diumenge, 16 de gener de 2011

Les falles de Joan Monleon


Ja fa uns anys que somnie en participar en l’organització d’un homenatge a Els Pavesos. El programa que circula per la meua ment consisteix en un sopar popular a la Plaça del Carme seguit, al mateix lloc, d’ un posterior concert on els grups valencians més actuals i comercials versionetjaren cançons estretes del repertori musical d’aquest grup de folc sorgit de la falla de Corretgeria – Bany dels Pavesos.

La festa es celebraria el primer dissabte de març, quan l’ambient de Falles a la ciutat de València és ja una realitat, i seria retransmesa en directe, perquè no, per Canal 9.

Tot tindria un tret comú denominador; la popularitat. Un espectacle que es celebraria a una de les places més populars de la ciutat, la del Carme, dins de la programació oficial de les festes més populars de València, les Falles, televisada per la nostra televisió, Canal 9, on participarien els grups musicals més coneguts que canten en la llengua del poble, el valencià, i tot, fins i tot el sopar, de bades per a que el poble gaudisca d’una festa en honor a un grup d’artistes que si es va caracteritzar per alguna cosa al llarg de la seua trajectòria fou per l’estima cap al poble, cap al poble valencià.

Quan he exposat aquest projecte sempre m’ho han tombat. Canal 9 no s’interessarà, l’ajuntament no atorgarà el permís per concedir la plaça, la majoria dels grups es negarà a actuar gratuïtament, trobar patrocinadors per a un esdeveniment d’aquestes característiques és molt difícil...

Potser estiga equivocat i aquest somni realment és una utopia perquè València no és tan popular com pense, Canal 9 no és la televisió del poble i les Falles ja no són unes festes populars, potser. Però del que ara estic segur és que si algun dia es fera realitat aquest desig ja no tindria tan sentit com abans. Simplement perquè Joan Monleon ja no gaudiria del tribut assegut còmodament a una cadira de fusta d’una primera filera reservada a la gent important. Els homenatges en vida.

El líder dels Pavesos ens deixà ja fa amb un any i amb ell s’ha perdut molt més que una vida; s’ha esvaït un tros de la cultura valenciana i un altre intent per recuperar el País.

Amb la desaparició de Monleon s'albira el final d’una generació de valencians que durant la transició intentà normalitzar el poble valencià a partir del mateix poble. Aquesta normalització passava, en primer lloc, pel Cap i Casal.

La ciutat era important per a Monleon, ja que entenia que el País Valencià no podia anar a cap lloc si cadascú tirava cap a un costat. València, doncs, era el motor del canvi però aquest no era possible sense la recuperació de la mateixa ciutat del Túria. Recobrament que tan sols es faria realitat si València recuperava el seu veïnat, si tornara a ser la València dels barris, la de l’època del 1900 que tant admirava Monleon.

I què millor element per a potenciar la València dels barris que les Falles? Unes Falles divertides on es correguera davant d’una traca, on es menjara una bona xocolatà, on es riguera llegint una crítica del carrer al cadafal, on es gaudira, i no es plorara, al fantàstic moment de la cremà...

Una festa nascuda de la gent amb personalitat de carrer i populars que, per una banda, potenciara la unió dels distints pobles valencians donant la benvinguda als veïns dels altres pobles que formen el mapa del País. Que els fera partícips com ho feien Els Pavesos interpretant també cançons populars d’altres comarques valencianes i no tan sols de l’Horta o com ho feia el mateix Monleon al seu enyorat show, on es preocupava per consultar el diccionari d’Alcover i Moll per no deixar marginat cap dialecte del poble valencià.

Una festa fallera que per d’altra banda aconseguira la fusió d’una València interclassista on capiguerem tots, com molt bé ho feia Monleon amb el seu humor bròfec d’arrel baldoviniana, que provocava les rialles dels més intel·lectuals i dels més ignorants al mateix moment. Un tipus d’humor, per cert, del que Monleon fou el darrer exponent.

Aquesta revolució monleoniana no ha estat, malauradament, possible. La mateixa València, aquella València que tan estimava Monleon, s’encarregà d’aturar-la. Per un costat, la dreta local, abans franquista, ara berlusconiana, en un maligne exercici d’hipocresia i recolzada per la confusió d’un poble amb evidents símptomes de greu esquizofrènia , sempre rebutjà tot allò que olorés a arrels valencianes i qualsevol intent de formar un país benavingut i fort. Per l’altre costat, l’esquerra pseudointel•lectual valenciana demostrà un cop més la ignorància supina que la caracteritza i marginà la cultura popular, menyspreà, per tant, al poble. I així hem acabat.

Joan Monleon, símbol del poble, mai ha estat pres en consideració per cap de les dues faccions dominants de la societat valenciana ( encara que hui en dia qualificar a una d’aquestes faccions amb l’adjectiu dominant és un exercici molt agosarat). Ha tornat, doncs, a perdre el poble.

Com sempre València ha tornat a eixir derrotada perquè el que desconeixen molts dels que viuen dins del luxe atorgat pel poder o per la dolça oposició – funcionària valenciana és que com succeí amb el traspàs de la senyora Obdulia a la novel·la de Llorenç de Villalonga, Mort de Dama, la mort de Monleon és el símbol de la desaparició d’una societat, en aquest cas no és el de la mallorquina sinó, més greu, el de la valenciana.

Rubén Tello