dimecres, 26 de maig del 2010

Un exemple d'instrumentalització (i manipulació) de les Falles


A estes altures no descobrirem res si diem que la festa de les Falles és instrumentalitzada per la dreta valenciana, siguen els polítics o la premsa, per als seus interessos particulars. D'exemples, n'hi ha un fum. En esta ocasió, vull parlar-ne d'un de ben recent, de hui mateix, arran d'una notícia publicada en el diari Las Provincias sobre una suposada equiparació entre les Falles, la droga i la prostitució plantejada en una exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Com en tantes altres ocasions, esta instrumentalització va acompanyada de la manipulació prèvia corresponent. Vegem com ha funcionat en este cas concret la maquinària d'este diari.

El dimarts 25 de maig, a les 15:10:28 hores, Europa Press distribuïx un
despatx d'agència sobre una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona titulada Barcelona-València-Palma. Una història de confluències i divergències. Hi ha un paràgraf on diu:

"La vertiente hedonista que comparten las tres capitales se explica con referencias al ocio nocturno, las drogas y la prostitución, pero también con manifestaciones festivas como la noche de San Juan, las Fallas, --se incluyen las cenizas de la última falla de Na Jordana-- y el amor por la gastronomía, que se simboliza con tres torres de monas de pascua, ensaimadas y botes de horchata."

Evidentment, cap redactor de Las Provincias ha visitat l'exposició, n'ha llegit el catàleg o n'ha parlat amb els comissaris. L'única font és el teletip esmentat. Això no és obstacle perquè un redactor del diari (no sabem qui, perquè la notícia la firma "redacción") faça una
informació on s'inclou este paràgraf: "Todo cabe en el mismo saco. El distintivo de las Fallas, en el caso de Valencia, comparte espacio con las drogas y la prostitución que, según los padres de esta obra, abundan en estas tres ciudades que están tan cerca y tan lejos al mismo tiempo."

Però ací no acaba la cosa. Algun cap del diari decidix que ací hi ha un tema d'on "rascar", com diuen en l'argot periodístic, i titula la informació així: "Una exposición en Barcelona equipara las drogas y la protitución con las Fallas". A més, posa la notícia en la pàgina 5, després del tema més destacat del dia, en la informació general de la Comunitat Valenciana i no en la secció de cultura.

I si en voleu més, pareu el cabàs. La notícia apareix també destacada en la portada de Las Provincias: "Una exposición catalana equipara las fallas con la droga y la prostitución".

¡Ja la tenim muntada! Una volta més, es posara en marxa l'exèrcit de "salvadors de les essències pàtries" que atiaran els més baixos instints per a utilitzar les Falles i els fallers en la seua particular i interessada croada anticatalana.


Josep Lluís Marín

divendres, 21 de maig del 2010

Falles mediàtiques


Més enllà del conservadorisme ideològic que sembla emanar dels discursos i les pràctiques de la festa fallera, podem observar com esta està experimentant continues transformacions, que fan d'ella una festa absolutament moderna i adaptada al canvi dels temps. I bona prova d'això ho constitueix allò que podíem denominar el sorgiment de les Falles mediàtiques, ja que, d'una banda, les Falles passen a estar creixement mediatitzades pels moderns mitjans de comunicació, i, en segon lloc, i com a conseqüència reflexiva d'esta mediatització, les Falles mateixes es converteixen en mitjans singulars que actuen com a amplificadors i deformadors de la realitat.

Hui en dia, quan arriben les dates falleres, els mitjans (especialment les televisions) es barallen per cobrir el complex ritual faller (ofrenes, desfilades, mascletades, castells, cremades), alhora que intenten transmetre a l'espectador el dia a dia quotidià de la festa. Així, la festa es transforma en espectacle per a àmplies audiències, el que acaba afectant a la seua mateixa conformació (per exemple, algunes falles es plantegen exigir drets televisius i no poques comissions busquen organitzar actes que puguen atraure la mirada dels mitjans). D'esta forma, amb unes Falles mediatitzades (grans especials sobre la festa, reportatges exclusius, retransmissions i participació massiva dels grans anunciants com espònsors de la festa) les Falles apareixen refetes i reinterpretades pels mitjans, que fan que puguen ser viscudes - d'una determinada manera- per masses d'espectadors que mai abans van participar -ni tan sols de forma delegada- en tals festes. A més, milers de persones accedeixen en temps real a les ja nombroses pàgines web instal•lades per les comissions, facilitant així l'entrada de la festa fallera - cada vegada més virtualitzada- en la xarxa global d'informació, amb els efectes encara imprevisibles que això pot tindre per a l'essència de la festa.

Tanmateix, l'agressiva i desbordant mediatització de la festa fallera amaga una sèrie de problemes i punts obscurs que cal posar de manifest. El primer d'ells és el de la pròpia tasca dels periodistes que es dediquen a cobrir notícies falleres festives, que sembla no massa ben professionalment reconeguda, entre altres coses, perquè la cobertura de festes apareix com un treball menor, desproveït d'incentius, propi d'aprenents, una mena de llast que cal soltar, quan no esquivar. A la qual cosa cal afegir que tampoc la consideració social de la informació fallera és massa elevada, sinó que més bé s'entén com una sort de mescla de crònica amable i de societat, adornada amb alguns elements folklòrics. És com si no existira una convicció que es pot fer informació fallera interessant i enriquidora des del punt de vista del públic, açò és, del consumidor. Ha de recordar-se com, amb massa freqüència, a l'hora d'abordar les Falles conflueixen dos tipus d'informació periodisme: per una part una espècie d'informació rosa, feta per informadors que són alhora fallers i estan desprovistos de qualsevol distanciament crític, una informació que destaca pel tractament ornamental del femení, per la descripció tòpica i carregada de floritures, una informació que busca la xafarderia fàcil i el comentari superficial. Per una altra part apareix una sort d'informació groga - de polítics i famosos - que apel•la al sensacionalisme folkloritzant, directament enllaçat amb el cant jocfloralesc, que es debat entre el típic i el tòpic sense aprofundir en elements que realment aporten al públic a una certa informació formativa. Açò ens porta a una altra sèrie de preguntes: Com s'elabora la informació fallera? Hi ha realment periodistes professionals o aficionats especialitzats en el ritual faller i els seus detalls? Es té un efectiu contacte amb les fonts d'informació? Es contextualitzen les informacions? Es fa distinció entre el qual és informació i opinió? S'argumenten les opinions? Quina diferència hi ha entre les informacions dels grans esdeveniments fallers - que sembla que és el que ven - i la preparació quotidiana de les festes? Quin mecanisme de censura actuen encara en la selecció, preparació i difusió de les notícies festives? Convé fer-se estes i més preguntes perquè en ocasions es té la sensació que la informació fallera està renyida amb la informació de qualitat. És com si el més anecdòtic, banal i conservador de la festa atrapara en les seues xarxes als mitjans, que generalment no sols fan poc per sostreure's a aquesta visió si no que contribueixen a reproduir-la.

És en este punt on s'ha de revisar el paper de les empreses de comunicaió (premsa, ràdio, televisió, internet), de les institucions, dels gabinets de premsa, de les agències, de les mateixes associacions falleres, amb el propòsit de conferir la màxima dignitat informativa possible a les Falles, que d'una altra sort apareixen immerses en el món de la desinformació sota la disfressa- i l'excussa- del ritual espectacular. Les Falles apareixen, doncs, plenament mediatitzades, progressivament vritualitzades i destacadament espectacularitzades, però tals transformacions, que fan que es puga parlar d'unes falles mediàtiques, no poden ocultar les mancances i manipulacions del tractament informatiu d'una festa que, tot i el seu potencial sòcio-cultural, apareix mostrada i fossilitada en les seues vessants més superficials i anodines, cosa què, en última instància, amplifica i reprodueix la visió dominant i oficial de la festa.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí


diumenge, 9 de maig del 2010

Falles blanques



Un dels tòpics més rebregats que solen amollar-se sobre les Falles, és qualificar-les com apolítiques. Esta afirmació sembla, com a mínim, agosarada, quan no clarament interessada i políticament orientada. La qual cosa esdevé especialment rellevant perquè se sol tindre de la festa fallera una image que la confina a un àmbit menor de la cultura i de la vida social. De les Falles es diu que són festa, joia, mobilització de masses i atractiu per a turistes, a més d'unes dates marcades pel soroll i els embussos de tràfic. Són considerades una festa gran, però la seua valoració real oscil·la, quasi sense estadis intermedis, entre l'exaltació desmesurada i els menyspreu ignorant.


Tanmateix, esta esbiaixada concepció que minoritza les Falles, i què, llevat d'honroses excepcions, implica la seua escassa consideració per part del gremi intel·lectual, acaba tornant-se perversa, doncs encobreix amb vels condescendents tant l'energia politicoideològica que les Falles desprenen, com el seu aprofitament per determinades forces i grups de poder. En este sentit, la dreta conservadora del cap-i-casal s'ho ha sabut fer ben be, utilitzant els recursos i el potencial humà que els brinda una festa tant rellevant. El resultat ha estat la pèrdua del potencial crític i satíric de la mateixa, convertint les incòmodes falles tradicionals, que tant be representen els escrits i versos de Josep Bernat i Baldoví, en unes falles blanques, alienes a qualsevol tarannà qüestionador del poder, quen no sempre disposades a l'afalac servil o a l'apologia de la "bonicor" valenciana.


Darrere d'eixes falles blanques el tòpic de l'apoliticisme esdevé dogma incontestable dins l'àmbit faller. El discurs oficial proclama que ni mai ni ara la política i la ideologia han tingut res a veure amb les Falles, i que els qui defensen el contrari sols volen polititzar-les. Este discurs propugna, doncs, un món pressumptament neutre, sense dèries polítiques ni pensament ideològic. O, dit d'una altra forma, es tracta de proclamar que tot va fe en la festa i en la societat, i qui diga el contrari no és més que un emprenyador, un traïdor o un desviat de la sacrosanta ortodòxia fallera.


És aleshores quan, si se'l mira be, el tòpic es revela com una autèntica fal·làcia, que sols es pot concebre des dels mesquins interessos dels mateixos sectors conservadors que diuen lluitar per que no es "crispe" la societat, mantenint el "consens" i l'ordre, és a dir, glorificant el silenci i la submissió. Les falles blanques tenen, així, el camp ben abonat, per molt que la fal·làcia aludida s'evidencie donant la volta al discurs oficial. Perquè, fora de tota cortina de fum, la política i la ideologia es mostren amb tota claredat en el món faller, ja que les falles, com totes les festes, són una forma d'expressió ritual i simbòlica de la política i de les ideologies. És més, dins de cada comissió els bàndols i grupets enfrontats reprodueixen i escenifiquen el joc polític convencional. I, per suposat, la utilització política de les Falles per part del poder i pels diversos interessos politicoideològics és ben coneguda i notòria. La pròpia potenciació d'unes falles tèbies, insípides i blanques n'és una bona prova. Per eixes raons aquells que més interés tenen en instrumentalitzar política i ideològicament les Falles són els que neguen més sistemàtica i obsessivament la seua politicitat.


Menysprear, doncs, la força que té en el món faller el tòpic de la seua apoliticitat, sinònim d'acatament acrític i desídia mental, és no voler veure, no ja la realitat fallera, sinó la realitat social en sí mateixa. Defugir este compromís implica caure sota els prejudicis que defineixen allò considerat com a "real", en detriment d'allò que realment passa a la festa, que passa a ser valorat com una qüestió menor, vulgar o costumista. La qual cosa torna a palesar una greu miopia de caire intel·lectual que les mentalitats que es proclamen com a progressistes haurien de saber esmenar.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí