El càrrec de la Fallera Major Infantil de València és pràcticament inseparable del sorgiment del càrrec de Fallera Major de la ciutat, enllà pels anys trenta. De la mateixa manera que va ocórrer amb les falleres majors de València adultes sota el franquisme, les menudes foren nomenades entre les filles de la noblesa i burgesies valencianes i les famílies més addictes al règim. Amb l’adveniment de la democràcia ambdós càrrecs es tornaren a triar democràticament, com havia esdevingut durant la Segona República, i això comportà el desenvolupament de tot un ritual, estès al llarg de l’any faller, per tal d’anar seleccionant la cort d’honor des d’on, finalment, eixiria la fallera major del cap-i-casal.
Si en el cas de les falleres adultes es tractava de crear una mena d’aristocràcia fallera sorgida al voltant de la figura de la reina de la festa, no és menys cert que les més menudes també configurarien una selecta nòmina de princeses aspirants a reines infantils. El problema és que ací no estem parlant de dones majors d’edat, tot i la seua predominant joventut, sinó de xiquetes menudetes amb tot un imaginari al cap de conte de fades, amb possibilitat de fer-se realitat, en certa mesura. I diguem que és un problema perquè en molts casos eixes expectatives fantasioses són més una dèria dels progenitors que de les pròpies xiquetes. I quan es dóna el cas de que també estes últimes s’il·lusionen i entren en el joc de la competició, no és gens estrany que, al remat, com només una és la reina i poquetes més les que l’acompanyen com a cort d’honor, la majoria s’haurà d’enfrontar a la sensació de decepció o d’haver decebut als familiars que confiaven en ella. De fet, es esta una vessant de la tria de falleres majors que no ha estat quasi considerada: la dels efectes psicològics que té en una xiqueta de deu o dotze anys tota la pressió d’un procés de preselecció, més la pressió afegida del procés de selecció final. A la qual cosa hem de sumar, degut a la galopant fallermajorització dels mitjans de comunicació, la pressió afegida de les campanyes d’uns i altres a favor o en contra de tal o qual candidata, que en no poques ocasions s’acompanya d’enfrontaments entre comissions o dins els sectors del món de la festa.
Amb l’arribada de l’era virtual les quinieles i comentaris sobre les virtuts de les candidates peguen el bot a internet, al món de les pàgines personals, la qual cosa incrementa la ja de per si complexa maquinària de la vanitat fallera. Així, proliferen els actes on les xiquetes, tal com fan les seues homòlogues adultes, s’han de “deixar veure” en actes socials i promocionar la seua candidatura. La major part d’estes xiquetes ho fa amb il·lusió i sotmetent-se, com no podria ser d’altra manera, atesa la seua condició infantil, a les normes de joc emanades del món que els adults fallers han fabricat per a elles. Així s’expliquen les regles de protocol que han d’acomplir, o l’adopció d’una “bona presència” i una indumentària (i amb ella determinats indumentaristes, perruquers i estilistes de moda), que resulta més pròpia d’una visió adulta de tall coent que de la forma de vestir de d’una xiqueta de barri. Importen aleshores els antecedents familiars de la candidata, el prestigi o poder de la seua falla, sector o agrupació, les relacions socials i professionals dels seus pares, si van a un col·legi públic o privat (la pràctica totalitat de les corts d’honor infantils dels darrers anys ha estudiat en col·legis privats, molts d’ells religiosos). D’eixa manera, al capdavall és molt difícil què, per posar un exemple ben comú, una xiqueta de pares divorciats, de condició econòmica modesta, que assistisca un col·legi públic de línia en valencià o s’abille en desacord amb els cànons vigents en les preseleccions oficials, arribe al màxim càrrec infantil de la festa. Per no parlar dels condicionaments ideològics que s’amaguen en tot el procediment, que van marcant d’una manera clara una anacrònica separació entre els rols de gènere d’homes i dones, i atorguen a les menors el paper d’unes princesetes que més tard es convertiran en princeses al servei de la cosmovisió masculina patriarcal. Sovint, algunes de les menudes seleccionades repeteixen anys més tard tot el procés, quan es tornen a presentar al càrrec de fallera major de València, ja “formatejades” en un determinat model d’allò que se suposa ha de ser una dona.
En un món on guanyen visibilitat mediàtica els concursos de bellesa i tota mena de certàmens on allò que més importa és la imatge externa, que sol ser la que dicten determinats poders econòmics i polítics, els processos de tria de falleres majors infantils s’acosten cada cop més a l’estètica i maquinària d’estos esdeveniments. No hi ha més que visionar l’excel·lent pel·lícula Petita Miss Sunshine, per adonar-se’n de com de ridícules, acaramel·lades i grotesques poden ser les situacions d’uns concursos de bellesa on es pretén que les xiquetes semblen dones joves que actuen per a satisfer determinada imatge de la dona creada per i per als homes. Les xiquetes haurien de ser només xiquetes i fer coses de xiquetes, fins i tot quan són falleres majors de la seua comissió. Totes elles somnien amb ser princeses, però quan eixa natural i legítima fantasia es contamina amb el món institucionalitzat de les vanitats adultes, no es pot esperar cap cosa bona. En les falles contemporànies tenim un exemple ben pregon.
Si en el cas de les falleres adultes es tractava de crear una mena d’aristocràcia fallera sorgida al voltant de la figura de la reina de la festa, no és menys cert que les més menudes també configurarien una selecta nòmina de princeses aspirants a reines infantils. El problema és que ací no estem parlant de dones majors d’edat, tot i la seua predominant joventut, sinó de xiquetes menudetes amb tot un imaginari al cap de conte de fades, amb possibilitat de fer-se realitat, en certa mesura. I diguem que és un problema perquè en molts casos eixes expectatives fantasioses són més una dèria dels progenitors que de les pròpies xiquetes. I quan es dóna el cas de que també estes últimes s’il·lusionen i entren en el joc de la competició, no és gens estrany que, al remat, com només una és la reina i poquetes més les que l’acompanyen com a cort d’honor, la majoria s’haurà d’enfrontar a la sensació de decepció o d’haver decebut als familiars que confiaven en ella. De fet, es esta una vessant de la tria de falleres majors que no ha estat quasi considerada: la dels efectes psicològics que té en una xiqueta de deu o dotze anys tota la pressió d’un procés de preselecció, més la pressió afegida del procés de selecció final. A la qual cosa hem de sumar, degut a la galopant fallermajorització dels mitjans de comunicació, la pressió afegida de les campanyes d’uns i altres a favor o en contra de tal o qual candidata, que en no poques ocasions s’acompanya d’enfrontaments entre comissions o dins els sectors del món de la festa.
Amb l’arribada de l’era virtual les quinieles i comentaris sobre les virtuts de les candidates peguen el bot a internet, al món de les pàgines personals, la qual cosa incrementa la ja de per si complexa maquinària de la vanitat fallera. Així, proliferen els actes on les xiquetes, tal com fan les seues homòlogues adultes, s’han de “deixar veure” en actes socials i promocionar la seua candidatura. La major part d’estes xiquetes ho fa amb il·lusió i sotmetent-se, com no podria ser d’altra manera, atesa la seua condició infantil, a les normes de joc emanades del món que els adults fallers han fabricat per a elles. Així s’expliquen les regles de protocol que han d’acomplir, o l’adopció d’una “bona presència” i una indumentària (i amb ella determinats indumentaristes, perruquers i estilistes de moda), que resulta més pròpia d’una visió adulta de tall coent que de la forma de vestir de d’una xiqueta de barri. Importen aleshores els antecedents familiars de la candidata, el prestigi o poder de la seua falla, sector o agrupació, les relacions socials i professionals dels seus pares, si van a un col·legi públic o privat (la pràctica totalitat de les corts d’honor infantils dels darrers anys ha estudiat en col·legis privats, molts d’ells religiosos). D’eixa manera, al capdavall és molt difícil què, per posar un exemple ben comú, una xiqueta de pares divorciats, de condició econòmica modesta, que assistisca un col·legi públic de línia en valencià o s’abille en desacord amb els cànons vigents en les preseleccions oficials, arribe al màxim càrrec infantil de la festa. Per no parlar dels condicionaments ideològics que s’amaguen en tot el procediment, que van marcant d’una manera clara una anacrònica separació entre els rols de gènere d’homes i dones, i atorguen a les menors el paper d’unes princesetes que més tard es convertiran en princeses al servei de la cosmovisió masculina patriarcal. Sovint, algunes de les menudes seleccionades repeteixen anys més tard tot el procés, quan es tornen a presentar al càrrec de fallera major de València, ja “formatejades” en un determinat model d’allò que se suposa ha de ser una dona.
En un món on guanyen visibilitat mediàtica els concursos de bellesa i tota mena de certàmens on allò que més importa és la imatge externa, que sol ser la que dicten determinats poders econòmics i polítics, els processos de tria de falleres majors infantils s’acosten cada cop més a l’estètica i maquinària d’estos esdeveniments. No hi ha més que visionar l’excel·lent pel·lícula Petita Miss Sunshine, per adonar-se’n de com de ridícules, acaramel·lades i grotesques poden ser les situacions d’uns concursos de bellesa on es pretén que les xiquetes semblen dones joves que actuen per a satisfer determinada imatge de la dona creada per i per als homes. Les xiquetes haurien de ser només xiquetes i fer coses de xiquetes, fins i tot quan són falleres majors de la seua comissió. Totes elles somnien amb ser princeses, però quan eixa natural i legítima fantasia es contamina amb el món institucionalitzat de les vanitats adultes, no es pot esperar cap cosa bona. En les falles contemporànies tenim un exemple ben pregon.
Gil-Manuel Hernàndez i Martí
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada