Una de les institucions més important i menys coneguda de la festa de les Falles és la del congrés faller. Fins al moment s’han fet huit congressos fallers: els anys 1952, 1955, 1958, 1964, 1974, 1980, 1989-90 i 2001. En els darrers trenta anys de règim democràtic se n’han organitzat tres, fet que suposa un congrés faller cada deu anys. Cadascun dels congressos referits s’ha plasmat en un reglament faller, tot i que el primer reglament és del 1944. Els reglaments fallers sintetitzen la normativització organitzativa del món de les Falles, de les comissions, festejos, actes, relacions amb altres entitats, vida associativa, règim de sancions, etcètera. Tanmateix, si observem els darrers reglaments, comprovem que els canvis han sigut mínims, ja que sovint els congressistes han sigut molt més conservadors que les autoritats que convocaven els congressos, de manera que a hores d’ara continuem disposant d’un reglament antiquat i poc operatiu, producte d’un congrés, el darrer del 2001, que quasi no va aportar novetats importants i continuà apostant per normativizar-ho quasi tot, mostrant així una imatge prou esclerotitzada de la festa.
Des del nostre punt de vista, això contrasta vivament amb una realitat que cada vegada canvia més ràpidament, i que s’expressa en els mateixos canvis en el món faller. Dit d’una altra manera, el món líquid i flexible de l’actualitat està prou lluny del món de costums encotillades i inamovibles que descriuen i sancionen els congressos fallers i els seus respectius reglaments. Evidentment, els fallers i les falleres són sobirans de decidir allò que vulguen, però precisament per garantir el ple exercici d’eixa llibertat caldria que se superaren una sèrie d’inèrcies històriques que una festa moderna com les Falles haurien d’anar flexibilitzant, especialment si estem parlant d’una societat democràtica, oberta, plural, i atenta als canvis i les innovacions de la vida contemporània. Per eixe motiu, ens permetem suggerir una sèrie d’iniciatives que podrien ser tingudes en compte a l’hora de plantejar-se el funcionament dels congressos fallers.
El primer suggeriment és que els congressos fallers s’haurien de convocar amb una regularitat establida, no com fins ara, que es fan sense periodicitat i amb criteris pocs clars de convocatòria. En eixe sentit, seria un bon costum que es fera un congrés faller cada quatre o cinc anys, essencialment per dos raons: perquè la societat i la festa canvien cada volta més de pressa, i així es donaria resposta als nous canvis i necessitats, i perquè d’esta manera es podrien polsar les inquietuds i propostes de les noves generacions, alhora que s’establix un mecanisme de control i garantia de qualitat revisable i reavaluable cada cert temps. Este, de fet, és el mecanisme amb el qual funcionen les organitzacions polítiques, sindicals, empresarials, professionals i culturals, que fan congressos periòdics que permeten, des de la lògica de l’eficàcia de les organitzacions, la detecció i resolució de problemes, donant entrada a noves sensibilitats i problemàtiques socials. Convindria, a més, que la periodicitat dels congressos fallers no coincidira amb la periodicitat de les eleccions municipals, a fi de garantir la independència política de la festa.
El segon suggeriment és respecte a la durada dels congressos fallers: en les darreres edicions hem assistit a autèntics despropòsits organitzatius, com és el fet de congressos que han durat més d’un any o molts mesos, amb les conseqüències de cansament, manca d’estímul i poc dinamisme dels debats i discussions. Contràriament a esta pràctica, propugnem el model de congrés que està establit en la resta d’organitzacions socials, com ara partits polítics, sindicats, entitats professionals, organitzacions no governamentals, associacions professionals i federacions de tota mena. És a dir, un congrés pensat des d’uns plantejaments de màxima eficàcia, organització i operativitat. Això suposa organitzar i resoldre un congrés faller en un cap de setmana, precedit, això sí, per una bona organització a partir d’un text bàsic i la presentació d’esmenes en el marc d’una mesa del congrés. D’eixa manera, amb l’assistència controlada dels congressistes, en pocs dies es podrien debatre i votar les esmenes corresponents, agilitant al màxim les discussions i evitant tedioses sessions que van desunflant l’interés pel congrés.
El tercer suggeriment té a vore amb la representació en els congressos fallers, ja que, d’una banda, caldria fer possible que la màxima quantitat de sensibilitats de la festa hi estiguera representada, i d’altra banda, tampoc estaria malament que el congrés sentira les esmenes o propostes de la societat civil, és a dir, dels veïns, d’organitzacions empresarials, del comerç o dels artistes. Sols així es garantiria la màxima participació en una festa que no sols és dels fallers, sinó de tota la ciutat i de tots els ciutadans i ciutadanes.
El quart i darrer suggeriment és més de fons, i es refereix a la necessitat que el reglament que debatera el congrés faller hauria de ser un reglament de mínims, en lloc d’un reglament de màxims. Això vol dir que estaria bé que per al proper congrés es partira d’una sensibilitat poc reglamentista, que generara només un marc bàsic de convivència i normativitat, però que no entrara a legislar sobre aspectes més interns, més rituals o més ambigus, que més prompte haurien de quedar en mans de la lliure iniciativa dels fallers i falleres. D’esta manera, i establit el marc fonamental, restaria la festa amb majors espais de llibertat i creativitat, que a hores d’ara resulten massa entrebancats per una profusió de normes i directrius. Caldria, en tot cas, que uns altres organismes competents dictaren unes altres normatives específiques sobre aquells punts que afecten la relació de la festa amb la ciutat, això si, establint mecanismes per a escoltar totes les parts implicades, i que comportaria, cosa que desenvoluparem en un altre article, l’existència d’un Fòrum de Participació Ciutadana de les Falles, tutelat per l’Ajuntament de València i on de manera permanent estigueren representades totes les veus que tenen alguna cosa a dir en la nostra festa.
En resum, les propostes esmentades només pretenen donar idees constructives per a aprofundir els mecanismes de participació democràtica, establiment de debats i observació periòdica de la festa, modernitzant-ne les estructures legislatives i acoblant-les als ritmes altament canviants de la societat contemporània, de la qual, al cap i a la fi, les Falles són filles.
Gil Manuel Hernández i Josep Lluís Marín
Des del nostre punt de vista, això contrasta vivament amb una realitat que cada vegada canvia més ràpidament, i que s’expressa en els mateixos canvis en el món faller. Dit d’una altra manera, el món líquid i flexible de l’actualitat està prou lluny del món de costums encotillades i inamovibles que descriuen i sancionen els congressos fallers i els seus respectius reglaments. Evidentment, els fallers i les falleres són sobirans de decidir allò que vulguen, però precisament per garantir el ple exercici d’eixa llibertat caldria que se superaren una sèrie d’inèrcies històriques que una festa moderna com les Falles haurien d’anar flexibilitzant, especialment si estem parlant d’una societat democràtica, oberta, plural, i atenta als canvis i les innovacions de la vida contemporània. Per eixe motiu, ens permetem suggerir una sèrie d’iniciatives que podrien ser tingudes en compte a l’hora de plantejar-se el funcionament dels congressos fallers.
El primer suggeriment és que els congressos fallers s’haurien de convocar amb una regularitat establida, no com fins ara, que es fan sense periodicitat i amb criteris pocs clars de convocatòria. En eixe sentit, seria un bon costum que es fera un congrés faller cada quatre o cinc anys, essencialment per dos raons: perquè la societat i la festa canvien cada volta més de pressa, i així es donaria resposta als nous canvis i necessitats, i perquè d’esta manera es podrien polsar les inquietuds i propostes de les noves generacions, alhora que s’establix un mecanisme de control i garantia de qualitat revisable i reavaluable cada cert temps. Este, de fet, és el mecanisme amb el qual funcionen les organitzacions polítiques, sindicals, empresarials, professionals i culturals, que fan congressos periòdics que permeten, des de la lògica de l’eficàcia de les organitzacions, la detecció i resolució de problemes, donant entrada a noves sensibilitats i problemàtiques socials. Convindria, a més, que la periodicitat dels congressos fallers no coincidira amb la periodicitat de les eleccions municipals, a fi de garantir la independència política de la festa.
El segon suggeriment és respecte a la durada dels congressos fallers: en les darreres edicions hem assistit a autèntics despropòsits organitzatius, com és el fet de congressos que han durat més d’un any o molts mesos, amb les conseqüències de cansament, manca d’estímul i poc dinamisme dels debats i discussions. Contràriament a esta pràctica, propugnem el model de congrés que està establit en la resta d’organitzacions socials, com ara partits polítics, sindicats, entitats professionals, organitzacions no governamentals, associacions professionals i federacions de tota mena. És a dir, un congrés pensat des d’uns plantejaments de màxima eficàcia, organització i operativitat. Això suposa organitzar i resoldre un congrés faller en un cap de setmana, precedit, això sí, per una bona organització a partir d’un text bàsic i la presentació d’esmenes en el marc d’una mesa del congrés. D’eixa manera, amb l’assistència controlada dels congressistes, en pocs dies es podrien debatre i votar les esmenes corresponents, agilitant al màxim les discussions i evitant tedioses sessions que van desunflant l’interés pel congrés.
El tercer suggeriment té a vore amb la representació en els congressos fallers, ja que, d’una banda, caldria fer possible que la màxima quantitat de sensibilitats de la festa hi estiguera representada, i d’altra banda, tampoc estaria malament que el congrés sentira les esmenes o propostes de la societat civil, és a dir, dels veïns, d’organitzacions empresarials, del comerç o dels artistes. Sols així es garantiria la màxima participació en una festa que no sols és dels fallers, sinó de tota la ciutat i de tots els ciutadans i ciutadanes.
El quart i darrer suggeriment és més de fons, i es refereix a la necessitat que el reglament que debatera el congrés faller hauria de ser un reglament de mínims, en lloc d’un reglament de màxims. Això vol dir que estaria bé que per al proper congrés es partira d’una sensibilitat poc reglamentista, que generara només un marc bàsic de convivència i normativitat, però que no entrara a legislar sobre aspectes més interns, més rituals o més ambigus, que més prompte haurien de quedar en mans de la lliure iniciativa dels fallers i falleres. D’esta manera, i establit el marc fonamental, restaria la festa amb majors espais de llibertat i creativitat, que a hores d’ara resulten massa entrebancats per una profusió de normes i directrius. Caldria, en tot cas, que uns altres organismes competents dictaren unes altres normatives específiques sobre aquells punts que afecten la relació de la festa amb la ciutat, això si, establint mecanismes per a escoltar totes les parts implicades, i que comportaria, cosa que desenvoluparem en un altre article, l’existència d’un Fòrum de Participació Ciutadana de les Falles, tutelat per l’Ajuntament de València i on de manera permanent estigueren representades totes les veus que tenen alguna cosa a dir en la nostra festa.
En resum, les propostes esmentades només pretenen donar idees constructives per a aprofundir els mecanismes de participació democràtica, establiment de debats i observació periòdica de la festa, modernitzant-ne les estructures legislatives i acoblant-les als ritmes altament canviants de la societat contemporània, de la qual, al cap i a la fi, les Falles són filles.
Gil Manuel Hernández i Josep Lluís Marín
Entrades
