En els darrers temps certa premsa ha posat de moda l’expressió “cortesanes” per a referir-se a les xiques components de la Cort d’Honor de la Fallera Major de València, expressió que també es fa extensiva a les xiquetes de la Cort d’Honor de la Fallera Major Infantil de la ciutat. Fins el moment, que se sàpiga, cap pare, mare o familiar directe de les dones i menors al·ludides ha posat el crit en el cel. I emprem esta expressió perquè, a poc que hom s’acoste al diccionari de la llengua i fullege el significat del mot “cortesana”, trobarà que la primera accepció de dit mot designa a les “rameres de qualitat”. Sabut és, al respecte, que les cortesanes han estat històricament aquelles dones cultes, elegants i d’indubtables atractius físics que han oferit el seu cos en ambients selectes com les corts reials o nobiliàries. És a dir, les cortesanes han estat i encara estan considerades com una mena de prostitutes de luxe.
Tot i això, a banda de l’accepció predominant, “cortesana” també ha designat, dins l’esfera teatral, a l’actriu de caràcter o a la dona que fa els papers de dona molt jove. Així mateix, hi ha un tercer significat: el de “cortesana” com a senyora d’honor, i en algunes cerimònies i actes, la xica que forma part del seguici de la dona homenatjada, com seria el cas de les dames d’honor d’una núvia. És cert que esta tercera accepció està més a prop de la que els mitjans de comunicació fallers han començat a emprar per a referir-se a les dones i xiquetes membres de les corts d’honor de les falleres majors del cap-i-casal. Tanmateix, hem d’insistir en que este és un significat pràcticament inusual en castellà i en valencià, doncs en el cas de les noces se prefereix usar “dames d’honor”. En conseqüència, tant en el registre culte com en el popular, “cortesana” segueix designant a la prostituta d’alt nivell. Per eixa raó dèiem que sorprèn que en un col·lectiu com el faller, tant donat als actes de desgreuge quan hi ha la més mínima sensació de que una fallera puga ser haver segut insultada, no s’haja produït cap reacció front al fet de qualificar com a cortesanes l’elit de les falleres majors. Més encara quan el mot acabaria designant, per pura coherència, i in extenso, al conjunt de totes les falleres del cens, doncs en la immensa majoria de les comissions falleres les dones pertanyen a la cort d’honor adulta o infantil.
En tot cas, intuïm que la utilització de la paraula “cortesana” té molt a vore amb el fet que, al voltant de la intensificació de fallermajorització de la festa fallera, ha anat creixent una mena d’aristocràcia fallera, que es comporta com un succedani de l’aristocràcia de veritat. Recordem que la pròpia figura de la fallera major és un híbrid entre les reines dels moderns concursos de misses, les reines decimonòniques dels Jocs Florals (que a la seua vegada rememoren la parafernàlia reial medieval) i les maies, o reines de la primavera de les religions precristianes que han sobreviscut en la cultura popular occidental. Quan naix la figura de la fallera major se la denomina “reina fallera”, i encara que poc després es consolida el tractament de “fallera major”, tots els rituals de les presentacions, la representació d’apropòsits, els actes d’exaltació i la retòrica que mitjans, autoritats polítiques i fallers despleguen entorn de les falleres majors, la consoliden com una reina simbòlica de la festa.
Es dóna la circumstància de que, sota el franquisme, les falleres majors de la ciutat eren directament nomenades entre l’aristocràcia i alta burgesia reals, amb la qual cosa l’aristocràcia efectiva i la fallera coincidien. Amb tot, en 1969 Franco nomena successor en la persona de Joan Carles de Borbó, anunciant-se així la restauració de la monarquia espanyola, que efectivament té lloc en 1975, després de la mort del dictador. A partir d’aleshores es desenvolupa extraordinàriament la premsa rosa al voltant de la família reial i els afers dels personatges de la noblesa. Dit d’una altra manera, certa cultura monàrquica s’estén i difon, banalitzada, entre la població, convertint-se en un objecte més de consum de masses. En 1980 es recupera la tria democràtica de la Fallera Major de València, costum que també començarà a arrelar entre les comissions de base. Però això va a significar que l’aclaparadora presència de l’aristocràcia real quasi desapareix i que teòricament qualsevol jove o xiqueta de barri pot accedir al càrrec de Reina de les Falles.
Els fets posteriors demostraran el caràcter de ficció democràtica d’esta suposició, doncs poc a poc aniran pujant al màxim càrrec, o a la seua Cort d’Honor, les filles de bones famílies, si ben en nombre no tan acusat com sota el franquisme, incorporant-se un nou grup, l’aristocràcia succedània fallera. Esta es diferencia de la vertadera, composta per noblesa i alta burgesia, en el fet que està formada per classes mitjanes i fins i tot mitjanes-baixes, però que concentren diverses formes de capital dins el món faller, convertint-se en l’elit social de la festa, que tot just per a afirmar-se com a tal tendeix a imitar costums, maneres i estètiques de les classes altes. El capital que concentren estos grups pot ser de tres classes: capital econòmic, que fa referència als ingressos de les famílies de les candidates; capital social o relacional, resultant de la xarxa de relacions socials, tant quantitatives com qualitatives, de les famílies o les comissions de les candidates; i el capital simbòlic, que al•ludeix al grau de prestigi, reconeixement, currículum faller i centralitat de les famílies o comissions dins el món faller.
De resultes d’allò assenyalat, quan es convoca una preselecció per a triar la Cort d’Honor en primera instància i la Fallera Major de la ciutat en segona, es planteja un escenari peculiar. En primer lloc, si es presenten candidates filles de famílies de classe alta, el més segur és que no tinguen problemes per a arribar fins el final, almenys a la Cort d’Honor. En segon lloc, si es presenten candidates ben acreditades dins l’aristocràcia fallera (vinculades a famílies amb pedigrí faller, lligades als grups dirigents o més influents de la festa, connectades amb mecenes o empresaris coneguts dins les falles), el més habitual és que aconseguisquen els seus objectius. En tercer lloc està la gran massa de candidates de classe treballadora sense poder ni capital dins el món de la festa, que el sistema de preselecció necessita per a justificar la ficció democràtica de que qualsevol pot arribar a ser la reina. Algunes d’elles arriben a la Cort d’honor, fins i tot alguna pot arribar a regnar, però en general actuen de comparses i tenen poques possibilitats de triomfar, quedant-se la major part d’elles pel camí
No ha d’estranyar, doncs, que en les dues darreres dècades s’haja consolidat la aristocràcia fallera, que apareix en el centre del sistema i al voltant de la qual gira tota la festa: els sectors de la indumentària, la perruqueria o l’estilisme, els mitjans de comunicació fallers, els fòrums d’internet, la sociabilitat entre comissions i agrupacions, els rituals més destacats, no fan més que realçar i legitimar esta aristocràcia de mig pel, però efectiva i dominant dins el col•lectiu faller. En consonància amb este fet, el protocol i la pompa que imita toscament les formes nobiliàries i de la reialesa s’han anat unflant fins extrems abans desconeguts. Circumstància que, en última instància, podria explicar l’èxit del mot “cortesanes” per a designar a l’elit de les falleres, atès que dites cortesanes expressarien tota una cultura de “la Cort” que anat envaint el món faller. La Cort, com passava a Versalles, faria referència al centre del poder de l’aristocràcia fallera, i les cortesanes formarien la noblesa femenina més excelsa. Tanmateix, la significació dominant en la quotidianitat (cortesana com a ramera de qualitat) segueix xocant frontalment amb l’exaltació idealitzada de que són objecte les joves i xiquetes escollides. Un dilema del qual probablement el col·lectiu no és conscient, obnubilat com està pel fulgor de paper couché que envolta una festa profundament pervertida.
Tot i això, a banda de l’accepció predominant, “cortesana” també ha designat, dins l’esfera teatral, a l’actriu de caràcter o a la dona que fa els papers de dona molt jove. Així mateix, hi ha un tercer significat: el de “cortesana” com a senyora d’honor, i en algunes cerimònies i actes, la xica que forma part del seguici de la dona homenatjada, com seria el cas de les dames d’honor d’una núvia. És cert que esta tercera accepció està més a prop de la que els mitjans de comunicació fallers han començat a emprar per a referir-se a les dones i xiquetes membres de les corts d’honor de les falleres majors del cap-i-casal. Tanmateix, hem d’insistir en que este és un significat pràcticament inusual en castellà i en valencià, doncs en el cas de les noces se prefereix usar “dames d’honor”. En conseqüència, tant en el registre culte com en el popular, “cortesana” segueix designant a la prostituta d’alt nivell. Per eixa raó dèiem que sorprèn que en un col·lectiu com el faller, tant donat als actes de desgreuge quan hi ha la més mínima sensació de que una fallera puga ser haver segut insultada, no s’haja produït cap reacció front al fet de qualificar com a cortesanes l’elit de les falleres majors. Més encara quan el mot acabaria designant, per pura coherència, i in extenso, al conjunt de totes les falleres del cens, doncs en la immensa majoria de les comissions falleres les dones pertanyen a la cort d’honor adulta o infantil.
En tot cas, intuïm que la utilització de la paraula “cortesana” té molt a vore amb el fet que, al voltant de la intensificació de fallermajorització de la festa fallera, ha anat creixent una mena d’aristocràcia fallera, que es comporta com un succedani de l’aristocràcia de veritat. Recordem que la pròpia figura de la fallera major és un híbrid entre les reines dels moderns concursos de misses, les reines decimonòniques dels Jocs Florals (que a la seua vegada rememoren la parafernàlia reial medieval) i les maies, o reines de la primavera de les religions precristianes que han sobreviscut en la cultura popular occidental. Quan naix la figura de la fallera major se la denomina “reina fallera”, i encara que poc després es consolida el tractament de “fallera major”, tots els rituals de les presentacions, la representació d’apropòsits, els actes d’exaltació i la retòrica que mitjans, autoritats polítiques i fallers despleguen entorn de les falleres majors, la consoliden com una reina simbòlica de la festa.
Es dóna la circumstància de que, sota el franquisme, les falleres majors de la ciutat eren directament nomenades entre l’aristocràcia i alta burgesia reals, amb la qual cosa l’aristocràcia efectiva i la fallera coincidien. Amb tot, en 1969 Franco nomena successor en la persona de Joan Carles de Borbó, anunciant-se així la restauració de la monarquia espanyola, que efectivament té lloc en 1975, després de la mort del dictador. A partir d’aleshores es desenvolupa extraordinàriament la premsa rosa al voltant de la família reial i els afers dels personatges de la noblesa. Dit d’una altra manera, certa cultura monàrquica s’estén i difon, banalitzada, entre la població, convertint-se en un objecte més de consum de masses. En 1980 es recupera la tria democràtica de la Fallera Major de València, costum que també començarà a arrelar entre les comissions de base. Però això va a significar que l’aclaparadora presència de l’aristocràcia real quasi desapareix i que teòricament qualsevol jove o xiqueta de barri pot accedir al càrrec de Reina de les Falles.
Els fets posteriors demostraran el caràcter de ficció democràtica d’esta suposició, doncs poc a poc aniran pujant al màxim càrrec, o a la seua Cort d’Honor, les filles de bones famílies, si ben en nombre no tan acusat com sota el franquisme, incorporant-se un nou grup, l’aristocràcia succedània fallera. Esta es diferencia de la vertadera, composta per noblesa i alta burgesia, en el fet que està formada per classes mitjanes i fins i tot mitjanes-baixes, però que concentren diverses formes de capital dins el món faller, convertint-se en l’elit social de la festa, que tot just per a afirmar-se com a tal tendeix a imitar costums, maneres i estètiques de les classes altes. El capital que concentren estos grups pot ser de tres classes: capital econòmic, que fa referència als ingressos de les famílies de les candidates; capital social o relacional, resultant de la xarxa de relacions socials, tant quantitatives com qualitatives, de les famílies o les comissions de les candidates; i el capital simbòlic, que al•ludeix al grau de prestigi, reconeixement, currículum faller i centralitat de les famílies o comissions dins el món faller.
De resultes d’allò assenyalat, quan es convoca una preselecció per a triar la Cort d’Honor en primera instància i la Fallera Major de la ciutat en segona, es planteja un escenari peculiar. En primer lloc, si es presenten candidates filles de famílies de classe alta, el més segur és que no tinguen problemes per a arribar fins el final, almenys a la Cort d’Honor. En segon lloc, si es presenten candidates ben acreditades dins l’aristocràcia fallera (vinculades a famílies amb pedigrí faller, lligades als grups dirigents o més influents de la festa, connectades amb mecenes o empresaris coneguts dins les falles), el més habitual és que aconseguisquen els seus objectius. En tercer lloc està la gran massa de candidates de classe treballadora sense poder ni capital dins el món de la festa, que el sistema de preselecció necessita per a justificar la ficció democràtica de que qualsevol pot arribar a ser la reina. Algunes d’elles arriben a la Cort d’honor, fins i tot alguna pot arribar a regnar, però en general actuen de comparses i tenen poques possibilitats de triomfar, quedant-se la major part d’elles pel camí
No ha d’estranyar, doncs, que en les dues darreres dècades s’haja consolidat la aristocràcia fallera, que apareix en el centre del sistema i al voltant de la qual gira tota la festa: els sectors de la indumentària, la perruqueria o l’estilisme, els mitjans de comunicació fallers, els fòrums d’internet, la sociabilitat entre comissions i agrupacions, els rituals més destacats, no fan més que realçar i legitimar esta aristocràcia de mig pel, però efectiva i dominant dins el col•lectiu faller. En consonància amb este fet, el protocol i la pompa que imita toscament les formes nobiliàries i de la reialesa s’han anat unflant fins extrems abans desconeguts. Circumstància que, en última instància, podria explicar l’èxit del mot “cortesanes” per a designar a l’elit de les falleres, atès que dites cortesanes expressarien tota una cultura de “la Cort” que anat envaint el món faller. La Cort, com passava a Versalles, faria referència al centre del poder de l’aristocràcia fallera, i les cortesanes formarien la noblesa femenina més excelsa. Tanmateix, la significació dominant en la quotidianitat (cortesana com a ramera de qualitat) segueix xocant frontalment amb l’exaltació idealitzada de que són objecte les joves i xiquetes escollides. Un dilema del qual probablement el col·lectiu no és conscient, obnubilat com està pel fulgor de paper couché que envolta una festa profundament pervertida.
Gil-Manuel Hernàndez i Martí
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada