Les dues elits i les falles

Un dels llocs comuns dels discursos sobre les Falles és l'afirmació de que aquestes les fa el poble. Ara bé, el concepte de poble està molt sofert, i pel que fa al perfil sociològic dels fallers i falleres seria més adient assenyalar que el col·lectiu faller està integrat fonamentalment per grups de classe mitja, nivell cultural mitjà-baix, ocupació majoritària en el sector serveis i lleuger predomini de les comarques sobre el cap i casal. Per tant, l'ús i abús del "poble" com a subjecte social artífex de les falles respon a diversos interessos ideològics que formulen les diverses del fenomen faller.

És per això que cal prestar atenció no sols als discursos contraposats sobre les Falles com als seus emissors. I ací on es pot parlar de dues elits ben diferenciades que articulen sengles interpretacions de la festa fallera. D'una banda trobem a una elit de caire econòmic i social, ideològicament conservadora. que pertany als estrats més alts de la societat. Aquesta elit veu les Falles com una festa vulgar, fins i tot carrinclona, una festa que és el regne de les passions populars, on manca el bon gust i la cultura refinada, terreny de masses grises i divertiments grotescos. Els membres d'aquesta elit tenen dues eixides; o anar-se'n a esquiar o de vacances als seus vedats particulars, o participar en les Falles d'una forma peculiar: intentant reproduir el seu predomini social a través de la festa. A tal efecte es munten els més selectes paradors i s'organitzen els més exclusius actes en comissions no menys exclusives, on les classes altes proveeixen de falleres majors, fallers d'honor i algun que altre president. En altres casos, els nouvinguts a l'elit econòmica intenten captar prestigi i fama mitjançant l'entrada triumfal en la festa per la senda del gegantisme monumentalisme i el mercantilisme aclaparador. L'Eixample valencià o les noves zones urbanes d'alt estànding un bon exemple d'aquesta forma de viure la festa, que en realitat gira l'esquena a la vessant popular i se n'aprofita sols dels seus avantatges com a plataforma mediàtica i ressonador social. Així doncs, l'elit sòcio-econòmica rebutja el gros de la festa fallera com a forma de distinció sòcio-cultural de les masses i les classes mitjanes, però n'accepta una part d'ella, reconfigurada al seu gust i objectius de classe.

D'altra banda existeix una elit intel·lectual, posicionada ideològicament en l'esquerra i en determinats sectors nacionalistes, que generalment valora negativament les Falles. Segons aquesta lectura les Falles són una festa no popular, tancada, dominada pel més reaccionari de la societat, expressió del conservadorisme i el blaverisme més recalcitrant, totalment alienada i decididament vulgar. Els defensors d'aquesta postura, en nom d'una exquisida racionalitat progressista estil gauche divine, en nom d'una pretesa visió crítica del món i d'un molt particular concepte del que hauria de ser la cultura popular, tampoc solen quedar-se per Falles. Com que aquestes són identificades amb la coentor i la horterada, antinomies del bon gust progressista, la solució es “fugir”, cosa que es defensa amb orgull, per a diferenciar-se dels “incults”, i aprofitar per a fer vacances o lliurar-se a la “vertadera” cultura, procurant de no barrejar-se -ni contaminar-se- amb la pesta-festa del carrer. Això no obstant, alguns representants d'aquesta elit intel·lectual es queden i aposten per renovar la festa, davant l'escepticisme i incomprensió dels companys d'elit i el menyspreu i prevenció dels sectors conservadors, que sospiten d'ells per “rojos i catalanistes”.

En qualsevol cas la paradoxa és que tant l'elit econòmica com la intel·lectual, per raons i principis diferents, acaben coincidint en un mateix comportament: no participar plenament en la festa. Uns perquè no es barregen amb qualsevol i pretenen preservar el seu alt estatus, participant sols d'una determinada manera que ressalte simbòlicament tal estatus; els altres perquè desapareixen de l'escena quotidiana quan la realitat fallera es revela massa incòmoda per a certs prejudicis ideològics progressistes. Al remat la qüestió és que les dues elits acaben rebutjant una festa què, amb totes les seues contradiccions, es revela, es vullga o no, com una expressió de cultura popular, encara que amb diferents nivells i formes distintes de participació: la dels fallers, la dels turistes, la dels ciutadans, la dels artistes, la dels espectadors. Una popularitat tan complexa i plena de matisos que desafia dogmes, interpretacions esquemàtiques i voluntarismes diversos. És per això què, més enllà dels tòpics de tota mena, la festa fallera sols pot ser interpretada des de la seua vivència, és a dir, des de dins, sense apriorismes elitistes, per tal de captar la innata pluralitat que la caracteritza, tot i les aparences. Sols amb la implicació, doncs, es pot ser subjecte actiu en la festa, en qualsevol festa, i transformar-la en una direcció de progrés i obertura.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí