diumenge, 12 d’abril de 2009

Cremem a Franco

Fa uns dies, el 30 de març, es commemorava el 70 aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a València. L’endemà, 1 d’abril, a les onze i quart de la nit els aparells de ràdio vomitaven el ja conegut “parte” final de la guerra, llegit per l’esborronadora veu emfàtica de Fernando Fernández de Córdoba, el locutor soldat i veu de la dictadura, que l’any 1940, en les primeres falles del Orden Nuevo, seria l’encarregat de retransmetre la cremà de la falla del Mercat per a tot Espanya en Radio Nacional.



L’allargada ombra que el franquisme projectà durant prop de quaranta anys sobre el país, també va arribar a les Falles. Des del primer moment, la naixent dictadura instrumentalitzà la festa fallera, utilitzant-la al servici dels seus interessos polítics i ideològics, en un procés del qual s’han ocupat a bastament dos llibres.

El primer, va ser Fallas en su tinta: 1939-1975, publicat el març de 1978, una volta recuperada la democràcia. El periodista Francisco Pérez Puche hi feia una exhaustiva i detallada crònica de la petjada del franquisme en la conformació de la festa fallera contemporània. Segurament, l’autor no deu ser conscient de l’efecte “pervers” que va tindre el seu llibre entre molts fallers i parafallers de la meua generació, als quals les pàgines de Puche ens van fer conéixer i estimar més les Falles, i als quals ens va espentar a treballar per una festa més plural, democràtica, popular i valenciana. De fet, anys a vindre, el mateix Puche, una de les millors plomes del periodisme conservador valencià i una de les poques persones de la dreta valenciana amb un model de ciutat al cap, renegaria d’este pecat de joventut: “La inocencia nos llevó a querer abarcar lo inabarcable y a soñar en corregir lo que debe ser sin duda incorregible” escrivia en una columna en el diari Las Provincias vint anys després (l’11 de març de 1998). D’eixa mateixa època és una altra reflexió del mateix Puche sobre el seu llibre, del qual deia que pretenia “analizar el supuesto «secuestro» de la fiesta fallera por el franquismo aportando datos que insinuaran la escalada de la coentor y alentaran cambios de comportamiento. Pero, andando el tiempo, ni llegó la separación de festeros y Ayuntamiento que se pretendía ni se propiciaron movimientos falleros más populares o democratizados: los esquemas de la fiesta que estaban establecidos en 1975 se prolongaron en el tiempo con muy pocos cambios” (Pérez Puche, F., La Valencia de los años 70, Ajuntament de València, València, 1998, p. 203). En tot cas, s’ha de reconéixer que actualment els articles fallers de Puche, qui sempre fa gala de ser nebot del mestre Julià Puche, constituïxen una de les aportacions crítiques més ponderades sobre els excessos de la festa, i que la seua preocupació pel risc de fractura social entre la festa i la ciutat transmeten una intensa estima per les Falles.

Portada interior del número 31 de la revista Pensat i Fet (1940).

L’altre llibre de referència sobre l’empremta de la dictadura de Franco en les Falles és l’estudi de Gil Manuel Hernández titulat Falles i franquisme a València (publicat per l’editorial Afers el 1996), que des de la perspectiva de la sociologia i l’antropologia analitza la manipulació a la qual les autoritats franquistes van sotmetre la festa fallera, reinventant-la amb l’objectiu de servir-se’n.

Estes dos obres, l’una més divulgativa, l’altra més analítica, van ajudar a entendre l’impacte que els quaranta anys de dictadura van tindre en l’esfera festiva. A banda, no hauríem d’oblidar l’acció repressora exercida en la immediata postguerra sobre fallers, artistes o poetes, que foren empresonats o afusellats, o hagueren d’exiliar-se, tot un trencament violent del capital humà d’un grup de persones que havien dut la festa de les Falles a una de les seues etapes de major esplendor artístic, literari i social en temps de la Segona República.

Tot i això, sembla com si la figura de Franco i el seu impacte en la festa fallera encara fóra un tema tabú. De fet, són comptades les ocasions en les quals les Falles han passat comptes amb el dictador, però quan ho han fet, això sí, ha sigut de la millor manera que saben: cremant-lo.


El primer ninot que representà Franco va ser el que s’exhibí a la Llotja de València el març de 1937, dins del projecte de falles antifeixistes promogudes per Josep Renau al capdavant de la Direcció General de Belles Arts del govern de la República. En concret dins d’una escena que formava part d’una falla titulada El betlem d’enguany, conegut perquè va ser reproduït modernament amb motiu de l’exposició fet a la Beneficència amb motiu del centenari de Regino Mas i exhibit el Nadal passat a casal de la falla Na Jordana. El llibret de la falla, en realitat un número extraordinari de la revista Nueva Cultura explicava així l’escena: “Ha nascut el salvador d’Espanya. Marcat de tot recurs per a encubrir les seves innumerables vergonyes, Franco reb la càlida alenada del capitalisme i del clergat facciós, en forma de bou i ase respectivament. Queipo i Cabanellas li prodiguen llurs paternals carícies, vigilats de prop per una parella de la guàrdia civil, que a falta d’àngels, no s’en troba un en territori facciós, guarden gelosament el sagrat ordre de la família, la propietat privada i l’estat de Burgos”. La veritat és que es desconeix quina va ser la destinació final de tots estos ninots i no es té constància que es cremaren, almenys públicament.



Escena de la falla El betlem d’enguany, exhibida a la Llotja de València el març de 1937.

