dilluns, 11 de desembre del 2006

Microfalles




En el món corren temps de mercantilisme, d’espectacularitat, de gegantisme cultural de masses i de consum de productes que aviat resten obsolets, ornats només per una efímera fama, la que proporcionen els mitjans de comunicació què ràpidament canvien d’objectiu. En este context les falles han accentuat el seu perfil de mercaderies de ràpid consum, convertint-se en una mena de falles-food, que resulten fàcilment ingeribles i sense massa problemes de digestió. Els ciutadans han de passar ràpidament per elles, sobretot per les d’especial, per fer més caixa, raó per la qual han de contenir missatges simples subjectes a una estètica no agressiva, còmoda de mirar, que no altere els pensaments, que no presente dubtes, que no incomode a ningú. Així, es consolida una falla de consum ràpid, que potser siga tan gran com menuda, però insubstancial a la fi.

A més a més, sobre la gran massa de falles en sèrie semblen destacar les falles enormes, que busquen destacar justament per la seua grandària, per la seua monumentalitat, que sovint és proporcional a una escassa preocupació pels continguts crítics. Doncs be, front a aquest dos tipus de falles, la falla-pack o falla modular estàndard, i la falla-espectacle gegantesca, caldria reivindicar un tercer tipus de falla que en els darrers anys alguns artistes, com ara Víctor Valero, Marisa Falcó i Paco Pellicer o Rafa Ferrando, o comissions com Murillo-Palomar, Universitat Vella, Càdis-Rector Femenia o Arrancapins, entre d’altres, han conreat en places modestes però plenes d’història: ens referim a les que podríem anomenar “microfalles”. La microfalla es diferencia de la falla estàndard i de la falla gegant per dos trets essencials: en primer lloc, perquè amb baixos pressupostos fa falles dignes però menudes de dimensions, un poc rescatant l’esperit de les primeres falletes de placeta i portal; en segon lloc perquè aquestes falles tenen un alt contingut satíric, paròdic i crític, que són les tres condicions de la falla clàssica, molt lluny d’eixa succedani modern de l’”enginy i gràcia”. Potser aquestes falles no obtenen grans premis, però sí són molt visitades i valorades per les respectives comissions, sobretot perquè, com passa en barris amb problemes urbans, eixes falles poden servir per denunciar i reivindicar, pràctica que les falles estàndard i les falles gegant quasi han abandonat per complet.

D’altra banda les microfalles presenten una tercera virtut: són cadafals sostenibles – econòmica i ecològicament – i a més estan dissenyats per a una dimensió humana, és a dir, son deliberadament menuts per a acostar-se més a l’alçada de les persones i les seues inquietuds. Paral·lament, també existeixen les microfalles infantils, que reuneixen les mateixes virtuts i les augmenten perquè solen ser veritablement infantils, és dir, acostades a l’univers i cosmovisió dels més menuts. Irònicament, les grans falles infantils s’han transformat en macrofalles infantils, el preu de les quals desborda la quantia de les falles grans més modestes, a més de confondre el concepte de falla amb el concepte de iman atractor de ninotets de tota mena, en un totum revolutum on al remat només es distingeix una mena de bola envoltada de figuretes sense massa trellat. En tot cas, en el tema de les microfalles torna a evidenciar-se una “veritat incòmoda”, que no per real deixa de ser sistemàticament ignorada per la major part del món faller: tota estètica implica ideologia, o dit d’una altra manera, la forma, l‘estil i el disseny mai no són neutres i la pròpia negació d’esta veritat la confirma, en pressuposar una ideologia subjacent de presumpta apolicitisme, que com tots els apoliticismes implica un profund conservadorisme i immobilisme.

Així i tot, les microfalles estan en el carrer, cada any amb més força, silenciades, obviades, desplaçades a l’oblit mediàtic, però constitueixen una saludable iniciativa que en uns temps on només val allò gran, espectacular i rendible, mostren la cara més creativa d’una festa que mai hagué de caure en el conformisme i la vacuïtat.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí