dissabte, 30 d’octubre del 2010

Plaers perduts de la infantesa fallera


Arriba un temps en l’edat adulta en què, inevitablement, gires la vista enrere i sents una profunda nostàlgia dels temps d’infantesa. Recordes els primers regals, les vesprades del diumenge de futbol, els berenars dels dies hivernals, el colacao, l’escalfor de la taula nadalenca i del caliu familiar. Però, si a més, eixe adult nostàlgic que tu ets és amic de les falles, el fil de l’evocació et condueix als primers descobriments de la festa, que ara valores com una mena de plaers perduts, com una sort d’innocència que ara et sembla ingènua però plena de sabors i olors irrepetibles, inigualables, impossibles de reviure amb tota la intensitat dels cinc anys, quan la demarcació de la falla era el món sencer i travessar el llindar de la porta de casa et conduïa a un món de somnis i aventures extraordinàries.

Entre la boira del temps transcorregut pots sentir encara el nerviosisme que t’entrava quan, de ben menut, intuïes la flaire de la pólvora dels primers petards i alguna cosa molt rara i molt gran alhora se’t removia en les entranyes, i pensaves que en la ciutat tota estava naixent una força enorme, que aviat ho envairia tot, submergint els dies i les nits en un ambient especial i màgic. Els records et transporten a les jornades aquelles en què vora del cantó de la plaça apareixia un munt d’arena que anunciava, com un pregoner, que s’alçava el teló de la fantasia, el moment exacte en què et podries comprar alguns petards i jugar en l’arena a l’aguait d’aquella vesprada en què, amb una sorpresa sempre renovada, apareixerien del no-res uns ninots que algú deixava amuntegats junt a una paret, esperant la nit de la plantà. Aleshores t’imaginaves com seria la falla d’aquell any, i dialogaves imaginàriament amb el gros senyor capitalista folrat de saquets de diners, o amb la senyora estupenda en bikini, o amb el grotesc vell en calçotets amenaçat per una sogre enorme. Aquell joc era un plaer innocent i íntim, veritablement impossible de compartir, perquè es vivia amb tota l’ànima. Després tocava marcar a casa, a sopar, a l’empara d’eixa alternativa Nit de Reis que era la llarga marxa de la plantà.

Amb la panxa remoguda per l’emoció, el xiquet que en eixe moment eres, es gitava i li era quasi impossible conciliar la son. Des del llit, amb alè infantil esmolaves els oïts i l’èxtasi esclatava amb el soroll dels martell que emprenien la deliciosa serenata nocturna del muntatge de la falla. Podies imaginar-te, en el cim del teu trasbals, com les distintes peces anaven encaixant, els sacabutx dels ninots acoblant-se en els caixons dels repeus, l’arriscada pujada del coronament, els darrers retocs, l’ornamentació i preparació del cadafal perquè tot estiguera disposat de bon matí. Després, la son et portava a un plàcid territori d’on et treien els primers esclafits de la despertà, que et catapultava del llit al balcó per vore l’esclafit dels trons de bac i sentir els alegres pasdobles que la banda de música tocava, mig emboirada encara per la tebior de l’alba primaveral.

Enervat per l’atmosfera del nou dia, et faltava temps per eixir al carrer i contemplar la falla plantada al bell mig de la plaça, nova, magnífica, sencera, llesta per a la teua admiració. Aleshores t’enfilaves cap a ella i li parlaves als seus ninots, guaitaves els detalls de tots els anys, els núvols, les casetes, els versets dels repeus i d’eixe coronament que sempre et captivava amb un simi gegant, una enorme guitarra espanyola o el cotxe del dipòsit del qual xuplaven grotescos personatges en busca de beneficis. En eixe moment, el món sencer es condensava en aquella falla, en aquell humil cadafal de barri que qualsevol artista acuitat pels deutes possiblement hauria enllestit en les llargues i fredes nits d’hivern, amb l’esperança de pagar algunes lletres i traure endavant la seua prole. No existia res més, ni la televisió, ni els serials de la ràdio, ni els amiguets, ni els joguets, ni els pares, ni els iaios, ni la germaneta, només la falla, eixa falla modesta i única per a tu, que se’t quedaria gravada en el cervell, marcant un moment molt important de la teua existència, quan tenies cinc anys i la vida era una joia acabada d’estrenar. La vida i les falles, els temps i les falles, o el plaer de ser xiquet i creure en la imaginació. I és que mai més es tornen a assaborir les falles com quan es tenen cincs anys. Però això, a qui li importa?


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

divendres, 22 d’octubre del 2010

FFSE, SA



La crisi té la culpa. La Federació de Falles de la Secció Especial (FFSE) ha decidit recentment prendre unes accions de tipus empresarial per intentar incrementar els seus ingressos i així, en la mesura de les possibilitat, mantenir el seu nivell de despeses en els monuments fallers. Per a l’objectiu que pretenen, la idea és francament bona, però, com tota decisió econòmica, tindrà efectes col·laterals en l’entorn dels seus decisors.


Eixes decisions tenen la filosofia de les que han pres moltes empreses i organitzacions sense ànim de lucre durant la crisi: reforçar la posició comercial per a vendre més. En concret, van encaminades a incrementar la xifra d’ingressos de les comissions federades tant potenciant els productes que ja tenen en el mercat (publicitat al costat del monument, llibrets, etc.) com creant-ne de nous (nits temàtiques patrocinades, circuits turístics, figuretes amb el logotip de la FFSE, etc.), a més de desestacionalitzant el període de vendes ampliant-lo de la setmana fallera a tot l’any. Intentar explotar la partida d’ingressos provinents del sector privat (empreses i particulars no fallers) és l’única solució que han trobat les falles federades després de comprovar que les altres fonts de diners estan estancades o van a la baixa (quotes de fallers, loteria i subvencions oficials). No obstant això, la decisió ve suportada també pel fet que les deu comissions integrades en la FFSE tenen un gran poder de convocatòria per als turistes i els aficionats a les falles, cosa que significa que són un important lloc de pas i un gran aparador per a qualsevol anunci publicitari. En concret, vora un milió de persones han anat a veure els monuments d’eixes comissions en la setmana fallera de 2010, segons dades de la mateixa federació. I per a donar més impuls al nou atac comercial, han tirat mà del màrqueting reforçant la imatge de marca i augmentant la sensació de solidesa del grup de comissions federades, perquè quede clar que són una “pinya” amb alta notorietat en la festa i que, per tant, val la pena invertir en elles.


Orgànicament, estos objectius suposen que la FFSE haja d’ampliar la seua estructura interna creant un departament comercial, ja que la gamma de productes serà més gran, el volum de vendes també (almenys això intentaran) i el període de comercialització serà tot l’any, com s’ha comentat abans. I encara que no ho han declarat explícitament, si no disposen d’un departament de màrqueting en el sentit formal, segurament ja tenen persones que treballen en este camp que treballen en el reforçament de la imatge de la federació. Estos canvis interns en la FFSE, units al pressupost que pretenen cobrir amb els ingressos (uns 2,4 milions d’euros en 2011), fan que la federació siga bastant pareguda a una empresa gran tant en el volum de facturació com en l’organització.


Vist així, sembla una bona idea la que han tingut en la FFSE i que s’ha plantejat bé el desenvolupament. El pla és, certament, beneficiós per a les deu comissions integrants, però, ¿què implica per a la resta del món faller? Als artistes fallers els beneficia, ja que, si la majoria de les comissions d’especial, que són les que formen la federació, conserva la seua capacitat de pagament en la mesura que siga possible, podran continuar encarregant monuments de pressupostos grans encara que, en teoria, limitats als 190.000 euros en el gran i al pressupost de la falla infantil municipal en el cas de la infantil, com van acordar estes mateixes comissions en març de 2010. D’altra banda, també podria dir-se que la festa fallera en general ix guanyant amb una secció especial amb moltes falles fortes financerament, ja que podran continuar plantant falles espectaculars, almenys de grandària.


Ara bé, la decisió de la FFSE suposa també que la resta de comissions falleres tindran una major competència per a obtindre recursos econòmics de les empreses. L’agressivitat comercial de les federades i la seua superior notorietat enfront de la majoria de les altres falles implica que el pastís publicitari, cada any més menut des de l’inici de la crisi, possiblement estarà més lluny de la resta de comissions. Este fet implicaria una major concentració de la inversió publicitària en les falles d’especial (quan esta secció, una minoria en nombre de comissions, ja suposa el 35 % de la inversió en falles), i, per tant, que les menudes que disposaven d’ingressos d’este tipus baixen el seu pressupost per a activitats o monument. En altres paraules, és probable que augmente la diferència entre falles grans i falles menudes.


