dissabte, 6 de març de 2010

Les falles: harmonia o fractura?


Hi ha tot un discurs dominant que proclama i subratlla que el món faller és un món harmònic, on reina la germanor i la unitat, un discurs que declara que eixa harmonia se sublima en les relacions entre el món faller i la ciutat de València: tots per la festa i amb la festa. Certament, aquest és un discurs de tarannà positiu i al servei del reforçament d’una identitat compartida. Tanmateix, la tan cantada harmonia retòrica amaga una sèrie de fractures què, precisament per fer una reconstrucció en positiu de la festa, cal reconèixer i intentar esmenar mitjançant mecanismes de diàleg, tolerància, participació ciutadana i generositat social.

La primera fractura s’esdevé entre fallers i no fallers, molts d’aquests últims ex-fallers. Quasi un 15 % de la població del cap i casal està censat en alguna comissió fallera. Amb tot, el 85 % restant no participa directament en la festa. Altres fins i tot no participen gens, i una quantitat no estimable abandona la ciutat en la Setmana Fallera o es mostra crítica amb els excessos inherents a una festa tan massiva. La ciutat, per tant, es troba dividida entre fallers i no fallers. El problema és que en ocasions la manca de diàleg entre les dues parts, els excessos de les comissions o la excessiva escrupolositat dels veïns, porta a enfrontaments i conflictes ciutadans que exigeixen una solució dialogada. Pitjor és encara quan molts dels no fallers s’acaben transformant en antifallers. Per no parlar del nombrós col·lectius d’ex-fallers o fallers “en excedència”, amants de la festa però fora d’ella perquè aquesta no els acaba de donar allò que ells esperarien d’ella.

La segona fractura té lloc dintre del col·lectiu faller, i oposa a fallers-fallers i a fallers festers. En un començament la festa de les Falles girava al voltant de les falles cadafal i estava organitzada pels fallers, en realitat veïns que erigien i organitzaven la popular i modesta festa fallera. Progressivament, amb l’eclosió i consolidació de les comissions falleres, els fallers cresqueren en nombre i anaren diversificant les seues activitats. Fins el punt de què, paradoxalment, a partir dels anys setanta els cadafals fallers anaren passant a un segon pla a favor d’altres actes o figures com la fallera major, l’ofrena, les preseleccions o les activitats teatrals, musicals i lúdiques de les comissions. Així, s’ha arribat a un punt en què els fallers són en sentit estricte més festers que fallers, ja que per a ells la falla, leit motiv fundacional i essencial de la festa, ha passat a un lloc secundari, francament perifèric. Amb tot, encara subsisteix una considerable minoria de fallers que s’autoanomenen «monumentalistes », precisament per a subratllar la diferencia amb els fallers habituals

Una tercera escletxa oposa a fallers i falleres. Doncs tot i la quantitat de rituals d’exaltació que les comissions falleres tributen a les dones mitjançant el càrrec de la Fallera Major i la composició simbòlica de les Corts d’Honor, la veritat és que les comissions, així com la Junta Central Fallera, continuen dirigides, gestionades i governades per homes. No arriba a un 3 % el total de dones presidentes, i a les juntes directives les dones segueixen ocupant càrrecs subsidiaris o que reprodueixen teòricament tasques o activitats “femenines”, com organització de festejos, infantils, activitats diverses, play-back i similars. Així mateix, és mínima la participació de les dones en la professió d’artista faller, en la presència en fòrums de debats sobre falles, articles en publicacions falleres i juntes d’agrupacions, sectors i federacions. En realitat, la funció maternal i de sosteniment de la llar per part de la dona continua actuant en contra de la seua major participació en la gestió del món faller, reduint-la a tasques invisibles en el casal, dedicades a l’oferiment de serveis de neteja, preparació de menjars, aprovisionament de queviures i ornamentació que es consideren més “femenins”.

En quart lloc hi ha la divisòria que oposa a fallers i a artistes fallers. Teòricament estan en el mateix vaixell, però a l’hora de la veritat la desigualtat i la diferència de poder és la nota dominant. Els fallers són els que contracten i els artistes fallers els contractats. I si el marcat va malament, els artistes fallers acabaran fent la mateixa feina per menys diners, doncs els fallers sempre estan disposats a pressionar a l’artista, exigint-li, a més, èxits i “palets”. I és molt probable que els incompliments dels artistes comporten denúncies de les comissions falleres, però no que els artistes denuncien els abusos i pagaments injustament ajornats que practiquen certes comissions, algunes de “categoria”. El desacord entre fallers i artistes també arriba al tema dels drets d’autor, que tampoc els artistes s’atreveixen massa a reivindicar, i de vegades sembla que el recel mutu és la tònica dominant, tot i que també hi ha exemples de gran confiança i convivència entre artistes i comissions falleres.

En quint lloc, observem una fractura evident entre els artistes no fallers i els artistes fallers. El col·lectiu d’artistes fallers enquadrat en el Gremi Artesà d’Artistes Fallers continua sent menyspreat pels artistes no fallers, especialment per les Facultats de Belles Arts, sales d’exposició, galeristes, crítics i museus d’art. Així mateix, per la seua formació, i amb notables excepcions, els artistes fallers encara estan molt allunyats dels circuïts, inquietuds i gustos dels artistes no fallers. La manca de col·laboració, la mancança d’interès per part de l’art “amb majúscules” i les escasses iniciatives institucionals orientades a tendir ponts de col·laboració, ratifiquen una situació de mutu desconeixement, o com a mínim, d’indiferència. Aquesta fractura té una deriva en l’oposició entre la lògica de la comissió fallera, per a qui majoritàriament la falla és l’excusa per guanyar un premi que la faça lluir-se en les desfilades cap al centre urbà, i la lògica d’alguns artistes fallers que es creuen la seua obra, ja que la major part d’artesans només malviuen com a constructors de falles en sèrie.

Per últim es pot apreciar una important fractura entre el col·lectiu faller i el món de la cultura en majúscules. L’anomenat “món de la cultura”, un eufemisme que sovint designa l’univers de l’ “alta cultura” i dels intel·lectuals, manté una postura de menyspreu, indiferència o fins i tot esnobisme hostil cap al món faller, en considerar-lo vulgar, carrincló, obsolet i conservador. Així mateix, des del món faller es tendeix a recelar del intel·lectuals per considerar-los elitistes, saberuts, massa crítics i desconeixedors de la festa. Històricament no sempre va ser així, sinó que esta fractura es va produir al caliu de les tensions identitàries de la batalla de València. Des d’aleshores, i encara que hi ha signes de canvi, tant les universitats valencianes com els cercles intel·lectuals s’han mantingut a prudent distància de les Falles, com si foren cultura empestada, sense parar-se a considerar que són una expressió de la cultura popular local amb unes excel·lents potencialitats crítiques i creatives.

Com a cloenda, només caldria dir que cal dialogar, reflexionar i parlar per superar aquests problemes, conflictes i fractures, tendir ponts entre les parts distanciades i fer de les Falles una festa més sentida, plural i compartida per tots. O dit amb altres paraules, ens cal revaloritzar les Falles com un veritable patrimoni cultural de tots els valencians.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

2 comentaris:

elzo ha dit...

M'ha agradat moltíssim el teu text. Si de cas afegiria el cas del paper dels xiquets dins la festa que crec que no ha canviat massa amb el pas dels anys i trobe que seria positiva una major implicació per part d'ells tant en l'elaboració del monument com de les diferents activitats que duen a terme. Així, et trobes coses com una xiqueta de quatre anys fent de "tresorera infantil". Tu em diràs.

orriols ha dit...

Tens tota la raó, els xiquets foren alienats de la seua pròpia festa infantil, dels seus cadafals, fins i tot de les seues comissions, i ja va sent hora de fer tot el possible per retornar-los allò que era seu.. I moltes gràcies pel comentari.