Defensa de la despertà

Foto: Despertà de la falla Arrancapins als anys 60 (Arxiu Romero-Torró)

En els darrers temps s’ha produït la decadència d’un dels festejos més entranyables: la despertà. De fet, hui en dia produeix molta nostàlgia evocar les despertades de la nostra infantesa, quan ben menuts ens alçaven quasi de matinada per participar en un acte màgic i excitant a parts iguals. Aleshores els membres de les comissions falleres que eixien de bon matí a esclatar els trons de bac i masclets als carrer eren nombrosos i entusiastes. Els casals bullien d’activitat a eixes hores, tot i les cares de son, mentre els músics arribaven o començaven a emergir d’algun fosc racó del casal on, de vegades, havien dormit la mona de la nit anterior.

Feia goig vore com al toc musical de diana eixien un munt de joves, xiquets i adults, les xiques i dones amb els monyos ja fets i les pintes posades, tots ells i elles amb les caixes de petards sota el braç, disposats a despertar el veïnat per a la festa. Després, era el torn dels bunyols amb xocolata o la cassalla per als més atrevits. Darrerament, però, les coses han anat canviant. Així, de la mateixa forma que als ciutadans ja els molesta fins i tot el tradicional toc de les campanes de les esglésies, ha arribat a molestar-los la despertà. Realment, es tracta d’una paradoxa ben curiosa. No ens importa massa viure en una de les ciutats més sorolloses del món, ni suportar el soroll del trànsit o de les més diverses màquines urbanes, però ja ens comença a fer nosa la despertà. Es diu que no cal molestar els veïns amb els excessos fallers, la qual cosa és molt raonable i civilitzada, però també caldria preguntar-se quin tipus de molèstia és eixa dels trons barrejats amb les alegres notes dels pasdobles que anuncien que la festa continua. Quin tipus d’insensibilitat hem anat desenvolupant per a que una activitat singular de la cultura popular que sols se celebra quatre dies a l’any ens genere tant de malestar.

D’altra banda està la progressiva desafecció que cap al festeig venen manifestant molts fallers, Cada cop més, les Falles són més nocturnes i més alcohòliques, més cansades i més orientades, com cada vegada més coses en la vida moderna, cap a la gratificació immediata sense massa sacrificis ni problemes. Per això cada vegada hi ha menys gent disposada a alçar-se a primera hora després d’una nit interminable de marxa a les carpes instal•lades al carrer. En no poques despertades ja només van quedant els xiquets i algun adult despistat o convençut, mentre els músics avancen pel seu compte, aliens al progressiu abandonament de l’antic costum festiu. És com si la despertà ja no captivara amb l’encant que abans desplegava. Tant el visual o olfactiu, si s’admirava al carrer, amb la flaire a pólvora i els sons enèrgics de la diana, com auditiu, si la despertà es gaudia després que els primers trons es despertaren d’un somni profund per retornar-te al món de la festa primaveral obrint-se a l’alba.

Dissortadament la despertà va quedant com un arcaisme del passat, especialment per les dificultats que travessa l’utilització del clàssic tro de bac. Amb tot, mai no es pot descartar que puga esdevindre alguna revifada del costum de la ma de la recuperació patrimonial, en este cas d’una manifestació pirotècnica popular, encara prou present en les festes dels nostres pobles. Una manifestació que a les Falles hauria de seguir present d’alguna manera, ni que fora com a evocació d’un temps on la festa desafiava els rutinaris ritmes laborals que poc a poc ens han anat atrapant a tots.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Berlanga i les falles de cel·luloide

En el discurs pronunciat en la Universitat Politècnica de València, en ser nomenat per esta doctor honoris causa, el mestre Luís García Berlanga, va dir: “Siempre he declarado que mis películas son falleras, pirotécnicas, y rodadas sobre la base de la inspiración instantánea, es decir, el pensat i fet del caul alardeo, al menos yo, y espero que también algunos de los presentes”.

Fa ja quasi vint anys, el director de cine va proposar fer una falla per a la Plaça de l’Ajuntament: reproduiria una gran mamella de la qual xuplarien tota mena d’interessats, alhora que per dins mostraria l’infern de les misèries humanes. La seua idea, ben rebuda en principi, i que hauria de ser executada pel desaparegut artista Manolo Martín, va ser finalment abandonada, com a conseqüència del canvi de poder municipal en 1991. Des d’aleshores, ja ningú no va saber res més. Tanmateix, a mitjans de 2006 la Falla Mossén Sorell-Corona, gràcies a la iniciativa de l’incansable amic Miguel Ángel Pérez, va intentar rescatar el projecte i fer-lo realitat dins les seues possibilitats. Es va establir contacte amb Garcia Berlanga i este es mostrà encantat i molt il·lusionat amb la idea.

El cas és que ens reunírem un grupet d’entusiastes (entre fallers i col•laboradors) i se n’anàrem a la residència del cineasta, a Húmera (Madrid), per tal d’explicar-li els detalls dels projecte. En sa casa ens contà moltes anècdotes, el veiérem en la seua salsa, en ensenyà les seues icones, els seus fetitxes, i ens mostrà testimonis de la seua afició a les falles. Fins i tot ens arribà a confessar, per a la nostra sorpresa, que el primer guió de cine que va escriure amb Juan Antonio Bardem finalitzava amb una persecució on el protagonista, amenaçat per uns feixistes italians, havia amagat alguna cosa a dintre d’una falla.

En el dinar gaudírem d’una privilegiada tempesta d’idees amb Berlanga, per tal d’operar un miracle fastuós: el naixement d’una falla especial, que els temps recordarien, una falla singular, per ser filla de qui era i per la seua peculiar història, plenament representativa de l’univers berlanguià i que, com després s’ha confirmat, fou realment la darrera obra de Berlanga. El colofó amb un cadafal tradicional de les seues falles de cel•luloide.

La falla Història d’una mamella es plantaria a les Falles de 2007 a la demarcació de Mossén Sorolla-Corona i pocs mesos després l’Ajuntament editaria el llibre Berlanga: falles de cel·luloide, on es repassava la seua obra amb el referent faller de fons. El delicat estat de salut del director el va impedir estar-hi present, però aquell cadafal satíric romandrà per molt de temps en la memòria popular. Fidel com sempre al seu estil, en aquella falla Berlanga va condensar tot el seu esperit transgressor i serví, alhora, per reivindicar l’antic tarannà subversiu de les falles. Gràcies per eixa regal, mestre.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Pla Estratègic, quin Pla Estratègic?

Recentment, la Federació de Falles de la Secció Especial va presentar als mitjans de comunicació un pla estratègic per a les comissions integrades en la Federació. Es va difondre una nota de premsa, però també un document més extens, anomenat Presentación del plan estratégico. Este document apareix estructurat en una introducció, una explicitació dels objectius del pla, la justificació d’este, les accions que es pensen mamprendre i l’estratègia de comercialització a aplicar. La notícia va tindre prou ressò en els mitjans, especialment els fallers, i tothom va donar per bo que, realment, allò que la Federació havia presentat era un pla estratègic de veritat.

Tanmateix, la pregunta que cal fer-se és: és realment el document presentat un pla estratègic? Per a respondre-la caldrà, prèviament, que veiem en què consistix un pla estratègic. Bàsicament es tracta d’un programa d’actuació dissenyat per a aclarir allò que una entitat pensa aconseguir i els passos que s’han de fer per a aconseguir-ho. Esta programació es plasma en un document de consens on es concreten les grans decisions que orientaran una marxa cap a una gestió d’excel•lència. Dit d’una altra manera, un pla estratègic és un document complex en què els responsables d’una organització (empresarial, institucional, no governamental...) reflectixen quina serà l’estratègia a seguir per la seua entitat a mitjà termini, raó per la qual els plans solen tindre una vigència que oscil•la entre un i cinc anys.

El pla estratègic marca, per tant, les grans directrius del comportament d’una organització, i sol ser un complement d’un pla director previ, obra d’un equip professional multidisciplinari, més general i a més llarg termini (a deu anys vista, aproximadament), que també es pot concretar a través de plans operatius annexos al pla estratègic. A més a més, este últim ha d’especificar els objectius concrets per anys, les polítiques i conductes internes, i la relació d’actes a mamprendre. Habitualment els plans estratègies s’estructuren en etapes: anàlisi de la situació, diagnòstic d’esta, declaració d’objectius corporatius, estratègies corporatives, plans d’actuació, seguiment i avaluació. Per si això fóra poc, els plans solen implementar-se mitjançant les aportacions de consultories d’estratègia professionals externes, i es basen en estudis i dades clarament explicitades en el document del pla.

Doncs bé, si contrastem açò que acabem de vore amb el pla estratègic de la Federació, hi observem serioses deficiències. D’entrada, no es poden confondre els deu fulls del document presentat amb un pla en si, més prompte es tracta d’uns toscos apunts per a un possible desenvolupament. En segon lloc, no se seguix l’estructura estàndard dels plans estratègics: manca una anàlisi profunda de la situació, no hi ha un diagnòstic d’esta fonamentat i ben argumentat, no hi ha la més mínima bibliografia ni relació d’estudis en els que es basa el pla. A més, s’aporten dades sobre el volum social i econòmic de les Falles, però sense citar una sola font contrastable. De la justificació es passa directament a enunciar les accions, estalviant-se la declaració d’objectius corporatius i les estratègies corporatives. I no sols això: en les accions només hi ha una fixació en la comercialització, sense aportar res sobre els mètodes de seguiment i avaluació del pla. I cosa que es més greu, es dissenya un pla estratègic sense generar un pla director previ.

És a dir, ens trobem amb una caricatura mediocre del que hauria de ser un pla estratègic seriós, rigorós i fonamentat. Sembla més un artifici destinat a captar diners en temps de crisi, disfressat de pla estratègic. En tot cas, creiem que el plantejament, a banda d’improvisat i poc documentat, ja és errat d’entrada, ja que, més que un pla estratègic d’una Federació en concret, caldria estar parlant d’un Pla Director Integral de la Festa de les Falles, que s’hauria de posar en marxa a partir del consens entre les institucions públiques, les comissions, federacions i agrupacions falleres, els gremis d’artistes, les universitats, els agents econòmics i altres entitats interessades de tot el territori valencià on es planten falles. Un pla director que es concretaria en plans estratègics ben planificats per períodes i comarques. Dissortadament, s’ha tornat a perdre una bona idea i una magnífica oportunitat per a redissenyar i repensar la nostra festa d’una manera creïble i consensuada.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

(Publicat al Levante-EMV el 13 de novembre de 2010)

Quasi una família

Des de fora de les comissions falleres, la vida que en estes es desenvolupa pot semblar tancada en una mena de gueto singular. Tanmateix, un acostament més precís al fenomen ens descobreix un món connectat a l’activitat de la gent comuna. Però, això sí, amb una particularitat: la sociabilitat al si de les comissions falleres recorda molt a la d’una família extensa.

És cert que en altres tipus d’associacions s’estableixen forts lligams entre els seus membres, però el fet de que la festa fallera siga viscuda pels seus militants com quelcom transcendent fa que els sentiments i les emocions convertisquen la vida associativa en la transposició d’un cert ambient familiar, encara que a major escala. D’alguna manera, la comissió fallera se situa a mig camí entre la sociabilitat de barri o de veïnat i la més estrictament familiar. Encara més, dins les comissions hi ha apuntades famílies senceres, la qual cosa reforça tant els vincles intrafamiliars com aquells que s’estableixen entre els membres de les comissions. Especialment en aquelles de cens més reduït, on no és gens difícil que alguns dels seus membres formen noves unitats familiars entre sí.

En un context social on la família s’està reestructurant ràpidament, amb l’aparició de noves formes de convivència familiar, la consistència de la comissió fallera proporciona un marc més ample de relació i de sentit. De fet, en una societat on cada vegada hi ha més individus que viuen a soles, el fet de tindre un grup estable de referència i, el que és més important, que aporte un marc per a desenvolupar activitats creatives, implica un factor decisiu de benestar social cada vegada més difícil de trobar en les modernes ciutats despersonalitzades, on la competitivitat, l’ansietat, la soledat i la manca de temps creixen contínuament.

La comissió de falla funciona en part de manera paternalista, on la figura del president o presidenta té molt de cap de família. La resta d’elements, com la figura emblemàtica de la fallera major, els símbols de la comissió o els records compartits, incrementen la sensació de familiaritat i proporcionen una percepció de cobertura, d’aixopluc, de protecció. No ha d’extranyar, al respecte, que el mot “germanor” siga un dels més utilitzats i valorats pels comissionats per a referir-se a les relacions humanes dins el món faller.

La festa viscuda confirma eixes sensacions. Amb el començament de la Setmana Fallera tot es transforma i la vivència de que dins la comissió funciona una comunitat augmenta. Fonamentalment en determinats actes o rituals, com les cercaviles o l’Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats. En eixos moments els membres de la comissió es mouen pels carrers com un únic cos, a l’uníson, esperonats per l’ambient festiu que es respira i per la pròpia percepció de que aquell és un temps extraordinari i ple de significat. Tant en l’anada cap a la plaça de la Mare de Déu com en el retorn al casal, la comissió sembla ser quasi una família gran i ben avinguda, tot i que per sota de les aparences poden fluir els conflictes i fins i tot les enemistats. Però, al remat, hi ha com una mena de fe en que eixa gran família és possible, en que per uns dies hom pot trobar-se al bell mig d’un grup altament cohesionat que el fa sentir a un com a part d’una cosa més important i duradora. En certa mida, este sentiment de pertinença i transcendència està molt a prop de l’experiència religiosa, en el sentit de que permet re-lligar amb un projecte superior on l’individu s’insereix sòlidament, envoltat d’una numinositat que es desprén de la màgia festiva del propi vincle social ritualitzat. Per això una gran part dels fallers i falleres mantenen relacions de màxima fidelitat i identificació amb les seues comissions, tal i com les podrien mantenir amb una església o confessió religiosa. Perquè l’experiència associativa fallera proporciona als comissionats un be immaterial cada cop més difícil d’assolir en les nostres societats individualistes: el caliu d’una empresa compartida des de la solidaritat, la identitat i el foment de lligams ferms i duradors. Tot un luxe, si ben es mira, amb els temps que corren.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí