dilluns, 5 de març de 2007

El balcó de les vanitats


Caldria que algú es fera l’ànim i analitzara els canvis mediàtics que ha experimentat la festa en els últims vint anys. Resulta evident que actes com l’Ofrena o la mascletà de la plaça de l’Ajuntament, així com la conducta i les reaccions dels seus participants, s’han anant modulant i transformant per l’efecte de les retransmissions televisives o radiofòniques.

El cas de la mascletà és, sens dubte, un dels més significatius. Molt lluny queda aquell 1986, quan es va posar en marxa per primera vegada el cicle de mascletaes diàries del mes de març. En aquell moment, Ricard Pérez Casado era l’alcalde socialista d’una “València, la mar de bé”, Carmen Alborch era “només” la degana de la Facultat de Dret i Rita Barberá, una quasi desconeguda diputada de les Corts Valencianes. Que diferent de l’actual resultava també aquell balcó de l’any 1987 que, en un joc que va donar lloc a una de les millors falles plantades a la plaça, van cremar Manolo Martín, Sento Llobell i Manuel Vicent.

Fou més tard, amb l’arribada del Partit Popular a l’alcaldia, quan la mascletà de les dos va passar a convertir-se en un acte social, en el qual la disparada pirotècnica ha acabat esdevenint una simple excusa per al lluïment dels convidats al balcó de l’Ajuntament. Uns convidats en els quals es barregen polítics de torn (i de quota), famosets, productes televisius i l’artisteo local, seguint un criteri ben peculiar.

Les distintes emissores no es limiten a retransmetre la mascletà o a comentar-la, mai no escoltareu cap expert en focs artificials que ens puga donar les claus de cada disparada, que ens ajude a entendre-la, més enllà del simple afusellament de les dades del dossier de premsa de torn o del pirateig de la informació que porta el diari del dia o la guia pirotècnica de l’emissora radiofònica de torn. Ningú es planteja informar-ne amb trellat, n’hi ha prou de repetir allò de la “mescla explosiva”, el “terratrémol final” i quatre tòpics més mal assimilats.

Sembla que el balcó siga el missatge. L’important és contar qui està al balcó. Si no estàs al balcó no ixes en els mitjans i no eres ningú. Més encara, si com a mitjà no estàs al balcó, tampoc no eres ningú. Així, la crònica rosa i la propaganda política es fonen, gràcies al malbaratament dels diners dels patrocinadors d’unes retransmissions i connexions en les quals, paradoxalment i absurdament, la notícia no és allò que està passant, sinó qui ho està veient.

Però, en un graó més, en temps de precampanya electoral, el balcó de l’Ajuntament ha acabat sent una peça més al servici de l’estratègia de comunicació de populars i populistes, amb dirigents orgànics, consellers i regidors que hi desfilen al dictat del que marca el partit, en una obscena utilització de la festa i dels seus espais institucionals (crides o exaltacions). Com ara quan l’altre dia, a la pregunta d’un locutor, el conseller Joan Cotino barrejava les Falles amb la presó atenuada per a De Juana Chaos.

I en el paroxisme arriba també als empresaris, que en ocasions s’han pujat al carro i han volgut tindre el seu balcó particular: de l’elitisme del balcó dels Segura al populisme del balcó d’Armiñana, unA reedició dels paradors dels cinquanta i seixanta, amb les Falles com a excusa per a la promoció social i personal. Amb tot este material, quina novel·la s’està perdent Ferran Torrent!

Davant de tanta impostura i coentor, el millor, una volta més, serà recórrer als clàssics. Fa setanta anys, Josep Renau demanava: “que les flames populars de València revindiquen el seu sentit revolucionari d’antany”. Potser ja és hora que, vint anys després, les flames tornen a cremar el balcó de l’Ajuntament en un exercici purificador!


Josep Lluís Marín




1 comentari:

Javi ha dit...

HEREJE!!!!! Cremar el balco de l'ajuntament!!! antivalencià!!!

(Almenys que estiga Rita dins de roig i aixi matem dos pardals d'un tir...)