LA DRETA FALLERA

         

          En este text intentarem fer una aproximació a les característiques d’allò que podem anomenar “dreta fallera”, precisament la mateixa dreta que nega sistemàticament la politicitat de la festa, afirmant que les Falles són “apolítiques”. Parlem de “dreta fallera” perquè esta existix, i domina la festa des que el franquisme aconseguí segrestar-la i fer-la seua, reinventant-la d’acord amb els seus interessos polítics. Després vingué la transició cap a la democràcia, però la politització franquista i conservadora de la festa era tan profunda que havia arribat a solapar-se amb una definició “natural” d’esta. Dit d’una altra manera, allò que havia sigut una reelaboració de les falles en clau reaccionària s’anava a presentar com una festa que era així “de tota la vida”.

Els aldarulls i conflictes propis de la batalla de València, amb l’emergència d’un blaverisme hereu del valencianisme temperamental faller atiat pel franquisme, feren la resta, de manera que l’arribada del PP a la majoria absoluta de l’Ajuntament de València en 1995 (després de quatre anys de cohabitació amb Unió Valenciana) suposà la consagració del domini d’una dreta fallera ara legitimada per la via de les urnes, amb l’agreujant d’una esquerra desapareguda en combat que havia decidit abandonar les Falles a la seua sort. Una dreta fallera, el major èxit de la qual ha consistit paradoxalment a no ser percebuda com a tal, sinó com l’opció que defensava les “Falles del poble”. Reaccionisme, populisme i amnèsia històrica, un còctel perfecte que ha fet que actualment la dreta fallera encara controle fermament la festa fallera. Passem, doncs, a vore els seus trets més reeixits:

1. Defensa que les Falles són “apolítiques”. Però, ben curiosament, només condemna la “politització” si ve de l’esquerra, mai de la dreta.

2. En el tema de la llengua pot emprar el valencià, però el considera una llengua menor en relació amb el castellà, més prompte una llengua ritual per a certs actes fallers (presentacions, versos dels cadafals, cant de l’himne i poc més).

3. Sol alinear-se amb les postures més o menys anticatalanistes i properes al regionalpopulisme blaver més ranci.

4. Redueix la “cultura valenciana” als quatre tòpics regionalistes de la Renaixença més conservadora i poc més.

5. D'entrada, es mostra poc inclinada a qualsevol canvi o transformació que altere l’status quo de la festa. Pot admetre innovacions inofensives o funcionals dins este ordre festiu (un nou dia d’ofrena, els folros polars fallers, nous actes fallermajoristes, fins i tot una certa innovació estètica en els cadafals), però no alteracions més “perillososes”, com ara canviar el sistema de premis, el tipus de jurat, el paper ritual de la dona o les temàtiques crítiques amb el sistema en els mateixos cadafals. Qualsevol intent de canvi profund tendirà a ser estigmatitzat com a “catalanista”, “radical”, com ara s’estila dir, o “antifaller”, que és l’equivalent faller conservador a dir “antisistema”".

6. Estèticament és molt conservadora, i només accepta la innovació estètica si no és trencadora i s’adapta a una temàtica blana i buida, tan típica de les falles “blanques” o “roses”.

7. Potencia el fallermajorisme i el seu univers derivat com a manera de perpetuar el patriarcalisme faller i fomentar actes rituals protocolaris, en la mesura que la proliferació d’estos actes afavoreix la presència de les autoritats i reforça el perfil d’“ordre” de la festa.

8. Contribuïx a reproduir, sota l’argument pervers de l’“enginy i gràcia” els trets sexistes, homòfobs i reacccionaris dels continguts expressats en els cadafals.

9. Sacralitza l’“enginy i gràcia” com a sucedani pervers i conservador de la sàtira fallera més irreverent i clàssica.

10. Exalta el victimisme faller que presenta el col·lectiu com si fóra l’únic solidari de la ciutat i reclama privilegis per a ell, alhora que veu fantasmes de persecució i menyspreu “injustos”" per tot arreu. La culpa sol recaure en veïns i els “enemics de la festa”, que hom situa a l’esquerra sociològica.
 Qui són els representants de la dreta fallera? A banda dels polítics que duen la Junta Central Fallera i els seus homes de confiança, hi ha determinats presidents d'agrupació o comissió, representants de sector, a més d'altres fallers influients i de l'entramat mediàtic que els hi dóna suport i sosté que la seua visió de la festa és la única possible i "natural".

Evidentment, la llista és una primera i simplista aproximació al fenomen de la dreta fallera, sense el qual és impossible entendre més de vint anys de majories absolutes de la dreta politica a la ciutat de València. Hui en dia les coses són una mica més complexes. Per exemple, hi ha un valencianisme tricolor no conservador, hi ha cada volta més gent d’esquerres que s’acosta a les Falles des d’una nova perspectiva, més enllà de vells prejuís, i es noten massa les maniobres del PP per intentar que cap formació política progressista faça per entrar en la festa des d’una perspectiva oberta, renovadora i integradora. Afortunadament, les coses estan canviant i, per això, la dreta fallera, la del PP i la de les comissions, està tan nerviosa. Però no oblidem que sempre ha existit un món faller subterrani i resistent, que potser ara té la primera gran oportunitat de donar-se a conéixer, eixir definitivament de l’armari i dir la seua sobre una festa amb enormes potencialitats, si és que les sabem aprofitar.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí