari Levante del nou de març de 1960.
Un altre tipus d’errada se fa quan no es coneix la quantitat de falles plantades als seus inicis, i no es fa una recerca exhaustiva i rigurosa de la informació als arxius i biblioteques. Aixó comporta interpretacions errònies, com els de la falla Bosseria-Tros Alt, que cel·lebraren el 1858, tot i saber que havien plantat l'any anterior (1857); o els de Trinitat-Alboraia, que cel·lebraren el centenari de la seua recordada falla 'La Gàbia' pensant que era la primera, quan en realitat fou en 1871; o els fallers de la plaça de Santa Creu, que buscant cel·lebrar el seu 150 aniversari en 2007 (1857), descobriren al llibre de Soler Carnicer una falla a l’any 1851, data no trobada enr cap altra documentació, i per tant errònia.
Per altra banda, hi ha comissions que han descobert altres dades de fundació més antigues, després de cel·lebrar un aniversari, obviament erroni. Podem citar alguns casos com la plaça del Mercat de Russafa (de 1928 a 1881), plaça del Doctor Collado (de 1911 a 1869), Sant Vicent-Periodista Azzati (de 1917 a 1887), plaça de Patraix (de 1947 a 1929), plaça de la Mercé (de 1927 a 1872), Pelai-Matemàtic Marzal (de 1920 a 1887), plaça de l'Àngel (de 1918 a 1902), plaça de Sant Bult (1902 a 1884), i el de Pizarro-Ciril Amorós (de 1922 a 1900).



Un altre exemple més curiós encara és el de la falla de la Plaça del Mercat Central, que asseguren que la seua primera falla la plantaren l'any 1797. Haguera estat veritat sino és perquè es plantà al mes de juny (no en març), amb motiu de la beatificació de Joan de Ribera (no en honor a Sant Josep), i es desmuntà al finalitzar les festes (no es cremà).
Ben diferents són els casos en que s’ha fet una investigació totalment rigurosa i exhaustiva, amb tota la informació i documentació posible, com els casos de les comissions d’Exposició i Na Jordana. En el primer, la falla Exposició va incloure en el seu llibret de 2006 un article (guanyador del premi Soler i Godes al millor article d'un llibret de falla convocat per l'Associació d'Estudis Fallers) del faller Rosendo Sorlí sobre el 125 aniversari de la plantà de la primera falla a la seua demarcació actual, la de la Societat d'El Iris al Skating Ring, però deixant clar que no tenia cap relació amb l'actual, sinò que era una comissió totalment diferent. Com que eixa comissió no té continuïtat en l’actualitat, no tenia posibilitat de fer record, per tant, sempre es d’agraïr que algú se’n recorde alguna volta d’ells. I altre exemple més complet és el de la falla Na Jordana, que d’ací a pocs dies presentarà el llibre del seu 125 aniversari de la primera falla plantada a eixa plaça, tot i arreplegar tota la informació (diferenciada en altres capítols) de la resta de comissions que plantaren al sí de la seua demarcació actual.
Altres dos tipus de commemoracions d'aniversaris de falles són el naiximent de la comissió actual tot i haver constància de falles plantades anteriorment, però de manera intermitent al mateix encreuament i per persones que demostren la seua continuïtat; i últimament els cinquentenaris de permanència a la secció Especial. Per no fer tan llarga la llista, podem citar casos comuns a estos dos tipus: la falla Na Jordana cel·lebrà en 2000 la fundació de la comissió actual, en 2004 el cinquentenari de plantar a Especial i en 2009 la plantà de la primera falla; la falla Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal cel·lebrà en 1966 els cinquentenari de la fundació de la comissió actual, en 1993 el centenari de la plantà de la primera falla, i en 2007 les primeres cinquanta falles a la seccio Especial; i un últim exemple es la plaça del Pilar, que cel·lebrà en 1965 el centenari de la seua primera falla plantada, en 2003 els seus primers cinquanta anys com a comissió moderna i en 2009 el cinquentenari de plantar a la secció Especial.
Totes estes cel·lebracions d'aniversari han proliferat els últims anys entre les comissions, per tal de conèixer la verdadera història de les falles plantades als seus encreuaments, unit a que l'Ajuntament de València ha decidit donar suport económic per editar un llibre. I per aixó, algunes comissions han cel·lebrat tot tipus d'aniversari fins que la regiduria de Festes i Cultura Popular ha decidit donar només subvencions quan l'aniversari siga 25, 50, 75, 100, 125 o 150 de falles plantades en un alt percentatge, i de la comissió en general (no commemorar la infantil per separat).

