Entre falles i aeroplans al 1909

Avançava l’any 1909, i la ciutat de València es convertia en la referència de l’arquitectura i la indústria de la mà de l’Exposició Regional, inaugurada en maig. Eixe mateix any, en concret el 5 de setembre, l’aviador de Cullera Joan Olivert realitzà el primer vol de motor a Espanya al recinte del quarter militar d’artilleria de Paterna. El disseny havia estat a càrrec d’Olivert, mentres que la construcció la va fer el seu professor d’enginyeria Gaspar Brunet, i es comprometeren a exhibir-ho dins de l’Exposició Regional eixe mateix any.

Com altres, l’aviació com a simbol de la modernitat va ser tema per a les falles d’anys posteriors, com ho demostra el cadafal Triomfs de l’aviació, plantat l’any 1911 als carrers de Comèdies i Peris i Valero (actual carrer de la Pau). No va ser, però, un tema prou recurrent com ho seria, per exemple, el del futbol anys després, però sí que demostra una certa inquietud per temes d’innovacions.

Però molt més curiós va ser el cas d’un altre protagonista l’any 1909. Ricard Causaràs Casaña (València 1875 - Barcelona 1953) va ser una persona molt peculiar per a la seua época, un Da Vinci a començaments del segle XX. Escultor i pintor, tenia el seu taller al carrer de Baix de la ciutat de València, estudià belles arts, ocupà diferents càrrecs al Cercle de Belles Arts, i va ser professor de modelatge, dibuix artístic i composició decorativa en l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts de Barcelona.

Ricard Causaràs Casaña

Causaràs dissenyà i construí entre els anys 1905 i 1909 l’aeroplà-monoplà Causaràs, patentat per ell mateix el dia 20 de juliol de 1909. Està considerat el primer avió militar i civil a Europa de forma triangular amb els plans sustentadors, i va ser el predecessor d’avions com l’alemany Valkyrie, l’anglés Concorde, el rus Tupolev o els nordamericans F-117A Nighthawk i B-2 Spirit Bomber. La seua màquina voladora tenia a més estabilitat lateral, longitudinal i velocitat, i va fer els vols de prova també al quarter d’artilleria de Paterna.

Aeroplà-monoplà Causaràs (1909)

A més, Causaràs, com altres artistes de la seua època, va estar prou implicat en les festes valencianes. Una bona prova és que formà part del jurat de premis de màscares del Carnaval (1907) i de Falles (1908 i 1909). Suposadament, esta participació indirecta en la festa de les Falles, l’acabà de decidir l’any 1911 amb altres companys del Cercle de Belles Arts de València, per a plantar una falla en nom de l’entitat. El cadafal, plantat al carrer de la Mar i amb el lema Un matrimoni aprofitat, s’emportà el primer premi de totes les falles. Els seus companys artistes fallers foren persones tan conegudes com ara Ramon Andrés Cabrelles, Carles Cortina Beltran, Ramon Stolz Seguí, Rafael Sanchis Arcís i Maximilià Thous Orts.

Notes sobre Ricardo Causaràs Casaña extretes de la pàgina http://www.causaras.net.

Les falles, també un negoci

"Els ninots", Estampa Popular de València, 1966

El recent anunci per part de la Federació de Falles de la Secció Especial (FFSE) d’una retallada pactada dels pressupostos dels seus cadafals per a l’any 2011, ha provocat un terrabastall mediàtic que, com és norma i costum en el món de la festa, pot quedar-se en fum de canyot si atenem la superficialitat d’arguments i opinions que ha generat. Cal dir, en primer lloc, que la decisió és per se legítima: que els membres d’un grup s’imposen uns límits, en l’àmbit que siga, és cosa fins i tot natural. La FFSE, nascuda en bona mesura per optimitzar l’ingrés de recursos econòmics de les comissions que en formen part, pot lògicament establir un màxim pressupostari als seus integrants, si ho fa atenent-se a les seues pròpies normes i si jutja que les circumstàncies ho aconsellen. Es pot discutir si tal màxim és l’adient; el podem trobar draconià o suficient, inversemblant o ajustat, però és el que s’ha acordat i, en eixe sentit, és respectable. Dit açò, on erra estrepitosament la FFSE és en la conversió automàtica d’eixe límit pressupostari en dimensions físiques de les falles: és senzillament ridícul equiparar 100.000 euros a 14 metres d’alçada i 20 ninots. Ridícul, però molt faller: no coneguem cap altre àmbit de la creativitat que funcione així. Tant et pague, tant em plantes. Imaginen els lectors una producció cinematogràfica que li costa x a la productora i dura 90 minuts. Li costaria 2x si fóra de 180 minuts? Eixa és la lògica fallera, d’una estultícia que aborrona. Se’ns dirà que és per evitar la picaresca. Declare 100.000 euros, però pague altres tants en negre i tinc el doble de falla. El marge d’interpretació, nogensmenys, és tan ample que esdevé una norma inaplicable. Per exemple, és un ninot una flor humanitzada? Si en un grup hi ha sis personatges representats, són sis ninots o només un perquè connecten amb les puntetes dels dits? Conten com a ninots les figures dels coronaments? Una veritable bajanada, estes normes. Per què les proclamen? La interpretació que apuntem és evident: no es fien els uns dels altres.

La FFSE ha tingut una curta, però intensa història, connectada amb els canvis en les fonts de finançament que experimentaren les falles al llarg dels anys noranta del segle passat. Durant eixe període, el patrocini de marques comercials havia passat de ser un complement a esdevindre la part fonamental de la liquiditat dinerària de comissions senyeres de la festa. Alhora, unes altres comissions aspiraven a militar en la màxima categoria. Davant una creixent competència, per què no compartir la tortada publicitària, sense deixar de menjar-se un pastisset propi cadascú? La FFSE, en eixe sentit, es creava per optimitizar recursos de patrocini. El món faller en conjunt, però, es mirava la iniciativa amb malfiança. Tradicionalment, les falles d’especial cauen malament a les demés. I es pensava, no sense raó, que la FFSE era també un grup de pressió. La FFSE hagué, doncs, de netejar-se la imatge. Diverses iniciatives, adreçades a un públic ampli —molt marcades per l’estil d’intervenció sociocultural que ha fet cèlebre la Falla Na Jordana, membre fundador—, se succeïren durant uns quants anys. La FFSE tenia una cara humana, feia coses divertides per a la resta dels fallers i, damunt, demostrava que el solipsisme no és la norma filosòfica de la festa. Fatalment, açò coincidí amb la creixent presència pública de la Nova de Campanar i el seu president. Fora de primera mà de la FFSE, ben prompte, però, hi ingressà. I la FFSE acabà sent un element més de la campanya de redreçament de la imatge de Juan Armiñana. Ara que el temps de bonança ha passat, la mentida del muntatge sura des del tarquim de la impostura de la germanor. La tortada de la FFSE ja no és ni llepolia de paradeta. Són miquetes el que ara es poden repartir. Per això, eixir-se’n serà barat. Qui pagarà la desfeta? Els de sempre. Fins i tot al paradís, hi ha categories. L’acord, ni de bon tros, l’han forçat les comissions amb menys recursos dins de la FFSE. La roda de premsa al casal de Na Jordana marca la correlació de forces. Que el president del club estiguera flanquejat per l’amfitrió i pel ja esmentat Armiñana, paradigmes respectivament de maneres d’entendre la festa que estan als antípodes, és l’escenificació perfecta de com uns han acabat servint-se d’uns altres. Ni ells es creuen la viabilitat del projecte. El llast de deutes, a més, condiciona sempre més els menuts que no els grans, que acaben marcant els temps i maneres.

El destarifo ha assolit dimensions d’esperpent perquè la FFSE, ja no només amb prepotència, sinó cega de criteri, no fou capaç ni d’avisar els representants dels artistes (la Junta Directiva del Gremi Artesà) de les seues intencions. Com se sol dir, se n’assabentaren per la premsa. I això, quan bona part de la cúpula gremial treballa per a comissions federades, és simplement impresentable. La reacció victimista del Gremi, tanmateix, també palesa les pregones contradiccions en què viu quasi des de sempre este col·lectiu professional. Encegats per la diarrea de bitllets que anys arrere secretaven les comissions que trencaren el joc en la secció d’or de les falles, i amb les orelles regalades per certs entesos de la festa, alguns professionals entraren en una dinàmica irresponsable d’acceptació de reptes cada volta més exagerats i fora de control. Les estructures productives, lògicament, se n’han ressentit. La subcontractació de treballs entre tallers no ha sigut mai estranya al quefer dels artistes. La situació generada, però, ha anat molt més lluny. Ja no es tracta simplement de fer comandes puntuals. Ara, s’ha teixit una xarxa de dependències on, lògicament, el flux en descens dels diners fa que el servici es devalue com més lluny de l’inici creatiu estiga. El risc d’ultraespecialització, a més, s’ha fet major. Un mercat tan exigent ha demanat dedicacions cada volta més exclusives. Els artistes fallers han basat el creixement recent dels seus negocis, així, no en la diversificació del risc, sinó en la concentració. Errada fatal que es paga quan la crisi apareix. Al capdavall, una falla és una despesa sumptuària, no un article de primera necessitat. El marge de pressió que té un productor de subsistències mai el tindrà el creador de luxes. Quan fa uns pocs anys, en plena espiral embogida de despeses creixents, el Gremi concedí al senyor Armiñana la seua màxima distinció, no feia sinó posar als seus peus la rendició incondicional a un model que alguns —de mal averany, se’ns titlava— ja denunciàvem com a insostenible. Les plusvàlues s’han escapat pel desguàs de la inversió en equipaments, materials i humans. I el temps de l’amortització, senzillament, no ha arribat. El fre estava a la mà dels artistes. Ells tenien els arguments tècnics per a parar la retòrica diabòlica de “l’enguany encara més”. Podien haver apel·lat a la limitació d’espais i de recursos, al bon juí en raó de la seguretat. No ho feren. S’estimaren més el risc de plantades al límit dels nervis i del fantasma de la caiguda de coronaments a canvi d’uns ingressos que només en casos comptats s’han traduït en un miratge de millora. Si sobre açò, alguns beneficiaris col·laterals del negoci —des de periodistes i opinadors fins a ideòlegs de rar encuny, tots amb gran saviesa fallera— els regalaven les orelles com als maletillas dels bous —chacho, tú puedes con ése y con cinco toros más—, no caure en la temptació era una heroïcitat digna de causa de santificació. Els pecats, tanmateix, comporten la penitència. Uns quants continuen sense cobrar d’algunes insignes comissions federades des de fa uns anys (perquè la crisi, per cert, no començà la setmana passada).

No hi ha prou amb açò, però, per a compondre el quadre final de l’astracanada. Els poders públics, representats genuïnament per l’alcaldessa de València i l’Ajuntament, han procurat una escenografia a vessar de contradiccions. Entre proclames neoliberals que ni en Davos —que cadascú es gaste els diners al seu lliure antull, i si això es carrega el sentit de la festa popular no passa res—, i proteccionisme populista que ni en Caracas —la calle es mía, i vés espai que me chivo—, les falles són, en el punt present, un magma caòtic d’interessos en tensió màxima. El millor exemple és la famosa subvenció del 25 % del cost de la falla monument. Mesura fàcil en moments de prosperitat, ara és una llosa terrible per a una corporació endeutada i esgotada en la seua capacitat d’organització. Per què, si no, s’han manifestat tan contents amb l’acord de la FFSE? I encara que la bonança tornara, el model és impossible. De primeres, atempta contra el principi de justícia distributiva, qüestió que obligatòriament s’ha de garantir en un estat de dret. La subvenció és major per a qui té més diners. És clar que no ens ha d’estranyar un cas així d’hipocresia social. Al capdavall, es defensa amb la mà dreta enlairada un model de lliure mercat per a les falles mentre que es para per darrere la mà esquerra per captar la subvenció pública. El model, sobretot, és absurd des del punt de vista de l’assoliment d’objectius. Suposadament, serviria per a millorar la qualitat dels cadafals. En bona lògica, caldria millorar la producció. Si cal subvencionar alguna cosa, és la professió d’artista faller. Millors mitjans tècnics, millor formació, millors condicions... millor producte (que cal pagar bé, això sí, per part de qui el vulga adquirir). Ací, hem fet tot just el contrari. És com subvencionar les cadenes de distribució i deixar que els llauradors s’apanyaren sols. Naturalment, els vots dels fallers sobrepassen en dos ordres de magnitud els dels artistes. I si alguna cosa no va bé, és per culpa dels enemics de les falles, de València i de la tradició. No ho diem nosaltres, sinó la senyora Barberà: la culpa, de Zapatero.


Jesús Català, Josep L. Marín i Gil-Manuel Hernández

Una versió reudïda d'este article es va publicar en el diari Levante-El Mercantil Valenciano el 29 de gener de 2010.

¿una falla contra la crisi o una falla xenòfoba?

Hui Las Provincias es fa ressò de la reunió d'ahir entre la Federació de Falles d'Especial i l'alcaldessa de València per a demanar ajuda institucional davant la crisi.

L'assumpte demana més temps per a comentar-lo i el pose en la carpeta de temes pendents. Però sí que tinc temps per a un comentari d'urgència sobre la fotografia que acompanya la informació en el diari (que és la mateixa que encapçala esta entrada).

Ja sabem que en el procés d'edició d'un diari intervenen moltes mans: que el redactor escriu la notícia, però una altra persona és la que redacta els titulars i potser encara una altra la que selecciona les fotos i posa el peu corresponent.

En este cas, el peu de foto resa: "Una escena de una falla de 2009 tratando de la crisis". El problema ve quan ens fixem en la imatge. "Crisis? What Crisis?" Res a vore amb el peu. Com podeu vore l'escena representa un suposat restaurant xinés ("Letaulante Tan Dau Miau") on un cuiner de trets orientals (mal aconseguits, per cert) té un gat en una gàbia que se suposa que és la matèria primera amb la qual prepara els seus plats. Així ho diuen els versets de la falla:

Al restaurant entraràs

A degustar altres plats

si observes veuràs

Pel carrer pocs gats.

La carn fa a trossets.

Diu que es de primera.

Igual es [sic] d'algun gatet

que pasava [més sic] per la borera [se m'acaben els sic].

No sé on es va plantar la falla, ni quins són els autors materials i intel·lectuals, però el que està clar és que no és, precisament, un exemple d'enginy i gràcia. És més senzill encara: un lamentable exemple de xenofòbia.

Josep Lluís Marín

Déjà vu faller

Falles revisitades del 2010:
Res de nou davall el sol

En 2006, la pel·lícula Déjà vu, del director Tony Scott i amb Denzel Washington i Paula Patton com a principals protagonistes, va posar d’actualitat el fenomen psicològic de la paramnèsia o sensació d’haver viscut o experimentat abans una vivència que s’està desenrotllant en eixos moments.

Quan el 23 d’octubre vaig assistir a la inauguració de l’exposició organitzada per la Federació de Falles d’Especial de València per a presentar els projectes del 2010 vaig tindre la sensació d’haver vist abans “alguna cosa” del que els meus ulls contemplaven en eixos moments. El conjunt era diferent però hi havia elements, figures... que em sonaven amb insistència. Per moments vaig tindre una lleugera sensació de déjà vu.
En absolut vull dir que les maquetes que allí s’exhibien foren còpies mimètiques d’altres projectes anteriors. Res més lluny de la realitat i com a ratificació cal recordar la relativitat sobre el que és original i el que és còpia en el món de les arts plàstiques en general i de les falles en particular (per a més informació sobre este aspecte es pot consultar la monografia “Original i còpia”, que vaig publicar en el llibret de la Falla Joan d’Aguiló- Gaspar Aguilar del 2009).
Entre les deu propostes presentades a les Drassanes hi havia de tot: projectes nous en la seua grandiositat, atractives composicions, apostes per un canvi de tendència, zenit de l’exuberància desbordada, atreviment reconduït —es pot pintar una pel·lícula rodada en blanc i negre?—, classicisme en convivència amb una tendència cap a la —a vegades exagerada— estilització... En definitiva, de tot un poc, com ha de ser, encara que vaig poder detectar també una certa —i preocupant?— uniformitat formal per l’autoria d’alguns projectes. Els èxits manen. És lògic i normal.
Però, en quasi totes les maquetes, hi havia alguna cosa que despertava els meus records i que inconscientment relacionava amb falles que havia contemplat (i admirat) en anys anteriors, en alguns casos dècades abans. Pura casualitat o han servit de font d’inspiració per a crear un nou projecte, millorat, ampliat i perfeccionat? De segur que són imaginacions meues, encara que tot encaixa dins del món de les ciències psíquiques.
El recurs al fanal d’enllumenat públic per a aconseguir alçària i amplitud que utilitza Vicent Llàcer en Pelqueveigesticboig per a Na Jordana resulta eficaç... però ja va ser utilitzat en 2006 pels germans García Ribas en l’Antiga de Campanar (Ballant al so).
Amb Rumb al paradís, de Convent de Jerusalem, Paco López se supera a si mateix en exotisme, profusió de figures i en la reiteració de les formes característiques del rococó... però el cap del coronament no els recorda remotament l’utilitzat per Pasqual Gimeno en 1968 en Exposició (Les hores) o més fefaentment a la de Martínez Mollà en Na Jordana (Xe, quin món!) eixe mateix any?
Manolo Algarra portarà a Almirall Cadarso-Comte d’Altea la frivolitat dels feliços anys vint (Crisi? What crisis?)... però el mafiós ricàs de la butaca no recorda la madame i les cabareteres no reproduïxen d’alguna forma el posat de la xica del cigarret de València, ciutat prohibida (Na Jordana, 2006)? També d’eixa daurada dècada era la parella de ball de l’Antiga de Campanar del 2006.
Amb el seu bon fer demostrat en Primera A, Fede Ferrer ha obtingut la ratificació de la Falla Exposició... però el seu Confiança et poden donar, però no n’has d’abusar no recorda algun grup infantil presentat a l’Exposició del Ninot en els últims anys?.
En La família Skala, que Latorre i Sanz presenten a Cuba-Literat Azorín, és palés el segell de Ramon Pla en tons, rostres i ambientació (hi ha continuïtat del Sherlock Holmes d’Exposició en 2007). Igualment, s’utilitza un element de recurrent èxit com és l’escala per a portar-la fins al més alt del coronament (Luna va fer-ne una d’este tipus en 1968 en Titulats a la plaça del Mercat Central i Agulleiro va utilitzar-ne una altra intermèdia en La fam... a a la plaça del Pilar en 1984, per posar-ne només dos exemples).
Després de sorprendre en 2009 a la plaça del Pilar, Josep Lafarga presenta un projecte més efectista que espectacular: en Temps moderns utilitza un pla inclinat amb cotxe (els casos més recents són la Mercé en 2007 i l’Antiga de Campanar en 2006) i un inventor del telèfon de barbeta pronunciada (semblant a la de l’home dels joguets d’Exposició del 2007). A més, el Gremi d’Artistes va indultar un Chaplin de Temps moderns en 1999 que Manuel Algarra va realitzar per a Frederic Mistral-Murta.
Amb Planet falles, Pedro Santaeulalia utilitza un escocés amb helicó, un instrument de vent metall que ja havia utilitzat l’any 1972 Vicent Tortosa Biosca en Sobre la marxa per a Bailén-Xàtiva-Ferroviària, encara que en esta ocasió era portat per una rodanxona majorette assentada en un burro, animal substituït ara pel cos d’un valencià endormiscat.
En Regne de València-Duc de Calàbria, Alejandro Santaeulalia dóna nova vida a dos personatges anteriors: el bàrman de València, ciutat prohibida (Na Jordana, 2006) i l’anciana de Des que s’ha jubilat... (Sant Vicent-Periodista Azzati, 2008), ara reconvertida en una insinuant criada amb còfia.
En el Fòrum Faller Independent s’exposava recentment la semblança existent entre uns ninots que apareixen en el projecte L’hora de la veritat, que Armengol i Cimas han realitzat per a l’Antiga de Campanar, i uns dibuixos de l’artista Rodney Matthews. Ací queda l’observació.
Per al seu debut en Nou Campanar, Pere Baenas recorre a les figures d’uns enamorats. La composició és nova (incloses les desmesurades cabelleres i cascos per a guanyar amplitud), encara que el recurs ja l’ha utilitzat recentment Paco López Albert en L’encantament (Convent de Jerusalem, 2000) o Vicent Almela en Carme, t’estime (Na Jordana, 2005).
Després de quasi 150 anys de falles de les quals posseïm algun tipus d’imatge (il·lustració o fotografia) és difícil no trobar alguna coincidència, per llunyana que siga, en la utilització de recursos o figures, sense que això signifique copiar, perquè en molts casos s’ha superat el model. El que no es pot negar és la font d’inspiració. I en eixe aspecte, en les falles del 2010... res de nou davall el sol.

Joan Castelló

Presentació del llibre "Na Jordana: 125 anys de falles a València", vol.I (discurs pronunciat el dia de la presentació al Casal de Na Jordana)

Corren temps atzarosos, temps de crisis i mutacions ràpids i transcendentals. Vivim una època, a més, on totes les certeses, totes les seguretats, tots els agafadors existencials, perden solidesa i cos. Les coses que abans creiem autèntiques es dissolen ara en un mar d’inautenticitats, de còpies barates, de succedanis marcats per la banalització, la frivolitat i la indolència. Hui en dia proliferen el zapping, el surfing i el shoping, és a dir, una vida en superfície. Són temps de consum ràpid, sense digestió, sense reflexió, sense profunditat, sense crítica.

En un ambient tant sinuós, tant esvarós, tant insegur, és lògic que els individus i els col•lectius busquen el territori perdut de la comunitat, la solidesa de la identitat compartida en la història comuna, en la memòria solidària. És esta una tendència visible en tot Occident, raó per la qual en pobles i ciutats ve proliferant un gust per la recuperació dels tresors del passat, en forma de patrimoni cultural, en forma de llegat ferm que ens servisca de fil conductor, a mode de brúixola i àncora en una època tant marcada per l’incertesa. Per això s’ha desfermat un autèntic frenesí commemoratiu, una efervescència rememorativa que ocupa a governs, empreses i associacions de la societat civil. Evidentment, les Falles, com a fenomen cultural complex que són, no podien ser una excepció. És més, atesa la seua dilatada trajectòria històrica, les Falles han apostat, amb gran energia, per la commemoració del seu propi i ric passat. Així, si en la dècada dels 60 es publicaren 5 llibres commemoratius de comissions falleres, i encara que ens els setanta foren sols 7, en els vuitanta ja foren 19, 69 en els noranta i més de 100 des de l’any 2000.La falla Plaça de Na Jordana es va unir aviat al corrent commemorativista, i ja en 1975 va editar un llibre pel seu 25 aniversari, i en 1984 un segon llibre pel centenari de la primera falla plantada a la demarcació. Després també va commemorar els 50 anys de la comissió moderna i els de falles d’especials i ara celebra el 125 aniversari del començament de la seua activitat festiva.

Tanmateix, i a diferència de la majoria de comissions, Na Jordana va apostar per un format on la història de la comissió servira per conèixer millor la història del barri on s’insereix i de les transformacions culturals de la ciutat de València. Per això, quan la falla es va adreçar a l’ADEF per tal d’encarregar-nos el llibre del 125 aniversari, responguèrem entusiasmats, perquè eixe era el tipus d’obra que ens abellia fer i corresponia plenament a la nostra filosofia de treball. Aviat, doncs, ens posarem mans a l’obra. D’entrada, cal dir que el nostre treball, que du per títol Na Jordana: 125 anys de falles a València, preten allunyar-se dels llibres commemoratius a l’ús de comissions falleres, és a dir, aquells que se centren en un repàs cronològic i episòdic de les principals fites de la vida de la comissió. Al mateix temps, deliberadament hem optat per no seguir la tradicional línia hagiogràfica que caracteritzen la majoria d’este tipus d’obres, centrades en l’exaltació acrítica de les gestes de la comissió. En la mateixa línia, hem apostat per una visió de la història de la falla en connexió amb el context sòcio-econòmic del barri del Carme i la ciutat de València. Finalment, hem adoptat una posició voluntàriament “desenfocada” de la història de Na Jordana. Això significa que lluny de contemplar la comissió fallera com una única unitat, permanent en el temps i en l’espai, hem optat per vore-la com una conseqüència moderna de tot un procés, fluid, plural, inestable i irregular, que s’endinsa en el temps i revela una història veritablement insospitada. Esta presa de postura metodològica, pensem que ressalta la gran riquesa etnològica de la trajectòria històrica de l’àrea fallera de Na Jordana, alhora que afegeix molta informació sobre la vida associativa i cultural del barri on s’ubica, el Carme.

En el nostre treball, a més, hem intentat adoptar una visió obertament interdisciplinar, a la manera dels anomenats “estudis culturals”, de tal forma que hi conflueixen la història (social, cultural i de l’art), l’antropologia urbana, la geografia urbana, la sociologia històrica i la filologia. A més, el nostre objecte d’estudi està definit teòricament com una expressió singular de la cultura popular en el trànsit de la tradició a la modernitat, des de les diverses aportacions de les esmentades disciplines. A partir de totes estes consideracions que defineixen el marc teòric de l’obra, hem definit tres grans hipòtesis de treball que han guiat la nostra investigació. La primera d’elles és que considerem que el procés de constitució de la comissió fallera moderna consta d’una sèrie d’etapes que podríem definir com un model de proliferació associativa atomitzada, procedent de la tradició associativa festiva preindustrial, que amb l’avanç de la modernitació de la societat urbana tendeix cap a la condensació en una única unitat associativa estable i organitzativament complexa. El referit model pretenem caracteritzar-lo a partir del cas estudiat de Na Jordana, raó per la qual parlarem del “model Na Jordana” com a referent paradigmàtic de la dinàmica associativa referida. Així, en lloc de contemplar l’actual comissió de Na Jordana com una unitat des del començament (un únic tronc originari), hem volgut demostrar que més be hi ha diverses arrels falleres associatives en el temps i en l’espai que sols en els anys cinquanta conflueixen en un sol tronc. Hi ha moltes Na Jordanes en el temps que acaben configurant una única Na Jordana. La segona hipòtesi sosté que a través de l’anàlisi del cas de Na Jordana podrem demostrar que la comissió fallera actua doblement: en primer lloc, com a ens articulador d’una sèrie d’identitats superposades; en segon lloc, com activador, en diferents graus, de cadascuna d’elles. Algunes d’estes identitats són d’abast superior (veïnal o barrial, ciutadana del cap-i-casal i valenciana) i altres ho són d’abast inferior (grups veïnals, grups familiars i grups d’amistat). La identitat fallera o de la comissió de falla se situaria tot just enmig, articulant i activant de diferent manera les identitats que estan tant per dalt com per baix. Per últim, i en tercer lloc, intentem demostrar que la festa de les Falles actua com un dispositiu adaptatiu de les classes populars al procés de modernització, fent-lo més digerible i permetent així la salvaguarda d’elements propis de la seua cultura popular, integrant alhora de manera més equilibrada i menys traumàtica tradició i modernitat.Per dur a terme la nostra investigació, hem desplegat una metodologia que conjuga la recopilació documental en profunditat (recerca bibliogràfica, hemerogràfica, documental i fotogràfica), tant en arxius i biblioteques públiques com privades, i les entrevistes realitzades a protagonistes de la història que relatem.

Quant a l’estructura de l’obra, consta de dos volums. En el primer (Les falles de Na Jordana: 1884-1954) repassem l’activitat fallera a l’àrea de Na Jordana des del segle XIX fins 1954, i en el segon estudiarem les diverses vessants de la comissió moderna de Na Jordana. El volum que ara presentem consta de dos grans blocs. El primer està dedicat a la contextualització del model Na Jordana. Per eixa raó, repassem l’evolució urbana del Carme i de l`àrea de la futura demarcació de Na Jordana dins les dinàmiques generals de transformació de la ciutat de València. Tot seguit, s’estudia amb detall l’entramat urbà del Carme a través d’un minuciós recorregut històric, artesanal i comercial, de les seues places i carrers, especialment dins la demarcació. A continuació es llança un esguard sobre l’evolució de les festes del cap-i-casal, amb especial atenció al sistema festiu del Carme, dins del qual les Falles reeixiran especialment. A partir d’ací un nou capítol repassa l’evolució de la festa fallera a la ciutat i al barri, per tal d’emmarcar l’emergència de l’activitat festívola dins la demarcació de Na Jordana. Per últim, es fa un petit estudi sobre el naixement i transformacions experimentades per la comissió fallera des del seu naixement fins la seua consolidació a mitjans del segle XX, com a context on situar el desenvolupament de l’activitat associativa fallera a l’àrea de Na Jordana.En el segon bloc del llibre s’aborda la investigació concreta del “cas Na Jordana” exposant, per ordre cronològic d’aparició, les trajectòries de les diverses comissions falleres que convisqueren a l’àrea de Na Jordana entre 1884 i 1954. És el cas de Plaça de Na Jordana (1884-1954), Na Jordana-Soguers (1887-1943), Na Jordana-Burjassot (1889-1952), Guillem de Castro-Na Jordana-Beneficència (1904-1953), Dalt-Fos i Na Jordana-Dalt i Fos (1931-1944). Amb tot, també es repassa l’activitat fallera infantil en la zona. A partir d’ací es realitza una sociologia aproximada dels fallers i falleres de l’àrea que ha pogut estar documentada, acabant esta part i el treball amb un capítol general de conclusions. Ja en la recta final, voldria agrair la col•laboració de tota la gent de Na Jordana, especialment la més major, que tant amablement ens ha aportat el seu treball o els seus coneixements, així com la col•laboració de col•leccionistes, professionals i amants de la festa, que ens han ajudat amb els seus documents o suggeriments.

També voldria agrair la disposició del Museu Valencià d’Etnologia, que va fer possible l’exposició que d’alguna manera va preludiar este treball. No es pot deixar d’esmentar, tampoc, la generosa aportació de la Regidoria de Festes i Cultura Popular de l’Ajuntament de València. Per últim, vull esmentar a l’equip redactor d’esta obra, composat per Pere Borrego, Vicent Borrego, Rafael Solaz, Jesús Peris, Joan Castelló, Javier Mozas, Josep Martínez Tormo, així com a la resta de membres de l’ADEF, que han fet pinya amb este engrescador projecte, gaudint de la feina i de la ferma amistat que ens uneix.

Des de l’ADEF, que és a punt d’acomplir els seus 20 anys, hem intentat fer un treball el més honest, científic i rigorós possible, tot i que de segur hi haurà mancances que sols futurs investigadors hauran d’esmenar i corregir. De moment, estem molt satisfets i contents dels resultats, que ara els amables lectors hauran de jutjar. Ja ho deia al començament: corren temps volàtils i superficials, de zapping, de surfing, de shoping, d’una vida en superfície. Temps que també fan que la nostra estimada festa haja anat descurant allò essencial per a concentrar energies en allò prescindible. Per això el passat de les Falles ens sembla, en certa forma, un dipòsit moral de virtuts hui molt necessàries, com la solidaritat, la germanor, la senzillesa, la humilitat, virtuts que només els fallers i falleres del carrer han pogut salvaguardar, virtuts que hui en dia corren perill davant l’oripell mediàtic, la flatulència social i l’anorèxia creativa que semblen escampar-se sense límits. Per eixa raó, insistisc, és important no oblidar certes lliçons del passat.La nostra estima per la festa, ho fa necessari. Perquè nosaltres també sentim amor per les Falles, tot i que no és un amor en busca de la vanitat ni el llorer, sinó més be un amor crític i reflexiu, això si, incondicional. En fi, novament gràcies de nou a Na Jordana per haver fet possible esta obra i moltes felicitats en el seu aniversari.

Només volguera cloure esta presentació amb uns versos del nostre ben estimat i enyorat mestre Josep Alarte i Querol, que crec que sintetitzen el nostre sentiment:

“Amb l’ànima oberta,
ben netes les mans,
pel nostre futur nascut hui,
demana nous ventsi fer-se a la mar
mon meravellós...
ton meravellós...
el meravellós país...”

Moltes gràcies

Gil-Manuel Hernàndez i Martí (President de l'Associació d'Estudis Fallers)

Al voltant de 1909: centenari quatre naiximents històrics

1909 és un any que suposa un fre a l’evolució en la festa de les Falles, donat que l’Ajuntament decidix no donar premis (com venia fent des de 1901) per destinar tot el pressupost possible a l’Exposició Regional que estava a punt d’inaugurar-se un parell de mesos més tard. Tot i això, Lo Rat Penat s’encarrega de forma puntual de concedir els premis, recuperant de forma transitòria la tradició que la pròpia institució inaugurà en 1895. Este canvi, propicià que es plantaren la meitat de falles dels anys immediatament anteriors.

So Quelo, alcalde de València. Falla de la Plaça del Cabdill (1944). Artista: Modest González

En eixe any de 1909, del qual ara celebrem el centenari de l’Exposició Regional promoguda per Tomàs Trenor Palavicino, també tingué lloc el naiximent de sis persones que, amb el pas del temps, arribarien a ser artistes fallers: Ramon Rocatí Domínguez, Eduardo Calabuig Barea, José María Mas Marí, Aureli Damià Llisó, Carles Tarazona Torán i Modest González Latorre. Per commemorar este centenari i recordar el quefer d’estes persones, farem una breu comentari d’ells.

Ni metro ni vara... palmo a palmo. Falla de la Plaça del Cabdill (1961). Artista: Modest González

De Ramon Rocatí Domínguez (1909-1968) només tenim constància que va fer dues falles, i a més, en dos anys prou distants com foren 1931 i 1935 al districte de Jesús. No guanyà cap premi.

Eduardo Calabuig Barea (1909-1960) era un tallista que vivia al carrer de la Mare de Déu de Gràcia. En total, tenim constància de deu falles plantades entre els anys 1928 i 1945, la gran majoria de temàtica valenciana. Les seues falles no es plantaren en seccions importants, excepció feta de ¡Refraner valencià! (Gravador Esteve-Sorní, 1943) en la secció Primera. A més guanyà premis de menor entitat en 1929 i 1930.

José María Mas Marí (1909-1994), nascut a València, va ser el germà menor del llorejat Regino Mas. Ajudant del seu germà, es decidí a fer carrera en solitari com a artista faller a partir de 1932, realitzant almenys 28 falles a València fins a l’any 1953, la immensa majoria per a comissions del barri de Russafa les dels carrers Comte d’Altea i Ciril Amorós. Plantà en totes les seccions menys en l’Especial. Els seus treballs foren reconeguts pel públic, les comissions per a les qual plantà i pel jurat, com ho demostra els premis aconseguits. De la seua trajectòria destaquem els primer premis aconseguits amb: Lo que era antes... y lo que es ahora (Joaquim Costa-Comte d’Altea, 1941, secció Segona); Animals per als Viveros (Císcar, 1943, enginy i gràcia de secció Segona); per a la falla Salamanca-Comte d’Altea (1944, secció Segona); i El nuevo diccionario de Mercurio (Plaça dels Porxets, 1950, secció Primera). L’any 1954 suposà un punt d’inflexió per a Mas perquè va emigrar a l’Argentina, invitat pel govern peronista per a construir la falla de l’associació El Túria, i posteriorment per a les localitats de Mar de Plata, Ayacucho i Santa Teresita.

Aureli Damià Llisó (1909-1968) era un fill de pares alzirenys que emigraren al districte de la Misericòrdia de la ciutat de València quan Aureli tenia 2 anys. El seu pare era fuster i el seu germà, pintor, raó per la qual tenia relació amb estes arts plàstiques i provà sort com a artista faller. Se li coneixen només 8 falles, plantades entre 1932 i 1944 totes menys una als diferents carrers del barri de Russafa i en diferents cantons del carrer de Santa Teresa del nucli històric. Participà en la secció Segona (quan es crearen les seccions) i només obtingué un accèssit.

La muerte del teatro. Plaça de Sant Jaume (1947). Artista: Carles Tarazona

Carles Tarazona Torán (1909-1991) va ser un artista faller destacat per la seua producció artística, però també com a pintor, dissenyador i ilustrador. Nascut a Mèxic, es traslladà a València. Començà la seua trajectòria fallera amb el tallista Vicente Hurtado, amb qui va firmar les seues 5 falles de la primera etapa entre 1934 i 1936 en la secció Segona. Després d’un parèntesi, tornà a la construcció de cadafals en 1945, plantant un total de 28 falles fins a l’any 1952 en qupe s’exilià a Mèxic per a treballar com a pintor, tallista i decorador. En esta segona etapa tingué una modesta participació en la secció Especial (El so Quelo i la plaça del Cabdill, Plaça de la Reina, 1948; i Vitamines, Plaça de Sant Jaume, 1949), però destacada en la secció Primera, on plantà per a comissions com la plaça de Sant Jaume, Espartero o la plaça de la Mercé, aconseguint el primer premi en dues ocasions, 1947 i 1948, esta última arredonida amb el d’enginy i gràcia. Com a curiositat, cal citar que és l’únic que ha plantat tres falles en el mateix any (1950) en la secció Primera. Al final de la seua vida, en 1984, deixà Mèxic per tornar definitivament a València, ciutat en la qual va morir el 1991.

Jauja. Espartero (1948). Artista: Carles Tarazona

Modesto González Latorre (1909-1996) és l’últim artista faller naxcut eixe any i el més important de tots per la seua producció artística. Modesto naix a València després que els seus pares se’n vingueren a viure al districte de la Misericòrdia, molt a prop de l’Acadèmia de Belles Arts, per la condició de pintor decorador i tallista del seu progenitor. Després de començar en 1932 a fer falles juntament amb Lorens i Cano, continuà en solitari fins a completar en 1961 el seu cicle amb 65 falles, una producció caracteritzada sempre per un estil caricaturesc. Destaca les seues falles a la plaça del Cabdill (1944 i 1961) i la seua participació en la secció Especial amb 16 cadafals, on guanyà el primer premi en dues ocasions (¡Qui no fuma ací... se'l fumen alla!, Plaça de la Mercé, 1943; i ¡Que monos estem!, plaça de Na Jordana, 1956) i el d’enginy i gràcia en quatre (1949, 1954, 1955 i 1956). També va tindre un paper destacat en la secció Primera, ón quasi mai baixà d’un dels tres primers premis. Com a curiositat, Modesto va ser el primer a emportar-se el premi d’enginy i gràcia, creat en l’any 1941.

¡Qui no fuma ací... Se'l fumen alla!. Plaça de la Mercé (1943). Artista Modest González

(NOTA) Este article és un resum del publicat per Joan Castelló i Javier Mozas en la revista Lletrafaller del 2009 i de la veu Modesto González del Diccionario biográfico español (Real Academia de la Historia).

Els estudis fallers

Durant massa temps la Universitat i les Falles han estat allunyades. Des de la institució acadèmica es considerava que les Falles no eren un objecte massa digne d’estudi i des del món faller es recelava de la Universitat en catalogar-la d’elitista i desconnectada de la cultura popular. En conseqüència, tant des del camp la investigació social com des de l’investigació estètica – les falles no mereixien la qualificació d’art -, la Universitat va posar una barrera entre ella i la festa, alhora que els fallers ignoraven les potencialitats derivades d’un estudi en profunditat del seu món. Este trencament començà a dissoldre’s en 1990, amb la publicació per part del diari Levante-El Mercantil Valenciano, de la Historia de las Fallas, coordinada pel professor Antonio Ariño, en la que ja participaven universitaris des de plantejaments rigorosos i crítics. L’equip interdisciplinar de l’obra acordà eixe mateix any constituir-se com l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF), que aviat inicià una tasca d’investigació, difusió i divulgació de la festa entre el món acadèmic, d’una banda, i entre el sector faller d’un altra, una tasca en la qual l’ADEF està ja apunt d’acomplir vint anys de recerca ininterrompuda.

Degut als recels esmentats, el treball no fou fàcil al començament, però així i tot es publicaren estudis, s’organitzaren congressos, taules rodones, jornades i poc a poc va anar guanyant visibilitat, alhora que incorporaven nous investigadors procedents de diversos àmbits científics, de dintre i de fora de la Universitat. Això va possibilitar que en 1996 el Consell Valencià de Cultura li publicara a l’ADEF el llibre La festa de les falles, o que entre 2002 i 2004 un conveni entre l’Ajuntament de València i el Departament de Sociologia i Antropologia Social, el qual ja comptava amb tres tesis doctorals llegides sobre la festa fallera, fera possible la publicació de l’obra en tres volums L’indult del foc. Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu Fallers. Paral·lelament, des de 1994 l’ADEF ve editant anualment la Revista d’Estudis Fallers, amb participació de nombrosos estudiosos locals i d’universitats estrangeres, revista que ja s’ha convertit en una publicació científica de referència sobre les Falles i sobre la festa valenciana en general.

Actualment, i de manera afortunada, aquell antic panorama de desconnexió entre món faller i món acadèmic ha canviat molt, i la prova és l’organització conjunta, per part de la Universitat de València, la Junta Central Fallera, el Gremi Artesà d’Artistes Fallers i l’ADEF, de les Jornades Les falles, a la Nau, que se celebren des de 2006, amb la col·laboració afegida de la Universitat Politècnica de València i la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. En les edicions celebrades les Jornades, desenvolupades en l’Aula Magna del vell edifici universitari, han tractat temes com la consideració artística dels cadafals fallers, les seues implicacions patrimonials i turístiques, la sostenibilitat del món faller o les dimensions econòmiques de la festa. A més a més, en 2008 l’ADEF muntà l’exposició Falles i Art: 40 anys transitant per la frontera, per encàrrec de la Universitat Politècnica de València i a començaments de 2009 fou el Museu d’Etnologia de València el que acollí una gran exposició sobre el 125 aniversari de les falles a Na Jordana, després de signar-se un conveni de col·laboració entre la institució museística i l’ADEF. Tots estos fets sintetitzen un canvi de rumb desitjable, que fa que avui en dia la festa fallera i els estudis fallers gaudisquen ja de legitimitat i reconeixement en les nostres universitats, un fet que arriba tard però què, com ha ocorregut en les universitats estrangeres amb les seues respectives festes, mostra la necessitat d’una atenció particular i excepcional sobre eixe singular patrimoni cultural que són les Falles. Efectivament, estes constitueixen un privilegiat observatori de la realitat social a través de les seues manifestacions festives més pregones, en tant condensadores dels conflictes per la identitat, les transformacions de la tradició i les recomposicions d’allò més genuïnament local en un context de globalització accelerada. Al remat, doncs, els estudis fallers han passat de ser considerats un producte “folklòric” de segon nivell a constituir una necessitat científica estimable en la nostra peculiar societat valenciana, tant difícil de comprendre sense prendre en consideració la complexa xarxa de la sociabilitat fallera.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí