La dansa de les falles

Veritablement, ben be es podria dir que la festa de les Falles és com una gran dansa que dura tot l’any, però que assoleix la seua culminació durant la Setmana Fallera. El ball i la dansa estrictes apareixen en les festes del casal, en els play-backs i sobretot en eixes coreografies inversemblants que acompanyen els actes de les presentacions de les falleres majors, amb un escenari que és com una serp agitant-se al ritme vertiginós de les emocions i els sentiments en ebullició. Després, toca ballar de nou al casal, per a celebrar que tot ha eixit be i encarar la recta final...

Ja en els dies grans la ciutat es transforma completament al ritme que marquen les comissions de falla. I mai millor dit allò del ritme perquè els carrers, les places, les avingudes, les placetes i els cantons comencen a omplir-se d’una massa humana que comença a executar la seua particular dansa, movent-se amb sinuositat, calma o nervi per les artèries de la urbs en metamorfosi; riuades de gentada àvida de vore les falles de la secció especial, grups d’ansiosos que busquen les falles més apartades de la norma general, nostàlgics que es mouen a la caça d’un bri del passat faller d’una ciutat envaïda per la modernitat del segle XXI. Tot plegat, i vist des de dalt, València sencera sembla un immens laberint per on un munió de ballarins orquestren els seus moviments, les seues fugues, els seus passos d’un ball embogit sense altre objectiu que el gaudi, la disbauxa i la diversió.

Però, a més, estan els fallers i les falleres que abandonen els seus casals per a projectar-se cofois per la demarcació i fins i tot més enllà, en el territori on tot el món pot ser vist i admirat per la massa general. Aleshores la porta del casal es transforma en l’eixida al gran escenari urbà de les falles en majúscules, i ja en ell les comissions marxen a l’uníson del seu particular diapasó identitari, el de l’orgull de pertànyer a la gran família fallera que es considera a sí mateixa l’actor principal de la festa, el protagonista sobre el qual s’ha de centrar el focus de la representació, l’estrella col•lectiva per a la qual ha de sonar la música diversa, multiforme i arrelada de les bandes de sempre o dels grups de tabal i dolçaina. Sota eixa música la tribu fallera comença a executar els seus passos de ball al bell mig del carrer, fent-lo seu, anant a pels premis merescuts o immerescuts, recollint les falleres majors, passejant-se triomfants i ebris de la seua pròpia apoteosi, efímera però repetida any rere any. I així arriba el moment extasiant de l’Ofrena a la Mare de Déu, quan els ballarins, formats en esquadres uniformitzades, alguns altres en belles parelles d’homes i dones, prenen a l’assalt el centre simbòlic del cap-i-casal i despleguen amb plaer la dansa de la devoció, a mig camí entre el ritual catòlic tradicional i la moderna autocelebració de l’“orgull faller”. La dansa comença desimbolta, amb les comissions eixint alegrement de la demarcació, però a mesura que s’acosten a la Basílica els nervis i la tensió emocional apareixen, els rostres es crispen, els cossos es belluguen al ritme cadenciós del sentiment fins arribar a l’ofrena extàtica, al vertigen de plors, mirades i expressions, que quasi de sobte dissol les contraccions i relaxa els oferents, deixant lloc a la desfilada alegre i quasi carnestoltesca, desordenada, convulsa i promíscua, de retorn a la llar del barri i a la fi del gran ball. Per darrere, la dansa còsmica fallera continua, mentre en la vesprada de març les flaires de la primavera fan de València un paradís de perfums i d’estranyes possibilitats.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí