dimarts, 8 de gener de 2008

Alterfallerisme meliorista


En les últimes setmanes, he tingut el bloc una mica abandonat, entre altres raons, perquè el temps que podem dedicar a escriure l'he ocupat escrivint alguns articles per a diversos llibrets de falla i revistes fallers. Sempre és un goig respondre a la invitació que les comissions de falla et fan obrint-te les planes dels seus llibrets perquè pugues compartir amb ells les teues inquietuds i reflexions. Una d'estes falles ha sigut Arrancapins, que el 2008, en l'any del seu centenari, ha volgut aplegar un bon nombre de persones (de dins i fora de les Falles) per a respondre a la pregunta de si unes altres Falles són possibles. Reserveu ja el vostre llibret, perquè hi ha col·laboracions molt interessants. Per a pal·liar l'abandó a la qual he sotmés el bloc en este temps, penge ací la meua col·laboració amb els arrancapiners.

Plantejar-se si unes altres Falles són possibles du implícita una premissa: hi ha un model de festa, considerat dominant, que un sector de la societat (format per fallers i no fallers) considera que té mancances i dèficits a l’hora d’aconseguir que les Falles siguen un espai en què el conjunt de ciutadans puga vore’s reflectit i identificat, i on cada ciutadà puga exercir la seua participació (a diferents nivells, evidentment, des del cas d’un membre d’una comissió fins al d’un simple espectador) d’una manera satisfactòria. Per a intentar definir quin és este model de festa, hauríem de distingir tres grans apartats que, tot i estar íntimament relacionats, presenten unes especificitats que demanen abordar-los per separat. Així, en un primer nivell hi hauria la falla, allò que —almenys, de moment— dóna sentit a la festa i la singularitza; en segon lloc, s’hauria d’abordar el conjunt d’activitats i aspectes organitzatius que es desenvolupen al seu voltant, i en un tercer nivell, hauríem de parlar de les relacions entre la festa i la ciutat, un aspecte que em sembla crucial en l’esdevenidor de les Falles.

En primer lloc, per tant, parlarem del cadafal faller, sotmés a una creixent laminació dels components crítics i presidit per un pervers sistema de premis que ofega qualsevol iniciativa de canvi que s’allunya del cànon que marca l’ortodòxia (una reflexió, d’altra banda, que podria aplicar-se també als llibrets de falla). A pesar d’això, en l’última dècada ha anat configurant-se, no exempt d’alts i baixos, un embrió de circuit o ruta alternativa de falles que, agrupades sota les més variades i simplificadores —si no delirants— etiquetes: alternatives, innovadores, d’autor, modernistes (!)..., han aconseguit guanyar-se un espai en els mitjans de comunicació. És prou això per a concloure que unes altres falles (cadafals fallers) són possibles? Certament, mirat amb perspectiva i tenint en compte totes les singularitats del cas que ens ocupa (entre les quals, sens dubte, el peculiar tipus de relació que s’establix entre l’artista i la comissió que el contracta), potser els cadafals fallers no s’allunyen massa del que passa amb uns altres productes culturals de massa amb què es pot establir una certa analogia. M’explique: de les prop de 370 falles que anualment es planten a la ciutat de València podem destacar-ne una vintena per la seua aportació formal, estètica, temàtica o en el tractament dels continguts. Quantes de les pel·lícules, discos o programes de televisió que es produïxen anualment vehiculen un discurs crític, reflexiu, creatiu, experimental? Si se’m permet la broma: quin és el llindar per davall del qual hem de començar a pensar que ja no hi ha vida intel·ligent en les Falles? I quin és eixe llindar en el cas de la producció cinematogràfica, musical o televisiva anual? El problema és que, a diferència de les falles, estos altres productes culturals tenen unes altres vies de distribució alternatives, més o menys consolidades: hi ha sales d’exhibició i circuits especialitzats, canals temàtics, plataformes de distribució de continguts... I, a més, en estes altres activitats, hi ha un mecanisme que podríem anomenar “de correcció”, que, tot i les benintencionades i voluntarioses iniciatives dels darrers anys, està encara absent en el cas dels cadafals fallers: l’existència d’una crítica que, per damunt de la dictadura del mercat (exercida a colps d’audiències o taquilles milionàries), actua com a element compensatori, perquè constituïx una referència —no sols per al públic especialitzat, sinó per al generalista— que dóna valor a determinats productes.

En un segon nivell, com hem dit adés, trobem tota una sèrie d’elements, activitats o figures que amb el pas dels anys han anat desenvolupant-se al voltant de la falla. És un conjunt heterogeni que també ajuda a definir el model de festa vigent hui en dia, que té com a manifestacions més conegudes el fallermajorisme (eixa variant de l’exaltació compensatòria del paper subordinat de la dona, amb una presència aclaparadora de les falleres majors i el seu entorn, que monopolitzen bona part de l’activitat i informació falleres), l’ofrenització (on sota el pretext de la devoció religiosa té lloc una fusió de parada del dia de l’orgull faller i exhibició de la petulància indumentarística), el balcó de les vanitats municipals (símbol de la instrumentalització de la festa per part del poder polític), el botellot faller (amb una oferta festiva i d’oci que acaba identificant-se amb marxa nocturna acompanyada del consum d’alcohol), un programa de festejos caduc (necessari d’una renovació profunda que permeta arribar a un públic potencialment major), la mercantilització (que legitima les Falles presentant-les com a generadores de riquesa, oblidant la privatització dels guanys i la socialització de les pèrdues) o el gegantisme (on les gran xifres acaben sent un valor en si mateixes, en una fugida en avant). Tot plegat, acaba configurant la imatge oficial de les Falles, la que promou l’establishment faller, la que impulsen les institucions (que veuen en les Falles una prolongació més del seu model basat en els grans esdeveniments), i la que difonen i fomenten els mitjans de comunicació. Tot això, a més, va acompanyat d’una falta d’ambició i d’interés entre la majoria de les comissions de falla (i les federacions) per a abordar la festa amb una visió global i de conjunt, que vaja més enllà de les parets del seu casal. Això ens deixa un panorama poc esperançador, tot i que novament hauríem d’adoptar un cert distanciament i perspectiva que matisarien esta visió apocalíptica. Perquè, si bé és cert que no hi ha cap comissió fallera que plantege una alternativa total a la festa, com fa Arrancapins, també és veritat que la festa actual no és la de fa 30 anys, i que en este temps hi ha hagut iniciatives individuals o col·lectives, de comissions falleres o d’instàncies parafalleres, que s’han plantejat i es plantegen modificar les Falles en alguns dels seus aspectes, amb projectes en positiu i lluny d’actituds resistencialistes. I moltes d’estes iniciatives responen —paradoxalment, o no tant, ja que parlem d’alterfallerisme— a la coneguda màxima del pensar globalment i actuar localment. I això té molt més de mèrit encara en un espai on ni tan sols el govern local, siga a través del regidor de torn o de la Junta Central Fallera, té un model global de festa que vaja més enllà de l’acumulació d’una sèrie d’inèrcies organitzatives, però també —ai las!— ideològiques. De fet, és ben revelador que la majoria dels intents de renovació sorgisquen de propostes fetes al marge de les instàncies oficials i que en els pocs casos on estes col·laboren ho facen d’una manera superficial, sense cap compromís seriós o, en el pitjor dels casos, pervertint-ne la idea original. Ara bé, el problema és que en este punt, a diferència del que passa amb les alternatives en els cadafals fallers, encara estem lluny del moment en què totes estes iniciatives puguen arribar a constituir una massa crítica a partir de la qual es puga bastir un discurs alternatiu sòlid. Sobretot per un problema de manca de visibilitat. Resulta molt difícil i demana un gran esforç ocupar el centre del debat, perquè a diferència del que passa amb els cadafals fallers, en este segon nivell, l’alterfallerisme topa amb el silenci de la majoria dels mitjans de comunicació, especialment dels especialitzats en les Falles, perquè afecta de ple la xarxa d’interessos econòmics i polítics que hi ha al cor de la festa.

Finalment, arribem a l’últim aspecte que necessàriament hem d’abordar a l’hora de plantejar-se si unes altres Falles són possibles. Potser el més important si les Falles volen continuar optant per ser una festa que siga expressió de la celebració d’una comunitat, enlloc de la deriva cap a l’espectacle i parc temàtic per a atracció i gaudi de forasters en què semblen haver-se instal·lat. Convé no oblidar que les Falles són resultat d’un pacte pel qual un grup de ciutadans (veïns, originàriament) ocupen l’espai públic amb l’objectiu d’organitzar una festa oberta al veïnat. El problema sorgix quan una de les dos parts trenca el pacte i comença a exercir una ocupació abusiva de l’espai públic i a fer una festa cada volta més tancada i menys participativa, paradoxalment quan les subvencions públiques són majors que mai. Si fa trenta anys, en el marc de la transició, el distanciament respecte de les Falles per part de certs sectors de la societat responia exclusivament a raons ideològiques, en els últims anys assistim a una preocupant desafecció —per molts que alguns s’entesten a deixar-la en un simple “desencuentro”— de bona part dels ciutadans cap a la festa major del cap i casal motivada pels excessos i les molèsties. I esta desafecció s’estén de manera transversal, com reflectix la premsa any rere any en notícies, articles d’opinió i cartes al director. Tot açò s’agreuja amb la inhibició de les autoritats municipals del cap i casal, que fa temps que han abdicat i s’han inhibit del seu paper moderador dels conflictes, davant els quals l’única opció que prenen és deixar que estos es podrisquen fins que la justícia (o la fatalitat) els obligue a intervindre-hi o a esmenar les seues decisions. Les demandes de les associacions veïnals estan començant a obtindre una molt tímida resposta per part d’algunes associacions falleres, la majoria de les quals, encoratjades per la premsa especialitzada, adopten una actitud victimista que dificulta qualsevol acord. Davant d’açò —i esta recepta ha de servir per a qualsevol de les dimensions que tenen les Falles—, sols recuperant la idea que la festa és patrimoni de tots els ciutadans i que en la solució dels seus problemes s’han d’escoltar totes les veus, impulsant mecanismes permanents de diàleg i de participació que responguen a la pluralitat de la festa i de la societat, podrem plantejar-nos amb garanties de futur que unes altres Falles són possibles.


Josep Lluís Marín

1 comentari:

Candreu ha dit...

M'ha paregut molt adequada la connexió que has fet entre les Falles i altres disciplines com el cine o la televisió. Jo llig sovint sobre mitjans de comunicació, en especial sobre televisió, i m'he adonat que hi ha un comentari que hi es repeteix molt i que val igual per al monument faller: ningú vol córrer riscos. De la mateixa manera que les sèries de televisió tornen una i altra vegada a fórmules que han tingut èxit ("Los Serrano", etc.), en les falles quasi sempre van al monument clàssic que se'n porta premis. Llevat de magnífiques excepciones, els fallers eviten experiments o innovacions que puguen posar en perill el palet. Naturalment, això fa que les coses canvien molt lentament, però molt...