dissabte, 26 de febrer de 2011

Arrancapins: 25 anys de falles fetes per la comissió

Falla Arrancapins, La caixa de les sorpreses (1986)

Falla Arrancapins, Llenya al foc! 2010

En març de 2010 s’acompliren 25 anys des que, enllà per 1986, la comissió d’Arrancapins començara a elaborar íntegrament la seua falla. Això no obstant, ja en 1983, amb la falla El Mercat d’Abastos, la comissió havia col·laborat en la construcció del seu cadafal. Una activitat, condensada en 25 falles grans, que amb el temps ha esdevingut un dels signes de la identitat i personalitat diferenciada d’Arrancapins: la recuperació de les falles artesanals i veïnals, amb tota la seua càrrega satírica i d’expressió d’un col·lectiu que, aprofitant la possibilitat de dir el que vol durant quatre dies en un espai públic com és el carrer, expressa les seues inquietuds al marge de premis i classificacions oficials.

Així, des de fa ja 25 anys, a partir del mes de gener el casal d’Arrancapins es transforma en un improvisat taller faller. Prèviament, l’assemblea de la comissió va preparant, a través de diverses reunions, el tema de la falla amb les seues escenes, així com el projecte tècnic i l’esbós. Al començament d’any s’adquireixen els materials, es trauen les ferramentes i la gent es disposa a repartir-se la feina: uns s’encarreguen de l’enginyeria, els plànols, les mides, proporcions i equilibris, altres s’ocupen d’escatar, tallar, serrar i clavar, altres posen el toc artístic o de disseny creatiu i durant vora dos mesos el casal-obrador es converteix en un centre on, cada nit, fallers, falleres i simpatitzants acudeixen per treballar entre martellades, pinzellades i la ingestió dels cèlebres burrets.

Poc a poc les escenes van prenent cos, les planxes i els cabirons conformen estructures i sorgeixen els primers ninots. A mesura que el temps transcorre augmenta la tensió i afloren els nervis i el personal comença a “tindre bou”. Arriba el dia en que comencen les tasques definitives de pintura i presentació. Posteriorment s’enfila la recta final que porta a les vespres de la plantà. El col·lectiu faller, cansat ja però també molt il·lusionat, retoca els detalls i algunes peces comencen a eixir al carrer, ja que no caben al casal. És aleshores que la gent que passa pel carrer se n’adona de que un altre any es produeix el miracle de la falla feta pels fallers i falleres. Poc de temps després el públic comprovarà que els cadafals d’Arrancapins tenen alguna cosa d’especial, i no tant un segell necessàriament experimental o innovador en allò estètic, com la singularitat que dóna la confecció artesana i quasi familiar d’un cadafal on les escenes apareixen marcades per una barreja d’ingenuïtat estètica i agressivitat satírica, molt semblant a les de les falles de l’antigor. La nit de la plantà aquesta singularitat resta definitivament subratllada pel fet que la falla es planta amb la modalitat tradicional coneguda com a tomb, que constitueix un xicotet espectacle per a la vista i tot un moment de nerviosisme entre els components de la comissió.

El mateix procés ha anat aplicant-se, fins i tot des de poc abans de que Arrancapins començara a construir les seues falles grans, en les falletes infantils, concretament des de l’any 1981. De fet ben be es podria dir que l’experiència de fer la falla infantil va contribuir clarament a que el col·lectiu es plantejara abordar la construcció de les falles adultes. En el cas de les infantils la trajectòria ha sigut més intermitent, doncs en alguns anys (1988, 1996-1999, 2006-2007) han intervingut artistes professionals, però en general hom pot comptabilitzar un total de 23 falles fetes per la comissió des de 1981. En eixe sentit Arrancapins ha estat una veritable escola per als més menuts, per a que aquests interioritzaren com a normal el fet que els fallers i falleres d’una comissió es responsabilitzaren a sí mateixos d’allò més important que pot oferir una falla, tant cap a dins com cap a fora: el seu cadafal satíric. I, de fet, les falles infantils d’Arrancapins han compartit amb les grans un tractament compromès de les temàtiques abordades, perquè també amb la candidesa, innocència i simplicitat de la mirada infantil es poden dir grans coses.

En realitat, tot aquest complex i dilatat procés que ha significat la posada en marxa de l’obrador faller d’Arrancapins, no es pot separar de l’anomenada “revolució permanent” d’aquesta comissió, que enllà a les darreries dels anys setanta va decidir fer un pas endavant i apostar per una concepció radicalment diferent del que havia de ser una falla, una aposta que gradualment va anar desenvolupant, per a beneplàcit d’uns, enuig d’altres i sorpresa per a tots. Amb el pas dels anys i, tot i les inevitables erosions que aquest produeix en la generació que va fer possible el canvi, hom comprova que la falla feta a mà en casa pròpia ha quedat com un dels singulars signes de distinció de la personalitat d’una falla que ha hagut de lluitar contracorrent en el darrer quart de segle. Hui en dia potser ja no resulta tan fàcil arrossegar a tot el col·lectiu en una activitat, la de fer falla, que és sacrificada, costosa i esforçada, però al remat tot el món a la comissió, se sent satisfet dels resultats. Especialment els nombrosos visitants que any rere any deixen els seus comentaris en la llibreta que es posa junt a la falla, i que animen al col·lectiu a seguir endavant amb una tasca que té més trets ja d’aventura romàntica que d’una altra cosa. Perquè és ben sabut que quasi no queden comissions que es facen la falla a València, només Arrancapins, Cadis-Rector Femenia (Noscarmientas) i alguna que altra que ho fa de manera intermitent.

En els temps que corren, on les falles es veuen cada vegada més com una simple oportunitat se negoci o com un aparador per a mostrar les vanitats, les falles fetes per la comissió s’han convertit en un rar patrimoni cultural que caldria protegir d’alguna manera. És com, si inserides enmig d’una massa de falles on predomina la mediocritat i la manca d’idees, aparegueren unes flors exòtiques, que enfonsen les seues arrels en la cultura popular fallera tradicional, per a recordar a tothom el que foren i el que podrien ser les falles, una mostra consensuada i apassionada de la creació col·lectiva d’un grup humà que es defineix precisament com a faller perquè posa per damunt de tot la falla, una falla feta entre tots i per a tots, de manera altruista, sense buscar més premi que la complicitat dels somriures al carrer amb fallers, veïns i visitants. Potser uns moments efímers, com la mateixa falla, però carregats de significat i sentit.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

2 comentaris:

Javi ha dit...

Com sempre Arrancapins serà visita obligada en 2011. Enhorabona pel gran treball que realitzeu i per mantindre viva la flama d'un model de Falla quasi desaparegut hui en dia.

Gilman ha dit...

Gràcies Javi