dilluns, 6 de desembre del 2010

Reivindicació del ninot


D’entrada, tot el món estaria d’acord a afirmar la gran importància que el ninot té en els cadafals satírics, ja siguen falles o fogueres. Poca gent imagina què podrien ser uns monuments sense ninots, o on els ninots tingueren un paper menor. I, tanmateix, tot i que ningú no deixa de valorar el ninot, ocorre que en la realitat les altres coses esdevenen molt més importants. De fet, almenys així passa a València amb les falles, on moltes comissions planten un cadafal per pur compromís. Realment no els importa molt una falla que ni tan sols roden per vore de què va. Passen els dies de festa i els ninots que estan als repeus es convertixen en tristos convidats de cartó pedra, abandonats a la seua sort.

Esta constatació, comprovada personalment amb un cert pesar, s’unix a unes altres que fan pensar que a l’hora de la veritat els ninots han anat perdent protagonisme en una festa on haurien de ser l’element fonamental. Perquè, encara que és cert que en el context dels concursos de falles i fogueres experimentals hi ha hagut creadors que han prescindit del ninot per a concebre el monument de manera diferent, açò no constituïx una pràctica majoritària. La raó és que el mateix cadafal ha perdut importància a favor d’elements col•laterals que l’han guanyada, com per exemple les desfilades, les festes en casals i racons, o les presentacions i festivals diversos. Es tracta d’un problema que va més enllà de si s’utilitzen materials “tradicionals” o els més innovadors (suro i polièster bàsicament), que fins i tot va més enllà de si parlem de refregits o de creacions originals. La qüestió vertaderament problemàtica és que es produïx un oblit d’una de les arrels històriques de la festa.

Caldria recordar que les falles arcaiques naixen com la conjunció de les fogueres rituals de la nit de Sant Josep (canvi estacional), la tradició barroca valenciana (altar i art efímer), la tradició satírica local i els anomenats ninots de mitja quaresma, estesos per tota l’àrea cultural indoeuropea, que celebren el pas de la primera fase de la quaresma, enllaçant amb elements clarament carnestoltencs. Caldria fer memòria que les primeres reproduïxen sobre un entaulat una escena —a la manera del teatre— amb la presència de dos o tres figures còmiques. I sense estes, no hi ha falla. Més encara, aporten la mateixa essència de l’escena i de la falla, a la qual els versos dels llibret posen una aguda explicació. Posteriorment, i amb el procés de reconversió estètica de les falles per part de la burgesia, que buscava domesticar-les, es potencia un tipus de falla escultòrica i artística, de caràcter monumental, que dóna preferència a un cos central i un coronament mentre es multipliquen les escenes dels repeus i, en conseqüència, el nombre dels ninots. La consolidació d’este tipus de falla va suposar l’arraconament del paper preponderant que fins aleshores havien tingut els ninots.

A partir d’eixe moment, i en un context on les falles s’expandixen al ritme de la creixent indústria turística, el mateix cadafal s’explica com una gran acumulació d’elements vistosos que han de contemplar-se des de lluny i impressionar des de prop. De manera que els coronaments es convertixen en els nous protagonistes de la falla, no sols pel seu atractiu visual, sinó com a pretext perquè els seus constructors puguen lluir-se apostant pels equilibris arriscats i la reproducció de famoses obres d’art. És justament en esta situació quan a Alacant naixen les fogueres, que prompte obliden la tradició local dels ninots de carrer i copien el model de falla artística, monumental i turística que s’exporta des de València. I ni tan sols el sorgiment en els anys trenta d’un denominat “estil alacantí”, reeditat amb molt més èxit a partir dels anys huitanta, aconseguix retornar el seu antic protagonisme als ninots.

El naixement de les exposicions i cavalcades del ninot a València i Alacant implica, certament, l’intent de compensar una mancança ja llavors evident. S’intenta, doncs, dimensionar la vessant satírica, grotesca i expressiva d’uns elements, els ninots, quasi marginats en el seu propi entorn pels grans i espectaculars coronaments, ja es tracte de figures realistes, com a València, o d’una mena de decorats estilitzats de inspiració déco a Alacant. Una altra manera de compensar la decadència del ninot consistix a donar prioritat als grups sobre els ninots aïllats, però la mateixa proliferació esdevé perjudicial, ja que fa l’efecte que els ninots apareixen com a decoració perifèrica del motiu central, autèntic centre de les atencions dels visitants.

Lamentablement, els ninots continuen passant desapercebuts. Interessen algunes figures que trenquen els motles del refregit, certs constructors que aposten per nou materials o tractament minimalistes, juntament amb uns altres que pretenen reeditar l’element grotesc, amb la intenció de confegir dignitat al ninot, però la mateixa estructura d’allò que actualment es concep com a falla o foguera impossibilita en última instància el reconeixement de la vertadera dimensió del ninot: ser portaveu de la sàtira, que no curiosament cada volta apareix menys en els cadafals a favor de l’apologia fàcil o el retrat costumista. Reivindicar, per tant, el ninot, és reivindicar l’ànima del cadafal satíric. Reivindicar el paper del ninot implica creure en el futur de noves formes estilístiques d’expressió artística. Reivindicar el ninot, en suma, significa que falles i fogueres no poden renunciar a l’originalitat més important que tenen en comú.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

diumenge, 28 de novembre del 2010

Defensa de la despertà

Foto: Despertà de la falla Arrancapins als anys 60 (Arxiu Romero-Torró)

En els darrers temps s’ha produït la decadència d’un dels festejos més entranyables: la despertà. De fet, hui en dia produeix molta nostàlgia evocar les despertades de la nostra infantesa, quan ben menuts ens alçaven quasi de matinada per participar en un acte màgic i excitant a parts iguals. Aleshores els membres de les comissions falleres que eixien de bon matí a esclatar els trons de bac i masclets als carrer eren nombrosos i entusiastes. Els casals bullien d’activitat a eixes hores, tot i les cares de son, mentre els músics arribaven o començaven a emergir d’algun fosc racó del casal on, de vegades, havien dormit la mona de la nit anterior.

Feia goig vore com al toc musical de diana eixien un munt de joves, xiquets i adults, les xiques i dones amb els monyos ja fets i les pintes posades, tots ells i elles amb les caixes de petards sota el braç, disposats a despertar el veïnat per a la festa. Després, era el torn dels bunyols amb xocolata o la cassalla per als més atrevits. Darrerament, però, les coses han anat canviant. Així, de la mateixa forma que als ciutadans ja els molesta fins i tot el tradicional toc de les campanes de les esglésies, ha arribat a molestar-los la despertà. Realment, es tracta d’una paradoxa ben curiosa. No ens importa massa viure en una de les ciutats més sorolloses del món, ni suportar el soroll del trànsit o de les més diverses màquines urbanes, però ja ens comença a fer nosa la despertà. Es diu que no cal molestar els veïns amb els excessos fallers, la qual cosa és molt raonable i civilitzada, però també caldria preguntar-se quin tipus de molèstia és eixa dels trons barrejats amb les alegres notes dels pasdobles que anuncien que la festa continua. Quin tipus d’insensibilitat hem anat desenvolupant per a que una activitat singular de la cultura popular que sols se celebra quatre dies a l’any ens genere tant de malestar.

D’altra banda està la progressiva desafecció que cap al festeig venen manifestant molts fallers, Cada cop més, les Falles són més nocturnes i més alcohòliques, més cansades i més orientades, com cada vegada més coses en la vida moderna, cap a la gratificació immediata sense massa sacrificis ni problemes. Per això cada vegada hi ha menys gent disposada a alçar-se a primera hora després d’una nit interminable de marxa a les carpes instal•lades al carrer. En no poques despertades ja només van quedant els xiquets i algun adult despistat o convençut, mentre els músics avancen pel seu compte, aliens al progressiu abandonament de l’antic costum festiu. És com si la despertà ja no captivara amb l’encant que abans desplegava. Tant el visual o olfactiu, si s’admirava al carrer, amb la flaire a pólvora i els sons enèrgics de la diana, com auditiu, si la despertà es gaudia després que els primers trons es despertaren d’un somni profund per retornar-te al món de la festa primaveral obrint-se a l’alba.

Dissortadament la despertà va quedant com un arcaisme del passat, especialment per les dificultats que travessa l’utilització del clàssic tro de bac. Amb tot, mai no es pot descartar que puga esdevindre alguna revifada del costum de la ma de la recuperació patrimonial, en este cas d’una manifestació pirotècnica popular, encara prou present en les festes dels nostres pobles. Una manifestació que a les Falles hauria de seguir present d’alguna manera, ni que fora com a evocació d’un temps on la festa desafiava els rutinaris ritmes laborals que poc a poc ens han anat atrapant a tots.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dissabte, 20 de novembre del 2010

Berlanga i les falles de cel·luloide


En el discurs pronunciat en la Universitat Politècnica de València, en ser nomenat per esta doctor honoris causa, el mestre Luís García Berlanga, va dir: “Siempre he declarado que mis películas son falleras, pirotécnicas, y rodadas sobre la base de la inspiración instantánea, es decir, el pensat i fet del caul alardeo, al menos yo, y espero que también algunos de los presentes”.

