diumenge, 12 d’abril de 2009

Cremem a Franco

Fa uns dies, el 30 de març, es commemorava el 70 aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a València. L’endemà, 1 d’abril, a les onze i quart de la nit els aparells de ràdio vomitaven el ja conegut “parte” final de la guerra, llegit per l’esborronadora veu emfàtica de Fernando Fernández de Córdoba, el locutor soldat i veu de la dictadura, que l’any 1940, en les primeres falles del Orden Nuevo, seria l’encarregat de retransmetre la cremà de la falla del Mercat per a tot Espanya en Radio Nacional.



L’allargada ombra que el franquisme projectà durant prop de quaranta anys sobre el país, també va arribar a les Falles. Des del primer moment, la naixent dictadura instrumentalitzà la festa fallera, utilitzant-la al servici dels seus interessos polítics i ideològics, en un procés del qual s’han ocupat a bastament dos llibres.

El primer, va ser Fallas en su tinta: 1939-1975, publicat el març de 1978, una volta recuperada la democràcia. El periodista Francisco Pérez Puche hi feia una exhaustiva i detallada crònica de la petjada del franquisme en la conformació de la festa fallera contemporània. Segurament, l’autor no deu ser conscient de l’efecte “pervers” que va tindre el seu llibre entre molts fallers i parafallers de la meua generació, als quals les pàgines de Puche ens van fer conéixer i estimar més les Falles, i als quals ens va espentar a treballar per una festa més plural, democràtica, popular i valenciana. De fet, anys a vindre, el mateix Puche, una de les millors plomes del periodisme conservador valencià i una de les poques persones de la dreta valenciana amb un model de ciutat al cap, renegaria d’este pecat de joventut: “La inocencia nos llevó a querer abarcar lo inabarcable y a soñar en corregir lo que debe ser sin duda incorregible” escrivia en una columna en el diari Las Provincias vint anys després (l’11 de març de 1998). D’eixa mateixa època és una altra reflexió del mateix Puche sobre el seu llibre, del qual deia que pretenia “analizar el supuesto «secuestro» de la fiesta fallera por el franquismo aportando datos que insinuaran la escalada de la coentor y alentaran cambios de comportamiento. Pero, andando el tiempo, ni llegó la separación de festeros y Ayuntamiento que se pretendía ni se propiciaron movimientos falleros más populares o democratizados: los esquemas de la fiesta que estaban establecidos en 1975 se prolongaron en el tiempo con muy pocos cambios” (Pérez Puche, F., La Valencia de los años 70, Ajuntament de València, València, 1998, p. 203). En tot cas, s’ha de reconéixer que actualment els articles fallers de Puche, qui sempre fa gala de ser nebot del mestre Julià Puche, constituïxen una de les aportacions crítiques més ponderades sobre els excessos de la festa, i que la seua preocupació pel risc de fractura social entre la festa i la ciutat transmeten una intensa estima per les Falles.

Portada interior del número 31 de la revista Pensat i Fet (1940).

L’altre llibre de referència sobre l’empremta de la dictadura de Franco en les Falles és l’estudi de Gil Manuel Hernández titulat Falles i franquisme a València (publicat per l’editorial Afers el 1996), que des de la perspectiva de la sociologia i l’antropologia analitza la manipulació a la qual les autoritats franquistes van sotmetre la festa fallera, reinventant-la amb l’objectiu de servir-se’n.

Estes dos obres, l’una més divulgativa, l’altra més analítica, van ajudar a entendre l’impacte que els quaranta anys de dictadura van tindre en l’esfera festiva. A banda, no hauríem d’oblidar l’acció repressora exercida en la immediata postguerra sobre fallers, artistes o poetes, que foren empresonats o afusellats, o hagueren d’exiliar-se, tot un trencament violent del capital humà d’un grup de persones que havien dut la festa de les Falles a una de les seues etapes de major esplendor artístic, literari i social en temps de la Segona República.

Tot i això, sembla com si la figura de Franco i el seu impacte en la festa fallera encara fóra un tema tabú. De fet, són comptades les ocasions en les quals les Falles han passat comptes amb el dictador, però quan ho han fet, això sí, ha sigut de la millor manera que saben: cremant-lo.


El primer ninot que representà Franco va ser el que s’exhibí a la Llotja de València el març de 1937, dins del projecte de falles antifeixistes promogudes per Josep Renau al capdavant de la Direcció General de Belles Arts del govern de la República. En concret dins d’una escena que formava part d’una falla titulada El betlem d’enguany, conegut perquè va ser reproduït modernament amb motiu de l’exposició fet a la Beneficència amb motiu del centenari de Regino Mas i exhibit el Nadal passat a casal de la falla Na Jordana. El llibret de la falla, en realitat un número extraordinari de la revista Nueva Cultura explicava així l’escena: “Ha nascut el salvador d’Espanya. Marcat de tot recurs per a encubrir les seves innumerables vergonyes, Franco reb la càlida alenada del capitalisme i del clergat facciós, en forma de bou i ase respectivament. Queipo i Cabanellas li prodiguen llurs paternals carícies, vigilats de prop per una parella de la guàrdia civil, que a falta d’àngels, no s’en troba un en territori facciós, guarden gelosament el sagrat ordre de la família, la propietat privada i l’estat de Burgos”. La veritat és que es desconeix quina va ser la destinació final de tots estos ninots i no es té constància que es cremaren, almenys públicament.



Escena de la falla El betlem d’enguany, exhibida a la Llotja de València el març de 1937.

Com veiem en la imatge, en este betlem el xiquet Jesús era reemplaçat per Franco, caracteritzat pel seu barret militar i el seu bigot, qui apareixia així ridiculitzat en ser representat com un bebé, un ser indefens, mancat d’autoritat, ben lluny de la imatge seriosa i autoritària associada al militar revoltat. Tot el simbolisme i la iconografia presents en esta escena i en la falla de la qual forma part són analitzats per l’antropòloga francesa Linda Panea, qui fa una interessant lectura de la caricatura com a reformulació de l’estètica fallera i de la sàtira com a instrument de propaganda revolucionari en l’article “Les falles i la Guerra Civil. La utilització d’una mateixa tècnica discursiva en dues falles del 1937 d’ideologies radicalment oposades”, publicat l’any 2005 en el número 10 de la Revista d’Estudis Fallers. Per això, no és estrany que els noticiaris propagandístics estrangers es feren ressò d’estes falles antifeixistes, com és el cas del reportatge francés titulat “Valence, exposition humoristique”, una còpia del qual es conserva en el Centre de Documentació i Difusió de la Festa de les Falles i del qual podeu escoltar el so ací:



Ja acabada la guerra, és obvi que la censura impedia que cap ninot de Franco poguera aparéixer en una falla a València. Haurien de ser els valencians exiliats a Perpinyà els qui l’any 1946 plantaren una falla sota el títol Cremem a Franco, la qual estava coronada per un ninot que representava el dictador. Quin gran simbolisme els dels valencians en l’exili que s'apleguen al voltant d'una falla per refermar la seua identitat i el seu compromís amb la democràcia!


Coronament de la falla Cremem a Franco, plantada a Perpinyà el 1946 per exiliats valencians.
La imatge està extreta del llibre Las Fallas. Notas para su historia. Volumen II. 1940-2000, Albatros, Valencia, 2001, p. 13, edició a cura de Manolo Sanchis.

Esta falla va ser projectada i realitzada pel pintor Balbino Giner Garcia, qui era fill del faller i artista Balbino Giner Caballer (vinculat a la Falla Na Jordana-Burjassot), amb la col·laboració, entre d’altres, d’Antoni López.

Esbós de la sèrie “Guerra d’Espanya”, de Balbino Giner Garcia, 1937.


Esta falla també va estar acompanyada de la seua corresponent explicació en vers, el Llibret de la Falla de la plaça del Pont d'Investit, amb textos del poeta Joan Miquel Romà en valencià, castellà i francés. Sobre la data d’esta falla, cal fer un aclariment: tot i que Manolo Sanchis (en el llibre esmentat adés) data la construcció d’este cadafal en 1945 i Ricardo Bellveser (en la seua edició de les poesies de Romà publicada l’any 2004 pel Consell Valencià de Cultura) el situa cap al 1947, la data que figura en el llibret és 1946.

Ja mort el dictador, en temps de llibertat, és quan els fallers pogueren finalment cremar l’efígie de Franco a casa nostra. I és que, afortunadament, els valencians encara utilitzem les falles per a cremar aquells que volem censurar. Això mal que li pese a Francisco Camps, qui, l’octubre de 2007, en el començament de les obres del circuit urbà de Fórmula 1 de València, va amollar allò que “a la Comunitat Valenciana sols es crema gasolina”, en una mostra més de l’afectat servilisme monàrquic que el caracteritza.

Així, el primer fou Miquel Santaeulàlia Núñez, un artista faller que en la dècada dels setanta va tindre un important compromís polític col·laborant amb diverses activitats de l’oposició antifranquista d’esquerres. Va ser l’any 1978 amb la falla Contes de la iaia, que en paraules de Vicent Borrego (Na Jordana. 50 Anys: 1951-2000, València, Falla Na Jordana, 2000, p. 178) constituïa un “interessant i provocador puzzle nostàlgic d’indubtable lectura política: l’educació franquista”. Santaeulàlia va col·locar caricatures del dictador en cadascun dels gallons de la làmpara de peu que coronava este cadafal de la Falla Ferroviària de València, llavors en la secció especial.


Contes de la iaia, cadafal de Miquel Santaeulàlia per a la Falla Ferroviària, 1978.
Imatge procedent de l’Álbum Bayarri Fotos Fallas 78.


Hagueren de passar uns quants anys fins que el 2005 l’artista Vicent Almela modelara un ninot que representava el dictador en la seua escena per a la falla col·lectiva The Seventies , de la comissió Castelló-Sogorb, en la qual cada un dels integrants del grup No T’Espàntex evocava diversos aspectes de la vida política, social i cultural de la dècada del setanta. Amb el seu estil pròxim al còmic, Almela incloïa la representació de Franco en una escena que reflectia la transició política de la dictadura a la democràcia.

Ninot de Franco fet per Vicent Almela per a la Falla Castelló-Sogorb el 2005.

I va ser l’any següent, el 2006, quan un altre artista, José Luis García Nadal presentà a l’Exposició del Ninot un ninot de Franco que recordava el plantat i cremat el 1946. En esta ocasió, formava part d’un projecte titulat Recuperem la memòria, fet per a la Falla Plaça d’Espanya, que s’inseria en el corrent de recuperació de la memòria històrica de la República i la Guerra Civil.

Ninot de Franco fet per José Luis García Nadal per a la Falla Plaça d’Espanya el 2006.

Però sembla que les flames no han sigut suficients per a fer desaparéixer de les Falles Franco i la seua petjada. I ja no parlem de les inèrcies heretades que es mantenen en la concepció i evolució actuals de la festa, les quals haurien de ser objecte d’un altre apunt, i que en ocasions són tan difícil d’extirpar, sinó que ens referim a una cosa tan evident com són els testimonis de la pervivència del franquisme en les Falles que encara es mantenen en el pla simbòlic.

Un cas particular és el d’aquelles comissions de falla que mantenen en la seua denominació antics noms de carrers vinculats a personatges o fets relacionats amb la dictadura. És veritat que són casos excepcionals, però per això són més cridaners. Més encara quan, en el seu moment, les autoritats d’estes poblacions van canviar el nom d’eixos carrers, adaptant-los a la nova etapa democràtica. I així ho han fet també la majoria de falles, de manera exemplar, com el cas de l’actual comissió Sant Vicent-Periodista Azzati, que de seguida va reemplaçar el vell nom del carrer Falangista Esteve (Enrique Esteve Hernández, alt càrrec de Falange a València) pel de Félix Azzati Descalci.

Però encara queden algunes recialles, per a afront dels fallers i de la societat en general. Així, a la ciutat de València, hi ha l’exemple de la falla l’autoanomenada García-Morato-Iecla, que en la seua denominació manté l’anterior nom d’un dels carrers de la demarcació, el dedicat a l’aviador franquista Joaquín García-Morato. Este nom va desaparéixer del nomenclàtor urbà fa prop de vint anys, quan l’Ajuntament de València va aprovar substituir-lo pel d’Olof Palme, primer ministre suec defensor dels drets humans que va ser víctima d’un atemptat. La tossuderia a mantindre el nom d’un militar colpista no és estranya si pensem que es tracta d’una comissió que es caracteritza en els darrers anys per plantar uns cadafals plens de continguts reaccionaris.

Semblant és el cas de Torrent (l’Horta), on es pot trobar una comissió que s’anomena Falangista Antonio Pardo, mantenint el nom d’Antonio Pardo Bochóns, fundador de la Falange local, nom que fa anys va ser substituït pel de Vint-i-cinc d’Abril. Pareix que la comissió vol dissimular la seua vergonya amagant-se darrere d’eufemismes com ara F. Antonio Pardo o, fins i tot, Antoni Pardo, en lloc d’una opció tan fàcil com la d’adaptar el seu nom a la nova realitat democràtica.

Una cosa pareguda passa a l’Eliana (el Camp de Túria), on hi ha la Falla José Antonio-Puríssima. Esta comissió, d’història prou recent, ja que va ser creada l’any 1975, arrossega encara el nom del fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, que les autoritats democràtiques ja fa temps que canviaren pel de General Pastor. La mala consciència també du estos fallers a amagar el nom antic, valencianitzant-lo com a Josep Antoni-Puríssima. Josep Antoni! Bicarbonat, per favor!

Per a acabar, a Sueca (la Ribera Baixa), hi ha l’exemple de l’autoanomenada Falla Avinguda del 18 de Juliol, apologia de la data del colp d’estat del 1936. Tot i que fa molts anys que el nom d’este carrer va ser reemplaçat pel de ronda del Cabanyal, com ha recollit la premsa, la comissió està encabotada a oposar-se a qualsevol canvi del seu nom. I el mateix cas es dóna a Alaquàs (l’Horta) amb la seua falla degana, també anomenada 18 de Juliol.

Són tan sols uns exemples de casos que reflectixen la pervivència del franquisme en el pla dels símbols fallers. Però, sens dubte, el més obscé de tots és el bunyol de brillants concedit a Franco l’any 1947. No crec que ningú gose hui en dia justificar la concessió d’esta distinció al dictador atenent els seus mèrits fallers, un títol que no va ser més que una mostra de servilisme cap a l’autoritat.

Franco rep el bunyol amb brillants l’any 1947 de mans de la fallera major, Amparo Casanova.
Imatge procedent del llibre del cinquanta aniversari de la Junta Central Fallera de València.

Ja fa anys (el 20 de novembre de 2002) que tots els partits polítics van condemnar públicament el colp d’estat perpetrat per Franco, inclòs el PP. A més, hem de recordar que està en vigor una llei que, entre altres coses, estableix en el punt 1 de l’article 15 que “les administracions públiques, en l’exercici de les seues competències, prendran les mesures oportunes per a la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la insurrecció militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura. Entre estes mesures podrà incloure’s la retirada de subvencions o ajudes públiques”.

Així doncs, faria bé la directiva de la Junta Central Fallera (o el seu consell rector o el mateix Ajuntament de València) de posar en marxa els mecanismes necessaris per a anul·lar el bunyol de brillants concedit a Franco, com una manera de reparar la ignomínia que la dictadura va representar per a tota la societat i per a la festa de les Falles en particular. La seua responsabilitat és directa i ineludible com a institució pública que és.

I pel que fa a les comissions falleres que són refractàries a actualitzar el seu nom a l’etapa democràtica i a deixar de fer apologia de la dictadura, ja han tingut temps de sobra per a adaptar-se a la nova situació i fer pedagogia democràtica. No hi ha cap raó que justifique la seua posició. Arribats a este punt, simplement s’hauria de recordar allò que recull el punt 4 de l’article 15 de la llei esmentada: “Les administracions públiques podran retirar subvencions o ajudes als propietaris privats que no actuen de la manera prevista en l’apartat 1 d’este article”.


Josep Lluís Marín i Garcia