divendres, 20 de novembre de 2009

Déjà vu faller




Falles revisitades del 2010:
Res de nou davall el sol




En 2006, la pel·lícula Déjà vu, del director Tony Scott i amb Denzel Washington i Paula Patton com a principals protagonistes, va posar d’actualitat el fenomen psicològic de la paramnèsia o sensació d’haver viscut o experimentat abans una vivència que s’està desenrotllant en eixos moments.


Quan el 23 d’octubre vaig assistir a la inauguració de l’exposició organitzada per la Federació de Falles d’Especial de València per a presentar els projectes del 2010 vaig tindre la sensació d’haver vist abans “alguna cosa” del que els meus ulls contemplaven en eixos moments. El conjunt era diferent però hi havia elements, figures... que em sonaven amb insistència. Per moments vaig tindre una lleugera sensació de déjà vu.
En absolut vull dir que les maquetes que allí s’exhibien foren còpies mimètiques d’altres projectes anteriors. Res més lluny de la realitat i com a ratificació cal recordar la relativitat sobre el que és original i el que és còpia en el món de les arts plàstiques en general i de les falles en particular (per a més informació sobre este aspecte es pot consultar la monografia “Original i còpia”, que vaig publicar en el llibret de la Falla Joan d’Aguiló- Gaspar Aguilar del 2009).
Entre les deu propostes presentades a les Drassanes hi havia de tot: projectes nous en la seua grandiositat, atractives composicions, apostes per un canvi de tendència, zenit de l’exuberància desbordada, atreviment reconduït —es pot pintar una pel·lícula rodada en blanc i negre?—, classicisme en convivència amb una tendència cap a la —a vegades exagerada— estilització... En definitiva, de tot un poc, com ha de ser, encara que vaig poder detectar també una certa —i preocupant?— uniformitat formal per l’autoria d’alguns projectes. Els èxits manen. És lògic i normal.
Però, en quasi totes les maquetes, hi havia alguna cosa que despertava els meus records i que inconscientment relacionava amb falles que havia contemplat (i admirat) en anys anteriors, en alguns casos dècades abans. Pura casualitat o han servit de font d’inspiració per a crear un nou projecte, millorat, ampliat i perfeccionat? De segur que són imaginacions meues, encara que tot encaixa dins del món de les ciències psíquiques.
El recurs al fanal d’enllumenat públic per a aconseguir alçària i amplitud que utilitza Vicent Llàcer en Pelqueveigesticboig per a Na Jordana resulta eficaç... però ja va ser utilitzat en 2006 pels germans García Ribas en l’Antiga de Campanar (Ballant al so).
Amb Rumb al paradís, de Convent de Jerusalem, Paco López se supera a si mateix en exotisme, profusió de figures i en la reiteració de les formes característiques del rococó... però el cap del coronament no els recorda remotament l’utilitzat per Pasqual Gimeno en 1968 en Exposició (Les hores) o més fefaentment a la de Martínez Mollà en Na Jordana (Xe, quin món!) eixe mateix any?
Manolo Algarra portarà a Almirall Cadarso-Comte d’Altea la frivolitat dels feliços anys vint (Crisi? What crisis?)... però el mafiós ricàs de la butaca no recorda la madame i les cabareteres no reproduïxen d’alguna forma el posat de la xica del cigarret de València, ciutat prohibida (Na Jordana, 2006)? També d’eixa daurada dècada era la parella de ball de l’Antiga de Campanar del 2006.
Amb el seu bon fer demostrat en Primera A, Fede Ferrer ha obtingut la ratificació de la Falla Exposició... però el seu Confiança et poden donar, però no n’has d’abusar no recorda algun grup infantil presentat a l’Exposició del Ninot en els últims anys?.
En La família Skala, que Latorre i Sanz presenten a Cuba-Literat Azorín, és palés el segell de Ramon Pla en tons, rostres i ambientació (hi ha continuïtat del Sherlock Holmes d’Exposició en 2007). Igualment, s’utilitza un element de recurrent èxit com és l’escala per a portar-la fins al més alt del coronament (Luna va fer-ne una d’este tipus en 1968 en Titulats a la plaça del Mercat Central i Agulleiro va utilitzar-ne una altra intermèdia en La fam... a a la plaça del Pilar en 1984, per posar-ne només dos exemples).
Després de sorprendre en 2009 a la plaça del Pilar, Josep Lafarga presenta un projecte més efectista que espectacular: en Temps moderns utilitza un pla inclinat amb cotxe (els casos més recents són la Mercé en 2007 i l’Antiga de Campanar en 2006) i un inventor del telèfon de barbeta pronunciada (semblant a la de l’home dels joguets d’Exposició del 2007). A més, el Gremi d’Artistes va indultar un Chaplin de Temps moderns en 1999 que Manuel Algarra va realitzar per a Frederic Mistral-Murta.
Amb Planet falles, Pedro Santaeulalia utilitza un escocés amb helicó, un instrument de vent metall que ja havia utilitzat l’any 1972 Vicent Tortosa Biosca en Sobre la marxa per a Bailén-Xàtiva-Ferroviària, encara que en esta ocasió era portat per una rodanxona majorette assentada en un burro, animal substituït ara pel cos d’un valencià endormiscat.
En Regne de València-Duc de Calàbria, Alejandro Santaeulalia dóna nova vida a dos personatges anteriors: el bàrman de València, ciutat prohibida (Na Jordana, 2006) i l’anciana de Des que s’ha jubilat... (Sant Vicent-Periodista Azzati, 2008), ara reconvertida en una insinuant criada amb còfia.
En el Fòrum Faller Independent s’exposava recentment la semblança existent entre uns ninots que apareixen en el projecte L’hora de la veritat, que Armengol i Cimas han realitzat per a l’Antiga de Campanar, i uns dibuixos de l’artista Rodney Matthews. Ací queda l’observació.
Per al seu debut en Nou Campanar, Pere Baenas recorre a les figures d’uns enamorats. La composició és nova (incloses les desmesurades cabelleres i cascos per a guanyar amplitud), encara que el recurs ja l’ha utilitzat recentment Paco López Albert en L’encantament (Convent de Jerusalem, 2000) o Vicent Almela en Carme, t’estime (Na Jordana, 2005).
Després de quasi 150 anys de falles de les quals posseïm algun tipus d’imatge (il·lustració o fotografia) és difícil no trobar alguna coincidència, per llunyana que siga, en la utilització de recursos o figures, sense que això signifique copiar, perquè en molts casos s’ha superat el model. El que no es pot negar és la font d’inspiració. I en eixe aspecte, en les falles del 2010... res de nou davall el sol.

Joan Castelló

divendres, 9 d’octubre de 2009

Presentació del llibre "Na Jordana: 125 anys de falles a València", vol.I (discurs pronunciat el dia de la presentació al Casal de Na Jordana)



Corren temps atzarosos, temps de crisis i mutacions ràpids i transcendentals. Vivim una època, a més, on totes les certeses, totes les seguretats, tots els agafadors existencials, perden solidesa i cos. Les coses que abans creiem autèntiques es dissolen ara en un mar d’inautenticitats, de còpies barates, de succedanis marcats per la banalització, la frivolitat i la indolència. Hui en dia proliferen el zapping, el surfing i el shoping, és a dir, una vida en superfície. Són temps de consum ràpid, sense digestió, sense reflexió, sense profunditat, sense crítica.

En un ambient tant sinuós, tant esvarós, tant insegur, és lògic que els individus i els col•lectius busquen el territori perdut de la comunitat, la solidesa de la identitat compartida en la història comuna, en la memòria solidària. És esta una tendència visible en tot Occident, raó per la qual en pobles i ciutats ve proliferant un gust per la recuperació dels tresors del passat, en forma de patrimoni cultural, en forma de llegat ferm que ens servisca de fil conductor, a mode de brúixola i àncora en una època tant marcada per l’incertesa. Per això s’ha desfermat un autèntic frenesí commemoratiu, una efervescència rememorativa que ocupa a governs, empreses i associacions de la societat civil. Evidentment, les Falles, com a fenomen cultural complex que són, no podien ser una excepció. És més, atesa la seua dilatada trajectòria històrica, les Falles han apostat, amb gran energia, per la commemoració del seu propi i ric passat. Així, si en la dècada dels 60 es publicaren 5 llibres commemoratius de comissions falleres, i encara que ens els setanta foren sols 7, en els vuitanta ja foren 19, 69 en els noranta i més de 100 des de l’any 2000.La falla Plaça de Na Jordana es va unir aviat al corrent commemorativista, i ja en 1975 va editar un llibre pel seu 25 aniversari, i en 1984 un segon llibre pel centenari de la primera falla plantada a la demarcació. Després també va commemorar els 50 anys de la comissió moderna i els de falles d’especials i ara celebra el 125 aniversari del començament de la seua activitat festiva.

Tanmateix, i a diferència de la majoria de comissions, Na Jordana va apostar per un format on la història de la comissió servira per conèixer millor la història del barri on s’insereix i de les transformacions culturals de la ciutat de València. Per això, quan la falla es va adreçar a l’ADEF per tal d’encarregar-nos el llibre del 125 aniversari, responguèrem entusiasmats, perquè eixe era el tipus d’obra que ens abellia fer i corresponia plenament a la nostra filosofia de treball. Aviat, doncs, ens posarem mans a l’obra. D’entrada, cal dir que el nostre treball, que du per títol Na Jordana: 125 anys de falles a València, preten allunyar-se dels llibres commemoratius a l’ús de comissions falleres, és a dir, aquells que se centren en un repàs cronològic i episòdic de les principals fites de la vida de la comissió. Al mateix temps, deliberadament hem optat per no seguir la tradicional línia hagiogràfica que caracteritzen la majoria d’este tipus d’obres, centrades en l’exaltació acrítica de les gestes de la comissió. En la mateixa línia, hem apostat per una visió de la història de la falla en connexió amb el context sòcio-econòmic del barri del Carme i la ciutat de València. Finalment, hem adoptat una posició voluntàriament “desenfocada” de la història de Na Jordana. Això significa que lluny de contemplar la comissió fallera com una única unitat, permanent en el temps i en l’espai, hem optat per vore-la com una conseqüència moderna de tot un procés, fluid, plural, inestable i irregular, que s’endinsa en el temps i revela una història veritablement insospitada. Esta presa de postura metodològica, pensem que ressalta la gran riquesa etnològica de la trajectòria històrica de l’àrea fallera de Na Jordana, alhora que afegeix molta informació sobre la vida associativa i cultural del barri on s’ubica, el Carme.

En el nostre treball, a més, hem intentat adoptar una visió obertament interdisciplinar, a la manera dels anomenats “estudis culturals”, de tal forma que hi conflueixen la història (social, cultural i de l’art), l’antropologia urbana, la geografia urbana, la sociologia històrica i la filologia. A més, el nostre objecte d’estudi està definit teòricament com una expressió singular de la cultura popular en el trànsit de la tradició a la modernitat, des de les diverses aportacions de les esmentades disciplines. A partir de totes estes consideracions que defineixen el marc teòric de l’obra, hem definit tres grans hipòtesis de treball que han guiat la nostra investigació. La primera d’elles és que considerem que el procés de constitució de la comissió fallera moderna consta d’una sèrie d’etapes que podríem definir com un model de proliferació associativa atomitzada, procedent de la tradició associativa festiva preindustrial, que amb l’avanç de la modernitació de la societat urbana tendeix cap a la condensació en una única unitat associativa estable i organitzativament complexa. El referit model pretenem caracteritzar-lo a partir del cas estudiat de Na Jordana, raó per la qual parlarem del “model Na Jordana” com a referent paradigmàtic de la dinàmica associativa referida. Així, en lloc de contemplar l’actual comissió de Na Jordana com una unitat des del començament (un únic tronc originari), hem volgut demostrar que més be hi ha diverses arrels falleres associatives en el temps i en l’espai que sols en els anys cinquanta conflueixen en un sol tronc. Hi ha moltes Na Jordanes en el temps que acaben configurant una única Na Jordana. La segona hipòtesi sosté que a través de l’anàlisi del cas de Na Jordana podrem demostrar que la comissió fallera actua doblement: en primer lloc, com a ens articulador d’una sèrie d’identitats superposades; en segon lloc, com activador, en diferents graus, de cadascuna d’elles. Algunes d’estes identitats són d’abast superior (veïnal o barrial, ciutadana del cap-i-casal i valenciana) i altres ho són d’abast inferior (grups veïnals, grups familiars i grups d’amistat). La identitat fallera o de la comissió de falla se situaria tot just enmig, articulant i activant de diferent manera les identitats que estan tant per dalt com per baix. Per últim, i en tercer lloc, intentem demostrar que la festa de les Falles actua com un dispositiu adaptatiu de les classes populars al procés de modernització, fent-lo més digerible i permetent així la salvaguarda d’elements propis de la seua cultura popular, integrant alhora de manera més equilibrada i menys traumàtica tradició i modernitat.Per dur a terme la nostra investigació, hem desplegat una metodologia que conjuga la recopilació documental en profunditat (recerca bibliogràfica, hemerogràfica, documental i fotogràfica), tant en arxius i biblioteques públiques com privades, i les entrevistes realitzades a protagonistes de la història que relatem.

Quant a l’estructura de l’obra, consta de dos volums. En el primer (Les falles de Na Jordana: 1884-1954) repassem l’activitat fallera a l’àrea de Na Jordana des del segle XIX fins 1954, i en el segon estudiarem les diverses vessants de la comissió moderna de Na Jordana. El volum que ara presentem consta de dos grans blocs. El primer està dedicat a la contextualització del model Na Jordana. Per eixa raó, repassem l’evolució urbana del Carme i de l`àrea de la futura demarcació de Na Jordana dins les dinàmiques generals de transformació de la ciutat de València. Tot seguit, s’estudia amb detall l’entramat urbà del Carme a través d’un minuciós recorregut històric, artesanal i comercial, de les seues places i carrers, especialment dins la demarcació. A continuació es llança un esguard sobre l’evolució de les festes del cap-i-casal, amb especial atenció al sistema festiu del Carme, dins del qual les Falles reeixiran especialment. A partir d’ací un nou capítol repassa l’evolució de la festa fallera a la ciutat i al barri, per tal d’emmarcar l’emergència de l’activitat festívola dins la demarcació de Na Jordana. Per últim, es fa un petit estudi sobre el naixement i transformacions experimentades per la comissió fallera des del seu naixement fins la seua consolidació a mitjans del segle XX, com a context on situar el desenvolupament de l’activitat associativa fallera a l’àrea de Na Jordana.En el segon bloc del llibre s’aborda la investigació concreta del “cas Na Jordana” exposant, per ordre cronològic d’aparició, les trajectòries de les diverses comissions falleres que convisqueren a l’àrea de Na Jordana entre 1884 i 1954. És el cas de Plaça de Na Jordana (1884-1954), Na Jordana-Soguers (1887-1943), Na Jordana-Burjassot (1889-1952), Guillem de Castro-Na Jordana-Beneficència (1904-1953), Dalt-Fos i Na Jordana-Dalt i Fos (1931-1944). Amb tot, també es repassa l’activitat fallera infantil en la zona. A partir d’ací es realitza una sociologia aproximada dels fallers i falleres de l’àrea que ha pogut estar documentada, acabant esta part i el treball amb un capítol general de conclusions. Ja en la recta final, voldria agrair la col•laboració de tota la gent de Na Jordana, especialment la més major, que tant amablement ens ha aportat el seu treball o els seus coneixements, així com la col•laboració de col•leccionistes, professionals i amants de la festa, que ens han ajudat amb els seus documents o suggeriments.

També voldria agrair la disposició del Museu Valencià d’Etnologia, que va fer possible l’exposició que d’alguna manera va preludiar este treball. No es pot deixar d’esmentar, tampoc, la generosa aportació de la Regidoria de Festes i Cultura Popular de l’Ajuntament de València. Per últim, vull esmentar a l’equip redactor d’esta obra, composat per Pere Borrego, Vicent Borrego, Rafael Solaz, Jesús Peris, Joan Castelló, Javier Mozas, Josep Martínez Tormo, així com a la resta de membres de l’ADEF, que han fet pinya amb este engrescador projecte, gaudint de la feina i de la ferma amistat que ens uneix.

Des de l’ADEF, que és a punt d’acomplir els seus 20 anys, hem intentat fer un treball el més honest, científic i rigorós possible, tot i que de segur hi haurà mancances que sols futurs investigadors hauran d’esmenar i corregir. De moment, estem molt satisfets i contents dels resultats, que ara els amables lectors hauran de jutjar. Ja ho deia al començament: corren temps volàtils i superficials, de zapping, de surfing, de shoping, d’una vida en superfície. Temps que també fan que la nostra estimada festa haja anat descurant allò essencial per a concentrar energies en allò prescindible. Per això el passat de les Falles ens sembla, en certa forma, un dipòsit moral de virtuts hui molt necessàries, com la solidaritat, la germanor, la senzillesa, la humilitat, virtuts que només els fallers i falleres del carrer han pogut salvaguardar, virtuts que hui en dia corren perill davant l’oripell mediàtic, la flatulència social i l’anorèxia creativa que semblen escampar-se sense límits. Per eixa raó, insistisc, és important no oblidar certes lliçons del passat.La nostra estima per la festa, ho fa necessari. Perquè nosaltres també sentim amor per les Falles, tot i que no és un amor en busca de la vanitat ni el llorer, sinó més be un amor crític i reflexiu, això si, incondicional. En fi, novament gràcies de nou a Na Jordana per haver fet possible esta obra i moltes felicitats en el seu aniversari.

Només volguera cloure esta presentació amb uns versos del nostre ben estimat i enyorat mestre Josep Alarte i Querol, que crec que sintetitzen el nostre sentiment:

“Amb l’ànima oberta,
ben netes les mans,
pel nostre futur nascut hui,
demana nous ventsi fer-se a la mar
mon meravellós...
ton meravellós...
el meravellós país...”

Moltes gràcies


Gil-Manuel Hernàndez i Martí (President de l'Associació d'Estudis Fallers)

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Al voltant de 1909: centenari quatre naiximents històrics

1909 és un any que suposa un fre a l’evolució en la festa de les Falles, donat que l’Ajuntament decidix no donar premis (com venia fent des de 1901) per destinar tot el pressupost possible a l’Exposició Regional que estava a punt d’inaugurar-se un parell de mesos més tard. Tot i això, Lo Rat Penat s’encarrega de forma puntual de concedir els premis, recuperant de forma transitòria la tradició que la pròpia institució inaugurà en 1895. Este canvi, propicià que es plantaren la meitat de falles dels anys immediatament anteriors.

So Quelo, alcalde de València. Falla de la Plaça del Cabdill (1944). Artista: Modest González

En eixe any de 1909, del qual ara celebrem el centenari de l’Exposició Regional promoguda per Tomàs Trenor Palavicino, també tingué lloc el naiximent de sis persones que, amb el pas del temps, arribarien a ser artistes fallers: Ramon Rocatí Domínguez, Eduardo Calabuig Barea, José María Mas Marí, Aureli Damià Llisó, Carles Tarazona Torán i Modest González Latorre. Per commemorar este centenari i recordar el quefer d’estes persones, farem una breu comentari d’ells.

Ni metro ni vara... palmo a palmo. Falla de la Plaça del Cabdill (1961). Artista: Modest González

De Ramon Rocatí Domínguez (1909-1968) només tenim constància que va fer dues falles, i a més, en dos anys prou distants com foren 1931 i 1935 al districte de Jesús. No guanyà cap premi.

Eduardo Calabuig Barea (1909-1960) era un tallista que vivia al carrer de la Mare de Déu de Gràcia. En total, tenim constància de deu falles plantades entre els anys 1928 i 1945, la gran majoria de temàtica valenciana. Les seues falles no es plantaren en seccions importants, excepció feta de ¡Refraner valencià! (Gravador Esteve-Sorní, 1943) en la secció Primera. A més guanyà premis de menor entitat en 1929 i 1930.

José María Mas Marí (1909-1994), nascut a València, va ser el germà menor del llorejat Regino Mas. Ajudant del seu germà, es decidí a fer carrera en solitari com a artista faller a partir de 1932, realitzant almenys 28 falles a València fins a l’any 1953, la immensa majoria per a comissions del barri de Russafa les dels carrers Comte d’Altea i Ciril Amorós. Plantà en totes les seccions menys en l’Especial. Els seus treballs foren reconeguts pel públic, les comissions per a les qual plantà i pel jurat, com ho demostra els premis aconseguits. De la seua trajectòria destaquem els primer premis aconseguits amb: Lo que era antes... y lo que es ahora (Joaquim Costa-Comte d’Altea, 1941, secció Segona); Animals per als Viveros (Císcar, 1943, enginy i gràcia de secció Segona); per a la falla Salamanca-Comte d’Altea (1944, secció Segona); i El nuevo diccionario de Mercurio (Plaça dels Porxets, 1950, secció Primera). L’any 1954 suposà un punt d’inflexió per a Mas perquè va emigrar a l’Argentina, invitat pel govern peronista per a construir la falla de l’associació El Túria, i posteriorment per a les localitats de Mar de Plata, Ayacucho i Santa Teresita.

Aureli Damià Llisó (1909-1968) era un fill de pares alzirenys que emigraren al districte de la Misericòrdia de la ciutat de València quan Aureli tenia 2 anys. El seu pare era fuster i el seu germà, pintor, raó per la qual tenia relació amb estes arts plàstiques i provà sort com a artista faller. Se li coneixen només 8 falles, plantades entre 1932 i 1944 totes menys una als diferents carrers del barri de Russafa i en diferents cantons del carrer de Santa Teresa del nucli històric. Participà en la secció Segona (quan es crearen les seccions) i només obtingué un accèssit.


La muerte del teatro. Plaça de Sant Jaume (1947). Artista: Carles Tarazona

Carles Tarazona Torán (1909-1991) va ser un artista faller destacat per la seua producció artística, però també com a pintor, dissenyador i ilustrador. Nascut a Mèxic, es traslladà a València. Començà la seua trajectòria fallera amb el tallista Vicente Hurtado, amb qui va firmar les seues 5 falles de la primera etapa entre 1934 i 1936 en la secció Segona. Després d’un parèntesi, tornà a la construcció de cadafals en 1945, plantant un total de 28 falles fins a l’any 1952 en qupe s’exilià a Mèxic per a treballar com a pintor, tallista i decorador. En esta segona etapa tingué una modesta participació en la secció Especial (El so Quelo i la plaça del Cabdill, Plaça de la Reina, 1948; i Vitamines, Plaça de Sant Jaume, 1949), però destacada en la secció Primera, on plantà per a comissions com la plaça de Sant Jaume, Espartero o la plaça de la Mercé, aconseguint el primer premi en dues ocasions, 1947 i 1948, esta última arredonida amb el d’enginy i gràcia. Com a curiositat, cal citar que és l’únic que ha plantat tres falles en el mateix any (1950) en la secció Primera. Al final de la seua vida, en 1984, deixà Mèxic per tornar definitivament a València, ciutat en la qual va morir el 1991.

Jauja. Espartero (1948). Artista: Carles Tarazona

Modesto González Latorre (1909-1996) és l’últim artista faller naxcut eixe any i el més important de tots per la seua producció artística. Modesto naix a València després que els seus pares se’n vingueren a viure al districte de la Misericòrdia, molt a prop de l’Acadèmia de Belles Arts, per la condició de pintor decorador i tallista del seu progenitor. Després de començar en 1932 a fer falles juntament amb Lorens i Cano, continuà en solitari fins a completar en 1961 el seu cicle amb 65 falles, una producció caracteritzada sempre per un estil caricaturesc. Destaca les seues falles a la plaça del Cabdill (1944 i 1961) i la seua participació en la secció Especial amb 16 cadafals, on guanyà el primer premi en dues ocasions (¡Qui no fuma ací... se'l fumen alla!, Plaça de la Mercé, 1943; i ¡Que monos estem!, plaça de Na Jordana, 1956) i el d’enginy i gràcia en quatre (1949, 1954, 1955 i 1956). També va tindre un paper destacat en la secció Primera, ón quasi mai baixà d’un dels tres primers premis. Com a curiositat, Modesto va ser el primer a emportar-se el premi d’enginy i gràcia, creat en l’any 1941.


¡Qui no fuma ací... Se'l fumen alla!. Plaça de la Mercé (1943). Artista Modest González

(NOTA) Este article és un resum del publicat per Joan Castelló i Javier Mozas en la revista Lletrafaller del 2009 i de la veu Modesto González del Diccionario biográfico español (Real Academia de la Historia).

dissabte, 29 d’agost de 2009

Els estudis fallers


Durant massa temps la Universitat i les Falles han estat allunyades. Des de la institució acadèmica es considerava que les Falles no eren un objecte massa digne d’estudi i des del món faller es recelava de la Universitat en catalogar-la d’elitista i desconnectada de la cultura popular. En conseqüència, tant des del camp la investigació social com des de l’investigació estètica – les falles no mereixien la qualificació d’art -, la Universitat va posar una barrera entre ella i la festa, alhora que els fallers ignoraven les potencialitats derivades d’un estudi en profunditat del seu món. Este trencament començà a dissoldre’s en 1990, amb la publicació per part del diari Levante-El Mercantil Valenciano, de la Historia de las Fallas, coordinada pel professor Antonio Ariño, en la que ja participaven universitaris des de plantejaments rigorosos i crítics. L’equip interdisciplinar de l’obra acordà eixe mateix any constituir-se com l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF), que aviat inicià una tasca d’investigació, difusió i divulgació de la festa entre el món acadèmic, d’una banda, i entre el sector faller d’un altra, una tasca en la qual l’ADEF està ja apunt d’acomplir vint anys de recerca ininterrompuda.

Degut als recels esmentats, el treball no fou fàcil al començament, però així i tot es publicaren estudis, s’organitzaren congressos, taules rodones, jornades i poc a poc va anar guanyant visibilitat, alhora que incorporaven nous investigadors procedents de diversos àmbits científics, de dintre i de fora de la Universitat. Això va possibilitar que en 1996 el Consell Valencià de Cultura li publicara a l’ADEF el llibre La festa de les falles, o que entre 2002 i 2004 un conveni entre l’Ajuntament de València i el Departament de Sociologia i Antropologia Social, el qual ja comptava amb tres tesis doctorals llegides sobre la festa fallera, fera possible la publicació de l’obra en tres volums L’indult del foc. Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu Fallers. Paral·lelament, des de 1994 l’ADEF ve editant anualment la Revista d’Estudis Fallers, amb participació de nombrosos estudiosos locals i d’universitats estrangeres, revista que ja s’ha convertit en una publicació científica de referència sobre les Falles i sobre la festa valenciana en general.

Actualment, i de manera afortunada, aquell antic panorama de desconnexió entre món faller i món acadèmic ha canviat molt, i la prova és l’organització conjunta, per part de la Universitat de València, la Junta Central Fallera, el Gremi Artesà d’Artistes Fallers i l’ADEF, de les Jornades Les falles, a la Nau, que se celebren des de 2006, amb la col·laboració afegida de la Universitat Politècnica de València i la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. En les edicions celebrades les Jornades, desenvolupades en l’Aula Magna del vell edifici universitari, han tractat temes com la consideració artística dels cadafals fallers, les seues implicacions patrimonials i turístiques, la sostenibilitat del món faller o les dimensions econòmiques de la festa. A més a més, en 2008 l’ADEF muntà l’exposició Falles i Art: 40 anys transitant per la frontera, per encàrrec de la Universitat Politècnica de València i a començaments de 2009 fou el Museu d’Etnologia de València el que acollí una gran exposició sobre el 125 aniversari de les falles a Na Jordana, després de signar-se un conveni de col·laboració entre la institució museística i l’ADEF. Tots estos fets sintetitzen un canvi de rumb desitjable, que fa que avui en dia la festa fallera i els estudis fallers gaudisquen ja de legitimitat i reconeixement en les nostres universitats, un fet que arriba tard però què, com ha ocorregut en les universitats estrangeres amb les seues respectives festes, mostra la necessitat d’una atenció particular i excepcional sobre eixe singular patrimoni cultural que són les Falles. Efectivament, estes constitueixen un privilegiat observatori de la realitat social a través de les seues manifestacions festives més pregones, en tant condensadores dels conflictes per la identitat, les transformacions de la tradició i les recomposicions d’allò més genuïnament local en un context de globalització accelerada. Al remat, doncs, els estudis fallers han passat de ser considerats un producte “folklòric” de segon nivell a constituir una necessitat científica estimable en la nostra peculiar societat valenciana, tant difícil de comprendre sense prendre en consideració la complexa xarxa de la sociabilitat fallera.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

diumenge, 23 d’agost de 2009

Les falles i l'homosexualitat


Un dels trets que caracteritza la cosmovisió fallera és la defensa de la tradició i la crítica a la modernitat, la qual cosa s’ha traduït històricament en una crítica moral de costums, mantinguda al llarg del temps. En to cas és una crítica ambivalent, doncs en ocasions mostra certa complaença o tolerància indirectes amb allò criticat. En relació amb açò cal dir que ja a mitjans del segle XIX emergeix un tipus de falla particular, d’altra banda pertanyent al món de la cultura popular valenciana, anomenada “falla eròtica”, que s’espressa a través d’un llenguatge bròfec, doncs fa al·lusions ben explícites a qüestions sexuals.

En la falla eròtico-bròfega, de gran èxit popular, es despleguen tot tipus d’al·lusions jeroglífiques de tipus vegetal i animal, junt amb objectes referits als òrgans sexuals o a pràctiques que van des de l'homosexualitat fins a la masturbació, passant per la referència a les relacions heterosexuals. Així, en els cadafals, i també en les explicacions versades dels llibrets, apareix tot un variat repertori de fruites i verdures (naps, raves, pimentons, tomaques, peres, figues, melons, plàtans), animals i comestibles (conills, clòtxines, panotxes, abadejos, petxines, pardals, serps, llonganisses, fongs, allioli, xurros, llet condensada), així com altres objectes o atifells com palmatòries, flautes, irrigadors, globus de goma, lligues, botelles, ciris, flascons de vaselina, simbombes, lleteres, impermeables, gots, recipients d’on es vessa algun líquid o pasta o objectes indeterminats sostinguts per individus entre les seues mans.

De fet, la censura es va encebar fonamentalment amb aquest tipus de falla eròtico-sexual, especialment a partir del franquisme, en considerar dites escenes o imatges com a obscenes, immorals o “dissolvents”, al mateix temps que atemptatòries contra les “bons costums”, si no danyoses al “bon gust” oficial, cas de les referències als “banyes”, els “encants” femenins, la masturbació, l'homosexualitat, l'adulteri, la prostitució i altres “desviacions”. Així i tot, en la cultura tradicional fallera l’homofòbia ha sigut una constant, de manera que les referències a l’homosexualitat en els cadafals, recurrents al llarg del temps, ha tingut una clara intenció condemnatòria, tot i que revestida amb un enfocament “picant” o humorístic. Així, i com a exemple, determinades imatges com uns homes xuplant uns ous evidenciaven l’homosexualitat o escenes com dos dones descabdellant un cabdell de llana evocaven el lesbianisme. A més, durant el franquisme, les crítiques falleres a l’homosexualitat solien presentar-se com una sàtira contra els comportaments contra natura, que en el cas dels homes es feia explícita amb referències als afeminados i invertidos.


A partir dels anys setanta, coincidint amb l’obertura en temes sexuals i la moda del destape, que tant visible es va fer al món de la premsa i el cine, hi ha hagué més mànega ampla per a la falla bròfega i eròtica, tot i que l’homofòbia regnant va continuar i només s’ha començat a atemperar en els darrers temps, especialment a partir de amb la sensibilització que ha produït la normalització social i política de l’homosexualitat gràcies als moviments reivindicatius dels gais, lesbianes, transexuals i bisexuals.

En tot cas crida l’atenció un fenomen singular dins el món faller, concretament l’existència dels homosexuals al seu si. La qüestió és que la presència d’homosexuals ha sigut sempre un fet però, com en tants altres camps, escassa o nul·lament visible. En el cas de les Falles la major visibilitat s’ha produït en els cercles artístics, especialment dins del món dels artistes fallers, tot i que de manera limitada. Pel que fa als components de les comissions, la visibilitat ha sigut molt difícil, ja que estem parlant d’un col·lectiu que normalment ha estat tancat al més fons de l’armari, fonamentalment per la gran pressió i control social que hi ha dins les comissions falleres.

Tanmateix sí que apareixen una sèrie de codis, icones i imatges, dins la festa, amb les quals sol haver certa identificació dels fallers homosexuals, especialment els homes, atés que s’ha desenvolupat certa subcultura folklòrica fallera amb la qual, com també ha passat en el món de la copla, l’homosexualitat fallera s’ha vist més identificada. En eixe sentit, i encara que hem de parlar sempre d’un món on estes coses es fan entre línies, hi ha dos icones que podrien d’alguna manera simbolitzar eixa subcultura fallera gai, fins al punt de que eixos símbols poden haver travessat l’estricte món faller per assumir-se també en certs ambients gais de la ciutat de València. Ens referim, d’una banda, a la Mare de Déu dels Desemparats, que sintetitza una veneració per una mena d’element femení ideal i superior, ornamentat de tota una iconografia de mantells, flors, corones, joies i brocats, molt en la línea dels ambients gais religiosos de la Setmana Santa de Sevilla; i d’altra la figura de la Fallera Major, especialment la de València, una figura que anat guanyant protagonisme dins la festa, desbancant al propi cadafal, i que mobilitza tota una sèrie de festivals, actes i sectors (perruqueria, orfebreria, espectacles, indumentarisme) que destil·len un glamour cassolà molt volgut a eixos sectors gais fallers pel seu tarannà kistch, barroc i jocfloralesc.

Evidentment, hem fet només algunes valoracions molt sui generis i apressades, ja que estem parlant d’una situació molt boirosa, però que dins el món faller, en les converses que no solen eixir en premsa, està molt més clara. Excepcionalment alguns fallers han declarat públicament la seua homosexualitat, però no sol ser la norma. Supose que en les generacions més joves no existirà tanta dificultat, tot i que en eixe sentit el conservadorisme i tradicionalisme inherents al món faller contemporani faran que la normalització del fet homosexual en les Falles necessite molt més temps i paciència.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dimarts, 2 de juny de 2009

El foc i les Falles





La festa de les Falles ha d'emmarcar-se dins de les tradicionals festes del foc indoeuropees i valencianes. El foc va tindre una definitiva influència per al desenvolupament històric de la vida humana i la cultura, constituint la base al voltant de la qual es van forjar la llar i la comunitat. Amb tot, el foc manté una naturalesa ambigua, com un tresor fràgil i perillós, que ha de ser dominat i vigilat constantment, ja que alhora que serveix per a viure, pot destruir amb facilitat. Eixa ambigüitat del foc és un element persistent en la seua relació amb l'home. Es tracta d'un element que comporta misteri i possessió. Quan entra dins del territori de la festa, llavors es transforma en art, bellesa, poesia, soroll i en alliberador de sentiments i emocions.

En la festa fallera contemporània el foc està especialment present, i no només en l’acte crucial de la cremà, que és el més espectacular i conegut de la festa. De manera que, tot seguit, farem un repàs de les diferents maneres en que el foc apareix a les Falles, de vegades de manera explícita, d’altres amb una acusada connotació simbòlica.

Abans que res cal dir que el foc està present en les Falles no només surant la Setmana Fallera (del 12 al 19 de març), sinó durant tot l’any, especialment a partir de les manifestacions pirotècniques com mascletades, castells, dispar de traques o llançament de petards. Sabut és que les vora 800 comissions de falles censades al llarg i ample del País Valencià celebren infinitat d’actes majors i menors, entre els quals les presentacions de les seues respectives falleres majors, festivals intantils, paelles, campionats esportius o actes culturals solen estar anunciats, amanits o coronats amb l’inevitable traca, el dispar de coets o la presència de petards. Molt abans de que s’inice la Setmana fallera, que en realitat s’ha convertit ja en un “Mes Faller”, és a dir, des de mitjans de febrer, concretament a partir de la Crida (acte on des de les Torres de Serrans s’anuncia al món, entre grans demostracions de llum i i pirotècnia artística, que les falles ja han començat), en totes les demarcacions comença a sonar la pólvora i els focs pirotècnics entren en escena amb tota potència, per a gaudi dels fallers i desesperació d’alguns veïns.

Conforme s’acosta la Nit de la Plantà i les comissions falleres incrementen la seua activitat el foc pirotècnic envaeix totes les ciutats falleres, i en el cas de València, aquesta es transforma en un immens territori lliurat a la pirotècnia més o menys organitzada. En el territori acotat de les demarcacions (la “zona de focs”), aquestes demostracions estan controlades i reglamentades per la Junta Central Fallera i altres organismes oficials, però al marge d’aquesta activitat, entre els nombrossísims visitants que acudeixen a vore les Falles, especialment al cap-i-casal, es compten per centenars els que adquireixen pirotècnia en les botigues, però en ocasions perillosa, i es llancen a la seua particular croada a favor del dispar lliure, fins l’extrem de que en els darrers anys s’han posat de moda les batalles de masclets i carretilles entre grups d’estrangers europeus arribats en vols de baix cost i lligats al turisme de borratxera, amb els inevitables riscos que això comporta.

En tot cas, una vegada plantades les falles, les comissions tenen un atapeït programa pirotècnic popular que comença tots els dies amb la despertà, on els protagonistes són els trons de bac, apareguts en els anys vint, i que ara intenten perdurar a base de reiterades moratòries que les autoritats valencianes sol·liciten per a evitar l’estricta normativa europea, que defèn la seua supressió i substitució per artefactes més políticament correctes. En tot cas, també és cert que cada cop més comissions falleres estan eliminant la despertà, que en alguns casos ha estat substituïda, tot i que efímerament, per una despertà vespertina, anomenada vespertà. Després, i al llarg del dia, proliferen els petards fins que arriba la mascletà o traca del migdia, segons pressupostos. En la plaça de l’Ajuntament de València la mascletà és l’acte de més massiu seguiment popular, i les 19 masecletades que s’hi disparen conciten l’interès de tots els mitjans de comunicació i l’admiració pels pirotècnics responsables del seu muntatge i dispar.

A més a més, des de l’Ajuntament s’organitza un cicle de castells de focs els dies grans de falles, destacant el de la Nit del Foc, celebrada la vespra de la cremà. En tot cas, en els darrers anys han aparegut interessants i curioses novetats com la bicimascletà (llançament de masclets i traques en bicicletes coordinades, com fa la falla Azcárraga de València)), la minimascletà (dispar d’una mascletà en miniatura, com fa la falla Ferran El Catòlic-Erudit Orellana de València), la mascletà amb engraellat o la globotà, que intenta reproduir econòmicament una mascletà però amb globus, sent una activitat essencialment adreçada als més menuts. Per contra, s’han perdut les antigues i contundents cordaes, que moltes comissions feien a altes hores de la matinada, atesa la perillositat de l’activitat i les creixents protestes del veïnats vers els sorolls festius nocturns.

Però mentre les cordaes han entrat en decadència un nou festeig ha irromput amb una certa força en la festa fallera. Ens referim al correfoc, que després d’arribar des de Barcelona i altres indrets catalans al País Valencià a començaments dels anys noranta, va aterrar al món faller a les darreries de la mateixa dècada, primer prenent forma de passacarrer de coets nocturn, com el de la falla Arrancapins, i després desenvolupant-se com un correfoc més convencional, cas de la falla Glòria-Felicitat-Tremolar de Castellar o Universitat vella. Bona prova de l’expansió del correfoc és la Cavalcada del Foc que des de 2005 se celebra el 19 de març de vesprada a la ciutat de València, per iniciativa de l’Associació d’Estudis Fallers i la Junta Central fallera, on diverses colles de dimonis de tot el País Valencià, coordinades per la Colla de Dimonis de Massalfassar, recorren el carrer Colom fins la Porta de la Mar, on té lloc un espectacle pirotècnic apoteòsic.

En tot cas, i més enllà dels festejos fallers on està present el foc, les comissions falleres també s’ha generat tota una simbologia on les flames hi són quasi omnipresent. Així, succeeix, per exemple, en l’heràldica fallera, que fa referència als escuts de les comissions, presents en llurs estendards, casals, activitats rituals i fins en els papers i documents oficials de les comissions. De fet, la flama és el símbol més recurrent en els escuts fallers, que prenen forma d’ insígnia que els fallers i falleres llueixen orgullosos com a símbol d’identitat local. A més a més, el foc també està present en les nombroses paelles i torrades de tota mena organitzades per les falles, i fins i tot hi ha comissions, com la de Palleter-Erudit Orellana, que clou la vesprada del dia de sant Josep amb un passacarrer de torxes. Paral·lelament, la literatura fallera està farcida d’al·lusions poètiques, en prosa o en teatre, al foc, i també hi ha una música fallera que pren el foc com a referent essencial. I, per suposat, les mateixes falles recorren al tema del foc d’una manera reiterada al llarg de la seua història, especialment en relació al simbolisme purificador inherent al cadafal.

La cremà, raó última de ser de la falla, posa el corol·lari apoteòsic i simbòlic a una festa que és aleshores quan és plenament una celebració del foc, envoltada per castells de focs artificials i altres manifestacions pirotècniques, però fonamentalment bolcada en la pura exaltació de les flames. Darrerament, la comissió d’Arrancapins (València) va recuperar un artefacte que antigament s’utilitzava per calar foc a la falla: l’anomenat drac de foc, que despenjant-se de d’un balcó per un fil-d’aram, i amb un coet subjecte al seu cos o eixint de la seua boca baixa entre gran expectació per donar foc al cadafal efímer. Dissortadament, en l’actualitat, l’ús indiscriminat i abusiu de suro blanc i altres components en la construcció de falles ha acabat per deslluir la cremà, que ja no es caracteritza tant per l’espectacle del foc i el soroll de la fusta en ser cremada, sinó per una profusa i ràpida combustió de la qual només un dens fum negre és evidència. No és estrany, doncs, que algunes comissions intenten recuperar l’antiga cremà (com Lepant-Guillem de Castro, de València), on el foc, i només el foc, era l’autèntic protagonista. Però, al capdavall, la crisi i distorsió de l’acte essencial de la festa, la cremà, no deixa de ser més que un símptoma més de la mistificació i aigualiment de l’antiga cultura popular fallera, fins l’extrem de que la sàtira ja no és sàtira, sinó simulacre de sàtira i el foc ja no és foc, sinó simulacre del foc. Això no obstant, tots i les perilloses deriven que allunyen la festa dels seus orígens, el foc encara està ben viu, constituint-se com a element subjecte al risc de la desaparició, en un singular patrimoni immaterial que caldrà conservar amb especial cura i delicadesa.


Gil-Manuel Hernàndez

dissabte, 16 de maig de 2009

Mitjans de fallermajorització





Teòricament els mitjans de comunicació que informen de les Falles haurien de reflectir la múltiple diversitat de temes, problemes i esdeveniments que propicia la festa fallera. Al remat, l’existència d’una mitjans de comunicació especialitzats en el tema faller (premsa, ràdio, televisió i internet) faria pensar que la realitat de la festa en tota la seua extensió, especialment en els seus aspectes més conflictius o polèmics, mereixerien l’atenció informativa. La realitat és, més be, tot el contrari. Per increïble que semble, la major part de les informacions falleres se centra en una de les dimensions en principi més tangencials al motiu principal de la festa, però que ha acabat convertint-se en el seu epicentre: el món que gira al voltant de la figura de la fallera major.

Si ens fixem a la ciutat de València, el predomini és aclaparador. Té igual que sentim un programa de ràdio, comprem una revista especialitzada, veiem un programa de televisió o entrem en algunes pàgines web: al capdavall la protagonista és la fallera major i el seu particular univers. En tot cas, este fenomen s’explica per la pròpia deriva de la festa fallera cap a este territori on es combinen a parts igual el glamour localista, la revista rosa, el xafardeig maliciós, l’apologia masclista de la dona florer i l’exaltació de la valenciania floral. Esta deriva és la que hem anomenat com fallermajorització de la festa. A conseqüència d’este procés el món faller, especialment en la seua dimensió més oficial (dintre i fora de les comissions), es veu tenallat per un cúmul d’actes que giren al voltant de les falleres majors i les seues corts d’honor. Així, al llarg de l’any se succeeixen preseleccions, presentacions, proclamacions, exaltacions, nomenaments, apadrinaments, visites entre corts, actes d’homenatge, sopars de gala, visites oficials, inauguracions i altres esdeveniments que van captant l’atenció dels mitjans, deixant en un molt segon terme altres temes més importants com el propi cadafal faller, les relacions amb els veïns, els problemes econòmics, la fugida de la joventut de la festa o les manipulacions polítiques de la mateixa.

Però allò més preocupant és que, com ja se sap, els mitjans de comunicació no serveixen només per a comunicar sinó que, d’alguna manera, construeixen la realitat, d’acord amb els interessos comercials, polítics i ideològics que s’amaguen darrere d’ells. Els mitjans de comunicació mai no són neutrals, i els fallers menys encara, doncs intenten promocionar determinada imatge de la festa, excessivament cohesionada pel protagonisme de la fallermajorització. I recordem-m’ho, fallermajorització vol dir la promoció d’una determinada manera de vore el paper de la dona en la festa, que ve a ser un paper de dona objecte, una dona vista com a submisa a l’home, motiu d’homenatge precisament perquè la dona fallera regna però no governa en les falles. De manera que l’exaltació de la fallera major, de la cort d’honor i de tot el que allò significa per part d’uns mitjans que magnifiquen este tema i deixen altres en segon plànol, acaba tenint conseqüències, com per exemple la creixent distància i perplexitat del món no faller respecte a este masclisme encobert amb oripells i jocs florals, o l’obscuritat informativa que regna sobre els veritables problemes de fons de la festa. És cert que hi ha honroses excepcions a la regla periodística dominant al món faller, però la realitat és que el gremi de periodistes i “informadors” fallers acaba formant un nucli dur, predominantment masculí, que s’encarrega de perpetuar el missatge dominant sobre la festa, comportant-se com a una fèrria barrera per als missatges “políticament incorrectes”. Dissortadament, existeix una indissimulada aliança, més o menys inconscient, entre el lobby informatiu faller i les visions més convencionals, conformistes i conservadores de la festa. L’aposta i foment de la fallermajorització només és la seua més principal expressió, tot i que no l’única. Mentre, van desapareixent les restes de l’antiga cultura popular fallera, substituïda per una estranya amalgama de patriarcalisme festiu, banalitat rosa i ritualisme desbocat. Els mitjans, en són ben responsables, però estan en una freqüència que sintonitza molt be amb una visió de la festa cada cop més tancada en si mateixa, en avançat procés de guetització.

En tot cas, des de determinats sectors del periodisme s’alcen veus que volen informar de la festa d’un altra manera, noves fornades de periodistes altament alarmats amb el que veuen als ambients informatius fallers, sensibilitats diferents que saben detectar en una festa tant rica com les Falles infinitat de matisos i espais per al debat, la reflexió, i perquè no, també per a la transformació. Estes veus són una esperança de cara al futur, només cal esperar que no es dissolguen en la impotència o l’abandó.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

diumenge, 3 de maig de 2009

L'associacionisme faller, una sòlida societat civil





Un dels trets principals de la festa moderna, en un context marcat per la globalització, és la seua contribució a la reactivació de les identitats locals, fenomen que té lloc mitjançant l’articulació del conjunt d’actes rituals i el funcionament d'una complexa xarxa d'associacions festives. Aquestes es diferencien de la resta d'associacions voluntàries per la conjunció d'una sèrie de trets que els atorguen un caràcter particular: es tracta d'associacions populars i d’origen tradicional, que són a un temps llocs de distracció, gaudi i esbargiment, amb un important component històric de masculinitat, orientades cap a la celebració emotiva d’una festa, religiosa o civil. En elles s'arriba a una vivència intensa i sacral de la identitat local, amb un acusat component de rememoració i reactualització simbòlica del passat local.

Les associacions festives, com també ocorre amb les comissions falleres, estan marcades per un elevat grau de participació dels individus, que pertanyen als nivells socials més diversos. Es tracta d'agrupacions on predomina la integració interclassista dels afiliats i l’apel·lació a una causa comuna de caire identitari. Al seu si, els contactes son directes i recurrents, i la familiaritat i confiança sol presidir el tracte entre els socis. Es tracta d'associacions amb uns orígens tradicionals, perquè constitueixen fenòmens de relativa llarga duració, però en realitat són productes de la modernitat, atès que la seua formalització, institucionalització i expansió, tal i com avui les coneixem, data d’un període que va des de finals del segle XIX al primer terç del segle XX. Posteriorment, en especial amb l’adveniment de la democràcia i l’Estat de les Autonomies, les associacions festives adquireixen tots els trets de les associacions modernes i com a tals funcionen, fins el punt de que les seues activitats les situen molt a prop de les característiques de l’associacionisme cultural en general i es connecten amb tot un moviment de reivindicació i revitalització de les identitats particulars. Així és com, per exemple, tot i dir-se “comissions” falleres, aquestes en realitat funcionen com a veritables associacions culturals degudament enregistrades en el Registre d’Associacions, com a requisit imprescindible, a més, per tal d’accedir a subvencions oficials.

Així, al llarg del segle XX, les antigues “associacions” valencianes de la societat preindustrial, com ara confraries, germandats, comissions, corporacions, clavaries, majordomies, grups cerimonials, penyes i gremis, tot i conservar els seus noms, van esdevenint associacions reglades i estables, amb local social permanent, socis censats, activitats programades anuals, estatuts oficials, exercicis econòmics comptables, reglamentació d’activitats, recerca d’espònsors comercials i reconeixement institucional en un registre regularitzat d’associacions orientat a l’atorgament de subvencions i el control de moviments. Es tracta d’un procés general que té lloc a tota Europa i en el conjunt de l’Estat, que significa la plena introducció de la festa en la lògica de la racionalitat burocràtica, del turisme i del mercat capitalista.

La singularitat de les associacions festives, tan lligades a les transformacions del vell calendari cristià en un calendari secularitzat, les predisposa a convertir-se en instàncies que aglutinen els diversos nivells a través dels quals s'expressen els sentiments locals de pertinença. Només hem de pensar, en eixe sentit, en l’espai de la demarcació fallera, consolidat en els darrers cinquanta anys, que actua, junt al casal, com veritable espai intermedi de sociabilitat i fins i tot de socialització entre la família i el veïnat. Això és possible en la mesura que constitueixen un privilegiat espai públic de relació social, basat en el contacte directe i en la comunicació social intensa. D'aquesta manera, a través de les associacions festives els individus poden viure d'una manera privilegiada i reflexiva la seua pròpia localitat i el patrimoni festiu que ajuden a preservar dinàmicament, obtenint a canvi un nivell més fort d'integració local i certa seguretat existencial en uns temps marcats per la incertesa i la volatilitat de les relacions socials. En eixe sentit, novament, les comissions falleres són un clar referent associatiu i una manifestació d’una sòlida societat civil, organitzada, ben tramada i estructurada, tot i que preferentment dedicada al món festiu, però també de la celebració patrimonial i les accions solidàries.

La celebració de la festa fallera en la majoria dels pobles i ciutats valencianes comporta una vertebració del subjecte social a través d'agrupacions de sociabilitat específicament festiva, l'objectiu preferencial de les quals és participar en la festa mitjançant la pràctica lúdicoritual de la convivialitat, la comensalitat, les deambulacions simbòliques i la donació altruista, entre altres pràctiques. Les associacions falleres s’integren, igualment, en l'estructura urbana històrica de les seues respectives localitats, la dimensió patrimonial cultural de les quals acaba sent redimensionant-la per mitjà de les celebracions rituals de la festa. Cal subratllar que, com ja s’ha avançat, actualment les associacions festives, i també les falleres, tenen un caràcter formal, amb socis permanents, que estableixen els seus propis fins estatutaris i dicten les seues normes de funcionament per mitjà d'assemblees generals, encara que han d’atenir-se a les exigències del ritual públic en què participen, condicionades per la seua llarga trajectòria històrica..