Fa ja quasi vint anys, el director de cine va proposar fer una falla per a la Plaça de l’Ajuntament: reproduiria una gran mamella de la qual xuplarien tota mena d’interessats, alhora que per dins mostraria l’infern de les misèries humanes. La seua idea, ben rebuda en principi, i que hauria de ser executada pel desaparegut artista Manolo Martín, va ser finalment abandonada, com a conseqüència del canvi de poder municipal en 1991. Des d’aleshores, ja ningú no va saber res més. Tanmateix, a mitjans de 2006 la Falla Mossén Sorell-Corona, gràcies a la iniciativa de l’incansable amic Miguel Ángel Pérez, va intentar rescatar el projecte i fer-lo realitat dins les seues possibilitats. Es va establir contacte amb Garcia Berlanga i este es mostrà encantat i molt il·lusionat amb la idea.

El cas és que ens reunírem un grupet d’entusiastes (entre fallers i col•laboradors) i se n’anàrem a la residència del cineasta, a Húmera (Madrid), per tal d’explicar-li els detalls dels projecte. En sa casa ens contà moltes anècdotes, el veiérem en la seua salsa, en ensenyà les seues icones, els seus fetitxes, i ens mostrà testimonis de la seua afició a les falles. Fins i tot ens arribà a confessar, per a la nostra sorpresa, que el primer guió de cine que va escriure amb Juan Antonio Bardem finalitzava amb una persecució on el protagonista, amenaçat per uns feixistes italians, havia amagat alguna cosa a dintre d’una falla.

En el dinar gaudírem d’una privilegiada tempesta d’idees amb Berlanga, per tal d’operar un miracle fastuós: el naixement d’una falla especial, que els temps recordarien, una falla singular, per ser filla de qui era i per la seua peculiar història, plenament representativa de l’univers berlanguià i que, com després s’ha confirmat, fou realment la darrera obra de Berlanga. El colofó amb un cadafal tradicional de les seues falles de cel•luloide.

La falla Història d’una mamella es plantaria a les Falles de 2007 a la demarcació de Mossén Sorolla-Corona i pocs mesos després l’Ajuntament editaria el llibre Berlanga: falles de cel·luloide, on es repassava la seua obra amb el referent faller de fons. El delicat estat de salut del director el va impedir estar-hi present, però aquell cadafal satíric romandrà per molt de temps en la memòria popular. Fidel com sempre al seu estil, en aquella falla Berlanga va condensar tot el seu esperit transgressor i serví, alhora, per reivindicar l’antic tarannà subversiu de les falles. Gràcies per eixa regal, mestre.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dissabte, 13 de novembre del 2010

Pla Estratègic, quin Pla Estratègic?



Recentment, la Federació de Falles de la Secció Especial va presentar als mitjans de comunicació un pla estratègic per a les comissions integrades en la Federació. Es va difondre una nota de premsa, però també un document més extens, anomenat Presentación del plan estratégico. Este document apareix estructurat en una introducció, una explicitació dels objectius del pla, la justificació d’este, les accions que es pensen mamprendre i l’estratègia de comercialització a aplicar. La notícia va tindre prou ressò en els mitjans, especialment els fallers, i tothom va donar per bo que, realment, allò que la Federació havia presentat era un pla estratègic de veritat.

Tanmateix, la pregunta que cal fer-se és: és realment el document presentat un pla estratègic? Per a respondre-la caldrà, prèviament, que veiem en què consistix un pla estratègic. Bàsicament es tracta d’un programa d’actuació dissenyat per a aclarir allò que una entitat pensa aconseguir i els passos que s’han de fer per a aconseguir-ho. Esta programació es plasma en un document de consens on es concreten les grans decisions que orientaran una marxa cap a una gestió d’excel•lència. Dit d’una altra manera, un pla estratègic és un document complex en què els responsables d’una organització (empresarial, institucional, no governamental...) reflectixen quina serà l’estratègia a seguir per la seua entitat a mitjà termini, raó per la qual els plans solen tindre una vigència que oscil•la entre un i cinc anys.

El pla estratègic marca, per tant, les grans directrius del comportament d’una organització, i sol ser un complement d’un pla director previ, obra d’un equip professional multidisciplinari, més general i a més llarg termini (a deu anys vista, aproximadament), que també es pot concretar a través de plans operatius annexos al pla estratègic. A més a més, este últim ha d’especificar els objectius concrets per anys, les polítiques i conductes internes, i la relació d’actes a mamprendre. Habitualment els plans estratègies s’estructuren en etapes: anàlisi de la situació, diagnòstic d’esta, declaració d’objectius corporatius, estratègies corporatives, plans d’actuació, seguiment i avaluació. Per si això fóra poc, els plans solen implementar-se mitjançant les aportacions de consultories d’estratègia professionals externes, i es basen en estudis i dades clarament explicitades en el document del pla.

Doncs bé, si contrastem açò que acabem de vore amb el pla estratègic de la Federació, hi observem serioses deficiències. D’entrada, no es poden confondre els deu fulls del document presentat amb un pla en si, més prompte es tracta d’uns toscos apunts per a un possible desenvolupament. En segon lloc, no se seguix l’estructura estàndard dels plans estratègics: manca una anàlisi profunda de la situació, no hi ha un diagnòstic d’esta fonamentat i ben argumentat, no hi ha la més mínima bibliografia ni relació d’estudis en els que es basa el pla. A més, s’aporten dades sobre el volum social i econòmic de les Falles, però sense citar una sola font contrastable. De la justificació es passa directament a enunciar les accions, estalviant-se la declaració d’objectius corporatius i les estratègies corporatives. I no sols això: en les accions només hi ha una fixació en la comercialització, sense aportar res sobre els mètodes de seguiment i avaluació del pla. I cosa que es més greu, es dissenya un pla estratègic sense generar un pla director previ.

És a dir, ens trobem amb una caricatura mediocre del que hauria de ser un pla estratègic seriós, rigorós i fonamentat. Sembla més un artifici destinat a captar diners en temps de crisi, disfressat de pla estratègic. En tot cas, creiem que el plantejament, a banda d’improvisat i poc documentat, ja és errat d’entrada, ja que, més que un pla estratègic d’una Federació en concret, caldria estar parlant d’un Pla Director Integral de la Festa de les Falles, que s’hauria de posar en marxa a partir del consens entre les institucions públiques, les comissions, federacions i agrupacions falleres, els gremis d’artistes, les universitats, els agents econòmics i altres entitats interessades de tot el territori valencià on es planten falles. Un pla director que es concretaria en plans estratègics ben planificats per períodes i comarques. Dissortadament, s’ha tornat a perdre una bona idea i una magnífica oportunitat per a redissenyar i repensar la nostra festa d’una manera creïble i consensuada.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

(Publicat al Levante-EMV el 13 de novembre de 2010)

diumenge, 7 de novembre del 2010

Quasi una família



Des de fora de les comissions falleres, la vida que en estes es desenvolupa pot semblar tancada en una mena de gueto singular. Tanmateix, un acostament més precís al fenomen ens descobreix un món connectat a l’activitat de la gent comuna. Però, això sí, amb una particularitat: la sociabilitat al si de les comissions falleres recorda molt a la d’una família extensa.

És cert que en altres tipus d’associacions s’estableixen forts lligams entre els seus membres, però el fet de que la festa fallera siga viscuda pels seus militants com quelcom transcendent fa que els sentiments i les emocions convertisquen la vida associativa en la transposició d’un cert ambient familiar, encara que a major escala. D’alguna manera, la comissió fallera se situa a mig camí entre la sociabilitat de barri o de veïnat i la més estrictament familiar. Encara més, dins les comissions hi ha apuntades famílies senceres, la qual cosa reforça tant els vincles intrafamiliars com aquells que s’estableixen entre els membres de les comissions. Especialment en aquelles de cens més reduït, on no és gens difícil que alguns dels seus membres formen noves unitats familiars entre sí.

En un context social on la família s’està reestructurant ràpidament, amb l’aparició de noves formes de convivència familiar, la consistència de la comissió fallera proporciona un marc més ample de relació i de sentit. De fet, en una societat on cada vegada hi ha més individus que viuen a soles, el fet de tindre un grup estable de referència i, el que és més important, que aporte un marc per a desenvolupar activitats creatives, implica un factor decisiu de benestar social cada vegada més difícil de trobar en les modernes ciutats despersonalitzades, on la competitivitat, l’ansietat, la soledat i la manca de temps creixen contínuament.

La comissió de falla funciona en part de manera paternalista, on la figura del president o presidenta té molt de cap de família. La resta d’elements, com la figura emblemàtica de la fallera major, els símbols de la comissió o els records compartits, incrementen la sensació de familiaritat i proporcionen una percepció de cobertura, d’aixopluc, de protecció. No ha d’extranyar, al respecte, que el mot “germanor” siga un dels més utilitzats i valorats pels comissionats per a referir-se a les relacions humanes dins el món faller.

La festa viscuda confirma eixes sensacions. Amb el començament de la Setmana Fallera tot es transforma i la vivència de que dins la comissió funciona una comunitat augmenta. Fonamentalment en determinats actes o rituals, com les cercaviles o l’Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats. En eixos moments els membres de la comissió es mouen pels carrers com un únic cos, a l’uníson, esperonats per l’ambient festiu que es respira i per la pròpia percepció de que aquell és un temps extraordinari i ple de significat. Tant en l’anada cap a la plaça de la Mare de Déu com en el retorn al casal, la comissió sembla ser quasi una família gran i ben avinguda, tot i que per sota de les aparences poden fluir els conflictes i fins i tot les enemistats. Però, al remat, hi ha com una mena de fe en que eixa gran família és possible, en que per uns dies hom pot trobar-se al bell mig d’un grup altament cohesionat que el fa sentir a un com a part d’una cosa més important i duradora. En certa mida, este sentiment de pertinença i transcendència està molt a prop de l’experiència religiosa, en el sentit de que permet re-lligar amb un projecte superior on l’individu s’insereix sòlidament, envoltat d’una numinositat que es desprén de la màgia festiva del propi vincle social ritualitzat. Per això una gran part dels fallers i falleres mantenen relacions de màxima fidelitat i identificació amb les seues comissions, tal i com les podrien mantenir amb una església o confessió religiosa. Perquè l’experiència associativa fallera proporciona als comissionats un be immaterial cada cop més difícil d’assolir en les nostres societats individualistes: el caliu d’una empresa compartida des de la solidaritat, la identitat i el foment de lligams ferms i duradors. Tot un luxe, si ben es mira, amb els temps que corren.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Plaers perduts de la infantesa fallera


Arriba un temps en l’edat adulta en què, inevitablement, gires la vista enrere i sents una profunda nostàlgia dels temps d’infantesa. Recordes els primers regals, les vesprades del diumenge de futbol, els berenars dels dies hivernals, el colacao, l’escalfor de la taula nadalenca i del caliu familiar. Però, si a més, eixe adult nostàlgic que tu ets és amic de les falles, el fil de l’evocació et condueix als primers descobriments de la festa, que ara valores com una mena de plaers perduts, com una sort d’innocència que ara et sembla ingènua però plena de sabors i olors irrepetibles, inigualables, impossibles de reviure amb tota la intensitat dels cinc anys, quan la demarcació de la falla era el món sencer i travessar el llindar de la porta de casa et conduïa a un món de somnis i aventures extraordinàries.

Entre la boira del temps transcorregut pots sentir encara el nerviosisme que t’entrava quan, de ben menut, intuïes la flaire de la pólvora dels primers petards i alguna cosa molt rara i molt gran alhora se’t removia en les entranyes, i pensaves que en la ciutat tota estava naixent una força enorme, que aviat ho envairia tot, submergint els dies i les nits en un ambient especial i màgic. Els records et transporten a les jornades aquelles en què vora del cantó de la plaça apareixia un munt d’arena que anunciava, com un pregoner, que s’alçava el teló de la fantasia, el moment exacte en què et podries comprar alguns petards i jugar en l’arena a l’aguait d’aquella vesprada en què, amb una sorpresa sempre renovada, apareixerien del no-res uns ninots que algú deixava amuntegats junt a una paret, esperant la nit de la plantà. Aleshores t’imaginaves com seria la falla d’aquell any, i dialogaves imaginàriament amb el gros senyor capitalista folrat de saquets de diners, o amb la senyora estupenda en bikini, o amb el grotesc vell en calçotets amenaçat per una sogre enorme. Aquell joc era un plaer innocent i íntim, veritablement impossible de compartir, perquè es vivia amb tota l’ànima. Després tocava marcar a casa, a sopar, a l’empara d’eixa alternativa Nit de Reis que era la llarga marxa de la plantà.

Amb la panxa remoguda per l’emoció, el xiquet que en eixe moment eres, es gitava i li era quasi impossible conciliar la son. Des del llit, amb alè infantil esmolaves els oïts i l’èxtasi esclatava amb el soroll dels martell que emprenien la deliciosa serenata nocturna del muntatge de la falla. Podies imaginar-te, en el cim del teu trasbals, com les distintes peces anaven encaixant, els sacabutx dels ninots acoblant-se en els caixons dels repeus, l’arriscada pujada del coronament, els darrers retocs, l’ornamentació i preparació del cadafal perquè tot estiguera disposat de bon matí. Després, la son et portava a un plàcid territori d’on et treien els primers esclafits de la despertà, que et catapultava del llit al balcó per vore l’esclafit dels trons de bac i sentir els alegres pasdobles que la banda de música tocava, mig emboirada encara per la tebior de l’alba primaveral.

Enervat per l’atmosfera del nou dia, et faltava temps per eixir al carrer i contemplar la falla plantada al bell mig de la plaça, nova, magnífica, sencera, llesta per a la teua admiració. Aleshores t’enfilaves cap a ella i li parlaves als seus ninots, guaitaves els detalls de tots els anys, els núvols, les casetes, els versets dels repeus i d’eixe coronament que sempre et captivava amb un simi gegant, una enorme guitarra espanyola o el cotxe del dipòsit del qual xuplaven grotescos personatges en busca de beneficis. En eixe moment, el món sencer es condensava en aquella falla, en aquell humil cadafal de barri que qualsevol artista acuitat pels deutes possiblement hauria enllestit en les llargues i fredes nits d’hivern, amb l’esperança de pagar algunes lletres i traure endavant la seua prole. No existia res més, ni la televisió, ni els serials de la ràdio, ni els amiguets, ni els joguets, ni els pares, ni els iaios, ni la germaneta, només la falla, eixa falla modesta i única per a tu, que se’t quedaria gravada en el cervell, marcant un moment molt important de la teua existència, quan tenies cinc anys i la vida era una joia acabada d’estrenar. La vida i les falles, els temps i les falles, o el plaer de ser xiquet i creure en la imaginació. I és que mai més es tornen a assaborir les falles com quan es tenen cincs anys. Però això, a qui li importa?


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

divendres, 22 d’octubre del 2010

FFSE, SA



La crisi té la culpa. La Federació de Falles de la Secció Especial (FFSE) ha decidit recentment prendre unes accions de tipus empresarial per intentar incrementar els seus ingressos i així, en la mesura de les possibilitat, mantenir el seu nivell de despeses en els monuments fallers. Per a l’objectiu que pretenen, la idea és francament bona, però, com tota decisió econòmica, tindrà efectes col·laterals en l’entorn dels seus decisors.


Eixes decisions tenen la filosofia de les que han pres moltes empreses i organitzacions sense ànim de lucre durant la crisi: reforçar la posició comercial per a vendre més. En concret, van encaminades a incrementar la xifra d’ingressos de les comissions federades tant potenciant els productes que ja tenen en el mercat (publicitat al costat del monument, llibrets, etc.) com creant-ne de nous (nits temàtiques patrocinades, circuits turístics, figuretes amb el logotip de la FFSE, etc.), a més de desestacionalitzant el període de vendes ampliant-lo de la setmana fallera a tot l’any. Intentar explotar la partida d’ingressos provinents del sector privat (empreses i particulars no fallers) és l’única solució que han trobat les falles federades després de comprovar que les altres fonts de diners estan estancades o van a la baixa (quotes de fallers, loteria i subvencions oficials). No obstant això, la decisió ve suportada també pel fet que les deu comissions integrades en la FFSE tenen un gran poder de convocatòria per als turistes i els aficionats a les falles, cosa que significa que són un important lloc de pas i un gran aparador per a qualsevol anunci publicitari. En concret, vora un milió de persones han anat a veure els monuments d’eixes comissions en la setmana fallera de 2010, segons dades de la mateixa federació. I per a donar més impuls al nou atac comercial, han tirat mà del màrqueting reforçant la imatge de marca i augmentant la sensació de solidesa del grup de comissions federades, perquè quede clar que són una “pinya” amb alta notorietat en la festa i que, per tant, val la pena invertir en elles.


Orgànicament, estos objectius suposen que la FFSE haja d’ampliar la seua estructura interna creant un departament comercial, ja que la gamma de productes serà més gran, el volum de vendes també (almenys això intentaran) i el període de comercialització serà tot l’any, com s’ha comentat abans. I encara que no ho han declarat explícitament, si no disposen d’un departament de màrqueting en el sentit formal, segurament ja tenen persones que treballen en este camp que treballen en el reforçament de la imatge de la federació. Estos canvis interns en la FFSE, units al pressupost que pretenen cobrir amb els ingressos (uns 2,4 milions d’euros en 2011), fan que la federació siga bastant pareguda a una empresa gran tant en el volum de facturació com en l’organització.


Vist així, sembla una bona idea la que han tingut en la FFSE i que s’ha plantejat bé el desenvolupament. El pla és, certament, beneficiós per a les deu comissions integrants, però, ¿què implica per a la resta del món faller? Als artistes fallers els beneficia, ja que, si la majoria de les comissions d’especial, que són les que formen la federació, conserva la seua capacitat de pagament en la mesura que siga possible, podran continuar encarregant monuments de pressupostos grans encara que, en teoria, limitats als 190.000 euros en el gran i al pressupost de la falla infantil municipal en el cas de la infantil, com van acordar estes mateixes comissions en març de 2010. D’altra banda, també podria dir-se que la festa fallera en general ix guanyant amb una secció especial amb moltes falles fortes financerament, ja que podran continuar plantant falles espectaculars, almenys de grandària.


Ara bé, la decisió de la FFSE suposa també que la resta de comissions falleres tindran una major competència per a obtindre recursos econòmics de les empreses. L’agressivitat comercial de les federades i la seua superior notorietat enfront de la majoria de les altres falles implica que el pastís publicitari, cada any més menut des de l’inici de la crisi, possiblement estarà més lluny de la resta de comissions. Este fet implicaria una major concentració de la inversió publicitària en les falles d’especial (quan esta secció, una minoria en nombre de comissions, ja suposa el 35 % de la inversió en falles), i, per tant, que les menudes que disposaven d’ingressos d’este tipus baixen el seu pressupost per a activitats o monument. En altres paraules, és probable que augmente la diferència entre falles grans i falles menudes.


