dissabte, 29 d’agost del 2009

Els estudis fallers


Durant massa temps la Universitat i les Falles han estat allunyades. Des de la institució acadèmica es considerava que les Falles no eren un objecte massa digne d’estudi i des del món faller es recelava de la Universitat en catalogar-la d’elitista i desconnectada de la cultura popular. En conseqüència, tant des del camp la investigació social com des de l’investigació estètica – les falles no mereixien la qualificació d’art -, la Universitat va posar una barrera entre ella i la festa, alhora que els fallers ignoraven les potencialitats derivades d’un estudi en profunditat del seu món. Este trencament començà a dissoldre’s en 1990, amb la publicació per part del diari Levante-El Mercantil Valenciano, de la Historia de las Fallas, coordinada pel professor Antonio Ariño, en la que ja participaven universitaris des de plantejaments rigorosos i crítics. L’equip interdisciplinar de l’obra acordà eixe mateix any constituir-se com l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF), que aviat inicià una tasca d’investigació, difusió i divulgació de la festa entre el món acadèmic, d’una banda, i entre el sector faller d’un altra, una tasca en la qual l’ADEF està ja apunt d’acomplir vint anys de recerca ininterrompuda.

Degut als recels esmentats, el treball no fou fàcil al començament, però així i tot es publicaren estudis, s’organitzaren congressos, taules rodones, jornades i poc a poc va anar guanyant visibilitat, alhora que incorporaven nous investigadors procedents de diversos àmbits científics, de dintre i de fora de la Universitat. Això va possibilitar que en 1996 el Consell Valencià de Cultura li publicara a l’ADEF el llibre La festa de les falles, o que entre 2002 i 2004 un conveni entre l’Ajuntament de València i el Departament de Sociologia i Antropologia Social, el qual ja comptava amb tres tesis doctorals llegides sobre la festa fallera, fera possible la publicació de l’obra en tres volums L’indult del foc. Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu Fallers. Paral·lelament, des de 1994 l’ADEF ve editant anualment la Revista d’Estudis Fallers, amb participació de nombrosos estudiosos locals i d’universitats estrangeres, revista que ja s’ha convertit en una publicació científica de referència sobre les Falles i sobre la festa valenciana en general.

Actualment, i de manera afortunada, aquell antic panorama de desconnexió entre món faller i món acadèmic ha canviat molt, i la prova és l’organització conjunta, per part de la Universitat de València, la Junta Central Fallera, el Gremi Artesà d’Artistes Fallers i l’ADEF, de les Jornades Les falles, a la Nau, que se celebren des de 2006, amb la col·laboració afegida de la Universitat Politècnica de València i la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. En les edicions celebrades les Jornades, desenvolupades en l’Aula Magna del vell edifici universitari, han tractat temes com la consideració artística dels cadafals fallers, les seues implicacions patrimonials i turístiques, la sostenibilitat del món faller o les dimensions econòmiques de la festa. A més a més, en 2008 l’ADEF muntà l’exposició Falles i Art: 40 anys transitant per la frontera, per encàrrec de la Universitat Politècnica de València i a començaments de 2009 fou el Museu d’Etnologia de València el que acollí una gran exposició sobre el 125 aniversari de les falles a Na Jordana, després de signar-se un conveni de col·laboració entre la institució museística i l’ADEF. Tots estos fets sintetitzen un canvi de rumb desitjable, que fa que avui en dia la festa fallera i els estudis fallers gaudisquen ja de legitimitat i reconeixement en les nostres universitats, un fet que arriba tard però què, com ha ocorregut en les universitats estrangeres amb les seues respectives festes, mostra la necessitat d’una atenció particular i excepcional sobre eixe singular patrimoni cultural que són les Falles. Efectivament, estes constitueixen un privilegiat observatori de la realitat social a través de les seues manifestacions festives més pregones, en tant condensadores dels conflictes per la identitat, les transformacions de la tradició i les recomposicions d’allò més genuïnament local en un context de globalització accelerada. Al remat, doncs, els estudis fallers han passat de ser considerats un producte “folklòric” de segon nivell a constituir una necessitat científica estimable en la nostra peculiar societat valenciana, tant difícil de comprendre sense prendre en consideració la complexa xarxa de la sociabilitat fallera.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

diumenge, 23 d’agost del 2009

Les falles i l'homosexualitat


Un dels trets que caracteritza la cosmovisió fallera és la defensa de la tradició i la crítica a la modernitat, la qual cosa s’ha traduït històricament en una crítica moral de costums, mantinguda al llarg del temps. En to cas és una crítica ambivalent, doncs en ocasions mostra certa complaença o tolerància indirectes amb allò criticat. En relació amb açò cal dir que ja a mitjans del segle XIX emergeix un tipus de falla particular, d’altra banda pertanyent al món de la cultura popular valenciana, anomenada “falla eròtica”, que s’espressa a través d’un llenguatge bròfec, doncs fa al·lusions ben explícites a qüestions sexuals.

En la falla eròtico-bròfega, de gran èxit popular, es despleguen tot tipus d’al·lusions jeroglífiques de tipus vegetal i animal, junt amb objectes referits als òrgans sexuals o a pràctiques que van des de l'homosexualitat fins a la masturbació, passant per la referència a les relacions heterosexuals. Així, en els cadafals, i també en les explicacions versades dels llibrets, apareix tot un variat repertori de fruites i verdures (naps, raves, pimentons, tomaques, peres, figues, melons, plàtans), animals i comestibles (conills, clòtxines, panotxes, abadejos, petxines, pardals, serps, llonganisses, fongs, allioli, xurros, llet condensada), així com altres objectes o atifells com palmatòries, flautes, irrigadors, globus de goma, lligues, botelles, ciris, flascons de vaselina, simbombes, lleteres, impermeables, gots, recipients d’on es vessa algun líquid o pasta o objectes indeterminats sostinguts per individus entre les seues mans.

De fet, la censura es va encebar fonamentalment amb aquest tipus de falla eròtico-sexual, especialment a partir del franquisme, en considerar dites escenes o imatges com a obscenes, immorals o “dissolvents”, al mateix temps que atemptatòries contra les “bons costums”, si no danyoses al “bon gust” oficial, cas de les referències als “banyes”, els “encants” femenins, la masturbació, l'homosexualitat, l'adulteri, la prostitució i altres “desviacions”. Així i tot, en la cultura tradicional fallera l’homofòbia ha sigut una constant, de manera que les referències a l’homosexualitat en els cadafals, recurrents al llarg del temps, ha tingut una clara intenció condemnatòria, tot i que revestida amb un enfocament “picant” o humorístic. Així, i com a exemple, determinades imatges com uns homes xuplant uns ous evidenciaven l’homosexualitat o escenes com dos dones descabdellant un cabdell de llana evocaven el lesbianisme. A més, durant el franquisme, les crítiques falleres a l’homosexualitat solien presentar-se com una sàtira contra els comportaments contra natura, que en el cas dels homes es feia explícita amb referències als afeminados i invertidos.


A partir dels anys setanta, coincidint amb l’obertura en temes sexuals i la moda del destape, que tant visible es va fer al món de la premsa i el cine, hi ha hagué més mànega ampla per a la falla bròfega i eròtica, tot i que l’homofòbia regnant va continuar i només s’ha començat a atemperar en els darrers temps, especialment a partir de amb la sensibilització que ha produït la normalització social i política de l’homosexualitat gràcies als moviments reivindicatius dels gais, lesbianes, transexuals i bisexuals.

En tot cas crida l’atenció un fenomen singular dins el món faller, concretament l’existència dels homosexuals al seu si. La qüestió és que la presència d’homosexuals ha sigut sempre un fet però, com en tants altres camps, escassa o nul·lament visible. En el cas de les Falles la major visibilitat s’ha produït en els cercles artístics, especialment dins del món dels artistes fallers, tot i que de manera limitada. Pel que fa als components de les comissions, la visibilitat ha sigut molt difícil, ja que estem parlant d’un col·lectiu que normalment ha estat tancat al més fons de l’armari, fonamentalment per la gran pressió i control social que hi ha dins les comissions falleres.

Tanmateix sí que apareixen una sèrie de codis, icones i imatges, dins la festa, amb les quals sol haver certa identificació dels fallers homosexuals, especialment els homes, atés que s’ha desenvolupat certa subcultura folklòrica fallera amb la qual, com també ha passat en el món de la copla, l’homosexualitat fallera s’ha vist més identificada. En eixe sentit, i encara que hem de parlar sempre d’un món on estes coses es fan entre línies, hi ha dos icones que podrien d’alguna manera simbolitzar eixa subcultura fallera gai, fins al punt de que eixos símbols poden haver travessat l’estricte món faller per assumir-se també en certs ambients gais de la ciutat de València. Ens referim, d’una banda, a la Mare de Déu dels Desemparats, que sintetitza una veneració per una mena d’element femení ideal i superior, ornamentat de tota una iconografia de mantells, flors, corones, joies i brocats, molt en la línea dels ambients gais religiosos de la Setmana Santa de Sevilla; i d’altra la figura de la Fallera Major, especialment la de València, una figura que anat guanyant protagonisme dins la festa, desbancant al propi cadafal, i que mobilitza tota una sèrie de festivals, actes i sectors (perruqueria, orfebreria, espectacles, indumentarisme) que destil·len un glamour cassolà molt volgut a eixos sectors gais fallers pel seu tarannà kistch, barroc i jocfloralesc.

Evidentment, hem fet només algunes valoracions molt sui generis i apressades, ja que estem parlant d’una situació molt boirosa, però que dins el món faller, en les converses que no solen eixir en premsa, està molt més clara. Excepcionalment alguns fallers han declarat públicament la seua homosexualitat, però no sol ser la norma. Supose que en les generacions més joves no existirà tanta dificultat, tot i que en eixe sentit el conservadorisme i tradicionalisme inherents al món faller contemporani faran que la normalització del fet homosexual en les Falles necessite molt més temps i paciència.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí