diumenge, 22 de desembre del 2013

La tradició de la cremà


Les Falles foren en els seus inicis un festeig més dins de la festivitat dedicada a Sant Josep que organitzaven els veïns. Almenys des de l’any 1740, data del primer document que parla de la nostra festa, els col·lectius veïnals d’alguns carrers i places de la ciutat de València plantaven les falles durant la matinada del 17 al 18 de març, i les cremaven quan el sol es ponia, que normalment en eixa època de l’any era a les huit de la vesprada. D’esta manera, les falles només estaven alçades tot el dia 18 de març i els actes realitzats per la comissió fallera formada a l’efecte (despertà, cercavila i concerts de bandes de música) tenien lloc al llarg d’eixe mateix dia. Per este motiu, este festeig rebia el nom de falles de la vespra de Sant Josep, confirmant el refrany valencià que diu “De la festa, la vespra”.

Esta pràctica prompte començà a patir una metamorfosi que durà dos dècades. En l’any 1871 s’inicia este procés, ja que una de les falles projectades, la de la plaça de bous (promoguda per l’empresa privada que la gestionava eixe any), decidix de manera unilateral canviar el dia de la plantà i cremà al diumenge 19 per ser festiu i així atraure més valencians i forasters que pogueren pagar per entrar a vore la falla i participar en els actes programats. La resta de falles plantades eixe any continuaren la tradició de la cremà el dia 18.

Cremà de la falla Na Jordana-Burjassot de 1888. Quadre de Manuel Sigüenza


Este experiment de traslladar la cremà es va posar en pràctica almenys huit dels vint anys que seguiren a este primer, aplicant diferent casuística segons el context, però sense que curiosament tornara a coincidir el 19 en diumenge. El vent i la pluja va fer que almenys dos falles de les plantades en l'any 1873 es cremaren el 19, mentre que en 1874 i 1891 totes les falles van haver de romandre ambdós dies per la mateixa causa. La resta d’anys són només casos aïllats dins de la tònica general que una falla estiguera plantada un dia més, com en 1875, 1881, 1880, 1884 i 1887.

Esta pràctica intermitent d’ampliar un dia de festa propicià que a partir de l’any 1892 totes les falles es plantaren el 18 i es cremaren el 19, trencant definitivament una pràctica fallera que estigué vigent durant més de segle i mig. A partir d’eixe any s’establí un nou costum, el que hem conegut fins ara, i que ens dura, de moment, 120 anys, prou menys que l’anterior i original.
 
* Fragment de l'article publicat per Josep Lluís Marín i Javier Mozas al llibret de la comissió fallera de Els Lleons-Poeta Mas i Ros (2013).

dijous, 28 de novembre del 2013

La primera falla coneguda?

En algunes pàgines web podem llegir que la primera falla es va plantar l’any 1797 a la plaça del Mercat Central: una reproducció del Colós de Rodes, una de les set meravelles del món antic. De fet, la Falla del Mercat Central, que actualment té el número 1 del cens de comissions de València, diu que és continuadora d’aquells que van plantar esta figura.
 
En realitat, segons conten les cròniques de l’època, esta reproducció en cartó pedra i fusta del Colós de Rodes (pintada en color bronze i amb una alçària de 16 metres) es va alçar dins dels actes i festejos celebrats al cap i casal per a commemorar la beatificació de Joan de Ribera, i només va estar exposada els dies 26, 27, 28 i 29 d’agost, després dels quals va ser desmuntada.


 
És a dir, que ni es plantà en març, ni el marc de la festa de Sant Josep, ni, molt menys encara, es va cremar. Per tant, difícilment podem aplicar a esta figura el nom de falla (paraula que originàriament tenia el significat de ‘foguera’). El colós que ens ocupa es tractava d’una de tantes figures grans que s’erigien a la ciutat de València amb motiu d’alguna celebració. A tall d’exemple, recordem algunes de les figures abillades de llauradors que, ja més modernament, sufragaren es comerciants del carrer de Sant Vicent amb motiu de la Fira de Juliol, com ara el Tio Nelo (1900) o la parella Nelet i Quiqueta (1904).

Pel que fa als encarregats de sufragar-ne la construcció del colós, la documentació que es conserva en l’Arxiu Històric Municipal de l’Ajuntament de València diu que va ser el cos de botiguers d’espècies de la ciutat qui la va pagar. En realitat, la primera referència que es conserva en la premsa d’una falla plantada a la plaça del Mercat és de l’any 1864. I la següent, del 1872. Per tant, és difícil establir que hi ha un continuïtat entre la comissió formada pels botiguers de 1797 (que, en tot cas, no van plantar una falla) i la posterior Falla del Comerç, ja de final del segle xix.

 
De moment (fins que aparega nova documentació) la plaça del Negret (abans plaça de Calatrava) és el lloc més antic identificat on encara continuen plantant-se falles, l’any 1849, tot i que, com passa en totes les comissions de falla de l’època, no hi ha hagut una continuïtat total de l’activitat fallera en este emplaçament.
 
* Fragment de l'article publicat per Josep Lluís Marín i Javier Mozas al llibret de la comissió fallera de Els Lleons-Poeta Mas i Ros (2013).

dissabte, 26 d’octubre del 2013

Aniversaris de comissions


Hi ha dos factors per a considerar alguns aniversaris fallers com a enganys. El primer, que els col·lectius festers no s’han preocupat de conservar la seua pròpia documentació, la seua memòria històrica, i per tant això pot provocar que les comissions més antigues hagen de reconstruir la seua història (sobretot la fase inicial) anant a cegues.

I en segon lloc, quan es tracta de commemorar un aniversari, les comissions falleres celebren totes les varietats possibles: la primera falla plantada a l’encreuament, la primera falla de la demarcació, la primera falla de la comissió actual, la primera falla en la secció especial, la primera falla que guanyà el primer premi... A estes celebracions s’han sumat sobretot les comissions d’especial com ara Plaça de Na Jordana, Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal, Plaça del Pilar o Exposició.

Però, quan hi ha diners pel mig, com és el cas de les subvencions municipals, les comissions falleres estan disposades a modificar lleugerament la seua història per poder cobrar eixa subvenció. A falta d’una investigació seriosa, han triat les dades que més els interessava per a celebrar un aniversari.

Exemples curiosos en tenim en el llibret del 125 aniversari que la comissió Cervantes-Pare Jofré publicà en 2003, però que s’apropià erròniament diverses falles plantades en la veïna demarcació d’Espartero-Pare Jofré. També la comissió Dalt-Sant Tomàs publicà en 2006 un llibre que celebrava un suposat 150 aniversari de la primera falla plantada, quan en realitat els inicis foren comuns amb la veïna de la Plaça de Mossén Sorell, i s’independitzà en 1918 (segons diferents referències que ells mateixos han publicat). O el més impactant de la Plaça del Mercat Central, que asseguren que plantaren en 1797. Hauria sigut veritat sinó fóra perquè es plantà al mes de juny (no al març), amb motiu de la beatificació de Joan de Ribera (no la vespra de Sant Josep), i es desmuntà en acabar les festes (no es cremà).

Tot el contrari ha passat a altres comissions, que han trobat una data fundacional més antiga gràcies a investigacions més serioses: són els casos de la plaça del Mercat de Russafa (de 1928 a 1881), plaça del Doctor Collado (de 1911 a 1869), Sant Vicent-Periodista Azzati (de 1917 a 1887), plaça de Patraix (de 1947 a 1929), plaça de la Mercé (de 1927 a 1872), Pelai-Matemàtic Marzal (de 1920 a 1887), plaça de l'Àngel (de 1918 a 1902), plaça del Sant Vult (1902 a 1884), el de Pizarro-Ciril Amorós (de 1922 a 1900) i l’últim de la Plaça dels Furs (de 1890 a 1887).

* Fragment de l'article publicat per Josep Lluís Marín i Javier Mozas al llibret de la comissió fallera de Els Lleons-Poeta Mas i Ros (2012).
 

dilluns, 30 de setembre del 2013

El primer premi de la història de les Falles


L’actual sistema municipal de premis naix en l’any 1901 i, per tant porta més d’un segle funcionant amb diverses adaptacions i modificacions, com ara la creació de les seccions o l’ampliació del número de premis. D’esta manera, l’Ajuntament arreplegà una tradició relativament recent de premiar les falles plantades amb un caràcter més artístic, fet que provocaria amb el pas del temps que les falles s’oblidaren de la crítica i sorna fallera, i es centraren més en la vessant artística.

Esta tradició recull una sèrie d’associacions, penyes i revistes valencianes que començaren en la penúltima dècada del segle xix a premiar falles de manera espontània i ocasional (excepte en el cas de Lo Rat Penat), sobretot per fer-se publicitat.

Entre estes, destaca la revista satírica La Traca, que, segons totes les informacions, l’any 1887 va prendre la iniciativa d’atorgar per primera vegada uns premis a les falles més satíriques. Segons la ressenya del dia 19 de març del diari Las Provincias, finalment la revista atorga tres premis: el primer, pagar la música i l’arbitri corresponent a la falla del carrer de l’Ambaixador Vich; el segon, pagar la traca i l’arbitri a la falla que portava per títol Becerrada, dels carrers de Colom i Xàtiva, i el tercer, pagar la música i el seu arbitri a la falla Plaza de Toros, plantada al carrer de la Saboneria Nova.

Esta data tan important en el posterior desenrotllament per a la festa de les Falles, ha estat arrossegada per tots els autors que han anat copiant-se els uns als altres, des que algú ho va publicar per primera vegada, però de segur que desconeixia que hi hagué un cas anterior de premi a falles. Es tracta del premi atorgat per la penya El Fum en 1884, i del qual ens dóna més informacions l’article publicat per Francesc de Paula Llop i Lluch en la pàgina 10 de la revista Pensat i Fet del 1952:

I ara anem al [premi] més antic. Du la inscripció següent: ‘La Penya El Fum a la millor falla d’enguany. 1884’. És de pergamí i d’un tamany 35x50 cm. Se noten diferents tècniques en les cinc pintures, bones totes elles. Però descriguem un poc, ja que un gravat no aclariria la visió.
 
A dalt es veu la Ciutat voltada de muralla; al fons, esquena a la mar, el sol ixent; a la dreta, l’astre de la nit; la Lluna. Un fris, a bais, amb figuretes al·legòriques: forramentes de fuster. Un bell apunt del Miquelet, així com la imatge de Sant Josep. Una falla cremant-se tenint com a fons,tota encongida per la resplendor, la torre de Santa Catarina. Unes signatures, més el segell de Secretaria de l’esmentada Penya. Es trobava sobre una tela adamascada, però el temps la féu a trossos. Ata està muntada sobre una manta de llaurador. El bastó, tot adornat de simbolismes i motius del dia: uns rams de llorer i un escudet més modern vora d’unes eixides, coet i traca completen aquesta peça, a bon segur, la més antiga. Forma part de l’excel·lent col·lecció d’un bon amic que en guarda com a preuat tresor, essent desconegut per la seua natural i senzilla manera de ser. En una altra ocasió donarem detalls d’aquest magnífic cabdal.

* Fragment de l'article publicat per Josep Lluís Marín i Javier Mozas al llibret de la comissió fallera de Els Lleons-Poeta Mas i Ros (2012).

divendres, 21 de juny del 2013

Més democràcia





     El que està passant en el món faller del cap i casal només es pot entendre en una clau: la por al canvi. Por i resistència, perquè esta és conseqüència de la por que les coses puguen ser d’una altra manera. Perquè ho poden ser. Ja es va demostrar fa molts anys, entre 1928 i 1937, quan les Falles foren capaces d’autogestionar-se democràticament a través de l’Associació General Fallera Valenciana i el Comité Central Faller. Després, una llarguíssima etapa de tutela institucional, primer dictatorial, després fundada en els resultats de les urnes. Però amb un mateix resultat: el món faller dirigit per una cúpula i per un president que no ha sigut votat directament pels fallers. Un model intervencionista, dirigista i controlador que encara dura. I que en estos moments és, a més, molt poc dialogant.

         Però tampoc cal estranyar-se. Per regla general, els sers humans ens mostrem recelosos davant els canvis, fins al punt que estem sempre temptats de quedar-nos amb allò que ja coneixem, abans que arriscar-nos a tindre experiències noves. Però també és cert que en ocasions pensem que potser seria una bona idea provar a fer les coses d’una altra manera, per si de cas això ens aportara beneficis i satisfaccions. I en les Falles passa el mateix.

         Hi ha molts fallers que, moguts per la bona voluntat i actuant de bona fe, desconfien dels canvis, potser perquè pensen que tot pot empitjorar o perquè al cap i a la fi tots som esclaus de les nostres inèrcies. Però no és menys cert que, a poc que ens parem a reflexionar, canviar pot ser positiu i pot fer que estem millor del que ara estem. I no oblidem que del que es tracta és que hi haja més democràcia en les Falles i no menys. Una democràcia que és inherent al propi funcionament de les comissions des que estes van aparéixer. Perquè, per tant, si les Falles són una pura expressió de la democràcia, ens ha de fer por més democràcia?

         N’hi ha qui pensa que això equivaldria a tindre menys suport econòmic i logístic de l’Ajuntament i que, per tant, millor quedar-nos com estem. Però les experiències com les de Gandia o Alacant demostren que és possible compaginar democràcia amb una gestió sostenible de la festa i que esta isca afavorida. Només fa falta dialogar, coordinar-se i funcionar per mitjà de convenis amb l’administració pública. És de pur sentit comú democràtic. Algú s’imagina que les associacions culturals de València (d’actors, d’artistes plàstics, de folklore) les haguera de dirigir el regidor de Cultura? O que les associacions de discapacitats, immigrants o de dependents les haguera de presidir i manar el regidor de Servicis Socials? O que les associacions d’empresaris o els sindicats de treballadors estigueren sota el comandament del regidor d’Economia? Seria absurd i poc democràtic, no? Justament, això és el que passa amb les comissions falleres, que no tenen plena autonomia per a autogovernar-se coŀlectivament. Insistim, és normal i humà tindre por als canvis, però si els fallers hem sigut capaços de canviar en tantes coses i encertar, per què no triar també més democràcia? De segur que tots i totes eixiriem guanyant. Perdem la por i ens atrevim?

 

Gil-Manuel Hernàndez

Josep Lluís Marin

(Associació d’Estudis Fallers)

diumenge, 24 de març del 2013

Falles Populars i Combatives


    



    Enguany la iniciativa Falles Populars i Combatives ha complert deu anys. Va començar com un intent de recuperar la festa popular fallera per part de joves col·lectius de l'esquerra independentista i radical que fins aleshores s'havien mantingut distants de les Falles, quan no hostils a les mateixes. Poc a poc la iniciativa anà consolidant-se i expandint-se, fins complementar-se amb les mobilitzacions de l'Intifalla, sorgida en 2012 arran de les protestes estudiantils i ciutadanes de la Primavera Valenciana.

      Al meu entendre, es tracta d'un fenomen molt interessant,  que sols podem entendre si l'emmarquem dins el procés d'una progressiva desinstitucionalització de la participació ciutadana en la cosa pública, una tendència social que s'aprecia en tot Occident i en diverses àmbits de la vida. Així, en l'esfera de la religió la gent encara vol tenir creences i experiències religioses, però sense implicar-se en institucions religioses com les esglésies, amb els seus dogmes, líders i obligacions rituals. Quelcom semblant ocorre en l'activisme social i polític, doncs moltes persones, especialment joves, continuen intessats per la política però sense voler militar en partits polítics o sindicats a l'ús, amb els seus comités, secretaries, aparells buocràtics i disciplines de partit. Per contra, pretenen participar d'una manera lliure, flexible, horitzontal i utilitzant les xarxes socials. Només cal observar els casos del 15M, amb les seues assemblees i coordinadores, o del Moviment 5 Estreles a Itàlia, que té més de 100 diputats sorgits d'entre gent corrent sense passat polític i sense disposar de seus, organitzacions estructurades ni jerarquies internes. 

     I sembla què en les Falles, tant pervertides per reglaments, institucions i inèrcies d'un passat autoritari, està començant a ocòrrer una cosa una mica similar. A València hi ha milers de fallers i falleres vocacionals què volen expressar el seu compromís amb les Falles sense militar en comissions convencionals. Efectivament, està passant què molta gent jove tant de l'esquerra a l'ús o de l'esquerra alternativa, que ja no és antifallera com ho ha sigut bona part de la generació d'esquerrans de la transició, vol participar decididament en la activitat fallera, això sí, sense implicar-se en les comissions convencionals amb les seues típiques organitzacions internes (presidents, juntes directives, delegacions, falles majors...), sense figurar en censos oficials supervisats per la Junta Cental Fallera o sense pagar quotes regulars, sinó generant noves estuctures flexibles, assembleàries i no patriarcalistes, molt basades en les potencialitats de la xarxa social, fins i tot per a autofinançar-se (el reeixit model verkami), però també amb presència en carrers i places, com demostren les activitats populars desplegades als barris de Benimaclet, El Carme o Velluters, amb una logística recolzada en locals o entitats com Endavant, el Racó de la Corbella, l'Ateneu Popular del Carme, el bar Terra, Ca Revolta o el solar de Corona. 

   Es tracta d'un model festiu innovador que va començar a Catalunya, on en la darrera dècada han proliferat les Festes Majors Autogestionades, plantejades com a referents festius diferents als oficials, en la mesura que defensaven una festa alternativa i molt crítica amb la instrumentalització de la festa pels poders locals. En sintonia amb este esperit, les Falles Populars i Combatives tracten de recuperar el sentit popular, primigeni, transgressor, subversiu i satíric de la festa, tant ofegat per les Falles oficials, posant-lo al servei de la impugnació ritual de l'ordre polític, social i econòmic existent. Davant este enfocament, que beu en els mateixos origens de la festa fallera, és compensible que el món faller convencional recele o veja amb rebuig estes noves propostes, que inclouen concerts, cercaviles, nit d'albaes, paelles, plantà i cremà de tres falles (una infantil i una gran a Benimaclet i una gran al Carme), menjars i sopars populars, o edició de llibrets, entre altres activitats. A Gandia també ha aparegut la falla La Delicà, amb el mateix model, que crec que es va a consolidar o a estendre en el futur. Es tracta d'un model que desafia la comissió de falla habitual, amb el seu monopoli festiu de l'espai públic (la demarcació fallera), refrendat per uns poders públics que sols concedeixen legitimitat a estes comissions formals i no a les informals que puguen sorgir. 

    Crec que els que pretenem aconsseguir un coneixement rigorós de la festa popular hem de parar esment en este fenomen, que sembla apuntar a què, tot i que siga lentament, alguna cosa està canviant en les Falles, concretament la consolidació i difusió de formes d'activitat fallera emergents què molt probablement van a ser rellevants en el futur. La qual cosa està molt bé, doncs des del meu punt de vista unes falles progressistes o obertes són aquelles que donen la possibilitat d'obrir al màxim el ventall de maneres de fer falla, i que cadascú trie la forma de participació que desitge. 

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

diumenge, 10 de febrer del 2013

El primer llibret de falla


Com hem vist, moltes de les afirmacions sobre l’origen de la festa fallera i els seus elements es limiten a repetir dades o notícies que apareixen any rere any, però que en ocasions haurien de matisar-se. És el cas de la referència al primer llibret de falla. Generalment, se sol dir que el primer llibret de falla és el que va escriure Josep Bernat i Baldoví l’any 1855 per a la falla de la placeta de l’Almudí. L’argument, ben conegut, contava la història d’una llauradora de Burjassot que, necessitada de diners, es veia obligada a anar a la ciutat de València a vendre el seu “conill” al millor postor. Darrere d’una història de prostitució amanida amb elements bròfecs, s’amagava una crítica de la roïna situació econòmica dels llauradors i dels excessius impostos que perjudicaven les classes més modestes, especialment els productors agrícoles. El Baldoví polític sempre estava present d’una manera o altra en totes les obres del Baldoví literat.

 

El cas és que, com hem dit, caldria fer-hi algunes matisacions. D’entrada, sobre el terme “llibret de falla”, que és un terme que no apareixerà fins al 1890 i que s’utilitzarà molt esporàdicament fins a començaments del segle xx. En segon lloc, caldria dir que el del 1855 és el llibret de falla publicat més antic que es conserva, perquè no podem descartar que n’hi haguera d’altres abans.

 

De fet, poques voltes es comenta que en l’Arxiu Històric Municipal conservem unes mostres anteriors de literatura fallera que són de l’any 1850. Es tracta d’un full de versos amb l’explicació de la falla plantada al carrer de Sant Narcís de València i d’un quadern manuscrit que conté els versos destinats a la falla del carrer de les Avellanes del cap i casal. El primer respon al que seria el model general de les primeres explicacions falleres, uns simples fulls de versos. Però el segon dels casos té més interés, perquè estem ja davant d’una explicació fallera més extensa i elaborada, amb la seua introducció, la presentació dels personatges, el desplegament de l’argument i una conclusió.

 
Però allò que més sobta quan llegim estos versos del 1850 és que la història que ens conten és, fil per randa, la mateixa del 1855. No sols és que els protagonistes són també una llauradora (que també es diu Viçanteta) i un lechuguino que vol comprar-li el “conill”, és que, a més, hi ha fragments que són idèntics en el quadern manuscrit del 1850 i en el llibret del 1855. Casualitat? No! Més senzill, l’autor d’eixos versos és també Baldoví, qui, com a mínim, cinc anys abans del que es pensava, ja escrivia versos satírics per a les falles que es plantaven a la ciutat de València. En tot cas, un misteri envolta estos versos de Baldoví del 1850: es conserven només manuscrits i no sabem si arribaren a imprimir-se en forma de llibret. A més, el fet que cinc anys més tard tornaren a distribuir-se ens fa pensar que potser van ser prohibits per la censura, que en aquella època controlava les falles que anaven a plantar-se i també els versos corresponents. Segurament, aquella història de prostitució i la crítica als impostos elevats que contenia no degué ser ben vista per les autoritats.

* Fragment de l'article publicat per Josep Lluís Marín i Javier Mozas al llibret de la comissió fallera de Els Lleons-Poeta Mas i Ros (2012).