De la brusa al folro polar

Fins els anys vuitanta els fallers i falleres, quan no anaven abillats amb el protocol·lari vestit de “faller” o “fallera”, és a dir, en els moments quotidians de la convivència al casal durant la Setmana Fallera, vestien de particular. Tanmateix, a mitjans dels anys vuitanta es va produir una interessant innovació: posar de moda l’ús de la brusa negra hortolana. Fins i tot alguns intentaren utilitzar-la com a substitut del vestit negre de faller que ja començava a ser objecte d’impugnació crítica per part d’algunes minories més conscienciades amb la necessitat de recuperar la indumentària tradicional, que havia caigut en l’abandonament i, a més, estava perseguida en els reglaments fallers.

La brusa negra aviat va fer fortuna també entre les dones falleres, especialment les més joves, de forma que en pocs anys la brusa (el conegut com blusón, en castellá) es convertí en la brusa fallera. Era còmoda, barata i fins i tot se li podien incorporar els pins o xapetes que també s’havien anat fent populars, alguns de la pròpia comissió, altres de tota mena. També es podia brodar l’escut de la comissió en la brusa, de forma que a començaments dels anys noranta aquella era ja la peça indumentària informal imprescindible dins una comissió durant els dies de la festa gran.

A partir d’eixe moment, que va coincidir amb la progressiva substitució dels uniformes fallers per roba tradicional, i per tant, va coincidir amb el boom de les cases d’indumentària, la brusa fallera va experimentar una singular evolució. Així, alguns començaren a encarregar-se bruses de colors, que en uns anys s’instal·laren en la indumentària informal fallera, fins el punt de que en pocs anys cada comissió optà per instaurar una mena de brusa oficial, d’uns colors i amb uns simbolismes propis de cada falla en qüestió. La moda es va estendre amb rapidesa, tant al cap-i-casal com als pobles. En realitat, esta moda recordava el costum, ja popularitzat en anys anteriors en les festes populars del nord d’Espanya, de les bruses de les penyes, especialment en les festes de caire taurí.

Amb tot, la brusa tenia l’inconvenient de que en hivern hom havia de posar abundant roba sota ella, per tal de no passar massa fred. Roba que després es llevava dins el casal. Però resulta que cada vegada van anar proliferant més els envelats al carrer, amb la qual cosa durant la Setmana Fallera l’activitat social es traslladava a un lloc en mig del carrer sense massa abric, almenys no tant com el que dóna una construcció com un casal. Aleshores es va produir una altra interessant innovació: alguns començaren a adquirir folros polars, que permetien combatre millor el fred del carrer o anar a vore falles al llarg del dia o especialment durant la nit. A més era una peça de roba molt pràctica, fàcil de llevar i posar i adaptable a les circumstàncies. És així com les comissions falleres començaren a adquirir folros polars amb els colors i la imatge identificativa de cada falla, de manera que actualment és una peça molt estesa. Una peça que hom, per exemple, pot vore en gran nombre durant l’acte de la Crida, on en les visites col·lectives de les comissions a l’Exposició del Ninot o a vore falles, fins i tot en les despertades o en actes infantils, doncs els xiquets també les usen prou, tal i com passava amb la brusa. Esta no ha desaparegut de la Setmana Fallera, però cada vegada està més reduïda a l’interior dels casals o com a molt s’utilitza durant el dia. El folro polar, definitivament, ha triomfat i té pinta de que per molt de temps. Una mostra de la pràctica flexibilitat que caracteritza el vestit festiu en les comissions falleres i que no lleva de que s’haja aprofundit el procés de recuperació de la roba tradicional. Esta per als usos rituals d’arrel tradicional; les bruses i, sobretot, els folros, per als usos més moderns i instrumentals. Al cap i a la fi, el que importa es que es tant amb un vestuari com amb l’altre quede clar que el col·lectiu faller vol ser ben visible i reconegut.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Inventar la música de Falles

No hi ha música de Falles. Tret d’El Faller, del mestre Josep Serrano, i de L’entrà de la murta, del mestre Salvador Giner, no hi ha la música patognomònica de la Festa. La primera, sobretot, l’hem escoltada tantes vegades, en tants llocs i durant tants anys, com a única música identificativa de Falles, que resulta indigesta la melodia i vergonyosa la idea que, en el paradís de les bandes de música i de músics excels, no hi haja una oferta adequada de la música representativa de la seua festa més gran. S’ha fet pública la llista de les peces musicals més interpretades i sentides pels carrers i els casals de la ciutat de València en les Falles del 2010. La llista és oficial, elaborada per la Societat General d’Autors i Editors (la famosa SGAE) a partir de les llistes de repertoris que li van lliurar les bandes que participen en les festes de sant Josep i dels temes que els seus mateixos inspectors sentiren en el territori de la festa. Atenció a la llista: Paquito el Xocolater (peça indispensable en totes les bodes, festes de carrer i revetles populars, quasi sempre, a partir d’una determinada taxa d’alcoholèmia), València (pasdoble amb el qual totes les orquestres acabaven els balls de la plaça o de la sala quan el cap deia «Ara, toquem València i a cobrar»), Xàbia (pasdoble amb el qual, totes les bandes convidades a Mestalla, des de fa anys, ens matxuquen els inicis i els descans de tots els partits de futbol. Des de fa anys! Totes les bandes! Tots els partits!), Amparito Roca, Pérez Barceló, Ragón Falez, Fet a posta (pasdobles que escoltarem per tot arreu en qualsevol celebració tradicional), Ah! i Valencia en Fallas, la cançó que el mateix president de la Junta Central Fallera de València, Fèlix Crespo, acaba d’identificar com (en castellà, per favor), «el himno que la gente ha asumido como propio y lo asocia a la mascletà». Un panorama desolador. Des de fa tants anys! Conten vostés que la major part d’aquestes extraordinàries peces musicals foren compostes abans de l’any trenta del segle passat. Tenen més de 80 anys d’història! I en tot aquest temps... ni una sola aportació a la primera fila de la música fallera? Caldrà reinventar-la? O millor dit... Cal inventar-la?

Des de fa anys, a través de l’Associació Cultural Premi Iaraní que presidisc, que té com un dels seus objectius la promoció d’activitats culturals al voltant de la festa de les Falles, he anant denunciant aquest fet i sembrant la inquietud de crear una musica de Falles. Advertisc que els meus arguments naixen des del desconeixement més absolut sobre qualsevol tema relacionat amb la música, però des de la convicció que, sobre la situació, alguna cosa cal fer. Ja! Crear una música que un dia s’identifique clarament amb la festa de les Falles. D’ací a uns anys. I en pose com a exemple el que, probablement, va passar un dia amb la música dels moros i cristians, la qual hui, tothom, identifica a l’instant. Supose que (per favor, disculpe’m vosté ignoràncies), aleshores, algú va decidir la presència de timbals i dels instruments de vent, que també algú decidiria compassos, ritmes i cadències, les diferències entre les marxes mores i les cristianes. Escorcollant en la història o inventant-se-les, però ací està el resultat, una música pròpia, identificativa, de la qual se senten orgullosos i a la qual, seguint els cànons establerts, els compositors aporten cada any noves obres que s’incorporen al patrimoni musical i a l’estima popular.

Des de fa anys propose, l’última vegada a l’Associació d’Estudis Fallers, l’organització d’un simposi sobre el tema, convidant a participar-hi experts musicòlegs. Per a crear una música fallera. Decidir quins instruments podrien identificar la festa i l’entorn territorial i humà. Quins ritmes, quins compassos, quines cadències (de nou, disculpes!). Arribar a una mena d’acord, principi de protocol o creació de línies bàsiques indispensables de les quals poguera sorgir una música, nova (?), que arribara a tenir gran acceptació popular i on els autors compositors tingueren les bases sobre les quals deixar anar la seua inspiració. Si isquera bé la mampresa, d’ací a uns anys, podríem tenir la música de la nostra festa. Pròpia, identificativa i de la qual sentir-se orgullosos. Com és en la d’ells.

Aquesta mateixa setmana, Josep Almeria, president de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, es queixava de tot el que estic dient jo des de fa anys, fins i tot feia la comparació també amb la festa dels moros i cristians. La FSMCV té 40 anys d’existència, agrupa 532 societats musicals (la meitat de les del territori espanyol) amb més de 40.000 músics i 60.000 educands i va i diu ara aquest home: «la promoción y creación de una música fallera podría dar a las Fallas más opciones y riqueza musical en todos sus actos». Aleshores, què estan esperant?


Pasqual Molina

[article publicat en l'edició de la Safor del diari Levante-El Mercantil Valenciano el 20 de març de 2011]

La Cavalcada del Ninot ha mort! Visca la Cavalcada de la Plantà!

Foto: Lázaro de la Peña (treta de www.fallas.com)

En acabar la Cavalcada del Ninot, sempre queda un regust amarg per la progressiva decadència d’un acte cada volta més qüestionat en la seua concepció actual. Any rere any, es repetixen els mateixos comentaris amb lleugeres variacions. Si l’any 2009 el periodista Moisés Domínguez expressava “dudas sobre la gracia del festejo, que sigue dando la sensación de estar anclado y sin demasiados márgenes de mejora”, enguany la seua crònica deia que “la baja calidad de la Cabalgata del Ninot vuelve a poner en duda su futuro” i que “este acto, tal como está concebido, camina hacia su desaparición”.

He seguit la Cavalcada del Ninot de manera intermitent (fins i tot he arribat a participar-hi en la meua etapa de faller en actiu) i admire la passió i el treball que posen en la cavalcada les comissions i fallers que tradicionalment hi ha participat, però és cert que, com a espectador, la visió d’un festeig lànguid produïx un cert desànim.

Caldria repassar la història de la Cavalcada del Ninot (n’hi ha un esbós en el primer volum de L’indult del foc i esperem que algun dia es reprenga el projecte d’elaborar una història completa, però que vaja més enllà de l’acumulació de dades de comissions participants i guanyadores per a contar-nos quina ha sigut l’evolució del festeig) per a comprendre algunes de les causes d’esta decadència.

D’entrada, la pèrdua de la seua funció inicial d’acompanyament dels ninots a l’exposició, però sobretot el ferri control que van exercir-hi les autoritats pel caràcter crític i transgressor que tenia el festeig. Això va incidir de manera directa en el tractament dels temes i en la tria dels continguts, que moltes voltes s’han inclinat cap a eixa endogàmia que tant agrada a alguns fallers i que inunda també molts cadafals que es recreen en aspectes, personatges i anècdotes de la festa desconeguts per la gent i que dificulten la lectura a l’espectador –per no parlar de l’efecte de distanciament i estranyament que això provoca. Per a acabar este repàs d’urgència, també caldria apuntar l’evolució de la mateixa societat i les seues formes d’oci, que no reben de la mateixa manera l’impacte d’una cavalcada ara que fa quaranta anys. Per no parlar de l’intempestiu horari: suportar l’actual Cavalcada del Ninot, amb el fred habitual d’estes dates a partir de les deu i mitja de la nit, és un acte d’heroïcitat.

El cas és que són molts es qui —en veu alta o en petit comité— parlen de la necessitat de plantejar-se quin és el futur que hauria de prendre la cavalcada, però més enllà de les converses informals, poques són les alternatives que es plantegen. En realitat, l’única iniciativa ressenyable va ser la que es va posar en marxa per a les Falles del 2005, amb idea, guió i coordinació d’Hernán Mir i Manolo Sanchis.

Aquella va ser una temptativa de posar al dia la Cavalcada del Ninot, de resultat desigual, però que, al meu parer, apuntava per on hauria d’evolucionar el festeig. Així, l’encert fonamental va ser el d’integrar la falla municipal en la desfilada, desplegant visualment el tema del cadafal i, sobretot, amb l’arribada a la plaça de l’Ajuntament de les primeres peces del monument. Per contra, el llast que va tindre fou la hibridació resultant de combinar la participació de comissions de falla (en un intent de mantindre l’esperit tradicional de la cavalcada, però sense concurs) amb grups professionals de teatre i animació de carrer (a càrrec de Xarxa Teatre i els Endimoniats de Mislata) que tancaven la desfilada.

Però per a les Falles de l’any següent, la Junta Central Fallera convocà les comissions que habitualment participen en la cavalcada a una reunió (l’octubre del 2005) perquè aportaren noves idees i alternatives, però l’immobilisme faller i la manca d’una visió global de la festa es van posar de manifest una volta més i la cavalcada tornà al seu esquema habitual i des de llavors continua el seu camí inexorable cap a la dissolució.

Arribats a este punt, quin camí li queda a la Cavalcada del Ninot? Jo apostaria per la seua reconversió.

D’una banda, caldria substituir l’actual Cavalcada del Ninot per una cavalcada de nou encuny: la Cavalcada de la Plantà, una cavalcada consistent en una festa que celebraria l’arribada a la plaça de l’Ajuntament de les primeres peces del coronament de la falla municipal, i que hauria d’estar envoltada d’elements d’animació de carrer, música, efectes audiovisuals i espectacle pirotècnic que giraren al voltant de la temàtica de la falla. Evidentment, això aniria lligat a la revitalització —també necessària— de la falla municipal. Una festa i un espectacle en el cap de setmana previ a la plantà que fóra més adequat i que, per descomptat, haurien de tindre lloc a un altre horari. Per què no a les huit de la vesprada? De manera que poguera atraure més gent al centre de la ciutat i que acabara abans de les deu de la nit, perquè l’hostaleria se’n poguera beneficiar. En definitiva, un acte obert a tots els valencians i que servira de preludi a la setmana fallera, que ja té el seu final precedit per una altra cavalcada, la del Foc.

Però, d’una altra banda, al mateix temps, la “tradicional” Cavalcada del Ninot tindria una oportunitat magnífica per a reinventar-se, traslladant-se a la vesprada del 15 de març, reprenent el seu caràcter originari i alguns dels seus elements fundacionals: participació de les comissions, vinculació a l’Exposició del Ninot i esperit crític. De fet, l’esbós el tenim ja en les cercaviles espontànies —per favor, no les reglamentem!— que les comissions organitzen tots els anys —i que van en augment— per a replegar el seu ninot de l’exposició. És una oportunitat magnífica per a fer no una sinó 380 cavalcades del ninot, escampades per tot València, on els fallers podrien posar a prova el seu enginy en vestuaris i temàtiques, i que serviria a cada comissió per a arreplegar el ninot de l’exposició i en desfilada festiva portar i presentar el ninot (i la falla) als carrers de la seua demarcació, per a convidar el veïnat a la festa.

Una altra cavalcada és possible. Parlem-ne!


Josep Lluís Marín

Discurs de la Presentació de la Revista d'Estudis Fallers

Benvolguts amics i amigues:

En primer lloc vull agrair a la Falla Na Jordana, amb la qual ens uneixen tants lligams, la seua amable hospitalitat en cedir-nos el seu casal per a presentar la nostra REF. Una REF que enguany acompleix 16 anys, 16 números des d’aquell primer de l’any 1994. I com que enguany, tant la REF com l’ADEF han estat molt bolcades amb el món del cadafal, a través de les nostres Converses a La Nau i l’exposició La falla. Un artefacte tecnològic, que fins abril està muntada en la UPV, he cregut que calia començar per ací, retent un xicotet homenatge al cadafal faller. Un homenatge merescut i necessari, tal i com estan les coses en la nostra festa.

I el primer que cal dir és que en el principi fou el foc. Després, este va compartir el protagonisme amb allò que cremava, amb forma de cadafal patibulari i justicier. La falla: el lloc idoni per a la justícia popular simbòlica, ferramenta compensatòria de dominacions i opressions, l'instrument festiu del poble per a llevar-se de damunt els seus grillons i proclamar la potencialitat dels seus poders. I des de llavors la falla fou, essencialment, eixe cadafal plantat enmig de l'espai públic, confluència de fluxos veïnals i nus simbòlic de la sociabilitat i el llaç solidari. Perquè abans que res, la falla-cadafal fou un artefacte cultural que només a poc a poc se va anar revelant com a artefacte tecnològic.

Després van vindre les manipulacions, les instrumentalitzacions, les degradacions, restriccions i reconvencions. Es van succeir en el temps normatives, censures, directrius, controls. Van aparéixer noves temàtiques, destacats artistes, estils emergents, es va improvisar, es va potenciar i va dirigir el canvi, i també se li va refrenar, se li va dissecar i fins a se li va fossilitzar en cànons i ortodòxies. Inclús van progressar les tècniques i sabers, però al final, en el fons, va romandre sempre el cadafal, la falla.

De manera que, ben paradoxalment, a pesar que canvien els modes, les formes, els instruments i protocols per al disseny, realització i execució de la falla, l'essència de la seua condició de cadafal roman. Per això la mateixa condició del cadafal plantat, la seua sola erecció en l'espai públic, és tot un esdeveniment, per molt que siga cíclic i subjecte a permisos i autoritzacions de l'autoritat competent. Al final allò que importa és la continua reencarnació d’un objecte primigeni que no canvia, sobirà del seu territori i per això dreçat en la plaça: el cadafal.

Recentment, des de l’Ajuntament s’ha impulsat la candidatura de l’Espai Cultural de les Falles valencianes a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Una iniciativa transcendental, doncs la possible declaració de la festa fallera com Patrimoni Mundial implicaria el seu màxim reconeixement cultural. De fet, ja en l’any 2002, concretament en el Prefaci del I Volum del catàleg L’Indult del Foc, l’ADEF plantejava la necessitat de considerar tant la col·lecció de ninots indultat com les Falles com a un patrimoni cultural vinculat a la Convenció de la UNESCO sobre protecció del patrimoni mundial. Nosaltres ho teníem ja, aleshores, molt clar, però també teníem clar que una declaració de tal calibre ens obligaria a tots els implicats en la festa a ser rigorosos, impecables i professionals. Que ens obligaria a sumir unes responsabilitats que passen per la cura i protecció dels elements més singulars i representatius de la festa fallera. En eixe sentit, les nostres obres posteriors (els tres volums de L’Indult del Foc, el llibre sobre Vicent Luna, el catàleg de l’exposició sobre la frontera entre art i falles, la monografia sobre el cas Na Jordana) han intentat incidir en la vessant patrimonial de la festa. I el mateix hem intentar subratllar en les diverses edicions de les Converses Les Falles a La Nau, del cicle Falles de Cel·luloide o de la Mostra del Llibre Faller. Per no parlar, clar està dels materials dipositats en la nostra web i, sobretot, de la feina que des de 2005 venim fent en el Centre de Documentació i Difusió de la Festa de les Falles, impulsat per l’Ajuntament de València.

Efectivament, la perspectiva d’unes Falles Patrimoni de la Humanitat es engrescadora i il•lusionant, però també ens obliga a sumir conscientment tot un compromís amb la festa que va més enllà de la seua vivència lúdica, emotiva o sentimental. Ens porta, com he dit, a demanar que totes les institucions que s’impliquen fomenten un treball altament professional de gestió, difusió, promoció i divulgació, par tal de poder assolir l’objectiu. Un objectiu que si s’assoleix ens imposarà noves obligacions, per tal d’acomplir els rigorosos estàndards de qualitat exigits per la UNESCO. Per això la nostra insistència en la investigació, en la recerca, en la documentació, en l’enfocament científic i reflexiu de la festa. Per això també la nostra insistència en la falla com a element essencial i imprescindible front als elements prescindibles o sobrevinguts. La falla i altres elements singulars propis de l’entorn faller, com la pirotècnia pròpia, la literatura fallera, l’ofici d’artista faller, altres oficis artesanals vinculats, la indumentària o els museus fallers. Però abans que res, la falla.

Enguany, estem molt satisfets de tot allò que hem posat en marxa i hem assolit, encara que noves idees i projectes estan ja en els nostres caps. En tot cas no ens cansarem d’insistir en què la nostra vocació és essencialment la de conjuntar la tasca tant dels científics socials com dels artistes que hi ha a l’ADEF, per tal de tindre una visió reflexiva, crítica i transformadora de la nostra festa. I és que, crec que cal aclarir-ho una vegada més: preferim unes falles profanes a unes falles lomanes: preferim llançar les nostres vanitats a la foguera a cremar-nos en la foguera de les vanitats, preferim anar a contracorrent a anar corrents per eixir en la foto, preferim desbordar-nos en la festa a una festa desbordada, preferim unes falles enriquidores a enriquir-nos amb les falles; preferim els amics sincers als amics de circumstàncies, preferim alçar bambolles a sentar càtedra, en suma, preferim menjar gominoles al taller de Paco i Marisa a menjar canapés de caviar en alguna carpa fashion. Encara que si mos conviden, igual mos ho pensem i tot...

Moltes gràcies i Bones Falles!

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Arrancapins: 25 anys de falles fetes per la comissió

Falla Arrancapins, La caixa de les sorpreses (1986)

Falla Arrancapins, Llenya al foc! 2010

En març de 2010 s’acompliren 25 anys des que, enllà per 1986, la comissió d’Arrancapins començara a elaborar íntegrament la seua falla. Això no obstant, ja en 1983, amb la falla El Mercat d’Abastos, la comissió havia col·laborat en la construcció del seu cadafal. Una activitat, condensada en 25 falles grans, que amb el temps ha esdevingut un dels signes de la identitat i personalitat diferenciada d’Arrancapins: la recuperació de les falles artesanals i veïnals, amb tota la seua càrrega satírica i d’expressió d’un col·lectiu que, aprofitant la possibilitat de dir el que vol durant quatre dies en un espai públic com és el carrer, expressa les seues inquietuds al marge de premis i classificacions oficials.

Així, des de fa ja 25 anys, a partir del mes de gener el casal d’Arrancapins es transforma en un improvisat taller faller. Prèviament, l’assemblea de la comissió va preparant, a través de diverses reunions, el tema de la falla amb les seues escenes, així com el projecte tècnic i l’esbós. Al començament d’any s’adquireixen els materials, es trauen les ferramentes i la gent es disposa a repartir-se la feina: uns s’encarreguen de l’enginyeria, els plànols, les mides, proporcions i equilibris, altres s’ocupen d’escatar, tallar, serrar i clavar, altres posen el toc artístic o de disseny creatiu i durant vora dos mesos el casal-obrador es converteix en un centre on, cada nit, fallers, falleres i simpatitzants acudeixen per treballar entre martellades, pinzellades i la ingestió dels cèlebres burrets.

Poc a poc les escenes van prenent cos, les planxes i els cabirons conformen estructures i sorgeixen els primers ninots. A mesura que el temps transcorre augmenta la tensió i afloren els nervis i el personal comença a “tindre bou”. Arriba el dia en que comencen les tasques definitives de pintura i presentació. Posteriorment s’enfila la recta final que porta a les vespres de la plantà. El col·lectiu faller, cansat ja però també molt il·lusionat, retoca els detalls i algunes peces comencen a eixir al carrer, ja que no caben al casal. És aleshores que la gent que passa pel carrer se n’adona de que un altre any es produeix el miracle de la falla feta pels fallers i falleres. Poc de temps després el públic comprovarà que els cadafals d’Arrancapins tenen alguna cosa d’especial, i no tant un segell necessàriament experimental o innovador en allò estètic, com la singularitat que dóna la confecció artesana i quasi familiar d’un cadafal on les escenes apareixen marcades per una barreja d’ingenuïtat estètica i agressivitat satírica, molt semblant a les de les falles de l’antigor. La nit de la plantà aquesta singularitat resta definitivament subratllada pel fet que la falla es planta amb la modalitat tradicional coneguda com a tomb, que constitueix un xicotet espectacle per a la vista i tot un moment de nerviosisme entre els components de la comissió.

El mateix procés ha anat aplicant-se, fins i tot des de poc abans de que Arrancapins començara a construir les seues falles grans, en les falletes infantils, concretament des de l’any 1981. De fet ben be es podria dir que l’experiència de fer la falla infantil va contribuir clarament a que el col·lectiu es plantejara abordar la construcció de les falles adultes. En el cas de les infantils la trajectòria ha sigut més intermitent, doncs en alguns anys (1988, 1996-1999, 2006-2007) han intervingut artistes professionals, però en general hom pot comptabilitzar un total de 23 falles fetes per la comissió des de 1981. En eixe sentit Arrancapins ha estat una veritable escola per als més menuts, per a que aquests interioritzaren com a normal el fet que els fallers i falleres d’una comissió es responsabilitzaren a sí mateixos d’allò més important que pot oferir una falla, tant cap a dins com cap a fora: el seu cadafal satíric. I, de fet, les falles infantils d’Arrancapins han compartit amb les grans un tractament compromès de les temàtiques abordades, perquè també amb la candidesa, innocència i simplicitat de la mirada infantil es poden dir grans coses.

En realitat, tot aquest complex i dilatat procés que ha significat la posada en marxa de l’obrador faller d’Arrancapins, no es pot separar de l’anomenada “revolució permanent” d’aquesta comissió, que enllà a les darreries dels anys setanta va decidir fer un pas endavant i apostar per una concepció radicalment diferent del que havia de ser una falla, una aposta que gradualment va anar desenvolupant, per a beneplàcit d’uns, enuig d’altres i sorpresa per a tots. Amb el pas dels anys i, tot i les inevitables erosions que aquest produeix en la generació que va fer possible el canvi, hom comprova que la falla feta a mà en casa pròpia ha quedat com un dels singulars signes de distinció de la personalitat d’una falla que ha hagut de lluitar contracorrent en el darrer quart de segle. Hui en dia potser ja no resulta tan fàcil arrossegar a tot el col·lectiu en una activitat, la de fer falla, que és sacrificada, costosa i esforçada, però al remat tot el món a la comissió, se sent satisfet dels resultats. Especialment els nombrosos visitants que any rere any deixen els seus comentaris en la llibreta que es posa junt a la falla, i que animen al col·lectiu a seguir endavant amb una tasca que té més trets ja d’aventura romàntica que d’una altra cosa. Perquè és ben sabut que quasi no queden comissions que es facen la falla a València, només Arrancapins, Cadis-Rector Femenia (Noscarmientas) i alguna que altra que ho fa de manera intermitent.

En els temps que corren, on les falles es veuen cada vegada més com una simple oportunitat se negoci o com un aparador per a mostrar les vanitats, les falles fetes per la comissió s’han convertit en un rar patrimoni cultural que caldria protegir d’alguna manera. És com, si inserides enmig d’una massa de falles on predomina la mediocritat i la manca d’idees, aparegueren unes flors exòtiques, que enfonsen les seues arrels en la cultura popular fallera tradicional, per a recordar a tothom el que foren i el que podrien ser les falles, una mostra consensuada i apassionada de la creació col·lectiva d’un grup humà que es defineix precisament com a faller perquè posa per damunt de tot la falla, una falla feta entre tots i per a tots, de manera altruista, sense buscar més premi que la complicitat dels somriures al carrer amb fallers, veïns i visitants. Potser uns moments efímers, com la mateixa falla, però carregats de significat i sentit.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Les falles de Joan Monleon

Ja fa uns anys que somnie en participar en l’organització d’un homenatge a Els Pavesos. El programa que circula per la meua ment consisteix en un sopar popular a la Plaça del Carme seguit, al mateix lloc, d’ un posterior concert on els grups valencians més actuals i comercials versionetjaren cançons estretes del repertori musical d’aquest grup de folc sorgit de la falla de Corretgeria – Bany dels Pavesos.

La festa es celebraria el primer dissabte de març, quan l’ambient de Falles a la ciutat de València és ja una realitat, i seria retransmesa en directe, perquè no, per Canal 9.

Tot tindria un tret comú denominador; la popularitat. Un espectacle que es celebraria a una de les places més populars de la ciutat, la del Carme, dins de la programació oficial de les festes més populars de València, les Falles, televisada per la nostra televisió, Canal 9, on participarien els grups musicals més coneguts que canten en la llengua del poble, el valencià, i tot, fins i tot el sopar, de bades per a que el poble gaudisca d’una festa en honor a un grup d’artistes que si es va caracteritzar per alguna cosa al llarg de la seua trajectòria fou per l’estima cap al poble, cap al poble valencià.

Quan he exposat aquest projecte sempre m’ho han tombat. Canal 9 no s’interessarà, l’ajuntament no atorgarà el permís per concedir la plaça, la majoria dels grups es negarà a actuar gratuïtament, trobar patrocinadors per a un esdeveniment d’aquestes característiques és molt difícil...

Potser estiga equivocat i aquest somni realment és una utopia perquè València no és tan popular com pense, Canal 9 no és la televisió del poble i les Falles ja no són unes festes populars, potser. Però del que ara estic segur és que si algun dia es fera realitat aquest desig ja no tindria tan sentit com abans. Simplement perquè Joan Monleon ja no gaudiria del tribut assegut còmodament a una cadira de fusta d’una primera filera reservada a la gent important. Els homenatges en vida.

El líder dels Pavesos ens deixà ja fa amb un any i amb ell s’ha perdut molt més que una vida; s’ha esvaït un tros de la cultura valenciana i un altre intent per recuperar el País.

Amb la desaparició de Monleon s'albira el final d’una generació de valencians que durant la transició intentà normalitzar el poble valencià a partir del mateix poble. Aquesta normalització passava, en primer lloc, pel Cap i Casal.

La ciutat era important per a Monleon, ja que entenia que el País Valencià no podia anar a cap lloc si cadascú tirava cap a un costat. València, doncs, era el motor del canvi però aquest no era possible sense la recuperació de la mateixa ciutat del Túria. Recobrament que tan sols es faria realitat si València recuperava el seu veïnat, si tornara a ser la València dels barris, la de l’època del 1900 que tant admirava Monleon.

I què millor element per a potenciar la València dels barris que les Falles? Unes Falles divertides on es correguera davant d’una traca, on es menjara una bona xocolatà, on es riguera llegint una crítica del carrer al cadafal, on es gaudira, i no es plorara, al fantàstic moment de la cremà...

Una festa nascuda de la gent amb personalitat de carrer i populars que, per una banda, potenciara la unió dels distints pobles valencians donant la benvinguda als veïns dels altres pobles que formen el mapa del País. Que els fera partícips com ho feien Els Pavesos interpretant també cançons populars d’altres comarques valencianes i no tan sols de l’Horta o com ho feia el mateix Monleon al seu enyorat show, on es preocupava per consultar el diccionari d’Alcover i Moll per no deixar marginat cap dialecte del poble valencià.

Una festa fallera que per d’altra banda aconseguira la fusió d’una València interclassista on capiguerem tots, com molt bé ho feia Monleon amb el seu humor bròfec d’arrel baldoviniana, que provocava les rialles dels més intel·lectuals i dels més ignorants al mateix moment. Un tipus d’humor, per cert, del que Monleon fou el darrer exponent.

Aquesta revolució monleoniana no ha estat, malauradament, possible. La mateixa València, aquella València que tan estimava Monleon, s’encarregà d’aturar-la. Per un costat, la dreta local, abans franquista, ara berlusconiana, en un maligne exercici d’hipocresia i recolzada per la confusió d’un poble amb evidents símptomes de greu esquizofrènia , sempre rebutjà tot allò que olorés a arrels valencianes i qualsevol intent de formar un país benavingut i fort. Per l’altre costat, l’esquerra pseudointel•lectual valenciana demostrà un cop més la ignorància supina que la caracteritza i marginà la cultura popular, menyspreà, per tant, al poble. I així hem acabat.

Joan Monleon, símbol del poble, mai ha estat pres en consideració per cap de les dues faccions dominants de la societat valenciana ( encara que hui en dia qualificar a una d’aquestes faccions amb l’adjectiu dominant és un exercici molt agosarat). Ha tornat, doncs, a perdre el poble.

Com sempre València ha tornat a eixir derrotada perquè el que desconeixen molts dels que viuen dins del luxe atorgat pel poder o per la dolça oposició – funcionària valenciana és que com succeí amb el traspàs de la senyora Obdulia a la novel·la de Llorenç de Villalonga, Mort de Dama, la mort de Monleon és el símbol de la desaparició d’una societat, en aquest cas no és el de la mallorquina sinó, més greu, el de la valenciana.

Rubén Tello

Reivindicació del ninot

D’entrada, tot el món estaria d’acord a afirmar la gran importància que el ninot té en els cadafals satírics, ja siguen falles o fogueres. Poca gent imagina què podrien ser uns monuments sense ninots, o on els ninots tingueren un paper menor. I, tanmateix, tot i que ningú no deixa de valorar el ninot, ocorre que en la realitat les altres coses esdevenen molt més importants. De fet, almenys així passa a València amb les falles, on moltes comissions planten un cadafal per pur compromís. Realment no els importa molt una falla que ni tan sols roden per vore de què va. Passen els dies de festa i els ninots que estan als repeus es convertixen en tristos convidats de cartó pedra, abandonats a la seua sort.

Esta constatació, comprovada personalment amb un cert pesar, s’unix a unes altres que fan pensar que a l’hora de la veritat els ninots han anat perdent protagonisme en una festa on haurien de ser l’element fonamental. Perquè, encara que és cert que en el context dels concursos de falles i fogueres experimentals hi ha hagut creadors que han prescindit del ninot per a concebre el monument de manera diferent, açò no constituïx una pràctica majoritària. La raó és que el mateix cadafal ha perdut importància a favor d’elements col•laterals que l’han guanyada, com per exemple les desfilades, les festes en casals i racons, o les presentacions i festivals diversos. Es tracta d’un problema que va més enllà de si s’utilitzen materials “tradicionals” o els més innovadors (suro i polièster bàsicament), que fins i tot va més enllà de si parlem de refregits o de creacions originals. La qüestió vertaderament problemàtica és que es produïx un oblit d’una de les arrels històriques de la festa.

Caldria recordar que les falles arcaiques naixen com la conjunció de les fogueres rituals de la nit de Sant Josep (canvi estacional), la tradició barroca valenciana (altar i art efímer), la tradició satírica local i els anomenats ninots de mitja quaresma, estesos per tota l’àrea cultural indoeuropea, que celebren el pas de la primera fase de la quaresma, enllaçant amb elements clarament carnestoltencs. Caldria fer memòria que les primeres reproduïxen sobre un entaulat una escena —a la manera del teatre— amb la presència de dos o tres figures còmiques. I sense estes, no hi ha falla. Més encara, aporten la mateixa essència de l’escena i de la falla, a la qual els versos dels llibret posen una aguda explicació. Posteriorment, i amb el procés de reconversió estètica de les falles per part de la burgesia, que buscava domesticar-les, es potencia un tipus de falla escultòrica i artística, de caràcter monumental, que dóna preferència a un cos central i un coronament mentre es multipliquen les escenes dels repeus i, en conseqüència, el nombre dels ninots. La consolidació d’este tipus de falla va suposar l’arraconament del paper preponderant que fins aleshores havien tingut els ninots.

A partir d’eixe moment, i en un context on les falles s’expandixen al ritme de la creixent indústria turística, el mateix cadafal s’explica com una gran acumulació d’elements vistosos que han de contemplar-se des de lluny i impressionar des de prop. De manera que els coronaments es convertixen en els nous protagonistes de la falla, no sols pel seu atractiu visual, sinó com a pretext perquè els seus constructors puguen lluir-se apostant pels equilibris arriscats i la reproducció de famoses obres d’art. És justament en esta situació quan a Alacant naixen les fogueres, que prompte obliden la tradició local dels ninots de carrer i copien el model de falla artística, monumental i turística que s’exporta des de València. I ni tan sols el sorgiment en els anys trenta d’un denominat “estil alacantí”, reeditat amb molt més èxit a partir dels anys huitanta, aconseguix retornar el seu antic protagonisme als ninots.

El naixement de les exposicions i cavalcades del ninot a València i Alacant implica, certament, l’intent de compensar una mancança ja llavors evident. S’intenta, doncs, dimensionar la vessant satírica, grotesca i expressiva d’uns elements, els ninots, quasi marginats en el seu propi entorn pels grans i espectaculars coronaments, ja es tracte de figures realistes, com a València, o d’una mena de decorats estilitzats de inspiració déco a Alacant. Una altra manera de compensar la decadència del ninot consistix a donar prioritat als grups sobre els ninots aïllats, però la mateixa proliferació esdevé perjudicial, ja que fa l’efecte que els ninots apareixen com a decoració perifèrica del motiu central, autèntic centre de les atencions dels visitants.

Lamentablement, els ninots continuen passant desapercebuts. Interessen algunes figures que trenquen els motles del refregit, certs constructors que aposten per nou materials o tractament minimalistes, juntament amb uns altres que pretenen reeditar l’element grotesc, amb la intenció de confegir dignitat al ninot, però la mateixa estructura d’allò que actualment es concep com a falla o foguera impossibilita en última instància el reconeixement de la vertadera dimensió del ninot: ser portaveu de la sàtira, que no curiosament cada volta apareix menys en els cadafals a favor de l’apologia fàcil o el retrat costumista. Reivindicar, per tant, el ninot, és reivindicar l’ànima del cadafal satíric. Reivindicar el paper del ninot implica creure en el futur de noves formes estilístiques d’expressió artística. Reivindicar el ninot, en suma, significa que falles i fogueres no poden renunciar a l’originalitat més important que tenen en comú.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí