dimarts, 22 de març del 2011

Inventar la música de Falles




No hi ha música de Falles. Tret d’El Faller, del mestre Josep Serrano, i de L’entrà de la murta, del mestre Salvador Giner, no hi ha la música patognomònica de la Festa. La primera, sobretot, l’hem escoltada tantes vegades, en tants llocs i durant tants anys, com a única música identificativa de Falles, que resulta indigesta la melodia i vergonyosa la idea que, en el paradís de les bandes de música i de músics excels, no hi haja una oferta adequada de la música representativa de la seua festa més gran. S’ha fet pública la llista de les peces musicals més interpretades i sentides pels carrers i els casals de la ciutat de València en les Falles del 2010. La llista és oficial, elaborada per la Societat General d’Autors i Editors (la famosa SGAE) a partir de les llistes de repertoris que li van lliurar les bandes que participen en les festes de sant Josep i dels temes que els seus mateixos inspectors sentiren en el territori de la festa. Atenció a la llista: Paquito el Xocolater (peça indispensable en totes les bodes, festes de carrer i revetles populars, quasi sempre, a partir d’una determinada taxa d’alcoholèmia), València (pasdoble amb el qual totes les orquestres acabaven els balls de la plaça o de la sala quan el cap deia «Ara, toquem València i a cobrar»), Xàbia (pasdoble amb el qual, totes les bandes convidades a Mestalla, des de fa anys, ens matxuquen els inicis i els descans de tots els partits de futbol. Des de fa anys! Totes les bandes! Tots els partits!), Amparito Roca, Pérez Barceló, Ragón Falez, Fet a posta (pasdobles que escoltarem per tot arreu en qualsevol celebració tradicional), Ah! i Valencia en Fallas, la cançó que el mateix president de la Junta Central Fallera de València, Fèlix Crespo, acaba d’identificar com (en castellà, per favor), «el himno que la gente ha asumido como propio y lo asocia a la mascletà». Un panorama desolador. Des de fa tants anys! Conten vostés que la major part d’aquestes extraordinàries peces musicals foren compostes abans de l’any trenta del segle passat. Tenen més de 80 anys d’història! I en tot aquest temps... ni una sola aportació a la primera fila de la música fallera? Caldrà reinventar-la? O millor dit... Cal inventar-la?

Des de fa anys, a través de l’Associació Cultural Premi Iaraní que presidisc, que té com un dels seus objectius la promoció d’activitats culturals al voltant de la festa de les Falles, he anant denunciant aquest fet i sembrant la inquietud de crear una musica de Falles. Advertisc que els meus arguments naixen des del desconeixement més absolut sobre qualsevol tema relacionat amb la música, però des de la convicció que, sobre la situació, alguna cosa cal fer. Ja! Crear una música que un dia s’identifique clarament amb la festa de les Falles. D’ací a uns anys. I en pose com a exemple el que, probablement, va passar un dia amb la música dels moros i cristians, la qual hui, tothom, identifica a l’instant. Supose que (per favor, disculpe’m vosté ignoràncies), aleshores, algú va decidir la presència de timbals i dels instruments de vent, que també algú decidiria compassos, ritmes i cadències, les diferències entre les marxes mores i les cristianes. Escorcollant en la història o inventant-se-les, però ací està el resultat, una música pròpia, identificativa, de la qual se senten orgullosos i a la qual, seguint els cànons establerts, els compositors aporten cada any noves obres que s’incorporen al patrimoni musical i a l’estima popular.

Des de fa anys propose, l’última vegada a l’Associació d’Estudis Fallers, l’organització d’un simposi sobre el tema, convidant a participar-hi experts musicòlegs. Per a crear una música fallera. Decidir quins instruments podrien identificar la festa i l’entorn territorial i humà. Quins ritmes, quins compassos, quines cadències (de nou, disculpes!). Arribar a una mena d’acord, principi de protocol o creació de línies bàsiques indispensables de les quals poguera sorgir una música, nova (?), que arribara a tenir gran acceptació popular i on els autors compositors tingueren les bases sobre les quals deixar anar la seua inspiració. Si isquera bé la mampresa, d’ací a uns anys, podríem tenir la música de la nostra festa. Pròpia, identificativa i de la qual sentir-se orgullosos. Com és en la d’ells.

Aquesta mateixa setmana, Josep Almeria, president de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, es queixava de tot el que estic dient jo des de fa anys, fins i tot feia la comparació també amb la festa dels moros i cristians. La FSMCV té 40 anys d’existència, agrupa 532 societats musicals (la meitat de les del territori espanyol) amb més de 40.000 músics i 60.000 educands i va i diu ara aquest home: «la promoción y creación de una música fallera podría dar a las Fallas más opciones y riqueza musical en todos sus actos». Aleshores, què estan esperant?


Pasqual Molina

[article publicat en l'edició de la Safor del diari Levante-El Mercantil Valenciano el 20 de març de 2011]

dimecres, 9 de març del 2011

La Cavalcada del Ninot ha mort! Visca la Cavalcada de la Plantà!

Foto: Lázaro de la Peña (treta de www.fallas.com)




En acabar la Cavalcada del Ninot, sempre queda un regust amarg per la progressiva decadència d’un acte cada volta més qüestionat en la seua concepció actual. Any rere any, es repetixen els mateixos comentaris amb lleugeres variacions. Si l’any 2009 el periodista Moisés Domínguez expressava “dudas sobre la gracia del festejo, que sigue dando la sensación de estar anclado y sin demasiados márgenes de mejora”, enguany la seua crònica deia que “la baja calidad de la Cabalgata del Ninot vuelve a poner en duda su futuro” i que “este acto, tal como está concebido, camina hacia su desaparición”.

He seguit la Cavalcada del Ninot de manera intermitent (fins i tot he arribat a participar-hi en la meua etapa de faller en actiu) i admire la passió i el treball que posen en la cavalcada les comissions i fallers que tradicionalment hi ha participat, però és cert que, com a espectador, la visió d’un festeig lànguid produïx un cert desànim.

Caldria repassar la història de la Cavalcada del Ninot (n’hi ha un esbós en el primer volum de L’indult del foc i esperem que algun dia es reprenga el projecte d’elaborar una història completa, però que vaja més enllà de l’acumulació de dades de comissions participants i guanyadores per a contar-nos quina ha sigut l’evolució del festeig) per a comprendre algunes de les causes d’esta decadència.

D’entrada, la pèrdua de la seua funció inicial d’acompanyament dels ninots a l’exposició, però sobretot el ferri control que van exercir-hi les autoritats pel caràcter crític i transgressor que tenia el festeig. Això va incidir de manera directa en el tractament dels temes i en la tria dels continguts, que moltes voltes s’han inclinat cap a eixa endogàmia que tant agrada a alguns fallers i que inunda també molts cadafals que es recreen en aspectes, personatges i anècdotes de la festa desconeguts per la gent i que dificulten la lectura a l’espectador –per no parlar de l’efecte de distanciament i estranyament que això provoca. Per a acabar este repàs d’urgència, també caldria apuntar l’evolució de la mateixa societat i les seues formes d’oci, que no reben de la mateixa manera l’impacte d’una cavalcada ara que fa quaranta anys. Per no parlar de l’intempestiu horari: suportar l’actual Cavalcada del Ninot, amb el fred habitual d’estes dates a partir de les deu i mitja de la nit, és un acte d’heroïcitat.

El cas és que són molts es qui —en veu alta o en petit comité— parlen de la necessitat de plantejar-se quin és el futur que hauria de prendre la cavalcada, però més enllà de les converses informals, poques són les alternatives que es plantegen. En realitat, l’única iniciativa ressenyable va ser la que es va posar en marxa per a les Falles del 2005, amb idea, guió i coordinació d’Hernán Mir i Manolo Sanchis.

Aquella va ser una temptativa de posar al dia la Cavalcada del Ninot, de resultat desigual, però que, al meu parer, apuntava per on hauria d’evolucionar el festeig. Així, l’encert fonamental va ser el d’integrar la falla municipal en la desfilada, desplegant visualment el tema del cadafal i, sobretot, amb l’arribada a la plaça de l’Ajuntament de les primeres peces del monument. Per contra, el llast que va tindre fou la hibridació resultant de combinar la participació de comissions de falla (en un intent de mantindre l’esperit tradicional de la cavalcada, però sense concurs) amb grups professionals de teatre i animació de carrer (a càrrec de Xarxa Teatre i els Endimoniats de Mislata) que tancaven la desfilada.

Però per a les Falles de l’any següent, la Junta Central Fallera convocà les comissions que habitualment participen en la cavalcada a una reunió (l’octubre del 2005) perquè aportaren noves idees i alternatives, però l’immobilisme faller i la manca d’una visió global de la festa es van posar de manifest una volta més i la cavalcada tornà al seu esquema habitual i des de llavors continua el seu camí inexorable cap a la dissolució.

Arribats a este punt, quin camí li queda a la Cavalcada del Ninot? Jo apostaria per la seua reconversió.

D’una banda, caldria substituir l’actual Cavalcada del Ninot per una cavalcada de nou encuny: la Cavalcada de la Plantà, una cavalcada consistent en una festa que celebraria l’arribada a la plaça de l’Ajuntament de les primeres peces del coronament de la falla municipal, i que hauria d’estar envoltada d’elements d’animació de carrer, música, efectes audiovisuals i espectacle pirotècnic que giraren al voltant de la temàtica de la falla. Evidentment, això aniria lligat a la revitalització —també necessària— de la falla municipal. Una festa i un espectacle en el cap de setmana previ a la plantà que fóra més adequat i que, per descomptat, haurien de tindre lloc a un altre horari. Per què no a les huit de la vesprada? De manera que poguera atraure més gent al centre de la ciutat i que acabara abans de les deu de la nit, perquè l’hostaleria se’n poguera beneficiar. En definitiva, un acte obert a tots els valencians i que servira de preludi a la setmana fallera, que ja té el seu final precedit per una altra cavalcada, la del Foc.

Però, d’una altra banda, al mateix temps, la “tradicional” Cavalcada del Ninot tindria una oportunitat magnífica per a reinventar-se, traslladant-se a la vesprada del 15 de març, reprenent el seu caràcter originari i alguns dels seus elements fundacionals: participació de les comissions, vinculació a l’Exposició del Ninot i esperit crític. De fet, l’esbós el tenim ja en les cercaviles espontànies —per favor, no les reglamentem!— que les comissions organitzen tots els anys —i que van en augment— per a replegar el seu ninot de l’exposició. És una oportunitat magnífica per a fer no una sinó 380 cavalcades del ninot, escampades per tot València, on els fallers podrien posar a prova el seu enginy en vestuaris i temàtiques, i que serviria a cada comissió per a arreplegar el ninot de l’exposició i en desfilada festiva portar i presentar el ninot (i la falla) als carrers de la seua demarcació, per a convidar el veïnat a la festa.

Una altra cavalcada és possible. Parlem-ne!


Josep Lluís Marín

divendres, 4 de març del 2011

Discurs de la Presentació de la Revista d'Estudis Fallers


Benvolguts amics i amigues:

En primer lloc vull agrair a la Falla Na Jordana, amb la qual ens uneixen tants lligams, la seua amable hospitalitat en cedir-nos el seu casal per a presentar la nostra REF. Una REF que enguany acompleix 16 anys, 16 números des d’aquell primer de l’any 1994. I com que enguany, tant la REF com l’ADEF han estat molt bolcades amb el món del cadafal, a través de les nostres Converses a La Nau i l’exposició La falla. Un artefacte tecnològic, que fins abril està muntada en la UPV, he cregut que calia començar per ací, retent un xicotet homenatge al cadafal faller. Un homenatge merescut i necessari, tal i com estan les coses en la nostra festa.

I el primer que cal dir és que en el principi fou el foc. Després, este va compartir el protagonisme amb allò que cremava, amb forma de cadafal patibulari i justicier. La falla: el lloc idoni per a la justícia popular simbòlica, ferramenta compensatòria de dominacions i opressions, l'instrument festiu del poble per a llevar-se de damunt els seus grillons i proclamar la potencialitat dels seus poders. I des de llavors la falla fou, essencialment, eixe cadafal plantat enmig de l'espai públic, confluència de fluxos veïnals i nus simbòlic de la sociabilitat i el llaç solidari. Perquè abans que res, la falla-cadafal fou un artefacte cultural que només a poc a poc se va anar revelant com a artefacte tecnològic.

Després van vindre les manipulacions, les instrumentalitzacions, les degradacions, restriccions i reconvencions. Es van succeir en el temps normatives, censures, directrius, controls. Van aparéixer noves temàtiques, destacats artistes, estils emergents, es va improvisar, es va potenciar i va dirigir el canvi, i també se li va refrenar, se li va dissecar i fins a se li va fossilitzar en cànons i ortodòxies. Inclús van progressar les tècniques i sabers, però al final, en el fons, va romandre sempre el cadafal, la falla.

De manera que, ben paradoxalment, a pesar que canvien els modes, les formes, els instruments i protocols per al disseny, realització i execució de la falla, l'essència de la seua condició de cadafal roman. Per això la mateixa condició del cadafal plantat, la seua sola erecció en l'espai públic, és tot un esdeveniment, per molt que siga cíclic i subjecte a permisos i autoritzacions de l'autoritat competent. Al final allò que importa és la continua reencarnació d’un objecte primigeni que no canvia, sobirà del seu territori i per això dreçat en la plaça: el cadafal.

Recentment, des de l’Ajuntament s’ha impulsat la candidatura de l’Espai Cultural de les Falles valencianes a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Una iniciativa transcendental, doncs la possible declaració de la festa fallera com Patrimoni Mundial implicaria el seu màxim reconeixement cultural. De fet, ja en l’any 2002, concretament en el Prefaci del I Volum del catàleg L’Indult del Foc, l’ADEF plantejava la necessitat de considerar tant la col·lecció de ninots indultat com les Falles com a un patrimoni cultural vinculat a la Convenció de la UNESCO sobre protecció del patrimoni mundial. Nosaltres ho teníem ja, aleshores, molt clar, però també teníem clar que una declaració de tal calibre ens obligaria a tots els implicats en la festa a ser rigorosos, impecables i professionals. Que ens obligaria a sumir unes responsabilitats que passen per la cura i protecció dels elements més singulars i representatius de la festa fallera. En eixe sentit, les nostres obres posteriors (els tres volums de L’Indult del Foc, el llibre sobre Vicent Luna, el catàleg de l’exposició sobre la frontera entre art i falles, la monografia sobre el cas Na Jordana) han intentat incidir en la vessant patrimonial de la festa. I el mateix hem intentar subratllar en les diverses edicions de les Converses Les Falles a La Nau, del cicle Falles de Cel·luloide o de la Mostra del Llibre Faller. Per no parlar, clar està dels materials dipositats en la nostra web i, sobretot, de la feina que des de 2005 venim fent en el Centre de Documentació i Difusió de la Festa de les Falles, impulsat per l’Ajuntament de València.

Efectivament, la perspectiva d’unes Falles Patrimoni de la Humanitat es engrescadora i il•lusionant, però també ens obliga a sumir conscientment tot un compromís amb la festa que va més enllà de la seua vivència lúdica, emotiva o sentimental. Ens porta, com he dit, a demanar que totes les institucions que s’impliquen fomenten un treball altament professional de gestió, difusió, promoció i divulgació, par tal de poder assolir l’objectiu. Un objectiu que si s’assoleix ens imposarà noves obligacions, per tal d’acomplir els rigorosos estàndards de qualitat exigits per la UNESCO. Per això la nostra insistència en la investigació, en la recerca, en la documentació, en l’enfocament científic i reflexiu de la festa. Per això també la nostra insistència en la falla com a element essencial i imprescindible front als elements prescindibles o sobrevinguts. La falla i altres elements singulars propis de l’entorn faller, com la pirotècnia pròpia, la literatura fallera, l’ofici d’artista faller, altres oficis artesanals vinculats, la indumentària o els museus fallers. Però abans que res, la falla.

Enguany, estem molt satisfets de tot allò que hem posat en marxa i hem assolit, encara que noves idees i projectes estan ja en els nostres caps. En tot cas no ens cansarem d’insistir en què la nostra vocació és essencialment la de conjuntar la tasca tant dels científics socials com dels artistes que hi ha a l’ADEF, per tal de tindre una visió reflexiva, crítica i transformadora de la nostra festa. I és que, crec que cal aclarir-ho una vegada més: preferim unes falles profanes a unes falles lomanes: preferim llançar les nostres vanitats a la foguera a cremar-nos en la foguera de les vanitats, preferim anar a contracorrent a anar corrents per eixir en la foto, preferim desbordar-nos en la festa a una festa desbordada, preferim unes falles enriquidores a enriquir-nos amb les falles; preferim els amics sincers als amics de circumstàncies, preferim alçar bambolles a sentar càtedra, en suma, preferim menjar gominoles al taller de Paco i Marisa a menjar canapés de caviar en alguna carpa fashion. Encara que si mos conviden, igual mos ho pensem i tot...

Moltes gràcies i Bones Falles!


Gil-Manuel Hernàndez i Martí