diumenge, 16 de desembre del 2012

Si no van ser els fusters, qui va inventar les Falles?


El primer document que parla de la festa de les Falles és l’esmentat de 1740. Només fa referència a l’organització del festeig per part dels veïns de cada carrer. Els pocs documents del segle xviii que s’han trobat no parlen de qui va crear la festa ni qui l’organitzava.

A començaments del segle xix trobem alguns literats estrangers que parlen, entre altres coses, del nostre festeig. Tant l’anglesa lady Holland (1803), com el francés Alexandre Laborde (1806), l’extremeny José Calasanz Biñeque (1819) i José de Vicente Carabantes en el Semanario Pintoresco Español (1839), tots fan referència a la participació directa dels fusters en la construcció de les falles. Però Laborde indica que les plantaven davant la porta dels seus obradors, quan sabem que l’Ajuntament obligà anteriorment a traslladar-les a l’encreuament dels carrers o a les places. I Biñeque afegix “altres” agents constructors (potser els veïns), però sense indicar qui les va inventar. Per la seua banda, Carabantes explica que els fusters ho feien en honor del seu patró, tot i que en la documentació del Gremi no apareix esmentada esta pràctica.

A mitjans del segle xix apareixen les notícies en la premsa sobre les Falles, amb referències reiterades als veïns com a organitzadors i constructors de falles. I també els xiquets apareixen amb l’estoreta velleta, inclús com a agents primigenis en el festeig faller, segons Tramoyeres (1917). El primer autor literari que trobem que referma la teoria de l’origen de les falles en els veïns, i no en els fusters, és el marqués de Cruïlles (1876).

Teodor Llorente torna en 1889 a la teoria dels fusters, per indicar que dedicaven les fogueres al seu sant patró, tot i que desconeix qui introduí els ninots satírics. Només uns anys després, en 1894, Bernat Morales ens oferix les primeres referències sobre l’origen de les Falles fent al·lusió a la participació directa dels fusters amb una narració novel·lesca amb personatges-fusters inventats, com ara José Serruig, Chusep Cabiró i Pepe Viruta, indicant amb això la poca serietat de la seua hipòtesi.

Amb tot este conjunt d’escrits, només podem traure una conclusió, que en el pas de les fogueres a falles amb ninots dalt no està del tot clar perquè no hi ha coincidència al voltant d’una única explicació. Els primers autors, estrangers, parlen de la invenció directa dels fusters, i anys més tard Morales tomba la hipòtesi dels fusters amb una història fictícia.
 
* Fragment de l'article publicat per Josep Lluís Marín i Javier Mozas al llibret de la comissió fallera de Els Lleons-Poeta Mas i Ros (2012).

divendres, 26 d’octubre del 2012

LA PLAGA DELS NINOTS ZOMBIS






(Davant les diverses peticions rebudes, penge este conte faller que es va puclicar alhora als llibrets de les falles d'Arrancapins i Càdis-Rector Femenia (Noscarmientas) en les falles de 2011)


Encara ningú no sap com va començar tot. Però, en el fons, estava en l’ambient que “alguna” cosa havia de passar. Només calia visitar algun dels darrers anys “València en Falles” per adonar-se que aquella festa anava a petar tard o d’hora. Definitivament, la cosa s’havia desbordat en els últims temps: carrers tallats, masses de turistes borratxos rebentant la nit, comissions falleres desfilant obsessivament amunt i avall, tones de fem per tot arreu, xiringuitos il·legals escampant l’oli infecte de la seua fregitel·la i, pitjor encara, unes falles cada volta més horribles, poc imaginatives i farcides de llocs comuns i adulacions als poderosos. Al remat, un autèntic merder, que les autoritats s’entestaven a declarar com la més pristina essència de la “personalidad valenciana”, mentre molts veïns fugien a les muntanyes o platges i els obligats a quedar-s’hi es gastaven el sou en taps per a les orelles i en psicofàrmacs per a l’ansietat.

         Sembla que els primers incidents ocorregueren la nit de la plantà, concretament en algun moment poc abans de l’alba del dia 16 de març. Pels testimonis arreplegats, el problemes es detectaren en algunes falles del centre històric, però en principi ningú no sabia ben bé que passava. Només es va constatar, en el nou dia, que molts ninots havien desaparegut dels seus cadafals sense que s’apreciaren indicis de violència. Els repeus estaven nets i estranyament no havia cap evidència que alguna vegada allí haguera estat “plantat” un ninot, ja que la superfície dels repeus estava llisa i ben polida. Per les falles afectades aparegueren alguns tècnics i perits enviats per l’Ajuntament, però no saberen traure’n l’aigua clara.

         Al llarg del dia el fenomen de la desaparició de ninots anà estenent-se per tota la ciutat, amb l’evident preocupació dels fallers, que no sabien a quina carta quedar-se. Només alguns membres de l’estranya fauna de “malalts fallers”, que orbita els dies de plantà al voltant dels monuments, començaren a extraure les seus pròpies conclusions. I estes apuntaven, bàsicament, al fet que tots els ninots desapareguts no eren figures originals, sinó còpies d’altres anteriors, vulgarment anomenats “refregits”, que des de feia anys apareixien una i altra vegada, com a éssers tornats de la mort per cremació, en aquells cadafals cada volta més degenerats i orfes de sàtira.

         Els primers atacs esdevingueren la nit del primer dia de Falles i foren aïllats, comesos en barris perifèrics, però en la matinada del dia 17 n’hi hagué d’altres al centre històric d’una ciutat que despertava atemorida pels esdeveniments. Amb tot, oficialment no passava res, només alguns “incidents” atribuïbles a l’excés alcohòlic. Però la veritat és que sí que passava, i molt. De fet, en els atacs esdevinguts algunes persones havien sigut mossegades per éssers que caminaven amb dificultats i emetien uns sons com gemecs esmorteïts. Estes criatures estaven especialment encartonades i aviat alguns roders acostumats a visitar tallers de falla reconegueren en ells expressions familiars, tant familiars com que les havien vistes any rere any en multitud de ninots plantats en les falles. Però ara semblaven zombis, morts vivents, i ho semblaven perquè ho eren, encara que pràcticament ningú ho admetera, ja que era una noticia massa terrible i fastigosa per a ser certa.

         Alguna vegada havia de passar i ja estava passant. A causa d’una rara mutació energètica, els ninots refregits, farts de la seua trista existència de renaixement i cremació eterns, havien decidit ser coherents i convertir-se en zombis de veritat, i venjar-se així de la tortura a què estaven sotmesos des de feia anys. Ara passarien comptes, i tant que ho van fer! Quan els atacs començaren a ser més nombrosos els rumors s’escamparen i la por va fer aparició. De sobte va sorgir un exèrcit d’experts i tècnics que intentaven albirar les causes del fenomen i posar-hi solució. Però ningú no trobava la causa definitiva. Només alguns dels malalts de falles més conspiranoics, amb el cul pelat de denunciar suposades confabulacions dels imperialistes catalans destinades a privar a València de la paella i l’orxata, encertaren a formular una hipòtesi amb visos de credibilitat. Segons relataven, havien pogut comprovar que en les falles on havien començat a desaparéixer els ninots les respectives megafonies no deixaven de posar el famós disc del gran Visente Ramires que es deia Valencia en Fallas, que el venerable cantant havia enviat a totes les comissions com a mostra de “valenciania”. El ben cert és que la vespra de la plantà el disc havia sonat de valent en totes eixes demarcacions, i potser, argumentaven els malalts, caldria buscar ací algun tipus de relació causa-efecte, encara que sense concretar-ne el vincle.

         L’Ofrena va començar a primera hora de la vesprada del dia 17, per a donar sensació de normalitat. Algunes comissions renunciaren a anar-hi, però la majoria ho feren. Els atacs decresqueren i només es deixaren sentir a la perifèria, tot i que amb alguna escena destacable, com ara la d’una partida de zombis que es va abatre sobre una comissió quan esta recollia la seua fallera major del domicili patern: quan sonava el pasdoble València i esclataven les traques de rigor, unes quantes criatures aparegueren com del no-res i començaren a mossegar a tots, acarnissant-se especialment amb la pobra fallera major, a qui deixaren convertida en una mena de parada de tanda del Mercat Central. Això no obstant, els mitjans silenciaren la salvatjada, adoctrinats per les autoritats, que aparegueren en la televisió local declarant que l’onada d’incidents responia a una “campaña insidiosa de elementos disolventes que quieren ensuciar el buen nombre de Valencia”.

         Però com que l’Ofrena es va desenvolupar sense incidents, hi hagué una recuperació de la confiança i la població va eixir confiada per la nit a vore falles. Així mateix, les comissions se n’anaren als casals a celebrar sopars i balls, com si la cosa no anara amb elles. Però resulta que sí que hi anava. Així ho hagueren d’entendre els pobres diables que s’havien reunit, carregats de joies i vestits cars, en l’envelat vip de Nou Campanar, quan, sorgits de la foscor i arribant per l’horta de Benimàmet, una troupe de ninots zombis començà a esgarrar les teles de l’envelat i a sentir-se convidats a la festa d’alta societat que hi tenia lloc. Moments abans ja havien destrossat una limusina que hi havia aparcada prop de l’envelat, deixant el xofer com un kebab de pollastre, i ara es precipitaven, amb la boca plena d’un líquid negre i llefiscós, sobre els comensals vips allí congregats. El desacato fou considerable, monumental, fins al punt que el blanc envelat prompte restà tot roig de pura sang i víscera, de manera que foren els zombis els qui veritablement es donaren el gran festí. L’endemà el servici municipal de neteja no sabia per on començar... encara que alguns gossos famolencs de l’horta ja s’havien desdejunat a gust.

         L’autoritat competent intentà canviar la versió dels fets de la massacre de Nou Campanar, de qui va responsabilitzar una confusa amalgama de cèl·lules islamistes, immigrants sense papers ressentits i joves antisistema. Amb tot, al llarg del matí se succeïren un rosari de petites carnisseries en diversos punts de la ciutat. En una d’estes, els zombis ninots atacaren els pocs fallers que havien acudit a una despertà i, com que no hi tingueren prou, deixaren els músics convertits en carn picada. En un altre incident, prop de la platja, els zombis caigueren sobre un campionat de truc a l’aire lliure, amb el consegüent caos, vol de naips i esquarterament de membres humans. Al migdia, però, es va disparar la mascletà de la plaça de l’Ajuntament com si res, i els turistes i visitants romanien al sol insensibles a les amenaces, que ells atribuïen a la pintoresca singularitat de la gent del país, donada a la broma i la xafarderia. No degueren pensar igual uns guiris nord-americans que prop de la Ciutat de les Arts i les Ciències es veieren superats per una confraria de zombis. Els guiris creien que era una representació carnavalesca de caire festívol i aplaudiren la versemblança de les disfresses, però, quan els zombis començaren a mossegar amb ràbia, se’ls mudà la cara en un rictus de terror i acabaren amb els cossos destrossats per les dents de les criatures, que, com diria un castís, “s’arrearen una bona fartà”.

         A diferència del que passava amb els zombis de les pel·lícules, els humans atacats pels zombis ninots no es convertien en zombis, sols en un cúmul informe de membres, vísceres i masses sagnants. La raó era simple: els zombis ninots mai no havien sigut humans, sinó uns pobres ninots que ara, per alguna estranya raó, prenien venjança pel trist destí a què havien estat sotmesos durant anys. I per això era molt difícil desactivar-los, encara que ja hi havia algunes ments pensants que des de determinades institucions estaven cercant alguna solució, abans que la desfeta anara a més. S’havia creat una mena de gabinet de crisi, amb participació de les autoritats locals i autonòmiques, la delegació del govern central, policia, exèrcit i servicis secrets, però de moment no trobaven un remei contra una plaga que semblava estendre’s progressivament, com una taca d’oli, per tota la ciutat i el país, ja que també arribaven noticies d’atacs de ninots zombis a altres ciutats valencianes on es plantaven falles. 

         La segona jornada d’Ofrena va començar sense alteracions, fins i tot es pot dir que els incidents cessaren en les primeres hores de la vesprada, mentre el gabinet de crisi preparava un pla d’acció. Però allò que quasi ningú sabia era que centenars de zombis ninots s’estaven concentrant al llit del Túria, des d’on pujaren per diverses rampes per situar-se tot just a la zona de darrere de la Seu i la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats. Els passejants que rodaven per allí s’espantaren d’aquella nombrosa legió d’éssers abominables, però estos ni s’immutaren, més prompte avançaren lents i titubejants entre els carrerons de la ciutat vella fins quasi tocar la zona d’entrada de les comissions falleres. Els altaveus tronaven amb els noms de les falles i les seues falleres majors, l’olor de les roses s’escampava per tot arreu, la multitud de la plaça aplaudia, les televisions informaven des de la plaça, l’emoció dels fallers i falleres deixava una reguera de llàgrimes, i la devoció mariana i valenciana quasi es podia palpar.

            Els zombis es miraven bocabadats l’espectacle i, sobretot, els paralitzava la forta fulgor dels potents focus que il·luminaven la plaça. De sobte, l’actitud dels zombis va canviar. Alguns testimonis afirmen que una de les bandes de música que acompanyava una comissió va decidir, en un exercici d’originalitat, començar a tocar el Valencia en Fallas de Visente Ramires en entrar pel carrer de la Barcella. En eixe moment, els testimonis relaten que els zombis, que fins eixe moment eren éssers de moviments lents i toscos, es convertiren en zombis ràpids i que la seua actitud va mudar radicalment. En escoltar el conegut pasdoble es transformaren en una munió de salvatges criatures plenes de ràbia i furor assassí. Començaren a agitar els braços i arrancaren a la carrera, entrant per diversos accessos a la plaça de la Mare de Déu. Allò fou una matança en tota regla, amb l’agreujant que les televisions de mig món la retransmeteren amb tot luxe d’escabrosos detalls.

         L’horda de ninots zombis entrà com un vertader saqueig a la caça de tot allò que es menejara a la plaça, amb una especial malvolença per les falleres majors. També s’encebaren amb un conegut presentador televisiu, especialitzat en actes festius, a qui en pocs segons reduïren a una mena de gaspatxo manxec sense sofregir. La resta fou inenarrable. Una autèntica orgia de destrucció i violència gratuïta, que deixava un paisatge desolador: caps solts de falleres amb els monyos i la pinta, cistelles de flors esguitades d’intestins rogencs, cossos partits per la meitat, uns saragüells per ací, un jupetí per allà, falleres majors amb la llengua arrancada, rams de flors farcits de mans i peus furiosament mutilats pels zombis delerosos de sang i carnassa. En suma, una triperia de dimensions colossals que, definitivament, va desencadenar el pànic més brutal en la ciutat en festes. 

         Molt ràpidament els esdeveniments foren notícia de portada de tots els informatius, mentre les autoritats ultimaven un pla de resposta ràpida. Especialment, perquè els ninots zombis, després del desenfrenat i bàrbar festí de l’Ofrena, s’havien escampat pels barris cèntrics, fent una autèntica massacre allà per on passaven. Els habitants de l’urbs, inclosos els fallers i falleres, havien pegat a fugir abandonat-ho tot, buscant vies d’escapament al camp o a la perifèria, i els embossos encara complicaren més la situació. S’acostava la nit de la cremà de les falles i la confusió era total. Les forces vives ho constataven i acceleraven les gestions per a buscar una via de solució. Per fi trobaren un pla.

         El pla l’havia suggerit la mare de la fallera major, que no volia que la seua filla acabara el seu regnat de manera tan poc brillant, i encara tenia el somni que la seua xica poguera vessar unes llagrimetes a la balconada de l’Ajuntament, si fóra possible amb un primer pla de la televisió autonòmica, que potser li obriria algunes portes, ja que xiqueta estava farta de repetir per tercera vegada el primer curs d’odontologia en la universitat. La mare tenia certs misteriosos contactes, que ara no ve al cas detallar, amb esferes diplomàtiques nord-americanes, i prompte el pla va anar prenent forma. Era ben sabut que l’exèrcit ianqui tenia un ampli estoc de bombes incendiàries de napalm en diversos magatzems secrets, alguns dels quals situats en les bases militars que els Estats Units tenien a Espanya. La idea era senzilla: carregar helicòpters de l’exèrcit espanyol amb les bombes de napalm nord-americà, concentrar els zombis ninots a la plaça de l’Ajuntament a l’hora de la cremà de la falla i atacar-los per aire fins a reduir-los a cendres. A les altres ciutats i pobles afectats també s’adoptaria el mateix pla, acoblant-lo a les dimensions del problema. Només hi havia un xicotet contratemps: els zombis eren centenars, però per a atraure’ls al parany caldria usar algun tipus de reclam viu. Prompte es rebutjà la idea d’utilitzar els animals del Bioparc, atés el dany que això causaria al turisme de la capital, raó per la qual, i sabent que calia eixe sacrifici, es va decidir atraure cap a la plaça tots els guiris despistats que pul·lularen pel centre, entestats encara com estaven que tota la gresca dels zombis era un carnaval d’allò més original.

          Això fou, com quasi tot a València, una qüestió de “pensat i fet”. Amb un prodigi de coordinació burocràtica, en poc de temps l’Operació Cremà, que fou com es va batejar el dispositiu de seguretat, estigué en marxa. Es va buidar el centre de població indígena i fallera, i només hi quedaren els guiris bevent cervesa de barril i gintònic de garrafó. La resta fou més fàcil del que semblava. Un cotxe ornamentat amb senyeres llençava alegres missatges per megafonia, atraient els guiris cap a la plaça de l’Ajuntament, prometent-los beguda de qualitat gratis, com a homenatge de la ciutat a tan distingida concurrència, i mentrestant, per fer-los més atractiva la marxa, els anava llançant petits kits d’orxata i fartons, que els guiris arreplegaven com si fóra or, delerosos de degustar una altra de les peculiaritats gastronòmiques valencianes.

         L’operatiu de seguretat ja estava ultimat. Els guiris ja entraven a la plaça, mentre els zombis, que estaven rossegant ossos i monyons a la zona del Pilar, molt prompte oloraren la sang fresca. Hi arribaren, com no podia ser d’altra manera, pel carrer de la Sang i, una volta a la plaça, i a la vista de tant de guiri fent l’imbècil, la multitud de zombis s’enfurismà especialment, atacant-los sense pietat, fins al punt que en pocs minuts estaven reduint els incautes guiris a una salsa informe i apegalosa. No hi havia temps a perdre. Algú de l’autoritat competent donà l’ordre i pels altaveus de la plaça començà a sonar el Valencia en Fallas de Visente Ramires. Era el senyal. Els zombis encara s’enrabiaren més, destrossant cruelment el que quedava de les seus víctimes, però per l’horitzó també aparegué una esquadrilla d’helicòpters Apache carregats de napalm fins als nassos. I així, al ritme de la valenciana cançó de Ramires, els helicòpters s’acostaren en formació al centre de la plaça, i mentre la fallera major encenia la metxa de la cremà de la falla de l’Ajuntament, protegida per una placa especial de metacrilat ignífug transparent, cortesia de la Cambra de Comerç, els helicòpters llançaren la seua incendiària càrrega sobre els zombis i allò fou un autèntic infern. Alguns ni tan sols sentien les cames.

         La falla cremant-se no importava, ja que les explosions de napalm havien fet diana i els pobres ninots zombis sucumbien entre espasmes i renecs, cremant-se una vegada més, amb una agitació de cames i braços, i les boques encara mossegant a l’aire. En pocs moments la plaça havia sigut arrasada; la falla, cremada i els ninots zombis, convertits en cendres, que el servici municipal de neteja recollí de seguida i va abocar a la mar en un discret operatiu sense cobertura mediàtica. Veritablement, allò havia sigut la Nit de la Cremà més espectacular, i la ciutat tota ho va celebrar. Per fi s’havien pogut lliurar del malson i ara València podia tornar a ser capdavantera mundial. Ràpidament, i per no perdre quota de mercat, l’autoritat competent va pensar a muntar un parc temàtic sobre els zombis fallers, que serien realitzats, a grandària natural, pels artistes fallers, glòria de la terreta, i que de segur atrauria un turisme de qualitat que faria que el progrés, la innovació, l’excel·lència i l’emprenedorisme feren de València una ciutat amb veritable projecció global. El vell eslògan encara funcionava i València “anava a més”.
 

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dissabte, 20 d’octubre del 2012

L'ESQUERRA FALLERA






Si en un altre article ens dedicàvem a caracteritzar la dreta fallera, ara li arriba el torn a l’esquerra fallera, perquè, lluny del que es podria pensar, existeix i ha existint sempre a les Falles. Un altra cosa ha sigut la seua visibilitat i la seua viabilitat enmig de l’aclaparador domini conservador d’una festa que antigament era plural i que poc a poc anà tancant-se, fins recloure’s en un espai reduït i recelós amb les transformacions que pretengueren qüestionar-lo. 

Però com ja hem avançat, l'esquerra fallera és molt més nombrosa del que es pensa, i fins i tot del que es pensem els fallers i falleres d'esquerres. Però, dissortadament, es tracta d'una esquerra ficada a l'armari, poregosa de ser assenyalada amb el dit com "poc fallera i valenciana", que intenta ser discreta, passar desapercebuda o no "irritar" a l'establishment faller, és a dir, a la dreta fallera. 

 Amb tot, existeix tota una gran tradició esquerrana a les Falles, que es remunta bàsicament als anys de la Segona República (però també abans). Esta tradició de progressisme faller es mantingué viva amb la revista Pensat i Fet, i va reviscolar a partir del Combustible per a Falles de Joan Fuster i els intents d'intel.lectuals, artistes i algunes comissions per propiciar unes fallers "populars i progressistes" als anys 70 i 80. Fins i tot hi hagué dos intents de formar unes agrupacions de falles progressistes en eixos anys. En els 90 se sumaren comissions de comarques, investigadors de la festa, artistes fallers compromesos i algun sector universitari. 

Tanametix, un dels principals problemes de l'esquerra fallera és que ha estat desatesa, quan no menyspreada, per l'esquerra en general, especialment pels progres que per a fer-se els progres havien de presumir d'antifallerisme. Per tant, caldria fer vore a l'esquerra que l'esquerra fallera és una meravellosa aliada per avançar en la transformació de la societat valenciana, i això val per a tots els partits que es diuen d'esquerres. 

Habitualment, l'esquerra fallera ha pogut sobreviure i fer algunes cosetes en les falles a través de les activitats culturals de les comissions, fonamentalment setmanes culturals, teatre, presentacions, publicacions i àrees com les delegacions de cultura. Amb tot, sempre s'ha tractat d'una activitat tolerada per l'establishment, començant pels poders fàctics de cada comissió, en la mesura que eixes activitats culturals propiciaven premis, guardons, reconeixements o fama a la comissió. Però en el fons els sectors esquerrans de les falles no han pogut passar d'ací, sempre confinats en la "reserva cultural" i sempre sota sospita. 

Amb tot, sembla haver una regeneració de l'esquerra fallera amb l'arribada de noves generacions més formades a les falles, joves que intenten canviar les coses des dins, que tenen clar el tema de la llengua i que tenen una vocació de compromís polític. Un actiu que caldria estimular i desenvolupar per tal de fomentar sang nova que aporte noves idees i plantejaments. A més a més, una gran part de l'esquerra fallera està formada per fallers de sentiment però no de cens, o antics fallers desencantats o "cremats". Per tant, caldria fer un treball per que esta gent es fera endavant o fora més activa en falles o altre tipus d'asociacions, com per exemple és el cas de les Falles Populars i Combatives. 

L'esquerra fallera es diferencia de la resta de l'esquerra valenciana perquè té més capacitat de conciliar uns valors progressistes amb la tradició identitària valenciana, sense plantejaments tant rupturistes o maximalistes com l'esquerra no fallera en general, especialment el món del nacionalisme d'esquerres. Això és molt positiu, perquè permet una esquerra més acostada a la realitat de la valencianitat popular, on no és incompatible ser d'esquerres i anar a l'Ofrena o defensar certs símbols identitaris. 

En suma, podríem dir que el progressisme faller consisteix en ampliar el ventall de possibilitats, idees i potencialitats que té la festa fallera, sense anar conta ningú ni desqualificar a ningú, fent que la gent tinga més opcions o triar, més diversitat, més creativitat, més formes de viure la festa sense deixar de sentir-se plenament faller. A més, el progressisme faller es caracteritza per reivindicar la tradició satírica crítica amb el poder que caracteritza històricament a les Falles, defensant una festa reivindicativa i amb capacitat de riure's d'ella mateixa, i criticant una festa rígida, excessivament protocolitzada, complaent i servil amb els poders.

 Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dilluns, 8 d’octubre del 2012

LA DRETA FALLERA


         
          En este text intentarem fer una aproximació a les característiques d’allò que podem anomenar “dreta fallera”, precisament la mateixa dreta que nega sistemàticament la politicitat de la festa, afirmant que les Falles són “apolítiques”. Parlem de “dreta fallera” perquè esta existix, i domina la festa des que el franquisme aconseguí segrestar-la i fer-la seua, reinventant-la d’acord amb els seus interessos polítics. Després vingué la transició cap a la democràcia, però la politització franquista i conservadora de la festa era tan profunda que havia arribat a solapar-se amb una definició “natural” d’esta. Dit d’una altra manera, allò que havia sigut una reelaboració de les falles en clau reaccionària s’anava a presentar com una festa que era així “de tota la vida”.

Els aldarulls i conflictes propis de la batalla de València, amb l’emergència d’un blaverisme hereu del valencianisme temperamental faller atiat pel franquisme, feren la resta, de manera que l’arribada del PP a la majoria absoluta de l’Ajuntament de València en 1995 (després de quatre anys de cohabitació amb Unió Valenciana) suposà la consagració del domini d’una dreta fallera ara legitimada per la via de les urnes, amb l’agreujant d’una esquerra desapareguda en combat que havia decidit abandonar les Falles a la seua sort. Una dreta fallera, el major èxit de la qual ha consistit paradoxalment a no ser percebuda com a tal, sinó com l’opció que defensava les “Falles del poble”. Reaccionisme, populisme i amnèsia històrica, un còctel perfecte que ha fet que actualment la dreta fallera encara controle fermament la festa fallera. Passem, doncs, a vore els seus trets més reeixits:

1. Defensa que les Falles són “apolítiques”. Però, ben curiosament, només condemna la “politització” si ve de l’esquerra, mai de la dreta.

2. En el tema de la llengua pot emprar el valencià, però el considera una llengua menor en relació amb el castellà, més prompte una llengua ritual per a certs actes fallers (presentacions, versos dels cadafals, cant de l’himne i poc més).

3. Sol alinear-se amb les postures més o menys anticatalanistes i properes al regionalpopulisme blaver més ranci.

4. Redueix la “cultura valenciana” als quatre tòpics regionalistes de la Renaixença més conservadora i poc més.

5. D'entrada, es mostra poc inclinada a qualsevol canvi o transformació que altere l’status quo de la festa. Pot admetre innovacions inofensives o funcionals dins este ordre festiu (un nou dia d’ofrena, els folros polars fallers, nous actes fallermajoristes, fins i tot una certa innovació estètica en els cadafals), però no alteracions més “perillososes”, com ara canviar el sistema de premis, el tipus de jurat, el paper ritual de la dona o les temàtiques crítiques amb el sistema en els mateixos cadafals. Qualsevol intent de canvi profund tendirà a ser estigmatitzat com a “catalanista”, “radical”, com ara s’estila dir, o “antifaller”, que és l’equivalent faller conservador a dir “antisistema”".

6. Estèticament és molt conservadora, i només accepta la innovació estètica si no és trencadora i s’adapta a una temàtica blana i buida, tan típica de les falles “blanques” o “roses”.

7. Potencia el fallermajorisme i el seu univers derivat com a manera de perpetuar el patriarcalisme faller i fomentar actes rituals protocolaris, en la mesura que la proliferació d’estos actes afavoreix la presència de les autoritats i reforça el perfil d’“ordre” de la festa.

8. Contribuïx a reproduir, sota l’argument pervers de l’“enginy i gràcia” els trets sexistes, homòfobs i reacccionaris dels continguts expressats en els cadafals.

9. Sacralitza l’“enginy i gràcia” com a sucedani pervers i conservador de la sàtira fallera més irreverent i clàssica.

10. Exalta el victimisme faller que presenta el col·lectiu com si fóra l’únic solidari de la ciutat i reclama privilegis per a ell, alhora que veu fantasmes de persecució i menyspreu “injustos”" per tot arreu. La culpa sol recaure en veïns i els “enemics de la festa”, que hom situa a l’esquerra sociològica.
 Qui són els representants de la dreta fallera? A banda dels polítics que duen la Junta Central Fallera i els seus homes de confiança, hi ha determinats presidents d'agrupació o comissió, representants de sector, a més d'altres fallers influients i de l'entramat mediàtic que els hi dóna suport i sosté que la seua visió de la festa és la única possible i "natural".


Evidentment, la llista és una primera i simplista aproximació al fenomen de la dreta fallera, sense el qual és impossible entendre més de vint anys de majories absolutes de la dreta politica a la ciutat de València. Hui en dia les coses són una mica més complexes. Per exemple, hi ha un valencianisme tricolor no conservador, hi ha cada volta més gent d’esquerres que s’acosta a les Falles des d’una nova perspectiva, més enllà de vells prejuís, i es noten massa les maniobres del PP per intentar que cap formació política progressista faça per entrar en la festa des d’una perspectiva oberta, renovadora i integradora. Afortunadament, les coses estan canviant i, per això, la dreta fallera, la del PP i la de les comissions, està tan nerviosa. Però no oblidem que sempre ha existit un món faller subterrani i resistent, que potser ara té la primera gran oportunitat de donar-se a conéixer, eixir definitivament de l’armari i dir la seua sobre una festa amb enormes potencialitats, si és que les sabem aprofitar.
Gil-Manuel Hernàndez i Martí

 

dimarts, 2 d’octubre del 2012

SIS ARGUMENTS CONTRA EL CANVI DE DATES DE LES FALLES

 
       En este article intentarem aportar sis arguments que, des del meu punt de vista, juguen en contra del possible trasllat de dates de la festa de les Falles, un trasllat que el president Fabra va anunciar a final de juliol i que, per la manera en què s’ha fet, des de fora de València i complint les ordres de Madrid, ha generat molt de malestar en el món faller. És més, Fabra va fer l’anunci per desviar l’atenció del brutal ERO sobre RTVV que s’havia anunciat la vespra, amb ocupació del plató d’informatius pels treballadors inclosa i que de segur anava a tindre ben ocupada la premsa local.
Feta ja la jugada, el principal argument esgrimit pel govern valencià era que, amb el trasllat, s’incrementaria la productivitat i les Falles en cap de setmana aconseguirien un moviment econòmic extra de quasi 800 milions d’euros, amb el consegüent benefici que això reportaria a la ciutat i a la seua projecció turística. També es diu que això facilitaria una festa on seria més fàcil conciliar el dret dels fallers a la festa i el dels ciutadans no fallers al descans. Però no hem d’oblidar que la proposta del trasllat ja fa anys que la defensen les comissions de la Federació de Falles de la Secció Especial i que el món faller ja va rebutjar la idea en una mena de referèndum fa uns anys. Amb tot, la proposta ha generat debat dins els fallers, ja que no pocs la veuen factible i desitjable per als seus interessos i els de la ciutat. Al capdavall, el 25 de setembre passat fou sotmesa la qüestió a votació en l’assemblea de presidents de falla de València, amb el resultat de 288 vots en contra del trasllat, 30 a favor i 4 abstencions. Cert és que el resultat no és vinculant, però deixa les coses ben clares: el món faller del cap i casal està aclaparadorament en contra del trasllat. I sembla que a les comarques falleres la situació no és massa distinta. En tot cas, i per tal de contribuir al debat i obrir noves línies de reflexió sobre la qüestió, exposaren els nostres arguments.

       Argument 1. Probablement el trasllat faria perillar la candidatura de les Falles a ser declarades patrimoni de la humanitat, ja que es trtactaria d’un canvi per motius econòmics i turístics, en funció d’una raó de “productivitat” i des de dalt cap a baix, sense una decisió democràtica del “subjecte celebrant”, especialment ara, que el món faller s’ha pronunciat aclaparadorament en contra. Potser no hi ha una norma explícita en la UNESCO que ho diga, però la filosofia de les concessions és així. A més, estes són limitades (dos candidatures per estat) i damunt la UNESCO sol primar les candidatures sòlides que respecten les tradicions i no siguen frívoles en este punt. Si les Falles ja ho tenien difícil, ja que en el cas del patrimoni etnològic es prioritzen les candidatures dels països del Tercer Món, amb el trasllat de dates la declaració seria molt difícil, si no impossible
        Argument 2. La proposta del trasllat de data servix per a emmascarar la brutal pujada de l’IVA al 21 per cent, que és una autèntica desfeta per al món de la cultura en general, i de les Falles en particular. De fet, es tracta de dos mesures anunciades quasi alhora. I el pitjor és que la pujada de l’IVA implica efectes econòmics catastròfics qui ni el trasllat compensaria, suposant que compensara econòmicament les comissions en alguna cosa, fet prou discutible. Més prompte l’agreujaria, ja que, com han dit alguns presidents, el trasllat implicaria més despeses de les comissions, perl fet d’haver atendre més gent als casals, comprar més beguda i menjar, etcètera.
Argument 3. Amb la pujada de l’IVA en general, la contenció i reducció de salaris, la desaparició d’una paga extra dels funcionaris, la desregulació neoliberal salvatge del mercat laboral i la progressiva liberalització dels horaris comercials, més els perniciosos efectes que tindrà el més que previsible rescat d’Espanya a mans del BCE i l’FMI, és evident què els fallers, com la resta dels ciutadans, disposaran cada volta més de menys ingressos, i per tant la gent retallarà de coses considerades prescindibles com ara les eixides turístiques, ni que siguen internes. Per tant, és poc probable que acudisquen més turistes espanyols a les Falles de cap de setmana. Igualment, és discutible que molts fallers que treballen en un sector comercial d’horaris liberalitzats puguen acudir a l’Ofrena o a altres actes, ja que hauran de treballar igualment, especialment si damunt estan treballant en negre dins el sector submergit, per a arribar a fi de mes. Tampoc no hi acudiran turistes culturals de més poder adquisitiu, ni els turistes de congressos, que ja venen en altres èpoques, però s’hi estan poc i deixen pocs diners en comparació amb altres ciutats. Més prompte acabaran venint a una València en Falles els turistes nòrdics de borratxera, que voran en el cap i casal el paradís per a posar-se cecs de tot i arrasar la ciutat el cap de setmana, deixar-la bruta i, possiblement, s’incremente la violència i vandalisme als carrers, al més pur estil Lloret de Mar. Així, València es convertiria en un gran botellot, les conseqüències del qual haurien de pagar els ciutadans, fallers i no fallers.
Argument 4. Es diu que el trasllat incrementarà els beneficis econòmics per a la festa i per a la ciutat. No obstant això, en els dos estudis fets per a la Interagrupació (el darrer intervinguèrem Jesús Català i servidor), resulta que més del 70 % per cent del moviment econòmic depén de l'hostaleria, i tots sabem que de l'hostaleria no es deriva un gran benefici econòmic per a les comissions falleres Per tant, no s’acaba de vore el benefici econòmic per als fallers, i per a la ciutat, en un context de crisi que no farà si no agreujar-se els pròxims anys, tampoc no hi veig el benefici, sobretot si tenim en compte que la gent gastarà molt menys, especialment després de la pujada del IVA. En tot cas, encara no s’ha fet un estudi realment rigorós sobre l’impacte econòmic de la festa a la ciutat, i sobretot com repercuteix en l’economia de les comissions.
Argument 5. Es tracta d’un argument menor, però que cal considerar. Amb el trasllat desapareixeria la festa de sant Josep, al menys tal com ara es coneix. L’Església Catòlica ja ha dit que mantindrà la festa en el seu calendari litúrgic, fet que eliminaria les misses falleres de sant Josep per raons òbvies. Unes misses que per a la majoria de les falles encara continuen sent un acte rellevant, amb cercavila on les falleres van amb mantellina i on la fallera major de torn pot lluir-se per darrera vegada en la setmana fallera. I, de pas, també també acabarien les tradicionals felicitacions falleres a peps i pepetes.
Argument 6. El canvi de data suposaria posar la lògica econòmica del benefici per damunt de la lògica del do, que és la pròpia de les festes populars i també de les Falles, que encara són una resta de la manera de viure, en estes contrades mediterrànies, de les antigues societats precapitalistes. La lògica o economia del do implica que allò més important és el regal que es fa a la comunitat. Els fallers no fan la seua festa per motius de benefici econòmic, sinó que l’entenen com un regal que es fan a si mateixos i a la ciutat. És més, fan un gran sacrifici econòmic per a generar un autèntic “gran esdeveniment” que reporta grans guanys turístics a la ciutat, especiament a l’hostaleria, que n’arrambla més del 70 per cent. Darrere de la proposta del canvi de data estan els economicistes arguments de l’increment de la productivitat i els ingressos per turisme, emanats de les directrius neoliberals que dicta la troica europea, cosa que xoca frontalment amb la vella lògica festiva del do i el regal. Si al final s’imposa la implacable lògica del mercat, la festa haurà quedat bàsicament convertida en una mercaderia; els fallers, en uns productors barats de diversió, i els visitants, en simples clients. Es podria argumentar que no són dos lògiques incompatibles, però sí que ho són, perquè quan la festa popular, que és un dels darrers reductes d’una economia del bé comú, que pensa en el benestar general, comença també a regir-se per la lògica mercantil, esta última acaba imposant-se i la festa passa a convertir-se en un parc temàtic on només importa l’increment de la quota de mercat.
 
Gil-Manuel Hernàndez i Martí

diumenge, 16 de setembre del 2012

Un pla estratègic per a les Falles? Sí, i participatiu!


Fa uns dies, un grup polític amb representació a l’Ajuntament de València va traure una nota de premsa en què instava a l’elaboració d’un pla estratègic per a les Falles. És esta una idea que ha sorgit en altres moments (si no recorde malament, la Federació de Falles d’Especial va presentar una mena de pla estratègic fa uns anys), però que no s’ha explicat convenientment. A grans trets, vaig a tractar de donar un poc de llum a què és això d’un pla estratègic per a les Falles, ja que jo mateix he fet al·lusió en diverses ocasions (algunes d’elles en públic) a la conveniència de plantejar-s'ho molt seriosament.

En l’àmbit empresarial, ja fa moltes dècades que començà a aplicar-se la planificació (d’empresa, de serveis, de producte, etc.) per a optimitzar recursos i millorar la productivitat i l’organització de la mateixa empresa. Igualment, des de fa uns anys, el sector cultural ha començat a plantejar-se la necessitat de planificar estratègicament la intervenció i organització de la gestió cultural.

Bàsicament, la planificació pot estructurar-se a tres nivells, i en tres documents diferents:

  • Pla estratègic (alguns el denominen pla director): plurianual, al voltant de 10 anys.
  • Pla director (alguns el denominen pla estratègic): plurianual, entre 1 i 5 anys, generalment 3 anys.
  • Pla operatiu: anual.

El pla estratègic (o director, segons contextos) és un document que, en el cas de les Falles, plantejaria les intencions de la gestió de la festa a llarg termini. És un document qualitatiu, objectiu i atemporal. Este document establiria, entre altres aspectes, el model d’organització de la festa, la seua importància en la vida de la ciutat, les seues característiques bàsiques i les diferents relacions que s’estableixen entre els protagonistes. En definitiva, el document explicita el model de festa que vol els seus protagonistes.

En part, molts dels debats que, contínuament es reactiven en el món faller (canvi de dates de celebració, paper d’agrupacions i sectors, model per a la falla municipal, model d’organització, etc.) tindrien una solució consensuada i pública. Una altra cosa seria l’acció política i legislativa dels agents i administracions alienes a l’àmbit faller.

Per això, el procés de redacció d’un pla estratègic per a la festa ha de comptar necessàriament amb la inclusió de tots els agents involucrats: administració, agents polítics, serveis municipals, sectors empresarials, ciutadans, artistes i professionals i, sobre tot, fallers.

El procés de redacció d’un pla estratègic, a grans trets, hauria de tindre les següents fases:

  1. Anàlisi de la situació
  2. Diagnòstic de la situació
  3. Declaració d’objectius estratègics
  4. Estratègies a implementar
  5. Plans d’actuació
  6. Seguiment dels plans d’actuació
  7. Avaluació de la consecució dels objectius

Tot este procés hauria d’articular-se a partir de processos de participació real que permeteren una reflexió col·lectiva sobre tots els aspectes de la festa. Però una planificació estratègica a llarg termini es complementa sempre amb una planificació directiva (a mitjan termini) i operativa (anual).

La planificació a mitjan termini reflexa les estratègies a seguir per tal d’aconseguir els objectius plasmats al pla estratègic, d’una manera quantitativa, manifesta (explicita línies d’actuació) i temporal (amb una cronologia a mitjan termini). D’alguna manera, el pla a mitjan termini coincideix amb la durada d’una legislatura política i, per tant, el pla director podria coincidir amb el programa electoral dels partits polítics en matèria de Falles. Així, el partit polític en el govern tindria llibertat (una vegada aprovat en les urnes) per establir els mecanismes que més adients considerara per abastar els objectius estratègics i el model de festa consensuat al pla estratègic.

I, per últim, la planificació operativa, de caràcter anual, completaria el procés planificador, establint objectius i directrius d’actuació per aconseguir a curt termini els objectius establits en els plans estratègic i directiu. Esta planificació correspon als responsables organitzatius de cada any.

El procés planificador plantejat, especialment a nivell estratègic, podria atorgar a la festa de les Falles d’un consens generalitzat sobre el model de festa, alié a la direccionalitat partidista dels grups polítics o a posició més o menys interessada de grups organitzatius, d’interessos i de particularitats conjunturals. Això sí, sempre que se realitze a partir d’un procés de participació global, real i articulat metodològicament. La participació, ara més que mai, és fonamental.

José Martínez Tormo

dimecres, 18 de juliol del 2012

LA CREMÀ DE LES FALLES: 18, 19 o quin dia de març?


Les Falles foren al principi un festeig o acte més dins de la festivitat dedicada a Sant Josep que organitzaven els veïns d’alguns carrers o places de la ciutat de València. Des d’almenys 1740, data del primer document que parla de nostra festa, els col·lectius veïnals d’alguns carrers i places s’atreviren a posar dalt de les tradicionals hogueras uns ninots (també anomenats primigèniament estàtues, efigies o figures) que criticaran els vicis i defectes dels veïns d’eixos espais. Estes fogueres urbanes tenien també el seu equivalent per tota l’horta, i que anaren desapareixent durant tot el segle XIX.

Les Falles es plantaven originàriament durant la matinada del 17 al 18 de març i quedaven dretes només eixe dia fins que arribava l’hora de cremar-les, quan el sol es posava, normalment a les 8 de la vesprada. D’esta manera, les Falles només estaven exposades el dia 18. Per este motiu, este festeig rebia el nom de Falles de la vespra de Sant Josep.

Però el calendari faller començà la seua metamorfosi i en 1871 tenim el primer exemple d’una falla (la de la Plaça de Bous) que canvià el dia de la plantà i cremà al diumenge 19, per ser festiu i atraure. A més visitants que pagaren per entrar al coliseu i fer més ‘caixa’.

A partir d’eixa data tenim uns altres exemples esporàdics de falles que es cremaren el 19 per motius desconeguts (1874, 1875, 1880 i 1884) o perquè les inclemències meteorològiques del temps ho impediren (1873 i 1891). Inclús hi hagué algun cas ocasional de falles plantades tres dies (els anys 1881 i 1887 a la Plaça de Bous).

Esta pràctica intermitent propicià que a partir de l’any 1892 totes les falles es plantaren el 18 i es cremaren el 19, trencant definitivament el refrany de la festa, la vespra i una pràctica fallera que estigué vigent al menys 152 anys. A partir d’eixe any s’establí una nova costum, la que hem conegut fins estos calorosos dies de juliol, i que ens ha durat exactament 120 anys, prou menys que l’anterior i original tradició.


* Este text es una revisió d'un apartat publiclat al llibret de la comissió fallera de Sant Roc de Torrent al 2011.

dimecres, 4 de juliol del 2012

La primera notícia de les Falles

No hi ha unanimitat entre els que han escrit sobre l’origen de les Falles. Però si mirem la publicació Más de 500 años de fallas, ens crida poderosament l’atenció la quantitat d’anys que indica el títol que fa que estem fent falles. Amb este llibre, Soler Carnicer ens fa il·lusionisme i transforma les informacions que ha trobat des del 1497 citant la paraula falla. Estes referències són de falles (fogueres o lluminàries) que es feien com a senyals de llum, com ara la del Micalet.

Tot i ser veritat que apareix citada la paraula falla, estes mencions antigues feien referència a les fogueres que en diverses èpoques de l’any es cremaven per esdeveniments relacionats amb bones notícies referides a la família reial (un natalici, casament, etc.) o de política espanyola (una batalla guanyada, una treva de pau, etc.).

Però la primera notícia que s’ha trobat de les Falles com a festa amb ninots dalt d’una foguera que es cremava la vespra de Sant Josep es un ban municipal de l’any 1740. Curiosament, este llibre ja només citarà les informacions relatives al festeig faller i deixarà de citar les anteriors a fogueres, excepte en el cas que ha confós amb una falla el monument plantat a la plaça del Mercat Central al juny amb motiu de la beatificació de sant Joan de Ribera i que no es cremà.

* Fragment de l'article publicat per Josep Lluís Marín i Javier Mozas al llibret de la comissió fallera de Els Lleons-Poeta Mas i Ros (2012).

divendres, 18 de maig del 2012

El no-museu faller de València


El museu faller de València no és un museu. Probablement més d’un lector d’estes línies se senta estranyat per eixa afirmació, però és absolutament real, i en este Dia Internacional dels Museus resulta convenient recordar-ho.

Si atenem a la definició que l’ICOM dóna als seus estatuts, un museu és “una institució permanent, sense ànim lucratiu, al servei de la societat i el seu desenvolupament, oberta al públic i que porta a terme investigacions referents als testimonis materials de la humanitat i del seu entorn, els adquereix, els conserva, els dona a conéixer i especialment els exposa amb la finalitat de promoure l’estudi, educar i deleitar”.

La Llei de Patrimoni Històric Espanyol defineix als museus com “las instituciones de carácter permanente que adquieren, conservan, investigan, comunican y exhiben para fines de estudio, educación y contemplación conjuntos y colecciones de valor histórico, artístico, científico y técnico o de cualquier otra naturaleza cultural” (art. 59.3).

I, finalment, la Llei de Patrimoni Cultural Valencià entèn per museu “les institucions sense finalitat de lucre, obertes al públic, l’objecte de les quals siga l’adquisició, conservació, restauració, estudi, exposició i divulgació de conjunts o col·leccions de béns de valor històric, artístic, científic, tècnic, etnològic o de qualsevol altra naturalesa cultural amb fins d’investigació, gaudi i promoció científica i cultural” (art. 68.1)

Amb estes definicions, molt semblants entre elles, és fàcil comprendre que, en l’actualitat, el Museu Faller de València no és més que un altre magatzem de l’Ajuntament en què es guarden els ninots indultats. És cert que de manera oberta al públic i visitable, però sense ser el que s’entén veritablement per museu en els temps que corren. De fet, administrativament, la Direcció Generalde Patrimoni Cultural Valencià no el reconeix com a tal, ni tan sols com a col·lecció museogràfica.

Probablement algú diria que açò no té importància, que no deixa de ser un reconeixement administratiu i, en part, és així. Seria així si el denominat Museu Faller de València tinguera un responsable tècnic superior de museus, impulsara estudis i investigacions sobre les seues col·leccions, establira mecanismes per a la restauració dels seus fons, organitzara exposicions temporals i altres activitats, treballara en la difusió i comunicació dels seus fons i tinguera un pressupost per fer front als objectius. Però el denominat Museu Faller no té res d’això; de fet, les úniques investigacions que s’han fet de la principal col·lecció del no-museu han sigut impulsades per l’Associació d’Estudis Fallers, responsable també de la seua guia.

Els requisits perquè fóra reconegut com a museu no són massa difícils d’aconseguir; l’ordre de la Generalitat que regula el seu reconeixement parla de reunir els següents requisits:

  1. Instal·lacions permanents, suficients i adequades, segons el parer de la Direcció General de Patrimoni Cultural.
  2. Un tècnic superior que en tinga cura.
  3. Un inventari i un llibre de registre, segons models oficialment establerts.
  4. Horari d’obertura al públic, no inferior a quinze hores setmanals.
  5. Pressupost que garantesca un funcionament mínim.
  6. Enviar a la Direcció General de Patrimoni Cultural, amb la periodicitat que reglamentàriament es determine, resums estadístics de visites al museu.

Aquell lector que conega mínimament el denominat Museu Faller s’adonarà que no son requisits impossibles de cumplir. Per tant, podríem dir que el fet que no estiga reconegut com a tal es deuria a motius de tipus polític, ideològic o inclús a la deixadesa i poca importància atorgada pels responsables de l’administració local.

És curiós que un centre com este, amb uns fons únics tant per les peces mateixes com pel procés de la seua selecció, tan a prop d’un dels principals nuclis d’atracció turística de la ciutat i amb una gran potencialitat com la que té, haja sigut abandonat i tinga un tracte semblant al d’un magatzem municipal més. És tracta de l’únic museu les peces del qual són triades per votació popular i no per un consell tècnic de selecció; així, la seua col·lecció, a banda de mostrar una gran qualitat tècnica i estètica, mostra el gust popular de cada època i permet endinsar-se en la societat del moment.

Les potencialitats d’un Museu Faller són indiscutibles: servir com a referent turístic de la festa de les Falles, no només dels ninots indultats sino també de molts altres components de la festa; actuar com a contenidor i motor d’iniciatives culturals lligades a la festa; treballar en la difusió del coneixement de les Falles i dels artistes fallers, potenciant la seua figura professional; liderar les investigacions sobre la festa; i ubicar-se com a referència material dels valors immaterials que engloben la festa de les Falles, entre moltes altres.

Els professionals de la gestió cultural estaríem preparats per dissenyar un pla museològic per a la conversió del No-Museu Faller en un veritable museu capaç de dinamitzar una part important del patrimoni cultural de la ciutat de València. De fet, el propi Ajuntament de València té professionals de reconeguda solvència per a fer-ho. Però la qüestió és si els responsables polítics tenen voluntat.

No sembla que eixa voluntat existisca, i és una verdadera llàstima, sobretot en un moment en què l’Ajuntament ha dut endavant una candidatura per aconseguir que l’Espai Cultural de les Falles siga reconegut com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Si no li prestem una mínima atenció al nostre patrimoni cultural material, serem capaços de garantir la protecció del patrimoni immaterial?

I mentrestant, mentres s’ha dissenyat eixe projecte de candidatura a la UNESCO sense la més mínima dotació pressupostària, el Museu Faller segueix sense ser el que hauria de ser i sense cap indici de què això vaja a canviar. Una bona manera de celebrar el Dia Internacional dels Museus per a València seria que els responsables polítics anunciaren hui la normalització, professionalització i la seua aposta pel Museu Faller. Malauradament, en acabar el dia, molt probablement ens quedem sense celebració.


José Martínez Tormo

Gestor cultural

diumenge, 11 de març del 2012

HISTÒRIES DE COMISSIONS FALLERES (II): MURILLO-PALOMAR

HISTÒRIES DE COMISSIONS FALLERES (II): MURILLO-PALOMAR

L’actual comissió fallera de Murillo-Palomar naix en l’exercici faller 1942-1943 i ha continuat de manera més o menys intermitent fins l’actualitat. Però anteriorment a la creació de Junta Central Fallera, ja havia plantat unes quantes falles al mateix creuament de carrers des de feia unes quantes dècades.

Des de fa anys, la comissió de Murillo-Palomar indica com a any oficial de la seua fundació (o millor dit plantà de la primera falla) en l’any 1862, just el mateix any que tenen els fallers de Sant Miquel. Com que la documentació d’arxiu comença anys més tard, només tenim les notícies que apareixen a la premsa per tal de buscar informacions. I per a l’any 1862, només apareixen informacions al Diario Mercantil i La Opinión de quatre falles, Plaça de Sant Miquel, Plaça de l’Almodí, Plaça de Sant Narcís i Tros Alt. Cap referència més a altres falles...

Si continuem buscant en la premsa, arribarem a l’any 1887 on, gràcies a la baixada de l’impost per poder plantar, va haver un augment del nombre de comissions falleres que es llançaren a l’aventura fallera. I d’entre elles, figura una falla plantada al carrer de Murillo tant al Diario Mercantil (dies 12 i 18 de març) com a l’itinerari de Las Provincias (18 de març). Sí que ha de ser el precedent més antic de l’actual Murillo-Palomar, ja que en la segona notícia del DMV especifica el segon carrer on es plantà: Carrasquer.

L’any següent tornem a trobar una falla plantada en el carrer Murillo (sense més especificacions). Així ho avala la sol·licitud conservada en l’Arxiu Históric Municipal de València i les notícies aparegudes en els diaris El Mercantil Valenciano i Las Provincias.

Ja no tornarem a tindre més informacions d’esta falla fins el segle següent. En concret plantà amb certa regularitat els anys 1906, 1908, 1911, 1912, 1914, 1915, 1921, 1922, 1931, 1933 (amb un primer premi de secció Segona), 1934 i 1936, totes elles ja amb el nom de Murillo-Palomar. I a partir de 1943 fins l’actualitat quasi tots els anys, fins plantar la seua falla número 86 este any de 2012, ja molt a prop del centenari... I prenent com a data inicial 1887 amb dades documentades, podem dir que enguany, esta comissió fallera cumplix 125 anys.

-----------------

En l’actualitat, el col·lectiu festiu de Murillo-Palomar té una demarcació (creada als anys cinquanta del segle passat) que inclou altres carrers on antigament també es plantaren falles i coincidiren en el temps amb la que hui en diu ha sobreviscut.

La següent en el temps que va aparèixer va ser la de Bosseria-Carda-Botellas-Plaça del Guerriller Romeu (actual Plaça del Mercat Central). Dels cinc anys que plantà falla, coincidí a l’hora en plantar falla amb Murillo-Palomar els anys 1921 i 1931.

També hi hagué altra comissió veïna més propera, Santa Teresa-Murillo-Carda que plantà també cinc falles en el primer terç del segle XX. O ja les més llunyanes de Murillo-Encarnació (1929) o Murillo-Guillem de Castro (1944).

Per tant, podem vore com el carrer Murillo ha tingut prou activitat fallera, en part per ser tant llarg i els seus veïns voler tindre la festa al seu cantó i no massa lluny. L’antic concepte de comissió fallera era molt diferent a l’actual, passat pel tamís del de demarcació fallera (creació administrativa de la dècada dels 50 del segle passat).
Javier Mozas

diumenge, 26 de febrer del 2012

HISTÒRIES DE COMISSIONS FALLERES (I): FÉLIX PIZCUETA-CIRILO AMORÓS

HISTÒRIES DE COMISSIONS FALLERES (I): FÉLIX PIZCUETA-CIRILO AMORÓS

L’actual comissió fallera de Félix Pizcueta-Ciril Amorós naix amb més o menys intermitències en
l’exercici faller 1942-1943. Però anteriorment a la creació de Junta Central Fallera, ja havia plantat unes quantes falles al mateix creuament de carrers des de feia dècades.

En concret, podem trobat possibles orígens a este lloc en concret l’any 1890, en què apareix el nom anterior d’este carrer, Pasqual i Genís, citat en la premsa entre els carrers que plantaren falles eixe any. Tot i que no s’especifica el cantó en concret, és quasi segur que fora entre el tram comprés entre Colón i la Gran Via, ja que les falles plantades falla en el primigeni tram eren conegudes amb els noms dels altres carrers i que l’any següent sí que s’especifica falla en este tram nou.

L’any següent, 1891, apareix publicada la primera noticia sobre falles (18 de febrer en el Diario Mercantil i el 19 en Las Provincias) amb la descripció d’una falla a sol·licitar permís municipal per a plantar en la continuació de Pasqual i Genís -tot i que després ja no la vorem citada el dia 18 de març en cap diari-. Potser eixe any només quedà en projecte...

Però la primera vegada que es cita una falla per als carrers de Ciril Amorós i Pasqual i Genís (Félix Pizcueta) és en 1896. Tot i no arribar a plantar-se cap falla a València, és el primer exemple clar d’esta falla. Després es plantaran seguides les falles dels anys 1897 i 1898 amb la mateixa denominació primigènia.

En l’any 1899, l’ajuntament canvià la denominació del carrer Pasqual i Genís per l’actual de Félix
Pizcueta, i la citada comissió plantà falla els anys 1899, 1903, 1907, 1912, 1914, 1917 i 1935.

--------------------

Però, enguany, esta comissió vol celebrar el seu 125 aniversari d’una manera molt peculiar, ja que
erròniament, han incorporat al seu historial, falles plantades de la comissió veïna desapareguda de Russafa-Ciril Amorós. I en concret han incorporat dades des de 1888 que, segons la manera actual de pensar, diuen que seria l’exercici faller 1887-1888 ¡quina burrada pensar que les falles del segle xix també tenien un cicle festiu d’un any!

La veïna comissió fallera de Russafa-Ciril Amorós, començà la seua història en l’any 1881 (i no en 1888) que, al llarg dels anys, varià el nom dels seus carrers: Ciril Amorós a Puerto (fins 1888) i Russafa a Pi i Margall (entre 1907 i 1936).
Tant al Diario Mercantil com a Las Provincias, trobem descripcions de la falla que es plantà.

Esta comissió fallera, continuà plantant falles els anys 1882, 1888, 1892, 1900, 1901, 1905, 1907, 1908, 1909, 1910, 1912, 1914, 1915, 1917, 1918, 1919, 1922, 1923, 1924, 1925, 1927, 1929, 1930, 1931, 1933, 1934 i 1936. Quan es creà JCF, només plantà en 1942, i desaparegué per complet. Com és lògic, esta comissió coincidí en anys intermitents plantant falla els mateixos anys que la seua veïna de Félix Pizcueta-Ciril Amorós, en concret els anys 1907, 1912, 1914 i 1917. I com que les comissions falleres mai han tingut per costum plantar dos falles en dos creuaments de carrers, és impossible pensar que foren la mateixa comissió.

A més, cal especificar que les comissions falleres tal i com les entenem en l’actualitat, no tenien la mateixa continuïtat plantant tots els anys seguits, sino que plantaven falles en anys intermitents. Per tant, l’intent de ‘completar’ l’historial d’una comissió amb anys d’una altra comissió veïna, no és rigorós ni complementari.

Per últim, cal tindre en ment que l’actual sistema de demarcacions falleres prové de la dècada dels 50 del segle passat, i per tant, al segle xix no hi havia pertinença d’una carrer a una comissió. Només sentien la falla com a pròpia els veïns dels carrers que donaven noms a la comissió.

Javier Mozas
Associació d’Estudis Fallers