dissabte, 20 de novembre de 2010

Berlanga i les falles de cel·luloide


En el discurs pronunciat en la Universitat Politècnica de València, en ser nomenat per esta doctor honoris causa, el mestre Luís García Berlanga, va dir: “Siempre he declarado que mis películas son falleras, pirotécnicas, y rodadas sobre la base de la inspiración instantánea, es decir, el pensat i fet del caul alardeo, al menos yo, y espero que también algunos de los presentes”.

Fa ja quasi vint anys, el director de cine va proposar fer una falla per a la Plaça de l’Ajuntament: reproduiria una gran mamella de la qual xuplarien tota mena d’interessats, alhora que per dins mostraria l’infern de les misèries humanes. La seua idea, ben rebuda en principi, i que hauria de ser executada pel desaparegut artista Manolo Martín, va ser finalment abandonada, com a conseqüència del canvi de poder municipal en 1991. Des d’aleshores, ja ningú no va saber res més. Tanmateix, a mitjans de 2006 la Falla Mossén Sorell-Corona, gràcies a la iniciativa de l’incansable amic Miguel Ángel Pérez, va intentar rescatar el projecte i fer-lo realitat dins les seues possibilitats. Es va establir contacte amb Garcia Berlanga i este es mostrà encantat i molt il·lusionat amb la idea.

El cas és que ens reunírem un grupet d’entusiastes (entre fallers i col•laboradors) i se n’anàrem a la residència del cineasta, a Húmera (Madrid), per tal d’explicar-li els detalls dels projecte. En sa casa ens contà moltes anècdotes, el veiérem en la seua salsa, en ensenyà les seues icones, els seus fetitxes, i ens mostrà testimonis de la seua afició a les falles. Fins i tot ens arribà a confessar, per a la nostra sorpresa, que el primer guió de cine que va escriure amb Juan Antonio Bardem finalitzava amb una persecució on el protagonista, amenaçat per uns feixistes italians, havia amagat alguna cosa a dintre d’una falla.

En el dinar gaudírem d’una privilegiada tempesta d’idees amb Berlanga, per tal d’operar un miracle fastuós: el naixement d’una falla especial, que els temps recordarien, una falla singular, per ser filla de qui era i per la seua peculiar història, plenament representativa de l’univers berlanguià i que, com després s’ha confirmat, fou realment la darrera obra de Berlanga. El colofó amb un cadafal tradicional de les seues falles de cel•luloide.

La falla Història d’una mamella es plantaria a les Falles de 2007 a la demarcació de Mossén Sorolla-Corona i pocs mesos després l’Ajuntament editaria el llibre Berlanga: falles de cel·luloide, on es repassava la seua obra amb el referent faller de fons. El delicat estat de salut del director el va impedir estar-hi present, però aquell cadafal satíric romandrà per molt de temps en la memòria popular. Fidel com sempre al seu estil, en aquella falla Berlanga va condensar tot el seu esperit transgressor i serví, alhora, per reivindicar l’antic tarannà subversiu de les falles. Gràcies per eixa regal, mestre.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí