El foc i les Falles

La festa de les Falles ha d'emmarcar-se dins de les tradicionals festes del foc indoeuropees i valencianes. El foc va tindre una definitiva influència per al desenvolupament històric de la vida humana i la cultura, constituint la base al voltant de la qual es van forjar la llar i la comunitat. Amb tot, el foc manté una naturalesa ambigua, com un tresor fràgil i perillós, que ha de ser dominat i vigilat constantment, ja que alhora que serveix per a viure, pot destruir amb facilitat. Eixa ambigüitat del foc és un element persistent en la seua relació amb l'home. Es tracta d'un element que comporta misteri i possessió. Quan entra dins del territori de la festa, llavors es transforma en art, bellesa, poesia, soroll i en alliberador de sentiments i emocions.

En la festa fallera contemporània el foc està especialment present, i no només en l’acte crucial de la cremà, que és el més espectacular i conegut de la festa. De manera que, tot seguit, farem un repàs de les diferents maneres en que el foc apareix a les Falles, de vegades de manera explícita, d’altres amb una acusada connotació simbòlica.

Abans que res cal dir que el foc està present en les Falles no només surant la Setmana Fallera (del 12 al 19 de març), sinó durant tot l’any, especialment a partir de les manifestacions pirotècniques com mascletades, castells, dispar de traques o llançament de petards. Sabut és que les vora 800 comissions de falles censades al llarg i ample del País Valencià celebren infinitat d’actes majors i menors, entre els quals les presentacions de les seues respectives falleres majors, festivals intantils, paelles, campionats esportius o actes culturals solen estar anunciats, amanits o coronats amb l’inevitable traca, el dispar de coets o la presència de petards. Molt abans de que s’inice la Setmana fallera, que en realitat s’ha convertit ja en un “Mes Faller”, és a dir, des de mitjans de febrer, concretament a partir de la Crida (acte on des de les Torres de Serrans s’anuncia al món, entre grans demostracions de llum i i pirotècnia artística, que les falles ja han començat), en totes les demarcacions comença a sonar la pólvora i els focs pirotècnics entren en escena amb tota potència, per a gaudi dels fallers i desesperació d’alguns veïns.

Conforme s’acosta la Nit de la Plantà i les comissions falleres incrementen la seua activitat el foc pirotècnic envaeix totes les ciutats falleres, i en el cas de València, aquesta es transforma en un immens territori lliurat a la pirotècnia més o menys organitzada. En el territori acotat de les demarcacions (la “zona de focs”), aquestes demostracions estan controlades i reglamentades per la Junta Central Fallera i altres organismes oficials, però al marge d’aquesta activitat, entre els nombrossísims visitants que acudeixen a vore les Falles, especialment al cap-i-casal, es compten per centenars els que adquireixen pirotècnia en les botigues, però en ocasions perillosa, i es llancen a la seua particular croada a favor del dispar lliure, fins l’extrem de que en els darrers anys s’han posat de moda les batalles de masclets i carretilles entre grups d’estrangers europeus arribats en vols de baix cost i lligats al turisme de borratxera, amb els inevitables riscos que això comporta.

En tot cas, una vegada plantades les falles, les comissions tenen un atapeït programa pirotècnic popular que comença tots els dies amb la despertà, on els protagonistes són els trons de bac, apareguts en els anys vint, i que ara intenten perdurar a base de reiterades moratòries que les autoritats valencianes sol·liciten per a evitar l’estricta normativa europea, que defèn la seua supressió i substitució per artefactes més políticament correctes. En tot cas, també és cert que cada cop més comissions falleres estan eliminant la despertà, que en alguns casos ha estat substituïda, tot i que efímerament, per una despertà vespertina, anomenada vespertà. Després, i al llarg del dia, proliferen els petards fins que arriba la mascletà o traca del migdia, segons pressupostos. En la plaça de l’Ajuntament de València la mascletà és l’acte de més massiu seguiment popular, i les 19 masecletades que s’hi disparen conciten l’interès de tots els mitjans de comunicació i l’admiració pels pirotècnics responsables del seu muntatge i dispar.

A més a més, des de l’Ajuntament s’organitza un cicle de castells de focs els dies grans de falles, destacant el de la Nit del Foc, celebrada la vespra de la cremà. En tot cas, en els darrers anys han aparegut interessants i curioses novetats com la bicimascletà (llançament de masclets i traques en bicicletes coordinades, com fa la falla Azcárraga de València)), la minimascletà (dispar d’una mascletà en miniatura, com fa la falla Ferran El Catòlic-Erudit Orellana de València), la mascletà amb engraellat o la globotà, que intenta reproduir econòmicament una mascletà però amb globus, sent una activitat essencialment adreçada als més menuts. Per contra, s’han perdut les antigues i contundents cordaes, que moltes comissions feien a altes hores de la matinada, atesa la perillositat de l’activitat i les creixents protestes del veïnats vers els sorolls festius nocturns.

Però mentre les cordaes han entrat en decadència un nou festeig ha irromput amb una certa força en la festa fallera. Ens referim al correfoc, que després d’arribar des de Barcelona i altres indrets catalans al País Valencià a començaments dels anys noranta, va aterrar al món faller a les darreries de la mateixa dècada, primer prenent forma de passacarrer de coets nocturn, com el de la falla Arrancapins, i després desenvolupant-se com un correfoc més convencional, cas de la falla Glòria-Felicitat-Tremolar de Castellar o Universitat vella. Bona prova de l’expansió del correfoc és la Cavalcada del Foc que des de 2005 se celebra el 19 de març de vesprada a la ciutat de València, per iniciativa de l’Associació d’Estudis Fallers i la Junta Central fallera, on diverses colles de dimonis de tot el País Valencià, coordinades per la Colla de Dimonis de Massalfassar, recorren el carrer Colom fins la Porta de la Mar, on té lloc un espectacle pirotècnic apoteòsic.

En tot cas, i més enllà dels festejos fallers on està present el foc, les comissions falleres també s’ha generat tota una simbologia on les flames hi són quasi omnipresent. Així, succeeix, per exemple, en l’heràldica fallera, que fa referència als escuts de les comissions, presents en llurs estendards, casals, activitats rituals i fins en els papers i documents oficials de les comissions. De fet, la flama és el símbol més recurrent en els escuts fallers, que prenen forma d’ insígnia que els fallers i falleres llueixen orgullosos com a símbol d’identitat local. A més a més, el foc també està present en les nombroses paelles i torrades de tota mena organitzades per les falles, i fins i tot hi ha comissions, com la de Palleter-Erudit Orellana, que clou la vesprada del dia de sant Josep amb un passacarrer de torxes. Paral·lelament, la literatura fallera està farcida d’al·lusions poètiques, en prosa o en teatre, al foc, i també hi ha una música fallera que pren el foc com a referent essencial. I, per suposat, les mateixes falles recorren al tema del foc d’una manera reiterada al llarg de la seua història, especialment en relació al simbolisme purificador inherent al cadafal.

La cremà, raó última de ser de la falla, posa el corol·lari apoteòsic i simbòlic a una festa que és aleshores quan és plenament una celebració del foc, envoltada per castells de focs artificials i altres manifestacions pirotècniques, però fonamentalment bolcada en la pura exaltació de les flames. Darrerament, la comissió d’Arrancapins (València) va recuperar un artefacte que antigament s’utilitzava per calar foc a la falla: l’anomenat drac de foc, que despenjant-se de d’un balcó per un fil-d’aram, i amb un coet subjecte al seu cos o eixint de la seua boca baixa entre gran expectació per donar foc al cadafal efímer. Dissortadament, en l’actualitat, l’ús indiscriminat i abusiu de suro blanc i altres components en la construcció de falles ha acabat per deslluir la cremà, que ja no es caracteritza tant per l’espectacle del foc i el soroll de la fusta en ser cremada, sinó per una profusa i ràpida combustió de la qual només un dens fum negre és evidència. No és estrany, doncs, que algunes comissions intenten recuperar l’antiga cremà (com Lepant-Guillem de Castro, de València), on el foc, i només el foc, era l’autèntic protagonista. Però, al capdavall, la crisi i distorsió de l’acte essencial de la festa, la cremà, no deixa de ser més que un símptoma més de la mistificació i aigualiment de l’antiga cultura popular fallera, fins l’extrem de que la sàtira ja no és sàtira, sinó simulacre de sàtira i el foc ja no és foc, sinó simulacre del foc. Això no obstant, tots i les perilloses deriven que allunyen la festa dels seus orígens, el foc encara està ben viu, constituint-se com a element subjecte al risc de la desaparició, en un singular patrimoni immaterial que caldrà conservar amb especial cura i delicadesa.

Gil-Manuel Hernàndez

Mitjans de fallermajorització

Teòricament els mitjans de comunicació que informen de les Falles haurien de reflectir la múltiple diversitat de temes, problemes i esdeveniments que propicia la festa fallera. Al remat, l’existència d’una mitjans de comunicació especialitzats en el tema faller (premsa, ràdio, televisió i internet) faria pensar que la realitat de la festa en tota la seua extensió, especialment en els seus aspectes més conflictius o polèmics, mereixerien l’atenció informativa. La realitat és, més be, tot el contrari. Per increïble que semble, la major part de les informacions falleres se centra en una de les dimensions en principi més tangencials al motiu principal de la festa, però que ha acabat convertint-se en el seu epicentre: el món que gira al voltant de la figura de la fallera major.

Si ens fixem a la ciutat de València, el predomini és aclaparador. Té igual que sentim un programa de ràdio, comprem una revista especialitzada, veiem un programa de televisió o entrem en algunes pàgines web: al capdavall la protagonista és la fallera major i el seu particular univers. En tot cas, este fenomen s’explica per la pròpia deriva de la festa fallera cap a este territori on es combinen a parts igual el glamour localista, la revista rosa, el xafardeig maliciós, l’apologia masclista de la dona florer i l’exaltació de la valenciania floral. Esta deriva és la que hem anomenat com fallermajorització de la festa. A conseqüència d’este procés el món faller, especialment en la seua dimensió més oficial (dintre i fora de les comissions), es veu tenallat per un cúmul d’actes que giren al voltant de les falleres majors i les seues corts d’honor. Així, al llarg de l’any se succeeixen preseleccions, presentacions, proclamacions, exaltacions, nomenaments, apadrinaments, visites entre corts, actes d’homenatge, sopars de gala, visites oficials, inauguracions i altres esdeveniments que van captant l’atenció dels mitjans, deixant en un molt segon terme altres temes més importants com el propi cadafal faller, les relacions amb els veïns, els problemes econòmics, la fugida de la joventut de la festa o les manipulacions polítiques de la mateixa.

