Falles Populars i Combatives

    

    Enguany la iniciativa Falles Populars i Combatives ha complert deu anys. Va començar com un intent de recuperar la festa popular fallera per part de joves col·lectius de l'esquerra independentista i radical que fins aleshores s'havien mantingut distants de les Falles, quan no hostils a les mateixes. Poc a poc la iniciativa anà consolidant-se i expandint-se, fins complementar-se amb les mobilitzacions de l'Intifalla, sorgida en 2012 arran de les protestes estudiantils i ciutadanes de la Primavera Valenciana.

      Al meu entendre, es tracta d'un fenomen molt interessant,  que sols podem entendre si l'emmarquem dins el procés d'una progressiva desinstitucionalització de la participació ciutadana en la cosa pública, una tendència social que s'aprecia en tot Occident i en diverses àmbits de la vida. Així, en l'esfera de la religió la gent encara vol tenir creences i experiències religioses, però sense implicar-se en institucions religioses com les esglésies, amb els seus dogmes, líders i obligacions rituals. Quelcom semblant ocorre en l'activisme social i polític, doncs moltes persones, especialment joves, continuen intessats per la política però sense voler militar en partits polítics o sindicats a l'ús, amb els seus comités, secretaries, aparells buocràtics i disciplines de partit. Per contra, pretenen participar d'una manera lliure, flexible, horitzontal i utilitzant les xarxes socials. Només cal observar els casos del 15M, amb les seues assemblees i coordinadores, o del Moviment 5 Estreles a Itàlia, que té més de 100 diputats sorgits d'entre gent corrent sense passat polític i sense disposar de seus, organitzacions estructurades ni jerarquies internes. 

     I sembla què en les Falles, tant pervertides per reglaments, institucions i inèrcies d'un passat autoritari, està començant a ocòrrer una cosa una mica similar. A València hi ha milers de fallers i falleres vocacionals què volen expressar el seu compromís amb les Falles sense militar en comissions convencionals. Efectivament, està passant què molta gent jove tant de l'esquerra a l'ús o de l'esquerra alternativa, que ja no és antifallera com ho ha sigut bona part de la generació d'esquerrans de la transició, vol participar decididament en la activitat fallera, això sí, sense implicar-se en les comissions convencionals amb les seues típiques organitzacions internes (presidents, juntes directives, delegacions, falles majors...), sense figurar en censos oficials supervisats per la Junta Cental Fallera o sense pagar quotes regulars, sinó generant noves estuctures flexibles, assembleàries i no patriarcalistes, molt basades en les potencialitats de la xarxa social, fins i tot per a autofinançar-se (el reeixit model verkami), però també amb presència en carrers i places, com demostren les activitats populars desplegades als barris de Benimaclet, El Carme o Velluters, amb una logística recolzada en locals o entitats com Endavant, el Racó de la Corbella, l'Ateneu Popular del Carme, el bar Terra, Ca Revolta o el solar de Corona. 

   Es tracta d'un model festiu innovador que va començar a Catalunya, on en la darrera dècada han proliferat les Festes Majors Autogestionades, plantejades com a referents festius diferents als oficials, en la mesura que defensaven una festa alternativa i molt crítica amb la instrumentalització de la festa pels poders locals. En sintonia amb este esperit, les Falles Populars i Combatives tracten de recuperar el sentit popular, primigeni, transgressor, subversiu i satíric de la festa, tant ofegat per les Falles oficials, posant-lo al servei de la impugnació ritual de l'ordre polític, social i econòmic existent. Davant este enfocament, que beu en els mateixos origens de la festa fallera, és compensible que el món faller convencional recele o veja amb rebuig estes noves propostes, que inclouen concerts, cercaviles, nit d'albaes, paelles, plantà i cremà de tres falles (una infantil i una gran a Benimaclet i una gran al Carme), menjars i sopars populars, o edició de llibrets, entre altres activitats. A Gandia també ha aparegut la falla La Delicà, amb el mateix model, que crec que es va a consolidar o a estendre en el futur. Es tracta d'un model que desafia la comissió de falla habitual, amb el seu monopoli festiu de l'espai públic (la demarcació fallera), refrendat per uns poders públics que sols concedeixen legitimitat a estes comissions formals i no a les informals que puguen sorgir. 

    Crec que els que pretenem aconsseguir un coneixement rigorós de la festa popular hem de parar esment en este fenomen, que sembla apuntar a què, tot i que siga lentament, alguna cosa està canviant en les Falles, concretament la consolidació i difusió de formes d'activitat fallera emergents què molt probablement van a ser rellevants en el futur. La qual cosa està molt bé, doncs des del meu punt de vista unes falles progressistes o obertes són aquelles que donen la possibilitat d'obrir al màxim el ventall de maneres de fer falla, i que cadascú trie la forma de participació que desitge. 

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

El primer llibret de falla

Com hem vist, moltes de les afirmacions sobre l’origen de la festa fallera i els seus elements es limiten a repetir dades o notícies que apareixen any rere any, però que en ocasions haurien de matisar-se. És el cas de la referència al primer llibret de falla. Generalment, se sol dir que el primer llibret de falla és el que va escriure Josep Bernat i Baldoví l’any 1855 per a la falla de la placeta de l’Almudí. L’argument, ben conegut, contava la història d’una llauradora de Burjassot que, necessitada de diners, es veia obligada a anar a la ciutat de València a vendre el seu “conill” al millor postor. Darrere d’una història de prostitució amanida amb elements bròfecs, s’amagava una crítica de la roïna situació econòmica dels llauradors i dels excessius impostos que perjudicaven les classes més modestes, especialment els productors agrícoles. El Baldoví polític sempre estava present d’una manera o altra en totes les obres del Baldoví literat.

 

El cas és que, com hem dit, caldria fer-hi algunes matisacions. D’entrada, sobre el terme “llibret de falla”, que és un terme que no apareixerà fins al 1890 i que s’utilitzarà molt esporàdicament fins a començaments del segle xx. En segon lloc, caldria dir que el del 1855 és el llibret de falla publicat més antic que es conserva, perquè no podem descartar que n’hi haguera d’altres abans.

 

De fet, poques voltes es comenta que en l’Arxiu Històric Municipal conservem unes mostres anteriors de literatura fallera que són de l’any 1850. Es tracta d’un full de versos amb l’explicació de la falla plantada al carrer de Sant Narcís de València i d’un quadern manuscrit que conté els versos destinats a la falla del carrer de les Avellanes del cap i casal. El primer respon al que seria el model general de les primeres explicacions falleres, uns simples fulls de versos. Però el segon dels casos té més interés, perquè estem ja davant d’una explicació fallera més extensa i elaborada, amb la seua introducció, la presentació dels personatges, el desplegament de l’argument i una conclusió.

 

Però allò que més sobta quan llegim estos versos del 1850 és que la història que ens conten és, fil per randa, la mateixa del 1855. No sols és que els protagonistes són també una llauradora (que també es diu Viçanteta) i un lechuguino que vol comprar-li el “conill”, és que, a més, hi ha fragments que són idèntics en el quadern manuscrit del 1850 i en el llibret del 1855. Casualitat? No! Més senzill, l’autor d’eixos versos és també Baldoví, qui, com a mínim, cinc anys abans del que es pensava, ja escrivia versos satírics per a les falles que es plantaven a la ciutat de València. En tot cas, un misteri envolta estos versos de Baldoví del 1850: es conserven només manuscrits i no sabem si arribaren a imprimir-se en forma de llibret. A més, el fet que cinc anys més tard tornaren a distribuir-se ens fa pensar que potser van ser prohibits per la censura, que en aquella època controlava les falles que anaven a plantar-se i també els versos corresponents. Segurament, aquella història de prostitució i la crítica als impostos elevats que contenia no degué ser ben vista per les autoritats.

* Fragment de l'article publicat per Josep Lluís Marín i Javier Mozas al llibret de la comissió fallera de Els Lleons-Poeta Mas i Ros (2012).

Si no van ser els fusters, qui va inventar les Falles?

El primer document que parla de la festa de les Falles és l’esmentat de 1740. Només fa referència a l’organització del festeig per part dels veïns de cada carrer. Els pocs documents del segle xviii que s’han trobat no parlen de qui va crear la festa ni qui l’organitzava.

A començaments del segle xix trobem alguns literats estrangers que parlen, entre altres coses, del nostre festeig. Tant l’anglesa lady Holland (1803), com el francés Alexandre Laborde (1806), l’extremeny José Calasanz Biñeque (1819) i José de Vicente Carabantes en el Semanario Pintoresco Español (1839), tots fan referència a la participació directa dels fusters en la construcció de les falles. Però Laborde indica que les plantaven davant la porta dels seus obradors, quan sabem que l’Ajuntament obligà anteriorment a traslladar-les a l’encreuament dels carrers o a les places. I Biñeque afegix “altres” agents constructors (potser els veïns), però sense indicar qui les va inventar. Per la seua banda, Carabantes explica que els fusters ho feien en honor del seu patró, tot i que en la documentació del Gremi no apareix esmentada esta pràctica.

A mitjans del segle xix apareixen les notícies en la premsa sobre les Falles, amb referències reiterades als veïns com a organitzadors i constructors de falles. I també els xiquets apareixen amb l’estoreta velleta, inclús com a agents primigenis en el festeig faller, segons Tramoyeres (1917). El primer autor literari que trobem que referma la teoria de l’origen de les falles en els veïns, i no en els fusters, és el marqués de Cruïlles (1876).

Teodor Llorente torna en 1889 a la teoria dels fusters, per indicar que dedicaven les fogueres al seu sant patró, tot i que desconeix qui introduí els ninots satírics. Només uns anys després, en 1894, Bernat Morales ens oferix les primeres referències sobre l’origen de les Falles fent al·lusió a la participació directa dels fusters amb una narració novel·lesca amb personatges-fusters inventats, com ara José Serruig, Chusep Cabiró i Pepe Viruta, indicant amb això la poca serietat de la seua hipòtesi.

Amb tot este conjunt d’escrits, només podem traure una conclusió, que en el pas de les fogueres a falles amb ninots dalt no està del tot clar perquè no hi ha coincidència al voltant d’una única explicació. Els primers autors, estrangers, parlen de la invenció directa dels fusters, i anys més tard Morales tomba la hipòtesi dels fusters amb una història fictícia.

 

* Fragment de l'article publicat per Josep Lluís Marín i Javier Mozas al llibret de la comissió fallera de Els Lleons-Poeta Mas i Ros (2012).

LA PLAGA DELS NINOTS ZOMBIS

(Davant les diverses peticions rebudes, penge este conte faller que es va puclicar alhora als llibrets de les falles d'Arrancapins i Càdis-Rector Femenia (Noscarmientas) en les falles de 2011)

Encara ningú no sap com va començar tot. Però, en el fons, estava en l’ambient que “alguna” cosa havia de passar. Només calia visitar algun dels darrers anys “València en Falles” per adonar-se que aquella festa anava a petar tard o d’hora. Definitivament, la cosa s’havia desbordat en els últims temps: carrers tallats, masses de turistes borratxos rebentant la nit, comissions falleres desfilant obsessivament amunt i avall, tones de fem per tot arreu, xiringuitos il·legals escampant l’oli infecte de la seua fregitel·la i, pitjor encara, unes falles cada volta més horribles, poc imaginatives i farcides de llocs comuns i adulacions als poderosos. Al remat, un autèntic merder, que les autoritats s’entestaven a declarar com la més pristina essència de la “personalidad valenciana”, mentre molts veïns fugien a les muntanyes o platges i els obligats a quedar-s’hi es gastaven el sou en taps per a les orelles i en psicofàrmacs per a l’ansietat.

         Sembla que els primers incidents ocorregueren la nit de la plantà, concretament en algun moment poc abans de l’alba del dia 16 de març. Pels testimonis arreplegats, el problemes es detectaren en algunes falles del centre històric, però en principi ningú no sabia ben bé que passava. Només es va constatar, en el nou dia, que molts ninots havien desaparegut dels seus cadafals sense que s’apreciaren indicis de violència. Els repeus estaven nets i estranyament no havia cap evidència que alguna vegada allí haguera estat “plantat” un ninot, ja que la superfície dels repeus estava llisa i ben polida. Per les falles afectades aparegueren alguns tècnics i perits enviats per l’Ajuntament, però no saberen traure’n l’aigua clara.

         Al llarg del dia el fenomen de la desaparició de ninots anà estenent-se per tota la ciutat, amb l’evident preocupació dels fallers, que no sabien a quina carta quedar-se. Només alguns membres de l’estranya fauna de “malalts fallers”, que orbita els dies de plantà al voltant dels monuments, començaren a extraure les seus pròpies conclusions. I estes apuntaven, bàsicament, al fet que tots els ninots desapareguts no eren figures originals, sinó còpies d’altres anteriors, vulgarment anomenats “refregits”, que des de feia anys apareixien una i altra vegada, com a éssers tornats de la mort per cremació, en aquells cadafals cada volta més degenerats i orfes de sàtira.

         Els primers atacs esdevingueren la nit del primer dia de Falles i foren aïllats, comesos en barris perifèrics, però en la matinada del dia 17 n’hi hagué d’altres al centre històric d’una ciutat que despertava atemorida pels esdeveniments. Amb tot, oficialment no passava res, només alguns “incidents” atribuïbles a l’excés alcohòlic. Però la veritat és que sí que passava, i molt. De fet, en els atacs esdevinguts algunes persones havien sigut mossegades per éssers que caminaven amb dificultats i emetien uns sons com gemecs esmorteïts. Estes criatures estaven especialment encartonades i aviat alguns roders acostumats a visitar tallers de falla reconegueren en ells expressions familiars, tant familiars com que les havien vistes any rere any en multitud de ninots plantats en les falles. Però ara semblaven zombis, morts vivents, i ho semblaven perquè ho eren, encara que pràcticament ningú ho admetera, ja que era una noticia massa terrible i fastigosa per a ser certa.

         Alguna vegada havia de passar i ja estava passant. A causa d’una rara mutació energètica, els ninots refregits, farts de la seua trista existència de renaixement i cremació eterns, havien decidit ser coherents i convertir-se en zombis de veritat, i venjar-se així de la tortura a què estaven sotmesos des de feia anys. Ara passarien comptes, i tant que ho van fer! Quan els atacs començaren a ser més nombrosos els rumors s’escamparen i la por va fer aparició. De sobte va sorgir un exèrcit d’experts i tècnics que intentaven albirar les causes del fenomen i posar-hi solució. Però ningú no trobava la causa definitiva. Només alguns dels malalts de falles més conspiranoics, amb el cul pelat de denunciar suposades confabulacions dels imperialistes catalans destinades a privar a València de la paella i l’orxata, encertaren a formular una hipòtesi amb visos de credibilitat. Segons relataven, havien pogut comprovar que en les falles on havien començat a desaparéixer els ninots les respectives megafonies no deixaven de posar el famós disc del gran Visente Ramires que es deia Valencia en Fallas, que el venerable cantant havia enviat a totes les comissions com a mostra de “valenciania”. El ben cert és que la vespra de la plantà el disc havia sonat de valent en totes eixes demarcacions, i potser, argumentaven els malalts, caldria buscar ací algun tipus de relació causa-efecte, encara que sense concretar-ne el vincle.

         L’Ofrena va començar a primera hora de la vesprada del dia 17, per a donar sensació de normalitat. Algunes comissions renunciaren a anar-hi, però la majoria ho feren. Els atacs decresqueren i només es deixaren sentir a la perifèria, tot i que amb alguna escena destacable, com ara la d’una partida de zombis que es va abatre sobre una comissió quan esta recollia la seua fallera major del domicili patern: quan sonava el pasdoble València i esclataven les traques de rigor, unes quantes criatures aparegueren com del no-res i començaren a mossegar a tots, acarnissant-se especialment amb la pobra fallera major, a qui deixaren convertida en una mena de parada de tanda del Mercat Central. Això no obstant, els mitjans silenciaren la salvatjada, adoctrinats per les autoritats, que aparegueren en la televisió local declarant que l’onada d’incidents responia a una “campaña insidiosa de elementos disolventes que quieren ensuciar el buen nombre de Valencia”.

         Però com que l’Ofrena es va desenvolupar sense incidents, hi hagué una recuperació de la confiança i la població va eixir confiada per la nit a vore falles. Així mateix, les comissions se n’anaren als casals a celebrar sopars i balls, com si la cosa no anara amb elles. Però resulta que sí que hi anava. Així ho hagueren d’entendre els pobres diables que s’havien reunit, carregats de joies i vestits cars, en l’envelat vip de Nou Campanar, quan, sorgits de la foscor i arribant per l’horta de Benimàmet, una troupe de ninots zombis començà a esgarrar les teles de l’envelat i a sentir-se convidats a la festa d’alta societat que hi tenia lloc. Moments abans ja havien destrossat una limusina que hi havia aparcada prop de l’envelat, deixant el xofer com un kebab de pollastre, i ara es precipitaven, amb la boca plena d’un líquid negre i llefiscós, sobre els comensals vips allí congregats. El desacato fou considerable, monumental, fins al punt que el blanc envelat prompte restà tot roig de pura sang i víscera, de manera que foren els zombis els qui veritablement es donaren el gran festí. L’endemà el servici municipal de neteja no sabia per on començar... encara que alguns gossos famolencs de l’horta ja s’havien desdejunat a gust.

