dimecres, 15 de novembre del 2006

Materialitat i immaterialitat en l'art faller


Al marge de quin siga el cànon estètic dominant en l’art faller, hi ha una qüestió que sol ser normalment passada per alt en la crítica especialitzada del cadafals, una qüestió que de tan evident arriba a ser invisible, per la senzilla raó de que en l’univers faller pràcticament tot el món dona per acceptat que les falles valen més o menys, en funció del volum de treball visible al carrer.


Dit d’una altra manera, les falles es valoren segons un criteri de materialitat, ignorant-se els valors immaterials que l’obra implica. Esta circumstància és molt evident quan parlem de falles de secció especial o seccions altes, però serveix per a totes les categories. La mesura del valor és allò que es veu i es toca, i dintre d’este criteri s’apliquen models estètics consagrats entre els fallers, com el tipus d’acabat pictòric, d’escatat, de composició, de coronament, d’“esquena” del monument o de “enginy i gràcia”. Però, insistim, sempre donant per vàlid que la materialitat de l’obra fallera és allò que compta. Una materialitat que té la seua màxima expressió en l’alçada, volumetria i quantitat de ninots del monument. És dir, una materialitat que és equivalent a la monumentalitat. A partir d’este criteri es calculen costos en hores, materials, personal i dinés: el que ha costat el modelatge, la pintura, la fusteria, l’encaixament de les peces, la pròpia plantà, i de la suma de tots eixos factors ix el valor total de la falla, que resulta del cost de materialitat més l’adaptació al paradigma artístic considerat com a “autènticament faller”.


Tanmateix, l’aspecte immaterial de la creació fallera sol passar desapercebut, i rarament es té en compte en el veredicte dels jurats. Dit aspecte immaterial és encara més oblidat en els casos dels artistes o creadors que pretenen, amb obres senzilles, d’estètica avantguardista o no monumentalista, que es reconega una dimensió que sí es reconeguda en altres esferes de l’art: el treball immaterial. Amb el cost d’immaterialitat ens referim a les hores i esforsos que l’artista necessita per parir el gros de la falla, a l’originalitat, a la tasca d’investigació, reflexió, documentació i experimentació amb formes, materials, idees o conceptes. Encara recorde el cas paradigmàtic d’Alfred Ruiz, un artista capaç de passar-se setmanes senceres al seu taller buit reflexionant sobre la falla que faria, i quan alguns visitants contemplaven després el resultat en el carrer afirmaven que el cadafal valia molt menys que el preu declarat perquè no es veia volum. Eixe és un exemple del que comente, però és un exemple vàlid també per a propostes recents d’altres artistes, als quals sols es jutja pel criteri materialista de “falles a pes”. De fet, sovint se senten comentaris despectius, a propòsit de les falles considerades “innovadores”, acusant als seus creadors de limitar-se a jugar amb "cubs i boles de suro", una pràctica que es considera una presa de pel per al “faller entès”.


Certament no existeixen paràmetres quantitatius específics per mesurar el treball invisible, però una cosa és que açò siga cert i un altra que ni tant sols se sospite este treball en les falles amb pretensió artística. Però és que no sols no se sospita este treball sinó que es nega i de vegades, com en el cas esmentat d’Alfred Ruiz, arriba a considerar-se com a demèrit de l’artista. Eixe treball immaterial és aquell que els deformats ulls de la majoria de fallers – i caldria afegir dels valencians en general – no saben o volen veure en les propostes artístiques falleres. Novament, allò que funciona en altres arts, com el cinema, la pintura, l’escultura o l’arquitectura, no és admès en eixa art híbrida que és la falla. La raó de fons és la mateixa que fa que els premis a les falles, tal i com estan hui concebuts, no tinguem el més mínim sentit artístic, ja que estan subordinats a la lògica fallera que fa que el premi siga un simple passaport per a la desfilada cèntrica, autèntic premi per a la comissió. En eixe sentit, el que acaben de catalogar com a “lògica fallera “ és en realitat un eufemisme per a designar la “lògica festera”, absolutament aliena a les preocupacions i problemes dels veritables artistes de falles.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

[publicat originalment el 10 de setembre de 2006]

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Re: Materialitat i immaterialitat en l'art faller

Aixina es , llastimosament , estimat Gilman.
Aplegat a la conclusió del que he vist ultimament en les "grans falles" de que estan sobrevalorades i a l´inversa , eixes falletes que donen el motiu que jo i una gran part de gent estan contrariament infravalorades , quan reialment el que tenim davant el considerem verdader art , un art que en els grans pintors de les grans i portentosses subastes de les mes grans galeries si que veuen i que la majoria son incapaÇos de donarli el mateix valor a les falles , a lo inmaterial , a l´art , a l´art efimer.
Cosses de fallers.
Puc parlar de la meva falla?....jajaja.Un abraÇ.

[publicat originalment el 13 de setembre de 2006]

Anònim ha dit...

Pronto dejarán de existir las fallas

porque de ello se encargarán los ciudadanos antifalleros de la misma Valencia ciudad . 600.000 antifalleros contra 100.000 falleros .
Quién ganará ? .
La mayoría manda según la democracia, pero los falleros sólo son fascistas que imponen su fiesta a todos, apelando a qué ?, qué demonios son las fallas ? ... ruido, ruido, ruido, ruido, ruido, ...

Libertad para andar sin petardos, libertad para conducir y trabajar sin dar mil vueltas .

[publicat originalment el 15 d'octubre de 2006]

Anònim ha dit...

A GILMAN DE ANTIFALLER DECLARAT

De acuerdo ! .
Eliminaré aquellas palabras que puedan ser consideradas como insultos a colectivos ( nunca han sido a personas en concreto ) .
De hecho, me propongo abrir un diálogo sobre si las fallas actuales son realmente una fiesta o más bien el mayor barullo que pueda vivir una ciudad, sólo por detras de los atentados del 11-S en Nueva York o los del 11-M en Madrid, que supongo que debieron de ser más impactantes para aquellas ciudades que incluso las fallas .
Ahora usaremos solo las buenas palabras, unidas a las razones y a los argumentos, dicho de otra forma, usaremos el cerebro, y dejaremos de un lado los sentimientos, el corazón .
Primero empezaré siendo yo solo el que escriba, no creo necesario inundar el foro con 2 docenas de personas más con las mismas ideas .
Segundo, pido disculpas de antemano porque usaré sólo el castellano, ya que es mi idioma paterno ( el valenciano es materno ), y en la época en que recibí la enseñanza, sólo se instruía en castellano . El valenciano tuve que aprender a escribirlo después de muerto Franco, con mis propios medios, y como pudiera ser que cometiera algún error ortográfico, prefiero no arriesgarme a que me llamen "antivalenciano" por un acento grave en lugar de uno agudo .
Tercero, he observado que los mensajes están limitados en tamaño, así que con su permiso, usaré 2 ó 3 mensajes si es necesario, y además de exponer mis teorías y mi experiencia, trataré de ceñirme también al tema del que trate cada "post" .

[publicat originalment el 21 d'octubre de 2006]