divendres, 6 de març de 2015

Nostàlgia fallera




Hui he passejat carrers, he visitat tallers, he viscut Falles. Però he tingut nostàlgia.

Estos dies els carrers tenen una llum especial: la que d’ací uns dies il·luminaran les falles d’una manera màgica i única. I els encreuaments s’omplin de carpes, tanques, bunyoleries, sacs d’arena, llums… i gent.

Hui he recordat unes Falles passades.

Unes Falles en què en eixir de classe anavem caminant fins a la plaça de l’Ajuntament per vore la mascletà; i el ritual pirotècnic servia com a excusa per tornar a trobar-se amb amics i coneguts que a vegades acabava en un dinar. I planificava els dies, i em comboiava per vore a ixa gent que apreciava i estimava, cada dia a un grup diferent, i la mascletà ens tornava a unir. I quan no hi havia dinar tornava, novament caminant, a casa; i pel camí em trobava a coneguts... i xarravem i reiem, com en un nou ritual que amplificava la sociabilitat de la mascletà.

Hui he recordat quan, després de sopar, se n’anavem al castell de focs artificials, comboiats en comitiva, caminant pels carrers plens de vida. I en el camí de tornada, paravem en les revetles que se celebraven al carrer, sense presa de tornar al casal, però amb les ganes de gaudir de la música, prendre alguna cosa i saludar a les amistats de la falla veïna.

I en arribar a la falla, saludavem, acabavem de muntar-ho tot i començava la festa. Entravem dins la barra per fer de barman aficionat, sense saber quina quantitat exacta duien les begudes però amb la il·lusió d’aportar alguna cosa a la festa de propis i estranys. I rebíem la visita d’amics i coneguts de falles veïnes; i gaudíem de l’orquestra, disco-mòbil o música gravada fins una hora indefinida de la matinada.

Quan acabava la festa, recollíem les barres, agafavem les graneres i netejavem el carrer, per mantindre-lo net i preparar-lo per al dia següent. I passavem el parell d’hores que quedava per a la despertà dins la carpa, xarrant o maldormint damunt dels bancs de fusta, o fins i tot cuinant alguna cosa improvisada per mantindre el cos amb una temperatura adequada.

A l’hora acordada, se n’anavem al casal a recollir les caixes dels trons de bac. I, just després de la xarrada preventiva on ens recordavem les mesures de seguretat, iniciàvem la despertà amb la banda de música que acabava d’arribar. Despertavem el barri amb la música dels trons de bac, les caixes dels quals les acabavem just davant la carpa i entravem a esmorzar. En l’esmorzar compartíem, a més del menjar, anècdotes i rialles amb els companys fallers de més edat. I en acabar, corrent a casa a canviar-se de roba per no fer tard al passacarrer; i després la mascletà, l’aperitiu, el dinar... i la sesta.

I la vesprada s’iniciava amb xarrades i preparatius... i començavem amb la il·lusió de la nit fallera... i seguíem acumulant hores de son... I, de sobte, una nit, després de la revetla, agafavem un parell de botelles d’aigua i se n’anavem a vore les falles d’especial, a fer la ronda tradicional per vore aquelles falles premiades i no premiades que recordaríem anys després; a gaudir d’una nit artística a peu de carrer, amb una llum màgica i la tranquil·litat i el silenci de la nit.

Enguany no hi hauran despertaes, però tindré esmorzars, preparatius, xarrades, passacarrers, ronda de falles... i vida. Vida fallera. D’eixa que grava records en la memòria i que alimenta hores i hores de converses futures.

Hui he tingut nostàlgia. Nostàlgia fallera. I m’he comprat uns llaçets de xocolate. Sí, perquè diuen que el xocolate cura la nostàlgia i la melangia. I he començat a viure, a reviure, les meues Falles. La vida fallera.


José Martínez Tormo

Cap comentari: