LA PLAGA DELS NINOTS ZOMBIS

(Davant les diverses peticions rebudes, penge este conte faller que es va puclicar alhora als llibrets de les falles d'Arrancapins i Càdis-Rector Femenia (Noscarmientas) en les falles de 2011)

Encara ningú no sap com va començar tot. Però, en el fons, estava en l’ambient que “alguna” cosa havia de passar. Només calia visitar algun dels darrers anys “València en Falles” per adonar-se que aquella festa anava a petar tard o d’hora. Definitivament, la cosa s’havia desbordat en els últims temps: carrers tallats, masses de turistes borratxos rebentant la nit, comissions falleres desfilant obsessivament amunt i avall, tones de fem per tot arreu, xiringuitos il·legals escampant l’oli infecte de la seua fregitel·la i, pitjor encara, unes falles cada volta més horribles, poc imaginatives i farcides de llocs comuns i adulacions als poderosos. Al remat, un autèntic merder, que les autoritats s’entestaven a declarar com la més pristina essència de la “personalidad valenciana”, mentre molts veïns fugien a les muntanyes o platges i els obligats a quedar-s’hi es gastaven el sou en taps per a les orelles i en psicofàrmacs per a l’ansietat.

         Sembla que els primers incidents ocorregueren la nit de la plantà, concretament en algun moment poc abans de l’alba del dia 16 de març. Pels testimonis arreplegats, el problemes es detectaren en algunes falles del centre històric, però en principi ningú no sabia ben bé que passava. Només es va constatar, en el nou dia, que molts ninots havien desaparegut dels seus cadafals sense que s’apreciaren indicis de violència. Els repeus estaven nets i estranyament no havia cap evidència que alguna vegada allí haguera estat “plantat” un ninot, ja que la superfície dels repeus estava llisa i ben polida. Per les falles afectades aparegueren alguns tècnics i perits enviats per l’Ajuntament, però no saberen traure’n l’aigua clara.

         Al llarg del dia el fenomen de la desaparició de ninots anà estenent-se per tota la ciutat, amb l’evident preocupació dels fallers, que no sabien a quina carta quedar-se. Només alguns membres de l’estranya fauna de “malalts fallers”, que orbita els dies de plantà al voltant dels monuments, començaren a extraure les seus pròpies conclusions. I estes apuntaven, bàsicament, al fet que tots els ninots desapareguts no eren figures originals, sinó còpies d’altres anteriors, vulgarment anomenats “refregits”, que des de feia anys apareixien una i altra vegada, com a éssers tornats de la mort per cremació, en aquells cadafals cada volta més degenerats i orfes de sàtira.

         Els primers atacs esdevingueren la nit del primer dia de Falles i foren aïllats, comesos en barris perifèrics, però en la matinada del dia 17 n’hi hagué d’altres al centre històric d’una ciutat que despertava atemorida pels esdeveniments. Amb tot, oficialment no passava res, només alguns “incidents” atribuïbles a l’excés alcohòlic. Però la veritat és que sí que passava, i molt. De fet, en els atacs esdevinguts algunes persones havien sigut mossegades per éssers que caminaven amb dificultats i emetien uns sons com gemecs esmorteïts. Estes criatures estaven especialment encartonades i aviat alguns roders acostumats a visitar tallers de falla reconegueren en ells expressions familiars, tant familiars com que les havien vistes any rere any en multitud de ninots plantats en les falles. Però ara semblaven zombis, morts vivents, i ho semblaven perquè ho eren, encara que pràcticament ningú ho admetera, ja que era una noticia massa terrible i fastigosa per a ser certa.

         Alguna vegada havia de passar i ja estava passant. A causa d’una rara mutació energètica, els ninots refregits, farts de la seua trista existència de renaixement i cremació eterns, havien decidit ser coherents i convertir-se en zombis de veritat, i venjar-se així de la tortura a què estaven sotmesos des de feia anys. Ara passarien comptes, i tant que ho van fer! Quan els atacs començaren a ser més nombrosos els rumors s’escamparen i la por va fer aparició. De sobte va sorgir un exèrcit d’experts i tècnics que intentaven albirar les causes del fenomen i posar-hi solució. Però ningú no trobava la causa definitiva. Només alguns dels malalts de falles més conspiranoics, amb el cul pelat de denunciar suposades confabulacions dels imperialistes catalans destinades a privar a València de la paella i l’orxata, encertaren a formular una hipòtesi amb visos de credibilitat. Segons relataven, havien pogut comprovar que en les falles on havien començat a desaparéixer els ninots les respectives megafonies no deixaven de posar el famós disc del gran Visente Ramires que es deia Valencia en Fallas, que el venerable cantant havia enviat a totes les comissions com a mostra de “valenciania”. El ben cert és que la vespra de la plantà el disc havia sonat de valent en totes eixes demarcacions, i potser, argumentaven els malalts, caldria buscar ací algun tipus de relació causa-efecte, encara que sense concretar-ne el vincle.

         L’Ofrena va començar a primera hora de la vesprada del dia 17, per a donar sensació de normalitat. Algunes comissions renunciaren a anar-hi, però la majoria ho feren. Els atacs decresqueren i només es deixaren sentir a la perifèria, tot i que amb alguna escena destacable, com ara la d’una partida de zombis que es va abatre sobre una comissió quan esta recollia la seua fallera major del domicili patern: quan sonava el pasdoble València i esclataven les traques de rigor, unes quantes criatures aparegueren com del no-res i començaren a mossegar a tots, acarnissant-se especialment amb la pobra fallera major, a qui deixaren convertida en una mena de parada de tanda del Mercat Central. Això no obstant, els mitjans silenciaren la salvatjada, adoctrinats per les autoritats, que aparegueren en la televisió local declarant que l’onada d’incidents responia a una “campaña insidiosa de elementos disolventes que quieren ensuciar el buen nombre de Valencia”.

         Però com que l’Ofrena es va desenvolupar sense incidents, hi hagué una recuperació de la confiança i la població va eixir confiada per la nit a vore falles. Així mateix, les comissions se n’anaren als casals a celebrar sopars i balls, com si la cosa no anara amb elles. Però resulta que sí que hi anava. Així ho hagueren d’entendre els pobres diables que s’havien reunit, carregats de joies i vestits cars, en l’envelat vip de Nou Campanar, quan, sorgits de la foscor i arribant per l’horta de Benimàmet, una troupe de ninots zombis començà a esgarrar les teles de l’envelat i a sentir-se convidats a la festa d’alta societat que hi tenia lloc. Moments abans ja havien destrossat una limusina que hi havia aparcada prop de l’envelat, deixant el xofer com un kebab de pollastre, i ara es precipitaven, amb la boca plena d’un líquid negre i llefiscós, sobre els comensals vips allí congregats. El desacato fou considerable, monumental, fins al punt que el blanc envelat prompte restà tot roig de pura sang i víscera, de manera que foren els zombis els qui veritablement es donaren el gran festí. L’endemà el servici municipal de neteja no sabia per on començar... encara que alguns gossos famolencs de l’horta ja s’havien desdejunat a gust.

         L’autoritat competent intentà canviar la versió dels fets de la massacre de Nou Campanar, de qui va responsabilitzar una confusa amalgama de cèl·lules islamistes, immigrants sense papers ressentits i joves antisistema. Amb tot, al llarg del matí se succeïren un rosari de petites carnisseries en diversos punts de la ciutat. En una d’estes, els zombis ninots atacaren els pocs fallers que havien acudit a una despertà i, com que no hi tingueren prou, deixaren els músics convertits en carn picada. En un altre incident, prop de la platja, els zombis caigueren sobre un campionat de truc a l’aire lliure, amb el consegüent caos, vol de naips i esquarterament de membres humans. Al migdia, però, es va disparar la mascletà de la plaça de l’Ajuntament com si res, i els turistes i visitants romanien al sol insensibles a les amenaces, que ells atribuïen a la pintoresca singularitat de la gent del país, donada a la broma i la xafarderia. No degueren pensar igual uns guiris nord-americans que prop de la Ciutat de les Arts i les Ciències es veieren superats per una confraria de zombis. Els guiris creien que era una representació carnavalesca de caire festívol i aplaudiren la versemblança de les disfresses, però, quan els zombis començaren a mossegar amb ràbia, se’ls mudà la cara en un rictus de terror i acabaren amb els cossos destrossats per les dents de les criatures, que, com diria un castís, “s’arrearen una bona fartà”.

         A diferència del que passava amb els zombis de les pel·lícules, els humans atacats pels zombis ninots no es convertien en zombis, sols en un cúmul informe de membres, vísceres i masses sagnants. La raó era simple: els zombis ninots mai no havien sigut humans, sinó uns pobres ninots que ara, per alguna estranya raó, prenien venjança pel trist destí a què havien estat sotmesos durant anys. I per això era molt difícil desactivar-los, encara que ja hi havia algunes ments pensants que des de determinades institucions estaven cercant alguna solució, abans que la desfeta anara a més. S’havia creat una mena de gabinet de crisi, amb participació de les autoritats locals i autonòmiques, la delegació del govern central, policia, exèrcit i servicis secrets, però de moment no trobaven un remei contra una plaga que semblava estendre’s progressivament, com una taca d’oli, per tota la ciutat i el país, ja que també arribaven noticies d’atacs de ninots zombis a altres ciutats valencianes on es plantaven falles. 

         La segona jornada d’Ofrena va començar sense alteracions, fins i tot es pot dir que els incidents cessaren en les primeres hores de la vesprada, mentre el gabinet de crisi preparava un pla d’acció. Però allò que quasi ningú sabia era que centenars de zombis ninots s’estaven concentrant al llit del Túria, des d’on pujaren per diverses rampes per situar-se tot just a la zona de darrere de la Seu i la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats. Els passejants que rodaven per allí s’espantaren d’aquella nombrosa legió d’éssers abominables, però estos ni s’immutaren, més prompte avançaren lents i titubejants entre els carrerons de la ciutat vella fins quasi tocar la zona d’entrada de les comissions falleres. Els altaveus tronaven amb els noms de les falles i les seues falleres majors, l’olor de les roses s’escampava per tot arreu, la multitud de la plaça aplaudia, les televisions informaven des de la plaça, l’emoció dels fallers i falleres deixava una reguera de llàgrimes, i la devoció mariana i valenciana quasi es podia palpar.

            Els zombis es miraven bocabadats l’espectacle i, sobretot, els paralitzava la forta fulgor dels potents focus que il·luminaven la plaça. De sobte, l’actitud dels zombis va canviar. Alguns testimonis afirmen que una de les bandes de música que acompanyava una comissió va decidir, en un exercici d’originalitat, començar a tocar el Valencia en Fallas de Visente Ramires en entrar pel carrer de la Barcella. En eixe moment, els testimonis relaten que els zombis, que fins eixe moment eren éssers de moviments lents i toscos, es convertiren en zombis ràpids i que la seua actitud va mudar radicalment. En escoltar el conegut pasdoble es transformaren en una munió de salvatges criatures plenes de ràbia i furor assassí. Començaren a agitar els braços i arrancaren a la carrera, entrant per diversos accessos a la plaça de la Mare de Déu. Allò fou una matança en tota regla, amb l’agreujant que les televisions de mig món la retransmeteren amb tot luxe d’escabrosos detalls.

         L’horda de ninots zombis entrà com un vertader saqueig a la caça de tot allò que es menejara a la plaça, amb una especial malvolença per les falleres majors. També s’encebaren amb un conegut presentador televisiu, especialitzat en actes festius, a qui en pocs segons reduïren a una mena de gaspatxo manxec sense sofregir. La resta fou inenarrable. Una autèntica orgia de destrucció i violència gratuïta, que deixava un paisatge desolador: caps solts de falleres amb els monyos i la pinta, cistelles de flors esguitades d’intestins rogencs, cossos partits per la meitat, uns saragüells per ací, un jupetí per allà, falleres majors amb la llengua arrancada, rams de flors farcits de mans i peus furiosament mutilats pels zombis delerosos de sang i carnassa. En suma, una triperia de dimensions colossals que, definitivament, va desencadenar el pànic més brutal en la ciutat en festes. 

         Molt ràpidament els esdeveniments foren notícia de portada de tots els informatius, mentre les autoritats ultimaven un pla de resposta ràpida. Especialment, perquè els ninots zombis, després del desenfrenat i bàrbar festí de l’Ofrena, s’havien escampat pels barris cèntrics, fent una autèntica massacre allà per on passaven. Els habitants de l’urbs, inclosos els fallers i falleres, havien pegat a fugir abandonat-ho tot, buscant vies d’escapament al camp o a la perifèria, i els embossos encara complicaren més la situació. S’acostava la nit de la cremà de les falles i la confusió era total. Les forces vives ho constataven i acceleraven les gestions per a buscar una via de solució. Per fi trobaren un pla.

         El pla l’havia suggerit la mare de la fallera major, que no volia que la seua filla acabara el seu regnat de manera tan poc brillant, i encara tenia el somni que la seua xica poguera vessar unes llagrimetes a la balconada de l’Ajuntament, si fóra possible amb un primer pla de la televisió autonòmica, que potser li obriria algunes portes, ja que xiqueta estava farta de repetir per tercera vegada el primer curs d’odontologia en la universitat. La mare tenia certs misteriosos contactes, que ara no ve al cas detallar, amb esferes diplomàtiques nord-americanes, i prompte el pla va anar prenent forma. Era ben sabut que l’exèrcit ianqui tenia un ampli estoc de bombes incendiàries de napalm en diversos magatzems secrets, alguns dels quals situats en les bases militars que els Estats Units tenien a Espanya. La idea era senzilla: carregar helicòpters de l’exèrcit espanyol amb les bombes de napalm nord-americà, concentrar els zombis ninots a la plaça de l’Ajuntament a l’hora de la cremà de la falla i atacar-los per aire fins a reduir-los a cendres. A les altres ciutats i pobles afectats també s’adoptaria el mateix pla, acoblant-lo a les dimensions del problema. Només hi havia un xicotet contratemps: els zombis eren centenars, però per a atraure’ls al parany caldria usar algun tipus de reclam viu. Prompte es rebutjà la idea d’utilitzar els animals del Bioparc, atés el dany que això causaria al turisme de la capital, raó per la qual, i sabent que calia eixe sacrifici, es va decidir atraure cap a la plaça tots els guiris despistats que pul·lularen pel centre, entestats encara com estaven que tota la gresca dels zombis era un carnaval d’allò més original.

          Això fou, com quasi tot a València, una qüestió de “pensat i fet”. Amb un prodigi de coordinació burocràtica, en poc de temps l’Operació Cremà, que fou com es va batejar el dispositiu de seguretat, estigué en marxa. Es va buidar el centre de població indígena i fallera, i només hi quedaren els guiris bevent cervesa de barril i gintònic de garrafó. La resta fou més fàcil del que semblava. Un cotxe ornamentat amb senyeres llençava alegres missatges per megafonia, atraient els guiris cap a la plaça de l’Ajuntament, prometent-los beguda de qualitat gratis, com a homenatge de la ciutat a tan distingida concurrència, i mentrestant, per fer-los més atractiva la marxa, els anava llançant petits kits d’orxata i fartons, que els guiris arreplegaven com si fóra or, delerosos de degustar una altra de les peculiaritats gastronòmiques valencianes.

         L’operatiu de seguretat ja estava ultimat. Els guiris ja entraven a la plaça, mentre els zombis, que estaven rossegant ossos i monyons a la zona del Pilar, molt prompte oloraren la sang fresca. Hi arribaren, com no podia ser d’altra manera, pel carrer de la Sang i, una volta a la plaça, i a la vista de tant de guiri fent l’imbècil, la multitud de zombis s’enfurismà especialment, atacant-los sense pietat, fins al punt que en pocs minuts estaven reduint els incautes guiris a una salsa informe i apegalosa. No hi havia temps a perdre. Algú de l’autoritat competent donà l’ordre i pels altaveus de la plaça començà a sonar el Valencia en Fallas de Visente Ramires. Era el senyal. Els zombis encara s’enrabiaren més, destrossant cruelment el que quedava de les seus víctimes, però per l’horitzó també aparegué una esquadrilla d’helicòpters Apache carregats de napalm fins als nassos. I així, al ritme de la valenciana cançó de Ramires, els helicòpters s’acostaren en formació al centre de la plaça, i mentre la fallera major encenia la metxa de la cremà de la falla de l’Ajuntament, protegida per una placa especial de metacrilat ignífug transparent, cortesia de la Cambra de Comerç, els helicòpters llançaren la seua incendiària càrrega sobre els zombis i allò fou un autèntic infern. Alguns ni tan sols sentien les cames.

         La falla cremant-se no importava, ja que les explosions de napalm havien fet diana i els pobres ninots zombis sucumbien entre espasmes i renecs, cremant-se una vegada més, amb una agitació de cames i braços, i les boques encara mossegant a l’aire. En pocs moments la plaça havia sigut arrasada; la falla, cremada i els ninots zombis, convertits en cendres, que el servici municipal de neteja recollí de seguida i va abocar a la mar en un discret operatiu sense cobertura mediàtica. Veritablement, allò havia sigut la Nit de la Cremà més espectacular, i la ciutat tota ho va celebrar. Per fi s’havien pogut lliurar del malson i ara València podia tornar a ser capdavantera mundial. Ràpidament, i per no perdre quota de mercat, l’autoritat competent va pensar a muntar un parc temàtic sobre els zombis fallers, que serien realitzats, a grandària natural, pels artistes fallers, glòria de la terreta, i que de segur atrauria un turisme de qualitat que faria que el progrés, la innovació, l’excel·lència i l’emprenedorisme feren de València una ciutat amb veritable projecció global. El vell eslògan encara funcionava i València “anava a més”.

 

Gil-Manuel Hernàndez i Martí