dijous, 21 de juny del 2007

Fogueres (i Falles) de paper




Com tots els anys, quan venen les Fogueres, de València estant, una de les poques maneres que tinc d’acostar-me a esta festa és llegint els suplements que publiquen els diaris. Per eixa paradoxal circumstància que l’espanyola és l’única premsa escrita vertebrada al País Valencià —bé, quasi, perquè El Mundo té edicions provincials—, al cap i casal sí que podem llegir els suplements foguerers de diaris com ara El País o l’Abc). En canvi, en els exemplars del diari Información que arriben a València des del migjorn, no s’encarta l’extra foguerer. He de recórrer a internet per a llegir un suplement que, si bé seguix els camins del cofoisme i coentor a l’ús —a Alacant, en diuen “finor”—, almenys està ben lluny de l’exhibicionisme personalista i l’obsessió per l’estadística gratuïta que desplega l’extra de Falles de la capçalera germana del grup Prensa Ibérica Levante-EMV.

En qualsevol cas, sempre he tingut una preferència pel suplement foguerer d’El País per la perspectiva amb què s’acosta a la festa, lluny de l’oficialisme imperant, amb una encertada combinació d’informació i punt crític, sense caure, però, en els excessos antifallers dels seus col·legues valencians. I és que servidor no es pot estar de comparar el suplement que El País dedica a les Fogueres amb el suplement publicat per Falles, i el resultat de la comparança deixa un regust ben amarg.

Des de fa uns anys, al voltant de l’extra de Fogueres d’El País s’articula un conjunt de firmes (Manuel Alcaraz, Albert Poveda, Mariano Sánchez Soler
o Enrique Cerdán Tato, entre d’altres), que, des d’una òptica progressista, desenvolupen una visió crítica de les Fogueres que no és en absolut incompatible amb el compromís o l’interés per la festa. Ben al contrari, per a estos col·laboradors, aquella és conseqüència d’estos. Un esperit que queda ben palés en el llibre col·lectiu ¡Oh, Hogueras! (vegeu-ne ací una ressenya), de lectura imprescindible també per a fallers, parafallers i alterfallers, perquè la majoria de reflexions sobre les Fogueres que acull esta obra es poden traslladar a les Falles.



És un plantejament ben diferent del que té el suplement faller d’este mateix diari, un quadern que, any rere any, traspua una desafecció per les Falles, amb tots els tics i els tòpics del nacionalisme progressista valencià, que, si bé podria ser explicable per les fractures conseqüència de (in)transició valenciana, resulta cada volta més incomprensible i desconnectada de la realitat. Una ceguesa que no coneix cap proposta innovadora més enllà de les falles de Manolo Martín ni cap comissió destacable més enllà de Na Jordana —a tot estirar Arrancapins—, ben meritòries, d’altra banda. I per a rematar-ho, el contrast entre la crítica als excessos festers i la propaganda —peatge obligatori del grup PRISA— dels macroconcerts de la SER, focus de problemes de convivència en els últims anys. Uns concerts, dit sia de passada, on la música en valencià és sistemàticament negligida i menystinguda, sense que els d’El País no diguen ni pruna. Un incís: a vore si els del programa de Radio Valencia No estamos locos s’animen i entreguen al seu capitost Polanco el mateix disc de música en valencià que volien entregar a Rita Barberà perquè el posara en la megafonia de la plaça de l’Ajuntament en les mascletaes.

Al capdavall, eixe no és més que el reflex del tractament que al llarg de tot l’any fa de la festa fallera l’edició valenciana d’El País (hui mateix en tenim un exemple), un rebuig frontal a la festa que incidix sempre en els aspectes negatius, i desconeix —i amaga— la realitat plural i actual de les Falles.


Josep Lluís Marín