dilluns, 11 de desembre de 2006

Microfalles




En el món corren temps de mercantilisme, d’espectacularitat, de gegantisme cultural de masses i de consum de productes que aviat resten obsolets, ornats només per una efímera fama, la que proporcionen els mitjans de comunicació què ràpidament canvien d’objectiu. En este context les falles han accentuat el seu perfil de mercaderies de ràpid consum, convertint-se en una mena de falles-food, que resulten fàcilment ingeribles i sense massa problemes de digestió. Els ciutadans han de passar ràpidament per elles, sobretot per les d’especial, per fer més caixa, raó per la qual han de contenir missatges simples subjectes a una estètica no agressiva, còmoda de mirar, que no altere els pensaments, que no presente dubtes, que no incomode a ningú. Així, es consolida una falla de consum ràpid, que potser siga tan gran com menuda, però insubstancial a la fi.

A més a més, sobre la gran massa de falles en sèrie semblen destacar les falles enormes, que busquen destacar justament per la seua grandària, per la seua monumentalitat, que sovint és proporcional a una escassa preocupació pels continguts crítics. Doncs be, front a aquest dos tipus de falles, la falla-pack o falla modular estàndard, i la falla-espectacle gegantesca, caldria reivindicar un tercer tipus de falla que en els darrers anys alguns artistes, com ara Víctor Valero, Marisa Falcó i Paco Pellicer o Rafa Ferrando, o comissions com Murillo-Palomar, Universitat Vella, Càdis-Rector Femenia o Arrancapins, entre d’altres, han conreat en places modestes però plenes d’història: ens referim a les que podríem anomenar “microfalles”. La microfalla es diferencia de la falla estàndard i de la falla gegant per dos trets essencials: en primer lloc, perquè amb baixos pressupostos fa falles dignes però menudes de dimensions, un poc rescatant l’esperit de les primeres falletes de placeta i portal; en segon lloc perquè aquestes falles tenen un alt contingut satíric, paròdic i crític, que són les tres condicions de la falla clàssica, molt lluny d’eixa succedani modern de l’”enginy i gràcia”. Potser aquestes falles no obtenen grans premis, però sí són molt visitades i valorades per les respectives comissions, sobretot perquè, com passa en barris amb problemes urbans, eixes falles poden servir per denunciar i reivindicar, pràctica que les falles estàndard i les falles gegant quasi han abandonat per complet.

D’altra banda les microfalles presenten una tercera virtut: són cadafals sostenibles – econòmica i ecològicament – i a més estan dissenyats per a una dimensió humana, és a dir, son deliberadament menuts per a acostar-se més a l’alçada de les persones i les seues inquietuds. Paral·lament, també existeixen les microfalles infantils, que reuneixen les mateixes virtuts i les augmenten perquè solen ser veritablement infantils, és dir, acostades a l’univers i cosmovisió dels més menuts. Irònicament, les grans falles infantils s’han transformat en macrofalles infantils, el preu de les quals desborda la quantia de les falles grans més modestes, a més de confondre el concepte de falla amb el concepte de iman atractor de ninotets de tota mena, en un totum revolutum on al remat només es distingeix una mena de bola envoltada de figuretes sense massa trellat. En tot cas, en el tema de les microfalles torna a evidenciar-se una “veritat incòmoda”, que no per real deixa de ser sistemàticament ignorada per la major part del món faller: tota estètica implica ideologia, o dit d’una altra manera, la forma, l‘estil i el disseny mai no són neutres i la pròpia negació d’esta veritat la confirma, en pressuposar una ideologia subjacent de presumpta apolicitisme, que com tots els apoliticismes implica un profund conservadorisme i immobilisme.

Així i tot, les microfalles estan en el carrer, cada any amb més força, silenciades, obviades, desplaçades a l’oblit mediàtic, però constitueixen una saludable iniciativa que en uns temps on només val allò gran, espectacular i rendible, mostren la cara més creativa d’una festa que mai hagué de caure en el conformisme i la vacuïtat.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dimarts, 28 de novembre de 2006

Les dues elits i les falles






Un dels llocs comuns dels discursos sobre les Falles és l'afirmació de que aquestes les fa el poble. Ara bé, el concepte de poble està molt sofert, i pel que fa al perfil sociològic dels fallers i falleres seria més adient assenyalar que el col·lectiu faller està integrat fonamentalment per grups de classe mitja, nivell cultural mitjà-baix, ocupació majoritària en el sector serveis i lleuger predomini de les comarques sobre el cap i casal. Per tant, l'ús i abús del "poble" com a subjecte social artífex de les falles respon a diversos interessos ideològics que formulen les diverses del fenomen faller.

És per això que cal prestar atenció no sols als discursos contraposats sobre les Falles com als seus emissors. I ací on es pot parlar de dues elits ben diferenciades que articulen sengles interpretacions de la festa fallera. D'una banda trobem a una elit de caire econòmic i social, ideològicament conservadora. que pertany als estrats més alts de la societat. Aquesta elit veu les Falles com una festa vulgar, fins i tot carrinclona, una festa que és el regne de les passions populars, on manca el bon gust i la cultura refinada, terreny de masses grises i divertiments grotescos. Els membres d'aquesta elit tenen dues eixides; o anar-se'n a esquiar o de vacances als seus vedats particulars, o participar en les Falles d'una forma peculiar: intentant reproduir el seu predomini social a través de la festa. A tal efecte es munten els més selectes paradors i s'organitzen els més exclusius actes en comissions no menys exclusives, on les classes altes proveeixen de falleres majors, fallers d'honor i algun que altre president. En altres casos, els nouvinguts a l'elit econòmica intenten captar prestigi i fama mitjançant l'entrada triumfal en la festa per la senda del gegantisme monumentalisme i el mercantilisme aclaparador. L'Eixample valencià o les noves zones urbanes d'alt estànding un bon exemple d'aquesta forma de viure la festa, que en realitat gira l'esquena a la vessant popular i se n'aprofita sols dels seus avantatges com a plataforma mediàtica i ressonador social. Així doncs, l'elit sòcio-econòmica rebutja el gros de la festa fallera com a forma de distinció sòcio-cultural de les masses i les classes mitjanes, però n'accepta una part d'ella, reconfigurada al seu gust i objectius de classe.

D'altra banda existeix una elit intel·lectual, posicionada ideològicament en l'esquerra i en determinats sectors nacionalistes, que generalment valora negativament les Falles. Segons aquesta lectura les Falles són una festa no popular, tancada, dominada pel més reaccionari de la societat, expressió del conservadorisme i el blaverisme més recalcitrant, totalment alienada i decididament vulgar. Els defensors d'aquesta postura, en nom d'una exquisida racionalitat progressista estil gauche divine, en nom d'una pretesa visió crítica del món i d'un molt particular concepte del que hauria de ser la cultura popular, tampoc solen quedar-se per Falles. Com que aquestes són identificades amb la coentor i la horterada, antinomies del bon gust progressista, la solució es “fugir”, cosa que es defensa amb orgull, per a diferenciar-se dels “incults”, i aprofitar per a fer vacances o lliurar-se a la “vertadera” cultura, procurant de no barrejar-se -ni contaminar-se- amb la pesta-festa del carrer. Això no obstant, alguns representants d'aquesta elit intel·lectual es queden i aposten per renovar la festa, davant l'escepticisme i incomprensió dels companys d'elit i el menyspreu i prevenció dels sectors conservadors, que sospiten d'ells per “rojos i catalanistes”.

En qualsevol cas la paradoxa és que tant l'elit econòmica com la intel·lectual, per raons i principis diferents, acaben coincidint en un mateix comportament: no participar plenament en la festa. Uns perquè no es barregen amb qualsevol i pretenen preservar el seu alt estatus, participant sols d'una determinada manera que ressalte simbòlicament tal estatus; els altres perquè desapareixen de l'escena quotidiana quan la realitat fallera es revela massa incòmoda per a certs prejudicis ideològics progressistes. Al remat la qüestió és que les dues elits acaben rebutjant una festa què, amb totes les seues contradiccions, es revela, es vullga o no, com una expressió de cultura popular, encara que amb diferents nivells i formes distintes de participació: la dels fallers, la dels turistes, la dels ciutadans, la dels artistes, la dels espectadors. Una popularitat tan complexa i plena de matisos que desafia dogmes, interpretacions esquemàtiques i voluntarismes diversos. És per això què, més enllà dels tòpics de tota mena, la festa fallera sols pot ser interpretada des de la seua vivència, és a dir, des de dins, sense apriorismes elitistes, per tal de captar la innata pluralitat que la caracteritza, tot i les aparences. Sols amb la implicació, doncs, es pot ser subjecte actiu en la festa, en qualsevol festa, i transformar-la en una direcció de progrés i obertura.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dimecres, 15 de novembre de 2006

Les Falles i la necessitat d'un debat obert i plural



En els últims anys són moltes les manifestacions festives valencianes que han aconseguit o busquen diferents fórmules de reconeixement, a diversos nivells i per part de les més variades instàncies, a partir de les quals poder desenvolupar polítiques de promoció. A la declaració de les Falles d’Alzira com a Festes d’Interés Turístic Nacional, s’hauria d’afegir la campanya mampresa a Sogorb per a aconseguir esta mateixa distinció per a l’entrada de bous, la proclamació l’any 2001 del Misteri d’Elx com a obra mestra del patrimoni oral i immaterial de la humanitat per part de la UNESCO (i el posterior debat sobre la llei que regula el patronat d’esta festa) o la proposta de declarar bé d’interés cultural el Corpus de València. En són només uns exemples triats a l’atzar.
En qualsevol cas, siga subratllant els aspectes lligats a la promoció turística siga incidint en la seua dimensió com a patrimoni cultural, en el fons subjau un replantejament de la festa i el seu paper en la societat actual, que en el cas de les Falles comença a manifestar-se amb força en els últims anys. Ja no es tracta únicament dels papers d’opinió que any rere any podem trobar-nos en llibrets, revistes i publicacions falleres, on és freqüent que hi haja un espai reservat a articles que reflexionen sobre la mateixa festa. És també un fet habitual que en moltes de les setmanes culturals que organitzen les comissions de falla un dels actes programats siga una taula redona on es discutisca sobre alguna activitat o aspecte concret de la festa.

Darrerament sembla haver-se fet un pas més enllà amb l’aparició dels anomenats “fòrums fallers”. No ens referim als espais de discussió fallera que hi ha en Internet, sinó a la convocatòria periòdica de debats presencials oberts als fallers de tota una ciutat al voltant de temes específics. Va ser Xàtiva (la Costera) la capdavantera en este tipus de debats, que després s’han estés a la ciutat de València i a unes altres localitats de l’Horta, com ara Torrent, Paterna i, més recentment, Alfafar. També en esta línia podríem situar la primera trobada entre Fogueres i Falles que va tindre lloc el novembre del 2005 a la Seu d’Alacant de la Universitat d’Alacant, amb representants de la Comissió Gestora de les Fogueres, la Junta Central Fallera de València, la Federació de Fogueres d’Especial, l’Associació d’Estudis Fallers, diverses comissions de foguera, i artistes fallers i foguerers.

L’encert d’estos fòrums fallers presencials és el de promoure el debat, somovent les inèrcies i l’immobilisme que tant de mal fan a les Falles. Es tracta d’iniciatives ben necessàries, perquè els anomenats “organismes rectors” de la festa (es diguen juntes centrals, juntes locals o comissions gestores) ja tenen prou d’encarregar-se de la gestió diària i de l’organització dels festejos, amb un treball massa voltes basat en un amateurisme i voluntarisme que, si bé són dignes d’elogi i respecte, estan renyits amb la creixent demanda de professionalització en la gestió cultural que planteja una festa d’estes magnituds i característiques. Els fòrums fallers han contribuït, sens dubte, a fomentar el diàleg entre diverses maneres d’entendre la festa i a acceptar —vencent encara moltes resistències— el qüestionament de molts dels seus components.

Ara bé, els debats d’este tipus, tan necessaris encara, queden circumscrits en la majoria de les ocasions a la participació de fallers en sentit estricte. I això, a voltes, comporta el perill de caure en una actitud autoreferencial i aïllada de la resta de la societat que els envolta. I és que, si al començament parlàvem de la necessitat de repensar la festa i el seu paper, no podem oblidar que, per definició, les festes —i les Falles no en són una excepció— són patrimoni de tota la societat, que tots els ciutadans hi estan implicats i s’hi veuen afectats. Pensem, per exemple, en alguns dels reptes de futur que se li plantegen a les Falles: la progressiva consideració patrimonial de les Falles com a bé cultural, la triple sostenibilitat fallera (ambiental, urbana i econòmica), les difícils relacions amb el veïnat (per l’ocupació abusiva del carrer o els problemes amb els casals), les propostes sobre el canvi del calendari faller, la política de subvencions o l’encaix amb les noves realitats socials i culturals, entre d’altres. Com es pot vore per la seua transcendència, es tracta de desafiaments als quals els fallers no poden fer front de manera aïllada. D’entrada, faria falta una implicació més activa i compromesa per part de l’administració, més enllà de l’habitual i fàcil solució de resoldre-ho tot a colp de subvenció. Així, resulta ja ineludible el desplegament d’un marc legislatiu i reglamentari que done cobertura a les diverses manifestacions festives i, fins i tot, la creació d’una direcció general de cultura popular dependent de la Conselleria de Cultura. Però això no és tot: és necessària també l’articulació de mecanismes estables que permeten la participació no únicament dels sectors directament implicats en la festa (juntes central i locals, artistes fallers, comissions...), sinó d’aquells representants de la societat civil que també hi tenen relació (associacions ciutadanes i veïnals, organitzacions empresarials, universitat, mitjans de comunicació, Consell de la Joventut, estudiosos...).

Amb eixe objectiu es van plantejar l’any passat les converses Les Falles, a la Nau, una iniciativa organitzada pel Fòrum de Debats de la Universitat de València, la Junta Central Fallera i el Gremi d’Artistes Fallers de València, i coordinada per l’Associació d’Estudis Fallers, a la qual es van sumar institucions com la Universitat Politècnica de València, la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, la Federació de Falles de Secció Especial, l’Associació de Falles d’Especial, la Federació de Falles amb Especial Enginy i Gràcia, i la Federació de Falles de la Secció Primera A.

En la primera edició, sota el títol Un art en minúscules? Les Falles en l’espai públic, es van aplegar crítics d’arts, professors universitaris, periodistes, arquitectes, artistes i comissions falleres, que van parlar de les potencialitats creatives i ciutadanes de les falles, de la relació entre els cadafals fallers i l’art al carrer o de l’ús de l’espai públic, entre altres qüestions.

Estes converses es van plantejar amb l’objectiu d’esdevindre un punt de trobada anual. Per això, els pròxims dies 20 i 21 de novembre, se’n farà la segona edició. Enguany, davall el títol Les Falles, com a patrimoni cultural, les converses abordaran la dimensió patrimonial de la festa fallera, a partir de dos aspectes concrets: d’una banda, el futur de la Ciutat de l’Artista Faller, primera ciutat temàtica d’Espanya i autèntic espai de creació, i d’altra, la projecció turística de la festa.

Les converses Les Falles a la Nau tindran lloc a l’Aula Magna de la Universitat de València (c/ Universitat, 2, a les 19.30 hores. La primera sessió, el dilluns 20 de novembre, titulada “El futur de la Ciutat de l’Artista Faller”, estarà moderada per Susana Golf, periodista. En la conversa prendran part Vicent Álvarez (membre de la Comissió de Llegat Històric i Artístic del Consell Valencià de Cultura), José Latorre (mestre major del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València), Pau Rausell (professor del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de València), Rafael Rivera (arquitecte) i Luz Divina Torrico (membre de l’Associació de Veïns Ciutat Fallera).

La segona conversa, el dimarts 21 de novembre, titulada “La projecció turística de les Falles”, comptarà amb Josep Maria Nácher, professor del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de València, com a moderador, i amb la participació de Lluís Bellvís (professor del Departament de Comercialització i Investigació de Mercats de la Universitat de València, empresari consultor en Cultura i Turisme Naturae), Jordi Guarro (vicepresident de la Junta Central Fallera responsable de l’Àrea de Cultura i Promoció Exterior i cap del Servici de Promoció de l’Agència Valenciana de Turisme), Vicent Lluch (cap del Servici de Comerç Interior i Turisme de la Cambra de Comerç de València), Vicente Miquel (director de Creta & Roi Publicidad) i Miguel Ángel Pérez (responsable de projectes de la Falla Mossén Sorell-Corona.

Al remat, amb iniciatives com els fòrums fallers o les converses Les Falles, a la Nau, es tracta de fer de les Falles un vertader espai de participació ciutadana, obert i plural. Eixa és, sens dubte, la millor manera d’afrontar el futur d’una festa que, conscient de la seua tradició, ha d’estar viva i dinàmica si vol projectar-se amb força en el futur.

Josep Lluís Marín

[publicat originalment el 12 de novembre de 2006]]

El nou Mestalla i la Ciutat de l'Artista Faller


Fa sis mesos que el Gremi d’Artistes Fallers celebrava la seua festa anual. Amb motiu d’aquella celebració, l’Ajuntament de València va anunciar dos compromisos amb el col·lectiu d’artistes que, a data de hui, estan encara en l’aire.


El primer era la garantia de futur per a la Ciutat de l’Artista Faller i la referència a un “nou polígon”. Al llarg del mes de juny, Manuel Andrés Ferreira, un dels periodistes més sensibilitzats amb la situació de la Ciutat Fallera, parlava de l’ampliació amb 50 nous tallers en una parcel·la de sòl públic que l’Ajuntament reservaria per a esta finalitat mitjançant una revisió del pla general. Per a això, calia requalificar 10.000 metres de zona d’horta protegida.


I si ja el de les requalificacions i canvis d’usos és un tema delicat, la cosa sembla ara complicar-se pel fet que esta parcel·la destinada a ampliar la Ciutat de l’Artista Faller està inclosa en els terrenys d’horta que pretén comprar el València Club de Futbol i requalificar com a zona esportiva per a permutar pels terrenys de propietat municipal on el club construiria el seu nou estadi.


L’altre anunci va ser la posada en marxa una escola d’aprenents d’artista faller, que havia de començar l’1 de juny de 2006. En el seu moment ja vam comentar que no es tractava més que d’un curs per a la inserció de joves en el món laboral com a aprenents, i que no tenia res a vore amb la històrica reivindicació del Gremi per a fixar uns estudis oficials, homologats als d’altres especialitats artístiques. El cas és que eixe curs, anunciat amb bombo i platerets en la premsa, no va ser aprovat pel SERVEF i no s’ha pogut dur a terme, fet del qual cap mitjà s’ha fet ressò.


Josep Lluís Marín

[publicat originalment el 3 de novembre de 2006]

Pensar global i actuar local en les Falles (1)


Hui la premsa es fa ressò de la possibilitat plantejada pel regidor de Festes, Félix Crespo, de retirar la seua proposta de reforma dels premis de falla i ajornar-ne el debat a l’exercici següent. La notícia del diari Levante-El Mercantil Valenciano parla de l’absència de suport entre els presidents i de la falta de propostes alternatives com a explicació de l’ajornament.


És la conseqüència d’un debat mal plantejat des del principi: la proposta del regidor es va comunicar de manera precipitada, va ser mal explicada i poc s’ha fet per part de la Junta Central Fallera i d’altres instàncies fallers per a promoure una discussió tranquil·la i raonada, que anara més enllà de la defensa dels interessos particulars (i d’algunes exhibicions d’estadística malentesa que es quedaven en la superfície de la proposta).


Des d’eixe punt de vista, si l’ajornament servix perquè el debat es plantege d’una manera més argumentada i serena seria perfecte. Ara bé, ajornar la discussió a l’any que ve planteja una incògnita: el 2007 és any d’eleccions municipals i això vol dir que pot haver-hi relleu al capdavant de la regidoria (tant si guanya el PSPV com si guanya el PP i opta per substituir Crespo). Ja vorem si un nou regidor tindria entre les seues prioritats abordar esta reforma.


Ací ja hem expressat en altres ocasions la necessitat d’abordar la reforma dels premis. Fins i tot, s’han plantejat millores a la proposta de Crespo. Per tant, no insistiré en els arguments ja exposats. Però sí que vull parar atenció a les raons apuntades per a justificar esta marxa arrere, perquè darrere s’albira un dels problemes que arrossega la festa fallera quan es planteja abordar canvis estructurals.


En el moment actual, l’associacionisme faller apareix excessivament compartimentat en federacions i associacions que tenen un objectiu clar i lògic: vetlar pels interessos dels seus membres. Però moltes voltes entre la legítima defensa dels interessos grupals i el corporativisme hi ha una fina ratlla que és molt fàcil de traspassar.


D’altra banda, la Interagrupació de Falles, un organisme que exercia un cert paper —millor o pitjor— de transversalitat fallera, sembla haver perdut hui en dia la capacitat d’influència que va tindre en algun moment, quan va arribar a ser una mena de poder fàctic. I de la “interagrupació alternativa” que s’anava a presentar abans de l’estiu no se sap res.
És igual que els debats siguen més o menys anecdòtics (la tercera via de l’Ofrena o el del canvi de concentració de l’Ofrena de la plaça de Sant Agustí a la plaça de l’Ajuntament) o de major transcendència (el canvi de data de la cremà o la reforma de la Cavalcada del Ninot). En totes les ocasions acaba manifestant-se una preocupant falta d’ambició i d’interés entre la majoria de les comissions de falla per abordar la festa amb una visió global i de conjunt, que vaja més enllà de les parets del seu casal. I és que en les Falles, l’actuar local sembla renyit amb el pensar global.


Josep Lluís Marín

[publicat originalment el 20 d'octubre de 2006]

Per què hi ha gent que odia les Falles?





Més d’una vegada els fallers s’han fet esta pregunta, corpresos i estupefactes per la indiferència, l’hostilitat i fins i tot l’odi que la festa fallera desperta en determinats ciutadans del cap-i-casal. Però sovint, més enllà d’esta pregunta, el món faller no encerta a aprofundir en la resposta, i no són estranyes les afirmacions superficials sobre els crítics, acusant-los de ser simplement antivalencians o gent amargada que critica per criticar.


El ben cert és que cada vegada se senten més veus que posen en solfa les suposades virtuts de les Falles, arremetent contra elles amb una vehemència especial, en ocasions prop del fanatisme antifaller. Sabem que molta gent fuig de les falles com de la pesta quan s’aproxima la setmana fallera; altres, dels que es queden, blasmen contra ella i la seua ocupació del carrer, que titllen d’abusiva i descontrolada; finalment, hi ha qui expressa les seua enemistat amb la festa per raons de caire ideològic o gust cultural. Fins i tot les darreres falles es va inaugurar una web que es deia “Antifallers”, i també és evident que les tensions entre moviment veïnal i falles han proliferat en els darrers temps.


Ara be, si intentem buscar realment una resposta a la incòmoda pregunta plantejada, hauríem de diferenciar diversos estrats o posicionaments entre els crítics amb les Falles. En primer lloc estan aquells que, des de posicions que s’autoanomenen progressistes o d’esquerres, qüestionen parcial o totalment la festa fallera com a sinònim de festa profundament penetrada pels costums festius franquistes; com què, efectivament, la festa fou brutalment instrumentalitzada pel franquisme, si hom es capfica, es pot criticar que continua sent bàsicament una festa reaccionària i antimoderna. Les mateixes persones que així pensen, més o menys, acusen també a les falles de ser una expressió del blaverisme polític, de l’anticatalanisme visceral i del secessionisme lingüístic, atesa la lamentable utilització de la festa per part del bàndol blaver durant la batalla de València. Si a això afegim la posició classista-elitista d’aquells que valoren les Falles com a expressió de cultura vulgar, carrinclona i barroera, obtenim una radiografia estereotipada derl progre antifaller, que per demostrar que és progre ha de ser necessàriament antifaller. Tanmateix, aquestes actituds, molt exteses entre la nostra esquerra i el nostre nacionalisme d’arrel fusteriana, obliden l’arrel crítica i progressista de la festa, les falles anticlericals, republicanes i antifeixistes, l’exaltació literària que de la festa va fer el mateix Joan Fuster o l’admiració que li tenien prohoms valencians progressistes i nacionalistes com Francesc Almela i Vives, Carles Salvador, Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner o Josep Renau, entre altres. Obliden, també, el paper que acompliren les falles en la defensa i conreu del valencià en la llarga nit del franquisme, i passen per alt, també, els intents de plantejar unes "falles alternatives" o el fet que les falles d’avui en dia són molt més contemporànies i modernes del que molta gent pensa i que hi ha dins dels seus cens milers de persones que podríem considerar obertament progressistes. En tot cas, el prejudici es manté, alimentat pels trets més conservadors de la festa, que existeixen i que els sectors més immobilistes de la mateixa presenten com una “essència tradicional” immutable.


D’altra banda estan els antifallers procedents de les protestes veïnals contra els excessos de les falles. Estos excessos són en la major part dels casos ben certs i molestos, i no és menys cert que la festa s’ha desbordat, afectada d’elefantiasi, mercantilisme, culte a l’empresari i salvagisme urbà, però també cal considerar que el caos de València en Falles és menys degut a l’impacte de les comissions - tot i abusar de carpes i talls de carrer - que a l’arribada de milers de persones i la magnificació de botellons, a les agressives campanyes de les empreses cervesseres o a les concentracions i activitats de tràfic motoritzat que afecten tot l’any a la ciutat. En este punt, dissortadament, el discurs predominant en el món faller és el del victimisme més demagògic i panxacontent, aquell que no para de repetir el rebregat discurs de que els fallers ho donen tot per València altruistament, mentre tenen que suportar els “incomprensibles” atacs dels veïns. Una vegada engegada esta retòrica, que tanmateix no utilitzen altres moviments igualment altruistes, és molt fàcil caure en el maniqueisme, la simplificació i, sobretot, l’onnubilació passional que entrebanca una visió més equànime de la realitat; en eixe tèrbol brou de cultiu proliferen les veus airades que atien l’antiintelectual·lisme típicament fomentat en el seu moment per l’anticatalanisme, o l’antiprogressisme barat que fa seu el crit de que “els catalanistes mos volen furtan les Falles” o de que “els socialistes no volen a València”.


El tema és complex, però darrere de l’antifallerisme hi ha molts factors històrics, econòmics, geogràfics i socials a tenir en compte, factors que no es poden despatxar com “un atac a les Falles”, des del bàndol faller, ni convertir en dogma de fe progressista o esquerrana. Caldria recordar tota la gamma de grisos que hi ha enmig, demanar al que es diuen progressistes més obertura de mires per a les potencialitats de la festa i als que es diuen fallers-fallers més compromís amb la convivència ciutadana. Des d’alguns cercles sempre hem insistit que cal trencar tabús i clitxés i fomentar la major participació dins la festa; és molt fàcil escudar-se en la desqüalificació o en el autisme per evitar afrontar el repte real: el de que cal que una festa tant potent com les Falles siga acceptada i construïda realment per tots. Potser aleshores hi hauran menys valencians i valencianes que odien les falles i menys fallers i falleres que es pensen que són els seus únics propietaris.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

[publicat originalment el 14 d'octubre de 2006]






Té l'esquerra un projecte per a les Falles?



Ara que van acostant-se les dates de les eleccions municipals i autonòmiques resulta altament pertinent fer-se la pregunta que figura en el títol. Especialment perquè sospitem que la resposta no està gens clara o pot ser altament decebedora. És evident que quan cal fer els programes electorals els partits polítics s'afanyen a enllestir una sèrie de punts bàsics que donen la impressió que es té un plantejament sòlid sobre la qüestió fallera, sobretot en el cap-i-casal, però això no vol dir necessàriament que existisca un projecte darrere del programa circumstancial. Ni de bon tros.


No anem a entrar a valorar ací els darrers programes electorals de l'esquerra valenciana pel que fa a les Falles. La tasca dels futurs historiadors podrà ser sucosa i engrescadora sobre aquest extrem. Al cap i a la fi, sempre hi ha dintre dels partits esquerrans actors voluntaristes, fins i tot amb militància fallera, que procuren fer vore que l'organització política amb aspiracions de govern es preocupa de veritat per la festa. Però el problema real no és eixe; la veritable qüestió és si l'esquerra plural en general, més enllà de les sigles de cada partit, té un projecte per a la festa de les Falles, igual que el té per al medi ambient, les relacions laborals o el tema de la identitat valenciana. La nostra penosa intuïció és que no hi ha ni projecte ni tan sols un interès seriós en el tema. Fins i tot encara hem de presenciar l'escenificació dels vells tics antifallers que d'una manera reduccionista igualen falles a conservadorisme o a blaverisme. Caldrà afegir que aquesta forma simplista de pensar en res ajuda a tindre una visió coherent i alternativa al veritable conservadorisme faller, que dit siga de pas, és clarament transversal, doncs travessa l'espectre polític i agrupa a gent de dretes i que altres que es proclamen d'esquerres. Així està la cosa.


La veritat és que els signes són alarmants en l'esquerra sociològica i política pel que fa a prendre's les Falles com un fenomen cultural, social i polític important. Abunden les desqualificacions sectàries, en nom d'un suposat progressisme que considera determinades expressions festives de la cultura popular com a cosa de “mal gust”; l'elitisme intel·lectualista d'altres arrodoneix un quadre d'indiferència, quan no d’hostilitat, cap a una festa que d'eixa manera té tots els números per continuar sent instrumentalitzada a plaer per la dreta. Com ha succeït en els darrers seixanta set anys. I això que també hi ha dretes i dretes, des de les més barroeres, molt properes a un discurs regionalista extremat, fins a les més liberals i minoritàries, que fan de la tolerància a la pluralitat de visions falleres un interessant estendard polític. Dissortadament, entre la nostra esquerra del cap-i-casal (nacionalista, socialista, ecologista, alternativa), les falles continuen sonant a cosa exòtica, folklòrica o a insofribles molèsties veïnals.


El que volem dir és que fa falta per part de les forces d'esquerra una reflexió seriosa, integral i en profunditat sobre les potencialitats de la festa fallera, sobre la seua inexcusable dimensió patrimonial, sobre la seu impacte social (agrade o no, la xarxa d'associacions falleres constitueix l'entramat associatiu més ferm, actiu i durador de la ciutat de València), sobre la seues possibilitats turístiques, sobre les seues connexions amb altres associacions festives i culturals. Fins fa no molt, cridar públicament l’atenció sobre aquests punts ha estat com clamar en el desert. Caldria que, definitivament, l'esquerra, des de la Universitat als partits, des dels moviments socials als sindicats, des dels mitjans de comunicació als fòrums ciutadans, fera els seus deures i es posara al dia amb una festa que és molt més que una festa i que, essencialment, recull un important i històric esperit crític ciutadà que no es pot continuar deixant en mans de la grollera manipulació dels fonamentalistes de la identitat, dels nous rics especuladors o dels edulcoradors del passat. L'esquerra, doncs, té un deute pendent amb les Falles, que ja va sent hora que resolga amb dignitat i compromís. La pilota, doncs, està en la seua teulada.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

[publicat originalment el 5 d'octubre de 2006]



El debat dels premis de falla


El debat sobre els premis a les falles no és un debat nou. Des de fa anys, en diversos fòrums, taules redones i publicacions s’han pogut escoltar de manera recurrent veus que manifestaven públicament la insatisfacció davant del sistema actual tant per part de les comissions com dels artistes fallers. La novetat és que ara, per primera volta, la Junta Central Fallera es fa ressò d’esta situació i presenta una proposta concreta de canvi.


Fins ara, la part d’esta proposta de la JCF que més ha centrat l’atenció dels mitjans de comunicació és la que fa referència a la instauració d’un premi extraordinari de la secció especial. Sembla lògic, atenent la projecció mediàtica que en els últims anys han assolit les falles d’especial i els elevats pressupostos que hi dediquen les comissions d’esta secció. Ara bé, este nou premi no deixa de ser una resposta concreta a una situació conjuntural que podria variar en un futur i que, a pesar de la seua aparent incidència, afecta únicament un grup reduït de falles sobre el total de comissions de la ciutat de València.


El problema és que el debat —legítim— sobre els premis d’especial amaga el que és l’autèntic debat de fons: el de la reforma dels premis en totes les seccions, que afecta el conjunt de comissions i artistes. I este sí que pot ser un canvi significatiu en un model de premis vigent durant més de 100 anys (els que premien la falla en conjunt) i més de mig segle (els d’enginy i gràcia). Uns guardons que en el moment que s’instauraren responien a un moment puntual de la festa fallera i a una política concreta per part de les autoritats municipals de l’època, destinada a impulsar uns determinats valors en les falles mitjançant el reforç dels premis.


Però és que, a més del descontent que el sistema de premis genera entre les comissions i els artistes fallers, destinataris directes i indirectes dels guardons, s’ha de tindre en compte un altre aspecte que el model actual obvia: la complexitat a què ha arribat l’elaboració de les falles i la intervenció d’un gran nombre de professionals en les diverses fases creatives i artístiques, la transcendència dels quals entre el públic és cada volta major i també mereix un reconeixement en forma de premi.
Amb l’objectiu de donar resposta a eixa situació, el juliol passat vam presentar una proposta per a substituir l’actual sistema vertical i jeràrquic de premis dins de les seccions per un altre de tipus horitzontal i temàtic, que, inspirant-se en el model del cinema, establia tres premis en cada secció per a reconéixer els diversos treballs del procés creatiu de les falles (modelatge, pintura, composició, fusteria, guió, sàtira o enginy i gràcia, versos explicatius, innovació...), a banda del premi a la millor falla en conjunt. Un increment de guardons temàtics que es veia compensat per la reducció a tres dels premis de secció a la millor falla.


D’aquell plantejament inicial, la proposta del regidor, tot i reflectir una estimable audàcia política, recull només alguns apartats: innovació, risc i atreviment (en lloc de composició), i enginy i gràcia (reduït este últim a només un premi). Evidentment, es tracta d’un avanç respecte al sistema actual i obri la porta a una reforma progressiva del sistema de premis. No obstant això, es tracta d’una proposta perfectible i oberta al debat.
D’entrada, els nous premis específics que es puguen implantar són compatibles amb el manteniment dels actuals premis d’enginy i gràcia. En tot cas, caldria insistir en la idea de reduir el nombre global de premis a la millor falla de cada secció, ja que el prestigi dels premis no els dóna el fet d’atorgar una gran quantitat de guardons, els últims dels quals tenen en realitat molt poca entitat. Això permetria ampliar també a tres el nombre de premis (o un premi i dos accèssits) atorgats en les noves modalitats, amb la redistribució econòmica consegüent. A més, resulta difícilment comprensible l’eliminació dels segons i tercers guardons d’enginy i gràcia en cada categoria, justament quan s’estava lluitant perquè tingueren el mateix estatus i dotació econòmica que els premis de secció, en una tasca de conscienciació duta a terme gràcies, entre d’altres, al treball de les comissions agrupades en la Federació de Falles amb Especial Enginy i Gràcia.


D’altra banda, resulta un tant difusa la denominació del premi al “risc i atreviment”, que potser seria millor atorgar a la millor composició, ja que una distribució original i interessant dels volums i les peces que integren una falla no té perquè ser necessàriament “arriscada” o “atrevida” des del punt de vista de la física i la gravetat. En tot cas, el risc i l’atreviment són valors que no s’haurien de circumscriure al terreny de l’equilibri, sinó ampliar-los al terreny conceptual i de les idees.


Per últim, la instauració d’un premi a la innovació en cada secció planteja un cas que també pot donar-se amb els altres guardons temàtics: el fet que en algunes seccions el jurat puga tindre dificultats per a atorgar un determinat premi perquè no trobe falles que en siguen mereixedores. Però esta circumstància no hauria de resultar cap problema, ja que, amb el nou sistema, els premis no s’haurien d’atorgar de manera obligatòria. De fet, declarar en ocasions desert un premi no és cap demèrit, sinó que moltes voltes reforça el prestigi i l’ excel·lència aconseguits per un guardó.


Això ens du a una altra qüestió de fons present en qualsevol modalitat per la qual s’opte i que no cal deixar de banda en el debat actual: la necessitat que tota modificació vaja acompanyada d’un mecanisme de selecció dels jurats que garantisca la seua qualitat, com també una representació plural que reflectisca les diverses tendències i corrents de l’art faller. Sols així s’aconseguirà el doble objectiu que ha de complir qualsevol sistema de premis per a les falles del segle xxi: donar resposta a la legítima aspiració de les comissions a vore satisfets els seus anhels de premi, però també reconéixer el treball especialitzat dels professionals de la construcció de falles i el creixent interés de les comissions per les diferents vessants creatives i artístiques que comporta una falla. Tot, amb la intenció última de crear una major cultura de falla entre els fallers i el públic en general.


Gil Manuel Hernández, Josep Lluís Marín, Lluís Mesa i Javier Mozas

[publicat originalment el 27 de setembre de 2006]

Materialitat i immaterialitat en l'art faller


Al marge de quin siga el cànon estètic dominant en l’art faller, hi ha una qüestió que sol ser normalment passada per alt en la crítica especialitzada del cadafals, una qüestió que de tan evident arriba a ser invisible, per la senzilla raó de que en l’univers faller pràcticament tot el món dona per acceptat que les falles valen més o menys, en funció del volum de treball visible al carrer.


Dit d’una altra manera, les falles es valoren segons un criteri de materialitat, ignorant-se els valors immaterials que l’obra implica. Esta circumstància és molt evident quan parlem de falles de secció especial o seccions altes, però serveix per a totes les categories. La mesura del valor és allò que es veu i es toca, i dintre d’este criteri s’apliquen models estètics consagrats entre els fallers, com el tipus d’acabat pictòric, d’escatat, de composició, de coronament, d’“esquena” del monument o de “enginy i gràcia”. Però, insistim, sempre donant per vàlid que la materialitat de l’obra fallera és allò que compta. Una materialitat que té la seua màxima expressió en l’alçada, volumetria i quantitat de ninots del monument. És dir, una materialitat que és equivalent a la monumentalitat. A partir d’este criteri es calculen costos en hores, materials, personal i dinés: el que ha costat el modelatge, la pintura, la fusteria, l’encaixament de les peces, la pròpia plantà, i de la suma de tots eixos factors ix el valor total de la falla, que resulta del cost de materialitat més l’adaptació al paradigma artístic considerat com a “autènticament faller”.


Tanmateix, l’aspecte immaterial de la creació fallera sol passar desapercebut, i rarament es té en compte en el veredicte dels jurats. Dit aspecte immaterial és encara més oblidat en els casos dels artistes o creadors que pretenen, amb obres senzilles, d’estètica avantguardista o no monumentalista, que es reconega una dimensió que sí es reconeguda en altres esferes de l’art: el treball immaterial. Amb el cost d’immaterialitat ens referim a les hores i esforsos que l’artista necessita per parir el gros de la falla, a l’originalitat, a la tasca d’investigació, reflexió, documentació i experimentació amb formes, materials, idees o conceptes. Encara recorde el cas paradigmàtic d’Alfred Ruiz, un artista capaç de passar-se setmanes senceres al seu taller buit reflexionant sobre la falla que faria, i quan alguns visitants contemplaven després el resultat en el carrer afirmaven que el cadafal valia molt menys que el preu declarat perquè no es veia volum. Eixe és un exemple del que comente, però és un exemple vàlid també per a propostes recents d’altres artistes, als quals sols es jutja pel criteri materialista de “falles a pes”. De fet, sovint se senten comentaris despectius, a propòsit de les falles considerades “innovadores”, acusant als seus creadors de limitar-se a jugar amb "cubs i boles de suro", una pràctica que es considera una presa de pel per al “faller entès”.


Certament no existeixen paràmetres quantitatius específics per mesurar el treball invisible, però una cosa és que açò siga cert i un altra que ni tant sols se sospite este treball en les falles amb pretensió artística. Però és que no sols no se sospita este treball sinó que es nega i de vegades, com en el cas esmentat d’Alfred Ruiz, arriba a considerar-se com a demèrit de l’artista. Eixe treball immaterial és aquell que els deformats ulls de la majoria de fallers – i caldria afegir dels valencians en general – no saben o volen veure en les propostes artístiques falleres. Novament, allò que funciona en altres arts, com el cinema, la pintura, l’escultura o l’arquitectura, no és admès en eixa art híbrida que és la falla. La raó de fons és la mateixa que fa que els premis a les falles, tal i com estan hui concebuts, no tinguem el més mínim sentit artístic, ja que estan subordinats a la lògica fallera que fa que el premi siga un simple passaport per a la desfilada cèntrica, autèntic premi per a la comissió. En eixe sentit, el que acaben de catalogar com a “lògica fallera “ és en realitat un eufemisme per a designar la “lògica festera”, absolutament aliena a les preocupacions i problemes dels veritables artistes de falles.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

[publicat originalment el 10 de setembre de 2006]

El fracàs de l'ofrena papal


Passada ja la ressaca del viatge del papa caldria preguntar-se pel fracàs de l’Ofrena especial que els fallers i falleres tributaren al papa, ofrena que, hem de recordar, va organitzar l’Arquebisbat de València a instància del sector opusdeista i amb la complicitat institucional de la Junta Central Fallera. I hem dit be, parlem de fracàs, un fracàs que està ben lluny de la retòrica grandiloqüent de tall nacional-catòlic emprada per la delegació de Mitjans de Comunicació de Junta. No hi ha més que mirar-se les seues “informacions” sobre l’esdeveniment, per copsar la burda manipulació ideològica que feia proclamar que “el pueblo valenciano se vuelca con el papa”, que tot el “mundo fallero se vuelca con la ofrenda del papa”, o barbaritats del tipus com dir que el papa és el “representante de Dios en la tierra”. Quasi res porta el diari!. D’entrada ja és absolutament inadmissible que una delegació de mitjans de comunicació d’una ens públic i municipal pagat per tots els ciutadans faça eixes declaracions teològico-confessionals, amb una absoluta falta de respecte pels als no creients o creients en altres religions. En tot cas, la retòrica emprada recorda massa a l’utilitzada en altres temps no tant llunyans pel règim que posava sota pal·li al dictador gallec.

Però tornant a l’Ofrena especial, diem que ha estat un absolut fracàs per vàries raons: en primer lloc, perquè quasi més d’un terç de les comissions no han assistit a la mateixa; en segon lloc perquè ha sigut un simulacre d’Ofrena feta a ple sol, sense protagonisme dels fallers i falleres, i en condicions materials i climatològiques lamentables, la qual cosa demostra que el col·lectiu faller ha tornat a ser instrumentalitzat com a simple comparsa per als fastos on els veritables protagonistes eren les grans autoritats i el propi papa. És més, direm que el col·lectiu faller ha estat novament utilitzat de manera obscena, per demostrar que el món de la festa estava amb els plantejaments ideològics conservadors i fonamentalistes que s’amagaven en la convocatòria de la Trobada Mundial de les Famílies. I encara més, es tractava de que la presència del col·lectiu faller “demostrara” les inequívoques virtuts catòliques i festives del govern municipal i de la Generalitat en el seu peculiar supermuntatge electoral sufragat per tots i totes. Perquè no desfilaren també representacions dels moros i cristians, dels carnestoltes o dels bous de carrer davant el papa, si es tractava de mostrar la presència de les festes valencianes?

Però encara hi ha un tercer factor, més contundent, que il·lustra l’estrepitós fracàs de l’ofrena papal. Com a mostra un botó: hui mateix, en les pàgines del diari 20 minutos, es dóna noticia de les protestes de vàries comissions que foren ubicades després de l’Ofrena en un lloc sense pantalla ni altaveus. Segons el diari citat, la majoria de comissions optaren per anar-sen d’alli a casa: «Fue desastroso, estuvimos casi una hora concentrados porque nos citaron a todos al mismo tiempo y después de toda la sudada que nos pegamos, no se veía nada», comenta la presidenta de la falla Nau-Bonaire, Beatriz Gomis. A més, prosegueix el diari, «durante el desfile, no paraban de pasar cerca coches oficiales y nos hicieron caminar por el palacio de las Artes y por detrás de las gradas, con lo que prácticamente no se nos veía ni a nosotros ni a la Virgen». Fins al punt de que ara “varias fallas estudian plantear una queja en la próxima asamblea de presidentes.” El problema és que, més enllà de que hi haguera fallers i falleres que a títol personal vullgueren anar a vore al papa, a ningú amb poder en JCF se li va passar pel cap el que de més important té l’Ofrena de Flors a la Verge que se celebra en les festes falleres: i és que es tracta d’un acte on el protagonisme absolut és del col·lectiu faller. En realitat és un acte per a que el món faller mostre el seu orgull identitari davant de tot el món, mitjans de comunicació inclosos, sense cap interferència. Per tant, quan es pretén que un acte tan important per al col·lectiu es convertisca en un afegit secundari i descafeïnat d’un acte religiós de masses, el fracàs està assegurat, i damunt no col·labora en res a difondre la imatge de la nostra festa, que és quelcom qualsevol cosa excepte religiosa en el sentit tradicional que tenia la visita del papa. Dissortadament, el que va tindre la idea de l’ofrena papal desconeix totalment el sentit i el valor que té l’Ofrena real per a fallers i falleres. I si ell ho desconeix, algú li podia haver assessorat en un altre sentit. Potser, si volien oferir-li un bon regal al papa i de pas difondre les nostres festes li podien haver escenificat una gran processó del Corpus i tot el món haguera eixit guanyant. Però no es tractava d’això, sinó d’utilitzar a les falles per posar la “nota de color” amb un increïble menyspreu per la pròpia idiosincràsia de l’acte de l’Ofrena. Al remat, la cosa ja és aigua passada, però hauria de servir d’exemple per no tornar a repetir les mateixes errades en el futur. Recorde-m’ho, la feta de les falles és de tots, de creients i no creients, de dretans i esquerrans, de rics i pobres, de gays i heteros, de valencians d’origen i d’adopció, és de tots els ciutadans i ciutadanes. Afortunadament és plural i no ens mereixem, els fallers i falleres, que cap causa, ni tan sols aquella amb la qual simpatitzem, servisca per a utilitzar-nos com a moneda de canvi en les mangarrufes i chiringuitos dels poderosos. A vore si aprenem d’un vegada...

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

[publicat originalment el 17 de juliol de 2006]

El fracàs de l'ofrena papal


Passada ja la ressaca del viatge del papa caldria preguntar-se pel fracàs de l’Ofrena especial que els fallers i falleres tributaren al papa, ofrena que, hem de recordar, va organitzar l’Arquebisbat de València a instància del sector opusdeista i amb la complicitat institucional de la Junta Central Fallera. I hem dit be, parlem de fracàs, un fracàs que està ben lluny de la retòrica grandiloqüent de tall nacional-catòlic emprada per la delegació de Mitjans de Comunicació de Junta. No hi ha més que mirar-se les seues “informacions” sobre l’esdeveniment, per copsar la burda manipulació ideològica que feia proclamar que “el pueblo valenciano se vuelca con el papa”, que tot el “mundo fallero se vuelca con la ofrenda del papa”, o barbaritats del tipus com dir que el papa és el “representante de Dios en la tierra”. Quasi res porta el diari!. D’entrada ja és absolutament inadmissible que una delegació de mitjans de comunicació d’una ens públic i municipal pagat per tots els ciutadans faça eixes declaracions teològico-confessionals, amb una absoluta falta de respecte pels als no creients o creients en altres religions. En tot cas, la retòrica emprada recorda massa a l’utilitzada en altres temps no tant llunyans pel règim que posava sota pal·li al dictador gallec.
Però tornant a l’Ofrena especial, diem que ha estat un absolut fracàs per vàries raons: en primer lloc, perquè quasi més d’un terç de les comissions no han assistit a la mateixa; en segon lloc perquè ha sigut un simulacre d’Ofrena feta a ple sol, sense protagonisme dels fallers i falleres, i en condicions materials i climatològiques lamentables, la qual cosa demostra que el col·lectiu faller ha tornat a ser instrumentalitzat com a simple comparsa per als fastos on els veritables protagonistes eren les grans autoritats i el propi papa. És més, direm que el col·lectiu faller ha estat novament utilitzat de manera obscena, per demostrar que el món de la festa estava amb els plantejaments ideològics conservadors i fonamentalistes que s’amagaven en la convocatòria de la Trobada Mundial de les Famílies. I encara més, es tractava de que la presència del col·lectiu faller “demostrara” les inequívoques virtuts catòliques i festives del govern municipal i de la Generalitat en el seu peculiar supermuntatge electoral sufragat per tots i totes. Perquè no desfilaren també representacions dels moros i cristians, dels carnestoltes o dels bous de carrer davant el papa, si es tractava de mostrar la presència de les festes valencianes?
Però encara hi ha un tercer factor, més contundent, que il·lustra l’estrepitós fracàs de l’ofrena papal. Com a mostra un botó: hui mateix, en les pàgines del diari 20 minutos, es dóna noticia de les protestes de vàries comissions que foren ubicades després de l’Ofrena en un lloc sense pantalla ni altaveus. Segons el diari citat, la majoria de comissions optaren per anar-sen d’alli a casa: «Fue desastroso, estuvimos casi una hora concentrados porque nos citaron a todos al mismo tiempo y después de toda la sudada que nos pegamos, no se veía nada», comenta la presidenta de la falla Nau-Bonaire, Beatriz Gomis. A més, prosegueix el diari, «durante el desfile, no paraban de pasar cerca coches oficiales y nos hicieron caminar por el palacio de las Artes y por detrás de las gradas, con lo que prácticamente no se nos veía ni a nosotros ni a la Virgen». Fins al punt de que ara “varias fallas estudian plantear una queja en la próxima asamblea de presidentes.” El problema és que, més enllà de que hi haguera fallers i falleres que a títol personal vullgueren anar a vore al papa, a ningú amb poder en JCF se li va passar pel cap el que de més important té l’Ofrena de Flors a la Verge que se celebra en les festes falleres: i és que es tracta d’un acte on el protagonisme absolut és del col·lectiu faller. En realitat és un acte per a que el món faller mostre el seu orgull identitari davant de tot el món, mitjans de comunicació inclosos, sense cap interferència. Per tant, quan es pretén que un acte tan important per al col·lectiu es convertisca en un afegit secundari i descafeïnat d’un acte religiós de masses, el fracàs està assegurat, i damunt no col·labora en res a difondre la imatge de la nostra festa, que és quelcom qualsevol cosa excepte religiosa en el sentit tradicional que tenia la visita del papa. Dissortadament, el que va tindre la idea de l’ofrena papal desconeix totalment el sentit i el valor que té l’Ofrena real per a fallers i falleres. I si ell ho desconeix, algú li podia haver assessorat en un altre sentit. Potser, si volien oferir-li un bon regal al papa i de pas difondre les nostres festes li podien haver escenificat una gran processó del Corpus i tot el món haguera eixit guanyant. Però no es tractava d’això, sinó d’utilitzar a les falles per posar la “nota de color” amb un increïble menyspreu per la pròpia idiosincràsia de l’acte de l’Ofrena. Al remat, la cosa ja és aigua passada, però hauria de servir d’exemple per no tornar a repetir les mateixes errades en el futur. Recorde-m’ho, la feta de les falles és de tots, de creients i no creients, de dretans i esquerrans, de rics i pobres, de gays i heteros, de valencians d’origen i d’adopció, és de tots els ciutadans i ciutadanes. Afortunadament és plural i no ens mereixem, els fallers i falleres, que cap causa, ni tan sols aquella amb la qual simpatitzem, servisca per a utilitzar-nos com a moneda de canvi en les mangarrufes i chiringuitos dels poderosos. A vore si aprenem d’un vegada...
Gil-Manuel Hernàndez i Martí
[publicat originalment el 17 de juliol de 2006]

L'ofrena fallera al papa


Sembla que des de les altures de l'Arquebisbat de València, algun polític local proper a l'Opus Dei va tindre la gloriosa idea de plantejar al món faller una gran ofrena espacial a la Mare de Déu dels Desemparats, però en juliol i davant el papa, com a homenatge al pontífex per la seua estada a València amb motiu de la V Trobada Mundial de les Famílies. I, dit i fet, va i resulta que l'Ofrena ja està pràcticament muntada.


Per a que després ens vinguen dient que les falles i la política no tenen res a vore. No sols les falles i la política, així en general, sinó les falles i la religió institucionalitzada. De fet, i no cal extendre's sobre el tema, és sabut com des dels mateixos orígens de les falles l'Església catòlica ha vist amb mals ulls la festa, i sols a partir de 1939 va aconseguir, amb la inestimable ajuda del règim franquista, introduir el programa faller de festejos en el motlle catòlic institucional. Ho feu amb la invenció de l'Ofrena, especialment.


Amb tot, també és cert que amb el decurs dels anys l'Ofrena s'ha convertit, en encertada expressió de Josep Lluís Marin, en el Dia de l'Orgull Faller, és a dir, en dues jornades on la comunitat fallera es manifesta i es mostra orgullosa de sí mateixa desfilant pel centre simbòlic de València. Fins a cert punt, això té un sentit que encaixa amb la pròpia dinàmica festiva, implicant, fins i tot, la seua pròpia secularització.


Per eixa motiu és absolutament delirant la proposta per tornar a introduir l'Ofrena i les falles en unes rígides propostes nacional-catòliques, o millor hauríem de dir "regional-catòliques". Definitivament, la curia arquebisbal valenciana, coneguda en tot el país per representar, amb el seu arquebisbe al capdavant, el sector més reaccionari, preconciliar i castellanitzador de l'Església espanyola, cola un gol dels que fan història a l'Ajuntament de València, a la Junta Central Fallera i al món faller.
En les darreres setmanes les comissions falleres han rebut per correu unes "instruccions" per assistir a l'Ofrena del Papa, unes instruccions que apareixen amb el segell de JCF, és a dir, un acte de caire estrictament arquebisbal i, per tant, d'un culte privat i no oficial, és assumit com a oficial i institucional per un organisme autònom municipal com és la JCF. És açò una nova mostra de que som un estat aconfessional?. Però no acaba ací la cosa, perquè l'esmentada Ofrena no té lloc en el seu espai habitual, sinó en una àrida àrea - el papòdrom -, de 17,30 a 21,00 hores, en plena vesprada de juliol, a unes temperatures extremes, i amb una representació selecta de cada comissió (presidents i falleres majors), que desfilaran davant una còpia de la imatge de la Geperudeta, però, compte, sense la presència del papa!, que probablement es presentarà al final. Es pot vore major despropòsit?


Ben curiosament, sembla que no totes les comissions pensen assistir a un acte que es pot convertir en una tortura per als desfilants (només menys de dos terços de les comissions s'havien inscrit). En tot cas, crec que el que s'ha de denunciar és la nova mostra de manipulació política i religiosa que suposa esta ofrena, on es torna a utilitzar el món faller com a moneda de canvi en la promoció de determinades opcions confessionals i ideològiques, instrumentalitzant els sentiments festius dels fallers i falleres. I el que és pitjor, es pretén reintroduir en els camins de la religió catòlica - una opció religiosa més però no la única - una festa que per pròpia supervivència necessita ser oberta, plural, aconfessional. Per una altra banda, i per finalitzar, potser també caldria vore amb quina inconsciència o actitud acrítica gran part del món faller es deixa seduir per determinades propostes, potser pensant només en un lluïment mediàtic, que també, al cap i a la fi, tampoc serà tal. Aprofitant la visita del papa, ara ja tan deslluïda i fora de lloc pels tràgics esdeveniments que s'acaben de produir, caldrà fer, doncs, acte de constricció i propòsit d'esmena.


Gil-Manuel Hernàndez

[publicat originalment el 4 de juliol de 2006]

Falles, festes i participació ciutadana


La dimensió pública i cívica de les Falles ha cobrat una nova perspectiva ens els últims anys al cap i casal. La política de subvencions mampresa per l’Ajuntament, amb ajudes a les comissions de falla destinades a sufragar part del cadafal i la il·luminació; la creixent ocupació, en ocasions abassegadora, del carrer i els espais públics per part de les comissions falleres, i la progressiva consideració patrimonial de les Falles com a bé cultural, són elements que posen sobre la taula la necessitat d’abordar l’articulació entre la festa de les Falles, les institucions i el conjunt de la ciutat. Prova d’esta nova realitat és el fet que en les passades eleccions municipals tots els partits polítics inclogueren en els seus programes electorals un apartat dedicat a les festes i, en concret, a les Falles. Però en pocs casos es plantejava una formulació global de les festes com un espai que poguera ser compartit per tots els ciutadans.


De fet, l’estructura i l’organització actuals de les Falles encara responen a una manera de fer festa més pròpia d’altres èpoques en què les relacions de veïnatge eren l’element que aglutinava un grup de persones alhora de desenvolupar la seua activitat festiva i, per tant, el carrer que compartien era el seu marc natural. Però les formes de socialització han canviat molt en els darrers anys i les afinitats en un grup de persones vénen marcades més aïnes per altres tipus de relacions o elements compartits, més enllà del simple fet de ser veïns. D’esta manera, hi ha molts fallers que militen en comissions que no són les del carrer on viuen —el cas més clar seria el de moltes comissions de la Ciutat Vella— i que s’apunten a una falla en funció d’altres elements (amistats, família, afinitats de tot tipus).


D’altra banda, hi ha l’excés de zel reglamentarista, que imposa una concepció de la festa exclusiva i excloent, amb una clara reminiscència de la voluntat de control per part de l’autoritat —qui encara tutela la creació de les comissions de falla. Tot plegat fa que s’establisca una identificació errònia i exclusiva dels fallers només amb les persones censades en comissions, quan la realitat és més complexa: amb molts “festers no fallers” adscrits a les comissions i, en canvi, molts “fallers de fet” que estan fora de les comissions perquè no se senten identificats amb el model oficial. Així, cada vegada està més estesa la pràctica de fer i cremar una falla per part de col·lectius ciutadans diversos. Pense en la falla plantada pels alumnes de la Universitat Popular de Russafa (deliciosa i molt més fallera que molts dels “monuments” pagats per algunes comissions), la falleta “silvestre” del carrer de Maties Perelló, la del Casal Jaume I de la Malva-rosa, la falla de Salvem l’Horta de Benimaclet contra la construcció de la ronda nord l’any 2001 o, ja remuntant-nos a la dècada dels vuitanta i noranta, la falla pacifista de Benicalap (un projecte del Casal de Joves del barri, que aglutinava una desena d’associacions veïnals, joves, culturals, feministes, solidàries i progressistes) i la falla alternativa del Col·lectiu Joves de Meliana, experiències estes últimes tristament oblidades i que gaudiren en el seu moment de certa continuïtat. Curiosament —o no tant— estes iniciatives constituïxen clars exemples de la vitalitat i vigència que poden tindre encara les falles com a instrument per a expressar idees i crítica. I de com es pot fer festa sense necessitat de premis, reglaments, macrodesfilades o revetles-botellot. També sense necessitat de pressupostos milionaris. I paradoxalment, es tracta d’iniciatives dutes a terme per persones que no encaixen en el model oficial d’esta festa i que, fins i tot, serien titlades d’“antifalleres” per molts “benpensants”.


Al remat, subjau la necessitat d’una concepció de la festa més oberta, participativa i plural, que permeta unes falles més “cíviques” —si se’m permet l’expressió en un sentit lax—, en les quals es puguen sentir inclosos sectors més amplis de ciutadans que no amb les Falles actuals. El problema és a qui correspon prendre la iniciativa. No sembla que la Junta Central Fallera, un organisme que, tot i els recents intents per actualitzar l’estructura i organització de la festa, es veu per definició abocat quasi en exclusiva a la gestió diària, haja de ser el fòrum més adequat per a posar en marxa este debat.


Certament, es troba a faltar un òrgan de reflexió institucional on es puguen abordar aquestes qüestions. I moltes més, com ara la sostenibilitat de les Falles, les difícils relacions amb el veïnat, la salvaguarda del patrimoni o les propostes de canvi del calendari faller, entre d’altres. L’intent de (re)pensar la festa de les Falles en totes les seues dimensions demana tenir en compte tots els sectors implicats —que, com hem dit, són molts més que els fallers “de dret” o militants— i posa de manifest la necessitat de constituir una mena d’“observatori faller” on estiguen presents tots els sectors vinculats directament a la festa (Junta Central Fallera, artistes fallers, comissions...), però també altres representants de la societat civil que hi tenen relació (associacions ciutadanes de tot tipus, organitzacions empresarials, Universitat, mitjans de comunicació, Consell de la Joventut, estudiosos) que faça de laboratori d’idees per a les Falles.


En realitat, tota reflexió i iniciativa cap a un model de festa més integrador hauria d’estendre’s al conjunt de festes del cap i casal: tant pel que fa a les celebracions de caràcter religiós, a fi que aconseguira una vertadera projecció global —moltes voltes la que han aconseguit fins ara ha sigut a pesar de la desídia de les autoritats—, com a la resta de festes, que haurien de desenvolupar el seu caràcter cívic. I és que qualsevol proposta en este camp s’hauria d’inserir en una reformulació global i més àmplia del calendari festiu de la ciutat de València, que demana noves vies de participació i d’encaix amb les noves realitats socials i culturals.


Josep Lluís Marín

[publicat originalment el 21 de juny de 2006]

Sobre "Recorregut mamellut"


Francament decebedor m’ha semblat l’article de C. Andreu “Recorregut mamellut” en l’últim número de la revista Cendra. Com diu l’autor en la introducció del seu article, la presència de ninots que representen dones amb grans mamelles no ha variat en els últims 40 anys. Probablement la seua aparició va estar associada al fenomen anomenat “destape”, en una època en la qual s’experimentà un cert alliberament sexual després d’una llarguíssima i fosca temporada de repressió. En aquell moment la seua aparició va ser molt significativa, reflex dels temps que corrien, quan la dona bé era venerada o vilipendiada o, simplement, considerada un objecte sexual destinada a donar plaer a l’home. Ara, el 2006, no deixa de ser curiós que estos ninots continuen presents. Però almenys, ja que els ninots no han variat, esperava que sí haguera variat la mirada de l’espectador. ¿Veuen els espectadors masculins estos ninots com els veien fa 40 anys? ¿Què significa la presència d’estos ninots en les falles de l’actualitat? Se m’hi acuden moltes reflexions.


D’una banda, pense que, en certa manera, estos ninots s’han convertit en un element típic de les falles. Sembla que una falla no és una falla si no apareix un d’estos ninots, igual que un betlem no és un betlem si no hi ha un caganer. ¿Com s’explica, si no, la presència totalment fora de lloc, d’una escena d’estes característiques a la falla de l’Ajuntament d’enguany? En una falla que pretén transmetre un missatge optimista sobre un futur harmoniós i pacífic, que evoca un món sense guerres, sense desigualtats, sense injustícies, de sobte una escena mostrava un home assegut entre els dos impossibles, per descomunals, pits d’una dona, assegurant que eixe era el futur perfecte per a ell. Un missatge marcadament masclista, barroer i, al meu parer, completament desencertat, contrari al missatge i l’estil de la resta de la falla.


D’altra banda, pense també que, efectivament, encara hi ha espectadors amb aquella mirada de temps passats, on les dones eren representades com a objectes sexuals i on les relacions entre homes i dones estaven marcades pels prejudicis que havia imposat el masclisme secular. Sí, la sexualitat és un dels àmbits on menys avanços s’han fet, a pesar dels esforços de Kinsey, Masters & Johnson, Shere Hite, i dels simplistes programes de televisió que han proliferat últimament. Les dones encara continuen sent objectes sexuals, només que ara desitgen uns pits amb una grandària que sobrepassa les possibilitats de la natura, però per això ha avançat la cirurgia. En este sentit, i desafortunadament, estos ninots continuen sent reflex del seu temps. ¿És que no hem arribat ni tan sols a desenvolupar una mirada crítica? L’article de C. Andreu tristament sembla negar esta esperança.


Montse Morales

[publicat originalment l'11 de juny de 2006]

Per un nou sistema oficial de premis de falla



Hi ha un fet innegable en la nostra festa i és el caràcter polèmic dels premis a les falles, una situació recurrent que provoca una insatisfacció constant i generalitzada, quan no una resignació davant la impotència de transformar les coses. Este és un fet cada volta més present en taules redones i manifestacions públiques i, per tant, es planteja la necessitat de fer una aportació al debat amb una proposta que puga donar resposta als diversos interessos i aspiracions dels diversos sectors implicats. Després de molt estudiar-ho, volem fer pública una proposta en ferm per a transformar l’actual sistema de premis del concurs artístic de falles en un nou sistema, on, a banda de la legítima aspiració de les comissions a vore satisfets els seus anhels de premi, es reconega també el treball dels professionals de la construcció de falles. La proposta que tot seguit detallem es referix específicament a les falles grans, però es pot adaptar sense cap problema a les falles infantils.

Actualment, des que es va posar en marxa el sistema vigent, les falles estan estructurades en seccions, que classifiquen els cadafals pel seu cost econòmic. Amb el temps, les seccions han anat creixent fins a les 17 que ara n’hi ha. Dins de cada secció, atenent el nombre de participants, es concedixen un nombre concret de premis. Així, en 2006, en la secció especial se n’han entregat 13; en les seccions primera A, tercera A, tercera B i quarta A, s’han atorgat 14 premis per secció; en la secció primera B, 15; en la secció segona B, 16; en la secció segona A, 17; en la secció quarta B, 12; en la secció quinta B, 10; en la secció quinta A, 9; en les seccions sexta A i B, 8 per secció, i en les seccions sexta C i sèptima A, B i C, un total de 7 per secció. A més, en cada secció s’atorguen tres premis d’enginy i gràcia, i en un concurs oficial paral·lel es concedixen diversos premis a les falles més innovadores o experimentals. Amb este sistema queda assegurat que una sèrie determinada de comissions poden vore acomplit un dels seus majors desitjos: no sols el premi, per baix que siga, sinó el dret que açò dóna d’anar cap al centre i desfilar per recollir el premi de mans de la fallera major de València, amb la consegüent alegria per a la fallera major de la comissió, que així pot lluir-se millor en el seu regnat, i per a la comissió, que d’esta manera té un acte important on pot afirmar la seua identitat davant la ciutat.
Amb tot, encara que els fallers puguen restar raonablement satisfets amb el sistema oficial, no passa igual amb els artistes, ja que, encara que és ben cert que un primer, un segon o un tercer premi en una secció són importants, especialment com més alta és la secció, els premis d’enginy i gràcia resten com a simples guardons de consolació, i com més baixen de secció els premis, a partir del quart quasi no tenen rellevància artística. Recordem que estem parlant d’un concurs oficial de l’Ajuntament que pretén premiar el caràcter artístic de les falles, un caràcter que li conferix l’obra majoritària dels artistes i professionals (fusters, pintors, escultors, retolistes, guionistes, dissenyadors) amb una provada trajectòria en els obradors fallers. Allò que volem dir és que, amb la lògica vertical i jeràrquica ara dominant, la major part dels premis passen desapercebuts i res diuen realment de les qualitats i els autors que participen en una falla. En este sentit, quin ressò pot tindre dir que una falla té el premi 14 de la secció tercera B?

Atenent, per tant, al fet que allò que realment busca l’Ajuntament, amb el seu concurs oficial, és reconéixer el mèrit artístic de les falles, tant a les comissions que les contracten com als artistes i professionals que les elaboren, estimem que el sistema actual contenta els fallers però no prestigia els cadafals i la ingent tasca que porten darrere, com el mateix Ajuntament de València ha reconegut enguany atorgant la medalla d’or de la ciutat al Gremi Artesà d’Artistes Fallers.

A partir d’estes constatacions, la nostra proposta pretén conciliar els drets dels fallers de gaudir de la festa del premis i el dret dels artistes i professionals de vore reconeguda la seua faena, alhora que aconseguim que el públic en general sàpia valorar millor les diverses facetes que intervenen en la construcció d’una falla. En compliment d’estos tres objectius, que es condensen en el desig de fer el concurs oficial artístic de falles més prestigiós possible, plantegem una proposta de nou sistema de premis oficials que combina la lògica vertical i jeràrquica vigent (de les seccions ordenades per pressupostos) amb una lògica horitzontal i temàtica inspirada en el model dels festivals de cinema, reconeguda internacionalment. Sabut és que el sistema de premis cinematogràfics, plasmat en els més significats festivals d’arreu del món, entre els quals hi ha la Mostra de Cinema del Mediterrani organitzada per l’Ajuntament de València, premia les pel·lícules en funció de determinades àrees artístiques que reconeixen habilitats creatives: premi al millor director, a la millor pel·lícula, a la millor actriu, al millor actor secundari, a la millor fotografia, al millor guió, al millor so, entre d’altres. Doncs bé, la nostra proposta intenta adaptar este sistema al món de les falles, acoblant-lo a les especificitats de la construcció i execució de cadafals.

Concretant la nostra proposta, es tractaria, d’entrada, de substituir el sistema actual per un altre en principi horitzontal i temàtic. En este sentit, hi hauria nou premis: a la millor pintura, al millor modelatge, a la millor composició, a la millor fusteria, al millor guió, a la millor sàtira (o enginy i gràcia), als millors versos explicatius, a la falla més innovadora o experimental i, per últim, a la millor falla en conjunt, sense que este premi fóra la suma mecànica dels apartats anteriors. D’altra banda, la concessió dels premis hauria de ser discrecional, de manera que alguns d’estos premis poguera quedar desert, sense que això haguera d’entendre’s com un demèrit de la festa, sinó, ben al contrari, com una manera de prestigiar-la. Certament, podria ocórrer que una sola falla poguera copar en cada secció tots els premis o almenys una part important, deixant-ne la resta sense premi. En principi, esta situació no seria la més comuna, ja que els premis podrien estar repartits. Però, per si de cas poguera donar-se, en la nostra proposta introduïm una modificació respecte al sistema cinematogràfic. Esta modificació consistix a donar tres premis per categoria, llevat de la millor falla en conjunt, que sols tindria un premi. Inclús podrien concedir-se dos o tres accèssits més per categoria. Es podria donar el cas que, imaginem-ho, una falla “arrasara” i guanyara bona part dels nou primers premis atorgats, però qualsevol altra comissió, fóra de la secció que fóra, podria endur-se un segon premi d’escultura i guió, un tercer premi de fusteria i composició, i un accèssit en versos o enginy i gràcia. L’assistència al centre a replegar el premi estaria igualment assegurada.

Amb este sistema, evidentment, el jurat hauria de demostrar àmpliament la seua qualificació, ponderant els mèrits de les falles en les diverses categories de premi, alhora que cada artista o professional de taller voria també els seus treballs més reconeguts. A més, insistim, entre els fallers i sobretot el públic en general es crearia una major cultura de falla, i fins i tot les comissions voldrien incentivar un aspecte concret de la falla o un altre, amb l’objectiu de guanyar un premi en eixa categoria. Evidentment, el premi de falla en conjunt seria el de major ressò, però també els altres serien prestigiosos. A més a més, per a la història de la festa, fins i tot durant els dies que es poden visitar les falles, obtindríem una valuosa informació sobre les virtuts concretes de les falles premiades.

En definitiva, només hem volgut plantejar una proposta que vol obrir un debat i que, per tant, està oberta a aportacions, modificacions i millores. L’objectiu últim és prestigiar la qualitat dels nostres cadafals i el treball dels professionals que els fan possibles.

Gil Manuel Hernández, Josep Lluís Marín, Lluís Mesa i Javier Mozas
[publicat originalment el 31 de maig de 2006]

Les dues elits i les falles


Un dels llocs comuns dels discursos sobre les Falles és l'afirmació de que aquestes les fa el poble. Ara bé, el concepte de poble és molt sufrit, i pel que fa al perfil sociològic dels fallers i falleres seria més addient assenyalar que el col·lectiu faller està integrat fonamentalment per grups de classe mitja, nivell cultural mitjà-baix, ocupació majoritària en el sector serveis i lleuger predomini de les comarques sobre el cap i casal. Per tant, l'ús i abús del "poble" com a subjecte social artífex de les falles respón a diversos interessos ideològics que formulen les diverses del fenomen faller.


És per això que cal prestar atenció no sols als discursos contraposats sobre les Falles com als seus emissors. I ací on es pot parlar de dues elits ben diferenciades que articulen sengles interpretacions de la festa fallera. D'una banda trobem a una elit de caire econòmic i social, ideològicament conservadora. que pertany als estrats més alts de la societat. Aquesta elit veu les Falles com una festa vulgar, fins i tot xocarrera, una festa que és el regne de les passions populars, on manca el bon gust i la cultura refinada, terreny de masses grises i divertiments grotescos. Els membres d'aquesta elit tenen dues exixides; o anarse'n a esquiar o de vacances als seus vedats particulars, o participar en la festa d'una forma peculiar: intentant reproduir el seu predomini social a través de la festa. A tal efecte es munten els més selectes paradors i s'organitzen els més exclusius actes en comissions no menys exclusives, on les classes altes proveeixen de falleres majors, fallers d'honor i algun que altre president. L'Eixample valencià o algunes noves comissions de « nous rics » és un bon exemple d'aquesta forma de viure la festa, populista, que no popular.. Així doncs, l'elit econòmica rebutja el gros de la festa fallera però n'accepta una part d'ella, reconfigurada al seu gust i objectius.


D'altra banda existeix una elit intel·lectual, posicionada en l'esquerra i en determinats sectors nacionalistes, que valora negativament les Falles. Segons aquesta lectura les Falles són una festa no popular, tancada, dominada pel més reaccionari de la societat, expressió del blaverisme més recalcitrant, alienada i també vulgar. Els defensors d'aquesta postura, en nom de la racionalitat, la visió crítica del món i una específica visió del que hauria de ser la cultura popular, tampoc solen quedar-se per Falles. Com que aquestes són identificades amb la coentor i la horterada, antinomies del bon gust progressista, la solució es fugir i aprofitar per a fer vacances o lliurar-se a la vertadera cultura, procurant de no barrejar-se -ni contaminar-se- amb la festa del carrer. Això no obstant, alguns representants d'aquesta elit intel·lectual es queden i aposten per renovar la festa, davant l'esceptisme i incomprensió dels companys d'elit i el menyspreu i prevenció dels sectors conservadors.


En qualsevol cas la paradoxa és que tant l'elit econòmica com la intel·lectual, per raons i principis diferents, acaben coincidint en un mateix comportament: no participar plenament en la festa. Uns perquè normalment són socialment invisibles i intenten preservar el seu alt estatus - a no ser que es mostren “generosament” com a protectors del “poble faller” - i altres perquè desepareixen de l'escena quotidiana quan la realitat festiva es revela massa incòmoda per als prejudicis ideològics progressistes, la qüestió és que les dues elietes acaben rebutjant una festa què, amb totes les seues contradiccions, es revela popular, encara que amb diferents nivells i formes de participació: la dels fallers, la dels veïns, la dels turistes, la dels ciutadans, la dels espectadors. Una popularitat tan complexa i plena de matissos que desafia dogmes, interpretacions esquemàtiques i voluntarismes diversos. És per això què, més enllà dels tòpics de tota mena, la festa fallera sols pot ser interpretada des de la seua vivència, és a dir, des de dins, sense apriorismes elitistes, per tal de captar la innata pluralitat que la caracteritza. Sols amb la implicació, doncs, es pot ser subjecte actiu en la festa, en qualsevol festa.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

[publicat originalment el 27 de maig de 2006]

La nit fallera

Nit del 18 de Març de 2006. Esperant junt a un grup d'amics el començament de la Nit del Foc vora riu es contempla un rogle al centre del Passeig de l'Albereda. Sembla com si una mena d'acte ritual estiguera a punt de començar observant els rostres ansiosos de la gent que limita la zona. Un instant després, les espurnes dels borratxos inunden l'espai convertint les cares ansioses en cares plenes de por que intenten fugir del perill evident que suposa el llançament d'aquests elements pirotècnics. El grup d'amics i la massa que espera pacíficament ja no ho fa tant; comencen les carreres... La festa es converteix en descontrol.

Afortunadament el dispar dels petards disminueix fins desaparéixer en favor dels focs aeris. Acabat l'espectacle d'Antonio Caballer i rius de gent comencen a moure's cap a les zones de marxa. L'alegria i l'emoció per la vistositat i el color del castell de focs es tornen en una simfonia de crits i carreres per la nova aparició del soroll característic del borratxo. Això si, ara el recinte ja no és tal recinte, la limitació central anterior no existeix i el perill augmenta en gran proporció...


Superada la segona ofensiva "borratxera", el grup d'amics, per votació majoritària i en contra del pensament de qui escriu aquestes línies, dirigeix els seus pasos al paradigma de la festa nocturna en Falles: la zona de Blanqueries i el seu entorn (Torres de Serrans incloses, evidentment).La descripció d'allò que es veu allí es pot definir amb només una paraula: caos. Gent pujada als semàfors, jardins amb ampolles de beguda per tot arreu, aglomeracions entorn a refrigeradors portàtils i gots de plàstic, estrets corredors entre la multitud per on, teòricament, poder eixir en cas de perill... En definitiva, la nit fallera.


Animats per l'ambient que es contempla en la revetla que el grup d'amics té a uns metres, comença la immersió entre un mar de gent que s'amuntona entorn als sons "paxanguers" que surten dels altaveus de les diverses discoteques mòbils que hi ha. L'ambient d'alegria i marxa que s'observava des de fora es converteix en un ambient sufocant on les espentes i el poc espai van decrementant el bon humor del grup a mesura que arriben al centre neuràlgic de la marxa. Després de la titànica tasca de situar-se i posats a gaudir de la música, el ball i les bromes semblen fer oblidar entre els membres del grup l'odissea viscuda fins a eixe moment. A la fi la diversió sembla prendre el protagonisme de la nit.Malgrat l'esperança de diversió, de nou una guerra de borratxos entre dos bàndols (uns situats a la revetla i altres als jardins de vora riu) fa rebrotar el pànic. Les tanques que marquen els diferents quiosquets de beguda es converteixen en pressons per als improvisats cambrers degut a l'arribada de borratxos des de l'aire que van a parar exactament dins.
Acabades les successives batalles campals de pirotècnia al més pur estil dels arquers medievals, la diversió (que apareix i desapareix com el Guadiana) torna a imposar-se... però dura ben poc. Al costat del grup d'amics un d'ells rep inesperadament una espenta gràcies a una persona que cau d'esquenes sobre ell; una baralla entre dos forma un altre rogle (esta vegada no per culpa de la pirotècnia) la gent atemorida no vol saber res d'això i tracta de distanciar-se per si de cas algun colp de puny s'escapa de l'improvisat "ring" de combat. La lluita acaba i tot sembla tornar a la normalitat... Ja són les 3 del matí, queda poc perquè la revetla arribe al seu final. Donada aquesta situació el grup d'amics decideix retirar-se a descansar... els ànims estan per terra i allò que prometia ser una nit fallera amb totes les de la llei, resulta en una decebedora nit que podria correspondre a qualsevol nit de dissabte en València. Després d'aquest relat verídic es pot extreure una conclusió: la nit fallera ha esdevingut una nit normal, una nit sense cap diferència amb qualsevol altra nit de l'any, una nit on la festa fallera només serveix d'excusa per massificar les zones de marxa i augmentar la permissivitat front als excesos que habitualment comet la gent quan surt a "divertir-se" .

La nit fallera s'ha convertit en el centre neuràlgic de la setmana festiva, degradant conseqüentment l'activitat matinal de les comissions i, en general, de tota la població que s'hauria d'interessar per altres esdeveniments de la tradició fallera relegats a una n-sima posició dins del programa festiu.

Però l'aspecte més greu no és que la nit fallera s'haja convertit en el centre neuràlgic, no. L'aspecte més negatiu és que la nit fallera ja no és nit fallera... ja no s'aprofita per fer revetles populars, per potenciar els recorreguts dels cadafals del centre històric, per recuperar tradicions festives pròpies de les Falles... la nit fallera s'ha banalitzat i ha perdut l'essència de la Festa, és a dir, el seu caracter popular en benefici d'un caràcter globalitzat on les massificacions i el "borreguisme" han pres el protagonisme absolut de la vida nocturna de les Falles.

No es pot culpar al complet a la població fallera ni a Junta Central Fallera perquè aquest fenomen va més enllà de l'àmbit estrictament faller, però el que si és clar és que ambdós elements de la festa (comissions i organisme rector) podrien fer més per potenciar una nit fallera on els elements que embruten els arrels festius de les Falles s'anaren eliminant progressivament envers un model més sostenible (sense oblidar mai la diversió i la marxa en la seua vessant més sana) on la mesura i la recuperació de les tradicions més populars del nostre territori fester reprengueren el terreny que mai haurien d'haver perdut.NOTA: Per a il·lustrar aquesta reflexió, ací hi ha vincles a vídeos on es pot veure reflectides totes les actituds i comportaments que abans s'han esmentat. Per descomptat, tots els vídeos tenen la nit fallera com a marc de fons.
Javixu
[publicat originalment el 26 de maig de 2006]