diumenge, 24 de febrer de 2008

La reina fantasma



El món faller s’ha vist convulsionat amb l’afer de les eixides nocturnes de les falleres aspirants a Fallera Major de València, promogudes a instàncies del jurat qualificador nomenat des de Junta Central Fallera. Aquest esperpèntic episodi, del qual Levante-EMV ha donat complida informació, ens hauria de fer reflexionar, no ja tant sobre la desafortunada iniciativa en si, sinó sobre una altra qüestió, al meu entendre molt més important, com és la situació de les dones en la festa fallera, situació de la qual l’escàndol esmentat no és més que un símptoma evident.

I és que mentre tot el món li està pegant moltes al comportament “inadequat” del jurat encarregat de triar la Fallera Major d’entre les tretze aspirants, oblidem el fet principal, que no és altre que els cinc jurats en entredit són homes. És més, des de que en 1980 s’implantara l’elecció democràtica de la Fallera Major de València, ni un sol any el jurat seleccionador ha estat composat majoritàriament per dones. Ben al contrari, de les 29 eleccions transcorregudes, en 15 d’elles el jurat ha estat exclusivament masculí, en 11 hi hagueren quatre homes front a una sola dona, i en 3 ocasions havien dos dones per tres homes. I encara més: quan es forma el jurat que tria prèviament les 13 dones de la Cort d’Honor, en ell participen dones en major quantitat, encara que també en minoria, però quan s’ha de fer la tria definitiva de la Fallera Major el jurat és aclaparadorament masculí.

Totes aquestes dades no fan més que evidenciar allò que podríem anomenar com la paradoxa simbòlica del poder festiu masculí. Aquesta paradoxa consisteix en què, des de l’òptica de la dominació masculina, es produeix un discurs i s’aplica un praxi sobre les dones falleres capaç d’elevar-les a la categoria de reines simbòliques de la festa, però a canvi de apartar-les del control efectiu de la mateixa. Dit d’una altra manera, tal com està concebuda estructuralment la festa fallera contemporània, les falleres regnen però no governen, tot i els assoliments que en matèria de participació política han anat arrancant en els darrers vint anys. Al capdavall, la fallera major no és més que una “reina fantasma”. Estimem, també, que el caràcter fantasmagòric del regnat faller femení deriva del fet que la cosmovisió hegemònica de la dona fallera en la festa és un constructe creat per les projeccions psíquiques d’una ment masculina conformada per una societat encara patriarcal.

Actualment no hi ha més d’un 6 % de dones presidentes de falla al cap-i-casal, alguna que altra dona presidenta d’agrupació, quasi cap directiva en les diverses federacions falleres i molt poques dones, i amb escàs poder, en Junta Central Fallera i el Gremi Artesà d’Artistes Fallers, per no esmentar la seua baixa representació en debats, publicacions, jurats i congressos fallers. Les conquestes en termes de poder dins el món faller per part de les dones es troben limitades per la pròpia concepció masculina dominant de la festa en dos sentits. En primer lloc, les dones es veuen obligades a actuar segons una estratègia que no qüestione les idealitzacions masculines de la dona; per eixa raó, intenten tenir més espais de visibilitat però reafirmant-se com a dones ornamentals (dones florero) i venerades en el seu rol de falleres majors, un rol dissenyat i controlat pels homes. En segon lloc, l’accés de les dones als llocs de direcció o amb responsabilitats executives es troba canalitzat pels papers que la concepció masculina de la festa assigna a les dones, és a dir, delegacions de caire més “femení” com infantils, dansa, festejos, activitats diverses, cort d’honor o relacions públiques, per posar alguns exemples. Per contra, resulta inusual que les dones siguen presidentes o vice-presidentes o se n’ocupen de l’economia d’una falla, agrupació o federació. De forma que, tot i els avanços femenins, torna a reproduir-se una divisió sexual del treball festiu, amb l’afegit de que no poques falleres assumeixen i defensen el model desigualitari en atenció a les seus obligacions familiars o a la “tradició”.

En el cas de les Falles cal insistir en la paradoxa de que la dona regna però no governa: és exaltada simbòlicament a la condició de regina floral, sobirana festiva i icona sacral de la valencianitat fallera (fallera major), però en termes de possessió de poder i participació activa en la direcció executiva de la festa roman en un clar segon pla. Per eixa raó li atribuïm un caràcter fantasmal, perquè el seu poder efectiu és nebulós, quan no resta confinat la intimitat del casal. En tot cas, la sobirania femenina és purament retòrica i fabricada des de les fantasies masculines al voltant de la condició femenina, especialment pel que fa als models dominats de la fallera venerada i homenatjada. Com hem dit, és cert i constatable que en la darrera dècada les dones falleres han incrementat les seues quotes de participació política i social, entre altres raons perquè també han augmentat aquestes quotes en els sectors educatiu, professional, polític i mediàtic de la societat. Així i tot, la interessada recurrència del discurs masculí tradicional sobre la dona fallera, sumada a la inèrcia del ritual i a les reglamentacions festives dissenyades i aprovades quasi exclusivament per homes, retalla sensiblement el marge de maniobra femení, alhora que planteja a les dones falleres un repte per a reivindicar un paper més actiu i decisori en la festa.

Mentrestant, les xiques que opten per promocionar públicament a través del càrrec de Fallera Major de València, es troben sotmeses a una triple situació d’inferioritat que expressa unes relacions de poder ben explícites: són jutjades i valorades – des de l’ideal faller masculí de dona – per un jurat de homes (elles són dones), que són persones d’edat madura (elles són joves) i amb poder en la festa (elles només són aspirants a ser reconegudes). Aquesta situació de violència estructural, articulada simbòlicament per les proves a que se sotmet a les joves, sanciona i legitima, en definitiva, una visió masclista i patriarcal de la festa, que resulta encara predominant dins el món faller. Les extemporànies eixides nocturnes forçades per alguns membres del jurat, encara que cridaneres i escandaloses, resulten en última instància coherents amb un model sexista de festa que caldria que fora revisara a fons, per tal de no perjudicar totes les positives potencialitats que les Falles tenen com a espai ritual d’integració social i igualtat de gèneres.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

2 comentaris:

Tradiblog ha dit...

Un bloc meravellos. Esteu afegits al Tradiblog. Quina qualitat! Felicitats i endavant.

Ayla46 ha dit...

La otra cara de las fallas valencianas

Acaba de pasar un año más. Las cenizas aún humeantes descansan sobre la carretera de uno de los barrios más tranquilos de Xàtiva. Los servicios de limpieza tardaran un par de horas en llegar. Hace unos minutos la más gloriosa de las noches valencianas ha llegado a su fin, y con ella, parte de mi dolor de cabeza también. El resto de nerviosismo, estrés y lágrimas no se irán hasta de aquí a unos días. Me asomo a la venta y ya no hay gente por las calles, los falleritos y falleritas valencianos vuelven a su casa a dormir, porque claro, después de tanta fiesta lo necesitan. O quizás les apetezca un vaso de chocolate con su respectiva bamba. El caso es que aquí, en el barrio, aun queda mucho trabajo por hacer. Sin embargo, los vecinos, después de los nervios pasados solo quieren llegar a sus camas, las cuales, a pesar de sus temores, más reales que infundados, siguen en su lugar.

Un año más ha pasado. Faltan 365 días para la siguiente “crema”. Pero mañana aun hay mucho por hacer. Antes de trabajar, los vecinos deberán comprobar los daños: la pintura de las fachadas, las persianas, las cañerías…Y a pesar de tener que esperar de medio año a un año de seguro, se sentirán seguro aliviados de que lo más que les tengan que pedir sea una persiana nueva o una mano de pintura en la fachada.

En la falla, a estas horas, se comentara lo afortunados que somos porque evidentemente, quien no querría que le pintaran su casa o que incluso le cambiaran la antena del televisor. Mas de uno bromeará y dirá que ya que cambian la antena, mejor que sea parabólica. Ciertamente volverán a su casa pensando en nosotros, esos vecinos que todos los años damos la nota, porque tontamente gritamos que por favor tiren agua a nuestras casas, rezando para que el agua llegue pronto y la imagen de las llamas comiéndose nuestra casa desaparezca en un segundo de nuestra vista. El agua siempre llega, tarde o temprano. Cuando llega temprano respiramos aliviados, y cuando no lo hace, rogamos con lágrimas en los ojos un milagro para que nuestro hogar quede sano y salvo.

Es verdad, que ninguna de las casas se ha quemado aún, pero también lo es que todos los años las familias del barrio tenemos la misma pesadilla. Nuestra casa desaparece en llamas, se la engullen, y donde estaba nuestro hogar queda nada. Es como si cada año se produjera un incendio que nos rodeara y impotentes tenemos que contemplar como, jaleados por una multitud entusiasmada, nuestra casa lucha por sobrevivir. Faltan 365 días. No puedo dormir. A los cinco años recuerdo el tejado de mi casa en llamas, mi hermano pequeño y mi madre llorando y mi padre gritándoles desesperado a los bomberos que echaran agua. No quiero llorar, no por ellos.

Sin lugar a dudas, la noche valenciana tiene dos caras, aunque es más fácil ver solo una de ellas. Pero que los falleros no se preocupen, yo veré la cara oscura en mis sueños durante unos meses y esperare resignada que otro año llegue. Faltan 365 días. No tenemos ayuda. Nadie nos quiere entender. No somos falleros ni queremos serlo, no necesitamos seguros, ni fallas, ni botellones a la puerta de nuestra casa. Pero tenemos que resignarnos a sufrir año tras año. Pero, claro, todo el mundo esta contento cuando “Valencia está en fallas”.

Maria Segarra Beneyto