Ara bé, eixa conseqüència pot ser evitable per les comissions reaccionant al canvi de l’entorn competitiu. La millor defensa, com diuen, és un bon atac (comercial en este cas), així que una opció per a la resta de falles seria utilitzar mecanismes de màrqueting conjunts dins de les agrupacions, sectors i altres federacions. És a dir, una agrupació de falles podria dissenyar un pla estratègic similar per atraure patrocinadors i vendre productes promocionals amb l’escut de l’agrupació. Ara bé, el menor poder de captació que tenen la majoria de les comissions comparades amb la FFSE els exigiria un gran esforç per a crear-se una imatge forta de marca que atraguera anunciants. O això, o utilitzar la presència, si la tenen, de comissions molt conegudes i que ja siguen habituals captadores de patrocinadors.


En definitiva, el pla estratègic de la FFSE pot ser bo per a la festa fallera en general, en especial per a la projecció exterior, ja que en este factor intervenen en gran mesura les falles de la secció especial. També seria bona per a totes les comissions la proposta que es declaren oficialment les Falles com a gran esdeveniment, ja que això suposaria deduccions fiscals per als patrocinadors de les falles, però sembla que esta mesura és difícil de portar-se a la pràctica per motius polítics. Ara bé, paradoxalment, eixe benefici per a la globalitat de la festa implicarà que bona part de les comissions que la formen es vegen perjudicades perquè augmente el desequilibri del mercat dels patrocinadors, i precisament a favor dels que ja tenien més poder per a atraure’ls, les falles d’especial, i en concret les federades. Però, és clar, en l’economia de mercat actual i més en temps de crisi, l’important és agranar cap a la casa pròpia.



Carles-Andreu Fernández Piñero

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Les cortesanes i l'aristocràcia fallera


En els darrers temps certa premsa ha posat de moda l’expressió “cortesanes” per a referir-se a les xiques components de la Cort d’Honor de la Fallera Major de València, expressió que també es fa extensiva a les xiquetes de la Cort d’Honor de la Fallera Major Infantil de la ciutat. Fins el moment, que se sàpiga, cap pare, mare o familiar directe de les dones i menors al·ludides ha posat el crit en el cel. I emprem esta expressió perquè, a poc que hom s’acoste al diccionari de la llengua i fullege el significat del mot “cortesana”, trobarà que la primera accepció de dit mot designa a les “rameres de qualitat”. Sabut és, al respecte, que les cortesanes han estat històricament aquelles dones cultes, elegants i d’indubtables atractius físics que han oferit el seu cos en ambients selectes com les corts reials o nobiliàries. És a dir, les cortesanes han estat i encara estan considerades com una mena de prostitutes de luxe.

Tot i això, a banda de l’accepció predominant, “cortesana” també ha designat, dins l’esfera teatral, a l’actriu de caràcter o a la dona que fa els papers de dona molt jove. Així mateix, hi ha un tercer significat: el de “cortesana” com a senyora d’honor, i en algunes cerimònies i actes, la xica que forma part del seguici de la dona homenatjada, com seria el cas de les dames d’honor d’una núvia. És cert que esta tercera accepció està més a prop de la que els mitjans de comunicació fallers han començat a emprar per a referir-se a les dones i xiquetes membres de les corts d’honor de les falleres majors del cap-i-casal. Tanmateix, hem d’insistir en que este és un significat pràcticament inusual en castellà i en valencià, doncs en el cas de les noces se prefereix usar “dames d’honor”. En conseqüència, tant en el registre culte com en el popular, “cortesana” segueix designant a la prostituta d’alt nivell. Per eixa raó dèiem que sorprèn que en un col·lectiu com el faller, tant donat als actes de desgreuge quan hi ha la més mínima sensació de que una fallera puga ser haver segut insultada, no s’haja produït cap reacció front al fet de qualificar com a cortesanes l’elit de les falleres majors. Més encara quan el mot acabaria designant, per pura coherència, i in extenso, al conjunt de totes les falleres del cens, doncs en la immensa majoria de les comissions falleres les dones pertanyen a la cort d’honor adulta o infantil.

En tot cas, intuïm que la utilització de la paraula “cortesana” té molt a vore amb el fet que, al voltant de la intensificació de fallermajorització de la festa fallera, ha anat creixent una mena d’aristocràcia fallera, que es comporta com un succedani de l’aristocràcia de veritat. Recordem que la pròpia figura de la fallera major és un híbrid entre les reines dels moderns concursos de misses, les reines decimonòniques dels Jocs Florals (que a la seua vegada rememoren la parafernàlia reial medieval) i les maies, o reines de la primavera de les religions precristianes que han sobreviscut en la cultura popular occidental. Quan naix la figura de la fallera major se la denomina “reina fallera”, i encara que poc després es consolida el tractament de “fallera major”, tots els rituals de les presentacions, la representació d’apropòsits, els actes d’exaltació i la retòrica que mitjans, autoritats polítiques i fallers despleguen entorn de les falleres majors, la consoliden com una reina simbòlica de la festa.

Es dóna la circumstància de que, sota el franquisme, les falleres majors de la ciutat eren directament nomenades entre l’aristocràcia i alta burgesia reals, amb la qual cosa l’aristocràcia efectiva i la fallera coincidien. Amb tot, en 1969 Franco nomena successor en la persona de Joan Carles de Borbó, anunciant-se així la restauració de la monarquia espanyola, que efectivament té lloc en 1975, després de la mort del dictador. A partir d’aleshores es desenvolupa extraordinàriament la premsa rosa al voltant de la família reial i els afers dels personatges de la noblesa. Dit d’una altra manera, certa cultura monàrquica s’estén i difon, banalitzada, entre la població, convertint-se en un objecte més de consum de masses. En 1980 es recupera la tria democràtica de la Fallera Major de València, costum que també començarà a arrelar entre les comissions de base. Però això va a significar que l’aclaparadora presència de l’aristocràcia real quasi desapareix i que teòricament qualsevol jove o xiqueta de barri pot accedir al càrrec de Reina de les Falles.

Els fets posteriors demostraran el caràcter de ficció democràtica d’esta suposició, doncs poc a poc aniran pujant al màxim càrrec, o a la seua Cort d’Honor, les filles de bones famílies, si ben en nombre no tan acusat com sota el franquisme, incorporant-se un nou grup, l’aristocràcia succedània fallera. Esta es diferencia de la vertadera, composta per noblesa i alta burgesia, en el fet que està formada per classes mitjanes i fins i tot mitjanes-baixes, però que concentren diverses formes de capital dins el món faller, convertint-se en l’elit social de la festa, que tot just per a afirmar-se com a tal tendeix a imitar costums, maneres i estètiques de les classes altes. El capital que concentren estos grups pot ser de tres classes: capital econòmic, que fa referència als ingressos de les famílies de les candidates; capital social o relacional, resultant de la xarxa de relacions socials, tant quantitatives com qualitatives, de les famílies o les comissions de les candidates; i el capital simbòlic, que al•ludeix al grau de prestigi, reconeixement, currículum faller i centralitat de les famílies o comissions dins el món faller.

De resultes d’allò assenyalat, quan es convoca una preselecció per a triar la Cort d’Honor en primera instància i la Fallera Major de la ciutat en segona, es planteja un escenari peculiar. En primer lloc, si es presenten candidates filles de famílies de classe alta, el més segur és que no tinguen problemes per a arribar fins el final, almenys a la Cort d’Honor. En segon lloc, si es presenten candidates ben acreditades dins l’aristocràcia fallera (vinculades a famílies amb pedigrí faller, lligades als grups dirigents o més influents de la festa, connectades amb mecenes o empresaris coneguts dins les falles), el més habitual és que aconseguisquen els seus objectius. En tercer lloc està la gran massa de candidates de classe treballadora sense poder ni capital dins el món de la festa, que el sistema de preselecció necessita per a justificar la ficció democràtica de que qualsevol pot arribar a ser la reina. Algunes d’elles arriben a la Cort d’honor, fins i tot alguna pot arribar a regnar, però en general actuen de comparses i tenen poques possibilitats de triomfar, quedant-se la major part d’elles pel camí

No ha d’estranyar, doncs, que en les dues darreres dècades s’haja consolidat la aristocràcia fallera, que apareix en el centre del sistema i al voltant de la qual gira tota la festa: els sectors de la indumentària, la perruqueria o l’estilisme, els mitjans de comunicació fallers, els fòrums d’internet, la sociabilitat entre comissions i agrupacions, els rituals més destacats, no fan més que realçar i legitimar esta aristocràcia de mig pel, però efectiva i dominant dins el col•lectiu faller. En consonància amb este fet, el protocol i la pompa que imita toscament les formes nobiliàries i de la reialesa s’han anat unflant fins extrems abans desconeguts. Circumstància que, en última instància, podria explicar l’èxit del mot “cortesanes” per a designar a l’elit de les falleres, atès que dites cortesanes expressarien tota una cultura de “la Cort” que anat envaint el món faller. La Cort, com passava a Versalles, faria referència al centre del poder de l’aristocràcia fallera, i les cortesanes formarien la noblesa femenina més excelsa. Tanmateix, la significació dominant en la quotidianitat (cortesana com a ramera de qualitat) segueix xocant frontalment amb l’exaltació idealitzada de que són objecte les joves i xiquetes escollides. Un dilema del qual probablement el col·lectiu no és conscient, obnubilat com està pel fulgor de paper couché que envolta una festa profundament pervertida.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí





dissabte, 9 d’octubre del 2010

Princeses


El càrrec de la Fallera Major Infantil de València és pràcticament inseparable del sorgiment del càrrec de Fallera Major de la ciutat, enllà pels anys trenta. De la mateixa manera que va ocórrer amb les falleres majors de València adultes sota el franquisme, les menudes foren nomenades entre les filles de la noblesa i burgesies valencianes i les famílies més addictes al règim. Amb l’adveniment de la democràcia ambdós càrrecs es tornaren a triar democràticament, com havia esdevingut durant la Segona República, i això comportà el desenvolupament de tot un ritual, estès al llarg de l’any faller, per tal d’anar seleccionant la cort d’honor des d’on, finalment, eixiria la fallera major del cap-i-casal.

Si en el cas de les falleres adultes es tractava de crear una mena d’aristocràcia fallera sorgida al voltant de la figura de la reina de la festa, no és menys cert que les més menudes també configurarien una selecta nòmina de princeses aspirants a reines infantils. El problema és que ací no estem parlant de dones majors d’edat, tot i la seua predominant joventut, sinó de xiquetes menudetes amb tot un imaginari al cap de conte de fades, amb possibilitat de fer-se realitat, en certa mesura. I diguem que és un problema perquè en molts casos eixes expectatives fantasioses són més una dèria dels progenitors que de les pròpies xiquetes. I quan es dóna el cas de que també estes últimes s’il·lusionen i entren en el joc de la competició, no és gens estrany que, al remat, com només una és la reina i poquetes més les que l’acompanyen com a cort d’honor, la majoria s’haurà d’enfrontar a la sensació de decepció o d’haver decebut als familiars que confiaven en ella. De fet, es esta una vessant de la tria de falleres majors que no ha estat quasi considerada: la dels efectes psicològics que té en una xiqueta de deu o dotze anys tota la pressió d’un procés de preselecció, més la pressió afegida del procés de selecció final. A la qual cosa hem de sumar, degut a la galopant fallermajorització dels mitjans de comunicació, la pressió afegida de les campanyes d’uns i altres a favor o en contra de tal o qual candidata, que en no poques ocasions s’acompanya d’enfrontaments entre comissions o dins els sectors del món de la festa.

Amb l’arribada de l’era virtual les quinieles i comentaris sobre les virtuts de les candidates peguen el bot a internet, al món de les pàgines personals, la qual cosa incrementa la ja de per si complexa maquinària de la vanitat fallera. Així, proliferen els actes on les xiquetes, tal com fan les seues homòlogues adultes, s’han de “deixar veure” en actes socials i promocionar la seua candidatura. La major part d’estes xiquetes ho fa amb il·lusió i sotmetent-se, com no podria ser d’altra manera, atesa la seua condició infantil, a les normes de joc emanades del món que els adults fallers han fabricat per a elles. Així s’expliquen les regles de protocol que han d’acomplir, o l’adopció d’una “bona presència” i una indumentària (i amb ella determinats indumentaristes, perruquers i estilistes de moda), que resulta més pròpia d’una visió adulta de tall coent que de la forma de vestir de d’una xiqueta de barri. Importen aleshores els antecedents familiars de la candidata, el prestigi o poder de la seua falla, sector o agrupació, les relacions socials i professionals dels seus pares, si van a un col·legi públic o privat (la pràctica totalitat de les corts d’honor infantils dels darrers anys ha estudiat en col·legis privats, molts d’ells religiosos). D’eixa manera, al capdavall és molt difícil què, per posar un exemple ben comú, una xiqueta de pares divorciats, de condició econòmica modesta, que assistisca un col·legi públic de línia en valencià o s’abille en desacord amb els cànons vigents en les preseleccions oficials, arribe al màxim càrrec infantil de la festa. Per no parlar dels condicionaments ideològics que s’amaguen en tot el procediment, que van marcant d’una manera clara una anacrònica separació entre els rols de gènere d’homes i dones, i atorguen a les menors el paper d’unes princesetes que més tard es convertiran en princeses al servei de la cosmovisió masculina patriarcal. Sovint, algunes de les menudes seleccionades repeteixen anys més tard tot el procés, quan es tornen a presentar al càrrec de fallera major de València, ja “formatejades” en un determinat model d’allò que se suposa ha de ser una dona.

En un món on guanyen visibilitat mediàtica els concursos de bellesa i tota mena de certàmens on allò que més importa és la imatge externa, que sol ser la que dicten determinats poders econòmics i polítics, els processos de tria de falleres majors infantils s’acosten cada cop més a l’estètica i maquinària d’estos esdeveniments. No hi ha més que visionar l’excel·lent pel·lícula Petita Miss Sunshine, per adonar-se’n de com de ridícules, acaramel·lades i grotesques poden ser les situacions d’uns concursos de bellesa on es pretén que les xiquetes semblen dones joves que actuen per a satisfer determinada imatge de la dona creada per i per als homes. Les xiquetes haurien de ser només xiquetes i fer coses de xiquetes, fins i tot quan són falleres majors de la seua comissió. Totes elles somnien amb ser princeses, però quan eixa natural i legítima fantasia es contamina amb el món institucionalitzat de les vanitats adultes, no es pot esperar cap cosa bona. En les falles contemporànies tenim un exemple ben pregon.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dissabte, 2 d’octubre del 2010

El Carme: de l'obrador al pub


Carme t'estime (Falla Plaça de Na Jordana, 2005)

Diuen que el barri del Carme, castís i fallers per excel•lència, ja no és el que era. Però abans de llançar-se a valorar-ho caldria preguntar-se què vol dir exactament allò de què “ja no és el que era”. El que “era” quan? Al medieval segle XV?, al barroc segle XVII?, durant l’època fabril/febril de l’enderrocament de les muralles? abans de la tràgica riuada de 1957? o més be a començaments dels anys setanta, quan la modernitat inconformista començà a colonitzar al barri? Serien preguntes necessàries a fer-se, quasi de mode profilàctic, per estalviar-se d’entrada els paranys de la idealització nostàlgica del passat, tant procliu a expurgar-lo de brutícia com a ornamentar-lo amb els embolcalls daurats de la llegenda.

Això no obstant, és difícil sostraure’s a la nostàlgia, autèntica boira de la història, doncs al barri del Carme conviuen mite i decadència, fulgor i sordidesa, record i desmemòria. I, certament, si prenem com a referència les acaballes dels anys seixanta, la geografia, la topografia i diríem que fins i tot l’ànima del barri s’han transformat. Recordem, sinó, el moment clausurador i alhora fundacional que va suposar la gran riuada de València del 14 d’octubre de 1957. Una commoció que va tenir un fons impacte psicològic entre els valencians, i va fer necessari un gran pla de mobilització per socórrer els afectats i recuperar la normalitat. En la perplexa societat local, durament colpejada per la desolació i la destrucció, es va crear l’ambient per replantejar en profunditat la ciutat de València, que caducava com a urbs de postguerra minada per greus mancances estructurals, i s’obria a l’oportunitat d’una modernització accelerada. I així va ser perquè, després de netejar-se la ciutat, es va posar en marxa el famós Pla Sud, que a més de desviar l’antic curs del riu cap a un nou llit de seguretat, va significar el començament del desarrollismo a València, i amb ell, l’inici d’una profunda i embogida transformació del seu espai urbà.

El temps d’este tomb, aguditzat entre els anys seixanta i setanta, ve marcat per les reformes dels carrers del centre històric, la desaparició sota la picot de barris antics, les acaballes del tràfic de carros, tramvies i troleibusos, l’obertura d’autopistes, l’auge del cotxe o la nova façana dels barris perifèrics. València experimentà un enlairament industrial notable i un fulgurant creixement del sector serveis. Com a conseqüència, es va accentuar el procés d’urbanització, amb els seus efectes col•laterals de congestió, contaminació i excessos en l’especulació immobiliària. Al centre històric començaren a desaparèixer els vells obradors artesanals, els comerços es multiplicaren i s’edificaren nous barris de blocs de pisos arrabassats a un paisatge de barraques i alqueries. En les afores emergiren impersonals polígons industrials i la ciutat va veure com l’agricultura llanguia i es terciaritzava la seua economia.

Com a conseqüència d’estes transformacions, el barri del Carme mudà la pell del seu passat i entrà en el tumultuós terbolí de la modernitat avançada. Lluny restava ja la seua esplendor de l’època de les fembres pecadrius, dels horts, dels forns de ceràmica, dels convents i hostals, però molt aviat també restarien lluny el rebombori gremial del obradors o els sorolls estridents de la vida obrera de la revolució industrial. En molt poc de temps el barri es convertiria en una babel de tribus urbanes i modes, pubs i cafetins, restaurants i discoteques, una nova trama de “marxa nocturna” sols salpicada per l’arxipièlag “tradicional!” de casals fallers i altres associacions festives, ocultes quasi entre els plecs d’una arquitectura fracturada alhora per la desídia, el disseny i la “moguda”.

Amb tot, sota la ciutat dionisíaca de la festa popular i la “marxa” nocturna, de les mostres i trobades, de l’art contemporani i del consum cultural, va bategar durant anys l’arrítmic diapasó de la transició política, que a València arribà a assolir trets de terratrèmol i lluita iracunda. Així, els carrers del Carme s’ompliren de les carreres d’aquells que fugien del fum acre de les pilotes de goma, els seus locals maudits es transmutaren en escenaris on reivindicar la utopia a ritme de cançó, i pels racons s’assajaven noves formes d’iconoclàstia, inconformisme i rebel•lia.

Tanmateix, i a pocs metres, encara que de vegades estes demarcaren la frontera entre la vida i la mort en vida, deambulaven els estralls del catàleg periodístic de successos, la droga i la misèria urbana, que mostraven ja la imatge de la mort anònima al carrer, o de la mort lenta de les toxicomanies. En altres casos, apareixia el rostre de la sida mostrant les seues negres credencials, no massa distintes de les que avalen la brutícia indigna del més pobres, desterrats en les afores de la societat del benestar, ocults i invisibles per a la ciutat de la llum i del foc.

Hui en dia, a més, se succeeixen les modestes lluites ciutadanes per un barri net, segur, sostenible, habitable, humà, aferrat a la muralla àrab mil•lenària com a un mugró d’identitat. Proliferen entre la clandestinitat i la marginació cartells, proclames i grafittis de totes les utopies possibles, i amb ells conviuen els patis de porteres, els taulellets commemoratius de les falles centenàries i algun que altre cau d’artistes bohemis i nocturns. Per la nit, la cacofonia de la marxa se superposa al silenci dels carrers ennegrits pels segles, l’afonia alcohòlica del pub postmodern s’entrellaça amb el somni dels gats urbans i la modernor de la “gent guapa” es barreja amb l’amarga soledat dels vells als seus tuguris de lloguer antic.

Un dia, en començar el part de la primavera primerenca, al pub vencedor i a l’obrador resistent se li imposa la remor creixent de la festa, la remor feréstega dels coets, de la música, dels cadafals, de les desfilades, dels bunyols amb aiguardent, de l’amor que roda per terra entre carns turgents i un vertigen de besos i promeses... Triomfa aleshores l’estampit de la vida desflorant-se, del barri renaixent momentàniament del seu destí modern, al qual tornarà la nit de les flames, la nit de les cendres i les llàgrimes, la nit en què seguirà el curs de la història, certament incerta, que farà del Carme el que haja de ser en el futur. Ara, per tant, farem be en gaudir amb una celebració intensa del barri a través de la festa fallera, assaborint els seus olors i sabors. Una celebració sentida i sensitiva que, tal i com està el món, no és ben poca cosa. Carpe diem al remat, que deia el clàssic amb immensa saviesa.




Gil-Manuel Hernàndez i Martí