Com veiem en la imatge, en este betlem el xiquet Jesús era reemplaçat per Franco, caracteritzat pel seu barret militar i el seu bigot, qui apareixia així ridiculitzat en ser representat com un bebé, un ser indefens, mancat d’autoritat, ben lluny de la imatge seriosa i autoritària associada al militar revoltat. Tot el simbolisme i la iconografia presents en esta escena i en la falla de la qual forma part són analitzats per l’antropòloga francesa Linda Panea, qui fa una interessant lectura de la caricatura com a reformulació de l’estètica fallera i de la sàtira com a instrument de propaganda revolucionari en l’article “Les falles i la Guerra Civil. La utilització d’una mateixa tècnica discursiva en dues falles del 1937 d’ideologies radicalment oposades”, publicat l’any 2005 en el número 10 de la Revista d’Estudis Fallers. Per això, no és estrany que els noticiaris propagandístics estrangers es feren ressò d’estes falles antifeixistes, com és el cas del reportatge francés titulat “Valence, exposition humoristique”, una còpia del qual es conserva en el Centre de Documentació i Difusió de la Festa de les Falles i del qual podeu escoltar el so ací:



Ja acabada la guerra, és obvi que la censura impedia que cap ninot de Franco poguera aparéixer en una falla a València. Haurien de ser els valencians exiliats a Perpinyà els qui l’any 1946 plantaren una falla sota el títol Cremem a Franco, la qual estava coronada per un ninot que representava el dictador. Quin gran simbolisme els dels valencians en l’exili que s'apleguen al voltant d'una falla per refermar la seua identitat i el seu compromís amb la democràcia!


Coronament de la falla Cremem a Franco, plantada a Perpinyà el 1946 per exiliats valencians.
La imatge està extreta del llibre Las Fallas. Notas para su historia. Volumen II. 1940-2000, Albatros, Valencia, 2001, p. 13, edició a cura de Manolo Sanchis.

Esta falla va ser projectada i realitzada pel pintor Balbino Giner Garcia, qui era fill del faller i artista Balbino Giner Caballer (vinculat a la Falla Na Jordana-Burjassot), amb la col·laboració, entre d’altres, d’Antoni López.

Esbós de la sèrie “Guerra d’Espanya”, de Balbino Giner Garcia, 1937.


Esta falla també va estar acompanyada de la seua corresponent explicació en vers, el Llibret de la Falla de la plaça del Pont d'Investit, amb textos del poeta Joan Miquel Romà en valencià, castellà i francés. Sobre la data d’esta falla, cal fer un aclariment: tot i que Manolo Sanchis (en el llibre esmentat adés) data la construcció d’este cadafal en 1945 i Ricardo Bellveser (en la seua edició de les poesies de Romà publicada l’any 2004 pel Consell Valencià de Cultura) el situa cap al 1947, la data que figura en el llibret és 1946.

Ja mort el dictador, en temps de llibertat, és quan els fallers pogueren finalment cremar l’efígie de Franco a casa nostra. I és que, afortunadament, els valencians encara utilitzem les falles per a cremar aquells que volem censurar. Això mal que li pese a Francisco Camps, qui, l’octubre de 2007, en el començament de les obres del circuit urbà de Fórmula 1 de València, va amollar allò que “a la Comunitat Valenciana sols es crema gasolina”, en una mostra més de l’afectat servilisme monàrquic que el caracteritza.

Així, el primer fou Miquel Santaeulàlia Núñez, un artista faller que en la dècada dels setanta va tindre un important compromís polític col·laborant amb diverses activitats de l’oposició antifranquista d’esquerres. Va ser l’any 1978 amb la falla Contes de la iaia, que en paraules de Vicent Borrego (Na Jordana. 50 Anys: 1951-2000, València, Falla Na Jordana, 2000, p. 178) constituïa un “interessant i provocador puzzle nostàlgic d’indubtable lectura política: l’educació franquista”. Santaeulàlia va col·locar caricatures del dictador en cadascun dels gallons de la làmpara de peu que coronava este cadafal de la Falla Ferroviària de València, llavors en la secció especial.


Contes de la iaia, cadafal de Miquel Santaeulàlia per a la Falla Ferroviària, 1978.
Imatge procedent de l’Álbum Bayarri Fotos Fallas 78.


Hagueren de passar uns quants anys fins que el 2005 l’artista Vicent Almela modelara un ninot que representava el dictador en la seua escena per a la falla col·lectiva The Seventies , de la comissió Castelló-Sogorb, en la qual cada un dels integrants del grup No T’Espàntex evocava diversos aspectes de la vida política, social i cultural de la dècada del setanta. Amb el seu estil pròxim al còmic, Almela incloïa la representació de Franco en una escena que reflectia la transició política de la dictadura a la democràcia.

Ninot de Franco fet per Vicent Almela per a la Falla Castelló-Sogorb el 2005.

I va ser l’any següent, el 2006, quan un altre artista, José Luis García Nadal presentà a l’Exposició del Ninot un ninot de Franco que recordava el plantat i cremat el 1946. En esta ocasió, formava part d’un projecte titulat Recuperem la memòria, fet per a la Falla Plaça d’Espanya, que s’inseria en el corrent de recuperació de la memòria històrica de la República i la Guerra Civil.

Ninot de Franco fet per José Luis García Nadal per a la Falla Plaça d’Espanya el 2006.

Però sembla que les flames no han sigut suficients per a fer desaparéixer de les Falles Franco i la seua petjada. I ja no parlem de les inèrcies heretades que es mantenen en la concepció i evolució actuals de la festa, les quals haurien de ser objecte d’un altre apunt, i que en ocasions són tan difícil d’extirpar, sinó que ens referim a una cosa tan evident com són els testimonis de la pervivència del franquisme en les Falles que encara es mantenen en el pla simbòlic.

Un cas particular és el d’aquelles comissions de falla que mantenen en la seua denominació antics noms de carrers vinculats a personatges o fets relacionats amb la dictadura. És veritat que són casos excepcionals, però per això són més cridaners. Més encara quan, en el seu moment, les autoritats d’estes poblacions van canviar el nom d’eixos carrers, adaptant-los a la nova etapa democràtica. I així ho han fet també la majoria de falles, de manera exemplar, com el cas de l’actual comissió Sant Vicent-Periodista Azzati, que de seguida va reemplaçar el vell nom del carrer Falangista Esteve (Enrique Esteve Hernández, alt càrrec de Falange a València) pel de Félix Azzati Descalci.

Però encara queden algunes recialles, per a afront dels fallers i de la societat en general. Així, a la ciutat de València, hi ha l’exemple de la falla l’autoanomenada García-Morato-Iecla, que en la seua denominació manté l’anterior nom d’un dels carrers de la demarcació, el dedicat a l’aviador franquista Joaquín García-Morato. Este nom va desaparéixer del nomenclàtor urbà fa prop de vint anys, quan l’Ajuntament de València va aprovar substituir-lo pel d’Olof Palme, primer ministre suec defensor dels drets humans que va ser víctima d’un atemptat. La tossuderia a mantindre el nom d’un militar colpista no és estranya si pensem que es tracta d’una comissió que es caracteritza en els darrers anys per plantar uns cadafals plens de continguts reaccionaris.

Semblant és el cas de Torrent (l’Horta), on es pot trobar una comissió que s’anomena Falangista Antonio Pardo, mantenint el nom d’Antonio Pardo Bochóns, fundador de la Falange local, nom que fa anys va ser substituït pel de Vint-i-cinc d’Abril. Pareix que la comissió vol dissimular la seua vergonya amagant-se darrere d’eufemismes com ara F. Antonio Pardo o, fins i tot, Antoni Pardo, en lloc d’una opció tan fàcil com la d’adaptar el seu nom a la nova realitat democràtica.

Una cosa pareguda passa a l’Eliana (el Camp de Túria), on hi ha la Falla José Antonio-Puríssima. Esta comissió, d’història prou recent, ja que va ser creada l’any 1975, arrossega encara el nom del fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, que les autoritats democràtiques ja fa temps que canviaren pel de General Pastor. La mala consciència també du estos fallers a amagar el nom antic, valencianitzant-lo com a Josep Antoni-Puríssima. Josep Antoni! Bicarbonat, per favor!

Per a acabar, a Sueca (la Ribera Baixa), hi ha l’exemple de l’autoanomenada Falla Avinguda del 18 de Juliol, apologia de la data del colp d’estat del 1936. Tot i que fa molts anys que el nom d’este carrer va ser reemplaçat pel de ronda del Cabanyal, com ha recollit la premsa, la comissió està encabotada a oposar-se a qualsevol canvi del seu nom. I el mateix cas es dóna a Alaquàs (l’Horta) amb la seua falla degana, també anomenada 18 de Juliol.

Són tan sols uns exemples de casos que reflectixen la pervivència del franquisme en el pla dels símbols fallers. Però, sens dubte, el més obscé de tots és el bunyol de brillants concedit a Franco l’any 1947. No crec que ningú gose hui en dia justificar la concessió d’esta distinció al dictador atenent els seus mèrits fallers, un títol que no va ser més que una mostra de servilisme cap a l’autoritat.

Franco rep el bunyol amb brillants l’any 1947 de mans de la fallera major, Amparo Casanova.
Imatge procedent del llibre del cinquanta aniversari de la Junta Central Fallera de València.

Ja fa anys (el 20 de novembre de 2002) que tots els partits polítics van condemnar públicament el colp d’estat perpetrat per Franco, inclòs el PP. A més, hem de recordar que està en vigor una llei que, entre altres coses, estableix en el punt 1 de l’article 15 que “les administracions públiques, en l’exercici de les seues competències, prendran les mesures oportunes per a la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la insurrecció militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura. Entre estes mesures podrà incloure’s la retirada de subvencions o ajudes públiques”.

Així doncs, faria bé la directiva de la Junta Central Fallera (o el seu consell rector o el mateix Ajuntament de València) de posar en marxa els mecanismes necessaris per a anul·lar el bunyol de brillants concedit a Franco, com una manera de reparar la ignomínia que la dictadura va representar per a tota la societat i per a la festa de les Falles en particular. La seua responsabilitat és directa i ineludible com a institució pública que és.

I pel que fa a les comissions falleres que són refractàries a actualitzar el seu nom a l’etapa democràtica i a deixar de fer apologia de la dictadura, ja han tingut temps de sobra per a adaptar-se a la nova situació i fer pedagogia democràtica. No hi ha cap raó que justifique la seua posició. Arribats a este punt, simplement s’hauria de recordar allò que recull el punt 4 de l’article 15 de la llei esmentada: “Les administracions públiques podran retirar subvencions o ajudes als propietaris privats que no actuen de la manera prevista en l’apartat 1 d’este article”.


Josep Lluís Marín i Garcia

dilluns, 6 d’abril de 2009

La ritualització festiva de la llengua. L’ús del valencià en les Falles (i 4)


2.3. Els usos vinculats a activitats culturals

Al llarg de tot l’any, una comissió fallera estàndard du a terme un seguit d’activitats culturals molt variada, entre les quals n’hi ha algunes d’específiques que adquirixen una especial dimensió pel fet d’anar associades a l’ús del valencià. D’estes destaquen, especialment, els llibrets de falla, les representacions teatrals i els concursos literaris.


Pel que fa als llibrets, que apareixen vinculats al mateix origen de la festa fallera, s’ha d’assenyalar la forta relació que mantenen amb la literatura popular, tot i que la seua evolució posterior els caracteritza com un subconjunt específic i epigònic d’este gènere. Pel que fa als aspectes formals, hem d’assenyalar que el nucli inicial del llibret (l’arxiconeguda “explicació i relació de la falla”) estava acompanyat des dels primers moments per uns versos marginals laudatoris i uns altres en els quals els fallers expressaven una concepció del món fatalista i hedonista. En una fase posterior, el llibret s’enriquix amb unes altres elements que li conferixen un cert valor simbòlic davant de la comissió i el veïnat (la poesia a la fallera major, la salutació al barri, el programa de festejos o l’himne i l’escut de la falla). Per últim, hi ha la incorporació de la publicitat, important font d’ingressos per a la comissió.

Esta estructura es mantingué pràcticament inalterada al llarg del segle xx, però des dels anys setanta, paral·lelament al que passa amb uns altres elements de la festa fallera, s’han proposat algunes alternatives al model tradicional de llibret, les quals plantegen concepcions més àmplies que van més enllà dels versos explicatius. Dos models han servit de referència a estes transformacions: els llibres de festes i les revistes falleres. També cal assenyalar que, gràcies als llibrets, el valencià tingué una presència pública en la societat, progressivament desvalencianitzada, de la postguerra. Ara bé, s’ha de pensar que, si es tolerava la utilització del valencià, això responia al seu caràcter inofensiu, perquè l’aparició d’esta llengua en una manifestació festiva no feia perillar la situació de subordinació respecte del castellà.

En l’estudi realitzat el 1996 sobre l’ús del valencià en els llibrets de la ciutat de València (Borrego, Hernàndez, Marín i Mesa 1996) es va definir un perfil estàndard de llibret faller caracteritzat per un predomini contundent del castellà (68,7 % de les pàgines) enfront del valencià (31,1 %). El perfil estàndard base era el d’un llibret amb 84,4 pàgines, de les quals 26,3 estaven en valencià i 58, en castellà. Per blocs, el bloc comercial era el més nombrós (55,2 % de les pàgines), seguit del quotidià (29,3%) i el ritual (13,9%). En el bloc ritual, la presència del valencià era la més aclaparadora (93,2 %) enfront del castellà (6,7%), xifres que es reforçaven amb el fet que el 41,1% del valencià de tot el llibret estava concentrat ací, i tan sols l’1,3 % del castellà. Pel que fa al bloc comercial, passava a l’inrevés, és a dir, el castellà representava el 96,9 % enfront del 3 % de valencià, mentre que el 77,9% del castellà del llibret estava concentrat en este bloc, enfront de l’escàs 5,3 % de valencià. A partir d’estes dades, se subratllava la funció discriminatòria del valencià dins del llibret, ja que estava clarament present en l’àmbit faller, especialment en el ritual, però gens en l’àmbit extrafaller que dóna suport econòmic a la comissió.

En el mateix estudi es concloïa que l’ús del valencià en les Falles de la ciutat de València era generalment inferior al del castellà i estava dins del comportament general de la població del cap i casal. Pel que fa al nivell escrit, la generalitat de publicacions repetia el mateix comportament, encara que açò era molt més acusat en aquelles que no pertanyien a les comissions falleres. Tanmateix, en els llibrets, publicació emblemàtica i paradigmàtica de les comissions, hi havia un predomini destacable el castellà, si es considera la superioritat del bloc comercial sobre els blocs quotidià i ritual i festiu, raó per la qual, si afegim que la majoria de comunicacions internes i externes de les comissions es feien en castellà, s’observava un fenomen d’especialització funcional o ús diferencial en funció de les finalitats, els tipus i els destinataris dels missatges. Amb tot, si se separa el bloc comercial de la resta, atés que en este no pot influir tant la comissió, s’observava un predomini clar del valencià en els llibrets. Això mostra que, pràcticament en tot l’àmbit geogràfic faller de València, el valencià era pels volts del 1996 bastant usat en els blocs específicament elaborats per les comissions, encara que un altre tema fóra la receptivitat del mateixos fallers i del veïnat al contingut en valencià dels llibrets.

En aquell moment també es feia esment que el valencià emprat per les comissions falleres no estava totalment normativitzat, sinó que es manifestava una anarquia o caos lingüístic, atesa la vigència d’un conflicte lingüístic en el món faller. En tot cas, l’alt percentatge d’ús escrit del castellà semblava apuntar a una realitat que tendia a evitar possibles conflictes lingüístics pel que fa al valencià usat. En realitat, esta circumstància semblava ser una conseqüència de la situació de postergació del valencià en tot el nostre territori. Pel que feia al nivell oral, per les dades fragmentàries obtingudes s’observava que no es produïa correspondència entre la declaració oficial d’intencions dels fallers (plasmada en el reglament faller) de potenciar al màxim l’ús del valencià i l’ús real, ja que en línies generals no es complia la declaració oficial.

Dissortadament no s’ha pogut elaborar una investigació que replicara amb les mateixes condicions metodològiques la investigació del 1996, raó per la qual, més que fer una comparació sistemàtica, sols podem apuntar algunes intuïcions fonamentades en el seguiment quotidià del tema. En este sentit, en primer lloc, no sembla que el perfil estàndard dels llibrets s’haja modificat en excés, fins i tot es poden haver accentuat els trets de ritualització del valencià escrit, com també ocorre amb el valencià oral. Això no obstant, sí que s’aprecia una major normativització lingüística, especialment des que la Junta Central Fallera passà a emprar la normativa oficial. Això no lleva que les ortografies més o menys caòtiques o crítiques amb l’oficial encara gaudisquen d’un considerable espai en els llibrets de falla.

Incidint sobre el tema esmentat del valencià no normatiu, s’ha de dir que el tradicional concurs de llibrets que Lo Rat Penat convoca des del 1903 continua sent el que més participació suscita entre les comissions falleres del cap i casal. En el seu moment, este concurs fou determinant per al manteniment d’un ús normalitzat del valencià durant el franquisme, i hi participaren destacats poetes i intel·lectuals valencianistes de l’època, Amb tot, els inicis de la “batalla de València” i de l’ofensiva del secessionisme lingüístic, que va començar a la darreria dels anys setanta, va fer que l’anarquia lingüística desplaçara el valencià normatiu del concurs de llibrets pràcticament fins a l’actualitat. L’adopció per part de Lo Rat Penat de la normativa de l’Acadèmia de Cultura Valenciana ha fet que els poetes festius associats a este àmbit copen els guardons, condicionant les expectatives de premi de les comissions a la seua contractació. Això podria explicar l’elevada participació de comissions de la ciutat de València en el concurs de Lo Rat Penat, mentre que no superen la vintena les falles del cap i casal que participen en els substanciosos premis de llibrets de la Generalitat. Més encara si considerem que Lo Rat Penat atorga 198 premis (entre extraordinaris, principals i accèssits), cosa que representa un gran percentatge de possibilitats de rebre premi per part de les comissions concursants. S’ha de comentar també que alguns del premis atorgats per Lo Rat Penat estan patrocinats per institucions (l’Ajuntament de València o la Diputació de València) o empreses públiques (Radiotelevisió Valenciana) que, d’esta manera, estan concedint ajudes públiques a obres que no seguixen la normativa oficial.

En este sentit, no sorprén comprovar que dels 198 premis atorgats per Lo Ra Penat en el seu concurs, un total de 101, és a dir, el 51 % del total, els acaparen només 5 poetes festius (Donís Martin, Anfós Ramon, Joan Antoni Alapont, Rafael Melià i Ferran Gil). A més a més, si dels 198 excloem els premis per a autors novells, el percentatge és del 64,7 %, cosa que suposa quasi un oligopoli dels premis. Això també fa intuir que el nombre de poetes que continuen utilitzant el valencià no normatiu és escàs, fins al punt que només 19 poetes es repartixen els 156 premis de les seccions de poetes no novells (8,2 premis per poeta). En la secció novell la situació diferix substancialment, amb 21 poetes premiats per a 42 premis atorgats. La pràctica totalitat dels poetes forma part de l’Associació d’Escriptors en Llengua Valenciana, que té en el món de les Falles una derivació en la Taula Valenciana d’Autors Teatrals, que des del 2001 dota un dels premis del Concurs de Teatre en Llengua Valenciana que convoca la Junta Central Fallera.

Fora de l’àrea d’influència de Lo Rat Penat, també hi ha un grup de poetes que empren el valencià normatiu i que a poc a poc han anat obrint-se un espai dins de les comissions falleres de València i la resta de la Comunitat Valenciana, que compten amb ells alhora d’encarregar-los els versos dels seus respectius llibrets. És el cas de Josep Martínez Izquierdo, Antoni Lluís Martínez, Salvador Bolufer, Jesús Català Gorgues, Josep Lluís Sirera i Remei Miralles, o Josep Enric Gonga, entre d’altres destacats.

Des del 1993 també es convoquen els premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià en les Falles, que ha aconseguit mobilitzar un nombre creixent de comissions de tota la Comunitat Valenciana. Així, si l’any 1993 hi participaren 47 comissions amb els seus llibrets per a un total de 20 premis i una dotació inicial de 10.968 euros, el 1998 ja hi participaven 99 comissions i es concedien 30 premis per una quantia de 29.149 euros. L’any 2004 la xifra de participants fou de 151 llibrets, amb 36 premis i una dotació de 36.800 euros, i encara que ens anys següents baixà una mica la participació (133 comissions el 2005, 129 el 2006 i 119 el 2007), l’any 2008 s’ha assolit un nou rècord, amb 155 comissions participants, 54 premis concedits i una despesa de 48.900 euros. La participació ha crescut sobretot fora de la ciutat de València, especialment a les comarques de la Safor, la Costera, l’Horta, la Plana Baixa, la Ribera i el Camp de Morvedre, concretament en ciutats com Gandia, Xàtiva, Torrent, Borriana, Alzira o Sagunt. Hui en dia és un concurs molt consolidat i amb un prestigi ferm, que fa que cada any moltes comissions esmercen esforços en els seus llibrets de falla per donar-se a conéixer en l’activitat cultural i literària en valencià.

Pel que fa al teatre dins de les Falles, tal com ja s’ha assenyalat en un altre lloc (Borrego i Hernàndez 1999), es tracta d’una activitat molt rellevant dins la festa i una de les quals més ha aportat a la conservació i conreu del valencià en les Falles. Així, a més dels típics sainets costumistes que ja les comissions començaren a representar en els anys vint i trenta del segle passat, en els anys cinquanta feren la seua aparició els apròposits fallers, peces teatrals exclusivament dissenyades per a una única representació en els actes de presentació i exaltació de les falleres majors de comissió o de la ciutat. Al llarg dels anys cinquanta i seixanta, el teatre i les presentacions falleres restaren ancorades en les característiques referides, amb una nòmina d’autors molt reduïda (Rafael Martínez Coll, Vicent Vidal, Jesús Álvarez Aparicio, Josep Bea Izquierdo o Jesús Maroto i González), sense que s’operara cap renovació temàtica i sense procedir a una efectiva normalització del valencià. Però el 1972 la falla Corretgeria-Bany dels Pavesos, amb el suport de destacats representants de la intel·lectualitat valenciana, intentà capgirar la situació organitzant un Concurs de Teatre en Valencià, on destacava la innovació, la qualitat i la correcció de la llengua. L’intent fou avortat el 1974 per la Junta Central Fallera, en un context cultural que preludiava la famosa “batalla de València”. A més, com a resposta, la Junta va crear el Concurs de Teatre en Llengua Valenciana. El resultat a llarg termini fou la persistència de l’antic model teatral, que sols començaria a ser molt parcialment trencat a final dels anys setanta i mitjans dels anys huitanta per algunes atrevides comissions i per l’efímera formació el 1984 del Teatre Estable de les Falles.

A banda de les diverses mostres que les falles feien per a continuar el model del “teatre valencià”, el concurs oficial ha representat una alternativa en potència a la mateixa tradició teatral del sainet i una renovació del repertori d’obres i d’autors. Moltes comissions falleres han optat per la representació de les obres d’un reduït grup d’autors valencians contemporanis com ara: Juli Leal, Rodolf Sirera, Manuel Molins, Carles Alberola, Pasqual Alapont, Carles Cano, Paco Zarzoso o Chema Cardeña. D’altres, han representat traduccions al valencià de textos de Woody Allen, Fassbinder, Fernán Gómez, John Gay, Jaime Salom, Gilherme Figueiredo, Franca Rame, Eugene Ionesco, Miguel Delibes, Enrique Jardiel Poncela, Sam Shepard, Aristófanes, Jean Genet, José Sanchis Sinistierra, Dorothy Parker, Christopher Durang o Dario Fo. Destaca, així mateix, la iniciativa de la Falla Creu i Mislata alhora de convocar el Concurs de Teatre Vila de Mislata, l’any 1981, certamen nascut com a subsidiari de l’organitzat per la Junta Central Fallera, a fi de cobrir l’afició local pel teatre, que amb el temps esdevindria el concurs de teatre aficionat de major prestigi de la Comunitat Valenciana entre els de les seues característiques, tot i que progressivament anaren desapareixent de la programació els grups de teatre fallers.
Igualment, el model de presentació fallera cobraria una gran espenta amb Josep Alarte i Querol i la Falla Na Jordana a partir del 1977. Este autor, un dels màxims exponents de la generació perduda d’escriptors que assajaren durant la dècada dels cinquanta del segle xx l’escriptura d’un nou teatre de tesi o de divertimento, amb la seua producció fallera (La milotxa, 1977; L’estopí, 1978; Festivàlia, 1979; Les bonicors, 1980; Xim-pum, 1981; El cabasset, 1982; Oh!, 1983; L’auca, 1984; El tapet, 1985; La manta, 1986; Com?, 1987; Xe!, 1988, o Mentiroles?, 1991) va marcar una experiència renovadora des del punt de vista estructural que va fer patent una temptativa de renovació i de canvi en la producció teatral fallera. L’intent de redreçament avançà bàsicament per diverses vies: la lluita per assolir una llengua teatral normalitzada que trencava els motles del sainet, la substitució del model de la tòpica revista valenciana pel de l’òpera rock, el tractament de temàtiques compromeses que ultrapassaven els límits del pur folklorisme festiu, i el risc d’apostar per la sobrietat i la senzillesa enfront del barroquisme consubstancial a este tipus de manifestacions festives. Posteriorment, la influència d’Alarte s’ha deixat notar en el món teatral faller en autors com ara Hernán Mir o Paco Pellicer, que troben el seu contrapunt en la producció fallera a l’ús de prolífics autors com ara els germans Josep i Rafael Melià Castelló, Donís Martín o Josep Bea Mataix.

Actualment, a més de la participació en el concurs de teatre o en el concurs d’apropòsits per a presentacions falleres (desplegat en les categories de teatre i sala de festes des de mitjans dels anys huitanta del segle passat) les comissions de falla de València centren la seua activitat teatral en les exaltacions, les recents presentacions de maquetes o el concurs de declamació. De la mateixa manera, les falles de les comarques desenvolupen la seua activitat teatral en concursos promoguts per les respectives juntes locals falleres, com ara el concurs de teatre Ligorio Ferrer de Gandia, així com en la resta d’activitats ja esmentades.

A banda de la participació en els concursos de llibrets, teatre i presentacions, les comissions munten obres en valencià al llarg de l’exercici o recitals de poesies, dins els seus casals o el en el marc de setmanes culturals. En altres casos, editen butlletins interns on hi ha una certa presència del valencià i algunes comissions intenten normalitzar fins i tot les seues actes o documents interns. A més a més, algunes comissions organitzen activitats orientades expressament al foment del valencià i la seua rellevància històrica, com és el cas del Tirant de Lletra, lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc organitzada per la Falla Na Jordana, o la Mostra de Llibrets de la Comunitat Valenciana, que des del 2006 es fa a Gandia organitzada per la Junta Local Fallera i l’Associació d’Estudis Fallers per posar en contacte i comunicació totes les comissions que fan un especial treball en la promoció del llibret de falla i del valencià.

Pel que fa a les activitats culturals i de difusió del valencià, en l’última dècada s’han posat en marxa diversos concursos i premis literaris que tenen esta finalitat i que, a més, tenen el valor afegit de ser iniciatives que bastixen una xarxa de col·laboracions amb escriptors, col·lectius culturals, el camp de l’ensenyament, institucions, empreses i associacions diverses. Es tracta de projectes que transcendixen l’àmbit estrictament faller i aconseguixen projectar-se sobre el conjunt de la societat.

Una de les iniciatives capdavanteres és la de l’Associació Cultural Premi Iaraní, que l’any 1996 va posar en marxa un guardó destinat a premiar un article escrit en valencià que tractara sobre el món de les Falles i estiguera publicat en un llibret de falla. Si en els primers anys, l’àmbit del premi Iaraní estava circumscrit a les comissions falleres de Gandia, a partir de la cinquena edició (2000) la convocatòria s’amplià a les comarques centrals (amb la participació de falles de Tavernes de la Valldigna, Oliva, Xeraco, Dénia i Xàtiva). Fins al 2005, data de l’última edició, la participació en el concurs es va estabilitzar entre els quaranta i cinquanta articles anuals. L’autor de l’article rebia un escut (Iaraní d’Or) i un pergamí, i la comissió guanyadora un premi en metàl·lic, que començà sent de prop de 900 euros i que l’últim any fou de 1.500 euros. Entre els premiats podem citar Tomàs Llopis, Joan Iborra, Gabriel Garcia Frasquet, Josep Enric Gonga, Nèstor Novell o Enric Ferrer Solivares. Reprenent la idea del premi Iaraní, des de l’any 2008, la Junta Local Fallera de Gandia i l’Ajuntament de Benirredrà convoquen un premi al millor article sobre tema faller publicat en un llibret de falla de Gandia, amb un primer premi de 1.200 euros i un segon de 600 euros a la comissió de la falla guanyadora, i un pergamí acreditatiu a l’autor de l’article. En la primera edició s’han presentat 33 originals.

També promogut per l’Associació Cultural Premi Iaraní, des del 1998 es convoca el premi de poesia Joan Climent, amb la finalitat de potenciar la poesia publicada en els llibrets de falla de les comarques centrals. Fins ara, la participació edicions ha sigut de vint a trenta treballs en cada edició. L’autor del poema guanyador rep una escultura original i la comissió editora del llibret una premi en metàl·lic, que en les últimes edicions ha sigut de 1.000 euros. Esta iniciativa ha contribuït a impulsar i renovar la poesia de temàtica fallera, amb la participació com a guanyadors de noms destacats de la poesia valenciana (com ara Josep Piera, Maria Josep Escrivà, Josep Lluís Roig o Àngels Gregori). Els premis Iaraní i Joan Climent han rebut la col·laboració total de la Junta Local Fallera (encarregada de l’organització) i del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell.

Un altre guardó poètic en les falles, en este cas centrat en la poesia satírica, és el premi Malva, convocat conjuntament des del 2007 per la Falla Plaça de la Malva d’Alzira i l’Associació d’Estudis Fallers. Està adreçat a totes les comissions de falla de la Comunitat Valenciana, amb l’objectiu d’estimular el conreu d’este gènere poètic de llarga tradició històrica i popular. Este premi, a més, destaca perquè implica en una activitat fallera institucions i entitats diverses (les regidories de Cultura i d’Educació de l’Ajuntament d’Alzira, i la col·laboració de Bancaixa, la Mancomunitat de la Ribera Alta, i la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura).

El cas de la ciutat de València presenta unes característiques particulars que dificulten l’aplicació d’este model: una realitat social diferent, amb un ús menor del valencià; el desacord, encara, entre el món de la festa i certs sectors culturals, i el desinterés que mostren les institucions i els òrgans rectors de la festa. No obstant això, en els últims anys hi ha algunes iniciatives que intenten explorar el camí mamprés en unes altres comarques.

Així, seguint la línia del premi Iaraní, trobem el premi Soler i Godes al millor article de tema faller publicat en un llibret de falla. Convocat i organitzat des de l’any 2005 per l’Associació d’Estudis Fallers, ha tingut el patrocini de l’editorial Carena en les dues primeres edicions i de l’editorial Denes en les dues següents. L’àmbit d’este premi se circumscriu a la comarca de l’Horta i la ciutat de València, zones, especialment esta última, on la presència d’articles en valencià en els llibrets de falla és més aïnes escassa. La dotació econòmica del guardó és de 300 euros per a l’autor de l’article premiat i 300 euros per a la comissió de falla que el publica. En la curta vida del premi Soler i Godes, la participació ha augmentat any rere any (des del 17 originals de l’any 2005 fins als 30 de l’edició del 2008).

També resulta destacable el certamen de narrativa curta en valencià que es convoca dins dels premis Gàbia de les Arts. Organitzat per la Falla Trinitat-Aboraia del cap i casal des del 2006, ha aconseguit la implicació en el jurat a títol personal de representants de la Universitat de València, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Junta Central Fallera, entre d’altres. Es concedix un primer premi de 1.000 euros, un segons de 500 i un tercer de 300.

D’altra banda, tot i que el premi està adreçat a obres escrites tant en castellà com en valencià, s’ha d’esmentar també el concurs de contes d’ambientació o tema faller de la revista El Turista Fallero (que té la seua àrea d’infuència bàsicament a la ciutat de València), convocat des del 1999, i dotat amb un premi de 300 euros i la publicació en este anuari. Si bé el conte faller era un gènere de gran vitalitat en els anys vint i t trenta del segle passat, en la postguerra entrà en una progressiva decadència, accelerada a partir de la dècada dels seixanta de manera paral·lela a la de les publicacions falleres i tantes altres formes d’expressió de la cultura popular. Però pensem que, més enllà de les vicissituds del gènere, la referència a este concurs resulta interessant pel que fa als índexs d’ús del valencià, perquè en els últims anys s’ha donat un augment notable de la participació d’originals escrits en esta llengua. Així, si en les cinc primeres edicions (1999-2003) hi hagué en total huit contes en castellà i només dos en valencià entre els contes guanyadors i finalistes, esta tendència es capgira a partir del 2004 fins a l’actualitat, període en el qual trobem només un conte escrit en castellà per tretze en valencià.

En ocasions, les comissions de falla són el vehicle per a organitzar activitats diverses de promoció de la lectura i la literatura entre els menuts. Algunes d’estes iniciatives depassen els límits de les comissions organitzadores i en fan partícips els alumnes de les escoles i centres educatius de la seua zona d’influència, independentment que siguen fallers o no. És el cas del concurs de narrativa Vicent Ribes, un dels capdavanters en este treball, que vol estimular la creació literària i l’ús del valencià entre xiquets i joves. Organitzat per la Falla Corea de Gandia des del 1988, premia contes breus que tinguen com a tema central les Falles. Està dirigit a alumnes de la comarca de la Safor que cursen des de tercer d’educació primària fins a quart d’educació secundària obligatòria (de 9 a 16 anys), els quals participen en quatre categories diferents. La participació és molt elevada: als organitzadors els arriben cada any entre quatre-cents i cinc-cents treballs. Cada any es publica un llibre que recull els contes guanyadors i finalistes, amb una tirada de 800 exemplars. En les onze edicions convocades fins ara, el concurs Vicent Ribes ha rebut el suport econòmic de diverses institucions (la Conselleria d’Educació o l’Ajuntament de Gandia), entitats i empreses privades. Per a edicions futures, els organitzadors es plantegen explorar les possibilitats que oferix Internet.

A Alzira, hi ha els Premis Literaris Infantils, que des del 2006 convoca la Falla el Mercat. A banda de l’objectiu d’educar en valors com ara la solidaritat o la igualtat entre sexes (esta és la temàtica de l’última edició), la finalitat és també promoure l’ús del valencià, com també l’interés per la lectura i l’escriptura entre els escolars que estudien entre tercer i sisé de primària a la comarca de la Ribera. Una volta més, estem davant una iniciativa cultural que partix d’una comissió de falla i es projecta sobre el conjunt de la societat, i que aconseguix implicar diverses institucions, associacions i empreses: els organitzadors tenen el patrocini de les regidories de Cultura i de Polítiques d’Igualtat de l’Ajuntament d’Alzira, i la col·laboració del grup editorial SM i de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, entre d’altres.

Els concursos literaris no són l’única iniciativa adreçada als menuts que organitzen les comissions de falla. En els últims anys, la Falla la Malva d’Alzira ha inclòs en els seus llibrets unes guies didàctiques per a treballar diversos aspectes a partir dels temes tractats en els llibrets o en les falles infantils. L’any 2006 va ser el quadern Falles i poesia, a càrrec d’Enric Xavier Ferrús i Antoni Lluís Martínez; el 2007, un còmic i guia didàctica per a commemorar el Vint-i-cinc d’Abril i la Guerra de Successió, elaborada per Aurelià J. Lairón Pla, Mai Hidalgo Escribà i Josep Antoni Fluixà, i el 2008, la guia de sensibilització ecològica L’aigua i el mar: un tresor per a tots, acompanyada de l’obra de teatre infantil Perill a la mar, escrita expressament per Enric Lluch a partir de l’argument de la falleta infantil de Falla la Malva d’aquell any.

És interessant també analitzar quin és l’ús del valencià en els llibres sobre les Falles editats en les dues últimes dècades. En el cas de les obres publicades per editorials privades, el predomini del castellà és aclaparador. En el cas de les edicions fetes amb la participació d’institucions públiques, resulta il·lustratiu comparar el que passa en comarques com ara la Safor amb la política seguida a la ciutat de València. Així, en el primer cas tornem a trobar l’esperit de col·laboració entre institucions i associacions diverses, que es plasma en la coedició anual d’un llibre per part de l’Associació Cultural Premi Iaraní, la Federació de Falles de Gandia i el CEIC Alfons el Vell. Com a resultat, des del 2000 s’han publicat nou llibres, sempre escrits en valencià, i de tema relacionat amb les Falles: història, teatre, poesia, música, tècniques en la construcció de falles... En canvi, a la ciutat de València, en el cas de la Junta Central Fallera i de l’Ajuntament (a través de la Regidoria de Festes i Cultura Popular i la de Cultura), el castellà és la llengua majoritària en la qual es publiquen els llibres sobre la festa de les Falles (i també sobre unes altres celebracions festives) i respon a l’absència d’una política clara de promoció del valencià per part d’estes dues institucions. De fet, en este cas, els pocs llibres que s’han publicat en valencià ho han sigut per la voluntat dels autors perquè fóra així.



3. Conclusions

De resultes de les anteriors consideracions, podem arribar a una sèrie de conclusions que esperem que puguen obrir futures vies d’investigació, per a aprofundir en el coneixement d’una realitat lingüística, la de les festes, fins al moment molt poc treballada. Així, en primer lloc podem suggerir que, en termes generals i com tendència clarament remarcable, s’estaria produint l’avanç d’una ritualització del valencià en la festa, d’acord amb la que potser també es dóna en la societat en general, davant l’avanç de la castellanització, sols que la festa, en ser en si mateixa un ritual o conjunt de rituals, es prestaria molt més a la ritualització de la llengua minoritzada.

En segon lloc, en relació amb la situació anterior, s’estaria produint un avanç de la patrimonialització de la llengua, en funció de la seua minorització i els riscos que corre en una societat dominada pel castellà i l’anglés. Este seria un factor positiu de preservació, però limitat i configurat per la mateixa minorització del valencià (ja que, en certa manera, a menys minorització correspon menys patrimonialització i a més minorització, més patrimonialització defensiva, a diferència del castellà, que posa en pràctica una patrimonialització defensiva respecte a l’anglés, però expansiva respecte a les llengües menys importants que el castellà).

Com a dada positiva, hi ha una creixent col·laboració entre les associacions festeres i diverses institucions, empreses i associacions culturals per a crear espais compartits des dels quals poder dur a terme activitats culturals que duen implícita la promoció del valencià, les quals aconseguixen tindre una projecció directa en l’àmbit festiu i alhora també s’estenen sobre el conjunt de la societat. En este sentit, tot i que les iniciatives partisquen de les comissions festives, és necessari la implicació i suport de les institucions.

A més a més, s’ha de valorar, especialment pel que fa al cas de les Falles, que s’haja separat la qüestió de l’ús del valencià del debat identitari, així com l’acceptació del marc legal i normatiu.

En tot cas, s’ha d’insistir en la necessària inversió d’esforços i recursos destinats a aconseguir un coneixement en profunditat de la situació de l’ús del valencià en les festes valencianes, per a poder realitzar reflexions molt més acurades i matisades, amb les desitjables conseqüències en matèria de política lingüística per part de les administracions públiques sobre el complex i ric entramat associatiu festiu.

Gil Manuel Hernàndez i Martí
Josep Lluís Marín i Garcia
Bibliografia

Alarte Querol, Josep (2007): Quaderns d’un ninotaire. Antologia d’obres teatrals de temes valencians que alguns creuen només fallers, 2 vols., València, Ajuntament de València.
Ariño, Antonio (dir.) (1999): El teatre en la festa valenciana, València, Consell Valencià de Cultura.
Borrego, Vicent - Hernàndez, Gil Manuel (1999): “Teatre a les Falles”, dins Ariño, Antonio (dir.), El teatre en la festa valenciana, València, Consell Valencià de Cultura, pp. 327-336.
Borrego, Vicent - Hernàndez, Gil Manuel - Marín, Josep Lluís - Mesa, Lluís (1996): “L’ús del valencià als llibrets de falla (un estudi sociolingüístic)”, Revista d’Estudis Fallers, 3, pp. 36-58.
Dades sobre la situació sociolingüística de la Comunitat Valenciana (1990): València, Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.
Doménech, Josep Lluís (2000): “La llengua de les falles”, Levante-El Mercantl Valenciano, 20 març 2000, p. 32.
Lacreu, Josep (1995): “La llengua de les falles”, Llibret de la Falla República Argentina, Xàtiva, Falla República Argentina.
Leprêtre, Marc (1996): “El País Valencià. La situació sociolingüística als territoris de llengua catalana (IV)”, Llengua i Ús, 7, pp. 62-67.
Marín, Josep Lluís (1996), “El suport literari de les Falles”, en DD.AA., La festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura.
— (2001): “El valencià en el reglament faller: un compromís de futur”, Revista d’Estudis Fallers, 6, pp. 16-22.
Mesa, Lluís (1991): “La transició democràtica valenciana a la ciutat de València. El cas de les Falles (1976-1986)”, inèdit.
— (1996), “Les Falles durant la transició: evolució i signes de canvi”, en DD.AA., La festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura.
Mollà, Toni - Pitarch, Vicent (1992): Bases de política lingüística per al País Valencià dels 90, Castelló de la Plana, Fundació Gaetà Huguet.
Pla general de promoció de l’ús del valencià (1994): València, Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació i Ciència.
Ros i Pardo, Honorat (coor.) (1995): Balanç i perspectives de la promoció del valencià, 1983-1993, València, Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació i Ciència, 1995.
Ros i Pardo, Honorat (coor.) (2004): Llibre blanc de l’ús del valencià, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.