dissabte, 30 d’octubre de 2010

Plaers perduts de la infantesa fallera


Arriba un temps en l’edat adulta en què, inevitablement, gires la vista enrere i sents una profunda nostàlgia dels temps d’infantesa. Recordes els primers regals, les vesprades del diumenge de futbol, els berenars dels dies hivernals, el colacao, l’escalfor de la taula nadalenca i del caliu familiar. Però, si a més, eixe adult nostàlgic que tu ets és amic de les falles, el fil de l’evocació et condueix als primers descobriments de la festa, que ara valores com una mena de plaers perduts, com una sort d’innocència que ara et sembla ingènua però plena de sabors i olors irrepetibles, inigualables, impossibles de reviure amb tota la intensitat dels cinc anys, quan la demarcació de la falla era el món sencer i travessar el llindar de la porta de casa et conduïa a un món de somnis i aventures extraordinàries.

Entre la boira del temps transcorregut pots sentir encara el nerviosisme que t’entrava quan, de ben menut, intuïes la flaire de la pólvora dels primers petards i alguna cosa molt rara i molt gran alhora se’t removia en les entranyes, i pensaves que en la ciutat tota estava naixent una força enorme, que aviat ho envairia tot, submergint els dies i les nits en un ambient especial i màgic. Els records et transporten a les jornades aquelles en què vora del cantó de la plaça apareixia un munt d’arena que anunciava, com un pregoner, que s’alçava el teló de la fantasia, el moment exacte en què et podries comprar alguns petards i jugar en l’arena a l’aguait d’aquella vesprada en què, amb una sorpresa sempre renovada, apareixerien del no-res uns ninots que algú deixava amuntegats junt a una paret, esperant la nit de la plantà. Aleshores t’imaginaves com seria la falla d’aquell any, i dialogaves imaginàriament amb el gros senyor capitalista folrat de saquets de diners, o amb la senyora estupenda en bikini, o amb el grotesc vell en calçotets amenaçat per una sogre enorme. Aquell joc era un plaer innocent i íntim, veritablement impossible de compartir, perquè es vivia amb tota l’ànima. Després tocava marcar a casa, a sopar, a l’empara d’eixa alternativa Nit de Reis que era la llarga marxa de la plantà.

Amb la panxa remoguda per l’emoció, el xiquet que en eixe moment eres, es gitava i li era quasi impossible conciliar la son. Des del llit, amb alè infantil esmolaves els oïts i l’èxtasi esclatava amb el soroll dels martell que emprenien la deliciosa serenata nocturna del muntatge de la falla. Podies imaginar-te, en el cim del teu trasbals, com les distintes peces anaven encaixant, els sacabutx dels ninots acoblant-se en els caixons dels repeus, l’arriscada pujada del coronament, els darrers retocs, l’ornamentació i preparació del cadafal perquè tot estiguera disposat de bon matí. Després, la son et portava a un plàcid territori d’on et treien els primers esclafits de la despertà, que et catapultava del llit al balcó per vore l’esclafit dels trons de bac i sentir els alegres pasdobles que la banda de música tocava, mig emboirada encara per la tebior de l’alba primaveral.

Enervat per l’atmosfera del nou dia, et faltava temps per eixir al carrer i contemplar la falla plantada al bell mig de la plaça, nova, magnífica, sencera, llesta per a la teua admiració. Aleshores t’enfilaves cap a ella i li parlaves als seus ninots, guaitaves els detalls de tots els anys, els núvols, les casetes, els versets dels repeus i d’eixe coronament que sempre et captivava amb un simi gegant, una enorme guitarra espanyola o el cotxe del dipòsit del qual xuplaven grotescos personatges en busca de beneficis. En eixe moment, el món sencer es condensava en aquella falla, en aquell humil cadafal de barri que qualsevol artista acuitat pels deutes possiblement hauria enllestit en les llargues i fredes nits d’hivern, amb l’esperança de pagar algunes lletres i traure endavant la seua prole. No existia res més, ni la televisió, ni els serials de la ràdio, ni els amiguets, ni els joguets, ni els pares, ni els iaios, ni la germaneta, només la falla, eixa falla modesta i única per a tu, que se’t quedaria gravada en el cervell, marcant un moment molt important de la teua existència, quan tenies cinc anys i la vida era una joia acabada d’estrenar. La vida i les falles, els temps i les falles, o el plaer de ser xiquet i creure en la imaginació. I és que mai més es tornen a assaborir les falles com quan es tenen cincs anys. Però això, a qui li importa?


Gil-Manuel Hernàndez i Martí