La desaparició de la vella cultura fallera

Sabut és que la festa de les falles, tot i ser un producte de la modernitat, enfonsa les seues arrels en el món de la societat urbana tradicional i, més concretament, en l’univers carnavalesc d’una cultura popular satírica, desimbolta i incòmoda amb el poder. Tanmateix, també és coneguda la llarga història de la domesticació d’eixe caràcter primigeni faller, la culminació de la qual és l’aigualida festa actual, amb unes falles generalment dòcils amb els poderosos i una capacitat crítica greument erosionada.

Amb tot, més enllà d’aquest procés, voldríem ací subratllar un altre de paral·lel i igualment preocupant, però que difícilment té avui en dia possibilitats de reversió. Ens referim a la paulatina desaparició de la vella cultura fallera, tremendament accelerada a partir dels anys seixanta, tot coincidint amb el desenvolupament quantitatiu de la festa, la seua projecció turística i la seua progressiva massificació. Just en els anys que més falles apareixien, acoblant-se al ritme de l’expansió urbana de València, quan els dirigents de la festa cantaven triomfalistament les gran xifres falleres i aquestes eren declarades festes d’interès internacional, començaren a aparèixer uns símptomes que, tot i els estralls del franquisme en la festa, eren encara escassos amb anterioritat a eixes dates. Però la modernització integral de la societat valenciana i el desarrollismo, amb el seu seguit de moviments migratoris, la castellanització galopant i la proliferació embogida i caòtica de barris d’extrarradi despersonalitzats, anaren poc a poc creant una erosió que a hores d’ara podem qualificar com màxima.

Però quina era eixa vella cultura fallera de que parlem? Doncs era, bàsicament, una cultura feta en valencià, procedent de la pròpia tradició de les festes populars valencianes, que es parlava i vivia en els carrers i casals, en la redacció de llibrets, en els versos dels cadafals, en les juntes dels improvisats casals, un valencià del carrer i de l’horta en el qual tot el món s’expressava. Era, a més, una cultura de l’acudit punyent, de la sàtira intel·ligent, també de la sal grossa i el jeroglífic, dels dobles sentits i el xisme del carrer, una cultura que eludia les censures i creava una complicitat entre veïns i fallers avui pràcticament perduda. Aquella senzilla cultura fallera no sabia encara de ortodòxies, figures intocables i pretensions de projecció personal a costa de la falla. Era encara la cultura d’una festa propera, casolana, reduïda, quasi de poble, de barri, d’escaleta. Era possible resseguir-la en les pàgines de l’històric Pensat i Fet o El Turista Fallero, assaborir-la en les revetlles dels dies de Falles, tastar-la en les bunyoleries de veritat, ensumar-la en la flaire de les despertades o sentir-la en les martellades artesanals d’eixes nits màgiques on hom s’alçava il·lusionat i contemplava la falla plantada.

La vella cultura fallera permetia l’espontaneïtat dels xiquets creant les seues pròpies comissions i construint les seues pròpies falles. Era una cultura de transmissió oral i de vida al carrer o al cafetí, una cultura molt local, aliena encara als mitjans de comunicació de masses moderns, entroncada encara amb l’arrel lúdica del carnaval i les auques, les festes de carrer i el coneixement prese cial entre les persones. Seria ingenu deixarse’n dur només per la nostàlgia, perquè també aquella era la cultura d’unes festes, les falleres, quasi desconegudes, familiars, que poc a poc començaven a projectar-se en la ciutat i el país. Després, la gran onada modernitzadora ho anà arrossegant lentament, creant una nova cultura fallera, marcada per la crisi generacional de les comissions, la búsqueda de referents culturals procedents de la indústria de la cultura de masses, la pèrdua del valencià com a llengua d’ús quotidià, la mercantilització de la festa, l’endolçiment de la sàtira dels monuments i, sobretot, l’oblit generalitzat dels antics referents veïnals, artístics, literaris. Encara que d’un temps a esta part moltes comissions intenten commemorar els seus aniversaris amb més o menys fortuna, l’oblit del que va ser una cultura viva està present, i potser només poden recuperar alguns brins de memòria del que fou i ja no és, mentre la festa s’endinsa en un segle ple d’incerteses.

Gil-Manuel Hernàndez i Josep Lluís Marín

[publicat originalment el 5 de maig de 2006]