El retorn d’Alfredo Ruiz al món de les falles en 2008, de la ma de la Falla Mossèn Sorell-Corona, ha estat espectacular. Amb el seu cadafal Concepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roig l’artista ha intentat, més que posar la seua falca, acabar probablement amb una feina que es va quedar inacabada. En realitat s’ha llevat una espina (una falca) de damunt, que tenia pendent des d’eixe últim triangle en roig que va plantar per la falla Blanqueria (Redolant la roca) l’any de la seua retirada (2002). En roig també, l’immens i llarguísim rectangle en roig (impagables les imatges de Canal 9 amb el rectangle sent transportant per davant de les portes de l’IVAM) que es va convertir en allò que, potser inconscientment, pretenia Alfredo Ruiz: en la gran provocació de les falles de 2008.
Efectivament, ben be podem dir que la provocació ha estat tal, com provocador era el “ninot” o peça que Alfredo va dur a l’Exposició del Ninot, accentuant més encara el minimalisme dels seus últims ninots presentats a l’exposició de 2002. D’alguna manera, em fa la impressió de que, ara sí, Alfredo Ruiz ha tancat una etapa que li calia tancar. Des de les grans i barroques falles dels anys setanta ha anat descenent en alçada, en volum i en complexitat formal fins la quasi mínima expressió: una barra rectangular monocroma de no més d’un metre d’alçada dipositada enmig d’una plaça. Aquest descens ha estat en realitat una tasca d’espeleologia artística i interior que només podia conduir on ha conduït: a sintetitzar com en una sola gota d’essència, la base mateixa de la falla: un objecte efímer i destinat a ser cremat ritualment enmig d’un espai públic amb un missatge que el públic ha de llegir o interpretar. I així era, perquè la gent s’acostava a l’objecte roig de la mateixa manera que els simis de Kubrick en 2001: una odissea espacial s’acostaven al monolit: primer amb un cert temor, després amb curiositat, fins que tocaven l’objecte, que d’eixa manera consumava la seua potencial sacralitat. Així, d’eixa manera tan primària i quasi animal, els visitants s’aproximaven al rectangle horitzontal fins ha fer-lo seu i posar en ell per a les fotografies personals o familiars. La falla, era, aleshores, sense afegits ni excessos, simple i purament un imant en el carrer per atraure rotgles de gent. Una falla, a més, que havia negat l’ascensionalitat i verticalitat de tota falla ortodoxa, recuperant l’aspecte d’algunes velles falles horitzontals de començaments del segle XX, però que seguia transmetent sorpresa i captivant els visitants.
Però, ben al costat del rectangle, que cadascú interpretava com volia, hi havia una altra falla, la que sota el títol de Motivacions havia plantant, enfront mateix del complex cultural de La Beneficiència, Anna Ruiz Sospedra, filla d’Alfredo Ruiz. D’entrada hauré d’afirmar amb rotunditat que aquesta falla ha sigut, amb molta diferència, la millor que s’ha plantat en 2008. Podria donar diverses raons per justificar aquesta afirmació però amb una crec que bastaria: era una falla màgica, la qual cosa ja és molt tal i com estan les falles. La falla d’Anna Ruiz era un prodigi de sensibilitat i bon gust però sobretot era una font commovedora de gràcia i màgia, que emanaven angelicalment dels seus ninots. Mai a ningú, repetisc, mai a ningú en la història de les falles, se li havia acudit fer uns ninots com aquests, amb tanta vida, amb tanta força, amb tanta vida. Eren uns ninots que representaven a xiquets i xiquetes en diverses pràctiques artístistiques i tant absorts en el que estaven fent que atrapaven a l’espectador amb la seua força. El seu hiperealisme, atesa la peculiar tècnica emprada per l’autora, remetia a un pla superior i més profund, el de les emocions, encara augmentades per la fabulosa composició del núvol de lletres, d’idees, de paraules, de vida en suma. Plenitud, obertura, donació i creació, tot recollit en molt poc d’espai, sense necessitat de grans pressupostos, de costosos contracoronaments i més coronaments, sense dispendi de llums i pirotècnia publicitària, sols art en estat pur. Només espere que Anna Ruiz puga desenvolupar la gran artista que porta dins, com ha mostrat en la seua falleta, amb la pròpia personalitat que trau a la llum i que no es deixa abatre per l’increïble menyspreu de que va ser objecte per part d’un jurat ignorant i contaminat per tota mena de prejudicis estètic, i per un encara major i profundament preocupant: la més elemental manca de sensibilitat humana.
Cal només afegir què la falla Mossèn Sorell-Corona ha tornat a donar en el clau, en apostar per la capacitat de sorprendre als ciutadans, més enllà de les modes o les regles empobridores del sistema. Enmig de la jungla massificadora de les falles contemporànies les seues iniciatives tornen a aportar aire fresc i finestres obertes a la innovació i la revitalització de l’art faller. Perquè, per si de cas havien dubtes, amb els cadafals d’enguany ha tornat a palesar-se que l’art i les falles poden ser la mateixa cosa, més enllà de les fronteres mentals que encara estan tant vives a ambdós costats de la línia divisòria. Fins i tot es podria dir més; és podria dir que el rectangle en roig d’Alfredo Ruiz era la representació mateixa de la "delgada línea roja", de la frontera difusa que separa art i falles, però que com la mateixa falla demostrava, és transitable en una i altra direcció.
Gil-Manuel Hernàndez i Martí
Efectivament, ben be podem dir que la provocació ha estat tal, com provocador era el “ninot” o peça que Alfredo va dur a l’Exposició del Ninot, accentuant més encara el minimalisme dels seus últims ninots presentats a l’exposició de 2002. D’alguna manera, em fa la impressió de que, ara sí, Alfredo Ruiz ha tancat una etapa que li calia tancar. Des de les grans i barroques falles dels anys setanta ha anat descenent en alçada, en volum i en complexitat formal fins la quasi mínima expressió: una barra rectangular monocroma de no més d’un metre d’alçada dipositada enmig d’una plaça. Aquest descens ha estat en realitat una tasca d’espeleologia artística i interior que només podia conduir on ha conduït: a sintetitzar com en una sola gota d’essència, la base mateixa de la falla: un objecte efímer i destinat a ser cremat ritualment enmig d’un espai públic amb un missatge que el públic ha de llegir o interpretar. I així era, perquè la gent s’acostava a l’objecte roig de la mateixa manera que els simis de Kubrick en 2001: una odissea espacial s’acostaven al monolit: primer amb un cert temor, després amb curiositat, fins que tocaven l’objecte, que d’eixa manera consumava la seua potencial sacralitat. Així, d’eixa manera tan primària i quasi animal, els visitants s’aproximaven al rectangle horitzontal fins ha fer-lo seu i posar en ell per a les fotografies personals o familiars. La falla, era, aleshores, sense afegits ni excessos, simple i purament un imant en el carrer per atraure rotgles de gent. Una falla, a més, que havia negat l’ascensionalitat i verticalitat de tota falla ortodoxa, recuperant l’aspecte d’algunes velles falles horitzontals de començaments del segle XX, però que seguia transmetent sorpresa i captivant els visitants.
Però, ben al costat del rectangle, que cadascú interpretava com volia, hi havia una altra falla, la que sota el títol de Motivacions havia plantant, enfront mateix del complex cultural de La Beneficiència, Anna Ruiz Sospedra, filla d’Alfredo Ruiz. D’entrada hauré d’afirmar amb rotunditat que aquesta falla ha sigut, amb molta diferència, la millor que s’ha plantat en 2008. Podria donar diverses raons per justificar aquesta afirmació però amb una crec que bastaria: era una falla màgica, la qual cosa ja és molt tal i com estan les falles. La falla d’Anna Ruiz era un prodigi de sensibilitat i bon gust però sobretot era una font commovedora de gràcia i màgia, que emanaven angelicalment dels seus ninots. Mai a ningú, repetisc, mai a ningú en la història de les falles, se li havia acudit fer uns ninots com aquests, amb tanta vida, amb tanta força, amb tanta vida. Eren uns ninots que representaven a xiquets i xiquetes en diverses pràctiques artístistiques i tant absorts en el que estaven fent que atrapaven a l’espectador amb la seua força. El seu hiperealisme, atesa la peculiar tècnica emprada per l’autora, remetia a un pla superior i més profund, el de les emocions, encara augmentades per la fabulosa composició del núvol de lletres, d’idees, de paraules, de vida en suma. Plenitud, obertura, donació i creació, tot recollit en molt poc d’espai, sense necessitat de grans pressupostos, de costosos contracoronaments i més coronaments, sense dispendi de llums i pirotècnia publicitària, sols art en estat pur. Només espere que Anna Ruiz puga desenvolupar la gran artista que porta dins, com ha mostrat en la seua falleta, amb la pròpia personalitat que trau a la llum i que no es deixa abatre per l’increïble menyspreu de que va ser objecte per part d’un jurat ignorant i contaminat per tota mena de prejudicis estètic, i per un encara major i profundament preocupant: la més elemental manca de sensibilitat humana.
Cal només afegir què la falla Mossèn Sorell-Corona ha tornat a donar en el clau, en apostar per la capacitat de sorprendre als ciutadans, més enllà de les modes o les regles empobridores del sistema. Enmig de la jungla massificadora de les falles contemporànies les seues iniciatives tornen a aportar aire fresc i finestres obertes a la innovació i la revitalització de l’art faller. Perquè, per si de cas havien dubtes, amb els cadafals d’enguany ha tornat a palesar-se que l’art i les falles poden ser la mateixa cosa, més enllà de les fronteres mentals que encara estan tant vives a ambdós costats de la línia divisòria. Fins i tot es podria dir més; és podria dir que el rectangle en roig d’Alfredo Ruiz era la representació mateixa de la "delgada línea roja", de la frontera difusa que separa art i falles, però que com la mateixa falla demostrava, és transitable en una i altra direcció.
Gil-Manuel Hernàndez i Martí
Entrades
3 comentaris:
Brillamt escrit o article. Reflexiones de manera clara i contundent sobre la línia que separa art de falla. Eixe trencament fa falta a la festa, li cal més falques, però on trobar-les? Eixe és el problema i l´altre que la gent vullga vore allò que diriém falla "avançada" o falla del segle XXI. Malauradament crec que és una batalla guanyada, però la guerra és molt difícil i caldrà vessar sang i suor per a guanyar la guerra.
O simplement senses belicismes, millor anar fent amb inteligència, que com deia Machado: "caminante no hay camino, se hace camino al andar..."
Hola. En mi opinión la belleza del prisma rectangular rojo de la falla Corona se resentía bastante por la inadecuada ubicación y entorno; me produjo la desagradable sensación de estar tirado encima del asfalto sin más. Creo que la verticalidad de la que el artista huyó,(desconozco si por negar concesiones a la ortodoxia, por una cuestión técnica o práctica, o por simple elección estética) hubiese favorecido más precisamente a una falla de estas características. El texto impreso sugiere profundas reflexiones filosóficas acerca de la creación artística que no me seducen demasiado en estos momentos ( los artistas siempre mirándonos el ombligo, ensimismados con la importancia de nuestra noble misión) y menos en una falla. Aún así , supongo que es de agradecer el esfuerzo del artista por acercar al público contenidos de índole intelectual tan alejados habitualmente de las fallas. No puedo evitar oler, sin embargo, cierto tufillo a pedantería que me provoca tal empeño. Tampoco puedo borrar la percepción de Alfredo Ruiz como un actor que ha escenificado su propia evolución artística, expresándose de forma algo engolada y falta de espontaneidad ( esa espontaneidad tan propia de los inicios de las fallas y tan cara hoy). A esta evolución se le puede todavía añadir más pasos: por ejemplo los que dio Malevich con su “Blanco Sobre Blanco” y su posterior vuelta al figuratismo. Es una historia ya contada y uno de los méritos de Ruiz es haber construido una versión creíble de la evolución del arte y haberla interpretado eficazmente a escala fallera, con sus adhesiones incondicionales y sus también incondicionales detractores. Así pues ha realizado un brillante “ remake” de parte de la historia del arte, pero no me parece una evolución auténtica y sincera, y la innovación sólo se produce si nos ceñimos exclusivamente al ámbito fallero (no niego que ante la mediocridad reinante esto ya es de por si muy destacable y elogiable). Para mí Alfredo Ruiz sigue siendo el gran artista que me admiró hace ya bastante tiempo, pero me enamoró más la temática y el lenguaje artístico de algunas fallas memorables que plantó en Humanista Mariner, Pilar, Espartero o Quart- Palomar; y no creo que se hayan quedado anticuados ni el grafismo ni los contenidos, más bien al contrario dada la vulgaridad dominante. Para mí no es incoherente que un artista se desvíe de una evolución rectilínea demasiado previsible. Creo más en las inseguridades, los retornos, los titubeos, las rectificaciones y la investigación incierta; doy más crédito a las preguntas sorprendidas e incrédulas que a las respuestas infalibles y definitivas. Valoro positivamente la generosidad de las propuestas humildes y sinceras ( cuanta razón eso de “no seas tan modesto que no eres tan grande”),sobre todo si vienen de la mano de buenos artistas que se avienen así a hablar un lenguaje asequible a un público al que generalmente no se le puede pedir demasiados esfuerzos intelectuales, so pena de ahuyentarlos definitivamente. Creo que así suele ser el público fallero; el otro, el cultivado ya sabemos que huyó mayoritariamente hace tiempo. No creo que a Alfredo Ruiz se le escape este detalle y eso me preocupa. Cierta empatía artística sólo puede cosechar resultados positivos, pues abre cauces para el entendimiento, la comprensión, la curiosidad y el aprendizaje, y facilita también el futuro de los autores de hoy y de los creadores futuros. Ruiz suele abrir abismos tras él difíciles de seguir en vez de caminos de esperanza e ilusión. Provoca con más facilidad el rechazo de las comisiones ( incluso artistas) hacia todo lo que huela a nuevo que el interés y el acercamiento a sus razones artísticas. Es muy libre de expresarse como guste si su cliente así lo admite, pero sospecho que las adhesiones casi incondicionales que provocaban sus fallas las ha ido perdiendo y ahora puede que estén bajo mínimos. Pocos falleros estarán hoy dispuestos a invertir su dinero en fallas de semejante concepto. Parece que al artista le satisfaga provocar este rechazo que puede perjudicar a otros compañeros y desde luego a la difícil evolución de los primitivos gustos artísticos de la mayoría de los falleros, que viven esto como una tomadura de pelo. No nos engañemos, nuestro cliente mira su presupuesto con lupa y siempre ha sido proclive a considerar una estafa un estilo demasiado minimalista; más vale que sobre(altura, número de ninots, etc) que no que falte es el tosco argumento artístico que sigue imperando ). Esto no se cambia de la noche a la mañana y menos restregándoles por la cara su ignorancia. Como tú dices, la gente se acercaba a la falla como los simios de Odisea 2001 al monolito. No sé si el artista pretendía que el público actuase así; ignoro si le complace mostrar una altura intelectual y artística tan elevada que le permita diferenciar los que son simios de los que no, pudiendo formar estos últimos parte de su elite de acólitos. A pocos visitantes les interesa en una falla unas reflexiones filosóficas, engorrosas y difíciles de digerir callejeando, de Nietzsche, Kant o Deleuze y Guatari ( que tienen más enjundia que la simple y fácil provocación, o la búsqueda de una conclusión lógica y coherente de una trayectoria artística. Personalmente me suelen interesar poco estos argumentos en las fallas y me da igual si soy artista o artesano, si mi obra trasciende mi autoría para hablar por si sola, y otras pajas mentales, cuando me duele tanto el día a día y quedan tantos cimientos por apuntalar y la casa está por barrer. Me quedo con la visión de un bonito prisma rojo en mitad de la calle (tengo una duda:¿a qué ideología pertenecerá la estética que ofrece este prisma rectangular rojo?) y la irónico que me resultaba pensar que hay “artistas” que llenan las plazas a base de talonario con volúmenes horrorosos, sin sentido, que ofenden al buen gusto (y con parte del dinero de mis impuestos), cuando lo más sencillo, además de económico y sostenible puede ser bello. Y si todo es una broma despechada de Alfredo Ruiz, entonces no ha hecho fortuna conmigo y sigue sin convencerme. Los días de fallas recorriendo Valencia festivamente no necesito más profundas y pretenciosas conclusiones. Debo ser un simio.
En cuanto a la falla infantil, no me parece justo calificar con contundencia una falla como la mejor, como no creo que se pueda hacer con la pintura, la música, etc. Supongo que has querido decir que es la que más te ha gustado de las que has visto. A mi también me gustó y coincido básicamente con las valoraciones concretas que haces, aunque yo me quedo con la que plantaron los alumnos del colegio de mi barrio; como en los últimos años. No puedo ser imparcial ni objetivo porque soy un padre babosillo. Un saludo.
Moltes gracies pel teu comentari. Em sembla molt interessant i suggeridor, i crec que conté moltes coses certes. Jo em el meu raonament em limitava a valorar l'atreviment i la provocació d'Alfredo Ruiz, però coincidisc amb tú que les falles que feia abans les podria continuar fent, i seria igual de transgressor, o almenys, es distanciaria per a be de la immensa mediocritat regnant. Sobre les consideracions que fas de caire estètic i artístic, estic d'acord. Jo només desitge que ara que Alfredo s'ha llevat l'espina o falca que portava damunt (això espere, igual m'equivoque) sàpiga evolucionar (com diu ell) fora de la manida història romàntica de l'artista incomprés i puga obrir-se més a la realitat. No sé, o igual ja no dóna més de sí. En tot cas, ell tindrà que demostrar-ho, però es clar que després de la falca no hi haurà moltes comissions disposades en confiar-li la seua falla. Supose que també ho tindrà clar. Pel que fa a la falla de la filla, evidentment volia dir que per a mi era la millor, òbviament no "la millor" (coses de l'incoscient que passen al llenguatge). Crec que Anna Ruiz sí que té molt a dir, a poc que se li done canxa. Quant a a infantilitat pràcticament absent de les falles infantils, jo també em quede amb la frescura i dinamisme de les falles escolars. Tant de bo els artistes s'aproximaren alguna cosa a elles (només conec poques excepcions, com Víctor Valero o Fet d'Encàrrec)
Salutacions i de nou gràcies pels comentaris.
Publica un comentari a l'entrada