dimarts, 16 d’octubre de 2007

La Ciutat de l’Artista Faller a la Marina del Port




Parlar de Gremis al 2007 és quasi com parlar del correu a cavall a la gentada criada amb el Messenger. I els anacronismes o desapareixen sota la catifa de l’oblit i ningú no s’en recorda mai més, o els convertim en records de naftalina musealitzats i si de cas tornen a la nostra retina a força d’alguna commemoració puntual -què em digueu de la riuada?- o la darrera opció és que els rellegim, els rescrivim i els revestim amb noves mudes que connecten amb el present i es projecten cap al futur.

Quin d’aquests dos destins es més probable per a l’avenir del Gremi d’Artistes Fallers?. Acabarà a la flama purificadora i l’oblit?. O l’indult indigne per servir de suport a la pols rància?. Hi ha d’altres solucions?

Si els artistes fallers han aguantat fins ara, per alguna cosa serà. No?. Com és possible que les falles no es facen a alguna província remota de la Xina i vinguen en un contenidor a eixe port dinàmic i ben llustrós que tenim?. Des de la perspectiva de l’economista, dues raons poden explicar eixa supervivència. En primer lloc que allà als anys 60, algun il·luminat decidirà crear la ciutat fallera -el tresor de la ciutat fallera, diu Gil Manuel Hernández-, primera condició per a constituir un monopoli més o menys estable d’oferta, al confinar a un nucli important d’artistes a un espai concret. Es així com es pot explicar certa acció col·lectiva, l’existència de certs mètodes de control social i la percepció de certa identitat compartida travada en relacions d’amistat, nissagues familiars i mecanismes interns de transmissió dels coneixements. El gremi ben bé que s’ha ocupat d’institucionalitzar la relació entre la producció i la demanda. Si algú vol comprar falles ha de passar –mes o menys- pel gremi i si algun artesà vol que les comissions falleres li encomanen falles, es convenient que passe pel gremi.

La segon raó que explica la supervivència del gremi és l’estabilitat de la demanda. Any darrere any, els ciutadans de València i altres poblacions, articulats al voltant de les comissions falleres, i amb algunes subvencions oficials, estan disposats a rascar-se les butxaques per pagar un munt de fusta i cartró pintat. És una demanda poc sensible a l’evolució de l’economia mundial, al preu del petroli o als tipus d’interès. Anys darrere any paguen religiosament, mes a mes, el preu pactat del monument faller. A més, es tracta d’una quantitat -10 milions d’euros aproximadament a la ciutat de València- que ni és suficientment alta per a captar l’atenció de fons-risc Nord-americans o inversors xinesos, ni és menyspreable per a mantenir l’activitat d’un parell de centenars d’artesans, que si bé no es faran mai molt rics, donen satisfacció a una activitat vocacional, que els proporciona prou goig (utilitat, diríem els economistes).

Aquestes dues raons són les que expliquen la supervivència fins ara... però serà això suficient per a inserir-se amb èxit al capitalisme cultural del que parla Jeremy Rifkin?
Respecte medioambiental, nous reptes creatius, l’aldarull de la propietat intel·lectual, noves tecnologies per al disseny i modelatge, el repte de la interculturalitat, València la ciutat de l’espectacle permanent, el turisme cultural, la protecció de professions tradicionals, vendes per Internet i la xarxa com aparador planetari, la pressió urbanística sobre eixa illa urbana que hui és la ciutat fallera.... Com digerir tot això?. Com s’ho faran els artistes fallers.? Com ho manegarà el Gremi?
Els reptes són molts i les opcions variades, però és ben cert que el col·lectiu de persones, l’activitat i l’espai, compten amb algunes potencialitats importants. Com ja escrivíem a altres llocs, el Sector Artístic i Industrial de Producció de Falles suposa un procés que evidencia les capacitats i potencialitats d'unes activitats artesanes úniques i singulars a nivell mundial i que connecten de diverses maneres amb altres sectors culturals com són l'audiovisual i el teatre (decorats), les arts plàstiques (pintura i escultura), els parcs d'oci, el turisme, el patrimoni i la seua difusió, així com se suma a un conjunt d'activitats lligades al desenvolupament festiu com la música, l’activitat d'indumentària tradicional i festiva, la pirotècnia, …. I que parteix de modes d’actuació participatius, que afecten a la estructura associativa de la ciutat... Es a dir, estem parlant d’una activitat que connecta amb quasi totes les perspectives de l’economia de l’experiència... sí, sí,...aquella que va a determinar finalment la competitivitat dels territoris.
També la ciutat de València és un altra. València és una ciutat que ha variat notablement el seu perfil simbòlic i la seua rellevància com a destí turístic internacional, especialment en l'últim quinquenni i que compta amb una, poc estructurada, però rica i complexa oferta cultural. El nombre de visitants a la ciutat de València ha crescut de manera molt important en els últims anys, superant les taxes de les principals ciutats turístiques espanyoles i europees, mostrant una tendència creixent molt dinàmica, estimant-se que per al 2007 assolirà els dos milions de visitants. Una ciutat que per raons estratègiques hauria de ser mes sensible al futur de la producció de falles.
La producció i creació de falles s'integra, de totes totes, en eixe nou capitalisme cultural. I ho fa d'una manera singular i distintiva, per la qual cosa el legitima per a nuclear un districte cultural. El districte cultural, com a concepte marca una nova traça en les possibilitats d'intervenció sobre el territori al voltant de la cultura. El que planteja, traslladat des de l'anàlisi de la realitat industrial, és que és una opció possible orientar els recursos públics i privats, cap a l'especialització del territori en algun dels àmbits de la producció artística i cultural. I és precisament en l'àmbit de la producció cultural on són molt més visibles els avantatges oferits per les economies d'aglomeració. La concentració espacial dels agents culturals (individus, empreses, serveis auxiliars) genera unes sinèrgies i uns continus processos de retroalimentació majors que en altres àmbits d'especialització territorial. Es tracta en definitiva de generar un creative millieu que servisca de marc per al desenvolupament d’iniciatives, projectes, innovacions i empreses, tant des de la perspectiva empresarial com artística i cultural.
En aquest cas, per a la producció de Falles en un districte cultural, l’element central ja no és l’Historia i l’espai sinó la capacitat de generar projectes creatius i rendibles tant socialment com des del punt de vista de la lògica empresarial. I així, podem pensar que no és del tot rellevant que la Ciutat de l’Artiste Faller es mantinga físicament on està i que podria ser possible buscar-li un altra ubicació i unes altres instal·lacions que compliren tots els condicionaments tècnics i de salut laboral, a més de que s’estructurara amb els condicionant estètics artístics per a fomentar la creativitat, la difusió de la informació i el know-how i a més jugara d’element d’atracció turística i centre de formació. Xulo, no?

Nosaltres sabem on està eixe altre lloc: la Marina del port de València. Ara quan acabem de jugar amb vaixellets.



Pau Rausell
Raúl Abeledo
Unitat d’Investigació en
Economia Aplicada a la Cultura.
Universitat de València