dissabte, 6 de març de 2010

Les falles: harmonia o fractura?


Hi ha tot un discurs dominant que proclama i subratlla que el món faller és un món harmònic, on reina la germanor i la unitat, un discurs que declara que eixa harmonia se sublima en les relacions entre el món faller i la ciutat de València: tots per la festa i amb la festa. Certament, aquest és un discurs de tarannà positiu i al servei del reforçament d’una identitat compartida. Tanmateix, la tan cantada harmonia retòrica amaga una sèrie de fractures què, precisament per fer una reconstrucció en positiu de la festa, cal reconèixer i intentar esmenar mitjançant mecanismes de diàleg, tolerància, participació ciutadana i generositat social.

La primera fractura s’esdevé entre fallers i no fallers, molts d’aquests últims ex-fallers. Quasi un 15 % de la població del cap i casal està censat en alguna comissió fallera. Amb tot, el 85 % restant no participa directament en la festa. Altres fins i tot no participen gens, i una quantitat no estimable abandona la ciutat en la Setmana Fallera o es mostra crítica amb els excessos inherents a una festa tan massiva. La ciutat, per tant, es troba dividida entre fallers i no fallers. El problema és que en ocasions la manca de diàleg entre les dues parts, els excessos de les comissions o la excessiva escrupolositat dels veïns, porta a enfrontaments i conflictes ciutadans que exigeixen una solució dialogada. Pitjor és encara quan molts dels no fallers s’acaben transformant en antifallers. Per no parlar del nombrós col·lectius d’ex-fallers o fallers “en excedència”, amants de la festa però fora d’ella perquè aquesta no els acaba de donar allò que ells esperarien d’ella.

La segona fractura té lloc dintre del col·lectiu faller, i oposa a fallers-fallers i a fallers festers. En un començament la festa de les Falles girava al voltant de les falles cadafal i estava organitzada pels fallers, en realitat veïns que erigien i organitzaven la popular i modesta festa fallera. Progressivament, amb l’eclosió i consolidació de les comissions falleres, els fallers cresqueren en nombre i anaren diversificant les seues activitats. Fins el punt de què, paradoxalment, a partir dels anys setanta els cadafals fallers anaren passant a un segon pla a favor d’altres actes o figures com la fallera major, l’ofrena, les preseleccions o les activitats teatrals, musicals i lúdiques de les comissions. Així, s’ha arribat a un punt en què els fallers són en sentit estricte més festers que fallers, ja que per a ells la falla, leit motiv fundacional i essencial de la festa, ha passat a un lloc secundari, francament perifèric. Amb tot, encara subsisteix una considerable minoria de fallers que s’autoanomenen «monumentalistes », precisament per a subratllar la diferencia amb els fallers habituals

Una tercera escletxa oposa a fallers i falleres. Doncs tot i la quantitat de rituals d’exaltació que les comissions falleres tributen a les dones mitjançant el càrrec de la Fallera Major i la composició simbòlica de les Corts d’Honor, la veritat és que les comissions, així com la Junta Central Fallera, continuen dirigides, gestionades i governades per homes. No arriba a un 3 % el total de dones presidentes, i a les juntes directives les dones segueixen ocupant càrrecs subsidiaris o que reprodueixen teòricament tasques o activitats “femenines”, com organització de festejos, infantils, activitats diverses, play-back i similars. Així mateix, és mínima la participació de les dones en la professió d’artista faller, en la presència en fòrums de debats sobre falles, articles en publicacions falleres i juntes d’agrupacions, sectors i federacions. En realitat, la funció maternal i de sosteniment de la llar per part de la dona continua actuant en contra de la seua major participació en la gestió del món faller, reduint-la a tasques invisibles en el casal, dedicades a l’oferiment de serveis de neteja, preparació de menjars, aprovisionament de queviures i ornamentació que es consideren més “femenins”.

En quart lloc hi ha la divisòria que oposa a fallers i a artistes fallers. Teòricament estan en el mateix vaixell, però a l’hora de la veritat la desigualtat i la diferència de poder és la nota dominant. Els fallers són els que contracten i els artistes fallers els contractats. I si el marcat va malament, els artistes fallers acabaran fent la mateixa feina per menys diners, doncs els fallers sempre estan disposats a pressionar a l’artista, exigint-li, a més, èxits i “palets”. I és molt probable que els incompliments dels artistes comporten denúncies de les comissions falleres, però no que els artistes denuncien els abusos i pagaments injustament ajornats que practiquen certes comissions, algunes de “categoria”. El desacord entre fallers i artistes també arriba al tema dels drets d’autor, que tampoc els artistes s’atreveixen massa a reivindicar, i de vegades sembla que el recel mutu és la tònica dominant, tot i que també hi ha exemples de gran confiança i convivència entre artistes i comissions falleres.

En quint lloc, observem una fractura evident entre els artistes no fallers i els artistes fallers. El col·lectiu d’artistes fallers enquadrat en el Gremi Artesà d’Artistes Fallers continua sent menyspreat pels artistes no fallers, especialment per les Facultats de Belles Arts, sales d’exposició, galeristes, crítics i museus d’art. Així mateix, per la seua formació, i amb notables excepcions, els artistes fallers encara estan molt allunyats dels circuïts, inquietuds i gustos dels artistes no fallers. La manca de col·laboració, la mancança d’interès per part de l’art “amb majúscules” i les escasses iniciatives institucionals orientades a tendir ponts de col·laboració, ratifiquen una situació de mutu desconeixement, o com a mínim, d’indiferència. Aquesta fractura té una deriva en l’oposició entre la lògica de la comissió fallera, per a qui majoritàriament la falla és l’excusa per guanyar un premi que la faça lluir-se en les desfilades cap al centre urbà, i la lògica d’alguns artistes fallers que es creuen la seua obra, ja que la major part d’artesans només malviuen com a constructors de falles en sèrie.

Per últim es pot apreciar una important fractura entre el col·lectiu faller i el món de la cultura en majúscules. L’anomenat “món de la cultura”, un eufemisme que sovint designa l’univers de l’ “alta cultura” i dels intel·lectuals, manté una postura de menyspreu, indiferència o fins i tot esnobisme hostil cap al món faller, en considerar-lo vulgar, carrincló, obsolet i conservador. Així mateix, des del món faller es tendeix a recelar del intel·lectuals per considerar-los elitistes, saberuts, massa crítics i desconeixedors de la festa. Històricament no sempre va ser així, sinó que esta fractura es va produir al caliu de les tensions identitàries de la batalla de València. Des d’aleshores, i encara que hi ha signes de canvi, tant les universitats valencianes com els cercles intel·lectuals s’han mantingut a prudent distància de les Falles, com si foren cultura empestada, sense parar-se a considerar que són una expressió de la cultura popular local amb unes excel·lents potencialitats crítiques i creatives.

Com a cloenda, només caldria dir que cal dialogar, reflexionar i parlar per superar aquests problemes, conflictes i fractures, tendir ponts entre les parts distanciades i fer de les Falles una festa més sentida, plural i compartida per tots. O dit amb altres paraules, ens cal revaloritzar les Falles com un veritable patrimoni cultural de tots els valencians.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí