diumenge, 26 d’octubre del 2008

La llengua de les Falles


En l’any 1953 la Junta Central Fallera fou una de les primeres institucions modernes en crear un servei de correcció ortogràfica per als documents i escrits redactat en valencià, especialment els llibrets. Aquella iniciativa tenia al darrere a l’antic Lo Rat Penat i coincidia amb tot un moviment, certament minoritari, però engrescador, de dignificació del valencià, després dels foscos anys de la postguerra. Evidentment, tal i com també havia fet la revista degana Pensat i Fet, el valencià reivindicat era aquell escrit segons les Normes de Castelló de 1932. Curiosament, aquella primigènia i pionera normalització del valencià en l’àmbit faller va coincidir amb una intensificació del procés de castellanització de la societat valenciana, i, en conseqüència, de les Falles.

Amb tot, l’episodi més important pel que fa a la normalització de la llengua pròpia de les Falles, reconeguda com a tal en els darrers congressos generals fallers, fou el de la tristement cèlebre “batalla de València”, un enfrontament político-ideològic que va veure’s clarament reflectit en l’àmbit de la llengua. Així, l’estratègia de la dreta postfranquista per a conservar la major part del seu poder i entrebancar l’avanç de les forces progressistes, fou agitar el fantasama del pancatalanisme i d’una suposada invasió i absorció catalana o catalanista de la cultura valenciana. El principal cavall de batalla dels conservadors fou la llengua, estenent la embogida tesi de que el valencià era una llengua totalment diferent del català. Com que el sector conservador tenia ja una gran influència en el món faller, després de 40 anys d’adoctrinament i manipulació, fou fàcil posar-lo en la seua majoria del costat de les seues tesis. Les forces del secessionisme lingüístic, que es va treure de la mànega unes surrealistes “Normes del Puig”, després d’un incessant ball d’accents i regles ortogràfiques, va perpetrar un colp d’estat en la centenària entitat Lo Rat Penat, va fer fora a tots aquells que havien lluitat per la dignitat de la llengua des dels anys cinquanta – per exemple, al gran mestre Enric Soler i Godes i president fundador de l’Associació d’Estudis Fallers, a qui arribaran a agredir físicament - i ocuparen també el món festiu de sant Vicent Ferrer i el Corpus de la ciutat.

Ja dintre del món faller el secessionisme lingüístic anà creixent, propiciant, entre altres creacions, el sorgiment d’un regionalisme polític de dreta, també conegut com blaverisme, al voltant del partit Unió Valenciana, fundat amb prominents fallers. Mentre l’Ajuntament de València estigué governat per l’esquerra la llengua fou utilitzada una i altra vegada pel blaverisme per fer-se un espai polític en les falles i desprestigiar a les forces progressistes. Finalment, quan el blaverisme polític arribà al govern municipal i assolí les regnes de la Junta Central Fallera, practicà una política lingüística secessionista, penalitzant, estigmatitzant i perseguint a tots aquells que defensaren el valencià de les Normes del 32. Paral·lelament, el castellà penetrà cada cop més en les Falles, per la senzilla raó de que en identificar el valencià amb el conflicte, es va optar per emprar el castellà, tot i que en els llibrets predominava ja clarament la normativa secessionista, necessària per a assolir els premis de Lo Rat Penat. En 1993 la Generalitat Valenciana va crear els premis a l’ús del valencià per a les comissions falleres del país, però la indefinició normativa autonòmica, la presència entre els jurats de destacats prohoms del secessionisme lingüístic i la mànega ampla de la Conselleria de Cultura alhora de concedir sucosos premis a llibrets secessionistes, feren que la situació del valencià continuara estancada. Sols l’aprovació de la normativa oficial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en dates recents ha reinstaurat la llum de la raó i del sentit comú en un territori embogit per tants enfrontaments i tensions. Amb tot, l’Ajuntament de València, contradient la norma autonòmica, continua sufragant i subvencionant el concurs secessionista de Lo Rat Penat, encara que sí que ha normalitzat el valencià emprat per Junta Central Fallera.


El problema, en tot cas, és que en el món faller el valencià recula i el castellà avança. D’altra banda, també és cert que l’esquerra progressista i nacionalista valenciana, en haver abandonat a la seua sort a les falles, ha facilitat el camí de la decadència del valencià i de l’ominosa influència del secessionisme lingüístic. També cal dir que els sectors més catalanòfils de la societat valenciana han fet un mal favor al món faller – i jo afegiria que a la societat valenciana en general – en defensar la denominació estricta de català per a la nostra llengua. I ho dic, no per negar la inapel·lable unitat lingüística, sinó per que és ben sabut que en la història moderna valenciana els valencians s’han referit a la seua llengua com a “valencià”, i només la refundació del nacionalisme local de la mà de les tesis lingüístiques i identitàries fusterianes ha suposat una modificació en eixe costum. No ho negarem, igual que l’esquerra ha combregat amb vertaderes rodes de molí ideològiques durant anys – per exemple, acceptar com naturals les dictadures socialistes – també en el pla local han fet de la unitat de la llengua un dogma del català, sense tant sols acceptar la doble denominació de valencià-català, molts més raonable i fidel a la realitat. Estes postures dogmàtiques també han propiciat el discurs contrari anticatalanista, i crec que només amb excessiva tardança s’han començat a alçar veus de trellat. Mentre, l’ús del valencià decau en les falles, més enllà de les efusions rituals o orientades a l’obtenció de la subvenció. Ja no és una qüestió de si valencià o català, perquè en el fons això sempre ha estat tant clar com el fet de que l’emperador no duia vestit, ara el problema greu és si el valencià sobreviurà molt de temps en les actuals condicions. Al capdavall, només hem recollit allò que entre tots hem sembrat.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí