Pròximament eixirà publicat el meu llibre Focs de Falla. Articles per al combat festiu, dins l'editorial Obrapropia. Un llibre que recull una sèrie de textos de reflexió crítica sobre les Falles contemporànies. Per a que us servisca d'aperitiu, us pose un fragment del capítol introductori, titulat "Les Falles com a passió":
"Les meues primeres imatges falleres es remunten molt arrere en la infantesa. Recorde, per exemple, vore les fotos de quan ma mare fou fallera major de la comissió Barri Dom Bosco, en 1955, o les vespres de la plantà de la falla del meu carrer, Pare Viñas-Agustín Lara, d’on després vaig ser faller infantil. Recorde també les meues primeres expedicions a visitar les falles de la contornada, als barris d’Orriols i Torrefiel, o les vegades que mon pare duia la família a vore la falla Exposició, de la secció especial, i també guarde en el record les cremades de la llavors falla de la plaça del Caudillo en la televisió en blanc i negre.
Un dels moments viscuts amb més impressió era el de la preparació dels treballs de la plantà de la falla del barri, o el deler amb què esperava a la nit el primer dia de Falles, tal com si fóra la meua particular Nit de Reis fallera. Un altre moment singular era el dia que podia comprar la revista on venien publicats, en vius colors, tots els esbossos de les falles de la ciutat. Tampoc no puc oblidar la primera vegada que vaig vore plantada a la placeta de Na Jordana, allà pel 1975, una meravellosa falla clàssica de Julià Puche que narrava el naufragi de les tradicions valencianes.
Amb el trànsit a l’adolescència encetí una època en què em divertia molt fent les meues pròpies falletes en miniatura, en plastilina o amb deixalles, en què intentava imitar les falles més reeixides d’aquells temps, els anys setanta. Algunes de les falles fetes amb cartolina i trossets de fusta les plantava al meu balcó i les cremava la nit de Sant Josep al terrat de l’edifici en companya de la meua família, davant la qual disparava jo mateix els petards que servien d’humil castellet a la falla.
En 1980 ja feia uns anys que no era faller, perquè les turbulències de l’adolescència m’havien allunyat formalment d’eixe món, però aquell any passí gran part de les festes falleres al xalet que teníem en una urbanització de l’Eliana, a on no poca gent de Valencia li va donar eixos anys per anar i muntar la seua pròpia falla. En aquella ocasió estava feta amb ninots de refregit i era molt modesta, tot i que es va fer una festa considerable, que imitava en certa manera la de les comissions formals. L’any següent, en 1981, un amic i jo passàrem gran part de l’hivern construint un cadafal de més envergadura, que finalment plantàrem i cremàrem amb molt d’orgull en aquell indret d’estiueig. Per a mi fou una experiència inoblidable.
L’any 1982, amb la meua majoria d’edat assolida, es fundà una nova comissió al meu carrer, on ens havíem traslladat uns anys abans, també a Orriols. La nova falla es deia Sant Vicent de Paül i estava formada per gent normal i corrent que volia fer festa en un lloc de la ciutat que anava creixent, just a la vora on acabava l’urbs i començava l’horta, cada volta més minvant. Després de pensar-ho una mica, em vaig apuntar a la falla en 1983 i hi militaria fins a l’any 1991.
Allí, amb uns altres joves de la comissió, formàrem una colla que intentava canviar des de dins la manera de viure la festa. Vist ara amb perspectiva aconseguírem fer moltes coses, com ara transformar l’organització i el sentit de molts actes o activitats, com per exemple el teatre, la presentació de les falleres majors, les publicacions, les desfilades o el mateix cadafal. A la llarga, però, els nostre ímpetus juvenils, una bona dosi d’impaciència i una altra considerable d’ingenuïtat, ens abocaren a la desfeta. Veritablement, acabàrem desencadenant amb les nostres atrevides propostes l’oposició dels sectors més conservadors de la comissió, que sense no pocs esforços, cal dir-ho, finalment posaren fi al nostre utòpic projecte d’unes falles més populars, més alternatives i més valencianistes. Al remat vaig optar, amb prou dolor, per tancar aquella etapa i prendre’m un període de reflexió. He d’afegir que, tot i el colp d’haver renunciat a un projecte en què havia abocat moltes il•lusions i energies, no passà més d’un any perquè reemprenguera les meues ganes d’activitat fallera en una comissió totalment diferent, que ja feia anys que admirava de debò i amb què ja tenia alguns contactes: la falla de la plaça de Na Jordana.
En Na Jordana vaig passar dos anys de faller molt intensos, aprenent molt de l’organització de la festa a gran escala, coneixent molta gent interessant i intervenint-hi en la mesura de les meues forces o habilitats. En tot cas, no era aquell l’únic vincle sòlid que m’unia a la festa, ja que després de llicenciar-me en geografia i història en 1986, m’havia embarcat en la redacció d’una tesi doctoral sobre les festes de la ciutat de València, amb una especial atenció a les Falles. Este fet em va possibilitar la participació en el projecte, encetat des del diari Levante-El Mercantil Valenciano de fer i publicar una Historia de las Fallas en fascicles, que finalment es van editar al llarg del 1990. Eixe mateix any, els components de l’equip que havíem redactat el gros del llibre, i a proposta del seu coordinador, el professor de la Universitat de València Antonio Ariño, constituírem l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF).
En 1992 vaig ser nomenat president de l’ADEF, un càrrec que fins eixe moment havia ocupat N’Enric Soler i Godes, un dels grans pioners de l’estudi de les Falles i un dels patriarques del valencianisme de la postguerra, per qui vaig arribar a sentir un gran afecte. Soler i Godes deixà el càrrec per malaltia i ens va deixar en 1993, per a gran desconsol de tots els qui havíem gaudit del seu magisteri. En 1994, a causa d’una conjunció de factors laborals i personals, torní a quedar-me en “excedència” fallera, encara que després sempre he mantingut uns llaços molt càlids amb Na Jordana, on tantes coses vaig aprendre. Però les circumstàncies tornaren prompte a fer-me iniciar una nova singladura, en esta ocasió en la falla Arrancapins, on estic des del 1996. En certa manera, allí vaig retrobar aquell esperit altament inconformista i una mica subversiu de les meues aventures falleres de joventut. I allí també vaig redescobrir el plaer de la convivència dins una falla menuda i familiar, admirablement capficada a transformar la festa nadant obertament contracorrent.
Els anys noranta foren també temps de travessia del desert de l’ADEF, ja que els qui la formàvem no érem massa ben vistos per l’stablishment faller, en eixe moment sota el domini dels sectors més immobilistes, amb plenes responsabilitats de govern en l’Ajuntament de València. Fou un període de certa sensació de clandestinitat en les nostres activitats, tot i que, a poc a poc, s’anaven aconseguint objectius, en forma de treballs i publicacions. De fet, i després d’una inspiració personal un poc embogida, en 1994 vaig posar en marxa la Revista d’Estudis Fallers, que un any després es constituiria en l’òrgan públic d’expressió de l’ADEF, això sí, amb escassos mitjans i molt de voluntarisme.
Afortunadament, les circumstàncies començaren a millorar en l’ADEF entre la darreria dels anys noranta i el començament del nou segle: noves incorporacions, nous reptes i un cert canvi del context polític ajudaren al fet que l’ADEF i tot allò que significava foren objecte d’un progressiu reconeixement, més o menys general. Al remat el nostre projecte consistia, essencialment, a intentar reconstruir els ponts que històricament havien unit el moviment faller i el món intel•lectual, però que es trencaren durant el franquisme. Una tasca d’este calibre no era gens fàcil i més prompte generava recels i suspicàcies per totes les parts. Tanmateix, crec que la nostra insistència i compromís amb l’estudi, la investigació i la reflexió sobre la festa aconseguiren convéncer cada vegada més gent de les nostres bones intencions. En qualsevol dels casos, ha sigut una tasca lenta, dura i en gran mesura invisible, però que ha pagat la pena. Este recorregut, del qual en 2010 commemoràrem els vint anys, entenc que il·lustra allò que significa afirmar les Falles com a passió, en el nostre cas com una passió alhora vivencial i intel·lectual, existencial i científica, sentimental i racional."
"Les meues primeres imatges falleres es remunten molt arrere en la infantesa. Recorde, per exemple, vore les fotos de quan ma mare fou fallera major de la comissió Barri Dom Bosco, en 1955, o les vespres de la plantà de la falla del meu carrer, Pare Viñas-Agustín Lara, d’on després vaig ser faller infantil. Recorde també les meues primeres expedicions a visitar les falles de la contornada, als barris d’Orriols i Torrefiel, o les vegades que mon pare duia la família a vore la falla Exposició, de la secció especial, i també guarde en el record les cremades de la llavors falla de la plaça del Caudillo en la televisió en blanc i negre.
Un dels moments viscuts amb més impressió era el de la preparació dels treballs de la plantà de la falla del barri, o el deler amb què esperava a la nit el primer dia de Falles, tal com si fóra la meua particular Nit de Reis fallera. Un altre moment singular era el dia que podia comprar la revista on venien publicats, en vius colors, tots els esbossos de les falles de la ciutat. Tampoc no puc oblidar la primera vegada que vaig vore plantada a la placeta de Na Jordana, allà pel 1975, una meravellosa falla clàssica de Julià Puche que narrava el naufragi de les tradicions valencianes.
Amb el trànsit a l’adolescència encetí una època en què em divertia molt fent les meues pròpies falletes en miniatura, en plastilina o amb deixalles, en què intentava imitar les falles més reeixides d’aquells temps, els anys setanta. Algunes de les falles fetes amb cartolina i trossets de fusta les plantava al meu balcó i les cremava la nit de Sant Josep al terrat de l’edifici en companya de la meua família, davant la qual disparava jo mateix els petards que servien d’humil castellet a la falla.
En 1980 ja feia uns anys que no era faller, perquè les turbulències de l’adolescència m’havien allunyat formalment d’eixe món, però aquell any passí gran part de les festes falleres al xalet que teníem en una urbanització de l’Eliana, a on no poca gent de Valencia li va donar eixos anys per anar i muntar la seua pròpia falla. En aquella ocasió estava feta amb ninots de refregit i era molt modesta, tot i que es va fer una festa considerable, que imitava en certa manera la de les comissions formals. L’any següent, en 1981, un amic i jo passàrem gran part de l’hivern construint un cadafal de més envergadura, que finalment plantàrem i cremàrem amb molt d’orgull en aquell indret d’estiueig. Per a mi fou una experiència inoblidable.
L’any 1982, amb la meua majoria d’edat assolida, es fundà una nova comissió al meu carrer, on ens havíem traslladat uns anys abans, també a Orriols. La nova falla es deia Sant Vicent de Paül i estava formada per gent normal i corrent que volia fer festa en un lloc de la ciutat que anava creixent, just a la vora on acabava l’urbs i començava l’horta, cada volta més minvant. Després de pensar-ho una mica, em vaig apuntar a la falla en 1983 i hi militaria fins a l’any 1991.
Allí, amb uns altres joves de la comissió, formàrem una colla que intentava canviar des de dins la manera de viure la festa. Vist ara amb perspectiva aconseguírem fer moltes coses, com ara transformar l’organització i el sentit de molts actes o activitats, com per exemple el teatre, la presentació de les falleres majors, les publicacions, les desfilades o el mateix cadafal. A la llarga, però, els nostre ímpetus juvenils, una bona dosi d’impaciència i una altra considerable d’ingenuïtat, ens abocaren a la desfeta. Veritablement, acabàrem desencadenant amb les nostres atrevides propostes l’oposició dels sectors més conservadors de la comissió, que sense no pocs esforços, cal dir-ho, finalment posaren fi al nostre utòpic projecte d’unes falles més populars, més alternatives i més valencianistes. Al remat vaig optar, amb prou dolor, per tancar aquella etapa i prendre’m un període de reflexió. He d’afegir que, tot i el colp d’haver renunciat a un projecte en què havia abocat moltes il•lusions i energies, no passà més d’un any perquè reemprenguera les meues ganes d’activitat fallera en una comissió totalment diferent, que ja feia anys que admirava de debò i amb què ja tenia alguns contactes: la falla de la plaça de Na Jordana.
En Na Jordana vaig passar dos anys de faller molt intensos, aprenent molt de l’organització de la festa a gran escala, coneixent molta gent interessant i intervenint-hi en la mesura de les meues forces o habilitats. En tot cas, no era aquell l’únic vincle sòlid que m’unia a la festa, ja que després de llicenciar-me en geografia i història en 1986, m’havia embarcat en la redacció d’una tesi doctoral sobre les festes de la ciutat de València, amb una especial atenció a les Falles. Este fet em va possibilitar la participació en el projecte, encetat des del diari Levante-El Mercantil Valenciano de fer i publicar una Historia de las Fallas en fascicles, que finalment es van editar al llarg del 1990. Eixe mateix any, els components de l’equip que havíem redactat el gros del llibre, i a proposta del seu coordinador, el professor de la Universitat de València Antonio Ariño, constituírem l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF).
En 1992 vaig ser nomenat president de l’ADEF, un càrrec que fins eixe moment havia ocupat N’Enric Soler i Godes, un dels grans pioners de l’estudi de les Falles i un dels patriarques del valencianisme de la postguerra, per qui vaig arribar a sentir un gran afecte. Soler i Godes deixà el càrrec per malaltia i ens va deixar en 1993, per a gran desconsol de tots els qui havíem gaudit del seu magisteri. En 1994, a causa d’una conjunció de factors laborals i personals, torní a quedar-me en “excedència” fallera, encara que després sempre he mantingut uns llaços molt càlids amb Na Jordana, on tantes coses vaig aprendre. Però les circumstàncies tornaren prompte a fer-me iniciar una nova singladura, en esta ocasió en la falla Arrancapins, on estic des del 1996. En certa manera, allí vaig retrobar aquell esperit altament inconformista i una mica subversiu de les meues aventures falleres de joventut. I allí també vaig redescobrir el plaer de la convivència dins una falla menuda i familiar, admirablement capficada a transformar la festa nadant obertament contracorrent.
Els anys noranta foren també temps de travessia del desert de l’ADEF, ja que els qui la formàvem no érem massa ben vistos per l’stablishment faller, en eixe moment sota el domini dels sectors més immobilistes, amb plenes responsabilitats de govern en l’Ajuntament de València. Fou un període de certa sensació de clandestinitat en les nostres activitats, tot i que, a poc a poc, s’anaven aconseguint objectius, en forma de treballs i publicacions. De fet, i després d’una inspiració personal un poc embogida, en 1994 vaig posar en marxa la Revista d’Estudis Fallers, que un any després es constituiria en l’òrgan públic d’expressió de l’ADEF, això sí, amb escassos mitjans i molt de voluntarisme.
Afortunadament, les circumstàncies començaren a millorar en l’ADEF entre la darreria dels anys noranta i el començament del nou segle: noves incorporacions, nous reptes i un cert canvi del context polític ajudaren al fet que l’ADEF i tot allò que significava foren objecte d’un progressiu reconeixement, més o menys general. Al remat el nostre projecte consistia, essencialment, a intentar reconstruir els ponts que històricament havien unit el moviment faller i el món intel•lectual, però que es trencaren durant el franquisme. Una tasca d’este calibre no era gens fàcil i més prompte generava recels i suspicàcies per totes les parts. Tanmateix, crec que la nostra insistència i compromís amb l’estudi, la investigació i la reflexió sobre la festa aconseguiren convéncer cada vegada més gent de les nostres bones intencions. En qualsevol dels casos, ha sigut una tasca lenta, dura i en gran mesura invisible, però que ha pagat la pena. Este recorregut, del qual en 2010 commemoràrem els vint anys, entenc que il·lustra allò que significa afirmar les Falles com a passió, en el nostre cas com una passió alhora vivencial i intel·lectual, existencial i científica, sentimental i racional."
Gil-Manuel Hernàndez i Martí
Entrades
1 comentari:
M'ha agradat llegir la teua trajectòria dins de les Falles. Sempre trobe interessant descobrir aquest tipus de 'biografies' o perfils on apareix a pit descobert la història d'una persona.
Estaria genial que compartires una foto del teu cadafal del 1981... en tens?
Publica un comentari a l'entrada