Ara bé, eixa conseqüència pot ser evitable per les comissions reaccionant al canvi de l’entorn competitiu. La millor defensa, com diuen, és un bon atac (comercial en este cas), així que una opció per a la resta de falles seria utilitzar mecanismes de màrqueting conjunts dins de les agrupacions, sectors i altres federacions. És a dir, una agrupació de falles podria dissenyar un pla estratègic similar per atraure patrocinadors i vendre productes promocionals amb l’escut de l’agrupació. Ara bé, el menor poder de captació que tenen la majoria de les comissions comparades amb la FFSE els exigiria un gran esforç per a crear-se una imatge forta de marca que atraguera anunciants. O això, o utilitzar la presència, si la tenen, de comissions molt conegudes i que ja siguen habituals captadores de patrocinadors.


En definitiva, el pla estratègic de la FFSE pot ser bo per a la festa fallera en general, en especial per a la projecció exterior, ja que en este factor intervenen en gran mesura les falles de la secció especial. També seria bona per a totes les comissions la proposta que es declaren oficialment les Falles com a gran esdeveniment, ja que això suposaria deduccions fiscals per als patrocinadors de les falles, però sembla que esta mesura és difícil de portar-se a la pràctica per motius polítics. Ara bé, paradoxalment, eixe benefici per a la globalitat de la festa implicarà que bona part de les comissions que la formen es vegen perjudicades perquè augmente el desequilibri del mercat dels patrocinadors, i precisament a favor dels que ja tenien més poder per a atraure’ls, les falles d’especial, i en concret les federades. Però, és clar, en l’economia de mercat actual i més en temps de crisi, l’important és agranar cap a la casa pròpia.



Carles-Andreu Fernández Piñero

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Les cortesanes i l'aristocràcia fallera


En els darrers temps certa premsa ha posat de moda l’expressió “cortesanes” per a referir-se a les xiques components de la Cort d’Honor de la Fallera Major de València, expressió que també es fa extensiva a les xiquetes de la Cort d’Honor de la Fallera Major Infantil de la ciutat. Fins el moment, que se sàpiga, cap pare, mare o familiar directe de les dones i menors al·ludides ha posat el crit en el cel. I emprem esta expressió perquè, a poc que hom s’acoste al diccionari de la llengua i fullege el significat del mot “cortesana”, trobarà que la primera accepció de dit mot designa a les “rameres de qualitat”. Sabut és, al respecte, que les cortesanes han estat històricament aquelles dones cultes, elegants i d’indubtables atractius físics que han oferit el seu cos en ambients selectes com les corts reials o nobiliàries. És a dir, les cortesanes han estat i encara estan considerades com una mena de prostitutes de luxe.

Tot i això, a banda de l’accepció predominant, “cortesana” també ha designat, dins l’esfera teatral, a l’actriu de caràcter o a la dona que fa els papers de dona molt jove. Així mateix, hi ha un tercer significat: el de “cortesana” com a senyora d’honor, i en algunes cerimònies i actes, la xica que forma part del seguici de la dona homenatjada, com seria el cas de les dames d’honor d’una núvia. És cert que esta tercera accepció està més a prop de la que els mitjans de comunicació fallers han començat a emprar per a referir-se a les dones i xiquetes membres de les corts d’honor de les falleres majors del cap-i-casal. Tanmateix, hem d’insistir en que este és un significat pràcticament inusual en castellà i en valencià, doncs en el cas de les noces se prefereix usar “dames d’honor”. En conseqüència, tant en el registre culte com en el popular, “cortesana” segueix designant a la prostituta d’alt nivell. Per eixa raó dèiem que sorprèn que en un col·lectiu com el faller, tant donat als actes de desgreuge quan hi ha la més mínima sensació de que una fallera puga ser haver segut insultada, no s’haja produït cap reacció front al fet de qualificar com a cortesanes l’elit de les falleres majors. Més encara quan el mot acabaria designant, per pura coherència, i in extenso, al conjunt de totes les falleres del cens, doncs en la immensa majoria de les comissions falleres les dones pertanyen a la cort d’honor adulta o infantil.

En tot cas, intuïm que la utilització de la paraula “cortesana” té molt a vore amb el fet que, al voltant de la intensificació de fallermajorització de la festa fallera, ha anat creixent una mena d’aristocràcia fallera, que es comporta com un succedani de l’aristocràcia de veritat. Recordem que la pròpia figura de la fallera major és un híbrid entre les reines dels moderns concursos de misses, les reines decimonòniques dels Jocs Florals (que a la seua vegada rememoren la parafernàlia reial medieval) i les maies, o reines de la primavera de les religions precristianes que han sobreviscut en la cultura popular occidental. Quan naix la figura de la fallera major se la denomina “reina fallera”, i encara que poc després es consolida el tractament de “fallera major”, tots els rituals de les presentacions, la representació d’apropòsits, els actes d’exaltació i la retòrica que mitjans, autoritats polítiques i fallers despleguen entorn de les falleres majors, la consoliden com una reina simbòlica de la festa.

Es dóna la circumstància de que, sota el franquisme, les falleres majors de la ciutat eren directament nomenades entre l’aristocràcia i alta burgesia reals, amb la qual cosa l’aristocràcia efectiva i la fallera coincidien. Amb tot, en 1969 Franco nomena successor en la persona de Joan Carles de Borbó, anunciant-se així la restauració de la monarquia espanyola, que efectivament té lloc en 1975, després de la mort del dictador. A partir d’aleshores es desenvolupa extraordinàriament la premsa rosa al voltant de la família reial i els afers dels personatges de la noblesa. Dit d’una altra manera, certa cultura monàrquica s’estén i difon, banalitzada, entre la població, convertint-se en un objecte més de consum de masses. En 1980 es recupera la tria democràtica de la Fallera Major de València, costum que també començarà a arrelar entre les comissions de base. Però això va a significar que l’aclaparadora presència de l’aristocràcia real quasi desapareix i que teòricament qualsevol jove o xiqueta de barri pot accedir al càrrec de Reina de les Falles.

Els fets posteriors demostraran el caràcter de ficció democràtica d’esta suposició, doncs poc a poc aniran pujant al màxim càrrec, o a la seua Cort d’Honor, les filles de bones famílies, si ben en nombre no tan acusat com sota el franquisme, incorporant-se un nou grup, l’aristocràcia succedània fallera. Esta es diferencia de la vertadera, composta per noblesa i alta burgesia, en el fet que està formada per classes mitjanes i fins i tot mitjanes-baixes, però que concentren diverses formes de capital dins el món faller, convertint-se en l’elit social de la festa, que tot just per a afirmar-se com a tal tendeix a imitar costums, maneres i estètiques de les classes altes. El capital que concentren estos grups pot ser de tres classes: capital econòmic, que fa referència als ingressos de les famílies de les candidates; capital social o relacional, resultant de la xarxa de relacions socials, tant quantitatives com qualitatives, de les famílies o les comissions de les candidates; i el capital simbòlic, que al•ludeix al grau de prestigi, reconeixement, currículum faller i centralitat de les famílies o comissions dins el món faller.

De resultes d’allò assenyalat, quan es convoca una preselecció per a triar la Cort d’Honor en primera instància i la Fallera Major de la ciutat en segona, es planteja un escenari peculiar. En primer lloc, si es presenten candidates filles de famílies de classe alta, el més segur és que no tinguen problemes per a arribar fins el final, almenys a la Cort d’Honor. En segon lloc, si es presenten candidates ben acreditades dins l’aristocràcia fallera (vinculades a famílies amb pedigrí faller, lligades als grups dirigents o més influents de la festa, connectades amb mecenes o empresaris coneguts dins les falles), el més habitual és que aconseguisquen els seus objectius. En tercer lloc està la gran massa de candidates de classe treballadora sense poder ni capital dins el món de la festa, que el sistema de preselecció necessita per a justificar la ficció democràtica de que qualsevol pot arribar a ser la reina. Algunes d’elles arriben a la Cort d’honor, fins i tot alguna pot arribar a regnar, però en general actuen de comparses i tenen poques possibilitats de triomfar, quedant-se la major part d’elles pel camí

No ha d’estranyar, doncs, que en les dues darreres dècades s’haja consolidat la aristocràcia fallera, que apareix en el centre del sistema i al voltant de la qual gira tota la festa: els sectors de la indumentària, la perruqueria o l’estilisme, els mitjans de comunicació fallers, els fòrums d’internet, la sociabilitat entre comissions i agrupacions, els rituals més destacats, no fan més que realçar i legitimar esta aristocràcia de mig pel, però efectiva i dominant dins el col•lectiu faller. En consonància amb este fet, el protocol i la pompa que imita toscament les formes nobiliàries i de la reialesa s’han anat unflant fins extrems abans desconeguts. Circumstància que, en última instància, podria explicar l’èxit del mot “cortesanes” per a designar a l’elit de les falleres, atès que dites cortesanes expressarien tota una cultura de “la Cort” que anat envaint el món faller. La Cort, com passava a Versalles, faria referència al centre del poder de l’aristocràcia fallera, i les cortesanes formarien la noblesa femenina més excelsa. Tanmateix, la significació dominant en la quotidianitat (cortesana com a ramera de qualitat) segueix xocant frontalment amb l’exaltació idealitzada de que són objecte les joves i xiquetes escollides. Un dilema del qual probablement el col·lectiu no és conscient, obnubilat com està pel fulgor de paper couché que envolta una festa profundament pervertida.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí





dissabte, 9 d’octubre del 2010

Princeses


El càrrec de la Fallera Major Infantil de València és pràcticament inseparable del sorgiment del càrrec de Fallera Major de la ciutat, enllà pels anys trenta. De la mateixa manera que va ocórrer amb les falleres majors de València adultes sota el franquisme, les menudes foren nomenades entre les filles de la noblesa i burgesies valencianes i les famílies més addictes al règim. Amb l’adveniment de la democràcia ambdós càrrecs es tornaren a triar democràticament, com havia esdevingut durant la Segona República, i això comportà el desenvolupament de tot un ritual, estès al llarg de l’any faller, per tal d’anar seleccionant la cort d’honor des d’on, finalment, eixiria la fallera major del cap-i-casal.

Si en el cas de les falleres adultes es tractava de crear una mena d’aristocràcia fallera sorgida al voltant de la figura de la reina de la festa, no és menys cert que les més menudes també configurarien una selecta nòmina de princeses aspirants a reines infantils. El problema és que ací no estem parlant de dones majors d’edat, tot i la seua predominant joventut, sinó de xiquetes menudetes amb tot un imaginari al cap de conte de fades, amb possibilitat de fer-se realitat, en certa mesura. I diguem que és un problema perquè en molts casos eixes expectatives fantasioses són més una dèria dels progenitors que de les pròpies xiquetes. I quan es dóna el cas de que també estes últimes s’il·lusionen i entren en el joc de la competició, no és gens estrany que, al remat, com només una és la reina i poquetes més les que l’acompanyen com a cort d’honor, la majoria s’haurà d’enfrontar a la sensació de decepció o d’haver decebut als familiars que confiaven en ella. De fet, es esta una vessant de la tria de falleres majors que no ha estat quasi considerada: la dels efectes psicològics que té en una xiqueta de deu o dotze anys tota la pressió d’un procés de preselecció, més la pressió afegida del procés de selecció final. A la qual cosa hem de sumar, degut a la galopant fallermajorització dels mitjans de comunicació, la pressió afegida de les campanyes d’uns i altres a favor o en contra de tal o qual candidata, que en no poques ocasions s’acompanya d’enfrontaments entre comissions o dins els sectors del món de la festa.

Amb l’arribada de l’era virtual les quinieles i comentaris sobre les virtuts de les candidates peguen el bot a internet, al món de les pàgines personals, la qual cosa incrementa la ja de per si complexa maquinària de la vanitat fallera. Així, proliferen els actes on les xiquetes, tal com fan les seues homòlogues adultes, s’han de “deixar veure” en actes socials i promocionar la seua candidatura. La major part d’estes xiquetes ho fa amb il·lusió i sotmetent-se, com no podria ser d’altra manera, atesa la seua condició infantil, a les normes de joc emanades del món que els adults fallers han fabricat per a elles. Així s’expliquen les regles de protocol que han d’acomplir, o l’adopció d’una “bona presència” i una indumentària (i amb ella determinats indumentaristes, perruquers i estilistes de moda), que resulta més pròpia d’una visió adulta de tall coent que de la forma de vestir de d’una xiqueta de barri. Importen aleshores els antecedents familiars de la candidata, el prestigi o poder de la seua falla, sector o agrupació, les relacions socials i professionals dels seus pares, si van a un col·legi públic o privat (la pràctica totalitat de les corts d’honor infantils dels darrers anys ha estudiat en col·legis privats, molts d’ells religiosos). D’eixa manera, al capdavall és molt difícil què, per posar un exemple ben comú, una xiqueta de pares divorciats, de condició econòmica modesta, que assistisca un col·legi públic de línia en valencià o s’abille en desacord amb els cànons vigents en les preseleccions oficials, arribe al màxim càrrec infantil de la festa. Per no parlar dels condicionaments ideològics que s’amaguen en tot el procediment, que van marcant d’una manera clara una anacrònica separació entre els rols de gènere d’homes i dones, i atorguen a les menors el paper d’unes princesetes que més tard es convertiran en princeses al servei de la cosmovisió masculina patriarcal. Sovint, algunes de les menudes seleccionades repeteixen anys més tard tot el procés, quan es tornen a presentar al càrrec de fallera major de València, ja “formatejades” en un determinat model d’allò que se suposa ha de ser una dona.

En un món on guanyen visibilitat mediàtica els concursos de bellesa i tota mena de certàmens on allò que més importa és la imatge externa, que sol ser la que dicten determinats poders econòmics i polítics, els processos de tria de falleres majors infantils s’acosten cada cop més a l’estètica i maquinària d’estos esdeveniments. No hi ha més que visionar l’excel·lent pel·lícula Petita Miss Sunshine, per adonar-se’n de com de ridícules, acaramel·lades i grotesques poden ser les situacions d’uns concursos de bellesa on es pretén que les xiquetes semblen dones joves que actuen per a satisfer determinada imatge de la dona creada per i per als homes. Les xiquetes haurien de ser només xiquetes i fer coses de xiquetes, fins i tot quan són falleres majors de la seua comissió. Totes elles somnien amb ser princeses, però quan eixa natural i legítima fantasia es contamina amb el món institucionalitzat de les vanitats adultes, no es pot esperar cap cosa bona. En les falles contemporànies tenim un exemple ben pregon.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dissabte, 2 d’octubre del 2010

El Carme: de l'obrador al pub


Carme t'estime (Falla Plaça de Na Jordana, 2005)

Diuen que el barri del Carme, castís i fallers per excel•lència, ja no és el que era. Però abans de llançar-se a valorar-ho caldria preguntar-se què vol dir exactament allò de què “ja no és el que era”. El que “era” quan? Al medieval segle XV?, al barroc segle XVII?, durant l’època fabril/febril de l’enderrocament de les muralles? abans de la tràgica riuada de 1957? o més be a començaments dels anys setanta, quan la modernitat inconformista començà a colonitzar al barri? Serien preguntes necessàries a fer-se, quasi de mode profilàctic, per estalviar-se d’entrada els paranys de la idealització nostàlgica del passat, tant procliu a expurgar-lo de brutícia com a ornamentar-lo amb els embolcalls daurats de la llegenda.

Això no obstant, és difícil sostraure’s a la nostàlgia, autèntica boira de la història, doncs al barri del Carme conviuen mite i decadència, fulgor i sordidesa, record i desmemòria. I, certament, si prenem com a referència les acaballes dels anys seixanta, la geografia, la topografia i diríem que fins i tot l’ànima del barri s’han transformat. Recordem, sinó, el moment clausurador i alhora fundacional que va suposar la gran riuada de València del 14 d’octubre de 1957. Una commoció que va tenir un fons impacte psicològic entre els valencians, i va fer necessari un gran pla de mobilització per socórrer els afectats i recuperar la normalitat. En la perplexa societat local, durament colpejada per la desolació i la destrucció, es va crear l’ambient per replantejar en profunditat la ciutat de València, que caducava com a urbs de postguerra minada per greus mancances estructurals, i s’obria a l’oportunitat d’una modernització accelerada. I així va ser perquè, després de netejar-se la ciutat, es va posar en marxa el famós Pla Sud, que a més de desviar l’antic curs del riu cap a un nou llit de seguretat, va significar el començament del desarrollismo a València, i amb ell, l’inici d’una profunda i embogida transformació del seu espai urbà.

El temps d’este tomb, aguditzat entre els anys seixanta i setanta, ve marcat per les reformes dels carrers del centre històric, la desaparició sota la picot de barris antics, les acaballes del tràfic de carros, tramvies i troleibusos, l’obertura d’autopistes, l’auge del cotxe o la nova façana dels barris perifèrics. València experimentà un enlairament industrial notable i un fulgurant creixement del sector serveis. Com a conseqüència, es va accentuar el procés d’urbanització, amb els seus efectes col•laterals de congestió, contaminació i excessos en l’especulació immobiliària. Al centre històric començaren a desaparèixer els vells obradors artesanals, els comerços es multiplicaren i s’edificaren nous barris de blocs de pisos arrabassats a un paisatge de barraques i alqueries. En les afores emergiren impersonals polígons industrials i la ciutat va veure com l’agricultura llanguia i es terciaritzava la seua economia.

Com a conseqüència d’estes transformacions, el barri del Carme mudà la pell del seu passat i entrà en el tumultuós terbolí de la modernitat avançada. Lluny restava ja la seua esplendor de l’època de les fembres pecadrius, dels horts, dels forns de ceràmica, dels convents i hostals, però molt aviat també restarien lluny el rebombori gremial del obradors o els sorolls estridents de la vida obrera de la revolució industrial. En molt poc de temps el barri es convertiria en una babel de tribus urbanes i modes, pubs i cafetins, restaurants i discoteques, una nova trama de “marxa nocturna” sols salpicada per l’arxipièlag “tradicional!” de casals fallers i altres associacions festives, ocultes quasi entre els plecs d’una arquitectura fracturada alhora per la desídia, el disseny i la “moguda”.

Amb tot, sota la ciutat dionisíaca de la festa popular i la “marxa” nocturna, de les mostres i trobades, de l’art contemporani i del consum cultural, va bategar durant anys l’arrítmic diapasó de la transició política, que a València arribà a assolir trets de terratrèmol i lluita iracunda. Així, els carrers del Carme s’ompliren de les carreres d’aquells que fugien del fum acre de les pilotes de goma, els seus locals maudits es transmutaren en escenaris on reivindicar la utopia a ritme de cançó, i pels racons s’assajaven noves formes d’iconoclàstia, inconformisme i rebel•lia.

Tanmateix, i a pocs metres, encara que de vegades estes demarcaren la frontera entre la vida i la mort en vida, deambulaven els estralls del catàleg periodístic de successos, la droga i la misèria urbana, que mostraven ja la imatge de la mort anònima al carrer, o de la mort lenta de les toxicomanies. En altres casos, apareixia el rostre de la sida mostrant les seues negres credencials, no massa distintes de les que avalen la brutícia indigna del més pobres, desterrats en les afores de la societat del benestar, ocults i invisibles per a la ciutat de la llum i del foc.

Hui en dia, a més, se succeeixen les modestes lluites ciutadanes per un barri net, segur, sostenible, habitable, humà, aferrat a la muralla àrab mil•lenària com a un mugró d’identitat. Proliferen entre la clandestinitat i la marginació cartells, proclames i grafittis de totes les utopies possibles, i amb ells conviuen els patis de porteres, els taulellets commemoratius de les falles centenàries i algun que altre cau d’artistes bohemis i nocturns. Per la nit, la cacofonia de la marxa se superposa al silenci dels carrers ennegrits pels segles, l’afonia alcohòlica del pub postmodern s’entrellaça amb el somni dels gats urbans i la modernor de la “gent guapa” es barreja amb l’amarga soledat dels vells als seus tuguris de lloguer antic.

Un dia, en començar el part de la primavera primerenca, al pub vencedor i a l’obrador resistent se li imposa la remor creixent de la festa, la remor feréstega dels coets, de la música, dels cadafals, de les desfilades, dels bunyols amb aiguardent, de l’amor que roda per terra entre carns turgents i un vertigen de besos i promeses... Triomfa aleshores l’estampit de la vida desflorant-se, del barri renaixent momentàniament del seu destí modern, al qual tornarà la nit de les flames, la nit de les cendres i les llàgrimes, la nit en què seguirà el curs de la història, certament incerta, que farà del Carme el que haja de ser en el futur. Ara, per tant, farem be en gaudir amb una celebració intensa del barri a través de la festa fallera, assaborint els seus olors i sabors. Una celebració sentida i sensitiva que, tal i com està el món, no és ben poca cosa. Carpe diem al remat, que deia el clàssic amb immensa saviesa.




Gil-Manuel Hernàndez i Martí

divendres, 17 de setembre del 2010

La dansa de les falles


Veritablement, ben be es podria dir que la festa de les Falles és com una gran dansa que dura tot l’any, però que assoleix la seua culminació durant la Setmana Fallera. El ball i la dansa estrictes apareixen en les festes del casal, en els play-backs i sobretot en eixes coreografies inversemblants que acompanyen els actes de les presentacions de les falleres majors, amb un escenari que és com una serp agitant-se al ritme vertiginós de les emocions i els sentiments en ebullició. Després, toca ballar de nou al casal, per a celebrar que tot ha eixit be i encarar la recta final...

Ja en els dies grans la ciutat es transforma completament al ritme que marquen les comissions de falla. I mai millor dit allò del ritme perquè els carrers, les places, les avingudes, les placetes i els cantons comencen a omplir-se d’una massa humana que comença a executar la seua particular dansa, movent-se amb sinuositat, calma o nervi per les artèries de la urbs en metamorfosi; riuades de gentada àvida de vore les falles de la secció especial, grups d’ansiosos que busquen les falles més apartades de la norma general, nostàlgics que es mouen a la caça d’un bri del passat faller d’una ciutat envaïda per la modernitat del segle XXI. Tot plegat, i vist des de dalt, València sencera sembla un immens laberint per on un munió de ballarins orquestren els seus moviments, les seues fugues, els seus passos d’un ball embogit sense altre objectiu que el gaudi, la disbauxa i la diversió.

Però, a més, estan els fallers i les falleres que abandonen els seus casals per a projectar-se cofois per la demarcació i fins i tot més enllà, en el territori on tot el món pot ser vist i admirat per la massa general. Aleshores la porta del casal es transforma en l’eixida al gran escenari urbà de les falles en majúscules, i ja en ell les comissions marxen a l’uníson del seu particular diapasó identitari, el de l’orgull de pertànyer a la gran família fallera que es considera a sí mateixa l’actor principal de la festa, el protagonista sobre el qual s’ha de centrar el focus de la representació, l’estrella col•lectiva per a la qual ha de sonar la música diversa, multiforme i arrelada de les bandes de sempre o dels grups de tabal i dolçaina. Sota eixa música la tribu fallera comença a executar els seus passos de ball al bell mig del carrer, fent-lo seu, anant a pels premis merescuts o immerescuts, recollint les falleres majors, passejant-se triomfants i ebris de la seua pròpia apoteosi, efímera però repetida any rere any. I així arriba el moment extasiant de l’Ofrena a la Mare de Déu, quan els ballarins, formats en esquadres uniformitzades, alguns altres en belles parelles d’homes i dones, prenen a l’assalt el centre simbòlic del cap-i-casal i despleguen amb plaer la dansa de la devoció, a mig camí entre el ritual catòlic tradicional i la moderna autocelebració de l’“orgull faller”. La dansa comença desimbolta, amb les comissions eixint alegrement de la demarcació, però a mesura que s’acosten a la Basílica els nervis i la tensió emocional apareixen, els rostres es crispen, els cossos es belluguen al ritme cadenciós del sentiment fins arribar a l’ofrena extàtica, al vertigen de plors, mirades i expressions, que quasi de sobte dissol les contraccions i relaxa els oferents, deixant lloc a la desfilada alegre i quasi carnestoltesca, desordenada, convulsa i promíscua, de retorn a la llar del barri i a la fi del gran ball. Per darrere, la dansa còsmica fallera continua, mentre en la vesprada de març les flaires de la primavera fan de València un paradís de perfums i d’estranyes possibilitats.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dijous, 5 d’agost del 2010

Corts d'honor: una carrera per la notorietat


Ha passat el mes de juliol i, amb ell, les preseleccions falleres dels sectors de la ciutat per les quals es trien les xiques i les xiquetes que passaran a la segona fase: l’elecció de les components de les corts d’honor de les falleres majors de València.


És curiós com, en una societat on s’ha desenvolupat tan àmpliament la comunicació per Internet, el món faller ha sabut apropiar-se d’eixe tipus d’interacció inclús per a intentar influir en l’elecció a corts d’honor. I molt especialment, amb els fòrums i la xarxa social Facebook, que s’utilitzen com una mena de plataforma per a desenvolupar una intensa i agressiva campanya de màrqueting. Intentaré explicar-me.


Internet ha obert la porta, més encara si és possible, al xafardeig, la notorietat i la creació de grups d’“experts” del “mundillo fallero”. I tota candidata ha d’estar connectada amb esta realitat. A tall d’exemple, i en format de decàleg, intentaré fer constar algunes de les actituds que tothom ha pogut detectar a la xarxa social Facebook per part de xiques que desitgen formar part de la deessa de les falles i les seues deixebles:


  1. Obri un compte de Facebook. Posa el teu nom real i una foto vestida de fallera, la millor que tingues; i si és possible que siga la del fotògraf oficial de candidates i corts, d’eixes que preparen tan bé per a presentar a l’elecció i que totes les xiques tenen igual de modificades, fins a extrems impensables.
  2. Afegeix els teus amics i amigues. Però, també, localitza aquells personatges del “mundillo” que sembla que tenen alguna influència als fòrums d’nternet i en els actes oficials i de falleres majors. No saps per on començar? Molt fàcil, tothom està al Facebook; comença per falleres majors de València, vicepresidents de la Junta Central Fallera, familiars de falleres majors infantils, components de les Corts, “periodistes” i “informadors” de les Falles, indumentaristes, fotògrafs i “personajillos” diversos; no perdes el temps afegint artistes, ells no estan en el “mundillo” i per a tres que estan, tenen molta menys influència que un dels fotògrafs “oficials”. Podràs trobar pràcticament a tots i, a més, tots ells et confirmaran com a amiga, malgrat no conèixer-te de res, per por de quedar-se sense poder dir que et tenien com a amiga abans que isqueres triada component de la cort d’honor.
  3. Fes-te moltíssimes fotografies, i puja-les al Facebook. Aprofita per fer-te fotografies amb els teus nous amics (que de moment només coneixes per Internet) en qualsevol acte oficial a què tingues ocasió d’acudir; els més apropiats: Gala Fallera, Crida, processó de la Mare de Déu, nits de preseleccions, i sopar de la punxà de la flor! Etiqueta a tots ells en les teues fotografies i comenta-les. No t’oblides d’entrar de tant en tant a les fotografies de la resta de gent i comentar-les. L’objectiu? Que sone el teu nom.
  4. No descuides les teues amistats, i segueix cultivant-ne. Xafardeja per les llistes d’amistats dels teus nous amics del “mundillo”, de segur que trobes gent que no t’havies adonat, i afegeix-les a la teua llista. No importa la qualitat de les teues amistats de Facebook, l’únic que importa és la quantitat i els “noms”.
  5. Si algú vol afegir-te com a amic, accepta-ho sense pensar-ho! Mai saps qui pot ser o què pot fer o a qui pot conèixer. Una vegada acaben les Falles i comença la Mare de Déu i les preseleccions, apareixerà un determinat nombre de gent que es posarà en contacte amb tu per poder penjar i etiquetar fotografies que t’ha fet en eixos actes perquè “eres una ferma candidata”. Deixa’t voler.
  6. Mostra totes les teues noves adquisicions d’indumentària. Si et fas vestit nou, foto al Facebook! Arracades noves? Al Facebook! I les mantellines... Tot! Però indica el model, el nom del dibuix de la tela, el teler, l’empresa i qui et cosirà el vestit. Per descomptat, sempre has d’indicar-ho si són els indumentaristes de “prestigi”, tots sabem qui són. Si vas que et pentine algun dels perruquers “oficials de corts”, fes-te alguna foto de detall del pentinat i penja-la, demostra que et vesteixes i et pentines en els millors!
  7. Si arriba el mes de juliol i has tingut la sort d’eixir preseleccionada, comença a afegir a tots aquells que no has pogut abans o que comences a conèixer; em referisc als membres del jurat que et triaren (i que altres candidates que no isqueren diuen que va ser un jurat nefast), candidates d’altres sectors (és molt fàcil seguint les llistes d’eixa superweb de l’organisme rector), inclús membres de Junta Central Fallera que t’han acompanyat a la carrossa de la batalla de flors.
  8. Una vegada has eixit preseleccionada, obri completament el teu perfil a l’accés públic. El jurat de segur que vol entrar i xafardejar les teues fotografies, i tu hauràs de mostrar les teues millor adquisicions. Dóna accés restringit a les fotografies de les festes d’universitat o en què isques malament; elimina les fotografies que et va fer ton pare i puja eixes que t’ha fet algun dels fotògrafs “oficials” i per les quals has pagat una pasta. I, per descomptat, deixa obert l’accés a totes les fotografies que, per eixes dates, t’hauràs fet amb tota la gent del “mundillo”, i que hauran comentat dient que guapa que estàs i que eres una ferma candidata a la cort d’honor, i que t’ho mereixes, i coses d’eixes...
  9. No t’oblides de combinar totes estes accions amb la participació activa al fòrum independent sobre falles; encara que no tingues ni idea de res, escriu, que tota pedra fa paret. Penja les fotos dels teus vestits i fes que el teu nom sone. A partir d’ahí de segur que pots afegir molts més amics al Facebook.
  10. I, per últim, només et queda esperar haver fet tot bé i que el teu nom sone a la Fonteta. Això sí, per si hi haguera hagut 13 xiques que hagen fet millor campanya de màrqueting que tu, prepara’t alguna excusa per a justificar davant els teus que no hages eixit triada. Ja saps: anaren a per tu perquè eres massa bona, les qüestions dels enchufes, aquella s’ha gitat amb no sé qui (i tu no ho has fet), o inclús el més socorregut i usat més d’una vegada: el meu nom estava a la llista anit i a última hora l’han canviat.


Vicent Domingo



dijous, 17 de juny del 2010

Les falles informals

Imatge: II Falla Alternativa d'Acció Ecologista Agró de Puçol, 2008

Les falles informals, és a dir, aquelles no oficialment organitzades i censades en la Junta Central Fallera o algunes de les diverses Juntes Locals, han estat una realitat prou descone¬guda per als propis fallers, donada la mancança de documentació i el caràcter informal de les falles que pretenem recordar. Doncs no es tracta de les formalitzades i organitzades comissions del cap i casal o dels pobles, estructurades en seccions masculines, femenines i infantils, jerarquitzades en càrrecs directius i vocals, subjectes a un Reglament Faller, a la Junta Central Falle¬ra o a reglaments de règim interior. No ens referim a eixes vertaderes associacions culturals amb una extensa activitat que va des del teatre a l'edició de revistes, sinó a uns casos que, ben sorprenentment, ens apropen a la realitat fallera de les comissions de les darreries del segle XIX, espontànies i sorgides amb l'únic afany de divertir-se els dies de la festa gran sense excessives complicacions.

Encara que és difícil analitzar el fenomen de les falles informals, podem incloure dins d'esta categoria els cadafals infantils que els xiquets alcen a les escoles, guiats pels seus mestres, el darrer dia de classe abans del començament de la Setmana Fallera. A partir de la transició s’incorporaren a esta categoria las falles alçades per col•lectius alternatius o reivindicatius, com associacions de veïns o formacions polítiques d’esquerra, grups ecologistes, els Salvem (cas de Salvem La Punta), els Casals Jaume I o colles de joves que propugnen unes falles contestatàries, “populars i combatives”, intentant recuperar la falla com a eina de denúncia social i celebració transgressora amb l’ordre imperant. També hi entrarien les falles plantades i cremades, tot en una jornada, per algunes associacions com grups de presos, drogodependents o colles d'amics o xiquets que improvisen, amb quatre palets i retalls de cartró, un efímer monument, que amb els al¬tres esmentats, conformen una xarxa informal i desconeguda que precedeix a la festa oficial.

A més a més, no es podria deixar d’esmentar una altra manifestació molt interessant del que anomenem falles informals, com han segut o són aquelles plantades en urbanitzacions situades al voltant de València, les quals assoliren un nombre respectable a les acaballes del anys setanta i començaments del vuitanta, per a decaure posteriorment. Eren temps on molta gent de la ciutat aprofitava el temps de Falles per a pujar a zones com L'Eliana, Pobla de Vallbona, Llíria o Benissanó, tot fugint del soroll festiu de la capital, però que no es resistien a fer també la seua pròpia festa fallera. I així plantaven un monument fet amb "refregits" però amb il•lusió, sense cap distinció entre presidents, secretaris, vocals ni fins fallera major, es a dir, en oberta germanor per a, tots junts, fer les improvisades des¬pertades, llançar coets per la nit, desfilar en voluntarioses cercaviles, decorar els carrers amb banderetes i juntar-se la nit de sant Josep per a presenciar la cremà final de la falla.

Atès el seu caràcter informal, estes falles “silvestres” no solien editar cap llibret ni deixaren constància més que en les fotografies familiars, raó per la qual no han estat conegudes. Tanmateix hem cregut destacar-les per què han tingut el mèrit de recordar a les fallers "oficials" o convencionals l'espontaneïtat i desimboltura de les primeres comissions de l'historia fallera, i perquè han constituït vertaders vestigis populars del passat fet present pel desig dels valencians de fer la seua festa major enllà on es troben. En definitiva, creem que les falles informals constitueixen un fet, un esdeveniment, que encara que puga semblar anecdò¬tic en la història de les falles, se'ns presenta com a imprescin¬dible per a comprendre-la en la seua complexa totalitat.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dimecres, 26 de maig del 2010

Un exemple d'instrumentalització (i manipulació) de les Falles


A estes altures no descobrirem res si diem que la festa de les Falles és instrumentalitzada per la dreta valenciana, siguen els polítics o la premsa, per als seus interessos particulars. D'exemples, n'hi ha un fum. En esta ocasió, vull parlar-ne d'un de ben recent, de hui mateix, arran d'una notícia publicada en el diari Las Provincias sobre una suposada equiparació entre les Falles, la droga i la prostitució plantejada en una exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Com en tantes altres ocasions, esta instrumentalització va acompanyada de la manipulació prèvia corresponent. Vegem com ha funcionat en este cas concret la maquinària d'este diari.

El dimarts 25 de maig, a les 15:10:28 hores, Europa Press distribuïx un
despatx d'agència sobre una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona titulada Barcelona-València-Palma. Una història de confluències i divergències. Hi ha un paràgraf on diu:

"La vertiente hedonista que comparten las tres capitales se explica con referencias al ocio nocturno, las drogas y la prostitución, pero también con manifestaciones festivas como la noche de San Juan, las Fallas, --se incluyen las cenizas de la última falla de Na Jordana-- y el amor por la gastronomía, que se simboliza con tres torres de monas de pascua, ensaimadas y botes de horchata."

Evidentment, cap redactor de Las Provincias ha visitat l'exposició, n'ha llegit el catàleg o n'ha parlat amb els comissaris. L'única font és el teletip esmentat. Això no és obstacle perquè un redactor del diari (no sabem qui, perquè la notícia la firma "redacción") faça una
informació on s'inclou este paràgraf: "Todo cabe en el mismo saco. El distintivo de las Fallas, en el caso de Valencia, comparte espacio con las drogas y la prostitución que, según los padres de esta obra, abundan en estas tres ciudades que están tan cerca y tan lejos al mismo tiempo."

Però ací no acaba la cosa. Algun cap del diari decidix que ací hi ha un tema d'on "rascar", com diuen en l'argot periodístic, i titula la informació així: "Una exposición en Barcelona equipara las drogas y la protitución con las Fallas". A més, posa la notícia en la pàgina 5, després del tema més destacat del dia, en la informació general de la Comunitat Valenciana i no en la secció de cultura.

I si en voleu més, pareu el cabàs. La notícia apareix també destacada en la portada de Las Provincias: "Una exposición catalana equipara las fallas con la droga y la prostitución".

¡Ja la tenim muntada! Una volta més, es posara en marxa l'exèrcit de "salvadors de les essències pàtries" que atiaran els més baixos instints per a utilitzar les Falles i els fallers en la seua particular i interessada croada anticatalana.


Josep Lluís Marín

divendres, 21 de maig del 2010

Falles mediàtiques


Més enllà del conservadorisme ideològic que sembla emanar dels discursos i les pràctiques de la festa fallera, podem observar com esta està experimentant continues transformacions, que fan d'ella una festa absolutament moderna i adaptada al canvi dels temps. I bona prova d'això ho constitueix allò que podíem denominar el sorgiment de les Falles mediàtiques, ja que, d'una banda, les Falles passen a estar creixement mediatitzades pels moderns mitjans de comunicació, i, en segon lloc, i com a conseqüència reflexiva d'esta mediatització, les Falles mateixes es converteixen en mitjans singulars que actuen com a amplificadors i deformadors de la realitat.

Hui en dia, quan arriben les dates falleres, els mitjans (especialment les televisions) es barallen per cobrir el complex ritual faller (ofrenes, desfilades, mascletades, castells, cremades), alhora que intenten transmetre a l'espectador el dia a dia quotidià de la festa. Així, la festa es transforma en espectacle per a àmplies audiències, el que acaba afectant a la seua mateixa conformació (per exemple, algunes falles es plantegen exigir drets televisius i no poques comissions busquen organitzar actes que puguen atraure la mirada dels mitjans). D'esta forma, amb unes Falles mediatitzades (grans especials sobre la festa, reportatges exclusius, retransmissions i participació massiva dels grans anunciants com espònsors de la festa) les Falles apareixen refetes i reinterpretades pels mitjans, que fan que puguen ser viscudes - d'una determinada manera- per masses d'espectadors que mai abans van participar -ni tan sols de forma delegada- en tals festes. A més, milers de persones accedeixen en temps real a les ja nombroses pàgines web instal•lades per les comissions, facilitant així l'entrada de la festa fallera - cada vegada més virtualitzada- en la xarxa global d'informació, amb els efectes encara imprevisibles que això pot tindre per a l'essència de la festa.

Tanmateix, l'agressiva i desbordant mediatització de la festa fallera amaga una sèrie de problemes i punts obscurs que cal posar de manifest. El primer d'ells és el de la pròpia tasca dels periodistes que es dediquen a cobrir notícies falleres festives, que sembla no massa ben professionalment reconeguda, entre altres coses, perquè la cobertura de festes apareix com un treball menor, desproveït d'incentius, propi d'aprenents, una mena de llast que cal soltar, quan no esquivar. A la qual cosa cal afegir que tampoc la consideració social de la informació fallera és massa elevada, sinó que més bé s'entén com una sort de mescla de crònica amable i de societat, adornada amb alguns elements folklòrics. És com si no existira una convicció que es pot fer informació fallera interessant i enriquidora des del punt de vista del públic, açò és, del consumidor. Ha de recordar-se com, amb massa freqüència, a l'hora d'abordar les Falles conflueixen dos tipus d'informació periodisme: per una part una espècie d'informació rosa, feta per informadors que són alhora fallers i estan desprovistos de qualsevol distanciament crític, una informació que destaca pel tractament ornamental del femení, per la descripció tòpica i carregada de floritures, una informació que busca la xafarderia fàcil i el comentari superficial. Per una altra part apareix una sort d'informació groga - de polítics i famosos - que apel•la al sensacionalisme folkloritzant, directament enllaçat amb el cant jocfloralesc, que es debat entre el típic i el tòpic sense aprofundir en elements que realment aporten al públic a una certa informació formativa. Açò ens porta a una altra sèrie de preguntes: Com s'elabora la informació fallera? Hi ha realment periodistes professionals o aficionats especialitzats en el ritual faller i els seus detalls? Es té un efectiu contacte amb les fonts d'informació? Es contextualitzen les informacions? Es fa distinció entre el qual és informació i opinió? S'argumenten les opinions? Quina diferència hi ha entre les informacions dels grans esdeveniments fallers - que sembla que és el que ven - i la preparació quotidiana de les festes? Quin mecanisme de censura actuen encara en la selecció, preparació i difusió de les notícies festives? Convé fer-se estes i més preguntes perquè en ocasions es té la sensació que la informació fallera està renyida amb la informació de qualitat. És com si el més anecdòtic, banal i conservador de la festa atrapara en les seues xarxes als mitjans, que generalment no sols fan poc per sostreure's a aquesta visió si no que contribueixen a reproduir-la.

És en este punt on s'ha de revisar el paper de les empreses de comunicaió (premsa, ràdio, televisió, internet), de les institucions, dels gabinets de premsa, de les agències, de les mateixes associacions falleres, amb el propòsit de conferir la màxima dignitat informativa possible a les Falles, que d'una altra sort apareixen immerses en el món de la desinformació sota la disfressa- i l'excussa- del ritual espectacular. Les Falles apareixen, doncs, plenament mediatitzades, progressivament vritualitzades i destacadament espectacularitzades, però tals transformacions, que fan que es puga parlar d'unes falles mediàtiques, no poden ocultar les mancances i manipulacions del tractament informatiu d'una festa que, tot i el seu potencial sòcio-cultural, apareix mostrada i fossilitada en les seues vessants més superficials i anodines, cosa què, en última instància, amplifica i reprodueix la visió dominant i oficial de la festa.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí


diumenge, 9 de maig del 2010

Falles blanques



Un dels tòpics més rebregats que solen amollar-se sobre les Falles, és qualificar-les com apolítiques. Esta afirmació sembla, com a mínim, agosarada, quan no clarament interessada i políticament orientada. La qual cosa esdevé especialment rellevant perquè se sol tindre de la festa fallera una image que la confina a un àmbit menor de la cultura i de la vida social. De les Falles es diu que són festa, joia, mobilització de masses i atractiu per a turistes, a més d'unes dates marcades pel soroll i els embussos de tràfic. Són considerades una festa gran, però la seua valoració real oscil·la, quasi sense estadis intermedis, entre l'exaltació desmesurada i els menyspreu ignorant.


Tanmateix, esta esbiaixada concepció que minoritza les Falles, i què, llevat d'honroses excepcions, implica la seua escassa consideració per part del gremi intel·lectual, acaba tornant-se perversa, doncs encobreix amb vels condescendents tant l'energia politicoideològica que les Falles desprenen, com el seu aprofitament per determinades forces i grups de poder. En este sentit, la dreta conservadora del cap-i-casal s'ho ha sabut fer ben be, utilitzant els recursos i el potencial humà que els brinda una festa tant rellevant. El resultat ha estat la pèrdua del potencial crític i satíric de la mateixa, convertint les incòmodes falles tradicionals, que tant be representen els escrits i versos de Josep Bernat i Baldoví, en unes falles blanques, alienes a qualsevol tarannà qüestionador del poder, quen no sempre disposades a l'afalac servil o a l'apologia de la "bonicor" valenciana.


Darrere d'eixes falles blanques el tòpic de l'apoliticisme esdevé dogma incontestable dins l'àmbit faller. El discurs oficial proclama que ni mai ni ara la política i la ideologia han tingut res a veure amb les Falles, i que els qui defensen el contrari sols volen polititzar-les. Este discurs propugna, doncs, un món pressumptament neutre, sense dèries polítiques ni pensament ideològic. O, dit d'una altra forma, es tracta de proclamar que tot va fe en la festa i en la societat, i qui diga el contrari no és més que un emprenyador, un traïdor o un desviat de la sacrosanta ortodòxia fallera.


És aleshores quan, si se'l mira be, el tòpic es revela com una autèntica fal·làcia, que sols es pot concebre des dels mesquins interessos dels mateixos sectors conservadors que diuen lluitar per que no es "crispe" la societat, mantenint el "consens" i l'ordre, és a dir, glorificant el silenci i la submissió. Les falles blanques tenen, així, el camp ben abonat, per molt que la fal·làcia aludida s'evidencie donant la volta al discurs oficial. Perquè, fora de tota cortina de fum, la política i la ideologia es mostren amb tota claredat en el món faller, ja que les falles, com totes les festes, són una forma d'expressió ritual i simbòlica de la política i de les ideologies. És més, dins de cada comissió els bàndols i grupets enfrontats reprodueixen i escenifiquen el joc polític convencional. I, per suposat, la utilització política de les Falles per part del poder i pels diversos interessos politicoideològics és ben coneguda i notòria. La pròpia potenciació d'unes falles tèbies, insípides i blanques n'és una bona prova. Per eixes raons aquells que més interés tenen en instrumentalitzar política i ideològicament les Falles són els que neguen més sistemàtica i obsessivament la seua politicitat.


Menysprear, doncs, la força que té en el món faller el tòpic de la seua apoliticitat, sinònim d'acatament acrític i desídia mental, és no voler veure, no ja la realitat fallera, sinó la realitat social en sí mateixa. Defugir este compromís implica caure sota els prejudicis que defineixen allò considerat com a "real", en detriment d'allò que realment passa a la festa, que passa a ser valorat com una qüestió menor, vulgar o costumista. La qual cosa torna a palesar una greu miopia de caire intel·lectual que les mentalitats que es proclamen com a progressistes haurien de saber esmenar.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí