Defensa de la despertà

Foto: Despertà de la falla Arrancapins als anys 60 (Arxiu Romero-Torró)

En els darrers temps s’ha produït la decadència d’un dels festejos més entranyables: la despertà. De fet, hui en dia produeix molta nostàlgia evocar les despertades de la nostra infantesa, quan ben menuts ens alçaven quasi de matinada per participar en un acte màgic i excitant a parts iguals. Aleshores els membres de les comissions falleres que eixien de bon matí a esclatar els trons de bac i masclets als carrer eren nombrosos i entusiastes. Els casals bullien d’activitat a eixes hores, tot i les cares de son, mentre els músics arribaven o començaven a emergir d’algun fosc racó del casal on, de vegades, havien dormit la mona de la nit anterior.

Feia goig vore com al toc musical de diana eixien un munt de joves, xiquets i adults, les xiques i dones amb els monyos ja fets i les pintes posades, tots ells i elles amb les caixes de petards sota el braç, disposats a despertar el veïnat per a la festa. Després, era el torn dels bunyols amb xocolata o la cassalla per als més atrevits. Darrerament, però, les coses han anat canviant. Així, de la mateixa forma que als ciutadans ja els molesta fins i tot el tradicional toc de les campanes de les esglésies, ha arribat a molestar-los la despertà. Realment, es tracta d’una paradoxa ben curiosa. No ens importa massa viure en una de les ciutats més sorolloses del món, ni suportar el soroll del trànsit o de les més diverses màquines urbanes, però ja ens comença a fer nosa la despertà. Es diu que no cal molestar els veïns amb els excessos fallers, la qual cosa és molt raonable i civilitzada, però també caldria preguntar-se quin tipus de molèstia és eixa dels trons barrejats amb les alegres notes dels pasdobles que anuncien que la festa continua. Quin tipus d’insensibilitat hem anat desenvolupant per a que una activitat singular de la cultura popular que sols se celebra quatre dies a l’any ens genere tant de malestar.

D’altra banda està la progressiva desafecció que cap al festeig venen manifestant molts fallers, Cada cop més, les Falles són més nocturnes i més alcohòliques, més cansades i més orientades, com cada vegada més coses en la vida moderna, cap a la gratificació immediata sense massa sacrificis ni problemes. Per això cada vegada hi ha menys gent disposada a alçar-se a primera hora després d’una nit interminable de marxa a les carpes instal•lades al carrer. En no poques despertades ja només van quedant els xiquets i algun adult despistat o convençut, mentre els músics avancen pel seu compte, aliens al progressiu abandonament de l’antic costum festiu. És com si la despertà ja no captivara amb l’encant que abans desplegava. Tant el visual o olfactiu, si s’admirava al carrer, amb la flaire a pólvora i els sons enèrgics de la diana, com auditiu, si la despertà es gaudia després que els primers trons es despertaren d’un somni profund per retornar-te al món de la festa primaveral obrint-se a l’alba.

Dissortadament la despertà va quedant com un arcaisme del passat, especialment per les dificultats que travessa l’utilització del clàssic tro de bac. Amb tot, mai no es pot descartar que puga esdevindre alguna revifada del costum de la ma de la recuperació patrimonial, en este cas d’una manifestació pirotècnica popular, encara prou present en les festes dels nostres pobles. Una manifestació que a les Falles hauria de seguir present d’alguna manera, ni que fora com a evocació d’un temps on la festa desafiava els rutinaris ritmes laborals que poc a poc ens han anat atrapant a tots.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí