divendres, 20 de novembre del 2009

Déjà vu faller




Falles revisitades del 2010:
Res de nou davall el sol




En 2006, la pel·lícula Déjà vu, del director Tony Scott i amb Denzel Washington i Paula Patton com a principals protagonistes, va posar d’actualitat el fenomen psicològic de la paramnèsia o sensació d’haver viscut o experimentat abans una vivència que s’està desenrotllant en eixos moments.


Quan el 23 d’octubre vaig assistir a la inauguració de l’exposició organitzada per la Federació de Falles d’Especial de València per a presentar els projectes del 2010 vaig tindre la sensació d’haver vist abans “alguna cosa” del que els meus ulls contemplaven en eixos moments. El conjunt era diferent però hi havia elements, figures... que em sonaven amb insistència. Per moments vaig tindre una lleugera sensació de déjà vu.
En absolut vull dir que les maquetes que allí s’exhibien foren còpies mimètiques d’altres projectes anteriors. Res més lluny de la realitat i com a ratificació cal recordar la relativitat sobre el que és original i el que és còpia en el món de les arts plàstiques en general i de les falles en particular (per a més informació sobre este aspecte es pot consultar la monografia “Original i còpia”, que vaig publicar en el llibret de la Falla Joan d’Aguiló- Gaspar Aguilar del 2009).
Entre les deu propostes presentades a les Drassanes hi havia de tot: projectes nous en la seua grandiositat, atractives composicions, apostes per un canvi de tendència, zenit de l’exuberància desbordada, atreviment reconduït —es pot pintar una pel·lícula rodada en blanc i negre?—, classicisme en convivència amb una tendència cap a la —a vegades exagerada— estilització... En definitiva, de tot un poc, com ha de ser, encara que vaig poder detectar també una certa —i preocupant?— uniformitat formal per l’autoria d’alguns projectes. Els èxits manen. És lògic i normal.
Però, en quasi totes les maquetes, hi havia alguna cosa que despertava els meus records i que inconscientment relacionava amb falles que havia contemplat (i admirat) en anys anteriors, en alguns casos dècades abans. Pura casualitat o han servit de font d’inspiració per a crear un nou projecte, millorat, ampliat i perfeccionat? De segur que són imaginacions meues, encara que tot encaixa dins del món de les ciències psíquiques.
El recurs al fanal d’enllumenat públic per a aconseguir alçària i amplitud que utilitza Vicent Llàcer en Pelqueveigesticboig per a Na Jordana resulta eficaç... però ja va ser utilitzat en 2006 pels germans García Ribas en l’Antiga de Campanar (Ballant al so).
Amb Rumb al paradís, de Convent de Jerusalem, Paco López se supera a si mateix en exotisme, profusió de figures i en la reiteració de les formes característiques del rococó... però el cap del coronament no els recorda remotament l’utilitzat per Pasqual Gimeno en 1968 en Exposició (Les hores) o més fefaentment a la de Martínez Mollà en Na Jordana (Xe, quin món!) eixe mateix any?
Manolo Algarra portarà a Almirall Cadarso-Comte d’Altea la frivolitat dels feliços anys vint (Crisi? What crisis?)... però el mafiós ricàs de la butaca no recorda la madame i les cabareteres no reproduïxen d’alguna forma el posat de la xica del cigarret de València, ciutat prohibida (Na Jordana, 2006)? També d’eixa daurada dècada era la parella de ball de l’Antiga de Campanar del 2006.
Amb el seu bon fer demostrat en Primera A, Fede Ferrer ha obtingut la ratificació de la Falla Exposició... però el seu Confiança et poden donar, però no n’has d’abusar no recorda algun grup infantil presentat a l’Exposició del Ninot en els últims anys?.
En La família Skala, que Latorre i Sanz presenten a Cuba-Literat Azorín, és palés el segell de Ramon Pla en tons, rostres i ambientació (hi ha continuïtat del Sherlock Holmes d’Exposició en 2007). Igualment, s’utilitza un element de recurrent èxit com és l’escala per a portar-la fins al més alt del coronament (Luna va fer-ne una d’este tipus en 1968 en Titulats a la plaça del Mercat Central i Agulleiro va utilitzar-ne una altra intermèdia en La fam... a a la plaça del Pilar en 1984, per posar-ne només dos exemples).
Després de sorprendre en 2009 a la plaça del Pilar, Josep Lafarga presenta un projecte més efectista que espectacular: en Temps moderns utilitza un pla inclinat amb cotxe (els casos més recents són la Mercé en 2007 i l’Antiga de Campanar en 2006) i un inventor del telèfon de barbeta pronunciada (semblant a la de l’home dels joguets d’Exposició del 2007). A més, el Gremi d’Artistes va indultar un Chaplin de Temps moderns en 1999 que Manuel Algarra va realitzar per a Frederic Mistral-Murta.
Amb Planet falles, Pedro Santaeulalia utilitza un escocés amb helicó, un instrument de vent metall que ja havia utilitzat l’any 1972 Vicent Tortosa Biosca en Sobre la marxa per a Bailén-Xàtiva-Ferroviària, encara que en esta ocasió era portat per una rodanxona majorette assentada en un burro, animal substituït ara pel cos d’un valencià endormiscat.
En Regne de València-Duc de Calàbria, Alejandro Santaeulalia dóna nova vida a dos personatges anteriors: el bàrman de València, ciutat prohibida (Na Jordana, 2006) i l’anciana de Des que s’ha jubilat... (Sant Vicent-Periodista Azzati, 2008), ara reconvertida en una insinuant criada amb còfia.
En el Fòrum Faller Independent s’exposava recentment la semblança existent entre uns ninots que apareixen en el projecte L’hora de la veritat, que Armengol i Cimas han realitzat per a l’Antiga de Campanar, i uns dibuixos de l’artista Rodney Matthews. Ací queda l’observació.
Per al seu debut en Nou Campanar, Pere Baenas recorre a les figures d’uns enamorats. La composició és nova (incloses les desmesurades cabelleres i cascos per a guanyar amplitud), encara que el recurs ja l’ha utilitzat recentment Paco López Albert en L’encantament (Convent de Jerusalem, 2000) o Vicent Almela en Carme, t’estime (Na Jordana, 2005).
Després de quasi 150 anys de falles de les quals posseïm algun tipus d’imatge (il·lustració o fotografia) és difícil no trobar alguna coincidència, per llunyana que siga, en la utilització de recursos o figures, sense que això signifique copiar, perquè en molts casos s’ha superat el model. El que no es pot negar és la font d’inspiració. I en eixe aspecte, en les falles del 2010... res de nou davall el sol.

Joan Castelló

12 comentaris:

Javi ha dit...

L'any passat per aquestes dates també vaig publicar un article amb un títol idèntic, "Déjà vu", que ve a corroborar aquest i la falta d'innovació en la màxima categoria:

http://www.malaltdefalles.com/2008/10/deja-vu.html

Joan Castelló ha dit...

Efectivament, Javi:
Un any més i estem en una situació similar. No avancem. Falles que recorden a altres falles...

El meu ha segut una continuació del teu de l'any passat: per aixó dic "falles revisitades".

Poca novetat o inmovilisme estétic?. Com va dir Corcuera (ministre de l'Interior amb Felipe González: "Los experimentos en casa y con gaseosa".

Joan

Anònim ha dit...

Por lo visto vosotros también os repetís.

Anònim ha dit...

Miedo a lo nuevo, miedo a salirse de los canones preestablecidos. Miedo, mucho miedo. Pero bueno, es lo que las comisiones demandan y/o los artistas ofrecen. Ante esto, lamentablemente, no hay solución.

Joan Castelló ha dit...

Nos ens repetim.
Utilitzem un mateix esquema o linea argumetnal per a possar de relleu posibles, amb dades noves, fonts d'inspiració dels artistes i hipotètiques similitus estètiques i/o formals.
I sobre tot: utilitzem arguments (que es poden compartir o disentir), però no utilitzem expresions genèriques sense arguments.

Su majestad escoja ha dit...

Aunque estoy de acuerdo contigo en algunos casos que has comentado, en otros creo que rizas el rizo del rebuscamiento. Aplica lo que has escrito en tu último comentario:algunas fallas no se repiten, utilizan un mismo esquema o linea argumental para poner de relieve... etc. Creo que es más importante el contenido que el continente y este ha de estar al servicio del primero. Esto si que me parece criticable cuando brilla por su ausencia y, aunque la prudencia me dice que debo esperar a verlas plantadas para poder valorar los contenidos, sospecho que algunas son mero fuego de artificio. Después que lleguen los guionistas y le den sentido-parecen pensar algunos artistas.
A mi personalmente, la revisitación de la que hablas no me molesta ni me parece relevante cuando hay verdadera calidad
(un buen guión, sensibilidad, buen gusto,humor inteligente,sátira, etc). Por desgracia esto pasa poco y además por lo que veo no hay mucha gente dispuesta a descubrir estos oasis de buen hacer. A veces los cambios son tan sutiles, tan de matiz, que hace falta desprenderse de prejuicios prefabricados para poder apreciarlos.
Algunos artistas utilizan elementos recurrentes por falta de imaginación o comodidad, pero otros los utilizan con toda la intención, con picardía y como medio rápido de conectar con un público que suele tener una visión artística muy limitada y ganar así su atención para colarle algún gol subliminal. Te propongo que revisites estos proyectos desde otro punto de vista distinto,pensando que en la sección especial los artistas,(los de verdad) se las ven y se las desean para vender pequeños cambios a unos clientes bastante conservadores, que a la mínima que te desvías de lo que es una falla como dios manda te llaman rojo o foguerer. Esto último está de rabiosa moda y puede hacer mucho daño si persiste la tendencia.
En vez de atacar la revisitación formal, pienso que es más útil atacar la vacuidad de esas formas. Creo que disparas a discrección y metes con tu argumento,sin distinción, en el mismo saco, algunas cosas muy dignas con otras aborrecibles.Estoy seguro de que tienes ojos para más, pero te entenderé si no te interesa ser positivo con las fallas de especial, tan reaccionarias, prepotentes ,presuntuosas e inmovilistas ellas; tan carentes de verdadero espíritu fallero ( el del origen).
Un saludo Joan.

Joan Castelló ha dit...

(1)
Benvolguda Majestat:

- Tots els artistes han aprés, en la seua fase de formació, copiant models d'obres que es consideren com referent. .
- Tots els artistes tenen una font d'inspiració, a la que arriben a través de l'estudi, l'observació o per qualsevol altra via més personal o intimista. Eixa font d'inspiració pot ser la naturalesa, la ciutat, l'home, la contaminació, la mort…

En la història de l'art hi han molts exemples d'artistes que s'han inspirat en obres anteriors i han superat l'original (el Renaixement va tornar la seua mirada a la Grècia i Roma i va aconseguir obres fonamentals que hui continuem admirant…)
En cap moment he pretés en l'articule Dejà vu faller desqualificar ningú projecte, entre altres coses perquè són maquetes o esbossos d'un projecte encara sense concloure.

He pretés dos coses:
Una.- Exposar que, després de més de 150 anys de falles, la iconografia utilitzada és bàsicament la mateixa des de fa dècades (la figura humana, l'escala, el cotxe, els anys 20…) No es tracta de còpies mimètica, però si variacions sobre recursos ja utilitzats amb anterioritat. Res més.
Dos.- En la Secció Especial (almenys en els projectes de la Federació) hi ha prou similitud estètica. El que triomfa s'imposa de forma generalitzada (tots volen guanyar) i ens trobem amb una uniformitat només trencada per l'estilització, la major o menor deformitat caricaturesca, o per l'ús saciant de volutes, per posar uns exemples.

I per a això, seguisc una línia iniciada l'any passat per Javi Serra i utilitze el món de la paramnèsia per a preguntar-me on he vist alguna cosa pareguda.
Aporte dades sobre possibles fonts d'inspiració per a parlar de l'estètica de les falles (que és l'única cosa que coneixem hui). Quan sapiem el seu “contingut”, opinarem sobre ell. Mentrestant, parlem de les impressions que ens produïxen les maquetes, siguem curiosos per a buscar antecedents, influències, inspiracions… És el que jo he fet. Perquè les falles són art (popular) en espai públic i estan subjectes a les regles de l'art: la crítica dels que les observen. Està bé que parlem d'elles amb esperit crític i no sols panegíric.

(continua)

Joan Castelló ha dit...

(y 2)

Això no vol dir, en absolut, que no siga positiu. He tractat a tots els projectes amb els mateixos paràmetres d'anàlisi. Això és més positiu (crec jo) que decantar-se apassionadament per un o altre projecte (com se sol fer amb una certa freqüència) i al mateix temps atacar impunement el de l'adversari en una guerra psicològica per a anar creant un estat d'opinió de cara als premis. Jo no jugue eixa basa.

En absolut pretenc desprestigiar a la Secció Especial. Ni vull desprestigiar-les ni ho pretenc, entre altres coses perquè continuen sent un referent per a mí, encara que portem ja més d'una dècada que no són totes les que estan i, de vegades, no estan totes les que són (perquè hi ha projectes en altres seccions que són tan o més especials que les oficialment inscrites). Disfrute veient falles d'especial, igual que disfrute també amb altres falles compromeses amb els problemes socials, amb el barri a què pertanyen o que denuncien amb desvergonyiment la corrupció que ens rodeja. No obstant això, m'avorrixen les falles (per molt grans que siguen) que ens presenten un món “disneyzat” (perdó pel palabro), que exalten als fallers i als valencians com els millors del món mundial (sense cap autocrítica) o que tot és bonic i de color de rosa.

Després d'estes consideracions, hi ha altres coses (les més essencials!!) que compartisc amb tu. En les falles, tan important és el continent com el contingut. Han d'estar ben travats els dos aspectes perquè disfrutem amb elles. Les falles han de ser atrevides i gosades en les seues crítiques perquè eixa és la seua essència primigènia

Saps que podem parlar entorn d'un café o una cervesa… sempre que, amb discreció, dónes a conéixer la teua sang blava, perquè, si no em falla la memòria, no conec personalment a cap testa coronada ni coixa.
(La convidada és el mínim que puc fer si no has quedat anestesiat amb esta avorrida lectura)

Joan

Su majestad escoja ha dit...

Hola. Aunque aun sigo bajo los síntomas de tu anestesia voy a intentar vengarme administrándote una dosis letal de la mía. Después de esto te llamarán el Bello Durmiente y antes te matarán a besos que despertarás.
No es la primera vez que expreso mis opiniones en este bloc. En una ocasión debatí con Gil Manuel acerca de la estética y temática en las fallas. El defendíó en un comentario la ausencia de neutralidad de la estética y, aunque no estuve de acuerdo entonces, lo cierto es que me ha hecho reflexionar bastante este tema y creo que ahora me cuesta más digerir las fallas "que miran para otro lado".
No era mi intención recriminarte tu actitud crítica, si no más bien la falta de profundidad de el enfoque elegido. Por otro lado me parece una decisión personal muy respetable intentar ser imparcial y repartír a todos por igual, pero en mi opinión el resultado no es del todo justo
Has intentado demostrar que no hay nada nuevo bajo el Sol en las maquetas expuestas, y a grosso modo estoy de acuerdo contigo. Como ya hemos acordado, habrá que verlas plantadas para valorar el tratamiento de los temas. Sin embargo ya se puede intuir la falta generalizada de mordiente en los planteamientos formales. La "disneyficación" de la que hablas me resulta más molesta en los contenidos que en los continentes, y me importa más esto que la reutilización de elementos recurrentes, porque estos siempre pueden ser un vehículo válido usados con inteligencia (a falta de pan buenas son tortas) para cualquier crítica que se pueda realizar. De todas formas es poco perdonable el uso reiterativo y gastado de una iconografía determinada desvinculada totalmente de intención crítica, que además renuncia a experimentar diferentes planteamientos estilísticos y compositivos y que se utiliza al servicio del puro impacto visual; como los fuegos artificiales.
En las secciones altas no me parece mal camino decir las verdades a la manera de Quevedo: "Entre el clavel y la rosa Su Majestad escoja". Es decir, hacer ver que se respetan las formas ,ya que tanto parecen importarles (la imagen), para una vez ganada su confianza( el caballo de Troya), expresarse con la libertad que requiere el oficio. Por desgracia andamos cortos de Quevedos

Su majestad escoja ha dit...

Me gusta que en una falla se pueda leer entre lineas; los dobles sentidos,la ironía sutil, los guiños cómplices ,la crítica corrosiva envuelta en papel de regalo, etcétera. Y me gusta menos el humor burdo sin complejos, la caricatura histrionica y sobreactuada como último recurso gracioso; y, por supuesto, como ya he apuntado la falla que como meta primera sólo pretende impactar por su espectacularidad, por su preciosismo virtuosista o por la mera acumulación abigarrada de elementos demostrativa del meritorio esfuerzo realizado; un concepto que triunfa sobre todo en la sección especial y que se aprovecha de la escasa cultura artística del público para dar gato por liebre y, en vez de educar y abrir caminos, echa tierra y lastra cualquier intento de renovación, en cualquier sentido, de los artistas que se plantean hacerlo.Si hoy en día sigue preocupando más si en una falla hay muchos o pocos ninots, si es grande o pequeña, es falla u hoguera, parece de verdad y está todo bien lijado, es por una culpa compartida por falleros y artistas, pero también por periodistas y críticos.
Personalmente agradezco mucho la labor que hacéis unos pocos al ocuparos de analizar desde una perspectiva analítica y rigurosa las fallas como eje central de la fiesta, pero a veces no ayudáis todo lo que podríais a pesar de vuestro esfuerzo.No sé si la estética es neutral o no, pero en mi opinión un crítico no lo puede ser nunca pues deja de ser crítico. Sí en cambio puede esforzarse por ser imparcial y eso exige ser coherente e implacable pero también comprensivo y por supuesto lo más honesto posible caiga quien caiga.
Hablar de cuantas escaleras, farolas o sillones se plantaron en el pasado o se plantan este año me parece demasiado anecdótico, poco didáctico e irrelevante. Aunque comprendo que esta cuestión resulta al menos indicativa del estancamiento estético en la sección especial. Me parece más interesante todo lo que has escrito al responderme y está a la altura del concepto que tengo de ti y el respeto que me mereces.
Agradezco tu invitación . De momento no tengo interés en desvelar mi identidad. Cuando cambie de parecer aceptaré esa cerveza.

Un saludo y si te has dormido que sueñes con los angelitos.

Joan Castelló ha dit...

Ni bello, ni durmiente (1)

No consideres una cortesia la tardança a contestar. Estem al desembre i m'urgix acabar les col•laboracions per als llibrets. Porte ja deu dies que només estic per a ultimar els treballs compromesos…. I per a ser sincer, també per a fruir de la gastronomia nadalenca, que per a mi és una debilitat com una altra qualsevol…

Coincidisc plenament amb tu que, actualment, caminem molt curts de “quevedos”. Però recorda que, a més del burlaner “su majestad es-coja”, Quevedo també va deixar escrit “Érase un hombre a una nariz pegado”… en la que es ficava, amb ironia i crueltat, amb el seu gran rival: Góngora.

Eixe esperit de crítica sense contemplacions amb el poder establit, amb les classes superiors o amb aquell que domina el galliner és compartit per les falles des del seu origen, i sobretot en la segona mitat del segle XIX. Després (als inicis del segle XX) es van crear els premis i les falles van cuidar més la seua part artística que el seu contingut satíric.

Per a corrobar els problemes que van tindre els fallers al llarg del segle XIX, podem citar les enganxades que van tindre amb els alcaldes i governadors, amb la censura i amb els impostos que van haver de salvar per a poder plantar el seu cadafal.

Els premis, en les primeries del segle XX, van anestesiar la crítica i van fer que els monuments (perquè des d’eixe moment es van convertir en això, en monuments) foren políticament correctes, amb honroses excepcions com en l'etapa de la II República, en la que les falles van tornar a ser més sensibles amb els problemes socials i polítics.

Amb el franquisme, la censura va fer el treball brut, encara que els grans mestres van exhibir grans dosis d'enginy per a eludir-la i colar alguna escena compromesa (quasi sempre de tipus moral o social, quasi mai política, que era el gran tabú).

Per això vull esperar a contemplar els monuments de 2010 per a fer una crítica en profunditat, després de conéixer el treball complet, el continent i el contingut, el significant i el significat, l'ètica i l'estètica… Ara, quan només coneixem “l'externe” (la maqueta) i desconeixem l'interne (la crítica connectada al continent) només podem parlar de “lo formal”, de les formes.

Per un principi d’equitat quan encara no es pot valorar l’obra en tot el seu conjunt, és lògic, per tant, que sotmeta tots els projectes a un mateix mètode d'anàlisi purament formal… Els “grans” (artistes i comissions) poden fer obres extraordinàries, però els més humils (artistes i comissions) també poden plasmar projectes igualment reeixits. No es pot desmeréixer el gran per ser gran, ni despreciar el xicotet per les seues reduïdes dimensions.

Joan Castelló ha dit...

Ni bello, ni durmiente (y 2)

Tenim molts exemples en les falles i en l'art (no oblidem que tots coincidim a definir a les falles com a art: monuments fets per artistes fallers; quasi hem oblidat paraules com a cadafal o artesans…). No es tracta, per tant, de falta de profunditat, sinó de respecte pel treball de tots els artistes, i no sols dels més grans (en pressupost i trajectòria. O, ja d’eixida, ignorem als que tenen menys mitjans econòmics?, o és que no poden existir idees brillants i projectes enginyosos si no hi ha diners?. Grans obres d'art han sigut fruit de la necessitat de l'artista, per posar només un exemple).

En conseqüència, no menyspree res de partida. Espere amb curiositat veure plantades les falles per a expressar la meua opinió. Mentrestant, he expressat el que em suggerixen des d'un punt de vista formal. De la resta, encara no puc opinar, perquè senzillament el desconec. No faig apriorismes, ni per grandària ni per pressupostos. Només opine pel que veig en maqueta, sabent que pot distar molt, en positiu o negatiu, de la realitat final.

Igual que a tu, a mi m'agrada també llegir entre línies, buscar el doble sentit. Però el rerefons ha de ser la crítica, que, per definició, ha de ser impertinent i molesta. També es pot exaltar i lloar, que també han existit les falles apologètiques al llarg de la història i continuen jugant un paper (potser massa) important en l'actualitat. Però en eixe tipus de falles, la crítica (excepte honroses excepcions, com sempre) es diluïx o mostra el seu costat més amable. És com si la revista El Juves (o anteriorment La Codorniz o Hermano Lobo, per posar uns exemples de premsa satírica) es dedicara a fer acudits fàcils o humor blanc. Encara que tinga el seu públic, no és el seu paper. La seua funció és una altra. El mateix ocorre amb les falles. “Al menos en mi opinión, una opinión como otra cuaqluiera” (i permet-me esta llicència agafada d'un company de la ràdio dels anys setanta i huitanta… i al portar-la a col•lació és evident que ja acumule massa triennis…).

Tots tenim alguna responsabilitat del tipus de falla que ara triomfa per a bé o per a mal. Des dels propis fallers (animant determinats plantejaments en tot tipus de fòrums), als mitjans de comunicació (que amplifiquen les excel•lències dels guanyadors), autoritats (que subvencionen per a guanyar-se simpaties i adeptes) i jurats que premien o castiguen determinades estètiques i continguts. Com sempre, tampoc és novetat.

No et preocupes per la teua maledicció (allò que me vas dir que “te llamarán el Bello Durmiente i antes te matarán a besos que despertaràs). Ha de ser molt dolça una mort a base de milers de besos, i més en este pati faller en què hi ha tantes enveges i rancors. En tot cas, li posaré una ciri a (Santa) Rita, que, a més d'alcaldessa, és la patrona dels impossibles.

Encara que a la meua edat, hi hi han coses que ni amb miracles… així és que "durmiente" és una quimera i "bello"..., que més volguera jo! (abans sempre ens quedava París, ara només ens queda la cirurgia estètica, que és un poc més prosaic).

No deixes de saludar (que ja acumules retard rere retard) i la cervesa que tinc preparada caducarà. A veure si amb l'any nou…

Una abraçada

Joan