Però allò més preocupant és que, com ja se sap, els mitjans de comunicació no serveixen només per a comunicar sinó que, d’alguna manera, construeixen la realitat, d’acord amb els interessos comercials, polítics i ideològics que s’amaguen darrere d’ells. Els mitjans de comunicació mai no són neutrals, i els fallers menys encara, doncs intenten promocionar determinada imatge de la festa, excessivament cohesionada pel protagonisme de la fallermajorització. I recordem-m’ho, fallermajorització vol dir la promoció d’una determinada manera de vore el paper de la dona en la festa, que ve a ser un paper de dona objecte, una dona vista com a submisa a l’home, motiu d’homenatge precisament perquè la dona fallera regna però no governa en les falles. De manera que l’exaltació de la fallera major, de la cort d’honor i de tot el que allò significa per part d’uns mitjans que magnifiquen este tema i deixen altres en segon plànol, acaba tenint conseqüències, com per exemple la creixent distància i perplexitat del món no faller respecte a este masclisme encobert amb oripells i jocs florals, o l’obscuritat informativa que regna sobre els veritables problemes de fons de la festa. És cert que hi ha honroses excepcions a la regla periodística dominant al món faller, però la realitat és que el gremi de periodistes i “informadors” fallers acaba formant un nucli dur, predominantment masculí, que s’encarrega de perpetuar el missatge dominant sobre la festa, comportant-se com a una fèrria barrera per als missatges “políticament incorrectes”. Dissortadament, existeix una indissimulada aliança, més o menys inconscient, entre el lobby informatiu faller i les visions més convencionals, conformistes i conservadores de la festa. L’aposta i foment de la fallermajorització només és la seua més principal expressió, tot i que no l’única. Mentre, van desapareixent les restes de l’antiga cultura popular fallera, substituïda per una estranya amalgama de patriarcalisme festiu, banalitat rosa i ritualisme desbocat. Els mitjans, en són ben responsables, però estan en una freqüència que sintonitza molt be amb una visió de la festa cada cop més tancada en si mateixa, en avançat procés de guetització.

En tot cas, des de determinats sectors del periodisme s’alcen veus que volen informar de la festa d’un altra manera, noves fornades de periodistes altament alarmats amb el que veuen als ambients informatius fallers, sensibilitats diferents que saben detectar en una festa tant rica com les Falles infinitat de matisos i espais per al debat, la reflexió, i perquè no, també per a la transformació. Estes veus són una esperança de cara al futur, només cal esperar que no es dissolguen en la impotència o l’abandó.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

L'associacionisme faller, una sòlida societat civil

Un dels trets principals de la festa moderna, en un context marcat per la globalització, és la seua contribució a la reactivació de les identitats locals, fenomen que té lloc mitjançant l’articulació del conjunt d’actes rituals i el funcionament d'una complexa xarxa d'associacions festives. Aquestes es diferencien de la resta d'associacions voluntàries per la conjunció d'una sèrie de trets que els atorguen un caràcter particular: es tracta d'associacions populars i d’origen tradicional, que són a un temps llocs de distracció, gaudi i esbargiment, amb un important component històric de masculinitat, orientades cap a la celebració emotiva d’una festa, religiosa o civil. En elles s'arriba a una vivència intensa i sacral de la identitat local, amb un acusat component de rememoració i reactualització simbòlica del passat local.

Les associacions festives, com també ocorre amb les comissions falleres, estan marcades per un elevat grau de participació dels individus, que pertanyen als nivells socials més diversos. Es tracta d'agrupacions on predomina la integració interclassista dels afiliats i l’apel·lació a una causa comuna de caire identitari. Al seu si, els contactes son directes i recurrents, i la familiaritat i confiança sol presidir el tracte entre els socis. Es tracta d'associacions amb uns orígens tradicionals, perquè constitueixen fenòmens de relativa llarga duració, però en realitat són productes de la modernitat, atès que la seua formalització, institucionalització i expansió, tal i com avui les coneixem, data d’un període que va des de finals del segle XIX al primer terç del segle XX. Posteriorment, en especial amb l’adveniment de la democràcia i l’Estat de les Autonomies, les associacions festives adquireixen tots els trets de les associacions modernes i com a tals funcionen, fins el punt de que les seues activitats les situen molt a prop de les característiques de l’associacionisme cultural en general i es connecten amb tot un moviment de reivindicació i revitalització de les identitats particulars. Així és com, per exemple, tot i dir-se “comissions” falleres, aquestes en realitat funcionen com a veritables associacions culturals degudament enregistrades en el Registre d’Associacions, com a requisit imprescindible, a més, per tal d’accedir a subvencions oficials.

Així, al llarg del segle XX, les antigues “associacions” valencianes de la societat preindustrial, com ara confraries, germandats, comissions, corporacions, clavaries, majordomies, grups cerimonials, penyes i gremis, tot i conservar els seus noms, van esdevenint associacions reglades i estables, amb local social permanent, socis censats, activitats programades anuals, estatuts oficials, exercicis econòmics comptables, reglamentació d’activitats, recerca d’espònsors comercials i reconeixement institucional en un registre regularitzat d’associacions orientat a l’atorgament de subvencions i el control de moviments. Es tracta d’un procés general que té lloc a tota Europa i en el conjunt de l’Estat, que significa la plena introducció de la festa en la lògica de la racionalitat burocràtica, del turisme i del mercat capitalista.

La singularitat de les associacions festives, tan lligades a les transformacions del vell calendari cristià en un calendari secularitzat, les predisposa a convertir-se en instàncies que aglutinen els diversos nivells a través dels quals s'expressen els sentiments locals de pertinença. Només hem de pensar, en eixe sentit, en l’espai de la demarcació fallera, consolidat en els darrers cinquanta anys, que actua, junt al casal, com veritable espai intermedi de sociabilitat i fins i tot de socialització entre la família i el veïnat. Això és possible en la mesura que constitueixen un privilegiat espai públic de relació social, basat en el contacte directe i en la comunicació social intensa. D'aquesta manera, a través de les associacions festives els individus poden viure d'una manera privilegiada i reflexiva la seua pròpia localitat i el patrimoni festiu que ajuden a preservar dinàmicament, obtenint a canvi un nivell més fort d'integració local i certa seguretat existencial en uns temps marcats per la incertesa i la volatilitat de les relacions socials. En eixe sentit, novament, les comissions falleres són un clar referent associatiu i una manifestació d’una sòlida societat civil, organitzada, ben tramada i estructurada, tot i que preferentment dedicada al món festiu, però també de la celebració patrimonial i les accions solidàries.

La celebració de la festa fallera en la majoria dels pobles i ciutats valencianes comporta una vertebració del subjecte social a través d'agrupacions de sociabilitat específicament festiva, l'objectiu preferencial de les quals és participar en la festa mitjançant la pràctica lúdicoritual de la convivialitat, la comensalitat, les deambulacions simbòliques i la donació altruista, entre altres pràctiques. Les associacions falleres s’integren, igualment, en l'estructura urbana històrica de les seues respectives localitats, la dimensió patrimonial cultural de les quals acaba sent redimensionant-la per mitjà de les celebracions rituals de la festa. Cal subratllar que, com ja s’ha avançat, actualment les associacions festives, i també les falleres, tenen un caràcter formal, amb socis permanents, que estableixen els seus propis fins estatutaris i dicten les seues normes de funcionament per mitjà d'assemblees generals, encara que han d’atenir-se a les exigències del ritual públic en què participen, condicionades per la seua llarga trajectòria històrica..

La festa de les Falles, que apareix documentada a València cap a mitjans del segle XVIII, és organitzada, en els seus orígens, per improvisades comissions formades esporàdicament per veïns de places i carrers. Sense quasi continuïtat, escassa formalització i amb un territori difús, la comissió fallera primitiva es va transformant en els primers decennis del segle XX, coincidint amb l’arribada de les falles a l’estatus de festa major, en una associació permanent, amb seu social fixa – el casal – , activitats regulars i un territori delimitat oficialment, com és la demarcació.

Des dels anys seixanta, la comissió fallera contemporània es converteix en una entitat veïnal important, nucli permanent d’activitat social i cultural i senyal d’identitat de la barriada corresponent. A partir dels anys noranta, la necessitat de gaudir de subvencions institucionals, fa que les comissions entren a formar part del registre valencià d’associacions culturals. Des de 1939, a la ciutat de València una supraentitat organitzadora dependent de l’Ajuntament, la Junta Central Fallera, coordina, orienta i regeix, mitjançant un reglament faller, l’activitat fallera de les comissions, que a partir dels anys seixanta queden enquadrades en “sectors fallers” que agrupen, mitjançant criteris d’agrupació de barris contigus, desenes de comissions, a efectes de racionalitzar administrativament el seu funcionament.

Paral·lelament, i també a la ciutat de València, que actua com a referent faller de tot el territori faller valencià, a mitjans dels anys setanta les comissions falleres comencen a formar “agrupacions de falles” des de la base, i no des de l’Ajuntament, per tal de coordinar llurs festejos, aprofundir lligams de germandat i buscar ajudes econòmiques entre el comerç. En els noranta les agrupacions formen una gran Interagrupació de falles, que s’escindeix en dues interagrupacions en 2005. També a mitjans dels anys noranta apareixen les federacions de comissions de falla, que segueixen un criteri d’interès en un objectiu comú (així hi ha federacions de falles de secció especial, de secció primera, d’enginy i gràcia o de loteria contrareembossament).

Les mateixes tendències observades a València es detecten en els pobles i viles que també celebren les Falles, especialment en grans poblacions com Alzira, Torrent, Gandia, Xàtiva o Borriana, entre altres. La regla general ha estat la formació de Juntes Locals Falleres, que acompleixen el treball que a València fa la Junta Central Fallera, tot i que també han anat apareixent federacions de falles, com a Gandia, i algun que altre intent, promogut també des de La Safor, de formar una Federació de Falles de Comarques, intent que finalment no arribà a bon port.

En les Falles s’observà, a més, durant tota la segona meitat del segle XX, un continu creixement del nombre de comissions, passant-se a València de 35 comissions censades en 1940 a les 269 de 1975, i d’aquestes a les més de 383 actuals. Simultàniament, l’expansió fallera per les comarques és tan gran que les més de 420 comissions actuals superen en nombre a les del cap-i-casal. En conjunt, les comissions de la capital comptabilitzen prop de 100.000 persones i unes tantes altres a les comarques, el que genera una gran massa de fallers i falleres (més de 200.000 en total) articulada en una vasta xarxa de comissions falleres i juntes locals, cadascuna de les qual té al voltant la seua demarcació, els seus símbols identitaris i una intensa sociabilitat que va més enllà d’allò estrictament festiu, doncs expressa un valencianisme temperamental acusadament emocional i molt vinculat a llaços familiars i d’amistat.

En línies generals, intrínsecament lligat al grup faller, es troba el territori que li serveix de suport material i simbòlic, on el grup, a través de l'activitat festiva, projecta una sèrie d'identitats, que a vegades se superposen i acaben reforçant una identitat superior. Cadascun d'aquests grups o comissions, amb estatus d’associació cívica voluntària amb una finalitat ludicofestiva, i que es compten per centenars al llarg i ample del País Valencià, posseeixen un espai sacre i exclusiu, on té lloc el gros de la seqüència ritual pròpia. Com a trets comuns, podem observar l'existència d'un territori bàsic que manté una forta correspondència amb la comissió fallera festera, que en el seu interior conté un nucli de sociabilitat com el casal faller. Posteriorment ens trobem amb un territori intermedi, que es correspon amb les agrupacions falleres, i finalment territoris rituals únics, que són compartits per totes les associacions festives. En última instància, la profunda relació entre associacions falleres, rituals festius, espais cerimonials i territoris identitaris no fa més que redimensionar el caràcter de la festa com a patrimoni cultural dinàmic en continua reapropiació social, a més d’una rica i potent societat civil festiva, capaç d’incidir tant en les definicions col·lectives de la identitat com en la vivència solidària de la ciutadania.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí
Associació d’Estudis Fallers

Cremem a Franco

Fa uns dies, el 30 de març, es commemorava el 70 aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a València. L’endemà, 1 d’abril, a les onze i quart de la nit els aparells de ràdio vomitaven el ja conegut “parte” final de la guerra, llegit per l’esborronadora veu emfàtica de Fernando Fernández de Córdoba, el locutor soldat i veu de la dictadura, que l’any 1940, en les primeres falles del Orden Nuevo, seria l’encarregat de retransmetre la cremà de la falla del Mercat per a tot Espanya en Radio Nacional.



L’allargada ombra que el franquisme projectà durant prop de quaranta anys sobre el país, també va arribar a les Falles. Des del primer moment, la naixent dictadura instrumentalitzà la festa fallera, utilitzant-la al servici dels seus interessos polítics i ideològics, en un procés del qual s’han ocupat a bastament dos llibres.

El primer, va ser Fallas en su tinta: 1939-1975, publicat el març de 1978, una volta recuperada la democràcia. El periodista Francisco Pérez Puche hi feia una exhaustiva i detallada crònica de la petjada del franquisme en la conformació de la festa fallera contemporània. Segurament, l’autor no deu ser conscient de l’efecte “pervers” que va tindre el seu llibre entre molts fallers i parafallers de la meua generació, als quals les pàgines de Puche ens van fer conéixer i estimar més les Falles, i als quals ens va espentar a treballar per una festa més plural, democràtica, popular i valenciana. De fet, anys a vindre, el mateix Puche, una de les millors plomes del periodisme conservador valencià i una de les poques persones de la dreta valenciana amb un model de ciutat al cap, renegaria d’este pecat de joventut: “La inocencia nos llevó a querer abarcar lo inabarcable y a soñar en corregir lo que debe ser sin duda incorregible” escrivia en una columna en el diari Las Provincias vint anys després (l’11 de març de 1998). D’eixa mateixa època és una altra reflexió del mateix Puche sobre el seu llibre, del qual deia que pretenia “analizar el supuesto «secuestro» de la fiesta fallera por el franquismo aportando datos que insinuaran la escalada de la coentor y alentaran cambios de comportamiento. Pero, andando el tiempo, ni llegó la separación de festeros y Ayuntamiento que se pretendía ni se propiciaron movimientos falleros más populares o democratizados: los esquemas de la fiesta que estaban establecidos en 1975 se prolongaron en el tiempo con muy pocos cambios” (Pérez Puche, F., La Valencia de los años 70, Ajuntament de València, València, 1998, p. 203). En tot cas, s’ha de reconéixer que actualment els articles fallers de Puche, qui sempre fa gala de ser nebot del mestre Julià Puche, constituïxen una de les aportacions crítiques més ponderades sobre els excessos de la festa, i que la seua preocupació pel risc de fractura social entre la festa i la ciutat transmeten una intensa estima per les Falles.

Portada interior del número 31 de la revista Pensat i Fet (1940).

L’altre llibre de referència sobre l’empremta de la dictadura de Franco en les Falles és l’estudi de Gil Manuel Hernández titulat Falles i franquisme a València (publicat per l’editorial Afers el 1996), que des de la perspectiva de la sociologia i l’antropologia analitza la manipulació a la qual les autoritats franquistes van sotmetre la festa fallera, reinventant-la amb l’objectiu de servir-se’n.

Estes dos obres, l’una més divulgativa, l’altra més analítica, van ajudar a entendre l’impacte que els quaranta anys de dictadura van tindre en l’esfera festiva. A banda, no hauríem d’oblidar l’acció repressora exercida en la immediata postguerra sobre fallers, artistes o poetes, que foren empresonats o afusellats, o hagueren d’exiliar-se, tot un trencament violent del capital humà d’un grup de persones que havien dut la festa de les Falles a una de les seues etapes de major esplendor artístic, literari i social en temps de la Segona República.

Tot i això, sembla com si la figura de Franco i el seu impacte en la festa fallera encara fóra un tema tabú. De fet, són comptades les ocasions en les quals les Falles han passat comptes amb el dictador, però quan ho han fet, això sí, ha sigut de la millor manera que saben: cremant-lo.

El primer ninot que representà Franco va ser el que s’exhibí a la Llotja de València el març de 1937, dins del projecte de falles antifeixistes promogudes per Josep Renau al capdavant de la Direcció General de Belles Arts del govern de la República. En concret dins d’una escena que formava part d’una falla titulada El betlem d’enguany, conegut perquè va ser reproduït modernament amb motiu de l’exposició fet a la Beneficència amb motiu del centenari de Regino Mas i exhibit el Nadal passat a casal de la falla Na Jordana. El llibret de la falla, en realitat un número extraordinari de la revista Nueva Cultura explicava així l’escena: “Ha nascut el salvador d’Espanya. Marcat de tot recurs per a encubrir les seves innumerables vergonyes, Franco reb la càlida alenada del capitalisme i del clergat facciós, en forma de bou i ase respectivament. Queipo i Cabanellas li prodiguen llurs paternals carícies, vigilats de prop per una parella de la guàrdia civil, que a falta d’àngels, no s’en troba un en territori facciós, guarden gelosament el sagrat ordre de la família, la propietat privada i l’estat de Burgos”. La veritat és que es desconeix quina va ser la destinació final de tots estos ninots i no es té constància que es cremaren, almenys públicament.

Escena de la falla El betlem d’enguany, exhibida a la Llotja de València el març de 1937.

Com veiem en la imatge, en este betlem el xiquet Jesús era reemplaçat per Franco, caracteritzat pel seu barret militar i el seu bigot, qui apareixia així ridiculitzat en ser representat com un bebé, un ser indefens, mancat d’autoritat, ben lluny de la imatge seriosa i autoritària associada al militar revoltat. Tot el simbolisme i la iconografia presents en esta escena i en la falla de la qual forma part són analitzats per l’antropòloga francesa Linda Panea, qui fa una interessant lectura de la caricatura com a reformulació de l’estètica fallera i de la sàtira com a instrument de propaganda revolucionari en l’article “Les falles i la Guerra Civil. La utilització d’una mateixa tècnica discursiva en dues falles del 1937 d’ideologies radicalment oposades”, publicat l’any 2005 en el número 10 de la Revista d’Estudis Fallers. Per això, no és estrany que els noticiaris propagandístics estrangers es feren ressò d’estes falles antifeixistes, com és el cas del reportatge francés titulat “Valence, exposition humoristique”, una còpia del qual es conserva en el Centre de Documentació i Difusió de la Festa de les Falles i del qual podeu escoltar el so ací:



Ja acabada la guerra, és obvi que la censura impedia que cap ninot de Franco poguera aparéixer en una falla a València. Haurien de ser els valencians exiliats a Perpinyà els qui l’any 1946 plantaren una falla sota el títol Cremem a Franco, la qual estava coronada per un ninot que representava el dictador. Quin gran simbolisme els dels valencians en l’exili que s'apleguen al voltant d'una falla per refermar la seua identitat i el seu compromís amb la democràcia!

Coronament de la falla Cremem a Franco, plantada a Perpinyà el 1946 per exiliats valencians.
La imatge està extreta del llibre Las Fallas. Notas para su historia. Volumen II. 1940-2000, Albatros, Valencia, 2001, p. 13, edició a cura de Manolo Sanchis.

Esta falla va ser projectada i realitzada pel pintor Balbino Giner Garcia, qui era fill del faller i artista Balbino Giner Caballer (vinculat a la Falla Na Jordana-Burjassot), amb la col·laboració, entre d’altres, d’Antoni López.

Esbós de la sèrie “Guerra d’Espanya”, de Balbino Giner Garcia, 1937.

Esta falla també va estar acompanyada de la seua corresponent explicació en vers, el Llibret de la Falla de la plaça del Pont d'Investit, amb textos del poeta Joan Miquel Romà en valencià, castellà i francés. Sobre la data d’esta falla, cal fer un aclariment: tot i que Manolo Sanchis (en el llibre esmentat adés) data la construcció d’este cadafal en 1945 i Ricardo Bellveser (en la seua edició de les poesies de Romà publicada l’any 2004 pel Consell Valencià de Cultura) el situa cap al 1947, la data que figura en el llibret és 1946.

Ja mort el dictador, en temps de llibertat, és quan els fallers pogueren finalment cremar l’efígie de Franco a casa nostra. I és que, afortunadament, els valencians encara utilitzem les falles per a cremar aquells que volem censurar. Això mal que li pese a Francisco Camps, qui, l’octubre de 2007, en el començament de les obres del circuit urbà de Fórmula 1 de València, va amollar allò que “a la Comunitat Valenciana sols es crema gasolina”, en una mostra més de l’afectat servilisme monàrquic que el caracteritza.

Així, el primer fou Miquel Santaeulàlia Núñez, un artista faller que en la dècada dels setanta va tindre un important compromís polític col·laborant amb diverses activitats de l’oposició antifranquista d’esquerres. Va ser l’any 1978 amb la falla Contes de la iaia, que en paraules de Vicent Borrego (Na Jordana. 50 Anys: 1951-2000, València, Falla Na Jordana, 2000, p. 178) constituïa un “interessant i provocador puzzle nostàlgic d’indubtable lectura política: l’educació franquista”. Santaeulàlia va col·locar caricatures del dictador en cadascun dels gallons de la làmpara de peu que coronava este cadafal de la Falla Ferroviària de València, llavors en la secció especial.

Contes de la iaia, cadafal de Miquel Santaeulàlia per a la Falla Ferroviària, 1978.
Imatge procedent de l’Álbum Bayarri Fotos Fallas 78.

Hagueren de passar uns quants anys fins que el 2005 l’artista Vicent Almela modelara un ninot que representava el dictador en la seua escena per a la falla col·lectiva The Seventies , de la comissió Castelló-Sogorb, en la qual cada un dels integrants del grup No T’Espàntex evocava diversos aspectes de la vida política, social i cultural de la dècada del setanta. Amb el seu estil pròxim al còmic, Almela incloïa la representació de Franco en una escena que reflectia la transició política de la dictadura a la democràcia.

Ninot de Franco fet per Vicent Almela per a la Falla Castelló-Sogorb el 2005.

I va ser l’any següent, el 2006, quan un altre artista, José Luis García Nadal presentà a l’Exposició del Ninot un ninot de Franco que recordava el plantat i cremat el 1946. En esta ocasió, formava part d’un projecte titulat Recuperem la memòria, fet per a la Falla Plaça d’Espanya, que s’inseria en el corrent de recuperació de la memòria històrica de la República i la Guerra Civil.

Ninot de Franco fet per José Luis García Nadal per a la Falla Plaça d’Espanya el 2006.

Però sembla que les flames no han sigut suficients per a fer desaparéixer de les Falles Franco i la seua petjada. I ja no parlem de les inèrcies heretades que es mantenen en la concepció i evolució actuals de la festa, les quals haurien de ser objecte d’un altre apunt, i que en ocasions són tan difícil d’extirpar, sinó que ens referim a una cosa tan evident com són els testimonis de la pervivència del franquisme en les Falles que encara es mantenen en el pla simbòlic.

Un cas particular és el d’aquelles comissions de falla que mantenen en la seua denominació antics noms de carrers vinculats a personatges o fets relacionats amb la dictadura. És veritat que són casos excepcionals, però per això són més cridaners. Més encara quan, en el seu moment, les autoritats d’estes poblacions van canviar el nom d’eixos carrers, adaptant-los a la nova etapa democràtica. I així ho han fet també la majoria de falles, de manera exemplar, com el cas de l’actual comissió Sant Vicent-Periodista Azzati, que de seguida va reemplaçar el vell nom del carrer Falangista Esteve (Enrique Esteve Hernández, alt càrrec de Falange a València) pel de Félix Azzati Descalci.

Però encara queden algunes recialles, per a afront dels fallers i de la societat en general. Així, a la ciutat de València, hi ha l’exemple de la falla l’autoanomenada García-Morato-Iecla, que en la seua denominació manté l’anterior nom d’un dels carrers de la demarcació, el dedicat a l’aviador franquista Joaquín García-Morato. Este nom va desaparéixer del nomenclàtor urbà fa prop de vint anys, quan l’Ajuntament de València va aprovar substituir-lo pel d’Olof Palme, primer ministre suec defensor dels drets humans que va ser víctima d’un atemptat. La tossuderia a mantindre el nom d’un militar colpista no és estranya si pensem que es tracta d’una comissió que es caracteritza en els darrers anys per plantar uns cadafals plens de continguts reaccionaris.

Semblant és el cas de Torrent (l’Horta), on es pot trobar una comissió que s’anomena Falangista Antonio Pardo, mantenint el nom d’Antonio Pardo Bochóns, fundador de la Falange local, nom que fa anys va ser substituït pel de Vint-i-cinc d’Abril. Pareix que la comissió vol dissimular la seua vergonya amagant-se darrere d’eufemismes com ara F. Antonio Pardo o, fins i tot, Antoni Pardo, en lloc d’una opció tan fàcil com la d’adaptar el seu nom a la nova realitat democràtica.

Una cosa pareguda passa a l’Eliana (el Camp de Túria), on hi ha la Falla José Antonio-Puríssima. Esta comissió, d’història prou recent, ja que va ser creada l’any 1975, arrossega encara el nom del fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, que les autoritats democràtiques ja fa temps que canviaren pel de General Pastor. La mala consciència també du estos fallers a amagar el nom antic, valencianitzant-lo com a Josep Antoni-Puríssima. Josep Antoni! Bicarbonat, per favor!

Per a acabar, a Sueca (la Ribera Baixa), hi ha l’exemple de l’autoanomenada Falla Avinguda del 18 de Juliol, apologia de la data del colp d’estat del 1936. Tot i que fa molts anys que el nom d’este carrer va ser reemplaçat pel de ronda del Cabanyal, com ha recollit la premsa, la comissió està encabotada a oposar-se a qualsevol canvi del seu nom. I el mateix cas es dóna a Alaquàs (l’Horta) amb la seua falla degana, també anomenada 18 de Juliol.

Són tan sols uns exemples de casos que reflectixen la pervivència del franquisme en el pla dels símbols fallers. Però, sens dubte, el més obscé de tots és el bunyol de brillants concedit a Franco l’any 1947. No crec que ningú gose hui en dia justificar la concessió d’esta distinció al dictador atenent els seus mèrits fallers, un títol que no va ser més que una mostra de servilisme cap a l’autoritat.

Franco rep el bunyol amb brillants l’any 1947 de mans de la fallera major, Amparo Casanova.
Imatge procedent del llibre del cinquanta aniversari de la Junta Central Fallera de València.

Ja fa anys (el 20 de novembre de 2002) que tots els partits polítics van condemnar públicament el colp d’estat perpetrat per Franco, inclòs el PP. A més, hem de recordar que està en vigor una llei que, entre altres coses, estableix en el punt 1 de l’article 15 que “les administracions públiques, en l’exercici de les seues competències, prendran les mesures oportunes per a la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la insurrecció militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura. Entre estes mesures podrà incloure’s la retirada de subvencions o ajudes públiques”.

Així doncs, faria bé la directiva de la Junta Central Fallera (o el seu consell rector o el mateix Ajuntament de València) de posar en marxa els mecanismes necessaris per a anul·lar el bunyol de brillants concedit a Franco, com una manera de reparar la ignomínia que la dictadura va representar per a tota la societat i per a la festa de les Falles en particular. La seua responsabilitat és directa i ineludible com a institució pública que és.

I pel que fa a les comissions falleres que són refractàries a actualitzar el seu nom a l’etapa democràtica i a deixar de fer apologia de la dictadura, ja han tingut temps de sobra per a adaptar-se a la nova situació i fer pedagogia democràtica. No hi ha cap raó que justifique la seua posició. Arribats a este punt, simplement s’hauria de recordar allò que recull el punt 4 de l’article 15 de la llei esmentada: “Les administracions públiques podran retirar subvencions o ajudes als propietaris privats que no actuen de la manera prevista en l’apartat 1 d’este article”.


Josep Lluís Marín i Garcia

La ritualització festiva de la llengua. L’ús del valencià en les Falles (i 4)

2.3. Els usos vinculats a activitats culturals

Al llarg de tot l’any, una comissió fallera estàndard du a terme un seguit d’activitats culturals molt variada, entre les quals n’hi ha algunes d’específiques que adquirixen una especial dimensió pel fet d’anar associades a l’ús del valencià. D’estes destaquen, especialment, els llibrets de falla, les representacions teatrals i els concursos literaris.

Pel que fa als llibrets, que apareixen vinculats al mateix origen de la festa fallera, s’ha d’assenyalar la forta relació que mantenen amb la literatura popular, tot i que la seua evolució posterior els caracteritza com un subconjunt específic i epigònic d’este gènere. Pel que fa als aspectes formals, hem d’assenyalar que el nucli inicial del llibret (l’arxiconeguda “explicació i relació de la falla”) estava acompanyat des dels primers moments per uns versos marginals laudatoris i uns altres en els quals els fallers expressaven una concepció del món fatalista i hedonista. En una fase posterior, el llibret s’enriquix amb unes altres elements que li conferixen un cert valor simbòlic davant de la comissió i el veïnat (la poesia a la fallera major, la salutació al barri, el programa de festejos o l’himne i l’escut de la falla). Per últim, hi ha la incorporació de la publicitat, important font d’ingressos per a la comissió.

Esta estructura es mantingué pràcticament inalterada al llarg del segle xx, però des dels anys setanta, paral·lelament al que passa amb uns altres elements de la festa fallera, s’han proposat algunes alternatives al model tradicional de llibret, les quals plantegen concepcions més àmplies que van més enllà dels versos explicatius. Dos models han servit de referència a estes transformacions: els llibres de festes i les revistes falleres. També cal assenyalar que, gràcies als llibrets, el valencià tingué una presència pública en la societat, progressivament desvalencianitzada, de la postguerra. Ara bé, s’ha de pensar que, si es tolerava la utilització del valencià, això responia al seu caràcter inofensiu, perquè l’aparició d’esta llengua en una manifestació festiva no feia perillar la situació de subordinació respecte del castellà.

En l’estudi realitzat el 1996 sobre l’ús del valencià en els llibrets de la ciutat de València (Borrego, Hernàndez, Marín i Mesa 1996) es va definir un perfil estàndard de llibret faller caracteritzat per un predomini contundent del castellà (68,7 % de les pàgines) enfront del valencià (31,1 %). El perfil estàndard base era el d’un llibret amb 84,4 pàgines, de les quals 26,3 estaven en valencià i 58, en castellà. Per blocs, el bloc comercial era el més nombrós (55,2 % de les pàgines), seguit del quotidià (29,3%) i el ritual (13,9%). En el bloc ritual, la presència del valencià era la més aclaparadora (93,2 %) enfront del castellà (6,7%), xifres que es reforçaven amb el fet que el 41,1% del valencià de tot el llibret estava concentrat ací, i tan sols l’1,3 % del castellà. Pel que fa al bloc comercial, passava a l’inrevés, és a dir, el castellà representava el 96,9 % enfront del 3 % de valencià, mentre que el 77,9% del castellà del llibret estava concentrat en este bloc, enfront de l’escàs 5,3 % de valencià. A partir d’estes dades, se subratllava la funció discriminatòria del valencià dins del llibret, ja que estava clarament present en l’àmbit faller, especialment en el ritual, però gens en l’àmbit extrafaller que dóna suport econòmic a la comissió.

En el mateix estudi es concloïa que l’ús del valencià en les Falles de la ciutat de València era generalment inferior al del castellà i estava dins del comportament general de la població del cap i casal. Pel que fa al nivell escrit, la generalitat de publicacions repetia el mateix comportament, encara que açò era molt més acusat en aquelles que no pertanyien a les comissions falleres. Tanmateix, en els llibrets, publicació emblemàtica i paradigmàtica de les comissions, hi havia un predomini destacable el castellà, si es considera la superioritat del bloc comercial sobre els blocs quotidià i ritual i festiu, raó per la qual, si afegim que la majoria de comunicacions internes i externes de les comissions es feien en castellà, s’observava un fenomen d’especialització funcional o ús diferencial en funció de les finalitats, els tipus i els destinataris dels missatges. Amb tot, si se separa el bloc comercial de la resta, atés que en este no pot influir tant la comissió, s’observava un predomini clar del valencià en els llibrets. Això mostra que, pràcticament en tot l’àmbit geogràfic faller de València, el valencià era pels volts del 1996 bastant usat en els blocs específicament elaborats per les comissions, encara que un altre tema fóra la receptivitat del mateixos fallers i del veïnat al contingut en valencià dels llibrets.

En aquell moment també es feia esment que el valencià emprat per les comissions falleres no estava totalment normativitzat, sinó que es manifestava una anarquia o caos lingüístic, atesa la vigència d’un conflicte lingüístic en el món faller. En tot cas, l’alt percentatge d’ús escrit del castellà semblava apuntar a una realitat que tendia a evitar possibles conflictes lingüístics pel que fa al valencià usat. En realitat, esta circumstància semblava ser una conseqüència de la situació de postergació del valencià en tot el nostre territori. Pel que feia al nivell oral, per les dades fragmentàries obtingudes s’observava que no es produïa correspondència entre la declaració oficial d’intencions dels fallers (plasmada en el reglament faller) de potenciar al màxim l’ús del valencià i l’ús real, ja que en línies generals no es complia la declaració oficial.

Dissortadament no s’ha pogut elaborar una investigació que replicara amb les mateixes condicions metodològiques la investigació del 1996, raó per la qual, més que fer una comparació sistemàtica, sols podem apuntar algunes intuïcions fonamentades en el seguiment quotidià del tema. En este sentit, en primer lloc, no sembla que el perfil estàndard dels llibrets s’haja modificat en excés, fins i tot es poden haver accentuat els trets de ritualització del valencià escrit, com també ocorre amb el valencià oral. Això no obstant, sí que s’aprecia una major normativització lingüística, especialment des que la Junta Central Fallera passà a emprar la normativa oficial. Això no lleva que les ortografies més o menys caòtiques o crítiques amb l’oficial encara gaudisquen d’un considerable espai en els llibrets de falla.

Incidint sobre el tema esmentat del valencià no normatiu, s’ha de dir que el tradicional concurs de llibrets que Lo Rat Penat convoca des del 1903 continua sent el que més participació suscita entre les comissions falleres del cap i casal. En el seu moment, este concurs fou determinant per al manteniment d’un ús normalitzat del valencià durant el franquisme, i hi participaren destacats poetes i intel·lectuals valencianistes de l’època, Amb tot, els inicis de la “batalla de València” i de l’ofensiva del secessionisme lingüístic, que va començar a la darreria dels anys setanta, va fer que l’anarquia lingüística desplaçara el valencià normatiu del concurs de llibrets pràcticament fins a l’actualitat. L’adopció per part de Lo Rat Penat de la normativa de l’Acadèmia de Cultura Valenciana ha fet que els poetes festius associats a este àmbit copen els guardons, condicionant les expectatives de premi de les comissions a la seua contractació. Això podria explicar l’elevada participació de comissions de la ciutat de València en el concurs de Lo Rat Penat, mentre que no superen la vintena les falles del cap i casal que participen en els substanciosos premis de llibrets de la Generalitat. Més encara si considerem que Lo Rat Penat atorga 198 premis (entre extraordinaris, principals i accèssits), cosa que representa un gran percentatge de possibilitats de rebre premi per part de les comissions concursants. S’ha de comentar també que alguns del premis atorgats per Lo Rat Penat estan patrocinats per institucions (l’Ajuntament de València o la Diputació de València) o empreses públiques (Radiotelevisió Valenciana) que, d’esta manera, estan concedint ajudes públiques a obres que no seguixen la normativa oficial.

En este sentit, no sorprén comprovar que dels 198 premis atorgats per Lo Ra Penat en el seu concurs, un total de 101, és a dir, el 51 % del total, els acaparen només 5 poetes festius (Donís Martin, Anfós Ramon, Joan Antoni Alapont, Rafael Melià i Ferran Gil). A més a més, si dels 198 excloem els premis per a autors novells, el percentatge és del 64,7 %, cosa que suposa quasi un oligopoli dels premis. Això també fa intuir que el nombre de poetes que continuen utilitzant el valencià no normatiu és escàs, fins al punt que només 19 poetes es repartixen els 156 premis de les seccions de poetes no novells (8,2 premis per poeta). En la secció novell la situació diferix substancialment, amb 21 poetes premiats per a 42 premis atorgats. La pràctica totalitat dels poetes forma part de l’Associació d’Escriptors en Llengua Valenciana, que té en el món de les Falles una derivació en la Taula Valenciana d’Autors Teatrals, que des del 2001 dota un dels premis del Concurs de Teatre en Llengua Valenciana que convoca la Junta Central Fallera.

Fora de l’àrea d’influència de Lo Rat Penat, també hi ha un grup de poetes que empren el valencià normatiu i que a poc a poc han anat obrint-se un espai dins de les comissions falleres de València i la resta de la Comunitat Valenciana, que compten amb ells alhora d’encarregar-los els versos dels seus respectius llibrets. És el cas de Josep Martínez Izquierdo, Antoni Lluís Martínez, Salvador Bolufer, Jesús Català Gorgues, Josep Lluís Sirera i Remei Miralles, o Josep Enric Gonga, entre d’altres destacats.

Des del 1993 també es convoquen els premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià en les Falles, que ha aconseguit mobilitzar un nombre creixent de comissions de tota la Comunitat Valenciana. Així, si l’any 1993 hi participaren 47 comissions amb els seus llibrets per a un total de 20 premis i una dotació inicial de 10.968 euros, el 1998 ja hi participaven 99 comissions i es concedien 30 premis per una quantia de 29.149 euros. L’any 2004 la xifra de participants fou de 151 llibrets, amb 36 premis i una dotació de 36.800 euros, i encara que ens anys següents baixà una mica la participació (133 comissions el 2005, 129 el 2006 i 119 el 2007), l’any 2008 s’ha assolit un nou rècord, amb 155 comissions participants, 54 premis concedits i una despesa de 48.900 euros. La participació ha crescut sobretot fora de la ciutat de València, especialment a les comarques de la Safor, la Costera, l’Horta, la Plana Baixa, la Ribera i el Camp de Morvedre, concretament en ciutats com Gandia, Xàtiva, Torrent, Borriana, Alzira o Sagunt. Hui en dia és un concurs molt consolidat i amb un prestigi ferm, que fa que cada any moltes comissions esmercen esforços en els seus llibrets de falla per donar-se a conéixer en l’activitat cultural i literària en valencià.

Pel que fa al teatre dins de les Falles, tal com ja s’ha assenyalat en un altre lloc (Borrego i Hernàndez 1999), es tracta d’una activitat molt rellevant dins la festa i una de les quals més ha aportat a la conservació i conreu del valencià en les Falles. Així, a més dels típics sainets costumistes que ja les comissions començaren a representar en els anys vint i trenta del segle passat, en els anys cinquanta feren la seua aparició els apròposits fallers, peces teatrals exclusivament dissenyades per a una única representació en els actes de presentació i exaltació de les falleres majors de comissió o de la ciutat. Al llarg dels anys cinquanta i seixanta, el teatre i les presentacions falleres restaren ancorades en les característiques referides, amb una nòmina d’autors molt reduïda (Rafael Martínez Coll, Vicent Vidal, Jesús Álvarez Aparicio, Josep Bea Izquierdo o Jesús Maroto i González), sense que s’operara cap renovació temàtica i sense procedir a una efectiva normalització del valencià. Però el 1972 la falla Corretgeria-Bany dels Pavesos, amb el suport de destacats representants de la intel·lectualitat valenciana, intentà capgirar la situació organitzant un Concurs de Teatre en Valencià, on destacava la innovació, la qualitat i la correcció de la llengua. L’intent fou avortat el 1974 per la Junta Central Fallera, en un context cultural que preludiava la famosa “batalla de València”. A més, com a resposta, la Junta va crear el Concurs de Teatre en Llengua Valenciana. El resultat a llarg termini fou la persistència de l’antic model teatral, que sols començaria a ser molt parcialment trencat a final dels anys setanta i mitjans dels anys huitanta per algunes atrevides comissions i per l’efímera formació el 1984 del Teatre Estable de les Falles.

A banda de les diverses mostres que les falles feien per a continuar el model del “teatre valencià”, el concurs oficial ha representat una alternativa en potència a la mateixa tradició teatral del sainet i una renovació del repertori d’obres i d’autors. Moltes comissions falleres han optat per la representació de les obres d’un reduït grup d’autors valencians contemporanis com ara: Juli Leal, Rodolf Sirera, Manuel Molins, Carles Alberola, Pasqual Alapont, Carles Cano, Paco Zarzoso o Chema Cardeña. D’altres, han representat traduccions al valencià de textos de Woody Allen, Fassbinder, Fernán Gómez, John Gay, Jaime Salom, Gilherme Figueiredo, Franca Rame, Eugene Ionesco, Miguel Delibes, Enrique Jardiel Poncela, Sam Shepard, Aristófanes, Jean Genet, José Sanchis Sinistierra, Dorothy Parker, Christopher Durang o Dario Fo. Destaca, així mateix, la iniciativa de la Falla Creu i Mislata alhora de convocar el Concurs de Teatre Vila de Mislata, l’any 1981, certamen nascut com a subsidiari de l’organitzat per la Junta Central Fallera, a fi de cobrir l’afició local pel teatre, que amb el temps esdevindria el concurs de teatre aficionat de major prestigi de la Comunitat Valenciana entre els de les seues característiques, tot i que progressivament anaren desapareixent de la programació els grups de teatre fallers.
Igualment, el model de presentació fallera cobraria una gran espenta amb Josep Alarte i Querol i la Falla Na Jordana a partir del 1977. Este autor, un dels màxims exponents de la generació perduda d’escriptors que assajaren durant la dècada dels cinquanta del segle xx l’escriptura d’un nou teatre de tesi o de divertimento, amb la seua producció fallera (La milotxa, 1977; L’estopí, 1978; Festivàlia, 1979; Les bonicors, 1980; Xim-pum, 1981; El cabasset, 1982; Oh!, 1983; L’auca, 1984; El tapet, 1985; La manta, 1986; Com?, 1987; Xe!, 1988, o Mentiroles?, 1991) va marcar una experiència renovadora des del punt de vista estructural que va fer patent una temptativa de renovació i de canvi en la producció teatral fallera. L’intent de redreçament avançà bàsicament per diverses vies: la lluita per assolir una llengua teatral normalitzada que trencava els motles del sainet, la substitució del model de la tòpica revista valenciana pel de l’òpera rock, el tractament de temàtiques compromeses que ultrapassaven els límits del pur folklorisme festiu, i el risc d’apostar per la sobrietat i la senzillesa enfront del barroquisme consubstancial a este tipus de manifestacions festives. Posteriorment, la influència d’Alarte s’ha deixat notar en el món teatral faller en autors com ara Hernán Mir o Paco Pellicer, que troben el seu contrapunt en la producció fallera a l’ús de prolífics autors com ara els germans Josep i Rafael Melià Castelló, Donís Martín o Josep Bea Mataix.

Actualment, a més de la participació en el concurs de teatre o en el concurs d’apropòsits per a presentacions falleres (desplegat en les categories de teatre i sala de festes des de mitjans dels anys huitanta del segle passat) les comissions de falla de València centren la seua activitat teatral en les exaltacions, les recents presentacions de maquetes o el concurs de declamació. De la mateixa manera, les falles de les comarques desenvolupen la seua activitat teatral en concursos promoguts per les respectives juntes locals falleres, com ara el concurs de teatre Ligorio Ferrer de Gandia, així com en la resta d’activitats ja esmentades.

A banda de la participació en els concursos de llibrets, teatre i presentacions, les comissions munten obres en valencià al llarg de l’exercici o recitals de poesies, dins els seus casals o el en el marc de setmanes culturals. En altres casos, editen butlletins interns on hi ha una certa presència del valencià i algunes comissions intenten normalitzar fins i tot les seues actes o documents interns. A més a més, algunes comissions organitzen activitats orientades expressament al foment del valencià i la seua rellevància històrica, com és el cas del Tirant de Lletra, lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc organitzada per la Falla Na Jordana, o la Mostra de Llibrets de la Comunitat Valenciana, que des del 2006 es fa a Gandia organitzada per la Junta Local Fallera i l’Associació d’Estudis Fallers per posar en contacte i comunicació totes les comissions que fan un especial treball en la promoció del llibret de falla i del valencià.

Pel que fa a les activitats culturals i de difusió del valencià, en l’última dècada s’han posat en marxa diversos concursos i premis literaris que tenen esta finalitat i que, a més, tenen el valor afegit de ser iniciatives que bastixen una xarxa de col·laboracions amb escriptors, col·lectius culturals, el camp de l’ensenyament, institucions, empreses i associacions diverses. Es tracta de projectes que transcendixen l’àmbit estrictament faller i aconseguixen projectar-se sobre el conjunt de la societat.

Una de les iniciatives capdavanteres és la de l’Associació Cultural Premi Iaraní, que l’any 1996 va posar en marxa un guardó destinat a premiar un article escrit en valencià que tractara sobre el món de les Falles i estiguera publicat en un llibret de falla. Si en els primers anys, l’àmbit del premi Iaraní estava circumscrit a les comissions falleres de Gandia, a partir de la cinquena edició (2000) la convocatòria s’amplià a les comarques centrals (amb la participació de falles de Tavernes de la Valldigna, Oliva, Xeraco, Dénia i Xàtiva). Fins al 2005, data de l’última edició, la participació en el concurs es va estabilitzar entre els quaranta i cinquanta articles anuals. L’autor de l’article rebia un escut (Iaraní d’Or) i un pergamí, i la comissió guanyadora un premi en metàl·lic, que començà sent de prop de 900 euros i que l’últim any fou de 1.500 euros. Entre els premiats podem citar Tomàs Llopis, Joan Iborra, Gabriel Garcia Frasquet, Josep Enric Gonga, Nèstor Novell o Enric Ferrer Solivares. Reprenent la idea del premi Iaraní, des de l’any 2008, la Junta Local Fallera de Gandia i l’Ajuntament de Benirredrà convoquen un premi al millor article sobre tema faller publicat en un llibret de falla de Gandia, amb un primer premi de 1.200 euros i un segon de 600 euros a la comissió de la falla guanyadora, i un pergamí acreditatiu a l’autor de l’article. En la primera edició s’han presentat 33 originals.

També promogut per l’Associació Cultural Premi Iaraní, des del 1998 es convoca el premi de poesia Joan Climent, amb la finalitat de potenciar la poesia publicada en els llibrets de falla de les comarques centrals. Fins ara, la participació edicions ha sigut de vint a trenta treballs en cada edició. L’autor del poema guanyador rep una escultura original i la comissió editora del llibret una premi en metàl·lic, que en les últimes edicions ha sigut de 1.000 euros. Esta iniciativa ha contribuït a impulsar i renovar la poesia de temàtica fallera, amb la participació com a guanyadors de noms destacats de la poesia valenciana (com ara Josep Piera, Maria Josep Escrivà, Josep Lluís Roig o Àngels Gregori). Els premis Iaraní i Joan Climent han rebut la col·laboració total de la Junta Local Fallera (encarregada de l’organització) i del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell.

Un altre guardó poètic en les falles, en este cas centrat en la poesia satírica, és el premi Malva, convocat conjuntament des del 2007 per la Falla Plaça de la Malva d’Alzira i l’Associació d’Estudis Fallers. Està adreçat a totes les comissions de falla de la Comunitat Valenciana, amb l’objectiu d’estimular el conreu d’este gènere poètic de llarga tradició històrica i popular. Este premi, a més, destaca perquè implica en una activitat fallera institucions i entitats diverses (les regidories de Cultura i d’Educació de l’Ajuntament d’Alzira, i la col·laboració de Bancaixa, la Mancomunitat de la Ribera Alta, i la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura).

El cas de la ciutat de València presenta unes característiques particulars que dificulten l’aplicació d’este model: una realitat social diferent, amb un ús menor del valencià; el desacord, encara, entre el món de la festa i certs sectors culturals, i el desinterés que mostren les institucions i els òrgans rectors de la festa. No obstant això, en els últims anys hi ha algunes iniciatives que intenten explorar el camí mamprés en unes altres comarques.

Així, seguint la línia del premi Iaraní, trobem el premi Soler i Godes al millor article de tema faller publicat en un llibret de falla. Convocat i organitzat des de l’any 2005 per l’Associació d’Estudis Fallers, ha tingut el patrocini de l’editorial Carena en les dues primeres edicions i de l’editorial Denes en les dues següents. L’àmbit d’este premi se circumscriu a la comarca de l’Horta i la ciutat de València, zones, especialment esta última, on la presència d’articles en valencià en els llibrets de falla és més aïnes escassa. La dotació econòmica del guardó és de 300 euros per a l’autor de l’article premiat i 300 euros per a la comissió de falla que el publica. En la curta vida del premi Soler i Godes, la participació ha augmentat any rere any (des del 17 originals de l’any 2005 fins als 30 de l’edició del 2008).

També resulta destacable el certamen de narrativa curta en valencià que es convoca dins dels premis Gàbia de les Arts. Organitzat per la Falla Trinitat-Aboraia del cap i casal des del 2006, ha aconseguit la implicació en el jurat a títol personal de representants de la Universitat de València, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Junta Central Fallera, entre d’altres. Es concedix un primer premi de 1.000 euros, un segons de 500 i un tercer de 300.

D’altra banda, tot i que el premi està adreçat a obres escrites tant en castellà com en valencià, s’ha d’esmentar també el concurs de contes d’ambientació o tema faller de la revista El Turista Fallero (que té la seua àrea d’infuència bàsicament a la ciutat de València), convocat des del 1999, i dotat amb un premi de 300 euros i la publicació en este anuari. Si bé el conte faller era un gènere de gran vitalitat en els anys vint i t trenta del segle passat, en la postguerra entrà en una progressiva decadència, accelerada a partir de la dècada dels seixanta de manera paral·lela a la de les publicacions falleres i tantes altres formes d’expressió de la cultura popular. Però pensem que, més enllà de les vicissituds del gènere, la referència a este concurs resulta interessant pel que fa als índexs d’ús del valencià, perquè en els últims anys s’ha donat un augment notable de la participació d’originals escrits en esta llengua. Així, si en les cinc primeres edicions (1999-2003) hi hagué en total huit contes en castellà i només dos en valencià entre els contes guanyadors i finalistes, esta tendència es capgira a partir del 2004 fins a l’actualitat, període en el qual trobem només un conte escrit en castellà per tretze en valencià.

En ocasions, les comissions de falla són el vehicle per a organitzar activitats diverses de promoció de la lectura i la literatura entre els menuts. Algunes d’estes iniciatives depassen els límits de les comissions organitzadores i en fan partícips els alumnes de les escoles i centres educatius de la seua zona d’influència, independentment que siguen fallers o no. És el cas del concurs de narrativa Vicent Ribes, un dels capdavanters en este treball, que vol estimular la creació literària i l’ús del valencià entre xiquets i joves. Organitzat per la Falla Corea de Gandia des del 1988, premia contes breus que tinguen com a tema central les Falles. Està dirigit a alumnes de la comarca de la Safor que cursen des de tercer d’educació primària fins a quart d’educació secundària obligatòria (de 9 a 16 anys), els quals participen en quatre categories diferents. La participació és molt elevada: als organitzadors els arriben cada any entre quatre-cents i cinc-cents treballs. Cada any es publica un llibre que recull els contes guanyadors i finalistes, amb una tirada de 800 exemplars. En les onze edicions convocades fins ara, el concurs Vicent Ribes ha rebut el suport econòmic de diverses institucions (la Conselleria d’Educació o l’Ajuntament de Gandia), entitats i empreses privades. Per a edicions futures, els organitzadors es plantegen explorar les possibilitats que oferix Internet.

A Alzira, hi ha els Premis Literaris Infantils, que des del 2006 convoca la Falla el Mercat. A banda de l’objectiu d’educar en valors com ara la solidaritat o la igualtat entre sexes (esta és la temàtica de l’última edició), la finalitat és també promoure l’ús del valencià, com també l’interés per la lectura i l’escriptura entre els escolars que estudien entre tercer i sisé de primària a la comarca de la Ribera. Una volta més, estem davant una iniciativa cultural que partix d’una comissió de falla i es projecta sobre el conjunt de la societat, i que aconseguix implicar diverses institucions, associacions i empreses: els organitzadors tenen el patrocini de les regidories de Cultura i de Polítiques d’Igualtat de l’Ajuntament d’Alzira, i la col·laboració del grup editorial SM i de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, entre d’altres.

Els concursos literaris no són l’única iniciativa adreçada als menuts que organitzen les comissions de falla. En els últims anys, la Falla la Malva d’Alzira ha inclòs en els seus llibrets unes guies didàctiques per a treballar diversos aspectes a partir dels temes tractats en els llibrets o en les falles infantils. L’any 2006 va ser el quadern Falles i poesia, a càrrec d’Enric Xavier Ferrús i Antoni Lluís Martínez; el 2007, un còmic i guia didàctica per a commemorar el Vint-i-cinc d’Abril i la Guerra de Successió, elaborada per Aurelià J. Lairón Pla, Mai Hidalgo Escribà i Josep Antoni Fluixà, i el 2008, la guia de sensibilització ecològica L’aigua i el mar: un tresor per a tots, acompanyada de l’obra de teatre infantil Perill a la mar, escrita expressament per Enric Lluch a partir de l’argument de la falleta infantil de Falla la Malva d’aquell any.

És interessant també analitzar quin és l’ús del valencià en els llibres sobre les Falles editats en les dues últimes dècades. En el cas de les obres publicades per editorials privades, el predomini del castellà és aclaparador. En el cas de les edicions fetes amb la participació d’institucions públiques, resulta il·lustratiu comparar el que passa en comarques com ara la Safor amb la política seguida a la ciutat de València. Així, en el primer cas tornem a trobar l’esperit de col·laboració entre institucions i associacions diverses, que es plasma en la coedició anual d’un llibre per part de l’Associació Cultural Premi Iaraní, la Federació de Falles de Gandia i el CEIC Alfons el Vell. Com a resultat, des del 2000 s’han publicat nou llibres, sempre escrits en valencià, i de tema relacionat amb les Falles: història, teatre, poesia, música, tècniques en la construcció de falles... En canvi, a la ciutat de València, en el cas de la Junta Central Fallera i de l’Ajuntament (a través de la Regidoria de Festes i Cultura Popular i la de Cultura), el castellà és la llengua majoritària en la qual es publiquen els llibres sobre la festa de les Falles (i també sobre unes altres celebracions festives) i respon a l’absència d’una política clara de promoció del valencià per part d’estes dues institucions. De fet, en este cas, els pocs llibres que s’han publicat en valencià ho han sigut per la voluntat dels autors perquè fóra així.

3. Conclusions

De resultes de les anteriors consideracions, podem arribar a una sèrie de conclusions que esperem que puguen obrir futures vies d’investigació, per a aprofundir en el coneixement d’una realitat lingüística, la de les festes, fins al moment molt poc treballada. Així, en primer lloc podem suggerir que, en termes generals i com tendència clarament remarcable, s’estaria produint l’avanç d’una ritualització del valencià en la festa, d’acord amb la que potser també es dóna en la societat en general, davant l’avanç de la castellanització, sols que la festa, en ser en si mateixa un ritual o conjunt de rituals, es prestaria molt més a la ritualització de la llengua minoritzada.

En segon lloc, en relació amb la situació anterior, s’estaria produint un avanç de la patrimonialització de la llengua, en funció de la seua minorització i els riscos que corre en una societat dominada pel castellà i l’anglés. Este seria un factor positiu de preservació, però limitat i configurat per la mateixa minorització del valencià (ja que, en certa manera, a menys minorització correspon menys patrimonialització i a més minorització, més patrimonialització defensiva, a diferència del castellà, que posa en pràctica una patrimonialització defensiva respecte a l’anglés, però expansiva respecte a les llengües menys importants que el castellà).

Com a dada positiva, hi ha una creixent col·laboració entre les associacions festeres i diverses institucions, empreses i associacions culturals per a crear espais compartits des dels quals poder dur a terme activitats culturals que duen implícita la promoció del valencià, les quals aconseguixen tindre una projecció directa en l’àmbit festiu i alhora també s’estenen sobre el conjunt de la societat. En este sentit, tot i que les iniciatives partisquen de les comissions festives, és necessari la implicació i suport de les institucions.

A més a més, s’ha de valorar, especialment pel que fa al cas de les Falles, que s’haja separat la qüestió de l’ús del valencià del debat identitari, així com l’acceptació del marc legal i normatiu.

En tot cas, s’ha d’insistir en la necessària inversió d’esforços i recursos destinats a aconseguir un coneixement en profunditat de la situació de l’ús del valencià en les festes valencianes, per a poder realitzar reflexions molt més acurades i matisades, amb les desitjables conseqüències en matèria de política lingüística per part de les administracions públiques sobre el complex i ric entramat associatiu festiu.

Gil Manuel Hernàndez i Martí
Josep Lluís Marín i Garcia

Bibliografia

Alarte Querol, Josep (2007): Quaderns d’un ninotaire. Antologia d’obres teatrals de temes valencians que alguns creuen només fallers, 2 vols., València, Ajuntament de València.
Ariño, Antonio (dir.) (1999): El teatre en la festa valenciana, València, Consell Valencià de Cultura.
Borrego, Vicent - Hernàndez, Gil Manuel (1999): “Teatre a les Falles”, dins Ariño, Antonio (dir.), El teatre en la festa valenciana, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 327-336.
Borrego, Vicent - Hernàndez, Gil Manuel - Marín, Josep Lluís - Mesa, Lluís (1996): “L’ús del valencià als llibrets de falla (un estudi sociolingüístic)”, Revista d’Estudis Fallers, 3, pp. 36-58.
Dades sobre la situació sociolingüística de la Comunitat Valenciana (1990): València, Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.
Doménech, Josep Lluís (2000): “La llengua de les falles”, Levante-El Mercantl Valenciano, 20 març 2000, p. 32.
Lacreu, Josep (1995): “La llengua de les falles”, Llibret de la Falla República Argentina, Xàtiva, Falla República Argentina.
Leprêtre, Marc (1996): “El País Valencià. La situació sociolingüística als territoris de llengua catalana (IV)”, Llengua i Ús, 7, pp. 62-67.
Marín, Josep Lluís (1996), “El suport literari de les Falles”, en DD.AA., La festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura.
— (2001): “El valencià en el reglament faller: un compromís de futur”, Revista d’Estudis Fallers, 6, pp. 16-22.
Mesa, Lluís (1991): “La transició democràtica valenciana a la ciutat de València. El cas de les Falles (1976-1986)”, inèdit.
— (1996), “Les Falles durant la transició: evolució i signes de canvi”, en DD.AA., La festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura.
Mollà, Toni - Pitarch, Vicent (1992): Bases de política lingüística per al País Valencià dels 90, Castelló de la Plana, Fundació Gaetà Huguet.
Pla general de promoció de l’ús del valencià (1994): València, Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació i Ciència.
Ros i Pardo, Honorat (coor.) (1995): Balanç i perspectives de la promoció del valencià, 1983-1993, València, Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació i Ciència, 1995.
Ros i Pardo, Honorat (coor.) (2004): Llibre blanc de l’ús del valencià, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

La ritualització festiva de la llengua. L'ús del valencià en les Falles (3)

2.2. Els usos comunicatius

En els últims anys, els diversos òrgans de govern de la festa de les Falles s’han dotat de reglaments de funcionament, en la majoria dels quals és freqüent trobar alguna referència explícita al valencià. Analitzar estes referències resulta interessant, perquè constituïxen un testimoni i reflex de les idees lingüístiques subjacents, i de l’evolució del col·lectiu faller en l’àmbit que ens ocupa.

És en l’època de la transició democràtica quan trobem el primer text on apareixen referències al valencià, el reglament de la Junta Central Fallera de Valencia aprovat en el congrés faller de l’any 1980, on es recollia “Las fallas declaran preferentemente para el ámbito fallero la lengua valenciana y en el desarrollo de sus actividades pondrán especial interés en el uso y propagación de la misma, así como en la defensa de nuestra indiscutible y diferenciada personalidad”. La referència al valencià —paradoxalment, feta en castellà—, més enllà de la consideració com a vehicle de comunicació, subratllava el valor simbòlic de la llengua, equiparant-ne la defensa a la d’altres signes d’identitat (la senyera tricolor, la denominació Regne de València i l’himne regional). És una redacció amb una forta càrrega ideològica en el marc d’una festa, que s’ha d’explicar pel context social i polític (elaboració de l’estatut d’autonomia), i per la instrumentalització de la qual van ser objecte les Falles pel regionalisme conservador en el marc dels conflictes sobre la identitat dels valencians (Mesa 1991). No obstant això, en la pràctica, no va passar d’una simple declaració programàtica que contrastava amb l’ús majoritari del castellà per part de la Junta Central Fallera.

Una dècada després, es convocà un nou congrés que tenia com a objectiu reformar el reglament vigent fins aleshores. En este punt, l’esborrany elaborat per la ponència encarregada proposava una nova redacció menys ideologitzada, que remetia a la legalitat estatutària: “Sus manifestaciones [de les Falles] escritas o habladas serán indistintamente en las lenguas valenciana y castellana, al igual que hacen suyas las señas de identidad oficiales y símbolos propios recogidos en el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana, como norma de expresión de la voluntad soberana del pueblo valenciano”. Si bé esta proposta tenia com a element positiu que eliminava la càrrega de simbolisme identitari que caracteritzava el text anterior, l’eliminació de les referències al compromís de les Falles amb l’“uso y propagación” del valencià va ser objecte de polèmica per part d’amplis sectors de les Falles que manifestaren la seua opinió contrària a esta supressió. Finalment, estes demandes es van incorporar al text definitiu, amb una redacció que al pretés liberalisme lingüístic inicial afegia un compromís amb la promoció del valencià: “Sus manifestaciones [de les Falles] escritas o habladas serán indistintamente en las lenguas valenciana y castellana, utilizando en el desarrollo de sus actividades, de forma preferente, el idioma valenciano, propiciando e impulsando su propagación y la normalización de su uso.”

Ara bé, tot i els tímids avanços que s’han donat en algunes àrees els últims anys (amb un increment del valencià en la publicitat institucional o en la pàgina web), les manifestacions públiques de defensa del valencià continuen constratant amb la pràctica real, on l’ús del valencià encara continua sense ser normal i habitual en molts àmbits de la Junta Central Fallera (administració, política de comunicació o publicacions) per l’absència d’una política clara de promoció del valencià que vaja més enllà d’inèrcies i mesures puntuals. Sobre això, hem de recordar, a més, que la Junta Central Fallera té el caràcter d’òrgan autònom local de l’Ajuntament de València i que, com a tal, és també d’aplicació en les seues activitats el Reglament d’Ús del Valencià de l’Ajuntament de València (aprovat per unanimitat de tots els grups polítics del consistori el 28 de juny de 1996), que establix que “el valencià, com a llengua pròpia de la Ciutat de València, ho és també de la seua Administració Local i de les entitats i institucions públiques dependents d’aquesta” (article 2, punt 2). Este document encara es mostra més explícit quan diu: “L’Ajuntament de la Ciutat de València promourà l’ús preferencial del valencià a tots els organismes autònoms i empreses municipals com la EMT, el Palau de la Música, el Palau de Congressos, la Junta Central Fallera, la Fundació Municipal d’Esports, Fundació Municipal de Cine, etc.” (article 15, punt 1).

Pel que fa a les falles de la resta de la Comunitat Valenciana, a imitació del que es va fer en el seu moment a la ciutat de València, en molts reglaments d’unes altres localitats es van incloure referències al valencià de característiques semblants, que inserixen la llengua en l’esfera simbòlica (que en alguns casos acaba posant en el mateix pla l’ús del valencià i “la devoció al patró, sant Josep”, com en el cas de Xàtiva o Gandia). Tanmateix, és interessant destacar en estos textos que, a banda de les referències identitàries, en els últims anys el discurs sobre el valencià ha anat actualitzant-se amb la incorporació de conceptes i termes habituals de la planificació lingüística per a definir la vinculació i el compromís de les falles amb el valencià. Així, per exemple, es parla de “foment” (Cullera, Sagunt), “promoció” (Cullera, Dénia, Alzira, Sagunt), “propagació” (Sagunt), “normalització” (Dénia) o “ús preferent” (Sagunt) de la “llengua pròpia” (Dénia, Alzira). Fins i tot, en alguns casos es parla de les Falles com a vehicle d’“integració lingüística” (Dénia, Alzira).

No podem tancar este apartat dedicat al tractament que rep el valencià en els reglaments fallers sense comentar un altre aspecte destacable: les referències a l’autoritat lingüística que apareixen en estos documents. També en este punt es pot detectar una evolució positiva en l’actualització del discurs al nou marc legal i normatiu, amb el progressiu reconeixement de l’autoritat oficial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La primera referència en este sentit és la del reglament faller de la Junta Central Fallera del 1990, on s’aprovà que les “normes gramaticals son les establides per la Real Academia de Cultura Valenciana”. Es tractava d’una nova mostra de la utilització de les Falles com a punta de llança per part dels sectors secessionistes. La situació es mantingué fins al 2002, quan la comissió encarregada d’elaborar el projecte de nou reglament faller, en la seua voluntat d’adaptar-se a la legalitat, proposà suprimir la menció a les normes de l’Acadèmia de Cultura Valenciana. En els debats congressuals hi hagué algunes veus contràries que defensaren la continuïtat d’esta normativa, però la nova situació legal derivada de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el fet que la Junta Central Fallera és un organisme que forma part de l’administració local, foren elements determinants perquè finalment desaparegueren estes referències i que, també en este punt, les falles s’adaptaren al nou marc jurídic. Finalment, en una solució de compromís, s’aprovà la redacció següent: “Sin que ello afecte en absoluto a la libertad de expresión de todas y cada una de las Comisiones Falleras, la Junta Central Fallera, como organismo autónomo del Excelentísimo Ayuntamiento de Valencia, se acomodará, en cuanto a la ortografía y vocabulario de la lengua valenciana, a lo que dictamine la Academia Valenciana de la Lengua, expresándose, hasta tanto se produzca tal dictamen, de la forma que lo viene haciendo tradicionalmente.” De fet, en els textos en valencià, la Junta Central Fallera seguix la normativa oficial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i les protestes per este fet són cada volta més minoritàries i residuals.

Finalment, s’ha d’assenyalar que, així mateix, els reglaments fallers d’unes altres localitats on també es parla de l’autoritat lingüística són testimoni de l’adaptació de les falles al nou marc. Així, es parla de “les Normes de Castelló, reconegudes per la Conselleria” (Cullera), “les normes ortogràfiques que avala la Generalitat Valenciana” (Alzira) o “las dictadas por la Academia Valenciana de la Lengua”, com diu el reglament de Sagunt, que va més enllà i hi afegix: “las fallas que no la cumplan [la normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Lengua], no podrán participar en los concursos donde se evalúe la lengua, como pueden ser los concursos de Llibret, Narrativa y el Certamen de Poesía”.

D’altra banda, amb el desenvolupament de les noves tecnologies de la informació i comunicació, les comissions falleres han anat obrint diverses pàgines web per a transformar-les en canal de difusió de les seues activitats. Des de l’aparició d’estes pàgines web fa prop d’una dècada, any rere any ha crescut de manera considerable el nombre de falles que han obert un espai propi en Internet on podem trobar tant situacions lligades als aspectes rituals i protocol·laris de la festa (les falleres majors, els monuments fallers, himnes, salutacions, la història de les falles o de la comissió...), com també un àmbit de comunicació i socialització entre els fallers (notícies, convocatòries, activitats, fòrums, àlbums de fotos...). Si bé és cert que la majoria d’estos continguts estan presents també en els llibrets, pensem que una anàlisi de l’ús del valencià que fan les comissions falleres en les seus pàgines web resulta interessant, perquè ací apareixen en un context associat a la modernitat i als avanços tecnològics, mentre que el llibret és un suport que molts associen a la tradició i el ritu.

Hem analitzat 189 pàgines web, que corresponen aproximadament a la meitat de les 382 comissions que en l’exercici 2007-2008 pertanyien a la Junta Central Fallera (pertanyents a les poblacions de València, Burjassot, Mislata, Quart de Poblet i Xirivella). Esta mostra cobrix pràcticament totes les falles en qüestió que disposen d’una pàgina web oficial actualitzada (no hi hem inclòs aquelles pàgines personals o les que únicament contenien blocs, àlbums de fotos o fòrums). Del total de pàgines, un nombre elevat, 115 (60,86 %), tenen els seus continguts exclusivament en castellà. A estes hem de sumar-ne 25 (13,22 %) que fan un ús majoritari del castellà i normalment reserven el valencià a les parts amb un contingut ritual (himnes o informació de les falleres majors, fonamentalment). Per contra, només 15 comissions (7,93 %) tenen la seua pàgina web exclusivament en valencià. A més, 9 pàgines (4,76 %) fan servir majoritàriament el valencià i tenen una part mínima dels textos en castellà. D’altra banda, hi ha 12 comissions (6,34 %) que oferixen en versió bilingüe valencià i castellà la seua pàgina, i 13 webs (6,87 %) que tenen alguns continguts en valencià i d’altres, en castellà.

En un altre nivell, també resulta oportuna l’anàlisi de les pàgines webs de les 10 juntes locals fallers que disposen d’este instrument de comunicació, informació i divulgació, atés l’elevat nombre de visites que reben. D’estes 10 pàgines, 5 oferixen els continguts només en valencià (són les de les juntes locals de Cullera, Gandia, Tavernes de la Valldigna, Torrent i Sagunt). N’hi ha 4 que tenen versió bilingüe, amb una casuística diversa: la d’Alzira oferix la documentació administrativa només en valencià, en la de Borriana les notícies només apareixen en castellà, la de Dénia presenta també una versió en anglés i, finalment, la de València té alguns continguts només en castellà i oferix les notícies en valencià amb retard respecte a la versió en castellà (l’absència de versió valenciana de la pàgina web de la Junta Central Fallera des de la seua posada en marxa, l’any 1999, va motivar diverses queixes davant l’Ajuntament i el síndic de greuges; finalment, el gener de 2005, sis anys després, començaren a incorporar-s’hi continguts en valencià). Per últim, només hi ha 1 pàgina únicament en castellà, la d’Alfafar. Precisament, només les pàgines d’Alfafar i València són les que utilitzen la denominació en castellà de la festa (fallas) en el seu domini d’Internet, mentre que les altres juntes locals han registrat el seu domini amb el nom en valencià (falles).

Pel que fa als mitjans de comunicació, s’ha de dir que la festa de les falles genera una atenció tal que fa que un gran nombre de mitjans escrits i audiovisuals, públics i privats, dediquen espais o programes específics a informar-ne. Com a norma general, estos programes especialitzats seguixen les pautes lingüístiques de cada mitjà, raó per la qual utilitzem majoritàriament com a llengua vehicular el castellà, tret de la informació que oferix Radiotelevisió Valenciana. Potser resulta més interessant analitzar quin és el comportament d’aquelles publicacions especialitzades que aborden de manera monogràfica la festa fallera. En este sentit trobem, d’una banda, publicacions produïdes amb criteris empresarials orientats al gran públic, que empren de manera quasi exclusiva el castellà (Actualidad Fallera, Fiestas y Sociedad o Top Festa). D’altra banda, però, també hi ha publicacions més orientades cap als aspectes culturals de la festa, d’una distribució més reduïda, que fan de l’ús del valencià com a llengua vehicular un dels seus trets distintius (Revista d’Estudis Fallers, Pensat i Fet, Marxa Popular Fallera o Cendra). Un cas particular és el de les publicacions de l’editorial Bayarri: mentre que una de les seues capçaleres (El Turista Fallero) es publica majoritàriament en castellà, perquè té una part important del seu mercat en els turistes i visitants, l’altra (Falla Crítica) dóna llibertat als seus col·laboradors perquè escriguen en la llengua que vulguen.

A més a més, hi ha un grup de publicacions periòdiques dependents d’institucions falleres, com són fonamentalment les distintes juntes locals falleres. Seria el cas, per exemple dels llibres fallers, de caràcter anual, o de publicacions en format de revista, com ara El Pepito de Gandia. En el cas de València, farem una breu referència comparativa en el temps sobre els diversos usos lingüístics que es donen en el Llibre Faller, publicació oficial de la Junta Central Fallera. Així, l’any 1996, l’esmentat llibre, que constava de 318 pàgines, tenia el 43,2 % d’estes en valencià, el 26,4 % en castellà i el 33,4 % de pàgines mixtes (en les dues llengües alhora). La publicitat representava el 2,5 % del llibret, però el 87,5 % de les seues pàgines estava en castellà. Pel que fa al Llibre Faller del 2008, constava d’un total de 399 pàgines, de les quals 353 estaven redactades en valencià (88,4 %), encara que la major part eren esbossos i fotografies amb peus de foto, i 33 pàgines estaven redactades en castellà (88,2 %). La resta (un 3,4 %) no tenia cap text. El bloc publicitari incloïa 7 pàgines (1,7 % del total), de les quals 5 eren en castellà (71,4 %) i 2, en valencià (28,5 %). En tot cas, si que s’aprecia un avanç notable de l’ús valencià, ara clarament majoritari, que a més es presenta quasi normativitzat en la majoria de textos.

La ritualització festiva de la llengua. L'ús del valencià en les Falles (2)

2. Les Falles

Ens centrarem, tot seguit, en la festa que major projecció social, econòmica i geogràfica presenta, les Falles. Al voltant d’estes s’ha anat constituint una extensa xarxa associativa que s’estén de cap a cap de la Comunitat Valenciana, amb un nombre de comissions que ultrapassa les 800, que aglutina més de 200.000 persones de manera directa, que activa una intensa sociabilitat íntimament lligada a les estructures urbanes i que mobilitza una enorme quantitat de recursos econòmics que acaba incidint en una no menyspreable quantitat de llocs de treball en diversos sectors productius. S’hi ha d’afegir que les Falles, tot i ser hereves de la cultura popular tradicional valenciana, forgen la seua configuració actual en la modernitat.

Atesa la rellevància sociocultural de les Falles, analitzarem amb més profunditat els usos lingüístics que es donen en este àmbit, que es caracteritza per l’existència de tres esferes: els usos rituals, els usos comunicatius i els usos vinculats a activitats culturals de tota mena. Tot i això, estes esferes s’entrecreuen, sense que siga possible separar-les taxativament.

2.1. Els usos rituals

Les Falles despleguen una àmplia activitat ritual al llarg de l’any, que evidentment té la seua màxima concentració i significació durant la Setmana Fallera. Moltes d’estes activitats i rituals tenen la seua expressió en valencià, raó per la qual mereixen una certa atenció. Ja prop de les dates falleres, les comissions Plaça de l’Arbre i Blocs-Platja de València organitzen sengles recreacions costumistes del cant de l’estoreta (on participen fonamentalment xiquets), es munten sessions de cant d’estil o conclou el Concurs de Declamació en Llengua Valenciana, també dirigit als xiquets, que organitza la Junta Central Fallera. Ja quasi en les Falles té lloc la Crida, on les autoritats i les falleres majors de les ciutats anuncien la festa en valencià, com també fan de manera ritual quan donen començament a les mascletades oficials. Uns altres actes, com ara la Gala de la Cultura de la Junta Central Fallera de València o els nombrosos actes socials que tenen lloc en les comissions, també fan del valencià un vehicle preferent per a donar especial significació identitària al ritual faller d’afirmació valenciana. No obstant això, en casos com els actes de selecció de les corts d’honor o els actes d’exaltació de les falleres majors, el valencià queda estrictament reduït a un ús protocol·lari, i els espectacles teatrals o musicals que s’hi representen són majoritàriament en castellà. Igualment, s’ha de dir que en les exaltacions de les falleres majors de València predominen els mantenidors que fan el seu parlament en castellà, atesa l’opció presa per les institucions d’encarregar estes peces oratòries a artistes, professionals o personatges populars de fora de València.