Les Falles: un descontrol controlat

La tesi que volem sostindre en aquest text és que la festa de les Falles, com en general les grans festes urbanes, ha experimentat un llarg i inacabat procés articulat al voltant de dos eixos: d’una banda la moderació, quan no la neutralització, dels seus aspectes transgressors; d’altra banda, una estratègia de racionalització de llarg abast que poc a poc ha anat invadint més aspectes de la festa.

Pel que fa a la minimització de la transgressió, la censura i la repressió directes, o en temps més recents, l’autocensura i el foment de falles cada cop més “blanques” i inofensives, constitueixen exemples ben pregons. Tanmateix, la tasca de llevar càrrega satírica i transgressora a unes festes de tradició carnestolenca què, com les Falles, nasqueren com a manifestació crítica i irreverent de la cultura popular valenciana, no s’hauria pogut completar sense el projecte paral·lel, igualment potenciat per la burgesia i les classes dominants locals, consistent en racionalitzar la festa sota l’argument de la modernitat i l’exaltació festivo-identitària.

D’aquest procés de racionalització formen part, de fet, totes les normatives i decrets tendents a limitar l’ús festiu de la pólvora en la segona meitat del XIX, tant en les Falles com sobretot en festes populars com la Pasqua, sant Vicent, Mare de Déu dels Desemparats o Carnestoltes. Pel que fa a les Falles, les polítiques orientades a afavorir els premis i la falla "artística" no s’han d’entendre sinó com a polítiques burgeses de contenció racional dels ímpetus festius de les classes inferiors. Aquesta estratègia s'incrementaria a partir dels anys vint, i molt especialment als anys del franquisme. Amb tot, i per davall dels diversos règims polítics (Monarquia, República, Dictadura, Monarquia constitucional), cal insistir en que sempre hi és present un projecte de racionalització, el qual és comú a l'Occident de la Revolució Industrial i del capitalisme. No oblidem que la racionalitat instrumental és una de les essències del capitalisme, i racionalitat va a ser la recepta per a controlar i domesticar la festa popular, que com sabem es tracta d’una activitat expressiva que en principi podria resultar disfuncional al sistema. En el cas de les Falles, aquest llarg procés de racionalització se manifesta en els següents trets:

1. Competitivitat reglamentada: es tracta de fomentar la competitivitat institucionalitzada mitjançant l’ham de la proliferació de premis, concursos i distincions: dins aquest lògica s’han d’interpretar els concursos de falles, de teatre, de presentacions, esportius, de play-backs, de Corts d'Honor i FMV, de "qualsevol activitat", la concessió de "recompenses" oficials i internes de les comissions o les reglamentacions de l'Exposició del Ninot. Mitjançant la competitivitat reglamentada, que pressuposa jurats més o menys especialitzats i uns criteris valoradors ideològicament conformats d’acord amb el projecte burgés de dominació, es modela el gust preferit i s’imposen cànons estètics i artístics.

2. Organització burocràtica: consisteix en la institucionalització, reglamentació i organització de la festa: creació de la JCF i juntes locals, dels congressos i reglaments fallers, de les seccions falleres, dels sectors, les agrupacions i, més recentment, les federacions. L’organització burocràtica, amb capacitat normativa (ens diu com ha de d’"organitzar-se” la festa) i punitiva-sancionadora (seccions d’incidències, possibilitat de dissoldre comissions, marginació dissuasòria de dissidents...) serveix per a enquadrar els fallers i visualitzar estructures de poder tendents a pressionar sobre els intents de transgressió o llibertat festiva.

3. Regulació ritual: fa referència al control, organització i distribució racionalitzada dels festejos (creació d'una Setmana Fallera i d'un programa"oficial" de festejos). De fet, avui en dia, els actes oficials i els seus assistents, gaudeixen d'un gran predicament i seguiment mediàtic, un seguiment que, almenys pel que fa a la ciutat de València, es caracteritza per la deferència cap al poder i la sacralització dels festejos més acostats a una visió “d’ordre” (Ofrena, Proclamacions de falleres, repartiment de premis).

4. Funcionalitat econòmica: no basta fer festa, sinó cal que la festa siga econòmicament rendible per a potenciar la seua funcionalitat sistèmica: esponsorització galopant per part d’empreses grans i corporacions multinacionals, centralitat creixent de la publicitat explícita i encoberta, turistització dels festejos, proliferació de negocis arran de la festa, emergència de "pseudonegocis" de certs "fallers carismàtics" i amb poder, interessos dels mitjans de comunicació comercial. De fet, i com ha passat amb el món de l’esport, el sector simbòlica i materialment més influent de la festa (Secció Especial) s’ha convertit en una maquinària econòmica fundada en criteris empresarials de rendibilitat i màrqueting promocional.

5. Funcionalitat político-ideològica: les festes, i també les Falles, són presentades com una asèptica vàlvula d'escapament (cada vegada més políticament correcta i més mediatitzada per l'expectativa del premi i el reconeixement social) de les tensions socials, precisament per fer veure la necessitat racional de l'ordre establert: "tolerem i fomentem la festa - determinada festa - perquè el que realment importa és l'ordre econòmico-social no festiu".

Es podríem estendre més sobre aquestes qüestions, però el més rellevant a destacar és que el procés de racionalització continua fent via i manifestant-se en casos aparentment secundaris. Un bon exemple el constitueix el creixent retall de l'activitat pirotècnica popular (cordaes, mascletades, castells, despertades), ara sota l’argument de la seguretat. De fet, en les societats modernes de la conca del mediterrani, l'ús incontrolat de la pólvora és encara un dels pocs reductes (amb independència del seu ús inconscient, no tant pels fallers, com pels no fallers) per a la subversió festiva. No està de més recordar que el sistema tolera o potencia el soroll dels ritmes laborals i productius (que contaminen acústicament la vida quotidiana de les ciutats), però no tolera i posa límits als sorolls no funcionals, no racionals, (traques, clàxons, soroll de pubs i bars, revetles nocturnes al carrer). És clar què, vista la cosa des de l'òptica capitalista de la racionalitat instrumental i productiva (cal descansar per a poder treballar i així poder consumir) la pólvora és un soroll políticament incorrecte, i sota l'excusa aparentment neutra de la seguretat (quina seguretat? cal reprimir la pirotècnia popular però no l'armamentisme, el tràfic abusiu ni les centrals nuclears?), es retalla l'expressivitat festiva. El de la pirotècnia, ja ho hem dit, és sols un dels exemples de la racionalització festiva, un tendència social de fons que afecta al conjunt de les societats modernes avançades i davant la qual les festes populars es troben cada vegada més indefenses.

Gil-Manuel Hernández i Martí

[publicat originalment el 9 de maig de 2006]