divendres, 25 de gener de 2008

L'evolució de les falles contemporànies


A partir del 1991, amb l’arribada dels partits conservadors a l’Ajuntament de València (Partit Popular i Unió Valenciana), les Falles experimentaren una nova instrumentalització política dins el context d’allò que es va anomenar el “pacte del pollastre” entre els dos partits esmentats. Unió Valenciana, amb Vicent González Lizondo com a regidor de Fires i Festes i president de la Junta Central Fallera, intentà monopolitzar la “valenciania fallera” no només amb gestos simbòlics que situaven clarament les Falles dins l’univers del blaverisme, l’anticatalanisme i el secessionisme lingüístic, sinó amb una política festiva que reforçava aquesta orientació. No debades, s’ha de recordar que el moviment blaver, en bona mesura, es va conformar políticament en l’àmbit faller, raó per la qual quan arribà al poder col·locà en els organismes de govern de les Falles (Junta Central Fallera) els seus peons més aplicats, cosa que feu que la festa fallera es “blaveritzara” oficialment fins que, desplaçada Unió Valenciana del govern municipal, l’arribada del Partit Popular a la Regidoria de Festes temperà la ideologització blavera i advocà per un pragmatisme orientat a obtenir l’acceptació fallera a través de les subvencions, però també de cert diàleg i la defensa política del món faller. A partir del 2003, s’aguditzarà aquest perfil centrista i dialogant de la Regidoria de Festes, fins al punt de produir-se una interessant paradoxa: les inèrcies nostàlgiques i el pes dels sectors més blaveritzats de la festa acabarien quedant-se a la dreta del mateix govern de dretes pel que fa a les Falles, com es va poder visualitzar en el VIII Congrés Faller del 2001 o en uns altres esdeveniments posteriors.
En tot cas, i més enllà dels avatars estrictament polítics de la festa, aquesta ha derivat en els darrers quinze anys per una senda que l’ha conduïda clarament cap al gegantisme, el monumentalisme en les seccions més altes, l’agudització del culte a la fallera major i de l’ofrenització de la festa (la consideració de l’Ofrena com a eix ritual central de la festa), a més d’una tendència per part de les Falles a absorbir festejos i actes d’altres celebracions, alhora que els pròpiament fallers s’estenien al llarg de tot l’any amb esdeveniments com el mig any faller, les revetles al carrer, els actes de preseleccions de les falleres majors o la multitud de concursos, certàmens i iniciatives que mantenen les comissions amb una contínua activitat al llarg de tot l’any. Aquests anys han estat també els de l’expansió de l’associacionisme faller, no només amb l’aparició de noves falles, moltes de les quals en els nous espais d’expansió urbana de València (en l’actualitat el cens de comissions falleres de la ciutat comença a acostar-se a les 390 falles), sinó amb l’emergència de agrupacions i sobretot de federacions de falles agrupades per motius econòmics o de promoció corporativa (Federació de Falles de la Secció Especial, Associació de Falles d’Especial, Federació de Falles amb Especial Enginy i Gràcia, Federació de Falles de Primera A, etcètera). L’expansió quantitativa i qualitativa de la festa també ha fet que haja crescut la cobertura mediàtica, amb l’explosió de les pàgines web de comissions falleres o l’aparició de webs personals, blocs i revistes virtuals, a més del creixement en les publicacions i programes de ràdio i televisió de temàtica fallera.
Pel que fa als cadafals, s’ha produït una progressiva diversificació d’estils, més enllà de l’ortodoxa falla barroca, i han entrat en escena nous artistes, la major part d’ells joves, que han renovat en certa manera l’encotillat món artístic faller. Amb tot, en les grans categories, tant en les falles grans com infantils, continua predominant, especialment a ulls dels jurats qualificadors, la falla clàssica, cada volta més gengantesca, monumental i bigarrada. Tanmateix, també cal destacar un moviment que, nascut al barri de Carme, ha fet que nombroses comissions modestes hagen apostat en la darrera dècada per un model de cadafal de temàtica social i compromesa, acompanyat d’una innovació en el pla estètic, i com ha resultat s’ha conformat una certa ruta de falles d’autor que atrauen un públic delerós de novetats en un món, el de la construcció de falles, massa dominat pel conservadorisme, la inèrcia i la reiteració de formes, estils i motius. Amb tot, s’ha d’apuntar també que moltes comissions menudes han anat trobant dificultats relacionades amb un cens cada volta més esquifit i, per tant, amb greus dificultats econòmiques per a mantenir-se en actiu, fins al punt que algunes comissions veteranes han acabat desapareixent.
Però, per damunt de totes els fenòmens ressenyats, n’hi ha un d’especial importància que marca clarament el caràcter que han anat adoptant les Falles en els darrers anys, un fenomen que té a veure amb el procés de globalització econòmica neoliberal que suporta el món en totes les seues dimensions, i que implica la imposició d’un model econòmic, social, polític i cultural o l’imperi del benefici, la dèria pel guany i la mercantilització de la vida com a normes predominants en el sistema de capitalisme avançat. Aquest context de globalització dirigida pels poderosos acaba influint sempre en els contextos locals, i molt significativament en el món de la cultura i, concretament, en el de la cultura popular. Certament, la globalització és sempre localització, atés que combina la dialèctica entre global i local; doncs bé, si avui en dia l’esfera global està dominada pel consumisme i la mercantilització, l’esfera local també ho està, tot i les resistències que es puguen trobar. Definitivament, la vella cultura popular de les Falles ha estat substituïda per la cultura dels diners, dels winners i del mercat, inseparable dels valors del neoliberalisme capitalista. Uns valors què han acabat remodelant la festa fallera. Fins al punt que ben bé podríem afirmar que avui en dia les Falles estan segrestades pels poders econòmics i empresarials, pels nous rics i els nous valors neoliberals predominants, per les estratègies expansives de la indústria de l’oci i pel mateix èxit popular de la festa, capaç de generar prou riscos en matèria de seguretat, sostenibilitat ambiental i convivència social.
Les Falles com a festa no són alienes al que passa en la societat, de manera que en la darrera dècada, just quan més s’ha intensificat l’ofensiva neoliberal capitalista, l’èmfasi en els seus purs valors de mercat en detriment dels aspectes socials i humans ha anat reconfigurant la nostra quotidianitat, entre la qual la festiva i la fallera. Així, en el llenguatge faller avui en dia es poden trobar nombroses al·lusions a la “competitivitat”, la “superació”, l’assoliment de “reptes” i “objectius”, referències a la “pugna” i la “lluita” pel “triomf”, per ocupar un lloc entre els “millors”; l’obsessió per arribar “més alt, més lluny i més fort”, per gastar-se més diners, per obtindre més “beneficis”, per contactar amb espònsors més “solvents”, per ser “emprenedors”, per desenvolupar campanyes de “màrqueting” i trobar “gerents” que gestionen “amb òptima eficàcia” comissions ja quasi enteses com a “empreses rendibles”.
En un món on tots lluiten cada volta més per tot allò que signifiquen els diners, cada volta s’imposa més la imatge i la imatgeria en detriment de la imaginació. Així, en el món faller, es conrea “allò políticament correcte” per tal d’incentivar i estimular els jurats a atorgar una quantitat creixent de premis, que alhora que actuen com a dissolvents de la potencial crítica social de la festa, ensabonen i engreixen la maquinària meritocràtica de la competitivitat, el gegantisme insostenible i la megalomania insaciable. S’imposen criteris “pragmàtics” i “operatius” que asseguren màxima presència mediàtica, una major “audiència” i possibles projeccions socials personals. O en altres paraules, un triomf en el mercat en tota regla. En els darrers anys s’ha desenvolupat un autèntic culte a l’“empresari model” que, aprofitant-se d’aquesta condició, instrumentalitza una comissió de falla per a assolir millor els seus interessos particulars (urbanístics, majorment), fent-se passar a ulls dels fallers i les falleres com a prohom exemplar, valencià insigne i benefactor desinteressat per la festa.
La mercantilització, la capitalització, el consumisme i els valors neoliberals ho han envaït tot, deixant en un segon terme les consideracions socials, humanes, comunitàries, solidàries, tradicionals, altruistes i crítiques. Açò val també per al món de les Falles, durament colpejades en el millor de la seua cultura tradicional, antigament propera a l’ambient de barri i a un sentit crític amb el poder.
En aquest context tan canviant, que ha virat del tardofranquisme a la transició i d’aquesta a la globalització neoliberal, les Falles es veuen confrontades al seu propi èxit, que d’alguna manera té els peus de fang, si es consideren els conflictes socials que provoca, per no parlar de les creixents desercions de ciutadans que ja no es reconeixen en una ciutat presa pel caos més absolut i per una irresponsabilitat quasi institucionalitzada. Davant aquesta situació, és evident que té sentit preguntar-se per si unes altres Falles són possibles. I la resposta que es podria avançar és que, amb independència dels enormes obstacles que hem esmentat, unes altres Falles haurien de ser possibles, perquè, si no ho són, no volem pensar en allò que passaria amb uns altres problemes molt més transcendentals. En tot cas, sempre restarà el treball continuat, cadascú en el lloc que puga, sense desesperar-se per si de moment no se n’obtenen resultats, perquè a la llarga és molt probable que alguns resultats positius siguen visibles. Al capdavall, tot és qüestió de perseverar.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dimarts, 8 de gener de 2008

Alterfallerisme meliorista


En les últimes setmanes, he tingut el bloc una mica abandonat, entre altres raons, perquè el temps que podem dedicar a escriure l'he ocupat escrivint alguns articles per a diversos llibrets de falla i revistes fallers. Sempre és un goig respondre a la invitació que les comissions de falla et fan obrint-te les planes dels seus llibrets perquè pugues compartir amb ells les teues inquietuds i reflexions. Una d'estes falles ha sigut Arrancapins, que el 2008, en l'any del seu centenari, ha volgut aplegar un bon nombre de persones (de dins i fora de les Falles) per a respondre a la pregunta de si unes altres Falles són possibles. Reserveu ja el vostre llibret, perquè hi ha col·laboracions molt interessants. Per a pal·liar l'abandó a la qual he sotmés el bloc en este temps, penge ací la meua col·laboració amb els arrancapiners.

Plantejar-se si unes altres Falles són possibles du implícita una premissa: hi ha un model de festa, considerat dominant, que un sector de la societat (format per fallers i no fallers) considera que té mancances i dèficits a l’hora d’aconseguir que les Falles siguen un espai en què el conjunt de ciutadans puga vore’s reflectit i identificat, i on cada ciutadà puga exercir la seua participació (a diferents nivells, evidentment, des del cas d’un membre d’una comissió fins al d’un simple espectador) d’una manera satisfactòria. Per a intentar definir quin és este model de festa, hauríem de distingir tres grans apartats que, tot i estar íntimament relacionats, presenten unes especificitats que demanen abordar-los per separat. Així, en un primer nivell hi hauria la falla, allò que —almenys, de moment— dóna sentit a la festa i la singularitza; en segon lloc, s’hauria d’abordar el conjunt d’activitats i aspectes organitzatius que es desenvolupen al seu voltant, i en un tercer nivell, hauríem de parlar de les relacions entre la festa i la ciutat, un aspecte que em sembla crucial en l’esdevenidor de les Falles.

En primer lloc, per tant, parlarem del cadafal faller, sotmés a una creixent laminació dels components crítics i presidit per un pervers sistema de premis que ofega qualsevol iniciativa de canvi que s’allunya del cànon que marca l’ortodòxia (una reflexió, d’altra banda, que podria aplicar-se també als llibrets de falla). A pesar d’això, en l’última dècada ha anat configurant-se, no exempt d’alts i baixos, un embrió de circuit o ruta alternativa de falles que, agrupades sota les més variades i simplificadores —si no delirants— etiquetes: alternatives, innovadores, d’autor, modernistes (!)..., han aconseguit guanyar-se un espai en els mitjans de comunicació. És prou això per a concloure que unes altres falles (cadafals fallers) són possibles? Certament, mirat amb perspectiva i tenint en compte totes les singularitats del cas que ens ocupa (entre les quals, sens dubte, el peculiar tipus de relació que s’establix entre l’artista i la comissió que el contracta), potser els cadafals fallers no s’allunyen massa del que passa amb uns altres productes culturals de massa amb què es pot establir una certa analogia. M’explique: de les prop de 370 falles que anualment es planten a la ciutat de València podem destacar-ne una vintena per la seua aportació formal, estètica, temàtica o en el tractament dels continguts. Quantes de les pel·lícules, discos o programes de televisió que es produïxen anualment vehiculen un discurs crític, reflexiu, creatiu, experimental? Si se’m permet la broma: quin és el llindar per davall del qual hem de començar a pensar que ja no hi ha vida intel·ligent en les Falles? I quin és eixe llindar en el cas de la producció cinematogràfica, musical o televisiva anual? El problema és que, a diferència de les falles, estos altres productes culturals tenen unes altres vies de distribució alternatives, més o menys consolidades: hi ha sales d’exhibició i circuits especialitzats, canals temàtics, plataformes de distribució de continguts... I, a més, en estes altres activitats, hi ha un mecanisme que podríem anomenar “de correcció”, que, tot i les benintencionades i voluntarioses iniciatives dels darrers anys, està encara absent en el cas dels cadafals fallers: l’existència d’una crítica que, per damunt de la dictadura del mercat (exercida a colps d’audiències o taquilles milionàries), actua com a element compensatori, perquè constituïx una referència —no sols per al públic especialitzat, sinó per al generalista— que dóna valor a determinats productes.

En un segon nivell, com hem dit adés, trobem tota una sèrie d’elements, activitats o figures que amb el pas dels anys han anat desenvolupant-se al voltant de la falla. És un conjunt heterogeni que també ajuda a definir el model de festa vigent hui en dia, que té com a manifestacions més conegudes el fallermajorisme (eixa variant de l’exaltació compensatòria del paper subordinat de la dona, amb una presència aclaparadora de les falleres majors i el seu entorn, que monopolitzen bona part de l’activitat i informació falleres), l’ofrenització (on sota el pretext de la devoció religiosa té lloc una fusió de parada del dia de l’orgull faller i exhibició de la petulància indumentarística), el balcó de les vanitats municipals (símbol de la instrumentalització de la festa per part del poder polític), el botellot faller (amb una oferta festiva i d’oci que acaba identificant-se amb marxa nocturna acompanyada del consum d’alcohol), un programa de festejos caduc (necessari d’una renovació profunda que permeta arribar a un públic potencialment major), la mercantilització (que legitima les Falles presentant-les com a generadores de riquesa, oblidant la privatització dels guanys i la socialització de les pèrdues) o el gegantisme (on les gran xifres acaben sent un valor en si mateixes, en una fugida en avant). Tot plegat, acaba configurant la imatge oficial de les Falles, la que promou l’establishment faller, la que impulsen les institucions (que veuen en les Falles una prolongació més del seu model basat en els grans esdeveniments), i la que difonen i fomenten els mitjans de comunicació. Tot això, a més, va acompanyat d’una falta d’ambició i d’interés entre la majoria de les comissions de falla (i les federacions) per a abordar la festa amb una visió global i de conjunt, que vaja més enllà de les parets del seu casal. Això ens deixa un panorama poc esperançador, tot i que novament hauríem d’adoptar un cert distanciament i perspectiva que matisarien esta visió apocalíptica. Perquè, si bé és cert que no hi ha cap comissió fallera que plantege una alternativa total a la festa, com fa Arrancapins, també és veritat que la festa actual no és la de fa 30 anys, i que en este temps hi ha hagut iniciatives individuals o col·lectives, de comissions falleres o d’instàncies parafalleres, que s’han plantejat i es plantegen modificar les Falles en alguns dels seus aspectes, amb projectes en positiu i lluny d’actituds resistencialistes. I moltes d’estes iniciatives responen —paradoxalment, o no tant, ja que parlem d’alterfallerisme— a la coneguda màxima del pensar globalment i actuar localment. I això té molt més de mèrit encara en un espai on ni tan sols el govern local, siga a través del regidor de torn o de la Junta Central Fallera, té un model global de festa que vaja més enllà de l’acumulació d’una sèrie d’inèrcies organitzatives, però també —ai las!— ideològiques. De fet, és ben revelador que la majoria dels intents de renovació sorgisquen de propostes fetes al marge de les instàncies oficials i que en els pocs casos on estes col·laboren ho facen d’una manera superficial, sense cap compromís seriós o, en el pitjor dels casos, pervertint-ne la idea original. Ara bé, el problema és que en este punt, a diferència del que passa amb les alternatives en els cadafals fallers, encara estem lluny del moment en què totes estes iniciatives puguen arribar a constituir una massa crítica a partir de la qual es puga bastir un discurs alternatiu sòlid. Sobretot per un problema de manca de visibilitat. Resulta molt difícil i demana un gran esforç ocupar el centre del debat, perquè a diferència del que passa amb els cadafals fallers, en este segon nivell, l’alterfallerisme topa amb el silenci de la majoria dels mitjans de comunicació, especialment dels especialitzats en les Falles, perquè afecta de ple la xarxa d’interessos econòmics i polítics que hi ha al cor de la festa.

Finalment, arribem a l’últim aspecte que necessàriament hem d’abordar a l’hora de plantejar-se si unes altres Falles són possibles. Potser el més important si les Falles volen continuar optant per ser una festa que siga expressió de la celebració d’una comunitat, enlloc de la deriva cap a l’espectacle i parc temàtic per a atracció i gaudi de forasters en què semblen haver-se instal·lat. Convé no oblidar que les Falles són resultat d’un pacte pel qual un grup de ciutadans (veïns, originàriament) ocupen l’espai públic amb l’objectiu d’organitzar una festa oberta al veïnat. El problema sorgix quan una de les dos parts trenca el pacte i comença a exercir una ocupació abusiva de l’espai públic i a fer una festa cada volta més tancada i menys participativa, paradoxalment quan les subvencions públiques són majors que mai. Si fa trenta anys, en el marc de la transició, el distanciament respecte de les Falles per part de certs sectors de la societat responia exclusivament a raons ideològiques, en els últims anys assistim a una preocupant desafecció —per molts que alguns s’entesten a deixar-la en un simple “desencuentro”— de bona part dels ciutadans cap a la festa major del cap i casal motivada pels excessos i les molèsties. I esta desafecció s’estén de manera transversal, com reflectix la premsa any rere any en notícies, articles d’opinió i cartes al director. Tot açò s’agreuja amb la inhibició de les autoritats municipals del cap i casal, que fa temps que han abdicat i s’han inhibit del seu paper moderador dels conflictes, davant els quals l’única opció que prenen és deixar que estos es podrisquen fins que la justícia (o la fatalitat) els obligue a intervindre-hi o a esmenar les seues decisions. Les demandes de les associacions veïnals estan començant a obtindre una molt tímida resposta per part d’algunes associacions falleres, la majoria de les quals, encoratjades per la premsa especialitzada, adopten una actitud victimista que dificulta qualsevol acord. Davant d’açò —i esta recepta ha de servir per a qualsevol de les dimensions que tenen les Falles—, sols recuperant la idea que la festa és patrimoni de tots els ciutadans i que en la solució dels seus problemes s’han d’escoltar totes les veus, impulsant mecanismes permanents de diàleg i de participació que responguen a la pluralitat de la festa i de la societat, podrem plantejar-nos amb garanties de futur que unes altres Falles són possibles.


Josep Lluís Marín