         L’autoritat competent intentà canviar la versió dels fets de la massacre de Nou Campanar, de qui va responsabilitzar una confusa amalgama de cèl·lules islamistes, immigrants sense papers ressentits i joves antisistema. Amb tot, al llarg del matí se succeïren un rosari de petites carnisseries en diversos punts de la ciutat. En una d’estes, els zombis ninots atacaren els pocs fallers que havien acudit a una despertà i, com que no hi tingueren prou, deixaren els músics convertits en carn picada. En un altre incident, prop de la platja, els zombis caigueren sobre un campionat de truc a l’aire lliure, amb el consegüent caos, vol de naips i esquarterament de membres humans. Al migdia, però, es va disparar la mascletà de la plaça de l’Ajuntament com si res, i els turistes i visitants romanien al sol insensibles a les amenaces, que ells atribuïen a la pintoresca singularitat de la gent del país, donada a la broma i la xafarderia. No degueren pensar igual uns guiris nord-americans que prop de la Ciutat de les Arts i les Ciències es veieren superats per una confraria de zombis. Els guiris creien que era una representació carnavalesca de caire festívol i aplaudiren la versemblança de les disfresses, però, quan els zombis començaren a mossegar amb ràbia, se’ls mudà la cara en un rictus de terror i acabaren amb els cossos destrossats per les dents de les criatures, que, com diria un castís, “s’arrearen una bona fartà”.

         A diferència del que passava amb els zombis de les pel·lícules, els humans atacats pels zombis ninots no es convertien en zombis, sols en un cúmul informe de membres, vísceres i masses sagnants. La raó era simple: els zombis ninots mai no havien sigut humans, sinó uns pobres ninots que ara, per alguna estranya raó, prenien venjança pel trist destí a què havien estat sotmesos durant anys. I per això era molt difícil desactivar-los, encara que ja hi havia algunes ments pensants que des de determinades institucions estaven cercant alguna solució, abans que la desfeta anara a més. S’havia creat una mena de gabinet de crisi, amb participació de les autoritats locals i autonòmiques, la delegació del govern central, policia, exèrcit i servicis secrets, però de moment no trobaven un remei contra una plaga que semblava estendre’s progressivament, com una taca d’oli, per tota la ciutat i el país, ja que també arribaven noticies d’atacs de ninots zombis a altres ciutats valencianes on es plantaven falles. 

         La segona jornada d’Ofrena va començar sense alteracions, fins i tot es pot dir que els incidents cessaren en les primeres hores de la vesprada, mentre el gabinet de crisi preparava un pla d’acció. Però allò que quasi ningú sabia era que centenars de zombis ninots s’estaven concentrant al llit del Túria, des d’on pujaren per diverses rampes per situar-se tot just a la zona de darrere de la Seu i la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats. Els passejants que rodaven per allí s’espantaren d’aquella nombrosa legió d’éssers abominables, però estos ni s’immutaren, més prompte avançaren lents i titubejants entre els carrerons de la ciutat vella fins quasi tocar la zona d’entrada de les comissions falleres. Els altaveus tronaven amb els noms de les falles i les seues falleres majors, l’olor de les roses s’escampava per tot arreu, la multitud de la plaça aplaudia, les televisions informaven des de la plaça, l’emoció dels fallers i falleres deixava una reguera de llàgrimes, i la devoció mariana i valenciana quasi es podia palpar.

            Els zombis es miraven bocabadats l’espectacle i, sobretot, els paralitzava la forta fulgor dels potents focus que il·luminaven la plaça. De sobte, l’actitud dels zombis va canviar. Alguns testimonis afirmen que una de les bandes de música que acompanyava una comissió va decidir, en un exercici d’originalitat, començar a tocar el Valencia en Fallas de Visente Ramires en entrar pel carrer de la Barcella. En eixe moment, els testimonis relaten que els zombis, que fins eixe moment eren éssers de moviments lents i toscos, es convertiren en zombis ràpids i que la seua actitud va mudar radicalment. En escoltar el conegut pasdoble es transformaren en una munió de salvatges criatures plenes de ràbia i furor assassí. Començaren a agitar els braços i arrancaren a la carrera, entrant per diversos accessos a la plaça de la Mare de Déu. Allò fou una matança en tota regla, amb l’agreujant que les televisions de mig món la retransmeteren amb tot luxe d’escabrosos detalls.

         L’horda de ninots zombis entrà com un vertader saqueig a la caça de tot allò que es menejara a la plaça, amb una especial malvolença per les falleres majors. També s’encebaren amb un conegut presentador televisiu, especialitzat en actes festius, a qui en pocs segons reduïren a una mena de gaspatxo manxec sense sofregir. La resta fou inenarrable. Una autèntica orgia de destrucció i violència gratuïta, que deixava un paisatge desolador: caps solts de falleres amb els monyos i la pinta, cistelles de flors esguitades d’intestins rogencs, cossos partits per la meitat, uns saragüells per ací, un jupetí per allà, falleres majors amb la llengua arrancada, rams de flors farcits de mans i peus furiosament mutilats pels zombis delerosos de sang i carnassa. En suma, una triperia de dimensions colossals que, definitivament, va desencadenar el pànic més brutal en la ciutat en festes. 

         Molt ràpidament els esdeveniments foren notícia de portada de tots els informatius, mentre les autoritats ultimaven un pla de resposta ràpida. Especialment, perquè els ninots zombis, després del desenfrenat i bàrbar festí de l’Ofrena, s’havien escampat pels barris cèntrics, fent una autèntica massacre allà per on passaven. Els habitants de l’urbs, inclosos els fallers i falleres, havien pegat a fugir abandonat-ho tot, buscant vies d’escapament al camp o a la perifèria, i els embossos encara complicaren més la situació. S’acostava la nit de la cremà de les falles i la confusió era total. Les forces vives ho constataven i acceleraven les gestions per a buscar una via de solució. Per fi trobaren un pla.

         El pla l’havia suggerit la mare de la fallera major, que no volia que la seua filla acabara el seu regnat de manera tan poc brillant, i encara tenia el somni que la seua xica poguera vessar unes llagrimetes a la balconada de l’Ajuntament, si fóra possible amb un primer pla de la televisió autonòmica, que potser li obriria algunes portes, ja que xiqueta estava farta de repetir per tercera vegada el primer curs d’odontologia en la universitat. La mare tenia certs misteriosos contactes, que ara no ve al cas detallar, amb esferes diplomàtiques nord-americanes, i prompte el pla va anar prenent forma. Era ben sabut que l’exèrcit ianqui tenia un ampli estoc de bombes incendiàries de napalm en diversos magatzems secrets, alguns dels quals situats en les bases militars que els Estats Units tenien a Espanya. La idea era senzilla: carregar helicòpters de l’exèrcit espanyol amb les bombes de napalm nord-americà, concentrar els zombis ninots a la plaça de l’Ajuntament a l’hora de la cremà de la falla i atacar-los per aire fins a reduir-los a cendres. A les altres ciutats i pobles afectats també s’adoptaria el mateix pla, acoblant-lo a les dimensions del problema. Només hi havia un xicotet contratemps: els zombis eren centenars, però per a atraure’ls al parany caldria usar algun tipus de reclam viu. Prompte es rebutjà la idea d’utilitzar els animals del Bioparc, atés el dany que això causaria al turisme de la capital, raó per la qual, i sabent que calia eixe sacrifici, es va decidir atraure cap a la plaça tots els guiris despistats que pul·lularen pel centre, entestats encara com estaven que tota la gresca dels zombis era un carnaval d’allò més original.

          Això fou, com quasi tot a València, una qüestió de “pensat i fet”. Amb un prodigi de coordinació burocràtica, en poc de temps l’Operació Cremà, que fou com es va batejar el dispositiu de seguretat, estigué en marxa. Es va buidar el centre de població indígena i fallera, i només hi quedaren els guiris bevent cervesa de barril i gintònic de garrafó. La resta fou més fàcil del que semblava. Un cotxe ornamentat amb senyeres llençava alegres missatges per megafonia, atraient els guiris cap a la plaça de l’Ajuntament, prometent-los beguda de qualitat gratis, com a homenatge de la ciutat a tan distingida concurrència, i mentrestant, per fer-los més atractiva la marxa, els anava llançant petits kits d’orxata i fartons, que els guiris arreplegaven com si fóra or, delerosos de degustar una altra de les peculiaritats gastronòmiques valencianes.

         L’operatiu de seguretat ja estava ultimat. Els guiris ja entraven a la plaça, mentre els zombis, que estaven rossegant ossos i monyons a la zona del Pilar, molt prompte oloraren la sang fresca. Hi arribaren, com no podia ser d’altra manera, pel carrer de la Sang i, una volta a la plaça, i a la vista de tant de guiri fent l’imbècil, la multitud de zombis s’enfurismà especialment, atacant-los sense pietat, fins al punt que en pocs minuts estaven reduint els incautes guiris a una salsa informe i apegalosa. No hi havia temps a perdre. Algú de l’autoritat competent donà l’ordre i pels altaveus de la plaça començà a sonar el Valencia en Fallas de Visente Ramires. Era el senyal. Els zombis encara s’enrabiaren més, destrossant cruelment el que quedava de les seus víctimes, però per l’horitzó també aparegué una esquadrilla d’helicòpters Apache carregats de napalm fins als nassos. I així, al ritme de la valenciana cançó de Ramires, els helicòpters s’acostaren en formació al centre de la plaça, i mentre la fallera major encenia la metxa de la cremà de la falla de l’Ajuntament, protegida per una placa especial de metacrilat ignífug transparent, cortesia de la Cambra de Comerç, els helicòpters llançaren la seua incendiària càrrega sobre els zombis i allò fou un autèntic infern. Alguns ni tan sols sentien les cames.

         La falla cremant-se no importava, ja que les explosions de napalm havien fet diana i els pobres ninots zombis sucumbien entre espasmes i renecs, cremant-se una vegada més, amb una agitació de cames i braços, i les boques encara mossegant a l’aire. En pocs moments la plaça havia sigut arrasada; la falla, cremada i els ninots zombis, convertits en cendres, que el servici municipal de neteja recollí de seguida i va abocar a la mar en un discret operatiu sense cobertura mediàtica. Veritablement, allò havia sigut la Nit de la Cremà més espectacular, i la ciutat tota ho va celebrar. Per fi s’havien pogut lliurar del malson i ara València podia tornar a ser capdavantera mundial. Ràpidament, i per no perdre quota de mercat, l’autoritat competent va pensar a muntar un parc temàtic sobre els zombis fallers, que serien realitzats, a grandària natural, pels artistes fallers, glòria de la terreta, i que de segur atrauria un turisme de qualitat que faria que el progrés, la innovació, l’excel·lència i l’emprenedorisme feren de València una ciutat amb veritable projecció global. El vell eslògan encara funcionava i València “anava a més”.

 

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

L'ESQUERRA FALLERA

Si en un altre article ens dedicàvem a caracteritzar la dreta fallera, ara li arriba el torn a l’esquerra fallera, perquè, lluny del que es podria pensar, existeix i ha existint sempre a les Falles. Un altra cosa ha sigut la seua visibilitat i la seua viabilitat enmig de l’aclaparador domini conservador d’una festa que antigament era plural i que poc a poc anà tancant-se, fins recloure’s en un espai reduït i recelós amb les transformacions que pretengueren qüestionar-lo. 

Però com ja hem avançat, l'esquerra fallera és molt més nombrosa del que es pensa, i fins i tot del que es pensem els fallers i falleres d'esquerres. Però, dissortadament, es tracta d'una esquerra ficada a l'armari, poregosa de ser assenyalada amb el dit com "poc fallera i valenciana", que intenta ser discreta, passar desapercebuda o no "irritar" a l'establishment faller, és a dir, a la dreta fallera. 

 Amb tot, existeix tota una gran tradició esquerrana a les Falles, que es remunta bàsicament als anys de la Segona República (però també abans). Esta tradició de progressisme faller es mantingué viva amb la revista Pensat i Fet, i va reviscolar a partir del Combustible per a Falles de Joan Fuster i els intents d'intel.lectuals, artistes i algunes comissions per propiciar unes fallers "populars i progressistes" als anys 70 i 80. Fins i tot hi hagué dos intents de formar unes agrupacions de falles progressistes en eixos anys. En els 90 se sumaren comissions de comarques, investigadors de la festa, artistes fallers compromesos i algun sector universitari. 

Tanametix, un dels principals problemes de l'esquerra fallera és que ha estat desatesa, quan no menyspreada, per l'esquerra en general, especialment pels progres que per a fer-se els progres havien de presumir d'antifallerisme. Per tant, caldria fer vore a l'esquerra que l'esquerra fallera és una meravellosa aliada per avançar en la transformació de la societat valenciana, i això val per a tots els partits que es diuen d'esquerres. 

Habitualment, l'esquerra fallera ha pogut sobreviure i fer algunes cosetes en les falles a través de les activitats culturals de les comissions, fonamentalment setmanes culturals, teatre, presentacions, publicacions i àrees com les delegacions de cultura. Amb tot, sempre s'ha tractat d'una activitat tolerada per l'establishment, començant pels poders fàctics de cada comissió, en la mesura que eixes activitats culturals propiciaven premis, guardons, reconeixements o fama a la comissió. Però en el fons els sectors esquerrans de les falles no han pogut passar d'ací, sempre confinats en la "reserva cultural" i sempre sota sospita. 

Amb tot, sembla haver una regeneració de l'esquerra fallera amb l'arribada de noves generacions més formades a les falles, joves que intenten canviar les coses des dins, que tenen clar el tema de la llengua i que tenen una vocació de compromís polític. Un actiu que caldria estimular i desenvolupar per tal de fomentar sang nova que aporte noves idees i plantejaments. A més a més, una gran part de l'esquerra fallera està formada per fallers de sentiment però no de cens, o antics fallers desencantats o "cremats". Per tant, caldria fer un treball per que esta gent es fera endavant o fora més activa en falles o altre tipus d'asociacions, com per exemple és el cas de les Falles Populars i Combatives. 

L'esquerra fallera es diferencia de la resta de l'esquerra valenciana perquè té més capacitat de conciliar uns valors progressistes amb la tradició identitària valenciana, sense plantejaments tant rupturistes o maximalistes com l'esquerra no fallera en general, especialment el món del nacionalisme d'esquerres. Això és molt positiu, perquè permet una esquerra més acostada a la realitat de la valencianitat popular, on no és incompatible ser d'esquerres i anar a l'Ofrena o defensar certs símbols identitaris. 

En suma, podríem dir que el progressisme faller consisteix en ampliar el ventall de possibilitats, idees i potencialitats que té la festa fallera, sense anar conta ningú ni desqualificar a ningú, fent que la gent tinga més opcions o triar, més diversitat, més creativitat, més formes de viure la festa sense deixar de sentir-se plenament faller. A més, el progressisme faller es caracteritza per reivindicar la tradició satírica crítica amb el poder que caracteritza històricament a les Falles, defensant una festa reivindicativa i amb capacitat de riure's d'ella mateixa, i criticant una festa rígida, excessivament protocolitzada, complaent i servil amb els poders.

 Gil-Manuel Hernàndez i Martí

LA DRETA FALLERA

         

          En este text intentarem fer una aproximació a les característiques d’allò que podem anomenar “dreta fallera”, precisament la mateixa dreta que nega sistemàticament la politicitat de la festa, afirmant que les Falles són “apolítiques”. Parlem de “dreta fallera” perquè esta existix, i domina la festa des que el franquisme aconseguí segrestar-la i fer-la seua, reinventant-la d’acord amb els seus interessos polítics. Després vingué la transició cap a la democràcia, però la politització franquista i conservadora de la festa era tan profunda que havia arribat a solapar-se amb una definició “natural” d’esta. Dit d’una altra manera, allò que havia sigut una reelaboració de les falles en clau reaccionària s’anava a presentar com una festa que era així “de tota la vida”.

Els aldarulls i conflictes propis de la batalla de València, amb l’emergència d’un blaverisme hereu del valencianisme temperamental faller atiat pel franquisme, feren la resta, de manera que l’arribada del PP a la majoria absoluta de l’Ajuntament de València en 1995 (després de quatre anys de cohabitació amb Unió Valenciana) suposà la consagració del domini d’una dreta fallera ara legitimada per la via de les urnes, amb l’agreujant d’una esquerra desapareguda en combat que havia decidit abandonar les Falles a la seua sort. Una dreta fallera, el major èxit de la qual ha consistit paradoxalment a no ser percebuda com a tal, sinó com l’opció que defensava les “Falles del poble”. Reaccionisme, populisme i amnèsia històrica, un còctel perfecte que ha fet que actualment la dreta fallera encara controle fermament la festa fallera. Passem, doncs, a vore els seus trets més reeixits:

1. Defensa que les Falles són “apolítiques”. Però, ben curiosament, només condemna la “politització” si ve de l’esquerra, mai de la dreta.

2. En el tema de la llengua pot emprar el valencià, però el considera una llengua menor en relació amb el castellà, més prompte una llengua ritual per a certs actes fallers (presentacions, versos dels cadafals, cant de l’himne i poc més).

3. Sol alinear-se amb les postures més o menys anticatalanistes i properes al regionalpopulisme blaver més ranci.

4. Redueix la “cultura valenciana” als quatre tòpics regionalistes de la Renaixença més conservadora i poc més.

5. D'entrada, es mostra poc inclinada a qualsevol canvi o transformació que altere l’status quo de la festa. Pot admetre innovacions inofensives o funcionals dins este ordre festiu (un nou dia d’ofrena, els folros polars fallers, nous actes fallermajoristes, fins i tot una certa innovació estètica en els cadafals), però no alteracions més “perillososes”, com ara canviar el sistema de premis, el tipus de jurat, el paper ritual de la dona o les temàtiques crítiques amb el sistema en els mateixos cadafals. Qualsevol intent de canvi profund tendirà a ser estigmatitzat com a “catalanista”, “radical”, com ara s’estila dir, o “antifaller”, que és l’equivalent faller conservador a dir “antisistema”".

6. Estèticament és molt conservadora, i només accepta la innovació estètica si no és trencadora i s’adapta a una temàtica blana i buida, tan típica de les falles “blanques” o “roses”.

7. Potencia el fallermajorisme i el seu univers derivat com a manera de perpetuar el patriarcalisme faller i fomentar actes rituals protocolaris, en la mesura que la proliferació d’estos actes afavoreix la presència de les autoritats i reforça el perfil d’“ordre” de la festa.

8. Contribuïx a reproduir, sota l’argument pervers de l’“enginy i gràcia” els trets sexistes, homòfobs i reacccionaris dels continguts expressats en els cadafals.

9. Sacralitza l’“enginy i gràcia” com a sucedani pervers i conservador de la sàtira fallera més irreverent i clàssica.

10. Exalta el victimisme faller que presenta el col·lectiu com si fóra l’únic solidari de la ciutat i reclama privilegis per a ell, alhora que veu fantasmes de persecució i menyspreu “injustos”" per tot arreu. La culpa sol recaure en veïns i els “enemics de la festa”, que hom situa a l’esquerra sociològica.
 Qui són els representants de la dreta fallera? A banda dels polítics que duen la Junta Central Fallera i els seus homes de confiança, hi ha determinats presidents d'agrupació o comissió, representants de sector, a més d'altres fallers influients i de l'entramat mediàtic que els hi dóna suport i sosté que la seua visió de la festa és la única possible i "natural".

Evidentment, la llista és una primera i simplista aproximació al fenomen de la dreta fallera, sense el qual és impossible entendre més de vint anys de majories absolutes de la dreta politica a la ciutat de València. Hui en dia les coses són una mica més complexes. Per exemple, hi ha un valencianisme tricolor no conservador, hi ha cada volta més gent d’esquerres que s’acosta a les Falles des d’una nova perspectiva, més enllà de vells prejuís, i es noten massa les maniobres del PP per intentar que cap formació política progressista faça per entrar en la festa des d’una perspectiva oberta, renovadora i integradora. Afortunadament, les coses estan canviant i, per això, la dreta fallera, la del PP i la de les comissions, està tan nerviosa. Però no oblidem que sempre ha existit un món faller subterrani i resistent, que potser ara té la primera gran oportunitat de donar-se a conéixer, eixir definitivament de l’armari i dir la seua sobre una festa amb enormes potencialitats, si és que les sabem aprofitar.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

 

SIS ARGUMENTS CONTRA EL CANVI DE DATES DE LES FALLES

 

       En este article intentarem aportar sis arguments que, des del meu punt de vista, juguen en contra del possible trasllat de dates de la festa de les Falles, un trasllat que el president Fabra va anunciar a final de juliol i que, per la manera en què s’ha fet, des de fora de València i complint les ordres de Madrid, ha generat molt de malestar en el món faller. És més, Fabra va fer l’anunci per desviar l’atenció del brutal ERO sobre RTVV que s’havia anunciat la vespra, amb ocupació del plató d’informatius pels treballadors inclosa i que de segur anava a tindre ben ocupada la premsa local.

Feta ja la jugada, el principal argument esgrimit pel govern valencià era que, amb el trasllat, s’incrementaria la productivitat i les Falles en cap de setmana aconseguirien un moviment econòmic extra de quasi 800 milions d’euros, amb el consegüent benefici que això reportaria a la ciutat i a la seua projecció turística. També es diu que això facilitaria una festa on seria més fàcil conciliar el dret dels fallers a la festa i el dels ciutadans no fallers al descans. Però no hem d’oblidar que la proposta del trasllat ja fa anys que la defensen les comissions de la Federació de Falles de la Secció Especial i que el món faller ja va rebutjar la idea en una mena de referèndum fa uns anys. Amb tot, la proposta ha generat debat dins els fallers, ja que no pocs la veuen factible i desitjable per als seus interessos i els de la ciutat. Al capdavall, el 25 de setembre passat fou sotmesa la qüestió a votació en l’assemblea de presidents de falla de València, amb el resultat de 288 vots en contra del trasllat, 30 a favor i 4 abstencions. Cert és que el resultat no és vinculant, però deixa les coses ben clares: el món faller del cap i casal està aclaparadorament en contra del trasllat. I sembla que a les comarques falleres la situació no és massa distinta. En tot cas, i per tal de contribuir al debat i obrir noves línies de reflexió sobre la qüestió, exposaren els nostres arguments.

       Argument 1. Probablement el trasllat faria perillar la candidatura de les Falles a ser declarades patrimoni de la humanitat, ja que es trtactaria d’un canvi per motius econòmics i turístics, en funció d’una raó de “productivitat” i des de dalt cap a baix, sense una decisió democràtica del “subjecte celebrant”, especialment ara, que el món faller s’ha pronunciat aclaparadorament en contra. Potser no hi ha una norma explícita en la UNESCO que ho diga, però la filosofia de les concessions és així. A més, estes són limitades (dos candidatures per estat) i damunt la UNESCO sol primar les candidatures sòlides que respecten les tradicions i no siguen frívoles en este punt. Si les Falles ja ho tenien difícil, ja que en el cas del patrimoni etnològic es prioritzen les candidatures dels països del Tercer Món, amb el trasllat de dates la declaració seria molt difícil, si no impossible

        Argument 2. La proposta del trasllat de data servix per a emmascarar la brutal pujada de l’IVA al 21 per cent, que és una autèntica desfeta per al món de la cultura en general, i de les Falles en particular. De fet, es tracta de dos mesures anunciades quasi alhora. I el pitjor és que la pujada de l’IVA implica efectes econòmics catastròfics qui ni el trasllat compensaria, suposant que compensara econòmicament les comissions en alguna cosa, fet prou discutible. Més prompte l’agreujaria, ja que, com han dit alguns presidents, el trasllat implicaria més despeses de les comissions, perl fet d’haver atendre més gent als casals, comprar més beguda i menjar, etcètera.

Argument 3. Amb la pujada de l’IVA en general, la contenció i reducció de salaris, la desaparició d’una paga extra dels funcionaris, la desregulació neoliberal salvatge del mercat laboral i la progressiva liberalització dels horaris comercials, més els perniciosos efectes que tindrà el més que previsible rescat d’Espanya a mans del BCE i l’FMI, és evident què els fallers, com la resta dels ciutadans, disposaran cada volta més de menys ingressos, i per tant la gent retallarà de coses considerades prescindibles com ara les eixides turístiques, ni que siguen internes. Per tant, és poc probable que acudisquen més turistes espanyols a les Falles de cap de setmana. Igualment, és discutible que molts fallers que treballen en un sector comercial d’horaris liberalitzats puguen acudir a l’Ofrena o a altres actes, ja que hauran de treballar igualment, especialment si damunt estan treballant en negre dins el sector submergit, per a arribar a fi de mes. Tampoc no hi acudiran turistes culturals de més poder adquisitiu, ni els turistes de congressos, que ja venen en altres èpoques, però s’hi estan poc i deixen pocs diners en comparació amb altres ciutats. Més prompte acabaran venint a una València en Falles els turistes nòrdics de borratxera, que voran en el cap i casal el paradís per a posar-se cecs de tot i arrasar la ciutat el cap de setmana, deixar-la bruta i, possiblement, s’incremente la violència i vandalisme als carrers, al més pur estil Lloret de Mar. Així, València es convertiria en un gran botellot, les conseqüències del qual haurien de pagar els ciutadans, fallers i no fallers.

Argument 4. Es diu que el trasllat incrementarà els beneficis econòmics per a la festa i per a la ciutat. No obstant això, en els dos estudis fets per a la Interagrupació (el darrer intervinguèrem Jesús Català i servidor), resulta que més del 70 % per cent del moviment econòmic depén de l'hostaleria, i tots sabem que de l'hostaleria no es deriva un gran benefici econòmic per a les comissions falleres Per tant, no s’acaba de vore el benefici econòmic per als fallers, i per a la ciutat, en un context de crisi que no farà si no agreujar-se els pròxims anys, tampoc no hi veig el benefici, sobretot si tenim en compte que la gent gastarà molt menys, especialment després de la pujada del IVA. En tot cas, encara no s’ha fet un estudi realment rigorós sobre l’impacte econòmic de la festa a la ciutat, i sobretot com repercuteix en l’economia de les comissions.

Argument 5. Es tracta d’un argument menor, però que cal considerar. Amb el trasllat desapareixeria la festa de sant Josep, al menys tal com ara es coneix. L’Església Catòlica ja ha dit que mantindrà la festa en el seu calendari litúrgic, fet que eliminaria les misses falleres de sant Josep per raons òbvies. Unes misses que per a la majoria de les falles encara continuen sent un acte rellevant, amb cercavila on les falleres van amb mantellina i on la fallera major de torn pot lluir-se per darrera vegada en la setmana fallera. I, de pas, també també acabarien les tradicionals felicitacions falleres a peps i pepetes.

Argument 6. El canvi de data suposaria posar la lògica econòmica del benefici per damunt de la lògica del do, que és la pròpia de les festes populars i també de les Falles, que encara són una resta de la manera de viure, en estes contrades mediterrànies, de les antigues societats precapitalistes. La lògica o economia del do implica que allò més important és el regal que es fa a la comunitat. Els fallers no fan la seua festa per motius de benefici econòmic, sinó que l’entenen com un regal que es fan a si mateixos i a la ciutat. És més, fan un gran sacrifici econòmic per a generar un autèntic “gran esdeveniment” que reporta grans guanys turístics a la ciutat, especiament a l’hostaleria, que n’arrambla més del 70 per cent. Darrere de la proposta del canvi de data estan els economicistes arguments de l’increment de la productivitat i els ingressos per turisme, emanats de les directrius neoliberals que dicta la troica europea, cosa que xoca frontalment amb la vella lògica festiva del do i el regal. Si al final s’imposa la implacable lògica del mercat, la festa haurà quedat bàsicament convertida en una mercaderia; els fallers, en uns productors barats de diversió, i els visitants, en simples clients. Es podria argumentar que no són dos lògiques incompatibles, però sí que ho són, perquè quan la festa popular, que és un dels darrers reductes d’una economia del bé comú, que pensa en el benestar general, comença també a regir-se per la lògica mercantil, esta última acaba imposant-se i la festa passa a convertir-se en un parc temàtic on només importa l’increment de la quota de mercat.

 

Gil-Manuel Hernàndez i Martí