dijous, 6 de setembre del 2007

LES FALLES O LA TRANSGRESSIÓ IMPROBABLE


Sovint, en taules rodones, fòrumfalles i tertúlies diverses, reapareix el debat sobre la innovació de l’estètica fallera. Uns i altres s’afanen a intentar definir en què consisteix tal innovació, amb el resultat final de que poques coses resten aclarides. Per a poder parlar d’innovació, prèviament caldria parlar d’allò sobre allò en que es pretén innovar, per a la qual cosa cal esbrinar primer quin és el model de falla dominant. En un sentit cronològic, han existit tres models de falla, models que s’estableixen en funció de dues variables combinades: la disposició formal dels elements que constitueixen la falla (estètica), i el tipus de tractament temàtic que hi porta sovint associat (ideologia). El primer model és el model primitiu, exemplificat per la foguera de trastos vells, que es cremava a València i les seues rodalies fins mitjans del segle XIX. La falla primitiva, amb escassos ninots, i amb una orientació festivo-satírica, reflecteix un mode de representació popular tolerat, però de vegades també perseguit per les institucions burgeses que aposten per una ciutat neta, ordenada i sense aldarulls d’arrel carnavalesca. El segon model és el model frontal, caracteritzat per la “falla teatral”, composta per una escena temàtica essencialment satírica, amb ninots dalt d’un cadafal, de lectura frontal i horitzontal. Un tipus de falla que va romandre actiu fins els començaments del segle XX, i que en ocasions també va ser perseguit per les institucions locals, en alarmar-se davant el seu ús transgressor, especialment en el tractament desimbolt de temes polítics o morals.

Precisament per controlar la transgressió satírica fallera, a començaments del segle XX l’establishment municipal va fomentar el que podríem denominar com a model vertical-rodat-monumental, plasmat en la “falla piramidal”, de disposició ascensional, de lectura rodada, triple articulació (repeus, cos central i coronament) i amb pretensions artístiques. Este tipus de falla més complex es va associar progressivament a una temàtica de caire apologètic, que guanyava legitimitat oficial en tant que expressió políticament correcta de la identitat regional valenciana en ascens. Naixia, així, un model de falla reformat pels valors burgesos, que aviat es consolidà, amb la institucionalització de premis, l’aparició de les seccions i el foment de la “falla artística monumental”, un model que aviat començà a presentar-se com a “natural” i etern, en definitiva, com allò que ha de ser una falla. Un model de representació institucional amb caràcter normatiu, plenament vigent des d’aleshores fins hui en dia, que alhora actua com a metadiscurs ideològic respecte a la definició ortodoxa de la falla canònica. De fet, en l’actualitat se segueix denominant amb orgull a la falla com un “monument”. Al capdavall, els dos primers models entronquem més amb la cultura fallera tradicional que està lligada al Carnaval, que es relaciona amb la subversió, mentre que el tercer model entronca clarament amb la cultura fallera moderna, què centrada en l’exaltació de la comunitat identitària, està més propera a la Festa Major patronal, que celebra l’ordre i la unanimitat social.

A la vista de l’existència del tres models, en què consistiria una “falla innovadora”? Esta pregunta cal fer-se-la sobretot des del moment en què el metadiscurs ideològic que sustenta la “falla-falla” s’imposa als potencials continguts satírics més corrosius mitjançant tres mecanismes que faciliten llur desactivació: el conreu de la falla apologètica, el foment de la falla “blanca” o asèptica i el desenvolupament de la sàtira reaccionària, tres moviments que es podem apreciar especialment en les anomenades “falles de la democràcia”. Atesa esta situació, la falla estrictament innovadora consistiria en aquella que proposara un canvi o transgressió del model dominant, que és tant estètic com político-ideològic. De fet es podria adduir que una falla feta amb el model ortodox pot plantejar una crítica progressista, cosa certa, respectable i legítima, tot i que en el fons l’opció pel model formal canònic que és inseparable del sistema de premis i seccions acaba aigualint la benintencionada aposta ideològica. Això significa que la innovació total, alhora de plantar una falla, no passaria només pel canvi de model estètic sinó que hauria d’anar acompanyada pel canvi de model ideològic, en última instància polític. És a dir, curt i ras: la renuncia a participar en un sistema de premis que es caracteritza pel seu tarannà anti-artístic, ja que eixe sistema, a més de classificar les falles en seccions en funció del seu cost econòmic – una cosa que no passa en la resta del camp artístic - està clarament més al servei del reconeixement de la identitat de les comissions que de la tasca creadora dels artistes.

També podria donar-se el cas de que un artista o comissió volguera tornar al primer o segon model històric, però això no seria una veritable innovació, sinó una diferenciació del model imperant apel·lant al record nostàlgic dels models anteriors. Com hem suggerit, la vertadera innovació consistiria en la proposta d’un nou model estètic i polític, doncs estes dues qüestions sempre van de la mà, agrade o no. I diguem açò perquè podria ocórrer que l’experimentalitat buscara una innovació radical a partir de les dissidències estètiques respecte al model dominant, flexibilitzant-lo i dissolent-lo progressivament. Però la qüestió és que si es deixa sense tocar o reformar el sistema polític – el model imperant de premis i seccions – el més lògic és que el poder instituït, és a dir, institucionalitzat, és a dir, dominant, intente fer seua la “innovació” per tal de neutralitzar la seua possible deriva transgressora en un sentit integral. Una estratègia què, de fet, l’esmentat poder ha desenvolupat fa temps, des del moment en que introdueix a les falles “innovadores” i “experimentals” en un sistema de premis, que fins i tot es pensa actualment en lligar a l’estructura en seccions. Amb la qual cosa, es reprodueix el sistema polític que salvaguarda el model imperant.

En tot cas, per tal de completar la reflexió, podríem servir-nos d’una metàfora alhora de valorar els tres models de representació institucionals esmentats. Així, si imaginem que el mode de representació institucional establert de falla piramidal-rodada-monumental-barroca és una superfície circular, trobaríem, en la part més central, un cercle interior més dur i inflexible, la part més "canònica" del model, on estan les falles i artistes més premiats i "clàssics". Per contra, i segons ens allunyem del cercle central cap a la perifèria del cercle gran, s’endinsem en un territori més fluid i flexible, que es torna quasi líquid en les vores del cercle. Quan més entra un artista faller en este pantanós territori i s'allunya del cercle central, més innova, ja que de manera arriscada intenta flexibilitzar el model imperant, apostant per diverses variants dissidents d'ell.
Dins del sector fluid del model de representació dominant (institucional, recordem-ho, perquè està instituït i salvaguardat per les institucions de l'Ajuntament, la Junta Central Fallera, el Jurat, els Crítics, els Gremi d’Artistes Fallers i el Sistema de Premis i Seccions), un artista o comissió pot experimentar per tal d'innovar dins del sistema. Però en este cas la innovació és relativa, ja que no qüestiona radicalment el model on es mou, perquè deixa incòlume la part política, tot i que el força a adaptar-se. Però, si algun d'estos artistes o comissions s'interna massa cap als límits del model, i es dirigeix clarament més enllà dels límits flexibles del sistema, de segur que rebrà el càstig implacable d’este, especialment si qüestiona la vessant política del sistema, és a dir, el mecanisme dual de premis i seccions.

En síntesi, dins del model dominant de representació pot haver innovació relativa i experimentació, però no autèntica innovació o alternativitat. La alternativitat real, el trencament absolut i radical, consistiria en qüestionar obertament el mode de representació dominant i en proposar un altre de nou tant en el pla estètic com polític Si s’accepta que l’estètica no només és forma sinó també contingut; i que cap estètica no és neutral perquè pressuposa necessàriament una ideologia i una política, cal convenir que la transgressió del model estètic-polític dominant suposa la condemna a l'ostracisme del transgressor a mans del cos de guardians de la part més dura del model, és a dir, del Jurat, qui té encomanada oficiosament la tasca política de desactivar les desviacions pernicioses. Tal desactivació es fa premiant als fidels al sistema, o com a mal menor, neutralitzant amb guardons secundaris (segons i tercers premis, premis d’enginy i gràcia, o premis del concurs municipal de falles innovadores i experimentals) als que innoven dins d’ell, assegurant així la perpetuació del model dominant, tan funcional al mercat del consum turístic i a la celebració innòcua de la identitat. En estes draconianes condicions, i amb l’afegit de l’elitista menyspreu que el món de l’art i l’alta cultura mostren cap a les falles, la veritable transgressió estètica sembla improbable, raó per la qual ens trobem davant d’un model destinat a prolongar-se llargament en el temps.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola. El tono que utilizas para explicarte en este artículo me gusta mucho más que en otras ocasiones. Admiro y agradezco tus enseñanzas. Aunque discrepo ligeramente en ciertos matices estoy de acuerdo contigo en el planteamiento general. No se hasta que punto es importante "innovar" para que las fallas no pierdan el espíritu crítico. Pienso que la innovación nos hace progresar, pero puede haber tantas varas de medir como artistas y espectadores, y a veces la innovación consiste en matices y sutilezas que no siempre se valoran con justicia. Ruptura y evolución pueden convivir perfectamente con tradición clásica y academicismo. Sigo pensando que cualquier estética puede servir de vehículo para ofrecer cualquier mensaje, y cualquier mensaje en mi opinión es válido expresarlo en cualquier falla cuyo propósito último es desaparecer con el fuego. La relación de la estética con la forma me parece un juego de infinitas posibilidades, tan ambiguo y subjetivo que sólo puedo expresar esto como una opinión absolutamente personal. Me da igual si esta forma de pensar es innovadora o no . En cambio me preocupa que mi falta de conocimientos científicos acerca del tema me impida debatir con profundidad este asunto. Es posible que hable solo por intuición o por defender caminos artísticos que sigo apreciando como bellos y posibles, pero no únicos .Creo que nos falta a la mayoría bastante educación artística, cultura en general , respeto, memoria histórica, ( no para perpetuarla, si no para crecer con su ayuda); también nos falta coraje y valentía y nos sobra conformismo y autocomplacencia. Seguimos despreciando lo que ignoramos y el exceso actual de información lo digerimos deprisa y mal. Aun así no creo que todo esté perdido y aunque soy bastante escéptico pienso que ,como en otras disciplinas artísticas, ( el cine por ejemplo) el que busca encuentra ,y siempre hay lugar para la sorpresa, que suele venir de las almas menos contaminadas , ilusionadas e ingenuas; también, pero mucho menos, de veteranos con heridas de guerra profundas ,cargados de ira que solo calma provisionalmente el fuego. Creo que los premios son la zanahoria del burro ,y si siguen funcionando es porque somos unos burros y unos crios en el peor sentido de la palabra. Es aconsejable innovar, sorprender, transgredir, zarandear, gritar, acusar; provocar la carcajada, la sonrisa, porqué no: la lágrima; también la complicidad, la solidaridad, la venganza, la vergüenza, la reflexión, la admiración... Pero nada de esto me parece imprescindible en una falla. El fuego sí.

Anònim ha dit...

No puc més que estar d'acord amb allò que dius. Pot ser, al capdavall, caldria tornar al foc. Perquè el foc ací és la darrera expressió artística, la "meta-expressió" artística, si se'm permet la pedanteria. Pot ser hem tingut sempre el foc al costat i de tan a prop l'hem oblidat i s'hem perdut en estranys viaranys i laberints. Pot ser, fins i tot, que el secret estiga en la combinació primigènia entre foc i transgressió, es faça com es faça... I moltes gràcies pels teus comentaris, sempre enriquidors.

Gil-Manuel