La festa de les Falles, que apareix documentada a València cap a mitjans del segle XVIII, és organitzada, en els seus orígens, per improvisades comissions formades esporàdicament per veïns de places i carrers. Sense quasi continuïtat, escassa formalització i amb un territori difús, la comissió fallera primitiva es va transformant en els primers decennis del segle XX, coincidint amb l’arribada de les falles a l’estatus de festa major, en una associació permanent, amb seu social fixa – el casal – , activitats regulars i un territori delimitat oficialment, com és la demarcació.

Des dels anys seixanta, la comissió fallera contemporània es converteix en una entitat veïnal important, nucli permanent d’activitat social i cultural i senyal d’identitat de la barriada corresponent. A partir dels anys noranta, la necessitat de gaudir de subvencions institucionals, fa que les comissions entren a formar part del registre valencià d’associacions culturals. Des de 1939, a la ciutat de València una supraentitat organitzadora dependent de l’Ajuntament, la Junta Central Fallera, coordina, orienta i regeix, mitjançant un reglament faller, l’activitat fallera de les comissions, que a partir dels anys seixanta queden enquadrades en “sectors fallers” que agrupen, mitjançant criteris d’agrupació de barris contigus, desenes de comissions, a efectes de racionalitzar administrativament el seu funcionament.

Paral·lelament, i també a la ciutat de València, que actua com a referent faller de tot el territori faller valencià, a mitjans dels anys setanta les comissions falleres comencen a formar “agrupacions de falles” des de la base, i no des de l’Ajuntament, per tal de coordinar llurs festejos, aprofundir lligams de germandat i buscar ajudes econòmiques entre el comerç. En els noranta les agrupacions formen una gran Interagrupació de falles, que s’escindeix en dues interagrupacions en 2005. També a mitjans dels anys noranta apareixen les federacions de comissions de falla, que segueixen un criteri d’interès en un objectiu comú (així hi ha federacions de falles de secció especial, de secció primera, d’enginy i gràcia o de loteria contrareembossament).

Les mateixes tendències observades a València es detecten en els pobles i viles que també celebren les Falles, especialment en grans poblacions com Alzira, Torrent, Gandia, Xàtiva o Borriana, entre altres. La regla general ha estat la formació de Juntes Locals Falleres, que acompleixen el treball que a València fa la Junta Central Fallera, tot i que també han anat apareixent federacions de falles, com a Gandia, i algun que altre intent, promogut també des de La Safor, de formar una Federació de Falles de Comarques, intent que finalment no arribà a bon port.

En les Falles s’observà, a més, durant tota la segona meitat del segle XX, un continu creixement del nombre de comissions, passant-se a València de 35 comissions censades en 1940 a les 269 de 1975, i d’aquestes a les més de 383 actuals. Simultàniament, l’expansió fallera per les comarques és tan gran que les més de 420 comissions actuals superen en nombre a les del cap-i-casal. En conjunt, les comissions de la capital comptabilitzen prop de 100.000 persones i unes tantes altres a les comarques, el que genera una gran massa de fallers i falleres (més de 200.000 en total) articulada en una vasta xarxa de comissions falleres i juntes locals, cadascuna de les qual té al voltant la seua demarcació, els seus símbols identitaris i una intensa sociabilitat que va més enllà d’allò estrictament festiu, doncs expressa un valencianisme temperamental acusadament emocional i molt vinculat a llaços familiars i d’amistat.

En línies generals, intrínsecament lligat al grup faller, es troba el territori que li serveix de suport material i simbòlic, on el grup, a través de l'activitat festiva, projecta una sèrie d'identitats, que a vegades se superposen i acaben reforçant una identitat superior. Cadascun d'aquests grups o comissions, amb estatus d’associació cívica voluntària amb una finalitat ludicofestiva, i que es compten per centenars al llarg i ample del País Valencià, posseeixen un espai sacre i exclusiu, on té lloc el gros de la seqüència ritual pròpia. Com a trets comuns, podem observar l'existència d'un territori bàsic que manté una forta correspondència amb la comissió fallera festera, que en el seu interior conté un nucli de sociabilitat com el casal faller. Posteriorment ens trobem amb un territori intermedi, que es correspon amb les agrupacions falleres, i finalment territoris rituals únics, que són compartits per totes les associacions festives. En última instància, la profunda relació entre associacions falleres, rituals festius, espais cerimonials i territoris identitaris no fa més que redimensionar el caràcter de la festa com a patrimoni cultural dinàmic en continua reapropiació social, a més d’una rica i potent societat civil festiva, capaç d’incidir tant en les definicions col·lectives de la identitat com en la vivència solidària de la ciutadania.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí
Associació d’Estudis Fallers


diumenge, 12 d’abril de 2009

Cremem a Franco

Fa uns dies, el 30 de març, es commemorava el 70 aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a València. L’endemà, 1 d’abril, a les onze i quart de la nit els aparells de ràdio vomitaven el ja conegut “parte” final de la guerra, llegit per l’esborronadora veu emfàtica de Fernando Fernández de Córdoba, el locutor soldat i veu de la dictadura, que l’any 1940, en les primeres falles del Orden Nuevo, seria l’encarregat de retransmetre la cremà de la falla del Mercat per a tot Espanya en Radio Nacional.



L’allargada ombra que el franquisme projectà durant prop de quaranta anys sobre el país, també va arribar a les Falles. Des del primer moment, la naixent dictadura instrumentalitzà la festa fallera, utilitzant-la al servici dels seus interessos polítics i ideològics, en un procés del qual s’han ocupat a bastament dos llibres.

El primer, va ser Fallas en su tinta: 1939-1975, publicat el març de 1978, una volta recuperada la democràcia. El periodista Francisco Pérez Puche hi feia una exhaustiva i detallada crònica de la petjada del franquisme en la conformació de la festa fallera contemporània. Segurament, l’autor no deu ser conscient de l’efecte “pervers” que va tindre el seu llibre entre molts fallers i parafallers de la meua generació, als quals les pàgines de Puche ens van fer conéixer i estimar més les Falles, i als quals ens va espentar a treballar per una festa més plural, democràtica, popular i valenciana. De fet, anys a vindre, el mateix Puche, una de les millors plomes del periodisme conservador valencià i una de les poques persones de la dreta valenciana amb un model de ciutat al cap, renegaria d’este pecat de joventut: “La inocencia nos llevó a querer abarcar lo inabarcable y a soñar en corregir lo que debe ser sin duda incorregible” escrivia en una columna en el diari Las Provincias vint anys després (l’11 de març de 1998). D’eixa mateixa època és una altra reflexió del mateix Puche sobre el seu llibre, del qual deia que pretenia “analizar el supuesto «secuestro» de la fiesta fallera por el franquismo aportando datos que insinuaran la escalada de la coentor y alentaran cambios de comportamiento. Pero, andando el tiempo, ni llegó la separación de festeros y Ayuntamiento que se pretendía ni se propiciaron movimientos falleros más populares o democratizados: los esquemas de la fiesta que estaban establecidos en 1975 se prolongaron en el tiempo con muy pocos cambios” (Pérez Puche, F., La Valencia de los años 70, Ajuntament de València, València, 1998, p. 203). En tot cas, s’ha de reconéixer que actualment els articles fallers de Puche, qui sempre fa gala de ser nebot del mestre Julià Puche, constituïxen una de les aportacions crítiques més ponderades sobre els excessos de la festa, i que la seua preocupació pel risc de fractura social entre la festa i la ciutat transmeten una intensa estima per les Falles.

Portada interior del número 31 de la revista Pensat i Fet (1940).

L’altre llibre de referència sobre l’empremta de la dictadura de Franco en les Falles és l’estudi de Gil Manuel Hernández titulat Falles i franquisme a València (publicat per l’editorial Afers el 1996), que des de la perspectiva de la sociologia i l’antropologia analitza la manipulació a la qual les autoritats franquistes van sotmetre la festa fallera, reinventant-la amb l’objectiu de servir-se’n.

Estes dos obres, l’una més divulgativa, l’altra més analítica, van ajudar a entendre l’impacte que els quaranta anys de dictadura van tindre en l’esfera festiva. A banda, no hauríem d’oblidar l’acció repressora exercida en la immediata postguerra sobre fallers, artistes o poetes, que foren empresonats o afusellats, o hagueren d’exiliar-se, tot un trencament violent del capital humà d’un grup de persones que havien dut la festa de les Falles a una de les seues etapes de major esplendor artístic, literari i social en temps de la Segona República.

Tot i això, sembla com si la figura de Franco i el seu impacte en la festa fallera encara fóra un tema tabú. De fet, són comptades les ocasions en les quals les Falles han passat comptes amb el dictador, però quan ho han fet, això sí, ha sigut de la millor manera que saben: cremant-lo.


El primer ninot que representà Franco va ser el que s’exhibí a la Llotja de València el març de 1937, dins del projecte de falles antifeixistes promogudes per Josep Renau al capdavant de la Direcció General de Belles Arts del govern de la República. En concret dins d’una escena que formava part d’una falla titulada El betlem d’enguany, conegut perquè va ser reproduït modernament amb motiu de l’exposició fet a la Beneficència amb motiu del centenari de Regino Mas i exhibit el Nadal passat a casal de la falla Na Jordana. El llibret de la falla, en realitat un número extraordinari de la revista Nueva Cultura explicava així l’escena: “Ha nascut el salvador d’Espanya. Marcat de tot recurs per a encubrir les seves innumerables vergonyes, Franco reb la càlida alenada del capitalisme i del clergat facciós, en forma de bou i ase respectivament. Queipo i Cabanellas li prodiguen llurs paternals carícies, vigilats de prop per una parella de la guàrdia civil, que a falta d’àngels, no s’en troba un en territori facciós, guarden gelosament el sagrat ordre de la família, la propietat privada i l’estat de Burgos”. La veritat és que es desconeix quina va ser la destinació final de tots estos ninots i no es té constància que es cremaren, almenys públicament.



Escena de la falla El betlem d’enguany, exhibida a la Llotja de València el març de 1937.

Com veiem en la imatge, en este betlem el xiquet Jesús era reemplaçat per Franco, caracteritzat pel seu barret militar i el seu bigot, qui apareixia així ridiculitzat en ser representat com un bebé, un ser indefens, mancat d’autoritat, ben lluny de la imatge seriosa i autoritària associada al militar revoltat. Tot el simbolisme i la iconografia presents en esta escena i en la falla de la qual forma part són analitzats per l’antropòloga francesa Linda Panea, qui fa una interessant lectura de la caricatura com a reformulació de l’estètica fallera i de la sàtira com a instrument de propaganda revolucionari en l’article “Les falles i la Guerra Civil. La utilització d’una mateixa tècnica discursiva en dues falles del 1937 d’ideologies radicalment oposades”, publicat l’any 2005 en el número 10 de la Revista d’Estudis Fallers. Per això, no és estrany que els noticiaris propagandístics estrangers es feren ressò d’estes falles antifeixistes, com és el cas del reportatge francés titulat “Valence, exposition humoristique”, una còpia del qual es conserva en el Centre de Documentació i Difusió de la Festa de les Falles i del qual podeu escoltar el so ací:



Ja acabada la guerra, és obvi que la censura impedia que cap ninot de Franco poguera aparéixer en una falla a València. Haurien de ser els valencians exiliats a Perpinyà els qui l’any 1946 plantaren una falla sota el títol Cremem a Franco, la qual estava coronada per un ninot que representava el dictador. Quin gran simbolisme els dels valencians en l’exili que s'apleguen al voltant d'una falla per refermar la seua identitat i el seu compromís amb la democràcia!


Coronament de la falla Cremem a Franco, plantada a Perpinyà el 1946 per exiliats valencians.
La imatge està extreta del llibre Las Fallas. Notas para su historia. Volumen II. 1940-2000, Albatros, Valencia, 2001, p. 13, edició a cura de Manolo Sanchis.

Esta falla va ser projectada i realitzada pel pintor Balbino Giner Garcia, qui era fill del faller i artista Balbino Giner Caballer (vinculat a la Falla Na Jordana-Burjassot), amb la col·laboració, entre d’altres, d’Antoni López.

Esbós de la sèrie “Guerra d’Espanya”, de Balbino Giner Garcia, 1937.


Esta falla també va estar acompanyada de la seua corresponent explicació en vers, el Llibret de la Falla de la plaça del Pont d'Investit, amb textos del poeta Joan Miquel Romà en valencià, castellà i francés. Sobre la data d’esta falla, cal fer un aclariment: tot i que Manolo Sanchis (en el llibre esmentat adés) data la construcció d’este cadafal en 1945 i Ricardo Bellveser (en la seua edició de les poesies de Romà publicada l’any 2004 pel Consell Valencià de Cultura) el situa cap al 1947, la data que figura en el llibret és 1946.

Ja mort el dictador, en temps de llibertat, és quan els fallers pogueren finalment cremar l’efígie de Franco a casa nostra. I és que, afortunadament, els valencians encara utilitzem les falles per a cremar aquells que volem censurar. Això mal que li pese a Francisco Camps, qui, l’octubre de 2007, en el començament de les obres del circuit urbà de Fórmula 1 de València, va amollar allò que “a la Comunitat Valenciana sols es crema gasolina”, en una mostra més de l’afectat servilisme monàrquic que el caracteritza.

Així, el primer fou Miquel Santaeulàlia Núñez, un artista faller que en la dècada dels setanta va tindre un important compromís polític col·laborant amb diverses activitats de l’oposició antifranquista d’esquerres. Va ser l’any 1978 amb la falla Contes de la iaia, que en paraules de Vicent Borrego (Na Jordana. 50 Anys: 1951-2000, València, Falla Na Jordana, 2000, p. 178) constituïa un “interessant i provocador puzzle nostàlgic d’indubtable lectura política: l’educació franquista”. Santaeulàlia va col·locar caricatures del dictador en cadascun dels gallons de la làmpara de peu que coronava este cadafal de la Falla Ferroviària de València, llavors en la secció especial.


Contes de la iaia, cadafal de Miquel Santaeulàlia per a la Falla Ferroviària, 1978.
Imatge procedent de l’Álbum Bayarri Fotos Fallas 78.


Hagueren de passar uns quants anys fins que el 2005 l’artista Vicent Almela modelara un ninot que representava el dictador en la seua escena per a la falla col·lectiva The Seventies , de la comissió Castelló-Sogorb, en la qual cada un dels integrants del grup No T’Espàntex evocava diversos aspectes de la vida política, social i cultural de la dècada del setanta. Amb el seu estil pròxim al còmic, Almela incloïa la representació de Franco en una escena que reflectia la transició política de la dictadura a la democràcia.

Ninot de Franco fet per Vicent Almela per a la Falla Castelló-Sogorb el 2005.

I va ser l’any següent, el 2006, quan un altre artista, José Luis García Nadal presentà a l’Exposició del Ninot un ninot de Franco que recordava el plantat i cremat el 1946. En esta ocasió, formava part d’un projecte titulat Recuperem la memòria, fet per a la Falla Plaça d’Espanya, que s’inseria en el corrent de recuperació de la memòria històrica de la República i la Guerra Civil.

Ninot de Franco fet per José Luis García Nadal per a la Falla Plaça d’Espanya el 2006.

Però sembla que les flames no han sigut suficients per a fer desaparéixer de les Falles Franco i la seua petjada. I ja no parlem de les inèrcies heretades que es mantenen en la concepció i evolució actuals de la festa, les quals haurien de ser objecte d’un altre apunt, i que en ocasions són tan difícil d’extirpar, sinó que ens referim a una cosa tan evident com són els testimonis de la pervivència del franquisme en les Falles que encara es mantenen en el pla simbòlic.

Un cas particular és el d’aquelles comissions de falla que mantenen en la seua denominació antics noms de carrers vinculats a personatges o fets relacionats amb la dictadura. És veritat que són casos excepcionals, però per això són més cridaners. Més encara quan, en el seu moment, les autoritats d’estes poblacions van canviar el nom d’eixos carrers, adaptant-los a la nova etapa democràtica. I així ho han fet també la majoria de falles, de manera exemplar, com el cas de l’actual comissió Sant Vicent-Periodista Azzati, que de seguida va reemplaçar el vell nom del carrer Falangista Esteve (Enrique Esteve Hernández, alt càrrec de Falange a València) pel de Félix Azzati Descalci.

Però encara queden algunes recialles, per a afront dels fallers i de la societat en general. Així, a la ciutat de València, hi ha l’exemple de la falla l’autoanomenada García-Morato-Iecla, que en la seua denominació manté l’anterior nom d’un dels carrers de la demarcació, el dedicat a l’aviador franquista Joaquín García-Morato. Este nom va desaparéixer del nomenclàtor urbà fa prop de vint anys, quan l’Ajuntament de València va aprovar substituir-lo pel d’Olof Palme, primer ministre suec defensor dels drets humans que va ser víctima d’un atemptat. La tossuderia a mantindre el nom d’un militar colpista no és estranya si pensem que es tracta d’una comissió que es caracteritza en els darrers anys per plantar uns cadafals plens de continguts reaccionaris.

Semblant és el cas de Torrent (l’Horta), on es pot trobar una comissió que s’anomena Falangista Antonio Pardo, mantenint el nom d’Antonio Pardo Bochóns, fundador de la Falange local, nom que fa anys va ser substituït pel de Vint-i-cinc d’Abril. Pareix que la comissió vol dissimular la seua vergonya amagant-se darrere d’eufemismes com ara F. Antonio Pardo o, fins i tot, Antoni Pardo, en lloc d’una opció tan fàcil com la d’adaptar el seu nom a la nova realitat democràtica.

Una cosa pareguda passa a l’Eliana (el Camp de Túria), on hi ha la Falla José Antonio-Puríssima. Esta comissió, d’història prou recent, ja que va ser creada l’any 1975, arrossega encara el nom del fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, que les autoritats democràtiques ja fa temps que canviaren pel de General Pastor. La mala consciència també du estos fallers a amagar el nom antic, valencianitzant-lo com a Josep Antoni-Puríssima. Josep Antoni! Bicarbonat, per favor!

Per a acabar, a Sueca (la Ribera Baixa), hi ha l’exemple de l’autoanomenada Falla Avinguda del 18 de Juliol, apologia de la data del colp d’estat del 1936. Tot i que fa molts anys que el nom d’este carrer va ser reemplaçat pel de ronda del Cabanyal, com ha recollit la premsa, la comissió està encabotada a oposar-se a qualsevol canvi del seu nom. I el mateix cas es dóna a Alaquàs (l’Horta) amb la seua falla degana, també anomenada 18 de Juliol.

Són tan sols uns exemples de casos que reflectixen la pervivència del franquisme en el pla dels símbols fallers. Però, sens dubte, el més obscé de tots és el bunyol de brillants concedit a Franco l’any 1947. No crec que ningú gose hui en dia justificar la concessió d’esta distinció al dictador atenent els seus mèrits fallers, un títol que no va ser més que una mostra de servilisme cap a l’autoritat.

Franco rep el bunyol amb brillants l’any 1947 de mans de la fallera major, Amparo Casanova.
Imatge procedent del llibre del cinquanta aniversari de la Junta Central Fallera de València.

Ja fa anys (el 20 de novembre de 2002) que tots els partits polítics van condemnar públicament el colp d’estat perpetrat per Franco, inclòs el PP. A més, hem de recordar que està en vigor una llei que, entre altres coses, estableix en el punt 1 de l’article 15 que “les administracions públiques, en l’exercici de les seues competències, prendran les mesures oportunes per a la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la insurrecció militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura. Entre estes mesures podrà incloure’s la retirada de subvencions o ajudes públiques”.

Així doncs, faria bé la directiva de la Junta Central Fallera (o el seu consell rector o el mateix Ajuntament de València) de posar en marxa els mecanismes necessaris per a anul·lar el bunyol de brillants concedit a Franco, com una manera de reparar la ignomínia que la dictadura va representar per a tota la societat i per a la festa de les Falles en particular. La seua responsabilitat és directa i ineludible com a institució pública que és.

I pel que fa a les comissions falleres que són refractàries a actualitzar el seu nom a l’etapa democràtica i a deixar de fer apologia de la dictadura, ja han tingut temps de sobra per a adaptar-se a la nova situació i fer pedagogia democràtica. No hi ha cap raó que justifique la seua posició. Arribats a este punt, simplement s’hauria de recordar allò que recull el punt 4 de l’article 15 de la llei esmentada: “Les administracions públiques podran retirar subvencions o ajudes als propietaris privats que no actuen de la manera prevista en l’apartat 1 d’este article”.


Josep Lluís Marín i Garcia

dilluns, 6 d’abril de 2009

La ritualització festiva de la llengua. L’ús del valencià en les Falles (i 4)


2.3. Els usos vinculats a activitats culturals

Al llarg de tot l’any, una comissió fallera estàndard du a terme un seguit d’activitats culturals molt variada, entre les quals n’hi ha algunes d’específiques que adquirixen una especial dimensió pel fet d’anar associades a l’ús del valencià. D’estes destaquen, especialment, els llibrets de falla, les representacions teatrals i els concursos literaris.


Pel que fa als llibrets, que apareixen vinculats al mateix origen de la festa fallera, s’ha d’assenyalar la forta relació que mantenen amb la literatura popular, tot i que la seua evolució posterior els caracteritza com un subconjunt específic i epigònic d’este gènere. Pel que fa als aspectes formals, hem d’assenyalar que el nucli inicial del llibret (l’arxiconeguda “explicació i relació de la falla”) estava acompanyat des dels primers moments per uns versos marginals laudatoris i uns altres en els quals els fallers expressaven una concepció del món fatalista i hedonista. En una fase posterior, el llibret s’enriquix amb unes altres elements que li conferixen un cert valor simbòlic davant de la comissió i el veïnat (la poesia a la fallera major, la salutació al barri, el programa de festejos o l’himne i l’escut de la falla). Per últim, hi ha la incorporació de la publicitat, important font d’ingressos per a la comissió.

Esta estructura es mantingué pràcticament inalterada al llarg del segle xx, però des dels anys setanta, paral·lelament al que passa amb uns altres elements de la festa fallera, s’han proposat algunes alternatives al model tradicional de llibret, les quals plantegen concepcions més àmplies que van més enllà dels versos explicatius. Dos models han servit de referència a estes transformacions: els llibres de festes i les revistes falleres. També cal assenyalar que, gràcies als llibrets, el valencià tingué una presència pública en la societat, progressivament desvalencianitzada, de la postguerra. Ara bé, s’ha de pensar que, si es tolerava la utilització del valencià, això responia al seu caràcter inofensiu, perquè l’aparició d’esta llengua en una manifestació festiva no feia perillar la situació de subordinació respecte del castellà.

En l’estudi realitzat el 1996 sobre l’ús del valencià en els llibrets de la ciutat de València (Borrego, Hernàndez, Marín i Mesa 1996) es va definir un perfil estàndard de llibret faller caracteritzat per un predomini contundent del castellà (68,7 % de les pàgines) enfront del valencià (31,1 %). El perfil estàndard base era el d’un llibret amb 84,4 pàgines, de les quals 26,3 estaven en valencià i 58, en castellà. Per blocs, el bloc comercial era el més nombrós (55,2 % de les pàgines), seguit del quotidià (29,3%) i el ritual (13,9%). En el bloc ritual, la presència del valencià era la més aclaparadora (93,2 %) enfront del castellà (6,7%), xifres que es reforçaven amb el fet que el 41,1% del valencià de tot el llibret estava concentrat ací, i tan sols l’1,3 % del castellà. Pel que fa al bloc comercial, passava a l’inrevés, és a dir, el castellà representava el 96,9 % enfront del 3 % de valencià, mentre que el 77,9% del castellà del llibret estava concentrat en este bloc, enfront de l’escàs 5,3 % de valencià. A partir d’estes dades, se subratllava la funció discriminatòria del valencià dins del llibret, ja que estava clarament present en l’àmbit faller, especialment en el ritual, però gens en l’àmbit extrafaller que dóna suport econòmic a la comissió.

En el mateix estudi es concloïa que l’ús del valencià en les Falles de la ciutat de València era generalment inferior al del castellà i estava dins del comportament general de la població del cap i casal. Pel que fa al nivell escrit, la generalitat de publicacions repetia el mateix comportament, encara que açò era molt més acusat en aquelles que no pertanyien a les comissions falleres. Tanmateix, en els llibrets, publicació emblemàtica i paradigmàtica de les comissions, hi havia un predomini destacable el castellà, si es considera la superioritat del bloc comercial sobre els blocs quotidià i ritual i festiu, raó per la qual, si afegim que la majoria de comunicacions internes i externes de les comissions es feien en castellà, s’observava un fenomen d’especialització funcional o ús diferencial en funció de les finalitats, els tipus i els destinataris dels missatges. Amb tot, si se separa el bloc comercial de la resta, atés que en este no pot influir tant la comissió, s’observava un predomini clar del valencià en els llibrets. Això mostra que, pràcticament en tot l’àmbit geogràfic faller de València, el valencià era pels volts del 1996 bastant usat en els blocs específicament elaborats per les comissions, encara que un altre tema fóra la receptivitat del mateixos fallers i del veïnat al contingut en valencià dels llibrets.

En aquell moment també es feia esment que el valencià emprat per les comissions falleres no estava totalment normativitzat, sinó que es manifestava una anarquia o caos lingüístic, atesa la vigència d’un conflicte lingüístic en el món faller. En tot cas, l’alt percentatge d’ús escrit del castellà semblava apuntar a una realitat que tendia a evitar possibles conflictes lingüístics pel que fa al valencià usat. En realitat, esta circumstància semblava ser una conseqüència de la situació de postergació del valencià en tot el nostre territori. Pel que feia al nivell oral, per les dades fragmentàries obtingudes s’observava que no es produïa correspondència entre la declaració oficial d’intencions dels fallers (plasmada en el reglament faller) de potenciar al màxim l’ús del valencià i l’ús real, ja que en línies generals no es complia la declaració oficial.

Dissortadament no s’ha pogut elaborar una investigació que replicara amb les mateixes condicions metodològiques la investigació del 1996, raó per la qual, més que fer una comparació sistemàtica, sols podem apuntar algunes intuïcions fonamentades en el seguiment quotidià del tema. En este sentit, en primer lloc, no sembla que el perfil estàndard dels llibrets s’haja modificat en excés, fins i tot es poden haver accentuat els trets de ritualització del valencià escrit, com també ocorre amb el valencià oral. Això no obstant, sí que s’aprecia una major normativització lingüística, especialment des que la Junta Central Fallera passà a emprar la normativa oficial. Això no lleva que les ortografies més o menys caòtiques o crítiques amb l’oficial encara gaudisquen d’un considerable espai en els llibrets de falla.

Incidint sobre el tema esmentat del valencià no normatiu, s’ha de dir que el tradicional concurs de llibrets que Lo Rat Penat convoca des del 1903 continua sent el que més participació suscita entre les comissions falleres del cap i casal. En el seu moment, este concurs fou determinant per al manteniment d’un ús normalitzat del valencià durant el franquisme, i hi participaren destacats poetes i intel·lectuals valencianistes de l’època, Amb tot, els inicis de la “batalla de València” i de l’ofensiva del secessionisme lingüístic, que va començar a la darreria dels anys setanta, va fer que l’anarquia lingüística desplaçara el valencià normatiu del concurs de llibrets pràcticament fins a l’actualitat. L’adopció per part de Lo Rat Penat de la normativa de l’Acadèmia de Cultura Valenciana ha fet que els poetes festius associats a este àmbit copen els guardons, condicionant les expectatives de premi de les comissions a la seua contractació. Això podria explicar l’elevada participació de comissions de la ciutat de València en el concurs de Lo Rat Penat, mentre que no superen la vintena les falles del cap i casal que participen en els substanciosos premis de llibrets de la Generalitat. Més encara si considerem que Lo Rat Penat atorga 198 premis (entre extraordinaris, principals i accèssits), cosa que representa un gran percentatge de possibilitats de rebre premi per part de les comissions concursants. S’ha de comentar també que alguns del premis atorgats per Lo Rat Penat estan patrocinats per institucions (l’Ajuntament de València o la Diputació de València) o empreses públiques (Radiotelevisió Valenciana) que, d’esta manera, estan concedint ajudes públiques a obres que no seguixen la normativa oficial.

En este sentit, no sorprén comprovar que dels 198 premis atorgats per Lo Ra Penat en el seu concurs, un total de 101, és a dir, el 51 % del total, els acaparen només 5 poetes festius (Donís Martin, Anfós Ramon, Joan Antoni Alapont, Rafael Melià i Ferran Gil). A més a més, si dels 198 excloem els premis per a autors novells, el percentatge és del 64,7 %, cosa que suposa quasi un oligopoli dels premis. Això també fa intuir que el nombre de poetes que continuen utilitzant el valencià no normatiu és escàs, fins al punt que només 19 poetes es repartixen els 156 premis de les seccions de poetes no novells (8,2 premis per poeta). En la secció novell la situació diferix substancialment, amb 21 poetes premiats per a 42 premis atorgats. La pràctica totalitat dels poetes forma part de l’Associació d’Escriptors en Llengua Valenciana, que té en el món de les Falles una derivació en la Taula Valenciana d’Autors Teatrals, que des del 2001 dota un dels premis del Concurs de Teatre en Llengua Valenciana que convoca la Junta Central Fallera.

Fora de l’àrea d’influència de Lo Rat Penat, també hi ha un grup de poetes que empren el valencià normatiu i que a poc a poc han anat obrint-se un espai dins de les comissions falleres de València i la resta de la Comunitat Valenciana, que compten amb ells alhora d’encarregar-los els versos dels seus respectius llibrets. És el cas de Josep Martínez Izquierdo, Antoni Lluís Martínez, Salvador Bolufer, Jesús Català Gorgues, Josep Lluís Sirera i Remei Miralles, o Josep Enric Gonga, entre d’altres destacats.

Des del 1993 també es convoquen els premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià en les Falles, que ha aconseguit mobilitzar un nombre creixent de comissions de tota la Comunitat Valenciana. Així, si l’any 1993 hi participaren 47 comissions amb els seus llibrets per a un total de 20 premis i una dotació inicial de 10.968 euros, el 1998 ja hi participaven 99 comissions i es concedien 30 premis per una quantia de 29.149 euros. L’any 2004 la xifra de participants fou de 151 llibrets, amb 36 premis i una dotació de 36.800 euros, i encara que ens anys següents baixà una mica la participació (133 comissions el 2005, 129 el 2006 i 119 el 2007), l’any 2008 s’ha assolit un nou rècord, amb 155 comissions participants, 54 premis concedits i una despesa de 48.900 euros. La participació ha crescut sobretot fora de la ciutat de València, especialment a les comarques de la Safor, la Costera, l’Horta, la Plana Baixa, la Ribera i el Camp de Morvedre, concretament en ciutats com Gandia, Xàtiva, Torrent, Borriana, Alzira o Sagunt. Hui en dia és un concurs molt consolidat i amb un prestigi ferm, que fa que cada any moltes comissions esmercen esforços en els seus llibrets de falla per donar-se a conéixer en l’activitat cultural i literària en valencià.

Pel que fa al teatre dins de les Falles, tal com ja s’ha assenyalat en un altre lloc (Borrego i Hernàndez 1999), es tracta d’una activitat molt rellevant dins la festa i una de les quals més ha aportat a la conservació i conreu del valencià en les Falles. Així, a més dels típics sainets costumistes que ja les comissions començaren a representar en els anys vint i trenta del segle passat, en els anys cinquanta feren la seua aparició els apròposits fallers, peces teatrals exclusivament dissenyades per a una única representació en els actes de presentació i exaltació de les falleres majors de comissió o de la ciutat. Al llarg dels anys cinquanta i seixanta, el teatre i les presentacions falleres restaren ancorades en les característiques referides, amb una nòmina d’autors molt reduïda (Rafael Martínez Coll, Vicent Vidal, Jesús Álvarez Aparicio, Josep Bea Izquierdo o Jesús Maroto i González), sense que s’operara cap renovació temàtica i sense procedir a una efectiva normalització del valencià. Però el 1972 la falla Corretgeria-Bany dels Pavesos, amb el suport de destacats representants de la intel·lectualitat valenciana, intentà capgirar la situació organitzant un Concurs de Teatre en Valencià, on destacava la innovació, la qualitat i la correcció de la llengua. L’intent fou avortat el 1974 per la Junta Central Fallera, en un context cultural que preludiava la famosa “batalla de València”. A més, com a resposta, la Junta va crear el Concurs de Teatre en Llengua Valenciana. El resultat a llarg termini fou la persistència de l’antic model teatral, que sols començaria a ser molt parcialment trencat a final dels anys setanta i mitjans dels anys huitanta per algunes atrevides comissions i per l’efímera formació el 1984 del Teatre Estable de les Falles.

A banda de les diverses mostres que les falles feien per a continuar el model del “teatre valencià”, el concurs oficial ha representat una alternativa en potència a la mateixa tradició teatral del sainet i una renovació del repertori d’obres i d’autors. Moltes comissions falleres han optat per la representació de les obres d’un reduït grup d’autors valencians contemporanis com ara: Juli Leal, Rodolf Sirera, Manuel Molins, Carles Alberola, Pasqual Alapont, Carles Cano, Paco Zarzoso o Chema Cardeña. D’altres, han representat traduccions al valencià de textos de Woody Allen, Fassbinder, Fernán Gómez, John Gay, Jaime Salom, Gilherme Figueiredo, Franca Rame, Eugene Ionesco, Miguel Delibes, Enrique Jardiel Poncela, Sam Shepard, Aristófanes, Jean Genet, José Sanchis Sinistierra, Dorothy Parker, Christopher Durang o Dario Fo. Destaca, així mateix, la iniciativa de la Falla Creu i Mislata alhora de convocar el Concurs de Teatre Vila de Mislata, l’any 1981, certamen nascut com a subsidiari de l’organitzat per la Junta Central Fallera, a fi de cobrir l’afició local pel teatre, que amb el temps esdevindria el concurs de teatre aficionat de major prestigi de la Comunitat Valenciana entre els de les seues característiques, tot i que progressivament anaren desapareixent de la programació els grups de teatre fallers.
Igualment, el model de presentació fallera cobraria una gran espenta amb Josep Alarte i Querol i la Falla Na Jordana a partir del 1977. Este autor, un dels màxims exponents de la generació perduda d’escriptors que assajaren durant la dècada dels cinquanta del segle xx l’escriptura d’un nou teatre de tesi o de divertimento, amb la seua producció fallera (La milotxa, 1977; L’estopí, 1978; Festivàlia, 1979; Les bonicors, 1980; Xim-pum, 1981; El cabasset, 1982; Oh!, 1983; L’auca, 1984; El tapet, 1985; La manta, 1986; Com?, 1987; Xe!, 1988, o Mentiroles?, 1991) va marcar una experiència renovadora des del punt de vista estructural que va fer patent una temptativa de renovació i de canvi en la producció teatral fallera. L’intent de redreçament avançà bàsicament per diverses vies: la lluita per assolir una llengua teatral normalitzada que trencava els motles del sainet, la substitució del model de la tòpica revista valenciana pel de l’òpera rock, el tractament de temàtiques compromeses que ultrapassaven els límits del pur folklorisme festiu, i el risc d’apostar per la sobrietat i la senzillesa enfront del barroquisme consubstancial a este tipus de manifestacions festives. Posteriorment, la influència d’Alarte s’ha deixat notar en el món teatral faller en autors com ara Hernán Mir o Paco Pellicer, que troben el seu contrapunt en la producció fallera a l’ús de prolífics autors com ara els germans Josep i Rafael Melià Castelló, Donís Martín o Josep Bea Mataix.

Actualment, a més de la participació en el concurs de teatre o en el concurs d’apropòsits per a presentacions falleres (desplegat en les categories de teatre i sala de festes des de mitjans dels anys huitanta del segle passat) les comissions de falla de València centren la seua activitat teatral en les exaltacions, les recents presentacions de maquetes o el concurs de declamació. De la mateixa manera, les falles de les comarques desenvolupen la seua activitat teatral en concursos promoguts per les respectives juntes locals falleres, com ara el concurs de teatre Ligorio Ferrer de Gandia, així com en la resta d’activitats ja esmentades.

A banda de la participació en els concursos de llibrets, teatre i presentacions, les comissions munten obres en valencià al llarg de l’exercici o recitals de poesies, dins els seus casals o el en el marc de setmanes culturals. En altres casos, editen butlletins interns on hi ha una certa presència del valencià i algunes comissions intenten normalitzar fins i tot les seues actes o documents interns. A més a més, algunes comissions organitzen activitats orientades expressament al foment del valencià i la seua rellevància històrica, com és el cas del Tirant de Lletra, lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc organitzada per la Falla Na Jordana, o la Mostra de Llibrets de la Comunitat Valenciana, que des del 2006 es fa a Gandia organitzada per la Junta Local Fallera i l’Associació d’Estudis Fallers per posar en contacte i comunicació totes les comissions que fan un especial treball en la promoció del llibret de falla i del valencià.

Pel que fa a les activitats culturals i de difusió del valencià, en l’última dècada s’han posat en marxa diversos concursos i premis literaris que tenen esta finalitat i que, a més, tenen el valor afegit de ser iniciatives que bastixen una xarxa de col·laboracions amb escriptors, col·lectius culturals, el camp de l’ensenyament, institucions, empreses i associacions diverses. Es tracta de projectes que transcendixen l’àmbit estrictament faller i aconseguixen projectar-se sobre el conjunt de la societat.

Una de les iniciatives capdavanteres és la de l’Associació Cultural Premi Iaraní, que l’any 1996 va posar en marxa un guardó destinat a premiar un article escrit en valencià que tractara sobre el món de les Falles i estiguera publicat en un llibret de falla. Si en els primers anys, l’àmbit del premi Iaraní estava circumscrit a les comissions falleres de Gandia, a partir de la cinquena edició (2000) la convocatòria s’amplià a les comarques centrals (amb la participació de falles de Tavernes de la Valldigna, Oliva, Xeraco, Dénia i Xàtiva). Fins al 2005, data de l’última edició, la participació en el concurs es va estabilitzar entre els quaranta i cinquanta articles anuals. L’autor de l’article rebia un escut (Iaraní d’Or) i un pergamí, i la comissió guanyadora un premi en metàl·lic, que començà sent de prop de 900 euros i que l’últim any fou de 1.500 euros. Entre els premiats podem citar Tomàs Llopis, Joan Iborra, Gabriel Garcia Frasquet, Josep Enric Gonga, Nèstor Novell o Enric Ferrer Solivares. Reprenent la idea del premi Iaraní, des de l’any 2008, la Junta Local Fallera de Gandia i l’Ajuntament de Benirredrà convoquen un premi al millor article sobre tema faller publicat en un llibret de falla de Gandia, amb un primer premi de 1.200 euros i un segon de 600 euros a la comissió de la falla guanyadora, i un pergamí acreditatiu a l’autor de l’article. En la primera edició s’han presentat 33 originals.

També promogut per l’Associació Cultural Premi Iaraní, des del 1998 es convoca el premi de poesia Joan Climent, amb la finalitat de potenciar la poesia publicada en els llibrets de falla de les comarques centrals. Fins ara, la participació edicions ha sigut de vint a trenta treballs en cada edició. L’autor del poema guanyador rep una escultura original i la comissió editora del llibret una premi en metàl·lic, que en les últimes edicions ha sigut de 1.000 euros. Esta iniciativa ha contribuït a impulsar i renovar la poesia de temàtica fallera, amb la participació com a guanyadors de noms destacats de la poesia valenciana (com ara Josep Piera, Maria Josep Escrivà, Josep Lluís Roig o Àngels Gregori). Els premis Iaraní i Joan Climent han rebut la col·laboració total de la Junta Local Fallera (encarregada de l’organització) i del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell.

Un altre guardó poètic en les falles, en este cas centrat en la poesia satírica, és el premi Malva, convocat conjuntament des del 2007 per la Falla Plaça de la Malva d’Alzira i l’Associació d’Estudis Fallers. Està adreçat a totes les comissions de falla de la Comunitat Valenciana, amb l’objectiu d’estimular el conreu d’este gènere poètic de llarga tradició històrica i popular. Este premi, a més, destaca perquè implica en una activitat fallera institucions i entitats diverses (les regidories de Cultura i d’Educació de l’Ajuntament d’Alzira, i la col·laboració de Bancaixa, la Mancomunitat de la Ribera Alta, i la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura).

El cas de la ciutat de València presenta unes característiques particulars que dificulten l’aplicació d’este model: una realitat social diferent, amb un ús menor del valencià; el desacord, encara, entre el món de la festa i certs sectors culturals, i el desinterés que mostren les institucions i els òrgans rectors de la festa. No obstant això, en els últims anys hi ha algunes iniciatives que intenten explorar el camí mamprés en unes altres comarques.

Així, seguint la línia del premi Iaraní, trobem el premi Soler i Godes al millor article de tema faller publicat en un llibret de falla. Convocat i organitzat des de l’any 2005 per l’Associació d’Estudis Fallers, ha tingut el patrocini de l’editorial Carena en les dues primeres edicions i de l’editorial Denes en les dues següents. L’àmbit d’este premi se circumscriu a la comarca de l’Horta i la ciutat de València, zones, especialment esta última, on la presència d’articles en valencià en els llibrets de falla és més aïnes escassa. La dotació econòmica del guardó és de 300 euros per a l’autor de l’article premiat i 300 euros per a la comissió de falla que el publica. En la curta vida del premi Soler i Godes, la participació ha augmentat any rere any (des del 17 originals de l’any 2005 fins als 30 de l’edició del 2008).

També resulta destacable el certamen de narrativa curta en valencià que es convoca dins dels premis Gàbia de les Arts. Organitzat per la Falla Trinitat-Aboraia del cap i casal des del 2006, ha aconseguit la implicació en el jurat a títol personal de representants de la Universitat de València, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Junta Central Fallera, entre d’altres. Es concedix un primer premi de 1.000 euros, un segons de 500 i un tercer de 300.

D’altra banda, tot i que el premi està adreçat a obres escrites tant en castellà com en valencià, s’ha d’esmentar també el concurs de contes d’ambientació o tema faller de la revista El Turista Fallero (que té la seua àrea d’infuència bàsicament a la ciutat de València), convocat des del 1999, i dotat amb un premi de 300 euros i la publicació en este anuari. Si bé el conte faller era un gènere de gran vitalitat en els anys vint i t trenta del segle passat, en la postguerra entrà en una progressiva decadència, accelerada a partir de la dècada dels seixanta de manera paral·lela a la de les publicacions falleres i tantes altres formes d’expressió de la cultura popular. Però pensem que, més enllà de les vicissituds del gènere, la referència a este concurs resulta interessant pel que fa als índexs d’ús del valencià, perquè en els últims anys s’ha donat un augment notable de la participació d’originals escrits en esta llengua. Així, si en les cinc primeres edicions (1999-2003) hi hagué en total huit contes en castellà i només dos en valencià entre els contes guanyadors i finalistes, esta tendència es capgira a partir del 2004 fins a l’actualitat, període en el qual trobem només un conte escrit en castellà per tretze en valencià.

En ocasions, les comissions de falla són el vehicle per a organitzar activitats diverses de promoció de la lectura i la literatura entre els menuts. Algunes d’estes iniciatives depassen els límits de les comissions organitzadores i en fan partícips els alumnes de les escoles i centres educatius de la seua zona d’influència, independentment que siguen fallers o no. És el cas del concurs de narrativa Vicent Ribes, un dels capdavanters en este treball, que vol estimular la creació literària i l’ús del valencià entre xiquets i joves. Organitzat per la Falla Corea de Gandia des del 1988, premia contes breus que tinguen com a tema central les Falles. Està dirigit a alumnes de la comarca de la Safor que cursen des de tercer d’educació primària fins a quart d’educació secundària obligatòria (de 9 a 16 anys), els quals participen en quatre categories diferents. La participació és molt elevada: als organitzadors els arriben cada any entre quatre-cents i cinc-cents treballs. Cada any es publica un llibre que recull els contes guanyadors i finalistes, amb una tirada de 800 exemplars. En les onze edicions convocades fins ara, el concurs Vicent Ribes ha rebut el suport econòmic de diverses institucions (la Conselleria d’Educació o l’Ajuntament de Gandia), entitats i empreses privades. Per a edicions futures, els organitzadors es plantegen explorar les possibilitats que oferix Internet.

A Alzira, hi ha els Premis Literaris Infantils, que des del 2006 convoca la Falla el Mercat. A banda de l’objectiu d’educar en valors com ara la solidaritat o la igualtat entre sexes (esta és la temàtica de l’última edició), la finalitat és també promoure l’ús del valencià, com també l’interés per la lectura i l’escriptura entre els escolars que estudien entre tercer i sisé de primària a la comarca de la Ribera. Una volta més, estem davant una iniciativa cultural que partix d’una comissió de falla i es projecta sobre el conjunt de la societat, i que aconseguix implicar diverses institucions, associacions i empreses: els organitzadors tenen el patrocini de les regidories de Cultura i de Polítiques d’Igualtat de l’Ajuntament d’Alzira, i la col·laboració del grup editorial SM i de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, entre d’altres.

Els concursos literaris no són l’única iniciativa adreçada als menuts que organitzen les comissions de falla. En els últims anys, la Falla la Malva d’Alzira ha inclòs en els seus llibrets unes guies didàctiques per a treballar diversos aspectes a partir dels temes tractats en els llibrets o en les falles infantils. L’any 2006 va ser el quadern Falles i poesia, a càrrec d’Enric Xavier Ferrús i Antoni Lluís Martínez; el 2007, un còmic i guia didàctica per a commemorar el Vint-i-cinc d’Abril i la Guerra de Successió, elaborada per Aurelià J. Lairón Pla, Mai Hidalgo Escribà i Josep Antoni Fluixà, i el 2008, la guia de sensibilització ecològica L’aigua i el mar: un tresor per a tots, acompanyada de l’obra de teatre infantil Perill a la mar, escrita expressament per Enric Lluch a partir de l’argument de la falleta infantil de Falla la Malva d’aquell any.

És interessant també analitzar quin és l’ús del valencià en els llibres sobre les Falles editats en les dues últimes dècades. En el cas de les obres publicades per editorials privades, el predomini del castellà és aclaparador. En el cas de les edicions fetes amb la participació d’institucions públiques, resulta il·lustratiu comparar el que passa en comarques com ara la Safor amb la política seguida a la ciutat de València. Així, en el primer cas tornem a trobar l’esperit de col·laboració entre institucions i associacions diverses, que es plasma en la coedició anual d’un llibre per part de l’Associació Cultural Premi Iaraní, la Federació de Falles de Gandia i el CEIC Alfons el Vell. Com a resultat, des del 2000 s’han publicat nou llibres, sempre escrits en valencià, i de tema relacionat amb les Falles: història, teatre, poesia, música, tècniques en la construcció de falles... En canvi, a la ciutat de València, en el cas de la Junta Central Fallera i de l’Ajuntament (a través de la Regidoria de Festes i Cultura Popular i la de Cultura), el castellà és la llengua majoritària en la qual es publiquen els llibres sobre la festa de les Falles (i també sobre unes altres celebracions festives) i respon a l’absència d’una política clara de promoció del valencià per part d’estes dues institucions. De fet, en este cas, els pocs llibres que s’han publicat en valencià ho han sigut per la voluntat dels autors perquè fóra així.



3. Conclusions

De resultes de les anteriors consideracions, podem arribar a una sèrie de conclusions que esperem que puguen obrir futures vies d’investigació, per a aprofundir en el coneixement d’una realitat lingüística, la de les festes, fins al moment molt poc treballada. Així, en primer lloc podem suggerir que, en termes generals i com tendència clarament remarcable, s’estaria produint l’avanç d’una ritualització del valencià en la festa, d’acord amb la que potser també es dóna en la societat en general, davant l’avanç de la castellanització, sols que la festa, en ser en si mateixa un ritual o conjunt de rituals, es prestaria molt més a la ritualització de la llengua minoritzada.

En segon lloc, en relació amb la situació anterior, s’estaria produint un avanç de la patrimonialització de la llengua, en funció de la seua minorització i els riscos que corre en una societat dominada pel castellà i l’anglés. Este seria un factor positiu de preservació, però limitat i configurat per la mateixa minorització del valencià (ja que, en certa manera, a menys minorització correspon menys patrimonialització i a més minorització, més patrimonialització defensiva, a diferència del castellà, que posa en pràctica una patrimonialització defensiva respecte a l’anglés, però expansiva respecte a les llengües menys importants que el castellà).

Com a dada positiva, hi ha una creixent col·laboració entre les associacions festeres i diverses institucions, empreses i associacions culturals per a crear espais compartits des dels quals poder dur a terme activitats culturals que duen implícita la promoció del valencià, les quals aconseguixen tindre una projecció directa en l’àmbit festiu i alhora també s’estenen sobre el conjunt de la societat. En este sentit, tot i que les iniciatives partisquen de les comissions festives, és necessari la implicació i suport de les institucions.

A més a més, s’ha de valorar, especialment pel que fa al cas de les Falles, que s’haja separat la qüestió de l’ús del valencià del debat identitari, així com l’acceptació del marc legal i normatiu.

En tot cas, s’ha d’insistir en la necessària inversió d’esforços i recursos destinats a aconseguir un coneixement en profunditat de la situació de l’ús del valencià en les festes valencianes, per a poder realitzar reflexions molt més acurades i matisades, amb les desitjables conseqüències en matèria de política lingüística per part de les administracions públiques sobre el complex i ric entramat associatiu festiu.

Gil Manuel Hernàndez i Martí
Josep Lluís Marín i Garcia
Bibliografia

Alarte Querol, Josep (2007): Quaderns d’un ninotaire. Antologia d’obres teatrals de temes valencians que alguns creuen només fallers, 2 vols., València, Ajuntament de València.
Ariño, Antonio (dir.) (1999): El teatre en la festa valenciana, València, Consell Valencià de Cultura.
Borrego, Vicent - Hernàndez, Gil Manuel (1999): “Teatre a les Falles”, dins Ariño, Antonio (dir.), El teatre en la festa valenciana, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 327-336.
Borrego, Vicent - Hernàndez, Gil Manuel - Marín, Josep Lluís - Mesa, Lluís (1996): “L’ús del valencià als llibrets de falla (un estudi sociolingüístic)”, Revista d’Estudis Fallers, 3, pp. 36-58.
Dades sobre la situació sociolingüística de la Comunitat Valenciana (1990): València, Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.
Doménech, Josep Lluís (2000): “La llengua de les falles”, Levante-El Mercantl Valenciano, 20 març 2000, p. 32.
Lacreu, Josep (1995): “La llengua de les falles”, Llibret de la Falla República Argentina, Xàtiva, Falla República Argentina.
Leprêtre, Marc (1996): “El País Valencià. La situació sociolingüística als territoris de llengua catalana (IV)”, Llengua i Ús, 7, pp. 62-67.
Marín, Josep Lluís (1996), “El suport literari de les Falles”, en DD.AA., La festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura.
— (2001): “El valencià en el reglament faller: un compromís de futur”, Revista d’Estudis Fallers, 6, pp. 16-22.
Mesa, Lluís (1991): “La transició democràtica valenciana a la ciutat de València. El cas de les Falles (1976-1986)”, inèdit.
— (1996), “Les Falles durant la transició: evolució i signes de canvi”, en DD.AA., La festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura.
Mollà, Toni - Pitarch, Vicent (1992): Bases de política lingüística per al País Valencià dels 90, Castelló de la Plana, Fundació Gaetà Huguet.
Pla general de promoció de l’ús del valencià (1994): València, Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació i Ciència.
Ros i Pardo, Honorat (coor.) (1995): Balanç i perspectives de la promoció del valencià, 1983-1993, València, Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació i Ciència, 1995.
Ros i Pardo, Honorat (coor.) (2004): Llibre blanc de l’ús del valencià, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.