dimarts, 25 de setembre del 2007

Les Falles: segrestades pel poder?




(La revista El Temps, en el seu especial sobre el 9 d'Octubre, m'ha demanat, responent a la pregunta que proposa, una xicoteta reflexió sobre les Falles, reflexió que ací us deixe per si us és d'interés)




Tota festa gran és susceptible de ser segrestada pel poder. I quan diem “segrestada” ens referim a que pot ser instrumentalitzada, usada i manipulada pel poder en el seu propi benefici. Caldria afegir que no ens referim només al poder polític, que és prou evident, sinó també a altres poders, com l’econòmic, el mediàtic o el religiós. En el cas de les Falles, aquestes porten segrestades pel poder des que es convertiren en la festa màxima del cap-i-casal. Abans, quan les falles humils de placetes i cantons es dedicaven a fer crítica dels poderosos o a fer sàtires que eren mal vistes des de les estructures dominants, el poder local intentava censurar-les o fins i tot eliminar-les. Quan aquest poder se n’adonà de que no era fàcil, va trobar molt més rendible aprofitar-se de la festa per a reconfigurar-la amb nous continguts consubstancials al manteniment de l’status quo. I així es va iniciar el llarg segrest de la festa fallera, tal i com ha passat amb les altres grans festes del món.

El problema és que té igual que el poder siga de dretes o d’esquerres, perquè l’operació de segrest i control és, en el fons, la mateixa: posar la festa al servei del que mana. En el cas de les Falles, primer la Monarquia, després la República, després la Revolució, després la Dictadura franquista i tot seguit els diversos governs democràtics, tots han intentat instrumentalitzar la festa. El problema és que el franquisme deixà una gran empremta que sols lentament s’ha anat reorientant, i encara ara s’està en eixe lent però visible procés. En realitat, avui en dia les falles estan molt més segrestades pels poders econòmics i empresarials que pels poders polítics, pels nous rics i pels valors neoliberals imperants, per les estratègies expansives de l’industria de l’oci i pel propi èxit popular de la festa, capaç de generar els suficient riscos en matèria de seguretat, sostenibilitat mediambiental i convivència social com per a encendre la llum d’alarma. Però, així i tot, caldrà finalitzar dient que les falles, tot i que poden estar segrestades, no estan mortes ni esgotades, perquè al llarg de la seua història sempre s’ha mantingut viu, feble però tangible, el seu eix principal: la capacitat de sorprendre i fer possible qualsevol cosa, un tret que al capdavall és el que defineix la pròpia festa com a fenomen social.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí

dilluns, 17 de setembre del 2007

Corts, eleccions i decepcions


Els fòrums fallers ja fa temps que s’han omplit de quinieles i apostes diverses —certament, algunes curioses quant a la manera de fer-les públiques— i els nervis de vora cent trenta-tres famílies valencianes comencen a fer de les seues. Un any més, la plaça de bous serà l’escenari de la tria de tretze xiques i tretze xiquetes que formaran les corts d’honor i les falleres majors de València.

Ben lluny de la qüestió quasi litúrgica de l’elegida i les dotze acompanyants, que ja han sigut protagonistes de moltes lletres escrites i moltes paraules dites, i de la seua semblança amb els personatges i relats bíblics (el dotze és un número ben recurrent en la tradició cristiana occidental i, crec recordar, en la tradició jueva), trobe a faltar, de nou, un debat públic al voltant de les qüestions a tindre en compte a l’hora de triar eixes representants públiques valencianes i, sobretot, del veritable paper que hauran de complir al llarg del temps en què actuaran com a màximes representants falleres o les seues acompanyants.

Coneixem els components dels jurats de cada any. Sabem —més menys que més— el que fan les falleres majors en el seu quefer diari. Però sabem exactament quin paper compleixen les dotze acompanyants, a banda d’acompanyar? Tots sentim (o llegim) les quinieles, tots i totes triem les nostres preferides, i inclús hi ha gent que afirma saber quines es triaran i quines no; però sabem realment quins aspectes es tenen en compte a l’hora de triar les tretze senyoretes i xiquetes? Certament, i al meu humil entendre, es basa en qüestionaments i criteris estrictament personals del jurat de torn, i pense que és així des del mateix moment en què en cap lloc es fan públiques les característiques que han de posseir les tretze elegides.

Així, i amb estes premisses, en l’insomni d’una calorosa nit i sense coneixements específics previs que em done possibilitats d’erigir-me com a garant de la virtut de les corts d’honor de València, m’atrevisc a reflexionar al voltant d’alguns aspectes que jo tindria en compte a l’hora de participar en eixa elecció, especialment quant a les components de la cort d’honor adulta.


Educació i coneixements generals

En una societat on la proporció d’estudiantes universitàries és prou elevada, considere una qüestió molt a tindre en compte la formació universitària de les components de la cort. A vore, no advoque exactament per un elitisme intel·lectual, que seria discutible, però si tenim en compte que estes senyoretes hauran d’acudir a visitar o rebre personalitats i persones de diversa procedència social i laboral, considere que la formació —i no em referisc únicament a la formació tècnica o professional, sinó a la maduresa intel·lectual que t’ofereix el temps d’universitat— universitària és un element cabdal a tindre en consideració. En este sentit, considere que les aptituds que ofereixen uns estudis humanístics o de les ciències socials poden ser molt adients a la projecció pública d’estes senyoretes.

Quant al model d’ensenyament, aposte per una persona que haja rebut un ensenyament públic (especialment en el cas universitari), que haja permés una relació interpersonal entre persones provinents de tots els àmbits socioeconòmics, i on la diversitat tant personal com geogràfica dels companys enriquisca les capacitats d’interacció social.

Considere que les tretze xiques haurien de parlar amb total fluïdesa les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana, que no només entenguen el valencià, sinó que siguen capaces de respondre en valencià amb total naturalitat més enllà de les tòpiques frases falleres; advoque, en este sentit, per un requisit lingüístic, tal com es fa per a l’accés a l’administració pública. Però, a més, per què no valorar el coneixement d’una llengua estrangera? De segur que les xiques, en algun moment, han d’enfrontar-se amb algun visitant forà. Per què no saber mantindre una conversa, encara que mínima, en anglés? Ho deixe caure.


Coneixements de la societat valenciana

Tretze persones que han d’actuar com a representants oficials d’un col·lectiu social tan important per a una ciutat com el faller, han de conéixer la societat valenciana en el si de la qual desenvoluparan la seua tasca. I no em referisc només a les festes valencianes.

Considere fonamental —ho considere per a qualsevol ciutadà— que es coneguen el funcionament de les institucions valencianes, les competències de les diferents administracions públiques i la diversitat juridicoadministrativa valenciana.

Que siguen capaces de detectar, respectar i valorar la diversitat de la societat valenciana, tant a nivell local com autonòmic; tant des del vessant propi com des de la vessant multicultural que comença a ser una realitat als nostres carrers i pobles. El moviment i l’estructura associativa no ha de ser un tema desconegut per a les representants d'un moviment associatiu tan important socialment i econòmicament com el món de les Falles.


Coneixements fallers

No tan sols conéixer com funciona la festa —se suposa que com a membres de la festa ja ho coneixen—, sinó com s’organitza, com s’estructuren les relacions de poder oficial i fàctic, com interactuen els diversos agents festius entre ells, i entre ells i la resta de la ciutat.

Però també, conéixer els vertaders protagonistes de la festa, tant les comissions com els artistes, i que sàpien valorar el seu treball, així com el de la resta de professionals, amb noms i cognoms, valorant i coneixent el seu treball personal.
La història, almenys a grans trets, de la festa de les Falles, encara que siga llegint algun dels llibres importants que s’han escrit sobre el tema, que els permeta reconéixer l’evolució estètica dels cadafals i valorar justament l’evolució estètica i temàtica de la festa, i la importància que té en l’actualitat per a la ciutat.

Les tretze xiques triades a la plaça de bous no haurien de desconéixer el patrimoni cultural, tant material com immaterial, que suposa la festa de les Falles. S’hauria de valorar el seu coneixement real dels dos museus fallers de la ciutat de València, de quines col·leccions alberguen i de la seua organització general.


Característiques personals i familiars

Encara hi ha veus que rebutgen candidates per estar casades, amb filles o per tindre més de vint-i-cinc anys. Sincerament, mentre manifesten el seu compromís de complir amb el que toca, estes característiques personals crec que són totalment intranscendents i supèrflues. Considere que ha de poder ser compatible amb la vida personal de cadascuna i que a cap d’elles se li ha d’insinuar que haurà de renunciar al seu propi projecte de vida per ocupar un càrrec representatiu d’esta mena.


Manera de ser i comportar-se

Ben lluny del saber menjar gambes amb ganivet i forqueta —algú sap fer-ho amb total naturalitat?— considere més apropiat que actuen amb la normalitat i naturalitat que cadascuna tinga, sempre amb uns mínims d’educació, civilitat i saber estar.

Les meues candidates no anirien vestides amb roba de marca ni amb joies estrafolàries. Considere que, com a representant d’una societat, no han d’aparentar allò que la societat no és (o tota la joventut de hui en dia va vestida amb modelets de dissenyadors internacionals?).

Les xiques que es trien, al meu parer, haurien de ser xiques naturals, que no destaquen les unes per damunt de les altres i, sobretot, sense ganes de ser el centre d’atenció en tot moment, on l’egocentrisme i l’afany de protagonisme es quede fora dels requisits corresponents.


No sé, crec que he començat a desvariar una mica. Tal vegada siga que l’insomni comença a desaparéixer o que estic començant a somiar despert, però este somni s’ha repetit més d’una vegada al meu cap, i tots els anys torna per estes dates. Tal vegada, si coneguera el que en gestió es diuen “indicadors”, que s’utilitzen per a avaluar la idoneïtat o no d’una candidata a cort d’honor, no tindria estos somnis (o malsons). Alguna vegada es faran públics? O continuarem creient que depenen del jurat i que, de tota manera, la bellesa hi té un paper més que fonamental? Sincerament, no ho sé; de moment, me’n vaig a dormir, aprofitaré més el temps i evitaré escriure més línies que algú algun dia em podrà recriminar. Bona nit.


Josep Martínez Tormo



dijous, 6 de setembre del 2007

LES FALLES O LA TRANSGRESSIÓ IMPROBABLE


Sovint, en taules rodones, fòrumfalles i tertúlies diverses, reapareix el debat sobre la innovació de l’estètica fallera. Uns i altres s’afanen a intentar definir en què consisteix tal innovació, amb el resultat final de que poques coses resten aclarides. Per a poder parlar d’innovació, prèviament caldria parlar d’allò sobre allò en que es pretén innovar, per a la qual cosa cal esbrinar primer quin és el model de falla dominant. En un sentit cronològic, han existit tres models de falla, models que s’estableixen en funció de dues variables combinades: la disposició formal dels elements que constitueixen la falla (estètica), i el tipus de tractament temàtic que hi porta sovint associat (ideologia). El primer model és el model primitiu, exemplificat per la foguera de trastos vells, que es cremava a València i les seues rodalies fins mitjans del segle XIX. La falla primitiva, amb escassos ninots, i amb una orientació festivo-satírica, reflecteix un mode de representació popular tolerat, però de vegades també perseguit per les institucions burgeses que aposten per una ciutat neta, ordenada i sense aldarulls d’arrel carnavalesca. El segon model és el model frontal, caracteritzat per la “falla teatral”, composta per una escena temàtica essencialment satírica, amb ninots dalt d’un cadafal, de lectura frontal i horitzontal. Un tipus de falla que va romandre actiu fins els començaments del segle XX, i que en ocasions també va ser perseguit per les institucions locals, en alarmar-se davant el seu ús transgressor, especialment en el tractament desimbolt de temes polítics o morals.

Precisament per controlar la transgressió satírica fallera, a començaments del segle XX l’establishment municipal va fomentar el que podríem denominar com a model vertical-rodat-monumental, plasmat en la “falla piramidal”, de disposició ascensional, de lectura rodada, triple articulació (repeus, cos central i coronament) i amb pretensions artístiques. Este tipus de falla més complex es va associar progressivament a una temàtica de caire apologètic, que guanyava legitimitat oficial en tant que expressió políticament correcta de la identitat regional valenciana en ascens. Naixia, així, un model de falla reformat pels valors burgesos, que aviat es consolidà, amb la institucionalització de premis, l’aparició de les seccions i el foment de la “falla artística monumental”, un model que aviat començà a presentar-se com a “natural” i etern, en definitiva, com allò que ha de ser una falla. Un model de representació institucional amb caràcter normatiu, plenament vigent des d’aleshores fins hui en dia, que alhora actua com a metadiscurs ideològic respecte a la definició ortodoxa de la falla canònica. De fet, en l’actualitat se segueix denominant amb orgull a la falla com un “monument”. Al capdavall, els dos primers models entronquem més amb la cultura fallera tradicional que està lligada al Carnaval, que es relaciona amb la subversió, mentre que el tercer model entronca clarament amb la cultura fallera moderna, què centrada en l’exaltació de la comunitat identitària, està més propera a la Festa Major patronal, que celebra l’ordre i la unanimitat social.

A la vista de l’existència del tres models, en què consistiria una “falla innovadora”? Esta pregunta cal fer-se-la sobretot des del moment en què el metadiscurs ideològic que sustenta la “falla-falla” s’imposa als potencials continguts satírics més corrosius mitjançant tres mecanismes que faciliten llur desactivació: el conreu de la falla apologètica, el foment de la falla “blanca” o asèptica i el desenvolupament de la sàtira reaccionària, tres moviments que es podem apreciar especialment en les anomenades “falles de la democràcia”. Atesa esta situació, la falla estrictament innovadora consistiria en aquella que proposara un canvi o transgressió del model dominant, que és tant estètic com político-ideològic. De fet es podria adduir que una falla feta amb el model ortodox pot plantejar una crítica progressista, cosa certa, respectable i legítima, tot i que en el fons l’opció pel model formal canònic que és inseparable del sistema de premis i seccions acaba aigualint la benintencionada aposta ideològica. Això significa que la innovació total, alhora de plantar una falla, no passaria només pel canvi de model estètic sinó que hauria d’anar acompanyada pel canvi de model ideològic, en última instància polític. És a dir, curt i ras: la renuncia a participar en un sistema de premis que es caracteritza pel seu tarannà anti-artístic, ja que eixe sistema, a més de classificar les falles en seccions en funció del seu cost econòmic – una cosa que no passa en la resta del camp artístic - està clarament més al servei del reconeixement de la identitat de les comissions que de la tasca creadora dels artistes.

També podria donar-se el cas de que un artista o comissió volguera tornar al primer o segon model històric, però això no seria una veritable innovació, sinó una diferenciació del model imperant apel·lant al record nostàlgic dels models anteriors. Com hem suggerit, la vertadera innovació consistiria en la proposta d’un nou model estètic i polític, doncs estes dues qüestions sempre van de la mà, agrade o no. I diguem açò perquè podria ocórrer que l’experimentalitat buscara una innovació radical a partir de les dissidències estètiques respecte al model dominant, flexibilitzant-lo i dissolent-lo progressivament. Però la qüestió és que si es deixa sense tocar o reformar el sistema polític – el model imperant de premis i seccions – el més lògic és que el poder instituït, és a dir, institucionalitzat, és a dir, dominant, intente fer seua la “innovació” per tal de neutralitzar la seua possible deriva transgressora en un sentit integral. Una estratègia què, de fet, l’esmentat poder ha desenvolupat fa temps, des del moment en que introdueix a les falles “innovadores” i “experimentals” en un sistema de premis, que fins i tot es pensa actualment en lligar a l’estructura en seccions. Amb la qual cosa, es reprodueix el sistema polític que salvaguarda el model imperant.

En tot cas, per tal de completar la reflexió, podríem servir-nos d’una metàfora alhora de valorar els tres models de representació institucionals esmentats. Així, si imaginem que el mode de representació institucional establert de falla piramidal-rodada-monumental-barroca és una superfície circular, trobaríem, en la part més central, un cercle interior més dur i inflexible, la part més "canònica" del model, on estan les falles i artistes més premiats i "clàssics". Per contra, i segons ens allunyem del cercle central cap a la perifèria del cercle gran, s’endinsem en un territori més fluid i flexible, que es torna quasi líquid en les vores del cercle. Quan més entra un artista faller en este pantanós territori i s'allunya del cercle central, més innova, ja que de manera arriscada intenta flexibilitzar el model imperant, apostant per diverses variants dissidents d'ell.
Dins del sector fluid del model de representació dominant (institucional, recordem-ho, perquè està instituït i salvaguardat per les institucions de l'Ajuntament, la Junta Central Fallera, el Jurat, els Crítics, els Gremi d’Artistes Fallers i el Sistema de Premis i Seccions), un artista o comissió pot experimentar per tal d'innovar dins del sistema. Però en este cas la innovació és relativa, ja que no qüestiona radicalment el model on es mou, perquè deixa incòlume la part política, tot i que el força a adaptar-se. Però, si algun d'estos artistes o comissions s'interna massa cap als límits del model, i es dirigeix clarament més enllà dels límits flexibles del sistema, de segur que rebrà el càstig implacable d’este, especialment si qüestiona la vessant política del sistema, és a dir, el mecanisme dual de premis i seccions.

En síntesi, dins del model dominant de representació pot haver innovació relativa i experimentació, però no autèntica innovació o alternativitat. La alternativitat real, el trencament absolut i radical, consistiria en qüestionar obertament el mode de representació dominant i en proposar un altre de nou tant en el pla estètic com polític Si s’accepta que l’estètica no només és forma sinó també contingut; i que cap estètica no és neutral perquè pressuposa necessàriament una ideologia i una política, cal convenir que la transgressió del model estètic-polític dominant suposa la condemna a l'ostracisme del transgressor a mans del cos de guardians de la part més dura del model, és a dir, del Jurat, qui té encomanada oficiosament la tasca política de desactivar les desviacions pernicioses. Tal desactivació es fa premiant als fidels al sistema, o com a mal menor, neutralitzant amb guardons secundaris (segons i tercers premis, premis d’enginy i gràcia, o premis del concurs municipal de falles innovadores i experimentals) als que innoven dins d’ell, assegurant així la perpetuació del model dominant, tan funcional al mercat del consum turístic i a la celebració innòcua de la identitat. En estes draconianes condicions, i amb l’afegit de l’elitista menyspreu que el món de l’art i l’alta cultura mostren cap a les falles, la veritable transgressió estètica sembla improbable, raó per la qual ens trobem davant d’un model destinat a prolongar-se llargament en el temps.


Gil-Manuel Hernàndez i Martí