dilluns, 10 de novembre de 2008

La ritualització festiva de la llengua. L'ús del valencià en les Falles (1)



El dissabte 8 de novembre l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va presentar el segon volum del Llibre blanc de l'ús del valencià, un llibre col·lectiu en el qual, des d'una perspectiva plural, 63 especialistes fan una anàlisi qualitativa de la situació sociolingüística valenciana. Un dels blocs del llibre el constituïxen diversos estudis sobre l'ús del valencià en catorze àmbits concrets (administracions públiques, ensenyament, mitjans de comunicació, espectacles, música, economia...), entre els quals hi ha el món festiu. Dos dels col·laboradors d'este bloc, Gil Manuel Hernández i Josep Lluís Marín (membres també de l'Associació d'Estudis Fallers), van ser convidats per l'AVL a participar-hi fent un estudi general sobre l'ús del valencià en les festes populars. Al llarg de diverses entregues oferirem ací un ampli resum d'este treball, centrant-nos especialment en la festa de les Falles.


1. La rellevància social de la festa a la Comunitat Valenciana

La festa és ja valorada en les ciències socials contemporànies com una importantíssima talaia des de la qual es pot captar i comprendre l’esdevenir històric, una complexa manifestació sociocultural que tendix a reflectir les característiques dels grups humans que la celebren. En este sentit, la festa és una síntesi dels condicionants socials, dels valors i les creences; en conjunt, de la cultura i la societat, perquè en la mesura que estes canvien s’operen transformacions en el món festiu. La festa, per tant, s’erigix en un autèntic encreuament cultural o camp d’acció on interactuen tots els agents socials, expressant conscientment o inconscientment els seus valors i creences. El temps festiu esdevé també un període excepcional que implica la transfiguració de la vida social en vida pública, entenent la dimensió pública com el brillant espectacle que la societat representa davant de si mateixa. D’altra banda, la festa es comporta com un mitjà de comunicació i transmissió, una manera de generar acció catàrtica entre els subjectes celebrants.

Per esta raó, que implica la rellevant dimensió cultural i patrimonial de la festa, s’ha de parar atenció a la variada i complexa xarxa associativa lligada al fet festiu, de caràcter prou estable, que necessàriament ha de ser tinguda en compte a l’hora de prendre el pols de la vitalitat de qualsevol societat civil, i la valenciana, que té en tan gran estima l’activitat festiva, no n’és una excepció. De fet, ben bé es pot afirmar que l’associacionisme festiu, i la sociabilitat festiva que conté, s’inserixen dins de l’acusat creixement i la diversitat associativa inherents a la gran eclosió associativa valenciana de la darrera dècada del segle xx, en correspondència amb una tendència visible en tot el món occidental.

En relació amb això, s’ha de recordar que un dels trets principals de la festa moderna, en un context marcat per la globalització, és la seua contribució a la reactivació de les identitats locals, fenomen que té lloc mitjançant l’articulació del conjunt d’actes rituals i el funcionament d’una complexa xarxa d’associacions festives. Estes es diferencien de la resta d’associacions voluntàries per la conjunció d’una sèrie de trets que els atorguen un caràcter particular: es tracta d’associacions populars i d’origen tradicional, que són alhora llocs de distracció, gaudi i esbargiment, amb un important component històric de masculinitat, orientades cap a la celebració emotiva d’una festa, religiosa o civil. En estes s’arriba a una vivència intensa i sacra de la identitat local, amb un acusat component de rememoració i reactualització simbòlica del passat local.

Coincidint amb l’adveniment de la democràcia i l’estat de les autonomies, les associacions festives adquirixen tots els trets de les associacions modernes i com a tals funcionen, fins al punt que les seues activitats les situen molt prop de les característiques de l’associacionisme cultural en general i es connecten amb tot un moviment de reivindicació i revitalització de les identitats particulars, tan vinculades, en el cas valencià, a la defensa de la llengua pròpia, en la qual, d’altra banda, s’expressen bona part de les festes populars valencianes.

La singularitat de les associacions festives, tan lligades a les transformacions del vell calendari cristià en un calendari secularitzat, les predisposa a convertir-se en instàncies que aglutinen els diversos nivells a través dels quals s’expressen els sentiments locals de pertinença. La celebració de la festa en la majoria dels pobles i ciutats valencianes comporta una vertebració del subjecte social a través d’agrupacions de sociabilitat específicament festiva, l’objectiu preferencial de les quals és participar en la festa mitjançant la pràctica ludicoritual de la convivència, la comensalitat, les deambulacions simbòliques i la donació altruista, entre altres pràctiques. Les associacions festives s’integren, igualment, en l’estructura urbana històrica de les seues respectives localitats, la dimensió patrimonial cultural de les quals acaba sent redimensionada per mitjà de les celebracions rituals de la festa. En este sentit, el conreu, conservació i difusió del valencià com a llengua d’expressió festiva cobra una importància cabdal, que al seu torn s’ha de posar en relació amb les condicions estructurals de predomini social del castellà o amb l’avanç de l’anglés en les noves formes d’expressió comunicativa cibernètica. En suma, per tant, s’ha de prestar una especial atenció a la situació de l’ús del valencià en l’àmbit festiu, tant pel pes que este té en la definició social i personal de les identitats, com pel fet que implica de la vivència d’un temps sacre i especial, de gran importància existencial per als individus.