dilluns, 31 de març del 2008

Molt més que una falca


El retorn d’Alfredo Ruiz al món de les falles en 2008, de la ma de la Falla Mossèn Sorell-Corona, ha estat espectacular. Amb el seu cadafal Concepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roig l’artista ha intentat, més que posar la seua falca, acabar probablement amb una feina que es va quedar inacabada. En realitat s’ha llevat una espina (una falca) de damunt, que tenia pendent des d’eixe últim triangle en roig que va plantar per la falla Blanqueria (Redolant la roca) l’any de la seua retirada (2002). En roig també, l’immens i llarguísim rectangle en roig (impagables les imatges de Canal 9 amb el rectangle sent transportant per davant de les portes de l’IVAM) que es va convertir en allò que, potser inconscientment, pretenia Alfredo Ruiz: en la gran provocació de les falles de 2008.

Efectivament, ben be podem dir que la provocació ha estat tal, com provocador era el “ninot” o peça que Alfredo va dur a l’Exposició del Ninot, accentuant més encara el minimalisme dels seus últims ninots presentats a l’exposició de 2002. D’alguna manera, em fa la impressió de que, ara sí, Alfredo Ruiz ha tancat una etapa que li calia tancar. Des de les grans i barroques falles dels anys setanta ha anat descenent en alçada, en volum i en complexitat formal fins la quasi mínima expressió: una barra rectangular monocroma de no més d’un metre d’alçada dipositada enmig d’una plaça. Aquest descens ha estat en realitat una tasca d’espeleologia artística i interior que només podia conduir on ha conduït: a sintetitzar com en una sola gota d’essència, la base mateixa de la falla: un objecte efímer i destinat a ser cremat ritualment enmig d’un espai públic amb un missatge que el públic ha de llegir o interpretar. I així era, perquè la gent s’acostava a l’objecte roig de la mateixa manera que els simis de Kubrick en 2001: una odissea espacial s’acostaven al monolit: primer amb un cert temor, després amb curiositat, fins que tocaven l’objecte, que d’eixa manera consumava la seua potencial sacralitat. Així, d’eixa manera tan primària i quasi animal, els visitants s’aproximaven al rectangle horitzontal fins ha fer-lo seu i posar en ell per a les fotografies personals o familiars. La falla, era, aleshores, sense afegits ni excessos, simple i purament un imant en el carrer per atraure rotgles de gent. Una falla, a més, que havia negat l’ascensionalitat i verticalitat de tota falla ortodoxa, recuperant l’aspecte d’algunes velles falles horitzontals de començaments del segle XX, però que seguia transmetent sorpresa i captivant els visitants.

Però, ben al costat del rectangle, que cadascú interpretava com volia, hi havia una altra falla, la que sota el títol de Motivacions havia plantant, enfront mateix del complex cultural de La Beneficiència, Anna Ruiz Sospedra, filla d’Alfredo Ruiz. D’entrada hauré d’afirmar amb rotunditat que aquesta falla ha sigut, amb molta diferència, la millor que s’ha plantat en 2008. Podria donar diverses raons per justificar aquesta afirmació però amb una crec que bastaria: era una falla màgica, la qual cosa ja és molt tal i com estan les falles. La falla d’Anna Ruiz era un prodigi de sensibilitat i bon gust però sobretot era una font commovedora de gràcia i màgia, que emanaven angelicalment dels seus ninots. Mai a ningú, repetisc, mai a ningú en la història de les falles, se li havia acudit fer uns ninots com aquests, amb tanta vida, amb tanta força, amb tanta vida. Eren uns ninots que representaven a xiquets i xiquetes en diverses pràctiques artístistiques i tant absorts en el que estaven fent que atrapaven a l’espectador amb la seua força. El seu hiperealisme, atesa la peculiar tècnica emprada per l’autora, remetia a un pla superior i més profund, el de les emocions, encara augmentades per la fabulosa composició del núvol de lletres, d’idees, de paraules, de vida en suma. Plenitud, obertura, donació i creació, tot recollit en molt poc d’espai, sense necessitat de grans pressupostos, de costosos contracoronaments i més coronaments, sense dispendi de llums i pirotècnia publicitària, sols art en estat pur. Només espere que Anna Ruiz puga desenvolupar la gran artista que porta dins, com ha mostrat en la seua falleta, amb la pròpia personalitat que trau a la llum i que no es deixa abatre per l’increïble menyspreu de que va ser objecte per part d’un jurat ignorant i contaminat per tota mena de prejudicis estètic, i per un encara major i profundament preocupant: la més elemental manca de sensibilitat humana.

Cal només afegir què la falla Mossèn Sorell-Corona ha tornat a donar en el clau, en apostar per la capacitat de sorprendre als ciutadans, més enllà de les modes o les regles empobridores del sistema. Enmig de la jungla massificadora de les falles contemporànies les seues iniciatives tornen a aportar aire fresc i finestres obertes a la innovació i la revitalització de l’art faller. Perquè, per si de cas havien dubtes, amb els cadafals d’enguany ha tornat a palesar-se que l’art i les falles poden ser la mateixa cosa, més enllà de les fronteres mentals que encara estan tant vives a ambdós costats de la línia divisòria. Fins i tot es podria dir més; és podria dir que el rectangle en roig d’Alfredo Ruiz era la representació mateixa de la "delgada línea roja", de la frontera difusa que separa art i falles, però que com la mateixa falla demostrava, és transitable en una i altra direcció.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí